Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

30.04.75: Viêt Nam 36 anys després. Mai més. Actualització.

Publicat el 28 d'abril de 2011 per rginer

Aquesta dona, Phan Thi Kim Phuc, amb el seu fillet és la nena de la fotografia que va donar la volta al món. Nick Ut, fotògraf vietnamita era allà en aquell precís moment, abans que els dos bombarders apareguéssin al cel del poblet.
Kim viu ara a Toronto, i aquesta fotografia amb el seu fillet va ser feta l’any 1995. Podem veure les cremades del seu cos, que no han desaparegut. Com abraça el seu fillet i l’amor que expressa, fa pensar que les ferides d’una guerra cruel queden per sempre més esborrades.

No, no s’obliden tan fàcilment, però sí hauríem de pensar que mai més hem de tornar a viure els horrors de les guerres i aquestes bombes plenes de mortífers productes químics. Encara avui neixen infants amb malformacions a Viêt Nam, i les grans indústries químiques Monsanto o Dow Chemical, continúen sense fer-se responsables dels danys a la població civil. Els jutges tomben una i una altra vegada tots els judicis que les víctimes de l’agent orrange reclamen davant els tribunals.
Avui, 30 d’abril de 1975, fa exactament 36 ays que va acabar la guerra de Viêt Nam, ‘oficiament’, però els danys col.laterals han estat i són cruels i que no val oblidar.

El 30 d’abril de 1975 va acabar la guerra de Viêt Nam. Nick Ut fotògraf era al poblet al sud, no gaire lluny de Sai Gon, quan de sobte van aparèixer dos bombarders que van llençar bombes i més bombes. L’ordre era destruir la terra, els camps, deixar sense menjar a l’exèrcit del Vietcong i matar el màxim de població civil.
 Nick Ut va veure les nenes i nens cremats fugint, cridant, plorant lluny de la barbarie. Va fer las fotografia que tothom coneix i que va guanyar el Premi Pulitzer. Ell va pensar que la nena de 9 anys moriria i es va apropar a ella. Kim li va demanar aigua, molta aigua, perque el seu cos cremava, molt. ”Nong qua, nong qua” cridava Kim Phuc. Li va donar tota l’aigua que tenia i li va dir que l’ajudaria. La va portar immediatament a l’hospital a Cu Chi. Era ple de soldats i no volíen saber res d’infants ferits, però Nick Ut va dir que era fotógraf i que volia que ajudéssin a la nena. Ho van fer i va decidir emportar-se-la als EE.UU.
Nick va enviar la fotografia per ser publicada, però no ho volíen fer. Era una escena molt cruel, difícil d’acceptar i a més en algunes publicacions no els agradava perque la nena apareixia nua. Nick va insistir. Era la única manera, la prova, que el món vegi com és de cruel la guerra amb la població civil, i que mai s’han d’utilitzar armes químiques.
Finalment, van publicar la fotografía, i encara avui la podem veure publicada en moltíssimes revistes i diaris per a consciensar al món de la crueltat i els horros de la guerra. 

Phan Thi Kim Phuc viu a Toronto, Canada. Nick Ut ja forma part de la seva família. Per a ella és l’oncle Nick.

Un 30 d’abril de 1975 els americans van fugir de Viêt Nam deixant un país destrossat, amb més de tres milions de morts i molts més de ferits. Els joves soldats americans també en van patir les conseqüències. Ferits, discapacitats, morts. Encara es troben cossos de soldats morts i que es consideràven desapareguts.

Avui Viêt Nam, trenta-sis anys després, continúa lluitant per el seu país, per la reunificació que van aconseguir, per viure en pau, per no patir mai més guerres, ni patir mai més gana, i malgrat totes les dificultats d’aquest secle, ells a la seva manera segueixen mirant endavant.

Pha Thi Kim Phuc una dona valenta i que també mira endavant, perque el seu fillet sigui lliure i pugui viure en pau.

Floració: Amorphophallus titanum – Una fita excepcional

Publicat el 25 d'abril de 2011 per rginer

Els matins vaig llegint diaris, la primera pàgina, o notícies que per la via RSS poden interessar-me. En un diari vietnamita llegeixo: La felicitat dels botànics. La flor més gran del món, la AMORPHOPHALLUS TITANUM s’ha pogut veure a Basilea, en el Jardí Botànic de la seva Universitat en plena floració. No passava des de feia 17 anys, i s’esperen més de 10.000 visitants.


