Chào ông Viêt Nam

Marco Polo l’any 1293 va entrar al poderós Regne de Mien i ho ha explicat molt bé en el seu llibre de les meravelles. El primer europeu trepitjant terres birmanes.

Abans de viatjar a aquest país, paga la pena, saber, conèixer algunes coses. Com diuen els anglosaxons, escriure un ‘profile’ del país. Jo llegeixo el que puc abans de partir, una vegada sóc dins el país, visc tot el que puc, miro, observo, parlo amb la gent, càmera a punt i a fer fotografíes, escriure paraules en un bloc de notes.
Torno a casa i començo a recordar, a mirar les fotografíes, unes millors, d’altres pitjors, és una manera de recordar el que has viscut. Obro el bloc de notes i vaig llegint el que he escrit. Paraules importants, d’altres sense sentit.

És possible explicar com és aquest país de més de 55.000.000 d’habitants, més de 50 ètnies diferents, llengües diferents, cultures diferents, història intensa, regnes poderosos, pobresa, censura, terres verdes, seques, muntanyes que amaguen pedres precioses inigualables, perles, rius que semblen oceans, gent amb una fe immensa, fusta de teca dels seus grans boscos ? Sí és possible, i abans d’escriure el ‘profile’ del país, m’agradaría explicar un viatge en cotxe a un poblet petit on ajudem que una escola funcioni.

Sortint de Mandalay enfilem la carretera més al nord. Els visitants d’aquesta Ciutat ténen moltes coses per veure i gaudir-ne. El meu objectiu era arribar al poblet i veure l’escola, conèixer la gent i saber més. El viatge el vaig fer en taxi. Es pot anar en autobús, però no tinc ja l’edat per fer-ho per les circumstàncies d’aquest transport públic. 
La carretera no era dolenta. Vaig molt ben acompanyada per tres xicots, monjos, que fan aturar el taxi a Kaunghmudaw Paya – Sagaing, a 10 kms de Mandalay. Fa uns anys l’espectacular cúpula era de color blanc, però els governants insisteixen en tornar el color or a tots els temples i així poder anomenar el país ‘Myanmar the Golden Land’. Té una alçada de 46 metres i va ser construït l’any 1636 per commemorar la capitalitat d’Ava del Regne de Myanmar. Cal dir que quan entres i visites els temples, pagodes, sempre trobareu un petit o gran mercat, amb paradetes on podeu trobar veritable artesania. No us penseu que hi són per els turistes …. En aquesta pagoda en concret, ni tan sols hi arriben. És un goig veure tot el que la gent fa amb les mans i els peus, sí, perque els birmans utilitzen els peus freqüentment. Aprofitem per comprar fireta per els nens i nenes de l’escola; parelles de mussolets, elefants, tigres, platets, tines, teteres, xiulets.
En sortir, de sobte, un petit mussol de veritat va caure d’un tamarind preciós al terra.
Toca’l, em diuen, dona molt bona sort !!

Continúa el viatge. Hem d’arribar al restaurant per dinar bastant abans de les dotze del migdia. Els meus amics, tots tres monjos budistes theravada, no poden fer-ho després
del migdia. Aquest és per a ells l’últim àpat. El menjar és ja sobre la taula. En diuen curry, però res a veure amb els curries hindús. És senzillament un gran bol d’arròs al bell mig de la taula i rodejat de plats petits amb verdures, pollastre, porc, peix de riu, mongetes, chilis picants o no. Et vas servint tú mateix, primer l’arròs i seguidament t’hi vas posant el que més t’agrada, i en el meu cas, escoltant els suggeriments de’n W., en N. i en T.

Jo demano una cervesa Myanmar. Si beus cervesa no tindràs mai problemes d’estomac.
Els meus amics beuen te, no els està permés beure begudes alcohòliques.
Continuem el viatge. La carretera cada vegada és més i més deficient. Es nota que no hi ha ni manteniment ni ganes de fer-ne de noves. Circulen per la dreta, com nosaltres, però la majoria dels cotxes continúen tenint el volant a la dreta, com abans. La gent no pot comprar cotxes nous, i és increïble com poden fer funcionar els cotxes de més trenta anys posan-t’hi una barreja de benzina més barata que la ‘oficial’.

