Chào ông Viêt Nam

Ja és l’hora dels adéus … i dir un bon dia. Malgrat tot, sóc feliç vivint en aquest el meu país, per que és el meu, on he passat bons moments, i també de dolents, i de molt dolents, decensisos. Les petites coses del día a día fan reviscolar al més pessimiste dels humans i de vegades aquestes petites coses s’obliden i només es miren grans projectes.

Aquestes petites coses també poden créixer, però n’hi una que és molt gran, important, necessària, i ho fem a l’inrevés … de tan gran la vam convertir en petita, però ara torna a créixer i ja la tenim al costat i molt present entre la gent:

             INDEPENDÈNCIA

– Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns : – la terra no sabrà mai mentir ….
– Màrius Torres –

És la motivació, és el camí, no n’hi ha d’altre i no vulguin encapçalar d’altres grans projectes, ni sortir als diaris, ni utilitzar grans paraules, ni fer més rics als que ja ho són, ni malversar el territori.
Malgrat tot, hem de continuar, sense por, i gaudint de tot el que ens ofereix aquest país nostre, i sempre mirant de cara enfora, aprenent, i omplint el cove de savieses d’altres països. El Coronel Van em va dir una vegada, en un poblet anomenat Song Thap a Viêt Nam : Vosaltres els occidentals teniu diners, nosaltres tenim temps.

Jo ho he aconseguit: No tinc diners, però sí tinc  temps !

Salut per a tothom i …..  ho aconseguirem segur !

Fotografía: Cal Boter – Montseny. L’estelada no es veu, però hi és.

Avui Sant Esteve, aviat pel matí, fred, clar, lluminós. El carrer gran del barri, solitari i al final el turó del Putget i més amunt el cim de Collcerola, clar, despert. Una visió que sempre he tingut des de que vaig nèixer. Mirar amunt el carrer i veure el Tibidado, un cel d’un blau intens, el verd del bosc, el parc, l’avió que encara no s’ha enlairat, un temple per a mí lletjot, l’atalaia, el carrilet, on és ? Encara dins el tunel.
Agafada de la mà del pare i el meu germà corrent sempre per davant, caminant amunt i amunt, per carrers encara sense urbanitzar on podiem veure molts horts i jardins, fins arribar a la Font de la Salamandra, a la vessant nord, camí de Sant Medir, omplir dues garrafes i tornar a baixar a casa. Diuen que aquesta aigua és bona per desprendre’s de les pedres del meu ronyó, deia el pare.

Sí, ja ens queden pocs díes d’aquest any 2010 i que no ha estat gens agraït en moltes coses que han passat, però aquest món és com és … i tots els díes surt el sol, de vegades amagat darrera els núvols o la boira. Mirar endavant i continuar.

He fet un video, petit, amb fotografíes que he trobat en el meu arxiu de la gent del barri i llocs; balcons, carrers, jardins, arbres, cel, racons; farmacèutics, tècnics sanitaris, auxiliars,, massatjistes, peixeters, venedors de fruita, el bar, el carrer, gent passejant, la plaça, cansaladers, veïns, balcons, cantonades, paletes, gent amb qui comparteixes el teu món, el teu temps. Son reals, no són virtuals, que ara ja formen part de la meva vida, aquest 2.0 que de vegades ens sorprèn o ens costa molt d’entendre.

Ja en vindrà un altra de video amb els amics de sempre, i els virtuals que s’han convertit també en reals …..

I la família … de vegades tan i tan denigrada, però necessària. És l’últim i més important esglaó d’aquest rumb que prèn la nostra vida … sempre hi és i malgrat desafectes, mals entesos, baralles fins i tot, són al costat.

Barcelona: My neighborhood .. People and places from Roser Giner Bruñó on Vimeo.

