Chào ông Viêt Nam

Tinc còpia de seguretat, i l’últim back up va ser a les 08:05 del vespre de divendres 18 de febrer, tot just quan les flames van envaïr el meu habitatge. En G. va recuperar el disc dur de seguretat passada mitjanit i res s’ha perdut del que tenia dins l’ordinador.
Ahir van començar la neteja del pis i avui matí acabaran. Tot és dins de bosses, roba, papers, records, fotografíes, calendaris, llibres … ara sóc dins l’ordinador de’n G. i he pogut viatjar novament a Viêt Nam, a Birmània, a Laos, a Austràlia i Tasmània i al Pirineu, Montseny, Mallorca … escoltar la música (ara sona el ‘good night’ de’n Ringo Starr/Beatles).

Per què aquest apunt i el seu títol LIA ??  El nostre petit, i particular,  món pot enfonsar-se per un foc domèstic, provocat per veïns del pis de sota, però la terra, aquest planeta on tots vivim, patim, estimem, respirem és un perill constant per culpa de les persones governants, dictadors i no dictadors, hipòcrites, amb un afany gran de guanyar diners i més diners per uns poquets, i deixar a la resta, la majoria, en situació de feblesa econòmica i passar gana, i no poder viure tranquil.lament envoltat de l’amor de la seva famíliai amics. La violència i les petites guerres provocades per aquests governants i poders econòmics fan la resta.

No hi ha cap país occidental, els poderosos, els més demòcrates, lliures, que no tingui lligams amb LIA, Libian Investment Authority. Els diners que LIA ha col.locat en centenars o milers d’empreses del món occidental és brutal i en moltes d’elles és soci capitalista. Un diari, el Financial Times, també compte amb diners de LIA i diuen que és un diari lliure i ‘molt influent’ …..

I ara tothom té problemes per manifestar el seu fàstic per tot el què passa a Libia.
Tots són culpables d’aquesta avarícia, d’aquesta vergonya, d’aquesta violència…… I la gent del carrer pateix, molts morts, ferits, por, desesperació.

A Birmània tenim un dictador que en sap molt de no ser enderrocat. Deixa entrar a tothom que vulgui al seu país, expoliar els seus recursos, però ell no accepta que dominin aquests recursos; senzillament cobra per els serveis prestats i així continúa dominant el seu exèrcit ( més de 400.000 soldats ), les eleccions fetes a mida, dona ordres per disparar en qualsevol manifestació en contra, guanya molts, molts diners, algunes engrunes i almoïnes per el poble, presoners politics, més de 2.200.

Segueixo viatjant per Birmània i pensant si és possible una nova revolució com la de l’any 1988 o de l’any 2007.

Mentre LIA continúa éssent l’inversor majoritari en tots aquests països que s’omplen la boca de democràcia i llibertats i que sincerament em fan fàstic.

La fotografia de casa; el canvas dels monjos davant un exèrcit dominant del seu país que sempre, sempre, dispara a matar.

Desitjava caminar i passejar per Mallorca i contemplar, olorar, sentir els ametllers en flor.
Un tira i arronsa pel que fa a les dates de quan anar-hi. Dubtes. Finalment decideixo pujar a l’avió el dijous dia 17 de febrer.
Na Maria Victòria m’esperava a casa seva, un barri de Palma, tranquil i tot just al costat uns ametllers fantàstics en flor.
En M., na E., i en J. tots plegats han aconseguit que la meva estada fos plàcida i bellíssima, perque tot just el dia després, en G. em truca per telèfon al capvespre per dir-me que el meu pis s’ha cremat !! El foc va començar tot just sota el meu habitatge i les flames van entrar per el balconet i la finestra. Sortosament en Monty no hi era, en G. se’l va emportar abans per passejar. El lliurament de les claus del pis als bombers van fer possible que poguéssin entrar ràpidament i apagar les flames. Els records, les petites coses s’han salvat de les flames. El meu Mac no funciona. Temperatures altíssimes el pis d’abaix, polsim, negror, desolació. I jo tampoc hi era …… coincidències, contradiccions, vaig escollir la data precisa per viatjar i no ser a casa.

Decideixo no tornar, i quedar-me com tenia previst. El que havien de ser apunts de primera mà, apareixeràn de segona o tercera mà. Tot el que vaig viure i veure, i gaudir de la bellesa de la mar i de l’illa és dins el meu disc dur i ja aniràn apareixent en aquest modest bloc. Les converses llarguíssimes amb na Maria Victòria i començar a treballar en un encontre blocaire a Mallorca i fer un homenatge a na Xesca, senzill, però a la vegada emotiu i important, informal però a la vegada seriós i amb ànima, no es van aturar durant aquests díes.

