Chào ông Viêt Nam

La bona notícia de la setmana: la serra de Tramuntana, des d’Andratx fins a Formentor, ha estat declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Sense cap vot en contra, per unanimitat i al darrera milers i milers de signatures de la bona gent de ses Illes que varen donar suport a l’iniciativa.

-Camí de Pollença- de Joaquim Mir. És el que va viure i veure aquest gran pintor durant les seves estades a Mallorca.

–Clickeu ací – El boc, la cabra autòctona de la Serra de Tramuntana, albercuixera per part de pare i formenterina per part de mare. M’ho va dir na Xesca Ensenyat, i he deixat aquest enllaç, perque volien fer un vedat de caça a Formentor.
Supòs que ara ja no podràn fer-ho, però he llegit que la nova Presidenta del Consell Insular el primer que ha fet és aplicar una nova llei per atorgar permisos de vedats de caça a les Illes !! 

Finalment no podria acabar aquest petit apunt dedicat a la Serra de Tramuntana i a tot el poble de ses Illes, si no faig esment d’un poema de Miquel Costa i Llobera:

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera
i lluita amb les ventades que aturen la ribera,
que cruixen lo terrer.

És increïble el ressò que ha tingut el video de ‘l’equip petit’ a la xarxa. Els comentaris que ha deixat la gent a Vimeo són tots extraordinaris. Jo sempre els llegeixo els comentaris, perque pots trobar veritables ‘perles’, com és en aquest cas, la música del començament del video. Un comentari ho pregunta i un altre t’ho informa i a més inclou el link a You Tube. Tonight you belong to me – és el nom de la cançó.

Sorpresa ! Dues germanes que es diuen Prudence and Patience, filles del pianista Mark McIntyre que va tocar amb l’orquestra de’n Frank Sinatra i d’en Tommy Dorsey.
La cançó está però que molt ben escollida. Aquest duet, aquestes dues germanes, van ser les cantants d’una altra cançó que recordo molt i molt bé – Gonna Alongh With you Now -. De fet aquestes dues cançons van ser els seus únics èxits.

És tornar als anys 50 i 60. Gràcies a veure un video de l’any 2011, de futbol, d’infants, llegir els comentaris, cercar dins la xarxa, et pots trobar amb aquests regals de les cançons del duet (1956).

Prudence and Patience els noms de les dues germanes ….. millors noms impossible
per aquest video d’un equip de futbol que gaudeixen, aprenen i són prudents i ténen paciència …….

He sortit aviat al carrer, a comprar el diari, pa i un tros de coca, de la de sempre.
Els carrers eren plens de restes de petards, trons, bombetes, piules, coets.
Bé que vaig sentir al brogit dels petards ahir vespre i en Monty amagat a l’últim racó de la casa.

Compro el diari ARA en paper. Feia anys que no llegia el diari en paper. Des de la seva aparició vaig tornar a provar i cada dia el llegeixo. I els divendres, escriu na Sílvia Bel la seva columna. Sóc lectora de la seva columna ‘en blanc i negre’. 

Passejant per els carrers, silenci, la merla cantant molt i molt alt, com si volgués dir-nos, ara sóc jo la que canto, no els coets ni els petards !
Dia de platja, dia de ressaca i permeteu-me copiar part de la columna escrita per aquesta gran actriu, Sílvia Bel.

De fet és el que jo també penso i crec, i així m’he estalviat de rumiar un text. Perdona Sílvia, és el teu copyright: 
Mentre assaboríem un tros de coca i una mica de cava, vam llençar al foc tot allò que ens feia nosa, conscients que qui juga amb foc es pot cremar. Vam fer un cercle al voltant de la foguera, com una gran sardana, i els més valents van caminar descalços sobre les brases. Avui, dia de Sant Joan, ens hem llevat amb ressaca, com ja comença a ser habitual. Darrerament sentim –ressaca– massa sovint: ressaca d’eleccions, ressaca d’acampades, d’helicòpters, d’avalots i d’antiavalots (de deutes internacionals, de corrupcions, de gent sense feina, d’especuladors, de teranyines espanyolistes, de xenòfobs, intolerants … és el meu afegitó ). És un bon dia, doncs, per sortir al carrer i netejar les cendres i començar a construir plegats tot allò que potser, l’any vinent, ens servirà per atiar novament la foguera de Sant Joan.