La lluna i les estrelles brillen més que mai. Fa fred i vent i quasi tot l’Occident està cobert de neu.
He d’anar a comprar a plaça aquest matí. Un sopar avui, un dinar demà i un altre dinar diumenge. Ja no viuré aquelles taules plenes de gent. No hi són. Aquest vespre, però, serà un sopar diferent, en G. i en K. Dos xicots joves, un d’Occident i un altre d’Orient. Un que sí sap de les tradicions i la cultura del meu país i l’altre que no en sap res.
El pessebre ja està ben il.luminat; els torrons d’Agramunt i Xixona prests; xocolata; xampany; el forn a punt; les neules fetes a mà de Can Graupera de Mataró; uns regalets per avançar-nos als Reis i demà escudella, més senzilla i diumenge els canalons.
I sentats, tots tres, a taula, explicant-nos històries, recordant amics, gent estimada, països llunyans, futur. I el Monty movent la cua o jaient al costat del pessebre.  Fer la sobretaula, mentre la llum de l’espelma es va apagant. Lluny d’altres cases, però també molt a prop.
La fotografía escollida és de l’Orient; d’un riu plàcid, tranquil i un sol radiant que ja treu l’ullet. Sí, tots els díes surt el sol ….

I la Nadala de’n Miquel Martí i Pol.
Occident i Orient … malgrat les diferents cultures, tots cerquem amor, amistat i conhort.
NADALA


Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella;

el pessebre mateix de cada any

amb la mula i el bou i l’Infant

i els tres Reis i l’estrella.

Hem obert innombrables camins,

tots d’adreça a la Cova,

amb corrues de vells pelegrins

-tots nosaltres-

atents a l’auster caminar de la prova.

I en la nit del misteri hem cantat

les antigues cançons

de la mula i el bou i l’Infant i els Reis i l’estrella.

I oferíem la nit amb els ulls i les mans.

I cantàrem molt baix, amb vergonya

….. potser de saber-nos germans

de l’Infant i de tots en la nit de la gran meravella.
 

Miquel Martí i Pol 

4 d’octubre de 1945 – Hà Nôi, Viêt Nam.  
President del Govern Provisional del Poble – Hô Chí Minh – Eliminate the Plague of Illiteracy:  Citizens of Viêt Nam IF WE WANT TO PRESERVE OUR INDEPENDENCE –
IF WE WANT TO HAVE A STRONG AND PROSPEROUS PEOPLE-
Every Viertnamese must know his or her rights and duties and must have a new level of learning to help build our country. Most of all, everyone MUST KNOW how to read and write our national script.

Imatge: Diari Ara 

Viatjo en el temps ….. Aviat arribarà la nit de Nadal, matarem el gall, i li donarem un tall a la tia Pepa. Farem cagar el tió, abans d’anar a la missa del gall.
Escudella, carn d’olla, neules, torrons, xampany Delapierre i pujadets a una cadira a dir la dècima per recollir uns dinerons ….
— Com que som tan petitets i no coneixem a ningú del món, només el papa, la mama, les neules i els torrons, aixequem les manetes i us tirem molts petons  —

UN MOLT BON NADAL i UN ANY 2011 PLE DE JOIA, SALUT i PAU.

Fa tan sols dos díes; en un poble de Ciudad real,  la dona, jove de 24 anys i mare de quatre fills, ha estat assassinada presumptament per el seu company, violentament, escanyada. La dona ja havia denunciat diferents cops la seva por, els maltractaments. 
L’home ha estat empresonat.

Però aquesta violència senzillament no té aturador, malgrat les prevencions, ajudes, o esperances que un dia s’acabi.

Ràbia, tristor, condol i les flors d’enguany, blanques i tacades de sang.

El meu amic K. sempre que és a casa escolta música del seu país. Són les avantatges de la tecnologia … enyores el teu país, però pots ser-hi molt a prop fent només una connexió. Gràcies a ell he conegut un músic extraordinari, birmà, Kyaw Myint Lwin, era el seu nom el dia del seu naixement un 1r de juliol de 1963. Conegut com a Htoo Eain Thin, possiblement el millor músic que mai ha tingut Birmània. Va morir per causes desconegudes (es comenta va ser un infart) un 14 d’agost de 2004. Tenia 41 anys.

