Chào ông Viêt Nam

Moltes anècdotes, comentaris, visions, memòries, emocions, ahir en un camp de futbol on quasi cent mil persones desitjàven que el seu equip guanyés al rival de tota la vida.
Una veïna que fa més de 50 anys que sempre va al camp a veure el Barça, m’explica com es va emocionar, perque per primera vegada, tothom va cantar l’Himne del Barça  ….. sense l’ajut de la megafonia ….

Però jo he llegit un comentari d’un periodista anglès, BBC, un comentari que va obrir per encentar un debat de l’esport del futbol i del FC Barcelona en concret. Perque d’això es tracta, de parlar de futbol, de l’esport.

— Tothom admira el Barcelona, i com s’ha convertit fàcilment en un dels millors del món. Però al Barcelona li manquen uns ingredients per tenir l’èxit total, i els més erudits i la majoria de fans  d’aquest país (Regne Unit) hi estàn d’acord.

—Barcelona no té cap jugador d’aspecte físic espectacular. Messi, Iniesta, Xavi, Villa, Pedro – tots són bons jugadors i dona gust de veure’ls jugar, però la seva manca de físic els fa esforçar-se molt més per aconseguir els resultats desitjats.

—Per aquest equip, no existeix el veritable central anglès. Els defenses del Barcelona han crescut amb un mal hàbit de jugar fora de la defensa i no quedar-se dins la seva àrea per defensar la porteria, això demostra una manca de força mental.
—Barcelona juga un futbol molt i molt bonic, i fa molts gols, però això no té merit, perque tothom sap que jugar ‘bonito’ no vol dir guanyar campionats.

—Evidentment aquest ha estat un apunt absolutament sarcàstic.

—Però em preocupa i m’emprenya que els aficionats al futbol anglesos i els mitjans de comunicació del meu país, utilitzin aquests ‘clixé’ per menysprear el joc del Barcelona.

—Hem de sortir d’una vegada per totes de la foscor del temps, de l’edat mitjana, i hem d’aspirar a arribar a aquest nivell del joc. Adorem els jugadors alts, forts, amb un físic espectacular, sí els que cacen la pilota saltant més que ningú i la treuen de la zona de defensa. Però els veritables homes són aquells que no només lluiten amb l’ajut del seu físic, són els que demostren el seu coratge i audàcia per ensenyar les seves habilitats en el joc i el seu estil, i no jugar individualment, per ells mateixos, per guanyar la glòria; jugar tots per tots, vaja com els ‘tres mosqueters’. 

—La nostra actitud hauria de canviar, perque aquesta nit el Barcelona ens ha deixat en ridícul, als nostres mitjans de comunicació i als fans de l’esport de futbol d’aquest país.
—Jugar al futbol com juga aquest equip, el FC Barcelona, és on ens hem d’enmirallar.—-

Van jugar fins a nou jugadors crescuts a La Masia …. com el seu entrenador.
Gràcies Pep !

Ahir dissabte es va organitzar un pícnic en un lloc absolutament de conte de fades, diferent, amagat, musical. Fins i tot el soroll dels avions aterrant i enlairant-se ni els sentíem, no ens van produïr cap daltabaix ni van empitjorar els nostres tímpans.

Exactament no sé si erem vint o vint-i-cinc persones. Era la primera vegada que formàven part de la casa; jo ja havia visitat aquest racó d’altres vegades amb M. Ella hi va viure amb la família durant anys, temporades més llargues a l’estiu, però la casa era oberta tot l’any. Les escoles …. Aquesta va ser una casa pensada per el seus pares, enginyer ell, i un arquitecte que aleshores vivia a Amèrica del Sud. Entre els dos tècnics, la mare va ser la veritable protagonista, a l’ombra, per aconseguir el que veritablement fa falta en una casa d’una família nombrosa. La seva ‘direcció d’obra’ va ser fonamental. Malgrat la distància, i sense e-mail ni internet, les cartes, els plànols, la feina a fer es va anar desenvolupant lentament. Una idea era acceptada per tots tres la mare, l’enginyer i l’arquitecte, la casa havia de formar part del paisatge, ser un element més, no destorbar, no trencar. Espais, grans, però fàcils d’accedir-hi; unes teulades ondulants com els pins de la pineda que envolta la casa; tot estudiat, senzill, musical, poètic. Una sala gran on es podía organitzar concerts de música, audicions de música en discs de vinil, els DJ d’abans, llegir, jocs de taula; espais on els infants podíen viure en llibertat (eren família nombrosa);  correr fins la mar a un parell de minuts de la casa; perdre’s per el bosc.

