Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Sondheim-Send in the clowns-Streisand

Publicat el 31 de gener de 2011 per rginer
A mí m’agrada Barbra Streisand, de sempre. Recordo l’any 1965 o 1966, el meu cap va tornar de Nova York i ens va deixar un disc de 45r amb una cançó mítica ‘People’ interpretada per Barbra Streisand. Ha fet versions absoutament esplèndides, i una d’elles és la cançó de Stephen Sondheim ‘ Send in the clowns’  del seu musical ‘A little night music’ estrenada a Broadway l’any 1975, i interpretada per Glynis Johns. Judi Dench va interpretar el paper de Desirée a Londres. Frank Sinatra va popularitzar aquesta cançó, però, sabeu, ningú com la Streisand.

‘A little night of Music’ es va representar al Festival del Grec del 26 de juny al 31 de juliol de l’any 2000. Molt dignament i va ser tot un gaudi.El paper de Desirée el va intepretar Vicky Peña, i en el repartiment vam poder veure a en Jordi Boixaderas, na Mònica López, l’Àngel Llàcer, Montserrat Carulla, Constantino Romero. El director va ser en Mario Gas.  

Send in the clowns  és el títol de la cançó que Desiré canta al final de l’obra, sentada al llit, té por i tristesa, recorda la seva vida, els seus dubtes, la seva carrera com actriu, les seves decisions, el seu error. Sempre m’he preguntat que volia dir, o, quin significat tenia la lletra d’aquesta cançó i en Stephen Sondheim el seu autor ens ho explica en una entrevista l’any 1990:
El títol no es refereix als pallassos de circ, però sí simbolitza als imbècils. Tothom em pregunta el sentit d’aquest títol; mai vaig pensar que podría ser esotèric. Volia utilitzar el llenguatge teatral,  perque Desirée fa el paper d’una actriu, pero se suposa que no treballa en un circ ( quan l’obra no funciona bé, sempre diem … doncs enviem als estúpids (let’s send in the clowns), per entendre’ns ‘comencem a fer acudits’, per amagar la frustració d’un fracàs. Sempre vull saber, quan escric una cançó, quin serà el final. Send in the clowns no el trobava, fins que vaig escriure : Don’t bother, they are here (no et preocupis, són aquí) sí, en realitat tots som uns estúpids. 

He trobat a Vimeo el video perfecte de Barbra Streisand cantant aquesta cançó, i a més subtitulada en castellà. Una gran intepretació, molt en el seu paper de ‘diva’, però actúa, emociona i dimonis, com sap mirar a la càmara …. i quina veu !
El video anterior trobat a Vimeo ha deixat d’aparèixer i he trobat aquesta versió a You Tube, interpretació en directe, en un DVD anomenat ‘One Voice’ …. i repeteixo el que he manifestat anteriorment …Una gran interpretació, molt en el seu paper de ‘diva’, però actúa, interpreta, emociona i dimonis, com sap mirar a la càmara … i quina veu !

De nou la violència: Una dona ha estat assassinada

Publicat el 28 de gener de 2011 per rginer

Ahir a Cartagena, la dona morta a ganivetades presumptament per el seu company que ha fugit. La filla de nou anys va descobrir el cos sense vida de la seva mare. A casa. Com  sempre. No hi havíen denúncies.

Molta tristor i el meu sincer condol. És un acte abominant, execrable. 
La flor de mimosa d’aquest final de mes de gener prop de casa i llegint poesia:

Vora la mar, sobre l’arena clara,
l’aigua mor als meus peus.
Màgica riu, i tremola; i encara
plena d’estranyes veus,

desvetlla al fons de la meva peresa
una llarga remor
d’onades mortes. Cançons de tristesa,
paraules de dolor,

crits de passió, recances antigues
–solada del meu cor!–
Onada del record, quan et deslligues,
safir i porpra i or,

com la veu de l’aigua, única i vària,
venint de molt endins,
el meu passat ressona en la fondària
dels meus cargols marins.