No perdre l’esperança, persistir, i aquest és el meu desig per a tot el poble del meu petit país.

Felicitats a tots els Joans i les Joanes i que per moltes fogueres més.

La fotografia ens anuncia els solstici d’estiu: El ‘Sol Solet’ de Els Comediants. Un llibre esplèndid i una mica malmès . Hauré de fer una petita restauració i neteja especial.
Un altre petit dany col.lateral després de l’incendi a casa ….. res a veure amb els focs de Sant Joan !!

Ahir nit escoltant la ràdio els tertulians comencen a parlar d’un video que ha aparegut a Vimeo i està resultant tot un èxit. He cercat el video, més aviat un curtmetratge, molt ben fet, i crec a l’igual que els tertulians, que cal veure i passar-ho bé veient aquestes nenes i nens com gaudeixen jugant al futbol i la seva motivació és marcar UN GOL !!

Ací el teniu :

l’equip petit from el cangrejo on Vimeo.

Perdoneu, però és que encara no sé qui convoca la manifestació per la independència del dia 9 de juliol. Omnium Cultural? Associacions cíviques? Partits Polítics? Sindicats? Indignats? Federacions de veïns? 
El blocaire d’aquesta casa Jaume Ortí – clickeu ací – ens fa cinc cèntims. I en Josep Blesa, blocaire d’aquesta casa, des de València, ens va deixar un video de promoció i un petit apunt ja fa unes setmanes –clickeu ací-. Gràcies.

Jo hi aniré, això ho tinc clar. A veure si de tants arbres i fulles no ens deixen veure el
bosc !!!! 

Que la cosa no està per  fer balls de saló, i hi han molts bastons arreu. I la teranyina espanyolista que va començar fa uns anys cada vegada és més gran.

Jo encara estic pujant la muntanya, i des de fa unes setmanes, la pujada és dura, i amb pedres que no em deixen caminar prou bé per poder arribar al cim.

No es pot fer un referèndum per demanar a tots els catalans si volem o no la independència ? Crec que hi ha una Constitución Española que prohibeix tot tipus de referèndums. No es pot canviar ? Pel que diuen els polítics, és ‘inamovible’ la Constitución Española. Serà que ja els hi està bé ? No ho vull creure.

Després de les consultes, crec que va quedar molt clar que SÍ que volem un referèndum per decidir si volem la independència o no.
No poden parlar-ne lliurement al Parlament ? Caldran pactes ?
És que després del 10 de juliol de 2010 he notat una indiferència que fa fredor ……

I per acabar-ho d’adobar, l’estelada del meu balcó que em van regalar després del 10J es va cremar, es va desintegrar. Mals presagis, o podría ser que el balcó nou i bonic que tinc ara necessita d’una nova estelada brillant, viva i amb esperança ??

No oblideu la data: 9 de juliol 2011. Per més informació clickeu ací

Dissabte vespre, Mercat de les Flors. Representació de ‘Une flûte enchantée’. Un privilegi seure en una de les butaques d’aquest teatre que em porta tants i tants records, tots ells gloriosos.

Comença la representació. L’escenari, nu, un bosc de canyes de bambú, que els actors van canviant …. gàbies, bosc, el temple de Sarastro, arbres ….
Un piano. Tot sol. Dos actors africans són els que ens parlen, en francès, i mouen el bosc de bambú. Representen l’esperit del lloc on es troben els personatges. 

La música comença ja a entrar dins la teva ànima. Només piano. Un cert desconcert. Hi ha músiques, petits fragments de W.A. Mozart que no corresponen a l’òpera. La meva amiga M. enamorada i amb grans coneixements musicals m’aclareix els dubtes.
La Fantasia en re menor K397 … Hi apareix en el moment oportú de la representació.
Papagena cantant ‘Die Alte’ un poema de Friedrich von Hogedom musicat per W.A. Mozart. Esplèndid ! Aquesta escena, la Papagena vestida de dona vella i cantant aquesta cançó a en Papageno. Un moment sublim.