Ara estic bloquejada, fora de lloc, col.lapsada per els canvis, el sinistre, les assegurances, les obres a fer a casa, pressupostos, records, desubicada, en una paraula.

Gràcies Maria Victòria, gràcies J., gràcies M. i M., gràcies E., gràcies T.M.P., gràcies T. i C..
Com molt bé escrius en el teu apunt, tot era al seu lloc … la mar, la garseta, la lluna plena i brillant, la mar enfadada, la mar poètica, els ametllers en flor, les passejades vora la mar, el poema del roseret de na Maria Antònia Salvà, la malmalada de taronja, la coca de patata ….   

Vaig arribar a casa plena de vida per poder fer front a la tristor, a les restes d’un foc, a casa meva on no hi puc viure, de moment.

(Disculpeu si no he corregit el text; els meus diccionaris són a casa, bruts, mig negres, però vius encara !!)

Fotografia de la garseta volant.
Arxiu: Restes del foc. Finestra i balconet.

Aquesta setmana ha estat  molt dura. La filleta de cinc anys en arribar a l’escola dient a la mestra que el pare havia matat a la mare a Reus; l’home de setanta-dos anys entra en una commissaria i informa que ha matat a la seva companya de 33 anys a València.

A Torrevella s’ha trobat el cos d’una dona morta a ganivetades dins un habitatge. Es sospita que també ha estat assassinada per el seu company, però no s’ha confirmat.

Dolor, crueltat, tristor, ràbia i dissortadament les estadístiques augmenten.

El meu sincer condol per aquestes morts i la meva denúncia per aquests assassinats, cruels, sense sentit, injustos. 

Unes flors violetes en un jardí preciós de l’Ermita de la Mare de Déu de Gràcia tot pujant el Puig de Randa.

…………………………………………..
—————————————-
—————————————-
…………………………………………..

Muts, sense llibertat, tancats, rabiuts, emprenyats, dolguts, tristor, intolerància,
possessió, feixisme ……..

PROU ! 

…………………………………………….
—————————————–
——————————————
…………………………………………….

Fent una migdiada i sobtadament escolto la notícia … en Santi Santamaria ha mort a Singapur. Quin paral.lelisme amb en Manuel Vazquez Montalban ! Lluny de casa, al sudest asiàtic, aquest racó de món que tant estimo. I un 24 de gener de 2000 en S. i jo vam seure en una taula del Restaurant Racó de Can Fabes per dinar i celebrar el 25è aniversari del nostre casament.

Avui en S. i en Santi ja no hi són. Aquell 24 de gener el dinar que ens va oferir en Santi Santamaria va ser esplèndid i les tres hores llargues degustant els diferents plats han estat sempre presents al llarg d’aquests anys. Uns raviolis de gambes, o uns popets nans amb tripa i cargols, o un peix de mercat al ví negre, o una crema a la seva manera, o uns bunyols de xocolata. I la seva presència, explicant les menges cuinades. Va ser un dinar amb tempo, sense final.

Va ser el descobriment d’un gran cuiner, d’una bona persona, d’un cuiner enamorat del seu país i els seus productes i molt, molt arrelat al seu Montseny.

El bosquet de cinamoms

http://blog.santisantamaria.com/2011/02/amb-tot-el-respecte-president/

Avui al barri de El Palo a Málaga. L’ex-company de la dona l’esperava al carrer, i a cop de destral i ganivetades ha assassinat la dona davant l’horror de la gent. Tornava d’acompanyar la seva filla a l’escola. Ha estat la mateixa gent que ha rodejat l’home, el presumpte assassí, fins que la policia ha arribat.
Una dona de només 37 anys. L’home havia estat ja condemnat per maltractaments i violència i tenia una ordre d’al.lunyament, però sembla que va ser vist diverses vegades prop del domicili de la dona i ella va denunciar-ho a la policia. Tenia por.

La resposta; com ja està condemnat el risc de perill és ‘zero’ ……. Aquesta vilesa; la violència que no s’atura i les institucions i governs hauríen de deixar de banda la crisi i continuar la seva lluita per ajudar i combatre aquesta nafra.

El meu sincer condol i tristor, i rábia …  tinc els ulls de fusta. De tant en tant, un cuc hi plora. – Maria Mercè Marçal -.