El 23.04.11 va ser el dia assenyalat i tothom ha de córrer, perque la floració només té una duració de dos díes ! Jo no la coneixía, la veritat. Però, sí que em poso dins la pell dels botànics, i crec que ser propietaris d’una ”Titan Arum” en un Jardí Botànic ha de ser un regal i encara més veure en directe la seva floració entre els 6 i 10 anys. Ha de ser excitant.
 
Heus ací un petit llistat d’aquesta flor, procedent de la selva de Sumatra, i que un botànic italià, Odoardo Beccari, va descobrir l’any 1878 i l’any 1889 el Kew Gardens de U.K. va començar a cultivar:

Bonn – any 2003 – Floració. Alçada 2,74 m – Record Guinness
Wilhelm, Stuttgart – 2005 – Floració. Alçada 2,94 – Actual record Guinness.
Nova York – 1937 – Alçada 2,57 m

BASILEA 23.04.11 – Alçada 1,93 m

Sir David Attenborough va canviar el seu nom de Amorphophallus titanum (falo titànic) per Titan Arum. Va considerar el nom ” inapropiat” per els seus programes divulgatius de la BBC ¿¿?? De fet el nom original, és ‘ flor de cadaver’, perque quan és en plena floració desprèn una pudor fètida terrible, com un formatge de Camembert, o de peus, o de mitjons bruts i pudents. No s’hi pot estar gaire estona al seu costat. Aquesta olor és la que fa que mosques i mosquits se sentin atrets per la flor i així ella s’assegura la seva pol.linització.

La gent de Basilea ha tingut la sort de veure-la i sí, m’ho crec, que més de 10.000 persones hauràn anat al seu Jardí Botànic. Aquests moments que la natura ens regala s’han d’aprofitar.

Abril finit, el cep florit …. o això diuen !

Fotografia: Jardí Botànic de Basilea un 23 d’abril de 2011.
En l’arxiu podeu veure una Titan Arum esplèndida, al Kew Gardens, any 1996.

 

Publicat dins de Natura | Deixa un comentari

23A: Sant Jordi eròtic a El Molino

Publicat el 23 d'abril de 2011 per rginer

Ha estat un matí intens. Preparada per caminar, motxil.la, sabates còmodes, càmera de fotografiar, bastó. En sortir dels ferrocarrils, primera sorpresa, una munió de gent impensable !!  Compro els llibres per regalar; miro, remeno, penso, decideixo. Fet.

Continúa la marxeta i directe a El Molino, decidit. Des del carrer de Pelai he anat caminant per el Raval, per carrers per on feia temps no passava.No he trobat molt ambient de Sant Jordi, la veritat. La majoria dels habitants són estrangers, encara que sí que he vist alguna paradeta de roses a la Plaça del Pedró, o per el carrer de Carretas.

He arribat al carrer de Sant Pau i som-hi a El Molino que falta gent. Quina cua de gent per entrar !! Sorpresa, sí, però cal aclarir un fet. Avui és dia de portes obertes, i em trobo amb molta gent que només vol entrar a El Molino per tornar a veure’l. Fins i tot parlo amb un senyor que havia treballat de vigilant i hem recordat vells temps. Jo m’ho he passat molt bé a El Molino. Biel Mesquida i Pepa López reciten poesía erótica, Bells Verds, és clar, som a El Molino, en dues sessions, a les dotze i a la una. No puc entrar a la primera sessió. Tot ple.

Sí aconsegueixo entrar a la segona. No és el ‘meu’ Molino, me l’han canviat !! Però, no sé, té encara aquest regust de llibertat, com abans. Apareix en Biel i na Pepa. Majestuosos tots dos. En Biel ens canta unes glosses de Sa Pobla i na Pepa llegeix Amic amat. Quin tronc de veu que té en Biel i quines glosses més ben escollides. Ja he començat a riure. De pardals n’hi havíen un munt ……i també de pomes.

A continuació en Biel ens ha recitat un dels seus poemes eròtics i a la vegada romàntic. L’he vist entusiasmat, content, amb força, dalt de l’escenari de El Molino.
Després ens han representat una petita peça de teatre d’un mossen i diferentes putes d’una casa de plaer. Na Pepa ha estat genial fent d’andalusa, d’al.lota virginal de Valldemossa amb una sobrassada a la mà i de valenciana. En Biel era el mossen. Mal de panxa de riure i de gaudir d’aquests moments eròtics.