Caminar i jugar per la teulada allargada i ondulada de la casa. Ahir també va pujar la gent a la teulada i des de dalt veure la mar, tranquil.la, lluminosa. M. expicava i explicava tot el que la gent volia saber, conèixer d’aquest indret, tot just prop d’una pista, la tercera, d’un aeroport que ha anat engrandint-se al llarg del temps i ‘colonitzant’ una granja de vaques lleteres i agrícola anomenada La Ricarda. El progrés i continuar construint, ara una depuradora, i altres construccions per no patir de sed aprofitant l’aigua de la mar; els campings Toro Bravo, La Ballena Alegre, Tropical ja no hi són.

Ànecs i d’altres ocells volant per trobar un aixopluc prop de l’estany de La Ricarda.
Pinyes i més pinyes per anar omplint el cabàs i encendre el foc. I un dia bonic, assolellat, poc vent, un dia perfecte per fer un pícnic al jardí davant de la casa. Com els d’abans o com el de la pel.lícula de Joshua Logan, encara que en S. no va poder venir. És massa luny per arribar-hi a temps.

Tothom va treure les carmanyoles, les postres, els termos de cafè, bombons, tot fet a casa, excepte els tortells, que competien per veure quins eren els millors; un pastís de quallada, guacamole, truites, carn i rap arrebossat, amanida amb laphet birmà, ous farcits, un pa de briox enorme farcit de pernil, tomàquet, formatge, croquetes, un flam exquisit, uns cookies fets a casa per una novaiorquesa, crestes, amanida de pasta i més coses. Tots al voltant d’una taula de pedra, al jardí, amb una gespa impecable i amb les mirades continuament contemplant la casa i sense adonar-nos del soroll dels avions.

Un Laphroaig al final, després del cafè i un bombó. Gent de bata blanca, mestres, jubilats, joves emprenedors, àmbit social, agroecològic, audiovisuals, de lletres, restauradors, ornitòlegs, mestresses de casa, lletraferits, amants de la música, de l’esport; es va parlar de tot, un día de reflexió perfecte. Cal pensar en l’endemà ?

Viure els moments, tornar a casa, a l’habitat habitual de cadascún, recordar aquest pícnic i les hores passades tots plegats.

Gràcies M. i la fotografia de la casa i algún detall de l’interior en l’arxiu. Arquitecte Antoni Bonet Castellana. Casa Gomis dins la finca de La Ricarda, 1953-1963. El Prat de Lobregat.

Han estat díes i díes avorrits i feixucs dins el món mediàtic ‘oficial’. Per poder saber més coses, cap altra solució que entrar en el món blocaire, twitter i demés informacions que els ‘altres’ grups de gent han utiitzat per intentar fer arribar el seu missatge.

El 10J el missatge va ser molt i molt clar; el poble va parlar com també en totes les consultes populars que s’han organitzat i les que vindràn encara. Aquest és l’únic camí.
Una independència que podem assolir i després ja vindrà la resta. Cal que aquest Parlament faci un gir i és precís que la independència estigui sempre present en tots els debats parlamentaris. 

I prou ja de llistes tancades i anar per el peix al cove. Dia de reflexió … i què més !
Votar independència i res més. La por de fer i actuar políticament de manera incorrecte …. no fotem, no en tenim ja prou des de que va començar una ‘transició’ que encara patim i continuarà, un día i un altre, si no podem dir amb el cap ben alt que vivim en un país independent, que no volem esperar el motorista amb noves ordres ?

