Chào ông Viêt Nam

Fer vaga avui és ser dins un edifici rònec a la Plaça de Catalunya, en un temps passat espai de llibertat, i avui centre de la lluita contra aquest poder econòmic i social dels bancs, caixes, financeres, borses, corrupcions, lladregots, violència; unes entitats financeres que continúen amb guanys, però rebent diners dels obrers, del poble.

Però fer vaga avui, també és continuar reclamant la llibertat i la democràcia per el poble birmà, shan, karen, kachin. kayen, arakan, mon, pa o, padaung.
El discurs de  Walhnin Pwint Thon, filla d’un dels líders de la Generació 88, Ko Mya Aye, reclama aquesta llibertat. Va veure al seu pare per última vegada a la presó quan era una nena de quatre anys. Un discurs poderós, sincer, contundent, crític.
Demana acció; molt crítica amb les Nacions Unides que no fan res; asseguts escoltant el que els expliquen els dictadors i tot contestant ‘take duly note’, en prenem nota. Unes eleccions s’apropen, el día 7 de novembre 2010 i una constitució feta a mida per els generals. Aquestes eleccions si no s’aturen legalitzaran totes les lleis d’aquests dictadors i el poble de Myanmar continuarà patint pobresa i malviure; mort i tortures; nens soldats i camps de refugiats; treballs forçats; això sí, el somriure sermpe preparat per els turistes.

Es tanca la finestra …..

Ahir a Moncofa, avui a Sant Pere Pescador, una dona ha estat assassinada cruelment.
Sembla que el seu company ha estat l’agressor, encara que les investigacions no s’han tancat. 

No tinc ja més paraules, però tot just hem entrat a la tardor, i les estadístiques ens deixen una dona assassinada totes les setmanes d’un any !
I fins final d’any queden tres mesos.
Tristor, ràbia, angoixa, incertesa, dolor, indignació, … voler fugir d’aquesta societat.

Les mateixes flors, blanques i vermelles i el meu sincer condol per aquesta nova mort.

Avui per la  matinada a Moncofa, l’home tenia ordre d’al.lunyament. El presumpte autor ha entrat a casa, ha assassinat la seva dona de tan sols trenta-sis anys i ha volgut suicidar-se llençant-se per el balcó. No ho ha aconseguit. Ha estat traslladat a un hospital i suposo que entrarà a la presó a l’espera del judici. Un infant de pocs anys no ho tindrà fàcil en aquesta vida que li espera.

Le estadístiques, fredes, sense ànima, van augmentant i la denúncia no defalleix.

Tristor, angoixa, ràbia ….. El meu sincer condol i novament les flors que ja no vull canviar fins acabar aquest any, blanques i vermelles.

Novament faig esment de la ‘Ceramic Road’, ja acabada del tot i una icona de la ciutat de Hà Nôi per commemorar el seu mil.lenni.
Una de les parts que més m’agrada és la dedicada al gran pintor Bùi Xuân Phái. Es pot veure la reproducció en ceràmica d’un dels seus quadres i la seva fotografía. Ja vaig escriure un apunt parlant d’aquest pintor.  – ACÍ -.

Però Hà Nôi és alguna cosa més que una ciutat, la capital. I es pot copsar quan hi ets. La majoria dels turistes que tornen ens expliquen les seves experiències de creuar el carrer, milers i milers de motocicletes, el transport peculiar de mercaderíes en un scooter, mercats, arbres, llacs, parcs,  semàfors que no funcionen, menjars als carrers, la gent, un veritable batibull; edificis colonials entre petites edificacions de poble, però Hà Nôi va nèixer fa més de mil anys, i els mites són presents i formen part de la seva història.
No és bonic saber que la teva ciutat va ser concebuda per un drac ? 

Les festes, els actes culturals, les desfilades, teatre, música, tot és ja a punt per commemorar aquest mil.lenni, encara que la gent, no només de Hà Nôi, expliquen i no acaben les històries del drac, del geni de les muntanyes, de l’infant fort i poderós com Hèrcules.
En aquest el nostre món, desmitificat, els mites ofereixen sempre la clau per entendre el passat llunyà d’una civilització, d’un poble, i perquè no, de les seves aspiracions per aquests nous temps.