Tinc sort. El temps és esplèndid i torno a veure els núvols blancs i un cel d’un blau intens.
Tot aquest paisatge decorat amb les palmeres i la verdor dels camps d’arròs, plantacions de cacauets, patates. Passem per una Ciutat gran i important, Monywa i aleshores sí que entrem en una carretera absolutament indigna i de mal conduïr i viatjar. Dos cotxes a la vegada no tenen espai. Els autobusos de passatgers plens a vessar de gent i paquets no surten del camí i nosaltres hem de fer punys i mànigues per poder creuar-nos sense problemes. De tant en tant passem per petits poblets on els gossos dormen tranquil.lament al mig de la carretera i al so de la botzina es desperten ràpidament i marxen. Creuem el riu Chindwin per un pont fet de fusta. El pont trontolla quan passem. Tothom somriu i et dona la benvinguda, saluda amb la mà. I encara més quan veuen una dona ja entrada en anys, occidental i acompanyada per tres joves monjos.

El paisatge és una meravella. En quedo embadalida i puc fer bones fotografíes. Però els meus amics em teníen reservada una bona sorpresa, i vam fer una altra paradeta:  Les coves de Po Win Daung. Mereix un apunt. Un lloc molt, molt especial i únic. Coves on probablement hi van viure els primers pobladors del país fa més de dos, tres mil anys, i al llarg dels secles XIV, XV i XVI, s’han construït temples dins les mateixes coves. Es pot arribar des de Monywa en ferry per el riu Chindwin fins a Nyaungbingyi i després 25 kms per carretera. Els que puguin anar a Monywa, aquesta visita és absolutament imprescindible i recomanable.

Arribem a destí, bé on s’acaba la dita carretera mig asfaltada, perque la continuació del viatge s’ha de fer en carros tirats per bous.

Arribo al poble i entrem directament al monestir on es troba l’escola. La gent va arribant. He arribat després d’un viatge de més de set? vuit? hores. No ho sé. Però sóc a l’escola, el meu destí. Els infants, la gent, m’envolta. Entro a l’escola i en un racó m’han preparat el llit. Seguidament anem al monestir i l’abbot m’ofereix una beguda refrescant i parlem. Ell no parla anglès, però els meus tres acompanyants sí.

L’estada a l’escola …. no m’ho puc creure. En el proper apunt en parlarem. Moltes coses a dir i explicar. Després d’un bany al safareig i amb palanganes, i havent sopat, vaig a dormir. La nit és fosca. Tots els díes surt el sol a les 6 del matí i s’amaga a les 6 de la tarda. No hi ha electricitat. El silenci i també el soroll de la nit em fa agafar la son immediatament.

Fotografíes: Paisatge.
Arxiu: Kaunghmudaw Paya. Po Win Daung. Canvi de transport. Paradeta de regals.

Dos anys després del meu primer viatge per aquest meravellós país, he tornat ben trista, per una banda, i contenta per una altra. Tristor en veure que tot és encara més difícil, que l’aïllament és un fet, que la riquesa natural del país és per els seus governants i països col.laboradors i res per al poble, que el preus són massa alts per poder continuar vivint dignament, per la pobresa, per copsar com treballen, hores i hores, per poquets kyats. Ja tindré temps per anar reflexionant i escrivint de tot el què passa a Birmània.

Per una altra banda, contenta, perque la gent no s’atura, perque és creativa, intel.ligent i amb una fe a prova de bombes i de dictadures, perque estima, perque lluita de manera soterrada, sense fer soroll, perque van perdent la por.

Hi ha dues maneres de viatjar a aquest país, en grups i dins un programa organitzat, i individualment. Totes dues maneres són vàlides. És un país que té els braços oberts a tots els seus viatgers i turistes, el poble, la gent espera els visitants i sí, cal anar-hi.
Una altra cosa és amb què et trobaràs i el seu govern no té l’empenta, ni tampoc crec que la vol tenir, per millorar els serveis una mica, tan sols una mica, perque la gent, els visitants puguin tornar als seus països tot veient que sí, que les millores socials, de treball, les mínimes condicions de vida de la gent van millorant.

M’entristeix i molt quan escolto a viatgers i turistes dient que aquest país és ‘autèntic’, un dels pocs on no veus gaires ‘turistes’, on la gent sempre somriu, malgrat tot. És com el túnel del temps, com quan en el nostre país durant les dècades del 40 i 50, els europeus del nord arribàven, tot dient que eren a Àfrica, i que erem ‘autèntics’ i que por unes poques pessetes podíen dormir en hotelets familiars, menjar molt bé, beure encara més i geure a les platjes per tornar ben morenets als seus països d’origen.