Aquests propers quatre anys han der ser per capgirar el país, el de mirar endavant i el d’omplir el cove amb independència …. i noves maneres de fer política, per viure millor, amb un somriure, no veure aquestes cares pel carrer, pels camins, pels camps, a la mar,  que sempre pensen en masses coses (què comprem, que venem, on invertim, no ens arrisquem, val més guardar la roba, pactem, millor dos engrunes que res, corrupcions, estafes, enganys, vergonyes, mirar-se el melic). Sí, penso que manquen somriures perque la gent té masses coses al cap. 

Il.lusió de viure en una Cataunya independent !

Avui podem llegir estadístiques mundials, locals, veure fotografíes de víctimes … Declarar un dia, internacional, per lluitar contra aquesta violència injusta, absurda, sense sentit, està bé, però ja sabem que comporta pocs resultats. És el dia a dia que cal denunciar, en poques paraules, saber-ho, informar (malgrat se’ns digui que no és convenient perque ‘incita’ a nous assassinats per part de l’home).

Avui he llegit i he vist fotografíes d’un home encoratjant a les dones a ser valentes, a lluitar per la seva llibertat i denunciar, denunciar. Aquest home és en Hamid Karzai, i és President d’Afghanistan. L’auditori era ple de dones afghaneses, algunes van patir atacs amb àcid a les seves cares. Un país difícil, molt difícil, perque les dones puguin viure en llibertat. El senyor Hamid Karzai no és que sigui un polític net, i lliure de culpes, però aquesta conferència que va fer ahir dia 24 de novembre a Kabul, va ser un gest.

Avui les flors són bellissimes, collides en un jardí del Pirineu, un regal de’n F. a la seva dona M.C. en un dia assenyalat; un detall, collides amb afecte i amor, i molt de respecte. Una convivència plàcida, sense més.
Avui no és dia de flors blanques i vermelles.

Han estat molts anys que mare i fills han estat separats. Des de que Suu Kyi va marxar a Birmània l’any 1988 per ser a prop de la seva mare, molt malalta, conviure amb ells i el seu home va ser difícil, i de vegades impossible. 

Deixo de banda el caràcter polític, les conseqüències, la força d’aquesta dona, la seva fe i esperances, la seva lluita per el seu poble ….. però ella continúa éssent mare i ara havíen passat ja deu anys sense veure els fills, ni poder parlar amb ells, ni rebre cartes. 
Kim ja és tot un home de 31 anys. Ha estat més de deu díes esperant a Bangkok el visat. Finalment ahir va poder viatjar a Rangoon i veure i ser al costat de la seva mare.

Després de la mort del pare, Suu Kyi sap que els dos nois, Alexander i Kim, ho han passat malament, que la seva vida no ha estat gens fàcil i segurament hauràn tingut problemes psicològics, no ho sé. Ara només em fixo en les seves mirades, la força de les seves mans, com estàn d’apretades i juntes. Tampoc serà fàcil retrobar-se amb el seu fill Kim; mirar al passat, potser retrets.
Són sentiments que una mare pot entendre i compartir.

Encara hi han 2,100 presoners polítics a Birmània. 

Sí, aquest és l’any del Tigre en el calendari xinès i també vietnamita. El mes de febrer d’enguany vam acomiadar l’any del búfal i vam entrar en l’any del tigre.

El tigre … un animal admirat, preciós, i no crec que ningú no s’hagi deixat seduïr per ell. Llegir comics, llibres, històries, aventures, i el tigre de Bengala sempre hi era present. Bernard Cornwell (1944) va començar a escriure llibres d’aventures i el seu Thomas Sharpe, fusseller de l’exèrcit de l’Imperi britànic, és un dels seus personatges més coneguts i  ‘Sharpe i el tigre de Bengala’ , amb el fusseller com a protagonista, és un gran llibre d’aventures. També en Fritz Lang quan va tornar a Alemanya va signar la pel.lícula ‘El tigre de Bengala’, no gaire reeixida, però que recordo molt bé haver-la vist al cinema de barri.