Hà Nôi és una ciutat perfectament embolcallada entre el mite, la història i les aspiracions del poble de Viêt Nam. El Rei Drac, l’ancestre del poble vietnamita, el Geni de les Muntanyes, salvaguarda dels torrents i inundacions del riu Roig; l’infant fort com Hèrcules que va guanyar la batalla davant les hordes invasores del nord, el Drac i el seu poder en el naixement de la capital. Tots aquests mites de gran significat nacional encara perviuen avui, als carrers, les places, dins les cases, als pobles.
Allà on les creacions immemorials de la imaginació popular es retroben amb l’arqueologia i la història.
És durant l’edat de bronze que s’han trobat restes de la civilització Viêt, als marges del riu Roig, que no era més que una badia immensa i poc a poc per les erosions de les muntanyes es va convertir en un llac immens, amb diferents sortides i rius, boscs, poblats d’animals salvatges i on l’home i la dona van transformar aquest territori en un delta frondós i ric.
Neolític, edat de bronze, identitat cultural viêt, mil anys A.C,, dominació xinesa de quasi mil anys, fins l’any 939. Principi del secle XI, van decidir construïr la nova capital a Thâng Long ( Ciutat del Drac poderós), per ser anomenada posteriorment Hà Nôi (Ciutat submergida en els rius).
La dinastía Ly va ser la que va marxar de Hoa Lu i va establir la capital a Thang Long-Hà Nôi. L’emperador Ly Thái Tò es considera el seu fundador, perque així ho va decidir i així ho va deixar per escrit per consultar i fer la proposta als seus mandarins. Va convertir el petit poble en capital l’any 1010.
— El seu emplaçament és el suficientment gran i en una vall fèrtil, però també amb l’elevació suficient per no patir grans inundacions del riu Roig. El poble podria estar segur i ben resguardat. La terra és bona i hi han grans extensions per poder conrear l’arròs. És el lloc ideal perque l’home es retrobi amb les riqueses que ens ofereix la natura. La dinastía podrà sobreviure durant deu mil generacions. Vull aprofitar aquesta vall, aquest poble, per constituïr la nova capital.–

Hi ha una escultura de Ly Thài Tò tot just al costat del llac Hoan Kiem, en una plaça, on tots els matins centenars de persones fan els seus exercicis i on molts estudiants es troben per acabar de preparar els treballs a fer de l’escola.

En aquesta ‘Ceramic Road’ res no falta; la història, els mites, l’art, les dinastíes, els dracs, els infants, les dones, la natura, les flors, els búfals, els pobles, el riu, l’arròs …. tot el que aquest poble estima.

…i què és la política, sinó la definició d’una esperança ?  Es preguntava ahir en Joan Margarit tot llegint el seu pregó per les festes de La Mercè.

…. potser ha arribat el moment d’acceptar que cal canviar profundament la relació amb aquesta Espanya si els ciutadans de Catalunya, sigui quina sigui la llengua materna que parlen, volem que la nació esdevingui una Holanda, o una Dinamarca, en aquest nou ordre mundial que, sobretot arran de l’última gran crisi econòmica, s’està configurant  
… Em sembla que les raons històriques són prou rotundes perquè us digui que demà no sé el que serem, però que avui l’únic que ens pot unir a tots – vinguem de la llengua que vinguem -és una Catalunya en català. 

…  Des de que vaig creuar els setanta anys, el passat ha començat a estendre’s cap endavant i a ocupar fins i tot el demà. Els carrers m’emparen des de dintre. La ciutat prova que la superfície és la manifestació de fons. Per això, si es coneix per primera vegada una ciutat amb la qual es té una relació a través de la poesia mai no és un lloc estrany.

… El diàleg amb Barcelona és un diàleg amb mi mateix, que, en fer-se poema, busca que sigui també el diàleg del lector o la lectora amb la seva ciutat. Els poemes parlen no només de llocs concrets, sinó, sobretot, de les restes del somni que per a mí és Barcelona, i ho fan a vegades amb duresa, a vegades amb tristesa, a vegades fins i tot amb humor. I com jo sóc un poeta i no em trobo còmode gaire estona seguida amb la prosa, obriré el pregó a la poesía, i ho faré referint-me, en primer lloc, a la nevada que hem tingut aquest hivern passat.