Va néixer al delta del riu Irrawaddy, fill de Tun Myint de l’ètnia Birmana, i de Mya Yin de l’ètnia Mon. Es va graduar en botànica a l’Universitat de Mawlamyaing. Però ell volia ser músic i comença a estudiar amb el professor Aung Soe. Htoo Eain Thin tocava la guitarra, el piano, la harmònica i els timbals, i a més a més, amb una veu molt bonica i personal.

Són les seves cançons molt emotives i melangioses, però amb un ritme ‘diferent’. Ell va ser compositor i lletrista. Aquest fet és força difícil d’aconseguir en un país tan tancat com Birmània. Va publicar el seu primer album l’any 1986 ‘ Tears on the Clock’ i va trencar motlles. Fins aleshores la música a Birmània era un karaoke, una còpia de les músiques anglosaxones.

És evident, i ho he pogut constatar escoltant les seves composicions, que el jazz, rock and roll i pop, van influenciar moltíssim  la seva carrera. El titllen de ‘copiar’ Bee Gees o Beatles, però penso que va saber conjuntar molt bé la música occidental amb la melangia birmana. Totes les seves canços parlen d’amor, de patiments …. era la única possibilitat de fer música sense que la censura en digués res. Ni tan sols podia incloure un comentari social o d’oposició.
L’any 1991 va aparèixer la cançó ‘Yazawin Mya Ye Thado-Thami’ (The Bride of History). Encara que la cançó es refereix al delta de l’Irrawaddy, a ningú se li escapa que Aung San Suu Kyi hi és present.
Li van censurar la cançó, i tenia prohibit cantar-la en els seus concerts.

He trobat un video magnífic … llegir més …
Un topic molt estimat per la censura és cantar i parlar de la mare. I això és el que va fer Htoo Eain Tin. El seu album A-May (Mare) i la cançó ‘A-May Ein’ (La casa de la mare) encara avui és un hit i una de les cançons més estimades per tots els birmans, especialment els que viuen lluny de casa, exiliats o refugiats.

Aquest video penjat a Vimeo podem escoltar i apreciar la qualitat d’aquest músic, diferent, emotiu i amb una personalitat ben manifesta. El ritme i la musicalitat de la cançó m’agrada molt. I el so de l’harmònica és la cirereta. És el resultat d’aquesta globalització o tenir amics de països llunyans que ens fan conèixer escriptors, poetes, musics, desconeguts en el nostre món occidental i sempre hi han sorpreses, agradables la majoria, com en Htoo Eain Thin i la seva música, lluitant al màxim dins un país, el seu, que no li va posar les coses fàcils.

??????????(HTOO EAIN THIN) ?????????? from thetswelinn on Vimeo.

Ahir a Dènia, el pare ha assassinat a trets de pistola al seu fill de quatre anys i després s’ha suicidat. Sembla que el procés de divorci i la custodia del nen poden ser raons per aquest assassinat sense sentit, injust, cruel, aberrant. Un mal que ha fet a una víctima innocent, el seu fill. Qualsevol que siga la situació d’aquest home, aquest assassinat el fa esser absurd, cruel, violent. No té cap sentit.

Torno a escriure la frase que va dir en Clint Eastwood en la pel.lícula ‘Sense perdó’ (ahir la vaig transcriure en la denúncia de l’assassinat de dues dones):

—  Quan mates un nen li prens tot: tot el que ha estat en tan poc temps, tot el que és i tot el que podía haver estat —

Hem de continuar denunciant aquest tipus de violència. Aquest any 2010 és difícil. Hi ha esperances per els propers ??

Una rosa blanca, neta, innocent, en mig d’una foscor de crueltat que l’envolta.