Actualment s’han comptabilitzat uns 3,200 tigres que viuen en llibertat, en el seu habitat, majoritàriament a Àsia, i com ens informa aquesta casa, aquests díes té lloc una cimera per la protecció d’aquest animal a St. Petersburg. No volem veure aquests animals empresonats ! Jo, la primera. Si se’ls deixa viure en pau, mantenir el seu habitat, l’any 2022 ( el proper any nou del tigre) la seva població pot arribar a 7.000 d’aquest bellíssim animal.
I a ningú se li escapa que protegint el tigre, es protegeixen jungles, habitats, altres espècies, la natura, l’entorn del medi, la gent que hi viu.

En el meu apunt anterior, parlo dels ‘tycoons’, aquestes persones, homes i dones, poderosos; doncs bé, Htay Mynt (més conegut per Ha Tay), amb el vist-i-plau de la Junta Militar, ha comprat  més de 20,000 km2 de bosc, terres i jungla, a l’estat de Kachin, nordest de Birmània, frontera amb Xina. Ha desnonat a més de 160 famílies i els ha pagat uns 80 USD (80,000 kyats) i vol reconvertir, ATENCIÓ, el Hukaung Valley, Parc Nacional, any 2004, on hi habiten molts d’aquests tigres supervivents i les més de 200 famílies, en una finca agrícola immensa per produïr biofuels. Per fer-ho ha d’arrasar tot el parc. Se’n parlarà d’aquest fet en aquesta cimera de St. Petersburg ??
El tràfic il.legal de tigres en aquesta zona és molt actiu, i en l’arxiu en teniu una mostra. Xina i Birmània (els seus governs) ténen uns acords des de fa anys. Se’n parlarà també en aquesta cimera ? És l’any del tigre segons les creences xineses, el defensaràn ??

Aquest video que us deixo editat per la WWF és esplèndid, i em quedo amb les últimes paraules del narrador: Mireu els ulls del tigre; T’admiro per tot el que representes, la teva bellesa i força, excepte la teva existència ….. i les llàgrimes en una de les seqüències.

En la llengua anglesa anomenen als magnats … tycoons (taicuuns). La meva mare no pronunciava gaire bé la paraula magnats, i els anomenava ‘mangantes’. No s’equivocaba, no.

A mí m’agrada aquesta paraula ‘tycoon’. Llegeixo al ‘Concise Oxford Dictionary’:
Title applied by foreigners to shogun of Japan 1854-1868; (colloq.) business magnate
(f.) Japan taikun great prince). Nom que els occidentals apliquen al gran príncep del Japó. De forma coloquial, s’aplica als grans homes de negocis.
Al Webster llegeixo : A businessman having great wealth and power. A title used with reference to the shogun of Japan (Japan taikun). Una persona molt rica i poderosa. Un nom emprat per el gran princep del Japó.
SHOGUN: Japanese History: The title applied to the chief military commanders from about the 18th century. Holding this virtual rule, with the emperor as nominal ruler, until 1868, when the shogunate was terminated and the ruling power was returned to the emperor. 
Però llegint el significat de SHOGUN en la història del Japó, podem entreveure que va ser un personatge, cap de l’exèrcit, secle XVIII amb gran poder. Poder que va exercir fins l’any 1868, quan l’Emperador del Japó va deixar sense efecte aquest, diguem, poder de primer ministre i ell mateix va governar el seu país, sense el poder dels ‘shogun’.

En els països asiàtics de ‘tycoons’ n’hi han molts, moltíssims. Són homes i dones amb gran poder, negocis, molts d’ells il.legals, com la droga (opi) o les armes, imperis econòmics, i que col.laboren amb els governs. Dominen els mitjans de comunicació i són els que fan els negocis, sempre, evidentment per el seu propi benefici i els dels governants.