… Va causar seriosos problemes a la ciutat, però com ara podreu escoltar, a mi em va dur la literatura i l’amor. Un amor que encara dura i al qual dedico aquest primer poema:

MARE RÚSSIA

Era l’hivern de l’any seixanta-dos:

el llum encès en el capçal del llit

no s’apagava fins a ser esvanit,

a l’alba, per murmuris de clarors.

Tolstoi va ser incansablement llegit:

mentre en algun badiu bordava un gos,

jo imaginava, al bosc, un fabulós

passeig en els trineus sota la nit.

Va nevar a Barcelona aquell hivern.

Calladament ens van embolcallar

els flocs de neu com una gran vitrina,

i, en arribar el bon temps, amb el desgel,

tu ja tenies per a mí, Raquel,

el rostre clar d’una Anna Karenina.

Gràcies Joan Margarit per aquest pregó.

Recomano a tothom es baixi el text complet on hi són tots els poemes que va llegir (Manifestació del 10 de juliol – La llibertat – Sonet a dues ciutats – Casa de Misericòrdia …. fins a setze ).
Només heu de tornar a la portada del Vilaweb i us feu baixar el PDF.

Sí, avui ha sortit el sol, molt brillant i esplendent a la meva ciutat.

Aquests dos últims díes,  dues dones han estat assassinades presumptament per els seus ex companys. I sempre llegim els mateixos problemes; tràmits d’una separació; violència de l’agressor; intolerància; sentit de la propietat.
Aquests dos casos no estàn encara tancats; són denúncies, però amb sospites fonamentades.
Crec que hi ha un suicidi d’un dels presumptes autors dels crims.  

Tot plegat uns fets violents, tristos i dues víctimes més d’aquesta nafra que sembla que mai es podrà remeiar.

El meu sincer condol, angoixa, tristor, no sé ja com expresar-ho. Les mateixes flors, blanques i vermelles.

Tres anys ja han passat des de la massiva manifestació pacífica a Birmània éssent els monjos budistes els principals protagonistes i activistes d’aquest fet tan extraordinari.

Tot continúa igual i estem davant unes eleccions, el 10 de novembre, absolutament il.legals, fetes a mida per la Junta Militar. Van haver-hi més de cent morts; moltissims ferits; empresonats. La gent viu en un estat totalment tancat, malgrat el seu enginy fa que puguin conectar-se amb l’exterior.

Avui, però, només vull retre homenatge a tots els birmans, shan, karen, kachin, kayen, mon, arakan, pao, padaung i resta de grups ètnics d’aquest meravellós i malaurat país que continúa cercant la pau, la llibertat i la democràcia.

Avui fa 15 anys i 66 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Fa poc més de tres setmanes va creuar per el nord de Viêt Nam una temporalada tropical anomenada Mindulle que va inundar camps, pobles, ciutats. Els amics a Hu’ê ja em van explicar que en aquests mesos de fortes tempestes, ventades, ciclons, es preparen, s’organitzen i lluiten per no perdre ni molt ni poc i per sobre de tot evitar de totes totes la mort de persones.

Aquesta Mindulle va deixar els camps d’arròs completament enaiguats i l’arròs era ja a punt per la collita. Els vietnamites no es queixen, troben les solucions i calia fer la collita, no es podia deixar l’arròs als camps. Va ser un treball dur, ja que després d’una setmana, l’aigua encara cobria els camps i ells caminant com podíen, i amb l’ajut de barquetes fetes de bambú i fins i tot amb els pneumàtics de cautxu, sí aquells que quan erem petits utilitzàvem per entrar a la mar, van començar la collita, després van transportar l’arròs fins a terra ferma i a la mateixa carretera el deixen estès per assecar-lo.

A mí no em ve de nou aquesta capacitat que ténen en resoldre els problemes i fer la feina que cal fer, en condicions extremes. És la seva collita, és la seva subsistència, és el seu treball i no estàn disposats a que una tempesta de nom Mindulle se’ls emporti tot aquest esforç que han fet al llarg de mesos.

Hà Nôi està de festa i grossa !  De l’1 al 10 d’octubre celebra el seu mil.lenari. Els actes són diversos; culturals, artístics, de festa. Ja hi treballen fa més de tres anys. Les obres s’estàn acabant a temps i ho volen tenir ja tot a punt el 26 de setembre.

