Chào ông Viêt Nam

En un context birmà, els canvis des del mes d’agost són importants. Ja ho he escrit en algún dels meus apunts: veure la fotografia d’Aung San Suu Kyi a la portada dels diaris ‘oficials’ de Yangon és un fet dificil de creure, i ho vaig veure el mes de setembre d’enguany.

EE.UU. ha declarat el seu boicot al país els anys 1997, 2003, 2007 i 2008. Quins resultats s’esperen de la visita d’avui de Hillary Clinton ? No ho sé. Esperarem. Esperances n’hi han. Continúa l’escepticisme …

I res millor que aquest acudit del gran Harn Lay, cartoonist, que publica el diari The Irrawaddy.

NICE TO MEET YOU !   LET ME HELP YOU THROUGH ! 

Martí Gómez és un periodista autèntic. En llegeixo una entrevista que li fa Enric González i que publica Jot Down, una revista digital de cultura contemporània (quina descoberta, per cert). Gómez, amic de trepitjar el carrer, troba que al periodisme actual li sobren dades i li falta suor. Entre els seus contactes hi ha policies i atracadors. Recorda un robatori surrealista que va cometre un delinqüent ja jubilat:

Va anar al banc a fer una gestió. La caixera li va comunicar que li cobraria una comissió i ell, que la trobava excessiva, va dir cridant que allò era un atracament. Tothom es va tirar a terra i la caixera li va començar a donar diners. Quan li vaig preguntar què en va fer, em va dir: ” Cony, què havia de fer-ne si me’ls donaven? No duia cap bossa, em vaig ficar els bitllets dintre la camisa i me’n vaig anar”. —

Cal ser atracador per cridar amb una bona veu que aquestes comissions i despeses bancàries són un veritable atracament !!! A mí no em farien ni cas, com tampoc en tots els atracaments que estem patim últimament.

M’afegisc: Au va, riguem per no plorar !! 

El dibuix d’un comic … Molt encertat: El senyor Bernard Madoff omplint-se les butxaques de diners. És el principi de ‘la crisi’ …… i al seu darrera, quants Madoff viuen encara arreu del món ?

Els entesos en polìtica del sudest asiàtic s’omplen la boca dels canvis que el president Thein Sein ha fet en aquestes últims mesos. Sí, sembla que vol ‘alliberar’ el seu poble. Però la llum del túnel és encara lluny, molt lluny. I els països democràtics, institucions internacionals, parlen, escriuen, es manifesten, visiten el país … i la realitat és que TOTAL continúa éssent l’empresa que controla els jaciments de gas ( i encara en queden molts per descobrir ), el gas passa a Tailàndia, fan el gran negoci i la gran majoria dels birmans continúen sense electricitat, ni un mínim de qualitat de vida. O les grans mines de jade, rubís, zaphirs, o els boscos de teca, o els jaciments de petroli o el negoci de l’opi.
Més de 400.000 birmans malvivint en camps de refugiats al llarg de la frontera amb Tailàndia. Molts nens i nenes soldats, arrabassats per la força als pares. Una constitució indecent, aprovada tot just després de la desgràcia del cicló Nargis, maig de 2008, i que va causar la mort de quasi 200.000 persones i més d’un milió de desplaçats.

Voleu saber que hi posa en aquesta constitució, per exemple, en l’apartat propietats?
Tot el país, tota la terra, de dalt a baix, és propietat del govern. Els camperols són masovers a les ordres del govern i si no fan el conreu que demana aquest govern, se’ls jutjarà i aniràn a presó. I si perden les collites per la meteorologia (més que probable), ni tenen subvencions, ni assegurances, ni res de res, ens el contrari, han de demanar diners als prestamistes per poder continuar vivint.
Un altre punt curiós d’aquesta constitució feta a mida: el 25% del parlament ha d’estar format per militars escollits a dit per el govern. Assegurar-se una majoria absoluta ….