Una rosa viva , bonica, en una floristeria d’un poble proper i estimat.

Calia aixecar-se aviat. En G. corria la Mitja Marató de Gavà i dues hores abans de la sortida un corredor ha de menjar i omplir el seu dipòsit; un bon plat de spaghettis, parmesà i una mica de mantega.
El recorregut agradable: de Gavà a Castelldefels i tornada, vora la mar. En arribar a Gavà l’ambient era ja de marató. Gent de totes les edats corrent fent l’escalfament, cotxes aparcant, recollir el dorsal, els acompanyants carregats amb les motxil.les i roba.
Era la segona vegada que anava a Gavà després de la mort de la mare el mes d’agost de l’any passat. He passejat per els mateixos racons, recordant i recordant. He entrat al forn de ‘Ca la Xurra’, com sempre. Només li quedava un llonguet; els havia venut tots. Les madalenes, la coca, uns croissants petits. Per a mí un dels millors forns de pà del país.

L’arribada dels corredors la feran per el carrer de Sant Pere, l’antic nucli de Gavà. Entro a la floristeria. Na P. s’alegra de veure’m. Ja s’imaginava el que havia passat …. Continúa éssent la millor floristeria del país. Fins i tot tenia unes flors que només he vist a Austràlia i … les branques de flor de presseguer i albercoquer !
Però ara som en temps de la mimosa i la petita botiga era un esclat de color groc i olor. 

A 2/4 de 10 els corredors han començat la cursa, 22,097 km. Els veig sortir, contents, alegres, confiats. Casualment puc veure en G. i he pogut fotografiar aquest moment.
Arribo a la Rambla, el kiosk de sempre i faig el bescanvi del val del diari Ara i compro també el Magazine de La Vanguardia. Torno a passejar per els mateixos carrers més alleugerida; no he de portar la cadira de rodes de la mare. Tampoc pot menjar el petit croissant o el trocet de coca o ensaïmada de Ca la Xurra. El cafè ‘El Far de l’Illa’  és tancat. Era el lloc de seure, prendre un bon cafè ( El Magnífico) i petar la xerrada. Més endavant el de la cantonada sí que és obert i a més amb el detall de les flors, la mimosa que dona encara més emocions recordant les hores viscudes.

Els corredors comencen a arribar. Uns molt aviat; no més d’1 hora i 6 minuts, però la majoria després d’1 hora i 40 minuts. Grans, joves, noies, nois, cansats, alegres, tranquils. 
Finalment veig en G. molt tranquil, somrient, gens cansat.

…. i jo acabo de prendre el cafè en una taula on gaudeixo d’unes flors, la mimosa i uns cards de color blau. El sol ja ha tret l’ullet i aquest moment será un bell record.

En l’arxiu un parell de fotografíes. Una molt curiosa; un petit carrer de Gavà anomenat ‘El CARRER QUE NO PASSA’ i una instantània de la cursa.

Ahir, a casa, com sempre, o quasi, al barri de Gràcia. La dona assassinada a ganivetades presumptament per el seu company que va voler suicidar-se. Ha estat detingut.
I ahir també a Madrid, l’home va entrar a la botiga i va voler matar la dona a ganivetades, però sortosament, el pare de la noia i altra gent ho van impedir. Ganivet, ferides, sang, violència, ira.

Denunciar, denunciar i denunciar, no podem fer altra cosa. Una crueltat injusta i sense justificació.

El meu sincer condol, tristor i ràbia.
I uns frangipanis d’un jardí en un lloc al nord d’una illa-continent.

La veritat … quin món, quanta hipocresía, quines injustícies. Veritablement si no fem un tomb, però dels grans, la ferum i la pobresa, la corrupció i la hipocresía, els escàndols i els lladres, les guerres i les crueltats, no ens deixaran veure la bellesa del planeta, ni sentir les emocions, ni estimar.