Felicitats Vilaweb,; felicitats Vicent, felicitats Assumpció. Un premi merescut i m’ha emocionat veure la transmissió per TV3 de l’atorgament del Premi.
La fotografía d’unes orquídies del Pirineu per tots vosaltres, caminant per aquest el nostre país, i que tan estimem i com podem viure en català gràcies al vostre esforç i a tots els veïns d’aquesta Casa que és Vilaweb. I estic contenta perque la veritat sempre és el vostre objectiu. Com expressa aquest periodista, John Pilger, defensor de Wikileaks i col.laborador en el pagament de la fiança de Lassange, el periodisme ha de arribar al fons de les noticies que s’amaguen i no es volen publicar.



Enhorabona i moltes felicitats !

A Santa Maria de Palautordera, el presumpte assassí, company de la dona, ha confessat el seu crim.
A Extremadura ahir el presumpte autor, ex company de la dona, denunciat per maltractaments, ha assassinat la dona.
Les dues dones, joves, entre trenta i quaranta anys, però això tampoc és important.
Encara hi ha un possible nou assassinat pendent de confirmar. La desaparició d’una dona a Boadilla del Monte. Va anar a sopar amb el seu ex company, i va desaparèixer. Fa dos díes es va trobar el cos mort, suicidi, de l’ex-company d’aquesta dona. Continúen investigant …. Un final feliç no sembla possible.

És aquesta violència sense sentit i que sembla no té límits. El meu sincer condol i novament la tristor que no la puc fer esvaïr de la meva ment.

Hi ha gent que sempre cerca certa comprensió per els assassins i es troben els motius i de vegades es vol justificar aquesta violència. Avui he llegit una frase que va expressar molt bé en Clint Eastwood en la pel.lícula ‘Sense perdó’ (guanyadora d’un Oscar) :


Quan mates un home ( o una dona) li prens tot; tot el que ha estat, tot el que és i tot el que podía haver estat.
 

Reflexionem tots plegats …. 

He rebut del Dr Nhan i de Phuong una Nadala molt especial amb fotografíes de tot el que fan a Hú’ê (Viêt Nam) per els infants amb discapacitats greus.

Aquesta fotografia la vaig fer l’any passat durant la meva visita a un orfanat. Unes monges budistes són les que s’ocupen dels més de 40 infants interns. En Lan va nèixer ja amb malformacions; el seus avis materns van patir les bombes químiques llençades des de l’aire per els temibles B52 durant la guerra del Viêt Nam. Sortosament cada vegada neixen menys criatures anb malformacions genètiques.

Més d’un mil.lió de persones continúen patint les discapacitats i els danys col.laterals d’una llarga guerra, i els vietnamites encara són els únics que no han rebut cap ajut per haver patit una guerra on es van utilitzar armes químiques per destruir la societat civil i la terra. Els tribunals dels EE.UU. continúen rebutjant les seves reclamacions i defensant les grans empreses com Monsanto. Els ‘amics’ que els van ajudar sí que han rebut compensacions; Corea del Sud, Austràlia, Nova Zelanda i evidentment soldats americans.

La meva col.laboració amb la OGCDC encara continúa i sempre que puc si hi han viatgers que passen per Hue qualsevol petit ajut és benvingut per el Dr Nhan i el seu equip. Saben molt bé com aprofitar els diners que reben i sempre ens ténen informats.

La primera frelicitació de Nadal i Any Nou que he rebut i m’ha fet aixecar els ànims.

                              
                                       Clickeu ací

L’any 1991 Aung San Suu Kyi va rebre el Premi Nobel de la Pau. El seu fill Alexander el va recollir; no va poder anar-hi. Només voldría transcriure una petita part del discurs que va llegir el seu fill gran Alexander, i desitjaria que el lector entengui la força de la fe i les conviccions de Suu Kyi de les ensenyances de Buda.

——  On la justícia no existeix, no pot haver-hi pau. Les lleis protegeixen els drets humans del poble, i són necessàries per  preservar la pau i la seguretat, però aquestes lleis no són efectives, quan persones amb mentalitat tancades i intolerants, interpreten les lleis i la pau per silenciar qualsevol oposició, protesta i seguretat en contra del seu propi poder.