És una petita mostra d’aquesta dictadura. Ningú recorda ja quan el 8 d’agost de 1988, l’exèrcit, el govern, va decidir acabar amb una manifestació pacífica i va començar a disparar. Resultat: Més de 3.000 assassinats, tots civils. Avui a les presons escampades pel país, molts detinguts aquell agost de 1988, encara no són lliures. Havíen començat les campanyes polítiques per les primeres eleccions després del cop d’estat militar de l’any 1962. El govern i l’exèrcit teníen coll avall que guanyaríen …. però no, va guanyar un partit, la NLD, amb el 85% dels vots i una participació altíssima. La seva líder, Aung San Suu Kyi, ja estava empresonada (1989), un any abans de les eleccions.

Tants anys de dictadura per veure aquestes petites escletxes d’enguany ?
210 presoners polítics alliberats ( en queden 1.900 encara ). Aturada en la construcció del pantà a Myitsone (capçalera del riu Irrawaddy) i els xinesos que han reculat. Donar l’oportunitat al partit NLD de tornar a ser legal. Mantenir converses amb Aung San Suu Kyi. El.laborar una llei de premsa i acabar amb la censura. Ja es poden veure fotografíes de Suu Kyi a les primeres pàgines dels diaris, sí, impensable fa un any, però encara hi han més de setze periodistes empresonats amb sentències fins a 40 anys. El seu delicte: Informar.
Deixar fer a sindicats lliures, si és que existeixen aquests sindicats. No ho sé. Els drets del treballador no es contemplen i tampoc  hi ha cap interès. Els drets humans bàsics ni es garanteixen.
La propera setmana visitarà el país Hillary Clinton. Després de cinquanta anys, un membre del govern més poderós del món (encara ?) viatjarà a Birmània o Myanmar.
S’entrevistarà amb el President Thein Sein i també amb Aung San Suu Kyi.
Mentre, els grups ètnics que mantenen la guerrilla des de fa més de cinquanta anys (Karen, Kachin, Mon, Shan) han començat a unir-se i a parlar de deixar les armes, sempre amb el rerafons d’Aung San Suu Kyi amb qui comparteixen aconseguir la democràcia, i a veure-les venir, si hi hauràn noves eleccions l’any vinent, si alliberen a tots els presoners polítics, i les llibertats  poden començar a ser una realitat. El meu escepticisme continúa ……

Escolto un músic birmà jove. Va ser alliberat després de passar quatre anys a la presó.
El seu delicte cantar i denunciar el què passa al seu país.
Miro un altre video de com posen mines anti-persones per ‘protegir’ Birmània de les guerrilles dels grups ètnics Kachin i Karen, però també hem de denunciar a aquestes grups de la seva violència, també utilitzant aquestes armes prohibides a tot el món (Espanya encara en fabrica, crec …. ).
Per cert l’any passat Birmània era l’únic país del món que utilitzava aquestes armes. Enguany s’hi han afegit Israel, Libia i Siria. Diuen que per ‘protegir’ el territori. Lamentable i trist.
Miro fotografíes de Aung San Suu Kyi parlant i acaronant als malalts de HIVS i ningú fa res per a ells i elles. Amuntegats en petites cases i que anomenen ‘hospitals’.
Miro les meves fotografíes del meu últim viatge, com la gent a Mrauk U va a cercar aigua potable en un llac natural preciós molt a prop de la població i com omplen les tines d’aigua de pluja. El petit hospital, bé diguem l’espai, és ple de persones patint la malaria i ara cada vegada més el dengue.
Miro com molts infants no van a escola. El seus pares no poden pagar, i les escoles monàstiques ja no tenen més espai. 
Miro com els soldats deixen ben neta la zona d’aterratge dels helicòpters perque avui arriba una persona del govern, militar, a visitar la població. Els soldats van escombrant el terra, netejant la brossa i dos grans cotxes 4×4 l’esperen.

Sí, la gent de Birmània/Myanmar mereix viure millor.
Sí, la gent de Birmània/Myanmar mereix alguna cosa més que ‘ajudes’.
Sí, la gent de Birmània/Myanmar mereix ser ben tractada i reconeguda. 

La lluita pacífica, o la por, dona aquestes coses, no és notícia i fer negocis amb dictadors és facilíssim. I el poble no vol viure en una democràcia falsa, enganyosa, fictícia.

 Encara hi han 1,900 presoners polítics a Birmània.