Vora la mar – Màrius Torres – 1937

Avui: 26 de gener – Australia Day

Publicat el 26 de gener de 2011 per rginer

És festa nacional a Austràlia. Un 26 de gener de 1788 el Capità Phillip va arribar a Botany Bay, la porta d’entrada de Sydney, encara que ell això no ho sabía. Després de 252 díes de navegació, vuit mesos de viatge, es troba davant un nou continent que el Capità Cook va descriure com un paradís i el Capità Phillip només veu una terra seca, roques, cap vegetació. Res a veure amb la descripció del legendari Capità Cook.
Sobtadament apareixen dos vaixells francesos i el Capità Jean-François de La Perouse. Dirigía una expedició de dos anys explorant els mars i va arribar tard a Austràlia. El Capità Phillip ja era allà i ell va acceptar que havia perdut i no va posar els peus a Austràlia.

Diuen les històries que el Capità La Pérouse no  s’ho podia creure quan es va assabentar que la gent que viatjava en els vaixells del Capità Phillip eren convictes, uns per haver robat cogombres, un altre un llibre de la història de Tobago, una velleta dues barres de pa i veritables lladregots i assassins; nens, nenes, adolescents, joves, vells, velles. Em puc imaginar la cara de sorpresa del Capità La Pérouse !! Va continuar viatge i el Capità Phillip havia de decidir on podríen desembarcar.

Botany Bay no era el millor lloc, i va entrar dins l’esplèndida  badía i aleshores sí que va veure racons on podia ancorar els vaixells i així ho va fer, a Circular Quay.
Va fundar Sydney aquell mateix día:  26 de gener de 1788. La història de l’Austràlia dels blancs, dels europeus, comença en aquest precís moment. Els aborígens, els veritables habitants d’aquest continent no es podríen mai imaginar que l’arribada d’aquests vaixells significaría la colonització, la conquesta, i la pèrdua en vides i cultura dels seus grups tribals.

19 d’octubre 2007 – Fotografia des del menjador de l’hotel. Podem veure l’entrada a Sydney i el magnífic edifici de l’Òpera construït a la punta de Circular Quay.

Bancs, caixes multinacionals, diners, finances, borsa …. estraperlistes

Publicat el 26 de gener de 2011 per rginer

Guanyar diners, expansió, compres … llegeixo una frase de la columna escrita per l’Enric Gonzàlez i censurada pel mateix diari El Pais l’any  2008 quan es va convocar una vaga general dels treballadors d’aquest diari:


Qualsevol dia, en qualsevol empresa, rebaixaran el sou als obrers per finançar la ludopatia borsària dels amos.
 – Enric Gonzàlez –

La fotografia és de Jean Claude Trichet, Director del Banc Europeu, quan van començar a parlar de la crisi internacional al Palau de l’Elysee, 4 d’octubre de 2008. 
Segueixo llegint :

El Banc d’Anglaterra té una estimació que els governs de molts països del món han invertit i pagat més de  14 trilions de USD$
  per salvar el seu sistema financer arran la fallida de LEHMAN BROTHERS el mes de setembre de 2008.
Malgrat les protestes dels polítics que una despesa tan gran no podria tornar a succeïr, les accions posades en marxa per evitar-ho al llarg dels últims dos anys, han donat com a resultat un efecte contrari i més aviat continuista.
 – Davos, octubre 2010 -.

Abans per poder sobreviure hi havia una colla de persones que es varen dedicar a fer
estraperlo. Nom format per els cognoms Strauss i Perl – una mena de sinònim de trapelleria, que va sortir d’un joc, estraperlo, i que va voler implantar un nebot de l’Alejandro Lerroux i un amic seu anomenat Strauss.
Avui els estraperlistes s’han transformat i viuen en un món més sofisticat, més gran, ténen molta més gent a l’abast de les seves trapelleries i tots anem entrant en aquest joc fins que un dia perdem la por i diguem PROU i diguem NO.

Prendre el te de la tarda – Tetereria al carrer Saragossa

Publicat el 25 de gener de 2011 per rginer
Al carrer principal del meu barri ja fa més d’un any que ha obert una TETERERIA.
                                 