No són cantants professionals d’òpera. No cal. Les seves veus són nítides, clares, boniques i amb futur, no hi ha dubte. Sarastro és un cantant-actor molt alt, i ens preguntem na M. i jo, per què els cantants de veu baixa són sempre alts ?? Pamina té una veu preciosa, i la Reina de la Nit, ai, amb la seva famosísima ària. Impacta, malgrat la imperfecció. Com també fa trontollar la relació mare i filla (la Reina de la Nit i Pamina). Tamino una veu clara i bonica i en Papageno alegre, emocional. Pamina tota poesia. En Monostatos, el perill, el traïdor, la mentida.

Llegiu bé el títol de l’obra ‘ Une flûte enchantée’, no ‘La flûte enchantée’. Una flauta de’n Peter Brook, la seva i dels seus col.laboradors.

Èxit rotund. Grans aplaudiments. Nostalgia de vells temps. Retrobar bons amics.
Tornar a aixecar el cap per admirar la cúpula de’n Miquel Barceló. Tornar a casa, de nit.
No veig la Reina ni en Monostatos per enlloc, i sí a Sarastro que ofereix humilitat, pau, amor, amistat, veritats, felicitat davant un món de mentides i secrets. I en Tamino i na Pamina compartint la seva felicitat. I en Papageno i na Papagena fent l’amor. I escolto la musica de W.A. Mozart. Unes variacions de’n Goldberg d’aquesta Fantasia K397. Somiar, somriure, i fer del demà un día assolellat …. és el que m’ha donat aquesta flûte enchantée

Sí, la nuesa de l’escenari, el bosc, la concentració espiritual, recorda al Mahabharata de fa vint anys. Però la música i els cantants donen la volta a l’antic muntatge en un nou escenari estrany, emotiu, poètic i fascinant.
Bravo Peter Brook i col.laboradors, i actrius i actors, i pianista.

Un petit tast i a més en Peter Brook parlant de la seva flauta màgica.

http://videos.arte.tv/fr/videos/opera_une_flute_enchantee_-3541946.html

Aquest mes de juny és ple d’aniversaris. En D. un gran i estimat amic, el dia 17, la meva mare hagués arribat als 95 anys ahir dia 18, en G. dia 19, una gran amiga na A. día 22, un estimadíssim amic n’A. dia 23, na P. la néta del meu germà, dia 30, una altra amiga, també dia 30.

I no oblidem els Joans, que n’hi han molts ! Dia 24, per si algú s’havia oblidat.
Batiste o Batistet al Pais Valencià !!

Pero èl dia 19 de juny, també és l’aniversari d’una dona amb molt de coratge, Daw Aung San Suu Kyi. Alliberada del seu arrest domiciliari a finals de l’any passat ara gaudeix d’una llibertat, fins a dia d’avui, dins la ciutat de Yangon. No fa soroll, però hi és. No fa grans declaracions, però les manifesta continuament. A la BBC Ràdio passaran dues emissions gravades a casa seva, en les que ella mateixa llegirà moltes pàgines del seu diari que ha anat escrivint al llarg d’aquests anys empresonada, i sense llibertat.
Ella diu que si la petita ràdio que tenia era l’únic bri de llibertat que podia tenir en escoltar les emissions de la BBC, és el que ha der de fer ara: parlar per la BBC, ara que pot fer-ho.

Un altre video del gran Htoo Eain Thin. Una cançó rock, un cant desesperat, un explicar cantant i amb la seva música com se sent dins seu. No puc entendre les seves paraules, però el gest és clarament de ràbia, d’interrogants, de voler viure en llibertat. 

Una cançó per  tots els nascuts el mes de juny. Ell ja no podrà celebrar més aniversaris. Va morir el mes d’agost de 2004.

Avui a Fuengirola. Una jove de només dinou anys . Havia anat al sud d’Europa a passar uns díes de festa amb unes amigues. A cercar la llum, el sud. El presumpte autor va assetjar-la i ella el va rebutjar. L’individu la va assassinar a ganivetades i les amigues van patir ferides en voler defensar-la.