L’any 2007, una periodista, Nguyen Thu Thuy, va guanyar el premi per la originalitat de la seva idea en un concurs organitzat per les autoritats locals de Hà Nôi en temes urbanístics.

Construir un mural de quasi 7 km de llargada i 0,95 m d’alçada, al llarg d’una de les avingudes més importants de la Ciutat, fins arribar al pont Long Bien que travessa el Riu Roig.
Els motius d’aquest mural havíen de representar els sis periodes de les diferentes dinastíes gobernants al llarg del mil.leni, més dibuixos fets per els infants, pintura contemporània i també obert a artistes d’altres països.

La veïna Bat Trang , el poble ceramista més important de Viêt Nam, sería el proveïdor de les tessel.les, les petites peces de marbre, o terra cuita o vidre amb les que es fan els mosaics. Més de cinquanta entitats culturals i ambaixades de diferents països van voler contribuïr  en la construcció d’aquest mural tan peculiar.
Con duong gom su (la carretera de ceràmica) ja és a punt, i la periodista Nguyen Thu Thuy ha informat que els resposables del Llibre Guinness arribaràn a Hà Nôi per certificar aquest record tan peculiar.

Finalment el mural té una llargada de 3,95 kms al costat mateix del Riu Roig. Uns 7.000 m2 de peces de ceràmica dels diferents artistes que hi han col.laborat.

Aquí en teniu, i també en l’arxiu, algunes fotografíes per poder admirar aquesta ‘Ceramic Road’. El novembre de l’any passat quan vaig ser a Hà Nôi anava veient com diferents artistes treballàven al seu ritme en aquest mural. De vegades tota una classe d’una escola de la Ciutat, o un home o una dona en solitari. 

Serà una setmana de joia per els habitants de Hà Nôi o Thang Long. Celebraràn el seu mil.lenni, no pas cap victòria, ni aniversaris de guerres, de lluita, de violències. Seràn unes festes de pau, d’alegria i per damunt de tot, l’orgull de ser vietnamites.

ACTUALITZACIÓ
Des del 3 de gener de 2010 fins el dia 21 de desembre del mateix any he anat denunciant assassinats, crims, violència, sense sentit, injusta.
He fet una estadística dels díes on he escrit un apunt denunciant els fets. Tots els mesos de l’any hem viscut aquesta violència. I tots sabem que hi han molts casos sense aclarir, amagats, foscos, silenciosos.

A cops de martell, l’home ha assassinat la dona, a Galizia. Un crim salvatge, brutal, sense sentit. Els tràmits de divorci ja havíen començat.

El presumpte autor ha estat detingut. La dona ha mort; una nova vida que s’esvaeix. No té sentit. Però la denuncia continuarà apareixent en aquest bloc, i la meva tristor, molta tristor, i angoixa.
Fa dos, tres díes, van trobar el cos sense vida d’una dona dins a casa. Morta violentament a ganivetades. El presumpte autor va fugir. No l’han trobat encara. Té denuncia per maltractaments i ordre d’al.lunyament.

El meu sincer condol i les mateixes flors de sempre; blanques i vermelles.

Per què ???? 

03.01.10    Una dona.
21.01.10    Una dona.
22.01.10    Una dona.
14.02.10    Una dona.
18.02.10    Dues dones.
27.02.10    Una dona.
05.03.10    Una dona.
15.03.10    Una dona.
19.03.10    Una dona.
28.03.10    Tres dones.
02.04.10    Una dona.
03.04.10    Una dona.
04.04.10    Una dona.
06.04.10    Una dona.
09.04.10    Una dona.
10.04.10    Una dona.
12.04.10    Una dona.
14.04.10    Una dona.
20.04.10    Una dona.
29.04.10    Una dona.
10.05.10    Una dona.
11.05.10    Una dona.
13.05.10    Una dona.
17.05.10    Una dona.
31.05.10    Dues dones.
01.06.10    Una dona.
04.06.10    Una dona.
06.06.10    Una dona.
16.06.10    Una dona.
26.06.10    Una dona.
01.07.10    Una dona.
04.07.10    Dues dones.
07.07.10    Una dona.
11.07.10    Una dona.
14.07.10    Una dona.
16.07.10    Una dona.
17.07.10    Una dona.
25.07.10    Una dona.
26.08.10    Una dona.
02.09.10    Una dona.
09.09.10    Una dona.
10.09.10    Una dona.
14.09.10    Una dona.
15.09.10    Una dona.
21.09.10    Una dona.
22.09.10    Una dona.
26.09.10    Una dona.
27.09.10    Una dona.
13.10.10    Una dona.
14.10.10    Dues dones.
17.10.10    Una dona i dos infants.
24.10.10    Una dona.
04.11.10    Una dona.
11.11.10    Una dona.
13.11.10    Una dona.
14.11.10    Una dona.
19.11.10    Dues dones.
25.11.10    Una dona.
05.12.10    Una dona.
07.12.10    Una dona.
17.12.10    Dues dones.
18.12.10    Un infant.
21.12.10    Una dona