Arxiu: Habitatges de ‘disseny’. Aprofiten els plàstics i rètols publicitaris. 
          Servei de recollida d’escombraries, sense contenidors, tot amuntegat. És públic o
          privat ?
          Transport a vela de carbó i llenya. No hi ha cap altra opció que fer pedaços a la
          vela de la barca. 

Una discusió, i més violència, injusta, cruel, absurda, difícil d’entendre. 

I el meu sincer condol i tristor, moltíssima tristor.

Una flor plena de vida d’un racó de la Costa Brava.

Ara sembla  que viurem un temps en hores baixes, problemàtic. Les minoríes, els més febles, els joves, els de més de quaranta anys (són molts, un percentatge molt alt de la població), la gent gran, ho tenim magre, molt magre. Tot s’embolcalla en el diner, el deute, la crisi, el poder. Ja hem passat per situacions similars, però el treball, el consum, el nivell del benestar, era diferent. Les penúries eren i són les mateixes, no ens enganyem, diferenciades, això sí.
Els que tenim una certa edat i hem treballat molts anys, molts, la memòria i l’evasió és el nostre refugi, temporal, però el cerques. Un refugi on l’art té una presència balsàmica i necessària (lectura, poesia, música, cinema) o prendre un te amb bona companyia i conversar ……

Cercant aquesta evasió, avui he marxat a una platja deserta, per gaudir de la mar, d’una temperatura suau i un color blau intens, d’una placidesa eterna, d’una brisa refrescant, d’uns sons ben vius.

Sí, definitivament, marxo cap a l’illa del tresor. Trobaré en Long John Silver?
I en Jim Hawkins ? No estic segura si han tornat a l’illa. Sense tresor, no té ja cap interès. 

Fotografia: Prop de l’illa del tresor – golf de Bengala – setembre 2011.

Els diaris publiquen articles, opinions, històries. En un del diaris, The Guardian, llegeixo: 
Henry Johnson, 24 anys: El dia que vaig veure el meu pare amb una destral.
Així comença l’article. I avui n’hi ha per triar i seleccionar a tots els diaris del món.

La denúncia d’avui hauria de ser continuada. Aquesta violència injusta i cruel mata més dones que tota la gent que mor de malària, per exemple.

Avui no hi han flors. Una fotografia en homenatge a totes les dones maltractades i assassinades de tot el món. 

Enguany el músic Win Maw, de Birmània, ha estat el premiat, com artista empresonat. El primer que va guanyar el premi va ser també un birmà, Zarganar, escriptor, actor, i que precisament va tornar a ser lliure no fa encara dos mesos. Win Maw va ser jutjat l’any 2008 i sentenciat a 17 anys de presó. El seu delicte: En un escorcoll a casa seva van trobar gravacions per la DVB ( Democratic Voice of Burma) i va ser denunciat d’acord amb la llei d’immigració i delictes tecnològics. Aquests ‘delictes tecnològics’ es refereixen a videos, fotografíes, internet, etc. etc. que són enviats clandestinament fora del país.

Paga la pena visitar la web de Freedom to Create. Fundada l’any 2006 per el senyor Richard Chandler, nat a Nova Zelanda i avui ciutadà de Singapore. 

www.freedomtocreate.com

També podeu veure un video de les paraules de Daw Aung San Suu Kyi adreçades a l’audiència el dia del lliurament del premi a Win Maw. Aquest és un petit resum:

Agraeixo aquest premi i estic contenta, però també preocupada i trista, perque en Win Maw és encara a la presó. Cal ajudar els artistes que tenen aquesta capacitat de crear més bellesa en el nostre món i fer-nos veure aspectes de la nostra vida que sense la seva creativitat ni tan sols ho sabríem.
Jutjar-los i empresonar-los per les seves idees i consciència és convertir la nostra terra més petita, més rància, més tancada. Per això agraïm a tots els artistes la seva creativitat, les seves idees, el voler oferir bellesa. Ells i elles transformen el nostre món més habitable i i ens fan sentir més feliços.
Heu premiat a un músic. La música és molt important en les nostres vides. Ens despertem cada dia escoltant uns sons, que no és música, però que es poden convertir en acords per l’inspiració i creativitat dels artistes.

Una recomanació: Aquest vespre a 2/4 i deu d’onze, podrem escoltar a en Pedro Olalla, helenista, filòleg, escriptor, fotògraf, professor, ciutadà d’Atenes.