            – ACÍ –

Han escollit el millor emplaçament. El carrer de Saragossa (Sant Felip en temps de la monarquía i dictadures) és com el cordó umbilical del barri. Quan enfiles el carrer des de la cruïlla de Rambleta de Prat i Gal.la Placídia, sempre tens la meravellosa visió del pic més alt de la serra de Collcerola, el Tibidabo. Avui més agraït perque van enderrocar una torre metàl.lica amb antenes, encara que el temple no és que sigui una meravella. Però pots seguir veient si l’avió vola, si l’atalaia està en moviment i el verd del bosc. Ara tenim una nova antena  construïda per un arquitecte famós. No queda malament. És bonica. N’he vist d’altres en diferents ciutats europees, i he de dir que aquesta és la que més m’agrada. 

La casa on va viure l’astrònom Comas i Solà. Davant mateix va viure molts anys el Dr Moisès Broggi, fins que van enderrocar la caseta. Els pares ens explicàven una i una altra història dels tramvíes que circulàven pel carrer, el 17,
 
i per continuar el seu trajecte fins l’Avinguda del Dr Andreu (el pastilletes) passàven per un carrer, avui desaparegut, carrer de Wagner, el carrer dels arbres on va nèixer i va viure en Joan Brossa. La Lola, coneguda com la fulana d’un determinat tramviaire o la Tecla amant del vigilant del barri. Històries …..

Can Barba el marbrista, on llegíes embadalida les lletres i al.legories de les làpides. Torres dels estiuejants de la burgesia de Barcelona. El convent de les monges santjoanistes. L’herbolari, el tintorer, cal Pepet, el carnisser, la cansaladeria Mayol, la papereria Saturno on em deixava els duros per comprar els tebeos, Flash Gordon, Superman, la vaqueria on les pobres vaques no sortíen mai. Els diumenges corríem a comprar nata per esmorzar ! El senyor Salvador, el sabater. De vegades passava l’estona sentada mirant com transformava unes sabates velles en noves i boniques. Sempre tenia feina. La Salvadora i la seva casa tan gran i un jardí esplendorós. De tant en tant ens deixava entrar i jugar o ens convidaba a berenar.
El Marianet, electricista, molt famós per la seva lentitud en els treballs i especialista en el ‘dolce far niente’: Nena, quin dia som avui ? Dijous, contestava jo …. doncs tocat els ous’ .
Quina ràbia, sempre ens feia caure a la galleda … 

La bodega del Quico i la Pepeta, que també era el locutori de telèfon i el seu gos Sant Bernat, ‘Noi’, davant la porta. El carboner on compràvem el carbó d’alzina per la cuina econòmica de casa, tres o quatre forns, les mongetes i llentíes cuites, el colmado o queviures, l’adroguer, l’estanquer, l’estorer, el matalasser, el fuster, el sastre, les modistes, la sabateria, la planxadora, dues farmàcies. Des de La Tetereria pots veure l’antiga casa del joier Ramon Sunyer, i als baixos hi havia una botiga espectacular – ‘la plats i olles’ -. Hi havia de tot. Testos, olles cassoles, tasses, plats. Era una dona eixerida i molt simpàtica i molt catalana, sempre amb un llibre a les mans.

El grupet d’amigues teníem malnoms per alguns veïns … el grataculs, l’ull de pop, cap de pitu, mig cigró, Lola l’esgarradeta …..

Sí, la Tetereria ha escollit un bon lloc, encara que les botigues  d’abans no hi són (l’estorer, sí que hi és i l’estanc), però he de dir que el carrer Saragossa continúa éssent el cordó umbilical del barri i han aparegut noves botigues, petits restaurants molt gratificants i … ai, aquests dos passatges tan i tan peculiars, el de Sant Felip i el de Mulet i que sempre han atorgat un plus a aquest carrer. És una altra Barcelona.