Notícies confirmades, contrastades i llegides a la premsa del nostre país i també de l’estat espanyol.

No, no li han atorgat el Premi. ‘Manos Unidas’ la ONG catòlica ha estat guardonada.
De fet ja m’ho esperava; aquests Premis sempre demanen que la persona que  el reb vagi personalment a recollir-lo, i és clar Aung San Suu Kyi està empresonada i no pot viatjar a Asturias. Com diuen els amics blocaires en els comentaris, de vegades el premiat honora el premi. Sí, quanta raó !

Avui al migdia el jurat dels ‘Premios Príncipe de Asturias’ informaràn del resultat del veredicte per un d’aquests premis, el de ‘la concordia’; els finalistes són ‘ Manos Unidas’, la ‘OIT’ i Daw Aung San Suu Kyi. Birmània per la Pau ha fet una bona feina perque pugui arribar a ser finalista.

El meu anhel i el de milers i milers, milions diria jo de birmans, sería que el premi li fos atorgat a Aung San Suu Kyi. Unes bones sensacions per a tots els països del món que no ténen ni llibertat ni democràcia, i per damunt de tot un crit ben alt per l’alliberament dels presoners politics, en el cas de Birmània, més de 2.200.
Sortirem de dubtes avui, migdia. Temps hi haurà per continuar demanant la seva llibertat i la de tots els presoners i exigir unes eleccions netes i en llibertat el proper deu de novembre ( que no ho són …).


Avui fa 15 anys i 59 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

George Orwell va escriure un llibre ‘ Burma’s days’ . Encara no l’he llegit, però ho faré ben aviat. Abans de viatjar a Birmània l’any passat ja el volia llegir i crec que he esperat massa. Orwell va treballar com a policia a Mandalay a les ordres de l’Imperi Britànic, i tots sabem de les idees i el caràcter d’aquest escriptor. És molt crític i lúcid, i estic intrigada per saber que en pensa dels seus compatriotes.
Kipling va fer una estada d’un dia a Yangon/Rangoon i la seva visió de Birmània és prou coneguda en el món anglosaxó. Potser perque no va ser tan crític ….. 

Aviat ferà un ay que vaig arribar a aquest país oblidat, desconegut, misteriós, ric en recursos naturals, història convulsa, d’una gran cultura, religiós, místic.
El recordo molt, de fet, l’enyoro, i voldria tornar-hi. És possible que l’any vinent decideixi fer una escapada d’aquest, el meu petit país, i viure una temporada no només a Birmània, sino també a Viêt Nam o Laos i conèixer Cambodja. Hi han eleccions a Birmània i depenent d’altres qüestions, serà una mica difícil, però res és impossible.
De moment, he estat cercant fotografíes i músiques per fer aquest video de sis minutets per recordar Myanmar/Birmània. Em dona placidesa i tranquil.litat. Les músiques són de’n Hans Zimmer – Irrawaddy Waters -, i de’n Badalamenti – Rose’s Theme -.

Glittering, magic, beautiful Myanmar from Roser Giner Bruñó on Vimeo.

Abans d’ahir o ahir, no ho sé de cert, és igual. L’home ex parella de la dona va entrar a casa, la va assassinar i més tard van trobar el cos de l’home mort; es va suicidar.
 
I les estadístiques van augmentant i el nombre de dones mortes violentament també i no us enganyeu, arreu del món.
La notícia en un raconet dels diaris … sense fer soroll … sense portada. La denuncia cal fer-la una i una altra vegada.

Les flors ja preparades en un arxiu, blanques i vermelles, les mateixes, i el meu sincer condol, tristor, moltíssima tristor.