Na Pepa ens ha llegit Vicent Andrés Estellés. Sublim.

Finalment una altre tastet de teatre, aquesta vegada valencià, amb una Vicenteta, molt llarga, i un mascle anb molta pixera. 

Éxit total. S’ha de repetir. Encara que jo diria que m’ha faltat alguna principatina o un mascle català. Tan ben mirats som els de aquí ?? Tan polits  ? Tan reservats ? 

En sortir em trobo a en K. el meu amic birmà i n’A. Ens regalem llibres i roses. Caminem plegats fins arribar a un dels bars de la Ronda Sant Antoni. Un aperitiu i xerrades.

Torno a casa, cansada, però amb la sensació d’haver viscut un ‘altre’ Sant Jordi, diferent. Llegeixo poesia, lírica. Màrius Torres. Poso la rosa en aigua, i el roseret que m’han regalat, al balcó. Sona la música de Tony O’Connor.

Fotografia de’n Biel Mesquida i na Pepa López. En Biel cantant les glosses de Sa Pobla.

Avui: Llibres i Roses -ACTUALITZACIÓ

Publicat el 23 d'abril de 2011 per rginer

He tornat i …. ha fet sol, moltíssima gent, molts llibres i roses, a les mans, en bosses, motxil.les. Un veritable guster, i per arrodonir-ho escoltar el recital de poesia eròtica a El Molino … Biel Mesquida i Pepa López.
F-a-n-t-à-s-t-i-c !! Poesia, teatre, glosses, paraules, erotisme pur i dur. La cirereta del matí ! Mereix un altre apunt  …..
                                    .-.-.-.-.-.-.

Temps inestable. Plourà, no plourà ? 
Unes roses, llibres, per a tots els meus veïns ‘vilawebetans’.

Potser Stéphane Hessel i ‘Indigneu-vos’, un recull de cartes de’n Màrius Torres.
M’agrada remenar i descobrir llibres, poesia, lírica, narració, història, comics.
Possiblement, m’arribaré a El Molino. Tot depèn si plou o no plou.

Ha marxat molta gent, però supòs que també en vindrà … Pluja de primavera .. Serà més fàcil remenar, triar, mirar …. No ho sé.

Però és Sant Jordi i les paredetes de llibres ens esperen i retrobar-nos amb amics i amigues, i viure aquest dia amb il.lusió.

Bona diada de Sant Jordi per a tothom !

Matí de Divendres Sant 2011

Publicat el 22 d'abril de 2011 per rginer

Enguany la setmana de penitència no és igual per a mí. Sí, visc encara fora de casa, però només tres cases més amunt del mateix carrer. L’habitatge encara està per fer, però va endavant. A més demà és Sant Jordi. El Diumenge de Rams vaig ser a València.
Un batibull.
Aquest matí pel carrer no he vist a ningú. Un silenci sublim, trencat per les orenetes que volàven sense parar, joioses, contentes. Vent allevantat, molta humitat i finalment ha començat a ploure.
Avui era el dia de ‘seguir monuments’ …
Entrar a les esglèsies, resar, veure els altars; Josepets, les Santjoanistes, Santa Agnès, Santa Tereseta de Jesús. Que lluny …
Avui tot és diferent. La majoria ja van marxar ahir i avui la resta. A descansar, a fer el turista, a visitar la família.

Avui seré una pecadora. Per dinar he decidit fer la paelleta amb els ingredients que vaig comprar a València. El sofregit ja està fet. Les baquetes enganyades. L’aigua amb el romer a punt. Pollastre, conill, rochet, garrofons, carxofa, pebrot verd i trocets d’all tendre.
Jo no tinc problemes amb les mides de l’arròs i l’aigua. El meu pare, el responsable de cuinar les paelles a casa, utilitzava un potet i una tasseta. Una tasseta d’arròs, per un potet d’aigua ple. Mides exactes. Encara els tinc i els utilitzo. No sé quants anys ténen, molts. 
Però amb l’arròs bomba de Calasparra he d’augmentar la mida de l’aigua. Aquest tipus d’arròs se la beu més lentament i necessita més liquid.

Una traïcció; avui no he cuinat el ‘puchero’ …. abadejo o bacallà (amb espines que és més gustós), cigrons, ou dur, patates o creïlles, carxofa, pèsols i la picada que no falti. No visc a casa, no estic en el meu entorn habitual. L’incendi ha trasbalsat les meves rutines diàries. No he tingut més remei que aprendre altres formes de viure en una altra casa. Els llibres dins de caixes, mal ordenats i els que són dins de la llibreria, he de tornar a netejar-los. El sutge encara per tot el pis. Ha de venir el pintor i el fuster.
El meu ordinador per arreglar. 