És famós, el tycoon birmà, rei de la indústria de l’opi, Khun Sa, , emperador del Triangle d’Or (frontera Birmània, Xina i Laos), amo i senyor d’aquelles terres on més aviat era un estat propi, fins que la Junta Militar decideix pactar amb ell, s’estableix a Rangoon amb el vist-i-plau de la Junta, viu com el que és, un emperador, un veritable tycoon, i a més amb la tranquil.litat que el negoci continúa …. en mans de la Junta Militar. Va morir als 73 anys l’any 2007. El Govern no va voler mai extradir a Khun Sa als EE.UU. on tenia diferents judicis pendents per tràfic de droga. 

O el tycoon H’Tay, molt actual; té bons amics dins la Junta Militar i també amb Rússia, i fa i desfà com vol. És propietari de diferents companyies,  gas, petroli, aèrees, supermercats per a rics, hotels. El paradigma d’aquest tycoon és la torre i l’hotel construït a Bagan, aquesta meravellosa vall que una vegada va veure en Marco Polo, el regne de Mien, i qualsevol que viatgi i camini per aquest indret, veurà una torre absolutament estranya i un hotel, amb tots els luxes possibles, mentre els temples i les pagodas es merceixen lentament, perque la UNESCO va decidir no continuar amb la restauració, perque els diners se’ls quedava o la Junta o els tycoons.
Un detall: Pujar a la torre per veure el paisatge costa 10 USD !!

Hi ha una veritable història biogràfica de diferents tycoons del sudest asiàtic. Algunes de ben curioses i que fan rumiar i finalment entendre una mica més la situació dels països d’aquesta zona.

Tenim una llista molt extensa de tycoons, no només al sudest asiàtic, al món sencer. Aquí en el nostre país també en tenim, a una escala, potser més modesta, però crec que també ho són de  tycoons, independentment quina sigui la quantitat estafada i robada a la gent del poble i el seu desig de poder. Gent sense escrúpols i que són pecadors socials totals, com va expresar en Mahatma Gandhi l’any 1925:

Política sense principis. Riquesa sense treball. Comerç sense moralitat.

Avui a les Illes Canàries; el presumpte autor, company de la víctima, l’ha matat a ganivetades i ha fugit. Està ja detingut i ha confessat el crim. Malgrat no existíen denuncies de maltractaments, el presumpte autor és conegut per la seva violència.
I la denúncia continúa, i les estadístiques van en augment.

Però, l’altre dia, a la premsa, se’ns va informar de l’aclariment de la desaparició d’una dona ara fa cinc anys a Vacarisses. La perseverància del pare, i el treball de la policia, ha resultat eficaç, i el presumpte autor, el marit de la víctima, ha confessat el seu crim i que fins ara havia pogut amagar.
Quans casos sense aclarir hi han ? Suposo que molts. Llegim la notícia, desaparició, assassinat sense saber qui ha estat, i després el silenci.

El meu sincer condol i tristor, molta tristor. I les flors de sempre, d’enguany, que no canvío. Unes flors vermelles i blanques d’un jardí d’una casa d’un país llunyà, on una dona ha tornat a ser lliure.

La censura del la Junta ha suspès durant dues setmanes la publicació d’aquest diari esportiu, ELEVEN, per haver informat de l’alliberament de Suu Kyi. Han trigat uns díes en donar-se compte de l’enginy dels periodistes per informar als seus lectors !!
Em fan recordar vells temps, o no tan vells !!
                                 
                          *******************

Els meus amics m’han fet arribar la portada del diari d’esports més venut a Birmània i que tothom llegeix. Veure futbol per la televisió és una de les poques distraccions que ténen els birmans dins el país i es coneixen tots els equips de futbol, majoritàriament els anglesos.