Qui ho havia de dir que on hi havia un forn on feien un molt bon pa de barra, els llonguets, i panets de Viena i pa de tres crostons, pa fet en els forns de carbonet (el proveïdor de carbó era al costat mateix), avui hi ha la Tetereria, on pots prendre el te com cal, res de bossetes, tes de Xina i Japó en un lloc que et fa volar la imaginació o pensant que ets a Àsia.

Però la placidesa i tranquil.litat que respires dona peu a recordar i la memòria viatja i viatja en el temps i encara puc veure al ‘Noi’ el Sant Bernat que es deixa fer totes les maleses del món per els infants que passen pel carrer o entren al bar d’en Quico i la Pepeta a comprar el ví o una gasosa.

És molt recomanable passar la tarda a la Tetereria al carrer de Saragossa, cantonada amb Sant Hermenegild, on havia anat a comprar el pa calent per dinar i sopar, i on avui puc prendre un te deliciós i gaudir d’una estona llarga de placidesa

La fotografía és d’ahir dia 24.01.11 – Carrer de Saragossa des del Passatge Sant Felip.

Preparant les festes del Tê’t a Viêt Nam – Any del Gat (Mâo)

Publicat el 24 de gener de 2011 per rginer

Ja fa més de dues setmanes que els més de 80 mil.lions d’habitants d’aquest país estàn en plena activitat preparant les menges, guarniments, arreglant les cases, esperant els hostes, els familiars, per celebrar l’any nou, el Tê’t, del 3 al 6 de febrer 2011. Viatjar a Viêt Nam durant aquests díes pot ser complicat i difícil. La mobilitat és altíssima i et pots trobar amb molts problemes de transports i al.lotjaments. Tres díes en que el país sencer es paralitza.
Any del GAT; a Xina celebren l’any del Conill.

Tê’t Nguyên Dán és el nom de la festa, i que ha acabat en un senzill Tê’t.
 Són les dates més importants de Viêt Nam. És l’arribada de la primavera i el nou any, seguint el calendari lunar com a base. El día 3 de febrer és lluna nova. El nom significa : La primera matinada del primer día del nou any.
Reunions familiars, retrobaments, recordar als ancestres, harmonia, desitjos, menges especials, nous vestits.

Setmanes abans la gent ja es prepara perque volen que aquests díes siguin veritablement el deixar enrere un any i començar de nou.  Tothom es posa en moviment per que tot surti bé i ho preparen amb il.lusió i molt d’amor, perque el desig més gran és que la gent que estimen puguin gaudir d’una bona salut, felicitat i longevitat al llarg del nou any.
Netegen i pinten les cases, cuinen durant els díes abans, paguen els deutes. És com una neteja general per dir adéu a l’any del tigre i donar la benvinguda l’any del gat.
El color vermell és arreu; simbolitza la bona sort i la felicitat. Jocs, cançons, records, regals, flors, moltes flors, i sobretot les branques de presseguer i albercoquer en flor.

Els nascuts els anys 1915, 1927, 1939, 1951, 1963, 1975, 1987 i 1999, ténen el gat com el seu símbol i animal de l’horòscop de l’any nou del Tê’t.
Són gent afable, grans conversadors, tranquils i amb molt de talent i ambició. Cap problema per treure qualificacions de matrícula en els seus estudis. Ténen conflictes amb la rata ( obvi ). Saben esperar i actuar en el moment precís i més favorable. Molt detallistes i davant el caos es posen nerviosos.  Les hores del gat són entre les 5 i les 7 del matí, quan cerquen el menjar.

I un video trobat a You Tube del cantant escocès Al Stewart : YEAR OF THE CAT.

— She doesn’t give you time for questions
As she locks up your arm in hers
And you follow’till your sense of which direction
Completely disappears
By the blue tiled walls near the market stalls
There’s a hidden door she leads you to
These days, she says, I feel my life
just like a river running through
The year of the cat

 

Think Different – Apple

Publicat el 23 de gener de 2011 per rginer

La lluita que ja fa cinc anys du a terme en Steve Jobs contra el càncer sembla que no podrà guanyar-la …. Llegeixo que es retira definitivament per motius de salut. 

i torno a mirar una i una altra vegada l’anunci que mai vàrem veure en les nostres televisions aquí en el nostre país. I aquest m’omple encara més de satisfacció … versió italiana, i amb la veu del gran Dario Fo.