En un apunt del meu bloc:  http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/208555

En aquests moments, el món, necessita més Pedro Olalla’s ……
Gràcies Jaume ! Has escollit molt i molt bé la persona per el programa d’avui.

Quan acabi, escoltaré en Raimon  –  Diguem NO. 

Però ja tinc la maleta i la motxilla a punt per tornar a pujar a la barca i navegar riu avall, contracorrent, pel riu Kaladan fins a Site-tway (Sittwe o Akyab). El dia no donava bones sensacions.
El viatge seria més llarg, més de sis hores. Tot just salpar riu avall, vaig veure un moviment inusual de barques i de gent. Com la marea era baixa, els pescadors plantaven les xarxes amb pals a terra. En pujar la marea desapareixen sota l’aigua i poden obtenir una bona pesca.

En la llunyania els núvols negres, molt negres avançaven cada vegada més rápidament. La gent remava amb força per arribar a casa. Una hora després d’haver sortit de Mrauk U va començar a ploure i les ventades eren cada vegada més i més fortes. Els dos xicots de la barca van desplegar plàstics vells de tots colors per evitar que l’aigua de la pluja inundés l’interior de la barca. Perque quan escric pluja, vull dir aiguats intensos, i ventades ; el temible monsó. I així va ser el viatge riu avall.

Per un foradet mirava i només podia veure cortines d’aigua i ni tan sols la vora del riu i el vent bufava cada vegada més fort. El mariner no deixava de navegar ben a prop de la vora del riu, per si un cas haguéssim de parar.

De sobte un dels motors de la barca va deixar de funcionar. En situacions límit saben com sortin-se’n.
El guia em va informar que possiblement arribariem a un petit varador i baixaríem de la barca i per camins podríem arribar al nostre destí. En un carro tirat per bous i després en cotxe. 
Però van solucionar el problema i novament els dos motors van funcionar per navegar riu avall. 

Bé, ja sé que és un temporal de pluges monsòniques, i reconec que va ser petit. Puc deduïr com han de ser els ciclons, els tsunamis. La pluja no és de curta durada, tot el dia i tota la nit. I el perill és quan arriba en mig d’una tempesta i pot convertir-se en un cicló terrorífic.

Sortosament no va ser així i els núvols van anar desapareixent i la pluja ja es va convertir com la de casa. Poc a poc ja es veien barques, gent que tornava al riu i l’estuari de Site-tway es podia percebre en la llunyania. En arribar un parell de barques es van apropar a saludar i un dels homes va pujar amb agilitat, com en una actuació d’un circ.

L’home que va aconseguir pujar a la barca, es va oferir a carregar amb l’equipatge per guanyar algún kyat per casa. No li vaig dir que no, evidentment. Cansada, mullada, vaig anar a l’hotel. Quasi set hores de navegació riu avall.Una bona dutxa, i malgrat no tenia gaire gana, en Nai Nai, el guía, em va fer una reserva en un restaurant. 

Vam estar parlant de tot una mica. De la seva família, de l’Estat d’Arrakan, de l’independència, de la democràcia, de la llibertat, de les eleccions, de l’universitat de Site-tway, d’esperances, del naixement del seu primer fill el proper hivern, dels immigrants de Bangla Desh, de la pobresa, de la fe en el budisme theravada, del govern militar, dels poders econòmics occidentals, de l’Índia, de la Xina, de França, que controlen tots els recursos de la seva terra amb el vist-i-plau del govern.

Tornem a l’hotel en un trishaw i vaig agraïr que m’acompanyés en el sopar. Ell també va gaudir de la conversa i de lo ‘poc colonitzadora’ que sóc.

Uuff !! Va ser una sort fer el viatge sola en una barca i no navegar en el vaixell que el govern té per fer aquest trajecte. 
De la placidesa navegant riu amunt a la tempesta navegant riu avall.

Vaig dormir com un tronc. L’endemà avionet destinació Thandwe i Ngapali. Descans a la platja.