Nosaltres, expresem i seguim les ensenyances de Buda:

L’ombra d’un arbre ens dona placidesa, pau i frescor.
L’ombra dels pares ens dona tranquil.litat i seguretat.
L’ombra dels mestres continúen donant pau, saviesa i felicitat.
L’ombra del governant encara ens pot seguir donant felicitat i seguretat.
Però la pau i la placidesa de totes les ombres ens la dona l’ensenyança de Buda.

Per poder donar al poble tota la tranquilitat, llibertat, pau i felicitat, els governants han de seguir el mestratge de Buda. El més important és el concepte de la veritat, la fermesa i la tolerància, i l’amor envers les persones. És un govern basat en aquestes qualitats que la gent de Birmània desitja i vol assolir la democràcia. —-

No és la primera vegada que un polític perseguit ha guanyat un Premi Nobel de la Pau. Va passar amb Carl von Ossietzky l’any 1936, malalt en un camp nazi. Va passar amb Andrei Sakharov i amb Lech Walesa. Ossietzky va morir abans de la caiguda dels nazis, però en Sakharov i en Walesa van poder veure com la seva lluita va arribar a fer caure el règim dictador. Esperem que Aung San Suu Kyi també pugui veure un final victoriós de la seva lluita ….. Manifestacions del jurat l’any 1991.

El premi Nobel d’enguany no sé si ho veurà; Aung San Suu Kyi no ho ha vist encara,
1991 – 2010, i tots aquests països que avui seuràn cofois per aplaudir amb força. merescudament no ho dubto pas, des de l’any 1991 no han fet res de res perque la democràcia i la llibertat sigui ja una realitat en aquest país oblidat anomenat Birmània, ens el contrari, els negocis i els interessos econòmics continúen amb els dictadors birmans i m’agradaria veure (Wikileaks …) qui era a Napyidaw, capital de Birmània, fa tot just una setmana en la subhasta més important de pedres precioses del món, on el govern militar, dictador, cruel, guanyador d’unes eleccions fraudulentes i vergonyants, han ingressat més de 1.44 bilions de USD dòlars per la venda de 9,000 lots de jade, 273 lots de pedres precioses, 237 lots de perles. Assistents a la subhasta: Entre 4,000 i 6,700 persones.

Potser que les idees de no violència, pacifistes i de respecte envers la gent de Suu Kyi no complauen gens als poders occidentals i asiàtics; no hi ha lluita sense violència i moltes empreses d’armaments, nuclears, constructors i destructors del medi ambient, no els agradaria gens que una dona fràgil, sense ‘experiència’, i amb idees que ja no ténen lloc en aquest món, pogués un dia governar aquest país anomenat Birmània, oblidat, de segona o tercera fila, i que totes les riqueses del seu sol, anéssin a parar a la seva gent, per millorar el seu nivell de vida i aconseguir unes llibertats, una pau, una tranquil.litat , una seguretat, que avui no ténen.

El meu Premi Nobel de la Pau és per els més de 2,300 presoners polítics que encara es podreixen a les presons de Birmània, i molts d’ells, no per oposició, senzillament perque van voler ajudar al seu poble, a la seva gent, sense l’autorització de la Junta militar, després de la catàstrofe del cicló Nargis (recordeu més de 130.000 morts i mil.lions de damnificats) l’any 2008. Les penes van dels 40 als 65 anys de presó, o els monjos i monges, que van sortir pacíficament l’any 2007, i que en un nombre de 262 monjos i 43 monges, pateixen condemnes entre els 30 i 60 anys.

El President dels EE.UU Obama va ser el Premi Nobel de la Pau l’any passat ….. aquests senyors de Noruega volen enguany ‘compensar’ la pífia ??? Només recordar que tots els representants dels països assistents avui a l’atorgament del Premi, ténen, i tindràn grans negocis amb la Xina, no feràn cap mena de boicot, ens el contrari, augmentaran les seves inversions i deixaràn que Xina inverteixi en els seus països o els demanaran crèdits per poder ‘tapar forats’.