Però Birmània o Myanmar és i serà un gran país. No s’hi val només llegir les guíes de tot el que visitaràs ( sempre sota la mirada i permís de les autoritats …… ). La seva història és convulsa, és un país amb més de cinquanta-set ètnies i llengües diferents, considerada la ‘ventafocs’ de les seves colònies per els anglesos. Índia era la joia de la corona, Burma, l’últim racó on els indis revolucionaris i lluitadors per aconseguir la independència, eren deportats, perque a Burma tot és fàcil, tot és tranquil, s’adapten i fins i tot he arribat a llegir ‘Burma ? on és ? ah sí, aquells que mai diuen res …. ‘ I és el país on encara avui, hi ha més de 2.000 presoners polítics a la presó, molts d’ells des de l’any 1988.

En aquest viatge que he fet de manera individual, però sempre acompanyada, sigui per amics dins el país, o per viatgers d’altres països, he copsat les dues cares o tres cares de la realitat.
Les dificultats per poder viure, la climatologia, pluges monsòniques interminables i fortes, zones molt concretes amb problemes de malària i dengue, paisatges de somni, respirar un aire humit, net, viure en anglès dia rera dia, fent practicar aquesta llengua a tots els que van a classes i poques vegades ténen la oportunitat de practicar, escoltar música als carrers, ténen un ritme increïble i la música la saben interpretar com cap altre país del sudest asiàtic, visitar escoles dins els monestirs budistes dels monjos theravada, les úniques gratuïtes, mestres que treballen de valent, pobles sense electricitat ni aigua corrent i tot just al costat extraccions de gas i petroli per part de companyies multinacionals col.laboradores del govern.

Un euro = 1000 kyats. Un salari raonable, mensual, 45.000 a 60.000 kyats. Un gallon de benzina ( 4 litres ) entre 3.800 i 4.000 kyats. Electricitat a casa uns 400 kyats/kw.
Escoles públiques uns 15.000 kyats/mes. Una cervesa Myanmar entre 2.000 i 3.000 kyats. Un dinar o sopar entre 1.600 i 3.000 kyats. Un vol entre Yangon i Sittwe en una de les companyies aères uns 130.000 kyats. Un nou impost cada vegada que agafes un avió, 1.000 kyats. Entrar i visitar les zones ‘turístiques’ com Bagan o Mrauk U, entre 5 i 10 USD Dollars. No pots canviar als bancs. No s’admet. Canvis a les agències o hotels.
1 USD$ entre 750 i 850 kyats, i 1 Euro entre 980 i 1000 kyats. No admeten targetes de crèdit. Impossible. Els mòbils ja els pots guardar dins la maleta. No és permès per els viatgers i turistes. Compte, doncs, a no quedar-te sense diners. Si no tens un contacte amb una agència o amb els mateixos guíes ( grans persones i sempre disposats a fer que el teu viatge no passi per cap problema) ja et pots preparar a agafar el primer avió destinació Bangkok. La economia del país és un desgavell.

I més coses ….. Aquest és el país ‘autèntic’ que molts viatgers expliquen quan tornen.
I jo desitjaria que tot fos més fàcil i augmentar el nivell de vida de la gent, i que els rics no guanyéssin més diners, i els pobres, que són majoria absoluta, poguéssin oferir un futur digne als seus fills i filles.

De cap de les maneres és aquest el meu segon apunt un informe negatiu, no, no. Ens el contrari. Una de les meravelles del món, Shwedagon a Yangon, no figura mai en les llistes, per l’aïllament que pateix el país. O viure la posta de sol tot anant en barca a U Bein (Mandalay), el pont de teca més llarg i vell del món ( més de 200 anys ), o gaudir d’unes platjes paradisíaques a Ngapali, o trepitjar terres del Shan State en un trekking únic i diferent, o a Sagaing o Amarapura, o navegar per el riu Kaladan fins a Mrauk U.

Gràcies W., N., T., NW., TK, CHL,NN, K. per tot el que m’heu fet viure en aquest gran país on pateixen una dictadura militar des de fa més de 62 anys, amb el consentiment de molts països veins i no tan veins.

Ara, en aquest moment, estic sentada en una terrassa a la vora d’un llac, en un parc de Mandalay bebent un suc de llima natural, fresca i potser després em menjaré un farluda, un bol amb gelat i fruites que és una delicatessen única, tot petant la xerrada amb en W. i en N. i parlant dels projectes d’escoles.

Fotografia: El futur. Escola per a infants. Jugant amb la fireta.