En aquests seixanta anys, Birmània ha passat de ser el país més ric del sudest asiàtic a convertir-se en el més pobre. Els economistes, aquesta vegada encerten, quan diuen que Birmània té uns recursos naturals immensos, però només en gaudeixen uns quants. Una renta per càpita de US$435.00. Un de cada cinc infants pateix de malnutrició, en un país que va ser el graner d’arròs del continent asiàtic.
La Junta Militar, ara anomenada govern civil democràtic, governa amb duresa, crueltat, utilitzant la força, la violència, la por, i una xarxa d’espionatge, impensable en qualsevol altre país. Són els informadors, que te’ls pot trobar arreu; en un monestir, de venedor d’entrepans al carrer, de company de viatge, de xofer.  Els ciutadans creuen, i molt seriosament, que sempre estan vigilats i que no poden ni parlar ni fer cap moviment sense que un informador no els descobreixi.

És un país amb moltíssimes paradoxes. Difícil de jutjar i millor no intentar colonitzar-lo ( ni aquest ni cap altre país ). És un país on el Budisme es practica intensament. Els homes han d’entrar en un monestir dues vegades a la seva vida; una de novici i la segona ja d’adult. Però els astròlegs són també part important en aquest país. La gent els venera i els considera com els seus tutors i els seus llibres i prediccions ténen un èxit aclaparador. No per això deixen de ser creatius, i ho són. Ho he repetit més d’una vegada en els meus apunts, són uns músics extraordinaris, grans poetes i escriptors, pintors, filòsofs … però és difícil poder sobreviure dins una dictadura.

La veritable líder del país, Aung San Suu Kyi, té una història ben convulsa. Va estar molts anys empresonada a casa seva. Va guanyar unes eleccions per majoria absolutíssima. Budista de convicció i pacifista. Creu en la paraula i la gent li té una veritable devoció, i l’estimen.
Els diaris del país ja publiquen fotografíes d’ella en primera pàgina ! De fet, quan vaig ser-hi el mes de setembre, ja en vaig veure un de diari amb la seva fotografia.
S’ha estrenat una pel.lícula dirigida per en Luc Besson sobre la vida d’ella, ‘The Lady’. No tinc gaires esperances que m’agradi, però si serveix perque la gent de tot el món en parli, ja m’està bé.

Els birmans continúen vivint una versió real i autèntica de la ‘Granja d’Animals’ de George Orwell i fins i tot existeix el ‘Big Brother’ de la novel.la ‘1984’ del mateix Orwell. Jo mateixa, quan captava imatges, moments, al llarg del meu viatge, sempre tenia la sensació que ‘algú’ entre ombres em seguia. Sí, el ‘Big Brother’ té molts germanets petits ……

Comença a clarejar o ho sembla  – llegir més avall –

Cinc monjos, molt valents, van irrompre als monestirs de Mandalay amb pancartes demanant la llibertat dels presos polìtics, el fí de la guerra civil a les fronteres entre l’exèrcit birmà i les ètnies Kachin, Mon, Shan i Karen, llibertat d’expressió, pau i acabar amb la violència. No he rebut cap notícia de represàlies. Bé.

Aung San Suu Kyi i el seu partit la NLD, il.legalitzat fins avui per no haver participat en les eleccions de l’any passat, han confirmat que tornaran a registrar el partit per poder optar a guanyar el màxim dels 48 escons del Parlament en unes post-eleccions de l’any vinent. No tothom del partit hi està d’acord. El Parlament té majoria absoluta del partit del govern i un 25% d’escons ocupats per llei que pertanyen als militars. Es discuteix si competir per aquests escons i guanyar-ne, (per què no els 48?), seria un maquillatge. Les delegacions de la NLD arreu del país hi han votat a favor, amb discrepàncies. Fins i tot els Kachin, han acceptat que la NLD torni a entrar al registre de partits, però no volen competir en aquestes post-eleccions.
També és possible, i puc estar-hi d’acord, que el govern s’aprofiti d’aquesta decisió per anar dient que sí, que són demòcrates. La presidència de l’ASEAN de l’any 2014 pesa molt …..

Aung San Suu Kyi, davant totes les opinions, ha manifestat, sense embuts, amb força:
Un no té que pensar únicament en la seva pròpia dignitat quan treballa en política, cal actuar en el que creu i el que és millor per el poble. Entraré a competir en aquestes eleccions. És el que jo crec i penso fermament.