Benvingut Wikileaks ….. i continúa escopint documents; els necessitem.

Un video de Human Rights Watch que m’agrada molt

A casa durant anys i anys, el soroll de la Singer sempre era present, des de molt aviat pel matí. La mare cosia i cosia camises d’home, i de vegades no només ella, dues altres germanes també cosíen. Eren altres temps; feina a casa, un no parar durant dotze hores, mentre l’àvia tenia cura dels dos néts i de la feina de casa.

El sorollet ja formava part de la nostra vida. Quan la mare va deixar la feina per decisió pròpia després de més de trenta anys, se’ns feia estrany el silenci a casa. La Singer, però, sempre era allà, en un racó del pis. Va ser la màquina amb la qual la mare s’hi va identificar i va ajudar a tirar endavant a la família.

Per això en veure aquesta fotografía de Hsipaw, ciutat petita a l’estat de Shan, a Birmània, m’ha recordat la vella Singer de casa i de moltes altres llars del país. Sí, quan era a Birmània i després a Viêt Nam l’any passat, en vaig veure moltes de Singer. 
Sembla que totes les que van quedar en l’oblit a Europa i Amèrica han acabat al sudest asiàtic i a l’Índia on encara avui són una eina fonamental per la economía familiar.

Fotografia de TE – Leo

‘Blowin’ in the wind’, una cançó, un temps, una generació, un activisme, una revolució,
i han passat molts anys, quaranta ??  Però el seu missatge, el seu sentit és encara vigent, molt vigent. Estem ben atrapats en una teranyina ara gegant i que un anomenat ‘boig’ vol trencar, i ho aconsegueix i ja està empresonat per aquest motiu. La revolució ha estat internet i tot el que una pensa, creu, però no ho diuen, ara ho podem llegir i treure’n conclusions. La teranyina es pot anar desfent …..

Però aquesta cançó em recorda el passat, que és a casa, però que també és present.
U Myint, un ancià ja birmà, economista, professor, lluitador, va agafar la guitarra i va començar a cantar aquesta cançó davant els malalts afectats per la sida, en aquesta casa-refugi de la NLD (National League for the Democracy) on continúa tenint cura dels malalts a Yangon (Rangoon), malgrat l’ordre de desnonament dels seus ocupants per part de la Junta.

U Myint i el fill de Suu Kyi, Kim, van cantar la cançó amb emoció. Aung San Suu Kyi a primera fila. La mare ja ha acomiadat al seu fill Kim. El seu visat ja no és vàlid, només quinze díes. Vol de tornada a Londres i la seva mare es queda. La història del seu país, no la ideologia, té una presència immensa. La seva paciència arriba a uns extrems humans molt al límit.  La independència aconseguida per el seu pare Aung San no es vol perdre; només cal lluitar per ser més lliures i arribar a una veritable democràcia, tots units, diversity in unity, com diu la Dra Cynthia Maung a la frontera.

– Fins quan una roca podrà resistir abans que se l’endugui la mar. Quan temps un poble haurà de patir per manca de llibertat. Fins quan seguirà l’home girant el cap
per tal de no veure-hi clar.
– Això, amic meu, tan sols ho sap el vent, escolta la resposta dins del vent.

Aquest matí, a Barakaldo. El presumpte autor, ja detingut, ha entrat al domicili de la seva ex-parella i l’ha assassinat inexplicablement i a més ha ferit greument el nou company de la dona. L’autor d’aquest nou acte violent havía estat ja ‘condemnat’ a un al.lunyament per les denúncies de la noia de només 25 anys. No ha servit de res.
I les estadístiques van pujant, i la violència sense sentit continúa i la denúncia no s’atura.

Ja sabeu en veure les flors el motiu del meu apunt ….. Tristor, condol, no entendre res,
ràbia. Les flors vermelles i blanques ….