23G Avui: Terrassa decideix

Publicat el 23 de gener de 2011 per rginer

Sí, avui a Terrassa votaran si el que volen és la independència per aquest el nostre país. Les consultes continúen, no s’aturen. Malgrat la situació actual, la gent, el poble, no deixa en un racó el fet d’expresar-se i voler la independència.

Perque, és l’únic camí, no n’hi d’altre. Vivim una crisi, ja fa uns anys, no és d’ara, igual que molts, molts altres països i nacions del món, però aquells que són ja independents, poden mirar endavant. Dèficit, no hi ha diners, retallades, violència, feina, estadístiques … poques paraules per la gent del poble, poques il.lusions per la gent treballadora. El poder, els que remenen l’arròs, els que poden tirar de beta, la crisi passa de llarg …. 
Solidaritat, poca, individualisme un munt …

Avui, Terrassa, demà més i més poblacions i ciutats i anem sumant vots i omplint el sac. Independència és la única sortida.

— Ho aconseguirem, segur —  Endavant les atxes —

Tony Blair

Publicat el 21 de gener de 2011 per rginer

Entro a Vilaweb i em trobo, en directe, les declaracions de Tony Blair davant la comisió que investiga la seva responsabilitat en la guerra de l’Irak. I que la té, i molta.

En el meu arxiu tenia guardada aquesta fotografía …. en el que en John Pilger el día 5 d’agost de 2010 escriu un article molt i molt clar:

TONY BLAIR MUST BE PROSECUTED – Tony Blair ha de ser processat. 
I sota la fotografía escriu :

Tony Blair ha de ser processat, no indultat com el seu conseller Peter Mandelson. Tots dos han publicat les seves memòries per les que han cobrat veritables fortunes. Pot tenir uns guanys de 4.6 milions de Lliures Esterlines. Ara en Tony Blair està considerat un ‘Britain’s proceeds of Crime Act’. Blair va conspirar i executar una guerra sense cap mena de motiu contra gent absolutament indefensa, fet que el Tribunal de Nürnberg l’any 1946 considera com ‘ the paramount war crime’ – El fet màxim de crims de guerra –. La guerra de l’Irak ha causat més d’un milió de morts, segons estimacions oficials.

Per aquest motiu m’ha sorprès molt favorablement i m’alegra que Vilaweb en primera plana, en directe, ens informi d’aquesta compareixença d’aquest personatge sinistre, mentider, senser escrúpols, amic d’altres personatges com Bush i Aznar …. 

Well done, Vilaweb !

De nou la denúncia: Una dona ha estat assassinada

Publicat el 19 de gener de 2011 per rginer

Avui, a Fuenlabrada, l’home ha estrangulat la dona, a casa, dins d’una habitació. El presumpte autor, el company, l’home, va fugir. Dotze hores després van descobrir el cos mort de la dona. El presumpte autor ha estat detingut.

Tristor, ràbia, impotència, no entendre aquesta violència brutal.

El meu condol i les flors d’un racó qualsevol d’aquest món.

I continuarem denunciant, sense perdre l’ànim, ni caure en cap feblesa.

Llegir unes textures de bon matí – Vicent Andrés Estellés

Publicat el 17 de gener de 2011 per rginer

Sentada a taula, esmorzant. És un àpat que m’agrada molt, i crec que és el que més gaudeixo de tots. Un bol ple de fruita fresca, papaia, taronja, plàtan i unes llesquetes de pà amb tomàquet, petites, les necessàries i un mica de pernil, o bull negre, sobrassada alguna vegada. Cafè amb llet i un parell de Núries de la Birba, una per el Monty que es torna boig. És un llaminer i només li agraden les Nuria de la Birba !! 

Música de fons i llegir el diari, ara que he tornat al diari de paper, descobrint aquest  ARA que sí, que sembla que podrà continuar el seu èxit.