La revista en qüestió, ELEVEN, va publicar en primera plana la victòria de l’equip Sunderland  que deixa ‘glaçat’ el Chelsea, el United amenaçat per Aston Villa i Arsenal esgarrapant punts  per l’esperança. Un resum ben escrit en un diari esportiu que tothom llegeix dins a Birmània, i que va ser la manera que la gent conegués l’alliberament de Aung San Suu Kyi. És possible que a dia d’avui encara hi hagin llocs del país que no saben res i la seva vida continúa com sempre.

Fixeu-vos en el color vermell de les lletres:

SUnderland FREEze Chelsea UNITEd stunned by Villa & Arsenal ADVANCE TO GRAB THEir HOPE. Només amb aquesta sutilesa de canvi de color, la gent podia saber, dins de Birmània, que Aung San Suu Kyi era lliure ( SU FREE ) i les seves primeres paraules al poble van ser ‘unite advance to grab the hope’ (units, podrem avançar i tenir esperança).

És molt diferent llegir les cròniques, l’entusiasme, els articles d’opinió, el voler entrevistar a Suu Kyi, de la premsa del món, i el què passa dins a Birmània. Només la gent de Rangoon ho sap directa i personalment, perque ella és en aquesta Ciutat. Els mitjans del país ho ignoren.

El discurs, el què vol Suu Kyi, la seva força, no ha canviat gens, malgrat els anys d’empresonament, però tampoc han canviat els generals ni la Junta Militar. 

Però com escriuen en portada d’un diari esportiu ‘let’s advance to grab our hope’; mirem endavant per esgarrapar un bri d’esperança, amb cautela i vigilant. 

ENCARA HI HAN 2,100 PRESONERS POLÍTICS A BIRMÀNIA. 

PER FÍ …..  Us recomano de fer un senzill cick a ‘The Beatles Through The Years’ i continuar amb tots els anuncis (mateixes imatges) de les diferents cançons, especialment la última de l’enyorat George Harrison ‘ Here comes the Sun ‘.

La dona plorant la mort de la seva neboda de 8 anys; motiu: el còlera. L’enterrament a la Cité Soleil a Port-au-Prince, en un abocador. Diumenge 14 de novembre 2010.
Més de 1000 persones han mort ja del còlera i molts més estàn hospitalitzats. En tot el país la gent pateix ja de diarrees, vòmits i febre.

Era una desgràcia que ja es podia preveure després del terratrèmol. El gran país, veí,
‘arsenal de la pau’, i que ha tingut sempre, sempre, moltíssima incidència en el futur d’aquest petit país, no sembla que els seus sentiments mirin a aquest poble, de raça negra, desgraciat per haver estat el segon país del continent americà que va aconseguir la seva independència i el seu delicte va ser que eren negres, antics esclaus, els blancs no hi eren a Haití, però sí molt a prop on encara els esclaus eren negres, no pas lliures.

No és un terratrèmol, ni un tsunami, ni un cicló, ni una invasió, la gent va morint de còlera !! Secle XXI ……  He posat aquest apunt en la categoria de ‘ Camps de refugiats del món oblidats’, perque considero que sí, que ho és un camp de refugiats, tot un país, tot un poble.

Angoixa i tristor …. molta, moltíssima. Em costa de respirar aquest aire net i pur que tenim avui en el nostre país quan veig aquestes imatges, quan llegeixo la correspondència, quan el món està cada vegada més podrit.

Una mica d’història de Haiti   http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/156734

Ahir en aigües de l’Albufera es va trobar el cos mort d’una dona de no és de 50 anys.
No se’n sabíen els motius, i avui ja he llegit que el presumpte autor, el seu company ha estat arrestat per la policia confessant el seu crim. Sembla que té problemes psiquiàtrics.
No hi havíen denúncies de maltractaments. Tres fills s’han quedar orfes.

El meu sincer condol i tristor per aquest nou crim i les flors de sempre des de ja fa uns mesos, blanques i vermelles, d’un jardí d’un país llunyà, on una altra dona gaudeix d’una llibertat merescuda. Aquesta dona ja no té la llibertat per poder viure.