Però la sortida del túnel és ja més a prop. Estic rumiant en organitzar una festa quan la casa torni a ser la que era ….  Necessito temps i avui Divendres Sant és un bon dia per meditar.

La fotografia de la paelleta … sí m’ha sortit molt i mooolt bona !!

Avui 22 d’abril – DIA DE LA TERRA

Publicat el 22 d'abril de 2011 per rginer

La fotografia, descarregada de la web de la NASA, és un CUMULONIMBUS sobre el continent africà. Paraula que prové del llati: columna de pluja. Realitat d’una inestabilitat atmosfèrica clara. La fotografía d’aquests núvols ens diu que són el presagi de fortes tempestes, vents, tornados, llamps i trons.

Avui, 22 d’abril, és el DIA DE LA TERRA, un dia festiu celebrat a més de 175 països del món ( … i el nostre ?). El senador dels EE.UU. senyor Nelson volia conscienciar dels problemes del medi ambient per protegir la Terra. Ens remontem a l’any 1970.
Avui, any 2011, encara hi ha molta gent, moltíssima, que ni fa cas, ni s’ha conscienciat i la seva finalitat és enriquir-se destrossant aquesta Terra on tots vivim i que hauríem de protegir.

Fukushima n’és un exemple; la lenta desaparició del bosc a l’Amazònia un altre; la construcció de pantans al riu Mekong un altre; la recerca de recursos naturals i la seva explotació per fer més comfortable la vida a uns pocs, un altre i així aniríem fent un llistat, llarg, molt llarg.

Desconec si les escoles del nostre país treballen en aquest Dia de la Terra, com he pogut veure que fan en moltíssims països. Medi ambient, natura i Sant Jordi, es complementen.

Deixo aquest link, molt recomanable per admirar com es veu la nostra Terra des de diferents satèl.lits que van ser llençats a l’espai per conèixer millor el nostre habitat.

http://www.nasa.gov/topics/earth/earthday

Publicat dins de Natura | Deixa un comentari

No s’ha guanyat la Copa del Borbó ….

Publicat el 21 d'abril de 2011 per rginer

El futbol és un esport i de vegades es guanya i de vegades es perd. No amago la meva tristor, perque a mí m’agrada que guanyi el Barça i més encara davant aquest equip vestit de color blanc a qui entrena un senyor que porta molts anys en aquest ofici i que és gat vell; tàctiques, joc brut, rodes de premsa, escalfar l’ambient, queixar-se, guanyar diners, molts. Quan guanya l’equip que entrena és torna suau com un xai, quan perd tot són excuses.

Saber perdre, jugar bé, fer equip, fer pinya, ajudar-se, no perdre els papers, gaudir de jugar a futbol i nosaltres de veure’ls jugar, cercar un estil de joc, cuidar el planter, fer esport.

Encara ens queda jugar una semi final d’una Champions i la Lliga és a l’abast. Vinga nois ….. WALK ON ….. La Copa del Borbó ha marxat, s’esfumat. No passa res, i sant tornem-hi ! Arribareu a la final de la Champions, i potser la tornareu a guanyar, i la Lliga ja és més planera de guanyar, i aquest sí que és un torneig de la regularitat, el bon joc, saber guanyar i perdre, i gaudir, disfrutar i molt.

En G. ha marxat a la feina …. vestit amb la samarreta del Barça. Avui més que mai cal portar aquesta samarreta, és el que m’ha dit i té raó.

Cuineres i cuiners

Publicat el 20 d'abril de 2011 per rginer

No he volgut ballar al so d’una discriminació positiva”. És el que ha dit na Carme Ruscalleda, del restaurant Sant Pau i amb moltes estrelles Michelin.

La revista anglesa Restaurant Magazine va anunciar el resultat del concurs dels millors cuiners del món. Els germans Roca han quedat en el segon lloc. Enhorabona !

Carme Ruscalleda que va renunciar al mes de gener de concursar en la llista de LES MILLORS CUINERES DEL MÓN de la mateixa revista anglesa, continúa expressant el seu desacord i discriminació :

Jo ja aparec en una llista dels millors cuiners del món, per què n’han de crear una de diferent per a les dones ? Per què hem de ser diferents ? Jo també m’ho pregunto. Hi ha concursos de cuiners baixets, alts, grassos, asiàtics, africans ????