El diumenge tens el suplement de la revista TimeOut; me la miro per veure si hi ha articles i informacions del meu interés … Uep ! Una columna – Textures – Autor Ignasi Aragay, títol : Estellés, tot un panarra. Comença escrivint que Estellés era fill de forner.
Al seu parer ser fill de forner dona nas artístic, i a en Estellés li va donar nas literari i una mena de sensibilitat molt terrenal, tendra, propera, humil, pastada mot a mot.

Sí, Estellés és molt proper i l’articulista continúa i ens regala un trocet de poema, que no fa gaire vaig llegir, i em va agradar molt i molt :

M’he estimat molt la vida ,/ no com a plenitud, cosa total,/ sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,/ ara un pessic d’aquesta salsa,/oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,/què dieu d’aquest lluç,/és sorprenent el fet d’una cirera.

Sí, és la vida, en minúscula, bonica, saborosa, i que s’ha de gaudir a cada instant.
De fet, el meu esmorzar de cada día és una mica com m’agrada a mí la vida, bocinet a bocinet. I en els meus viatges al sudest asiàtic és com la viuen, o almenys és el que he copsat.

Finalment, l’articulista, acaba la seva columna amb aquestes paraules de’n Vicent Andrés Estellés – contundent !
La meua mort és una mort burgesa,/blanca de carns i freda d’entrecuix.

Fotografia: Un dinar laosià – Lap, una amanida de papaia verda que es pot barrejar amb peix, pollastre, etc. picant. //  Pad Lao – Uns fideus d’arròs amb hortalisses// Kai Phát khiing – Pollastre al gengibre // Phat Phak – Una tempura a la laosiana, deliciosa// ara piques una mica d’ací, una mica d’allà ….. 

UNICEF: Fotografia de l’any – Danys col.laterals de la guerra

Publicat el 16 de gener de 2011 per rginer

Nguyen Thi Ly té 9 anys i viu a Da Nang, centre de Viêt Nam. Té malformacions congènites que la diferencíen de tots els altres infants. La presió que pateix al pit li dificulta el respirar, córrer i el dolor que mai marxa … La seva cara també és imperfecta, un dany físic molt extès entre les víctimes de l’agent taronja (agent orange) les armes quimiques que es van llençar al llarg de la guerra en el seu país.

Ella és la tercera generació de la família. El seu avi Le Duy Tinh, un veterà de la guerra va ser soldat a la zona de Quang Tri i exposat a la malaïda dioxina de forma continuada.
Nguyen Thi Ly tenia un germà, també amb malformacions, i que va morir.

La guerra va acabar l’any 1975. I en aquest bloc en la categoria Agent Orange-Dioxina he escrit una i una altra vegada com l’oblit s’apropia de la gent i els danys terribles que pot causar una guerra en el temps; són els efectes col.laterals.
Armes químiques utilitzades contra la població civil i que uns anys més tard van ser la excusa per endegar una guerra en un altre país.

Segons dades oficials hi han més de 1.2 milions d’infants a Viêt Nam que pateixen malformacions. Podem veure la cara de Nguyen Thi Ly, la seva mirada trista. Els Tribunals dels EE.UU. continúen denegant compensacions als afectats vietnamites, per part de les empreses Dow Chemical i Monsanto i del mateix exèrcit. D’altres països sí han rebut les compensacions …. Corea del Sud, Nova Zelanda, Austràlia …

Ed Kashin fotògraf nordamericà ha fet una sèrie de fotografíes d’aquests infants. Ell els anomena ‘els veterans d’una guerra’. Amb el seu treball vol demostrar que la guerra causa dolor, patiment, crueltats de llarga durada, no només en una sola generació. Quan vaig visitar Hu’ê, la facultat de Medecina i les escoles i orfanats, tenia davant meu una part d’aquests infants. L’equip del Dr Nhan fa una feina extraordinària amb l’ajut del govern del seu país com també d’organitzacions internacionals i persones anònimes. Tinc pendent un apunt …. encara he d’editar l’esborrany.