Avui també, a Madrid, una dona ha matat al seu fillet de quatre anys. Ha estat detinguda i ingressada en un hospital. Mort i violència, dins a casa.

Molt trist, i continuem denunciant. Sense aturador. Sempre. Dia a dia. Perque dissortadament aquestes noticies de violència cruel, i sense sentit, apareixen una i una altra vegada.

La meva tristor, el condol, la ràbia i la indignació per aquests crims.

Unes flors en un petit jardí on es respira pau i molta poesia.

Ahir vespre, tard, el soroll al carrer no era l’habitual de totes les nits. El barri és tranquil.
Comentaris de gent, una frenada sobtada d’un cotxe i una motocicleta. Faig una ullada pel balcó. El motiu de l’enrenou era una gavina jove, de plomes grises, marrons i blanques, que no podia aixecar el vol i que corria desesperada pels carrers cercant un lloc on poder salvar-se i defensar-se de l’enemic ‘humà’.

Una veïna ja havia trucat a l’Ajuntament, una noia jove. Jo m’hi vaig quedar. Entre les dues vam aconseguir que la gavina enfilés el carrer on no hi ha sortida, i així no existiria el perill dels cotxes. Finalment cansada de córrer i no trobar el seu lloc, es va quedar quieta davant la porta del parking d’una casa.

Una hora i mitja més tard va arribar un cotxe de la Protectora d’Animals. Una noia, també jove, amb empenta, ens va avisar de no intentar agafar-la, ja que si els pares eren prop, vigilant, es llencen en picat i poden resultar perillosos, violents i arriben a fer molt de mal. Quan ella la va agafar, els seus crits es van fer sentir per tot aquell racó del barri i també uns sons de gavines que eren ben a prop, vigilant.

Ja dins la petita gàbia, la noia ens va informar que la portaría a un centre de recuperació d’ocells.

Petites històries que trenquen la rutina de la nit. La lluna ens mirava. La gavina ja va poder fugir, sortir, d’un entorn que no és el seu. Nosaltres vam anar a dormir.

La fotografia d’una gavina com la que es va perdre pels carrers d’un barri de Barcelona, i no podia volar. Aviat tornarà al seu habitat, la mar.

Fa uns díes una dona va ser trobada morta, assassinada, a casa seva al barri de Sant Andreu. Ningú en sabia res.
Després d’investigar el seu entorn d’amics i familiars, ha estat detingut el presumpte autor, el seu company.
Moltes vegades aquestes notícies no apareixen a la premsa. Es troba un cos mort de dona, presenta violència, comencen les investigacions, i aquí s’acaba la notícia.

Al llarg dels anys que sóc veïna d’aquesta casa he escrit molts apunts denunciant aquests fets violents, injustos, cruels i sembla que hauré de continuar escrivint.

El meu condol, la meva tristor, la ràbia continguda, la meva indignació.

Unes flors que he cercat del meu jardí virtual.

He escoltat les manifestacions del senyor Puig i veritablement sembla que hagi descobert la ‘sopa del lloro’. Recordo com el seu grup polític va denunciar una i una altra vegada la permisivitat de l’Ajuntament en deixar entrar a grups de fora del país que eren els que organitzàven els aldarulls una i una altra vegada. La ‘guerrilla urbana’ com ha manifestat el senyor Puig avui. Una mala imatge per Barcelona i Catalunya.

També he escoltat que vol endegar una investigació per presumptes calúmnies contra el senyor Arcadi Oliveres perque ha manifestat que en les manifestacions de fa uns 8 o 9 anys contra la globalització, el fons monetari i el G-8, persones pagades per la policia o ves a saber si grups econòmics, o partits polítics, organitzàven aldarulls, provocacions i trencàven vitrines i aparadors de les botigues del Passeig de Gràcia. Grups anti-sistema abans, ara indignats o acampats. En el que va passar a la Ciutadella les actuacions d’aquesta gent no ha estat gaire diferent.