És clar que aquest món és dels homes i les dones no parem de lluitar per aconseguir la normalitat. Carme Ruscalleda reivindica ser jutjada com tothom, sense renegar de la seva feminitat.

Aplaudeixo la seva decisió de no participar en aquest concurs.

Notícia i informació: Diari ARA.

La fotografia feta el mes de novembre 2009, en una festa de casament en un poble prop de Hà Nôi. Una sopa exquisida. No és pa, és la pell del porc, fermentada durant díes i díes. Un tast diferent, bonissim. Cuinera o cuiner ? On és la diferència ?


16A València: Un oblit imperdonable ..

Publicat el 17 d'abril de 2011 per rginer

Fent un repàs als esborranys, un oblit imperdonable …. m’he trobat aquest post escrit tot just arribada de València. Avui, disset de juliol, surt a la llum. I vist el que hi ha, una lluita ferotge contra la llengua catalana i els drets dels pobles, qualsevol manifestació organitzada a València ( Escola valenciana) o a la Franja (defensa de la llengua), Illes (TV Mallorca, llengua a les escoles) i Principat (continuar demanant i donant suport a la independència i defensar els nostres drets) tots hem de eixir al carrer, sense més romanços i fent força …. junts, en un bloc.
Blesa, ha estat un oblit, però aquest apunt va per tú i tota la gent que vam ser als carrers de València.
Sembla màgic … aquest apunt va desaparèixer, no el trobava, apareix als esborranys, escric aquest pròleg, publicar, no, tampoc apareix i avui a estadístiques … ”plop” ací està novament. Avui 31.07.11. Absolutament actual i ver. Estem ben atrapats en una teranyina espanyolista ben fastigosa …..
                                       ——————

He tornat tot just de València. Un grupet de blocaires vam decidir d’anar-hi. Divendres a la tarda, camí direcció al sud, en cotxe amb en J. i na M. Arribada tard. En Blesa ja ens esperarava. Dissabte matí arribàven la Belèn de Madrid i en Selva. Fer una visita del barri històric de València passades les dotze de la nit, és un tastet ‘diferent’, important, malgrat el cansament del viatge.

Dissabte matí; des de la finestra, el Micalet davant meu, i el sò de les campanes. He vist les orenetes, les primeres d’enguany, a València ! Bones vibracions.  
Passejada. Unes torradetes amb oli i sal. La Llotja i el Consulat de Mar. Arquitectura gòtica valenciana. Boca oberta, meravellada, admiració.

Mercat central. M’agraden els mercats i molt. No puc estar de fer compres; baquetes i romer. L’Amparo em va explicar com netejar-les, enganyar-les amb el romer, i a dins a la paella. Rochet, garrofons, creïlles. Xufes per fer orxata, d’Alboraia, uns fartons.
Unes flors i una palma petita per na Conchín. Dinar en família, en Blesa i la seva mare. Xerrades.
I a 2/4 de 6 ràpidament a les Torres de Quart ! Jo i el meu bastó, i la càmera. Va ser una mica complicat.

Primera sorpresa; no van restringir el trànsit. Un batibull de cotxes, gent emprenyada, gent il.lusionada, feliç, de tot un poc. Un camió d’aquells de la samba brasilera. Els rumors deien que les actuacions havíen de fer-se en aquest camió perque no havien donat permisos …. Jo, la veritat, no m’ho creia. Estem en democràcia ? Tenim llibertats ? 

Molta gent. Molta gent d’edats diverses, del nord, de tot el País Valencià, de l’estranger, potser de les Illes, no ho sé. Erem els que havíem de ser. Els arribats d’altres entorns per una raó fonamental: Utilitzar la nostra llibertat per promoure i defensar a la gent del País Valencià i la seva llibertat que els hi han furtat.
El Govern de la Generalitat de València no té en compte que governa per a TOTS els valencians i valencianes, però per ells hi ha un ”fera ferotge” que és un poble on no tothom pense com ells, i volen decidir si veuen una televisió anomenada TV3 o no, en mig de moltes altres coses (defensa de la llengua, per exemple) i retallades a la llibertat de les persones que no són del mateix cordill.
Acció Cultural ha fet possible tots aquests anys que la TV3 es pugui veure arreu del país. Ara ja no. I a més han de pagar una multa de, no sé, 600.000 o 800.000 Euros.
Quan podré veure el Canal 9 al Principat ???? Avui no ho puc fer; a mí també m’han furtat la llibertat.