Després de 62 anys de dictadura, i que encara continúa, sí és possible que aquesta dona valenta, amb les idees molt clares, tingui raó. S’ha de veure, perque hi han molts interessos pel mig. Però sí que hi ha una veritat; Aung San Suu Kyi vol el bé per el seu poble, vol una vida millor per la gent, vol que la pobresa es converteixi en un malson del passat.

De moment, el proper mes, Hillary Clinton, visitarà oficialment el país. Un fet extraordinari i inusual.
Però, no és la por dels EE.UU. de perdre pistonada al continent asiàtic i més concretament en tots els països situats a la costa, que els ha fet canviar d’estratègia ? Ara sí que volen intervenir a Birmània ?
Xina és al darrera i vol sortides al Pacífic i les té. Aquest viatge del President Obama ha estat molt ben planificat per deixar ben clar que els EE.UU. encara tenen poder.

No ho veig gaire clar, la veritat. M’he tornat una mica escèptica, com els birmans, ja quasi accepto les mentides com un fet habitual. Encara que en aquest país viu una persona que pot fer canviar moltes opinions i la història. La fe no la perden mai. El poble desitja viure una miqueta millor, volen sentir-se persones humanes. Aquest any 2012 pot ser clau o potser haurem d’esperar encara més temps. Ja he dit que en aquest continent, sobretot el sudest asiàtic, el temps passa lentament, molt lentament.

La fotografia de Daw Aung San Suu Kyi ensenyant el nom de Soe Min Min empresonat, membre del seu partit, la NLD, perque l’any 2008 va resar davant la porta de casa seva per la llibertat d’ella.
La sentència; quatre anys.
És la portada d’un llibre escrit per James Mackay i que sortirà el mes vinent a la venda. 

1.668 presoners polítics encara no són lliures.

No ha estat mai una persona mediàtica, sempre treballant pel país lluny de les nostres fronteres i també dins aquest el nostre pais tan petit.
Entre totes les activitats, he escollit una que sempre l’he trobat significativa i m’agrada: La pujada al Port de Salau. A dalt el retrobament de la gent de les dues bandes del Pirineu era tota una festa.
Una germanor que ni les muntanyes ni les fronteres poden separar.
Des de fa 24 anys, el primer diumenge del mes d’agost, mai ha deixat de fer-se. Des d’Esterri d’Àneu i des d’Arieja, l’encontre a dalt de Salau, 2010 m, era el veritable retrobament per la llengua i l’amistat.

Espero i desitjo que aquesta pujada continuïi endavant, com tota la feina que n’Enric ha dut a terme i el seu llegat no pot quedar ni oblidat ni arraconat.

Descansi en pau i gràcies Enric.

No puc expressar res més que la meva tristor i ràbia a la vegada i el meu sincer condol.

Una flor sense obrir en un matí plujós d’un país llunyà.

Els cinc monjos han començat fa unes hores les seves protestes en contra el Govern i exposant les seves demandes:

– Alliberar els presoners polítics de les presons, tots, inclosos els monjos que van participar en  la revolta del safrà de setembre de 2007.

– Acabar amb la guerra civil existent, especialment a l’estat Kachin.

– Llibertat d’expressió per començar la nostra tasca com a moviment per la pau en el nostre país.

En un primer moment eren deu els monjos que van entrar clandestinament al país, però cinc van tornar per por a les represàlies. No oblidem que durant la revolta de l’any 2007 van assassinar a 31 persones, monjos inclosos i milers van ser empresonats.

Ara són cinc, però hi ha molta gent que els dona suport i poc a poc van arribant al Monestir on es troben en aquest moment, el Masoeyein, un lloc segur, i que conec bé. Moltes persones han manifestat que els feran arribar tot el que calgui per continuar amb la protesta.
Ténen tota la col.laboració dels monjos del monestir i la llibertat de fer tota mena de manifestacions i actes per denunciar i demanar dialogar amb el govern.
Han parlat per telèfon amb Aung San Suu Kyi.

Els membres de seguretat que rodegen el monestir han tallat l’electricitat, però des de dins el monestir han posat en marxa els generadors. Els cinc monjos s’autonomenen : ”Monks Who Want Peace”.