Guinea Ecuatorial: Sembla que el viatge oficial del Congrés dels Diputats de visita a aquest país on el dictador corrupte Obiang continúa amb la seva impunitat està ja organitzat. El senyor Duran i Lleida sembla que també hi anirà. Llegiu el Mail Obert de’n Xavier Montanyà (La finca dels Gómez a l’Àfrica) – i mireu a You Tube el que ens explica l’Arcadi Oliveres      http://www.youtube.com/watch?v=VlelJa79Juo

Birmània: El nou Parlament ja està en marxa. Després de les eleccions del 10 de novembre 2010, tot segueix igual. Ep, no, els militars que seuen en la totalitat dels escons, van vestits de civils, però crec que hi ha un 25% que no, que encara llueixen les medalles i els seus uniformes.
Suu Kyi ha demanat ” als països amics” que les sancions econòmiques siguin selectives, perque després de tots els anys empresonada, i de parlar amb la gent i llegir els estudis econòmics, ha vist molt clar que les ‘sancions’  enriqueixen a la Junta Militar i el poble encara és més pobre. Índia, Tailàndia, Xina, EE.UU. França, Regne Unit, silencis de complicitat, perque la Junta Militar sap com fer-ho i molt bé; l’exèrcit és al poder, no vol rebre cap ajut de cap de les potències, però els deixa expoliar el país, gas, petroli, fusta, minerals. Qualsevol revolta del poble, l’exèrcit dispara a matar (1988: 3.200 morts i avui amb més de 2,200 presoners polítics).

Egipte: Tot sembla complicat i no se sap ben bé el què passa. La revolta no s’atura. L’exèrcit, a diferència de Birmània, reb molts, però molts milions dels EE.UU. Aràbia Saudita s’ho mira; Israel expectant, els Palestins no diguem i un Canal de Suez importantissim per el moviment de mercaderíes entre el món occidental i oriental.

Tunísia: País petit, però ha estat el primer en dir PROU !

Argèlia: Dissabte hi ha convocada una manifestació contra el govern, no autoritzada.

Iemen: Ja s’han revoltat.

Haiti: No aixequen cap; còlera, pobresa, tot encara per construir després de més d’un any del terratrèmol. Injust, cruel, sense cap mena de justificació. No poden, no tenen esma, per fer cap revolta.

I en vindràn més de revoltes, de pobles que diran prou; crec que els canvis han de venir. No pot ser viure en aquesta hipocresia tan gran.

Reino de España: Revolta econòmica de les comunitats ‘café para todos’.

……  i Catalunya: Volem la independència i ho aconseguirem segur !

Un dels acudits  de Harn Lay, birmà a l’exili … El primer dia del nou Parlament d’un govern autoritari, militar i ‘democràtic i civil’. Els periodistes al.lunyats, antiavalots ?? No, no, l’exèrcit d’uniforme. El que es cou dins, només ho saben ells. 

Els fufluners del Montseny han penjat en el seu blog  un bell apunt avui, i aquest video de JJ Cale  www.canfufluns.com. Un video dedicat a Josep Harp, excel.lent músic de blues i gran intèrpret de la harmònica.

La cançó és boníssima i es pot copsar la gran influència que ha tingut i té en JJ Cale en altres musics com els Dire Straits, o Eric Clapton, per exemple. Sensitive Kind és molt, molt anterior. JJ Cale sap cantar i interpretar les músiques  …blues, pop, rock, country.

 
Don’t take her for granted, she has a hard time
Don’t misunderstand her or play with her mind
Treart her so gently, it will pay you in time
You’ve got to know she’s the sensitive kind

Tell her you love her, each and every night
And you will discover she will treat you right
If you believe, I know you will find
There ain’t nothing like the sensitive kind.

She gets lonely waiting for you
You are the only thing to help her through
Don’t take her for granted, she has a hard time
You’ve got to know she’s the sensitive kind. 

Podem canviar el ‘she’ per ‘he’ …..  no existeix res millor que tenir al costat  ‘a sensitive kind’ !

L’any 2008 van començar els conflictes. En el meu apunt en aquest bloc el dia 11 de juliol 2008  
                        – ACÍ –   

ja vaig explicar aquest conflicte, i dissortadament encara no s’ha acabat. Cambodja continúa defensant els seus drets i Tailàndia no vol perdre Preah Vihear, malgrat que la raó, crec, està de la part de Cambodja.

Ahir els enfrontaments entre els exèrcits combodjà i el tailandès va ser greu, i es compten més de cinc soldats morts. 

La propietat de la terra sempre ha estat un niu de conflictes, i encara més quan un conjunt monumental (secle XI) de la cultura khmer, Preah Vihear, és dins aquest entorn.
Només voldria recordar que el aleshores Ministre d’Exteriors del Govern de Tailàndia va signar l’acceptació i el reconeixement que Preah Vihear pertany a Cambodja, d’acord amb la ressolució del Tribunal de La Haya. Aquest ministre va dimitir, millor dit, el van obligar a dimitir per ‘poc nacionalista’ i ‘altra traïció’.