Comencem a caminar, lentament, direcció al Túria, on es preveu un acte final engrescador; Carles Santos, Feliu Ventura, Lluís Llach. No han obtingut el permís per fer un escenari, i la Diputació no els va permetre fer l’acte a la plaça de bous. Ens trobem amb més blocaires, el ‘Pols d’Estels’, i també l’actriu Rosana Pastor. En Blesa salude a tothom, o quasi. L’ambient és extraordinari. Feia molt de temps que no participava en una manifestació fora de la meva Ciutat i va ser emocionant. Moltíssima gent jove.
Al final, molt lluny del camió-escenari, no vaig poder escoltar molt bé a en Lluís Llach. Vaig arribar tot just quan na Pepa López començava a parlar. Tampoc podia escolar-la molt bé. Era lluny, i al darrera meu encara arribava gent i més gent. Vaig poder seure en una barana.
El genoll ja em feia figa. Lluís Llach va tornar a cantar: Abril’74, El silenci., No abareteixis el somnis. Cançons antigues, però molt, molt actuals.
Ens vam trobar amb el ‘gran jefe’ de Vilaweb. Supòs que havia molta més gent coneguda, però, impossible de contactar. Tothom feliç, content, emocionant.
La participació de 100.000 persones, o 80.000 segons la Guàrdia Urbana. Van fer una crida, i nosaltres vam acudir. Per dignitat, per la llibertat d’expresió, del poble, per el dret a decidir, per a tots ells i elles.

Del 10A al 16A … això va prenent força, no hi ha dubte. Plegats vam veure el partit de futbol, i després sopàrem. Xerrades fins molt tard. Sí, és important que el Principat obri la porta i marxi. Ja ho aconseguirem segur; 5, 10, 12, 15 anys ? Està per veure, però cada día més convençuda que és la única via per viure en el meu país amb dignitat.

Avui pel matí una llum extraordinària ha entrat a l’habitació i el Micalet era allà, majestuós. Les orenetes volàven contentes i fent dibuixos al cel blau de València.
A corre-cuita arribo a l’estació i pujo al tren. He arribat a Barcelona, a punt per anar a casa i dinar una mica. Diumenge de Rams, un dia per anar digerint totes les emocions viscudes i continuar omplint el sac o pujant la muntanya de la independència. No es pot aturar, i si us hi poseu a pensar una mica, la gent, la societat civil de la perifèria, lluny de la capital del Principat, és la que agafa el timó amb la mà més ferma.

Gràcies València, gràcies Alacant, gràcies Castelló, i totes les comarques.

Endavant i força ! 

Novament l’assassinat d’una dona

Publicat el 15 d'abril de 2011 per rginer

El propassat 13 d’abril, a Mutxamel. Un incendi. L’home i el gos a terra amb símptomes d’intoxicació, la dona al llit. Morta. Nou ganivetades. El presumpte autor va ser traslladat a l’hospital. Dos infants d’1 i 3 anys queden orfes de mare. En tràmit de separació.

La crueltat, la injustícia, el no entendre per què d’aquesta violència i assassinar a una dona, molt jove.
I denunciem, i denunciem, no podem aturar-nos. Violències domèstiques, però sagnants, i van augmentant aquestes estadístiques que voldríem no llegir mai a final de l’any,de la setmana, del dia.

El meu sincer condol i moltíssima tristor, molta.
Unes flors d’un arbre en una plaça on la gent feia cua el dia 10A.

Teatre Romea: CANÇÓ D’AMOR I DE GUERRA

Publicat el 13 d'abril de 2011 per rginer

Llegeixo que del 16 al 18 d’abril es representarà al Teatre Romea la sarsuela catalana ‘Cançó d’amor i de guerra’. 85 anys després de la seva estrena, un 16 d’abril de 1926, al Teatre Nou de Barcelona. Fou el primer gran èxit del compositor valencià Rafael Martinez i Valls i text de Lluís Capdevila i Víctor Mora.
El seu títol original va ser ‘Els soldats de l’ideal’, però no va agradar a la dictadura.
Després de la guerra civil es va prohibir.