Aquesta Diada és diferent …. Es podrà demanar, exigir, la independència tranquil.lament.
S’han acabat, per fí, les corredisses quan grups petits de gent, del poble, cridàven aquesta paraula, aquest desig des de dins la seva ànima.

Tanta ‘politesse’, voler ser ‘políticament correcte’, ‘que bé hem omplert mig cabàs ….’
cal fer el gir, ser políticament incorrecte, deixar de ser una ‘franquícia’ d’Espanya com molt bé em va dir aquesta setmana un blocaire brillant, cal mirar endavant, però també no cal córrer. Tot arribarà, el poble és sobirà i la por s’ha de deixar dins el sac ben lligat i tancat. Parlar, escriure, votar, cantar per aconseguir la independència és ja un fet, una realitat. Un somni que tot just ha començat, però amb molta força i hem de continuar, no defallir, tranquil.lament.

Els amics de Vilaweb de Melbourne m’han manifestat les seves esperances; molts anys lluny i somíen tornar al seu país convertit en un Estat independent dins Europa.

Una tannka (epigrama japonès de 31 sil.labes) que ha restat inèdita de’n Màrius Torres:

Més que el silenci,
molt més que les paraules,
els ulls o els llavis,
les galtes sempre saben
els secrets d’un somriure.

Recordo els somriures de la gent una tarda del 10 de juliol de 2010.

BONA DIADA A TOTHOM i ….. endavant les atxes ! 

Reconec que m’agrada i molt el ví de Porto, i el meu amic Joao ho sap. Quan vé a Barcelona sempre em porta una botella de ví de Porto especial, d’anyada. És un plaer i un moment de felicitat beure una copeta d’aquest ví abans de dinar o sopar.

Porto, és la ciutat que més m’agrada de Portugal. Decadent, barris vells, carrers costeruts i de sobte tot s’obre davant el riu Douro. Una bellesa.
En un petit restaurant recordo un dinar esplèndid ( res de bacallà), corball. En mengen molt a Portugal i és el meu preferit. A més el peixater del barri quan porta corballs, i dels grans, sempre em treu de la part del nas del peix, unes petites peces de nacre. Pots fer-ne un braçalet o un collaret.

El restaurant d’un carrer petit i estret, costerut, era tot just al finestral on es podia veure el Douro. La taula i les cadires no estàven en un lloc gaire segur ni còmode, al mateix carrer, sí el costerut, però el corvall amb patates va ser deliciós, i abans una copeta de vi de Porto.

També vaig tafanejar i molt les botigues i els mercats. Encara tinc a casa tovalloles, plats i llençols comprats en una botiga tipus ‘La Puntual’ . En aquells anys no havía problemes per omplir la maleta i recollir la tarjeta d’embarcament ….

Els taulellets de l’estació de tren és una de les visites obligades, de color blau i una preciositat.
Poca cosa més per visitar; recordo un castell, un parc, però el que més recordo són els barris vells, els carrers estrets, el barri de les prostitutes on veníen els homes de la veïna Galícia a passar-s’ho bé i secretament, encara que en Joao em deia que eren molt conegudes aquestes excursions. Els cafès,  cambrers servicials i una decoració vella, vella, pero plàcida. Prendre un cafè o una copeta de Porto, observar, llegir el diari o un llibre, fer tertúlia amb en Joao. Sempre m’he avergonyit de no saber parlar encara que fos una mica de portuguès; ells en canvi et parlen el castellà sense problemes, o l’anglès, o l’alemany. Sempre he pensat la sort que van tenir quan es van independitzar del Reino de Castilla !!

Van voler modernitzar Porto i no ho sé si ho han aconseguit. En Joao sempre em diu que no, que continúa éssent una ciutat oblidada, de segona categoria, perdedora, però ell se l’estima i jo també. Un dia he d’anar per Sant Joan; és el seu Sant Patró i organitzen unes revetlles divertides i espectaculars i cal regalar una alfàbrega per tenir sort al llarg de l’any.

Dedicat a un amic blocaire que  m’ha fet recordar Porto i espero que les fotografíes li agradin. La de l’apunt, per fer-la cal pujar dalt de tot del pont que travessa el Douro i segons en Joao va ser construït per el mateix senyor Eiffel !!
En l’arxiu un carreró del vell Porto.