Es va filtrar la notícia divendres passat que aquest dilluns hi hauría una altra amnistia i deixaríen lliures més presoners polítics. Però no ha estat així. El president Thein Sein que és a Indonesia per participar en la conferència de l’ASEAN (Association of Southeast Asian Nations) va manifestar que encara no ‘era el moment’. En aquesta conferència intenten ‘guanyar’ la presidència de l’ASEAN.

El líder d’aquest petit grup de cinc monjos manifesta que ténen por de la represió que poden patir, però és optimista i creu que aquesta acció pot ser exitosa, com també estem preparats per el pitjor. Volen forçar el diàleg entre govern, militars, grups ètnics i partits polítics.

De moment continúa la seva protesta i va augmentant el nombre de persones que s’apropa al monestir.

De Site-tway (Sittwe o Akyab) a Mrauk U cal navegar per el riu Kaladan. Neix a l’Índia i travessa els estats de Chin i Arrakan, fins arribar a Site-tway desembocant al golf de Bengala. Un recorregut de 350 kms i quasi 240 són navegables. Site-tway, una ciutat de 350.000 habitants, està situada en una embocadura preciosa i immensa dels rius Kaladan, Laymro i Mayu. L’efecte de les marees és tot un espectacle.

No existeix un altre mitjà de transport per arribar a Mrauk U des de Site-tway.
De bon començament tenia reservat lloc en un dels barcos del govern, però problemes d’última hora, es va decidir que ho faria en una barca, jo sola, amb el guia, dos tripulants i el propietari. Perque és difícil, quasi impossible, viatjar a Mrauk U sense un acompanyant-guia i això fa que el cost sigui car, si el comparem amb altres visites o viatges del país i més si ho fas en una barca ‘privada’ …..
Però en el meu viatge de tornada ho vaig agraïr ……

Riu amunt, vent a favor i el nivell de l’aigua perfecte, vaig trigar una mica més de cinc hores. He fet moltes fotografíes, potser masses, perque els paisatges s’assemblen, però no, sempre veus alguna cosa diferent. Va fer un bon dia. El sol apareixia de tant en tant entre els núvols.
Els camps d’arròs d’un verd intens, anegats, eren immensos i els perdíes fins ben a prop de les muntanyes molt llunyanes. De barquetes en veies, no gaire sovint, tot s’ha de dir, i de búfals d’aigua també. Casetes de bambú a la vora del riu, pescadors deixant les seves xarxes.
Les hores anaven passant, lentament i jo sempre encuriosida mirant i admirant la bellesa del paisatge, el traginar de la gent (no gaire, és cert). Tampoc tenia ganes de petar la xerrada amb el guia, molt educat, correcte i saberut. En una taula hi havia te i bananes petites. Jo i la càmera capturant moments, instants, colors, paisatge, gent, badant.

Però l’encant, la placidesa del viatge es va trencar sobtadament. Davant meu va aparèixer la pobresa. I el més sorprenent és que Mrauk U és un reclam turístic. I, sí, Mrauk U en la llunyania del temps va ser una ciutat pròspera, rica on hi arribàven vaixells d’Europa, de l’Índia, del Japó. No hi ha res. Ni tan sols la muralla del palau reial. Tan sols més de set-cents temples construïts en cadascún dels pujols que envolten la ciutat i que lluiten per resistir, per continuar mostrant amb orgull com va ser aquest imperi. Un lloc veritablement emblemàtic, misteriós, únic, d’una bellesa insultant.

Malgrat el somriure de la gent, és evident que viuen en una pobresa extrema, sense cap desenvolupament, sense higiene, sense electricitat, sense aigua potable a les cases. Un servei de salut inexistent. Escoles, les mínimes. Molts infants sense escolaritzar.

La sort dels països del sudest asiàtic és l’aigua dels seus rius, la pesca, els camps d’arròs, els arbres, el bestiar. Subsistir amb el que ténen, i res més.

A l’hotel només podía fer ús de l’energia elèctrica de set a nou del vespre. La llanterna va arribar ser molt important al llarg del viatge.

Mentre dormia somiava amb el viatge en barca per el riu Kaladan. En despertar-me vaig desitjar tornar al riu. Però això serà d’ací a tres díes.