A la mare li agradava molt la sarsuela i sempre cantava. Molts anys després, éssent na Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona va fer possible que un 1r d’octubre de 1983 es representés aquesta sarsuela al Gran Teatre del Liceu.
El muntatge va ser de’n Josep Montanyés. Preus populars. Em vaig afanyar a comprar les entrades, en una llotja de platea. Vaig convidar als pares, la tieta Martina, la tieta Consuelo, la tieta Teresa, el tiet Josep, la meva cosina. Ningú abans havia estat al Liceu i vaig tenir el goig de poder ser amb tots ells i pujar per les escales de l’entrada principal fins cercar la llotja on tots vàrem seure contents i feliços.

El Liceu era ple a vessar i la gent contenta, molts somriures, la majoria era el ‘seu’ primer Liceu i a més poder veure la representació de ‘Cançó d’amor i de guerra’ !!
Aquest crec va ser l’objectiu de na Maria Aurèlia Capmany i ho va aconseguir.

Però, ai, si cerqueu a les hemeroteques, va rebre unes crítiques ferotges, molt cruels, perque havíen gastat molts diners del pressupost de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona en representar una ‘sarsuela’, gènere no operístic, i deixar entrar al poble a preus populars. Els crítics van acusar a na Maria Aurèlia Capmany de malversar els diners de Cultura en ‘cultureta …

…… vull llegir més …….
Són maneres d’entendre la política. Maria Aurèlia Capmany mai se’n va empenedir, i tots els que erem al Liceu mai oblidarem aquell 1r d’octubre de 1983. De tots els que erem a la llotja, només quedem la meva cosina i jo, però recordo tant i tant bé la felicitat del pare, la mare, les tietes ….. i com nosaltres, tots els que van poder gaudir d’aquesta representació.

Ara, el Teatre Romea, torna a representar  la sarsuela més coneguda i emblemàtica del nostre país i ho fa el mateix dia que es va estrenar, un 16 d’abril de 1926.
M’agrada aquesta programació, a més el text d’aquesta sarsuela té un fons republicà innegable.

I res millor que veure aquest video, enregistrat a Pollença, l’any 2009. Pais Valencià, ses Illes, el Principat, la mateixa llengua …. igualtat, fraternitat, llibertat.

10A: AVUI A VOTAR

Publicat el 10 d'abril de 2011 per rginer

Sí, ja ha arribat el dia; a la meva Ciutat avui, podré votar en una consulta organitzada per ‘Barcelona Decideix’ després de moltes altres que s’han fet arreu del país. 

Quan vaig ser a Osona l’any passat vaig fer un ‘simulacre’ de vot, però amb poques il.lusions que es pogués fer a la meva Ciutat. Ha arribat el dia.

Seré en una mesa electoral al llarg del matí; la banderola és al balcó; el vot decidit, INDEPENDÈNCIA SÍ, i amb la satisfacció de veure com estàn d’emprenyats els estaments oficials, partits politics, butlletins oficials, parlaments, premsa cavernícola, professionals de la mentida i manipuladors, tots, tots. Per que sí, perque el poble, la societat civil ha organitzat les consultes amb milers de voluntaris,  sense el suport logístic de partits polítics, ni empreses consultores, organitzadores d’enquestes, ni de referèndums.

Demà, tornarem a escoltar i a llegir moltíssimes opinions i tothom és lliure de fer-les i expresar-les, no faltaria més. Però poquet a poquet anem omplint el sac, o millor dit, anem pujant la muntanya per arribar un dia al cim. 

No hi ha ningú que ens aturi …… Independència ja !  Ho aconseguirem segur.

Gràcies a tots per haver fet possible aquestes consultes. 

ENDAVANT LES ATXES !!
 

Demà 10A – Última tanda

Publicat el 9 d'abril de 2011 per rginer

Sí, avui i demà última tanda de consultes populars.
Sí s’ha de votar per dignitat i per aconseguir ser més feliços, i per la independència, per la llibertat de vot i el dret del poble a decidir.


Miquel Bauçà – Certituds immediates –



Què fan per la tele avui ? — Més anticatalanisme, porno dur i molt flamenc (el de mentida).
No podríen fer res d’altre ? Això els surt la mar de bé i n’han tret grans beneficis.


No omplim el cove amb més peixet. Sobre la taula hi hauràn molts vots, moltes raons, molts noms de dones i homes que volen i ténen el dret a decidir.



Vallgorguina – Bellprat – El Bruc – Calaf – Calonge de Segarra – Castellfollit de Riubregós Pujalt – Sant Pere de Sallanireva – Santa Margarida de Montubi – El Perelló – Prades – Gavà – Sant Climent de Llobregat – Viladecans – Sant Julià de Ramis – Bellmunt d’Urgell – Blanes -La Pobla de Montornés – Rellinars – Campins – Fogars de Montclús – Montseny – Barcelona Ciutat.