Bé, jo hi era en aquestes manifestacions de fa 8 o 9 anys. Em van dir que al final de la manifestació començàven a aparèixer gent violenta que volia utilitzar la força. Juntament amb gent, bona gent, pacífica, vam organitzar un cordó davant de les botigues del Passeig de Gràcia. Els provocadors amb bats i barres de ferro es van apropar. La majoria amb la cara coberta. Un d’ells va venir directament envers la meva persona i va aixecar el bat. Amb el dit de la meva mà assenyalant als seus ulls li vaig dir: Ets tant valent que em fotràs un cop de porra al cap ? No veus que tinc l’edat de la teva mare o la teva àvia ? Així és com et guanyes uns dinerons ? La policia és al costat, a la Rambla de Catalunya i no fa res. Sense ordres per apaivagar els aldarulls i defensar a la gent, a la societat civil.

Ens van insultar, ens van escupir i vaig sentir les paraules més greus contra la llibertat de l’individu que mai he escoltat.
Finalment, en veure que no ens movíem, van marxar, però abans van poder trencar vidres i aparadors d’una botiga més avall d’on erem i que no tenia protecció ‘civil’.
En aquells anys no hi havia ni Twitter ni càmeres digitals, ni videos domèstics.

Avui he pogut veure a You Tube un video on es poden veure aquests individus, un d’ells amb un ‘pinganillo’ i que van començar a organitzar aldarulls ben aviat el matí del dia d’ahir.
Evidentment no puc afirmar ni confirmar (no hi era), i el senyor Arcadi Oliveres tampoc, i així ho ha manifestat, que aquests individus siguin uns professionals i facin el mateix. Només sé, el que he vist a les imatges, que els Mossos d’Esquadra, protegeixen aquests individus perque puguin marxar tranquil.lament, ja que la gent els havia reconegut com a responsables dels aldarulls.

Senyor Puig sap perfectament que aquesta gent existeix, els infiltrats són sempre presents en qualsevol manifestació. No és una ‘nova guerrilla urbana’. Ja fa temps, anys, que van i venen a la nostra Ciutat.
Només un petit apunt …. Tothom sabia i es va informar abastament que els indignats seríen al Parlament. No hi havia millor manera per protegir als nostres diputats i al President de la Generalitat i a la Presidenta del Parlament ? Quan ens visita el Borbó, bé que s’organitza un dispositiu bestial i no entra ningú.
Si us plau, accepti les discrepàncies a la seva gestió i no s’ampari en unes paraules explicatives del senyor Oliveres fora de context !! I informi al poble qui són aquests provocadors, aquests violents, aquests bèsties, amb noms i cognoms, procedència, professió, nacionalitat i si pot ser, la seva afiliació a partits polìtics. Mai, mai han publicat els noms i cognoms, ni ara, ni en el passat.

També començarà a investigar-me per calúmnies per el que he escrit en aquest post?

Sí, avui, 16 de juny 2011, és el 107è aniversari de l’Ulysses de James Joyce.

Ja sabem que Dublin és la ciutat, el lloc i anem llegint les aventures i coneixent als diferents personatges de la novel.la; Leopold Bloom, Molly Bloom i Stephen Dedalus en un dia molt assenyalat, el 16 de juny de 1904.

Els amants de Ulysses de tot el món celebren tots els anys aquest 16 de juny, llegint la novel.la plegats, bebent una Guinness, representant escenes, escoltant música tradicional irlandesa. És un dels homenatges més singulars i bonics que conec que de manera espontània organitzen els lectors i amants de la novel.la de’n James Joyce …. Ulysses.

Un bon dia per celebrar aquest 16 de juny i començar a llegir el llibre novament, a poc a poc, sense presses.

I un bon dia per llegir dues cartes esplèndides d’un senyor periodista i que és el ‘boss’ d’aquesta casa de Vilaweb. 

Avui pel matí el foc era al Parc de la Ciutadella. Va començar ahir vespre i supòs que encara no s’ha apagat.
No tots els indignats són al Parc; som molts més que pensem que els polìtics han de fer més que seure a la seva poltrona. Vaig escoltar ahir per la ràdio un oient que deia una veritat com una catedral: La veritable democràcia és aquella que qualsevol ciutadà, sigui forner, botiguer, pagès, escrivent, poeta, cantant, mestressa de casa, modista, arquitecte, enginyer, pescador, advocat, fuster, informàtic, vulgui ser politic, exercir aquesta feina i ajudar al poble. Quatre anys, màxim vuit anys, i després tornar a la seva feina, sense pagues extres, ni jubilacions milionàries, ni mensualitats per els serveis ‘prestats’.
Però no, en el nostre país els que opten per ser polìtics, ningú els obliga, s’apoltronen anys i anys, deu, vint, trenta.