L’antic Regne de Siam perdia una font d’ingressos turístics important ……

Els ‘camises grogues’ ja s’han mobilitzat davant la UNESCO, perque Preah Vihear és Patrimoni Cultural de la Humanitat.

La fotografia ens mostra la bandera de Cambodja i la de la UNESCO.

Dilluns, 7 de febrer 2011 – 20:00 hores – Centre Cívic Parc-Sandaru
Carrer Buenaventura Muñoz, 21 – 08018 Barcelona – Telf.: 93 309 06 35

He vist aquest Documental en DVD. Produït per l’IN3, l’Institut de Recerca de la Universitat Oberta de Catalunya, sota llicència Creative Commons.
Un projecte de Joana Conill, Manuel Castells i l’Àlex Ruiz.
El que més m’ha agradat és el projecte, la idea, la recerca, una història d’històries sobre la construcció d’una economia sostenible, solidària i descentralitzada.
Sí, es pot viure ‘diferent’. En aquest documental s’investiguen noves cultures econòmiques, noves formes de viure i d’entendre l’economia que no segueixen els patrons del mercat, on els beneficis són la prioritat. Aquesta recerca ens ensenya com es poden fer projectes i que ténen com objectiu la satisfacció de les necessitats i els desitjos de les persones. I el millor de tot …. sí, és possible.

Han fet més de setanta entrevistes, realitzades en catorze indrets del territori català.
Les reaccions, les respostes i les discussions permetrà a l’equip del doctor Manuel Castells a continuar investigant en un futur immediat.

Per cert, aquest dilluns, na Joana Conill, realitzadora del documental serà la presentadora i de ben segur ens podrà explicar moltes més coses de les que podrem veure en aquest treball de recerca tan interessant.

http://www.homenatgeacatalunyaII.org/

El presumpte autor, l’home, s’ha lliurat a la policia, a Catalunya, després de confessar haver assassinat la seva dona i també el fill d’ella a Roquetas de Mar (Almeria).
No hi havía denúncia per maltractaments i la policia en entrar a casa va descobrir els dos cossos sense vida, talment com l’home havia descrit.
Ràbia continguda, incredulitat, aquesta violència que sembla no tenir aturador i que cal denunciar una i una altra vegada.

El meu sincer condol i tristor, molta tristor en un dia de febrer amb aquestes flors d’un racó d’un petit oasi en un desert d’un continent llunyà.

Aquest és el gat, femella, d’aquest Any Nou 2011; el seu nom la Porculi. 
Veina de Can Boter, en un petit racó del Montseny.

Tots els nascuts els anys 1903, 1915, 1927, 1939, 1951, 1963, 1975, 1987, 1999 i 2011 són gats.

Gent amb molta sensibilitat, amables,educats, amb molta conversa i amants de la literatura.
Però existeix un gat metàl.lic, el dels anys 1951 i enguany 2011, que són tot el contrari; forts, resistents, s’adapten a qualsevol situació, determinants. No els agrada fer amics gats. 
I també ens trobem amb gats de fusta, els anys 1915 i 1975. Generosos, oberts, i sacrificats. Molt vulnerables i presa fàcil per els seus enemics.
I els gats d’aigua, 1903 i 1963. Amants de la pau, emocionals i carinyosos. Bons sentiments i solen ser enganyats.

Però tots els gats són detallistes; els agrada ser polits i fugen ràpid davant del caos. També són conservadors, massa. El seu cor és gran i els agrada fer amics.

La Porculi penso és una gata de fusta o d’aigua ? ….. I també hi han gats metàl.lics en aquest món que només volen gats al seu entorn com ell, ni volen deixar el poder, ni deixar de robar al seu poble, ni deixar d’enriquir-se. Els gats de fusta i d’aigua són les seves víctimes.
Gats metàl.lics que es posen ells mateixos cadenes per resistir i actuar amb violència.
Però no compten que són molts més els que diuen no i no, i malgrat ser metàl.lics, finalment es fonen. I els gats d’aigua i de fusta acaben guanyant.

Avui sí que és el primer dia del Tê’t i reconec que em faig molt pesada ….Però potser hi ha un motiu …. Enguany havia de ser a Hà Nôi i Hú’e per celebrar l’any i no ha estat possible. L’any vinent serà l’any del drac …. qui sap ??

Pau i esperança viva, forta, són els meus desitjos escrits en un paper de color vermell símbol de la sort i felicitat per a tothom.