La Fotografía de l’Any – Autor: Ed Kashin : És el veredicte del jurat del propassat 17 de desembre 2010.
No es poden oblidar aquestes crueltats.

Sis anys d’absència d’una veu com els àngels

Publicat el 15 de gener de 2011 per rginer

Sí, ja fa sis anys que ens va deixar Victòria dels Àngels López Giménez, filla d’emigrants vinguts d’Andalusia, nascuda i veïna de l’Universitat de Barcelona.

Una veu celestial, com el seu nom, i que quan escoltes alguna de les seves interpretacions per la ràdio, de seguida saps que és una veu d’àngel. Toldrà, Mompou la seva música interpretada per ella és d’un altre món. El lied francès o alemany o les Bacchianas brasileres de Villa Lobos. Va enregistrar 22 òperes completes !! 
A Bayreuth, capital de la música wagneriana, encara recorden el seu pas per aquest festival interpretant Tannhäuser. 

Al Saló de Sant Jordi, un dia de gener de l’any 2005, erem una cua de gent per retre un homenatge sincer i acompanayar-la. Sobtadament, un home, desconegut, davant d’ella va començar a cantar amb una veu extraordinària. Va ser un moment, uns instants emotius que ni tan sols puc recordar la cançó que va interpretar, però va saber treure la seva tristor i emocions de la millor manera, cantant.

Música i pintura : William Bruguereau (1825-1905) i Plaisir d’Amour de Jean Paul Egide Martini (1741-1816) i la veu de Victòria dels Àngels.

Enguany : Dues dones assassinades – ACTUALITZACIÓ

Publicat el 13 de gener de 2011 per rginer

Llegeixo avui que ahir a Granada l’home va matar la seva dona. El presumpte autor ja l’han detingut. La dona esperava el segon fill. Els maltractaments, els assassinats no s’aturen, en el nostre país, arreu d’Europa, a Àfrica, Àsia, Oceanía, Amèrica. Denunciem els que llegim a la premsa de l’altra banda de l’Ebre o a la nostra i també a la premsa d’altres països. Només faig esment dels crims de la península. Les estadístiques seríen massa esgarrifoses si començo a escriure i denunciar crims i noms de dones mortes d’arreu del món.

Prop de Segovia, l’home ha matat la dona i també el fill de 16 anys a trets, amb una escopeta de caça. Posteriorment ell s’ha suicidat. Havíen començat els tràmits de divorci. 

Novament aquesta violència injusta, cruel i sense sentit. I continuarem denunciant els fets. La primera dona que perd la vida juntament amb el seu fill en aquest nou any 2011.

Crec que com s’han de retallar despeses, de moment a la Conselleria d’Interior del nostre país, el nou titular ha suprimit la direcció general o secretaría (desconec els organigrames del funcionariat) que s’ocupava directament d’aquests crims, i també ajudava a les dones que denunciàven els maltractaments. Crec que s’ha integrat en un altre departament o secretaria general o presidència o ves a saber. Em dol aquest canvi.

El meu sincer condol, i tristor en aquest dia de gener, assolellat i lluminós. I unes flors que he trobat en aquest el meu jardí de fotografíes fetes arreu del món. Un indret petit, plàcid, vora un riu meravellós.

Inundacions a Austràlia

Publicat el 12 de gener de 2011 per rginer

Dia a dia estem veient imatges increïbles de la força de l’aigua i el desbordament dels rius a l’estat de Queensland, Austràlia. Brisbane, la tercera Ciutat del continent, ja han marxat milers de persones per fugir de les inundacions, ja que el nivell de l’aigua del riu Brisbane puja i puja sense parar. Sembla que encara ha de ploure més, i les últimes fotografíes ens ensenyen el centre inundat.

Els meus amics són ara de vacances a Brunwick Heats; de moment la zona del riu Wilson no està patint els aiguats, però ja no se’n refíen i tornaràn a casa. Ells, però, viuen dalt d’un pujol, fora de tot perill.