S’han convertit en una èlit barroera. Ja els està bé. Se’ls ha solucionat la vida i no volen perdre aquests privilegis. Els polìtics honestos marxen, perque veuen, palpen, que no poden fer res.

Els polìtics són els que faciliten les eines al poder econòmic, i poc a poc aquest poder, amb el vist-i-plau d’ un ajuntament, o un parlament,o  un estat, esclafen a la gent treballadora, als jubilats, als autònoms, als artistes, als pensadors, als escriptors, als músics, als geòlegs, als geògrafs, als restauradors, als periodistes, i no acabaria mai amb aquest llistat.
Potser la forma d’actuar dels indignats (una minoria d’infiltrats ¿?) aquest matí no ha estat la ‘correcta’ com tothom diu i condemna, però, davant la indiferència dels polítics, és que que hi ha una altra manera ?

Les declaracions, el mercadeig, les paraules que he escoltat dels suposadament agredits, són les que he escoltat des de fa anys i panys, les mateixes. Res ha canviat.
Sí, l’arribada en helicòpter al Parlament ….  o diputats en una furgona dels Mossos. Fantàstic !! 

El dia 9 de juliol, totes, tots, al Passeig de Gràcia. Volem la Independència JA !!
Els veurem a tots els diputats, Govern de la Generalitat, alcaldes, regidors, partits polítics, sindicats, associacions, al costat del poble indignat, emprenyat i cansat,  participant en aquesta nova manifestació ??

Permeteu-me que ho dubti ……

Ahir a Salou. Una dona assassinada a ganivetades presumptament per el seu cunyat. Abans d’ahir a Alcorcón, una dona assestada a ganivetades i morta. La setmana passada, una àvia assassinada per asfíxia, presumptament per un dels seus nets.
Totes a casa seva. 

Dia rera dia, sense un aturador, apareixent les notícies cada vegada en un racó més pertit dels diaris. Ja no és notícia, és un fet habitual, és el normal en aquest temps que ens ha tocat viure o això és el que manifesten els entesos.

La meva tristor, ràbia, indignació …..  Mai podré entendre, ni comprendre aquesta violència, aquesta fredor de les estadístiques, aquest menyspreu per la vida dels éssers humans.

Una flor molt petita, oberta, viva,  i el meu sincer condol per aquestes morts.

Ja vaig escriure un apunt quan es va ‘coronar’ a Kaghendra Thapa Magar, 18 anys, de Nepal, de 65,5 cm d’alçada -clickeu ACÍ-. El seu regnat no ha estat massa llarg …
Un nou xicot de 18 anys, 59,93 cms , Junrey Belawing, de Sindangan, un petit poble rural de l’ illa de Mindanao de Filipines, ha estat proclamat solemnement L’HOME MÉS PETIT DEL MÓN. 

El pare diu que va deixar de crèixer quan tenia 2 anys i els seus tres germans són ‘normals’, sense problemes físics.

Abans, els éssers humans anomenats ‘rars’, home elefant, home mono, dones d’ètnies amb formes diferents, els toreros nans, eren el ‘ganxo’ per atraure públic als espectacles de fires i per fer guanyar diners als aprofitats.
Van aparèixer lleis prohibint aquests espectacles, i mira, ara tenim un llibre de records Guinness que substitueix als aprofitats, i donen a conèixer al món on es troben aquests éssers amb malformacions, rars, ‘diferents’.
Pot ser per culpa de la pobresa, d’una mala nutrició, no ho sé.

Bé, he trobat una de les moltes fotografíes aparegudes de’n Junrey, entre les botelles de Coca Cola, símbol de la societat de consum. 
Veurem si hem de llegir un nou record Guinness de quans díes de regnat podrà gaudir aquest xicot, ciutadà de les Filipines.