— Endavant les atxes —   Ho aconseguirem, segur —

La violència de gènere no s’atura.

Publicat el 6 d'abril de 2011 per rginer

Llegeixo que l’home va matar la seva companya i ho va fer públic en una web davant de la seva filleta. Horrible. Sense paraules.

No fa pas gaires díes, els mossos van enxampar l’home, presumpte autor d’un crim molt ben planejat. Finalment va confessar que, no recordo si va ser un any o dos anys, va assassinar la seva dona, per motius de separació. El cos el va fer desaparèixer.

Existeixen molts casos de dones desaparegudes i els seus assassins en llibertat, o fins i tot, cossos trobats morts amb signes de violència. Molt poques vegades escriuen o informen a la premsa de que alguns d’aquests casos s’han resolt i s’ha trobat el presumpte assassí, que quasi sempre resulta ser la parella o exparella de la dona. 

Unes flors de primavera, vives, perque és el temps on la vida esclata. I el meu sincer condol i tristor per aquestes noves morts de dones, injustes i cruels.

Aniversari de casament: 03.04.40

Publicat el 3 d'abril de 2011 per rginer

Avui 3 d’abril els meus pares es van casar a l’esglèsia del Josepets l’any 1940.
Com l’esglèsia va patir destrosses no van poder fer-ho en el mateix edifici, i van haver d’anar a un magatzem del carrer Marquès de Santa Anna.

Recordo molt bé quan preguntava a la mare com va ser el seu casament.


Majestuós. El teu pare molt elegant i ja ‘granadet’, 34 anys, i jo molt jove, 23 anys, però ens estimàvem. Vam fer un convit per la família. No vaig vestir de blanc, però el color beige clar em va agradar molt. I a l’endemà vam marxar de viatge a Itàlia. Roma, Florència, Nàpols, Sorrento. El viatge va ser llarg, en tren, però teníem prous díes per poder gaudir plegats.

LA VERITAT: Es van casar a les 07:00 hores del matí i en acabar la cerimònia van anar a treballar, el meu pare al moll, era bastaix, i la meva mare a casa a seure davant la Singer o Wertheim, i cosir camises per els falangistes.

De viatge, res de res. Al seu pis de lloguer al carrer de Ferlandina, però només per unes setmanes. L’àvia els va demanar de tornar a casa; l’avi sense feina, el fill fent la mili a l’exèrcit del dictador i les dues noies massa petites per treballar. D’ingressos cap ni un, i l’àvia ja no sabía com fer-ho. Els pares van deixar el pis del carrer Ferlandina i van anar a viure amb els avis i els fills, i més gent que venia del poble fugint.

Els únics que podíen treballar, els pares, van fer el miracle perque l’àvia pogués mantenir a tothom, comprar menjar, roba,  cuinar, pagar lloguer, aigua i viure plegats com a família.

El 6 de març de 1941 va nèixer el fill gran, en R., el meu germà. Dos díes de part, difícil, a casa i damunt de la taula del cansalader, propietaris del pis i amb botiga i obrador a la planta baixa. Jo vaig nèixer quatre anys després, a casa també, i a la mateixa taula. Sembla que era el lloc més adient per un part !!

Un aniversari ….. 71 anys ! Sempre el recordo. Segur que teníen il.lusions, i penso que en els moments inconfortables, ningú no pot viure sense una il.lusió o altra.

Ara en aquests moments, jo col.lecciono desil.lusions a dojo i em costa eixorobir-me.
M’agradaria tenir diners, però no jugo mai ni a la loteria ni als cecs. Segurament les meves il.lusions és creure en la gent que m’estima i en rebo proves, no són afectes il.lusoris.

Recordar els moments viscuts; projectes, no gaires; desitjos, sí, marxar a viure en llocs on aquesta societat que t’envolta no t’ofegui, entre despeses, consum, interessos, assegurances, burocràcies, impostos, bancs, financers, especuladors, lladregots.

Potser el 10A sigui un bon dia ? I l’endemà ? No tinc ni una d’il.lusió que els polìtics tinguin la honorabilitat i la decència de fer el que han de fer; demanar i treballar, sense més, per la independència del nostre país.

Fotografia: Novembre 2009. Badia de Ha Long, Viêt Nam. El meu racó …