Llegeixo històries de la gent que ha fugit de casa davant la força de les aigües, però m’he centrat en una història d’una família que no ha fugit, que s’ha quedat a casa, i m’ha semblat que reflecteix aquest esperit aventurer i informal que ténen els australians.


Rob Minshull, resident a Brisbane explica a BBC News, com la vida s’ha convertit en un camping al sostre de casa seva, esperant veure les tèrboles aigües del riu.
Casa meva té una alçada d’uns 15 metres aproximadament, o sigui, que la família ens hem lliurat de ser engolits per l’aigua, però la resta de la casa ja no es veu. Davant meu hi ha un parc, 5 metres per sota casa, no es veu ja, i els sostres de les cases semblen com petites illes flotant en mig de les capçades dels arbres.
Observo que tenim companyia, un veí que també viu a dalt del sostre de casa seva, dins un sac de dormir.
Vaig trucar a emergències per informar que hem decidit quedar-nos, però la resta de veïns han marxat. Molts veïns han pujat al sostre de casa meva, és el més alt del barri, per esperar els helicòpters de rescat. Ha estat un anar i venir, vent, soroll.
Ja no tinc electricitat ni tampoc aigua corrent.
L’aigua ja ha entrat per tota la casa.
El barri és fantasmagòric. La força de les aigües provoca onades que entren dins a casa fàcilment. Hi ha serps dins a casa. Els cotxes són al garatge, flotant com barques, d’una banda a l’altra.

Estem esperant que el nivell de l’aigua vagi pujant. Estem bé, tinc aigua potable, l’equip de camping al complet i el fogonet.
Volem quedar-nos per veure si casa nostra no desapareix del tot, i poder salvar el que podem. Estem a resguard, a dalt del sostre. Tenim una barca petita de goma, així que si veiem que l’aigua puja i puja, sempre podem utilitzar la barca i deixar-nos dur per la corrent fins a un lloc segur.

Vivim a 200 metres del riu, és a dir, estem en una zona de risc d’inundacions. Aquesta és una gran Ciutat – Brisbane – i les últimes imatges que he vist a la televisió, semblen ben bé la ciutat fantasma; no es veia ningún al carrer ni al centre. Sense cotxes ni transport públic.

Ara mateix està passant un cotxe flotant per davant de casa; puc veure neveres, mobles, sofàs, televisions, fins i tot un tauró. L’han descobert molt proper de casa. De fet al riu Brisbane hi han taurons que deixen la mar i els coralls per cercar menjar riu amunt.


L’any 1974 van patir unes inundacions molt pitjors, però és que no para de ploure des de fa més d’un mes. L’any 1841 les aigües del riu Brisbane van arribar a un nivell de 8,43 metres i l’any 1974 a 5,45 metres. Es preveu que el nivell arribi a 5,20 metres aquesta nit.
Ara són vacances d’estiu i totes les famílies estàn més o menys agrupades.

Contrasta aquests aiguats amb les notícies que he rebut de Viêt Nam; fa fred i en unes muntanyes properes a Hà Nôi a no més de 500 metres d’alçada ha glaçat. El fred ha matat milers de búfals, imprescindibles pels pagesos, per poder viure. A Birmània també em diuen que fa un fred com feia anys que no patíen, i els problemes s’agreugen per moments.

A Queensland, veritable graner del continent australià, s’han perdut collites i bestiar i el que és pitjor, ja s’han comptabilitzat més de 12 morts i encara no saben el nombre de desapareguts.

I avui fa un any del terratrèmol d’Haití i encara podem veure les fotografíes de cases i barris en runes; manca d’aigua potable ( ja no en teníen abans del terratrèmol), ajuda imprescindible i valuosa de les ONG, malaltíes. Les històries que expliquen els haitians no són ni de bon tros la que ens explica el senyor Minshull.
El contrast d’un país ric, culte, amb recursos, educació i governs estables i un país pobre, oblidat, sense educació, sense recursos, governs inestables i violència.


La fotografia del cangur tot sol en mig de les aigües del riu esperant un possible rescat.
 

Publicat dins de Natura | Deixa un comentari