Chào ông Viêt Nam

No recordo quan vaig descobrir la poesia de’n Màrius Torres; no importa, ara la conec i llegeixo molt sovint els seus poemes i les seves cartes als amics i familiars.
Poemes musicals, lírics, de joia, espirituals, senzills.

Fa el camí des del dolor cap a la joia, i és aquesta joia la que he trobat sempre.

Avui és el día de’n Màrius Torres, i m’afegeixo a la commemoració del centenari, però, el día de’n Màrius Torres són els 365 díes de l’any i molts més.

NOVES POESÍES – Obra poètica desestimada per Màrius Torres,
inclosa en tries compreses entre 1937 – 1941

ANÈMONES     Per a Nuri Folch de Sales

Quan ja l’hivern és lluny i no és fàcil que geli
en llocs arrecerats, el jardiner sortós
sap fer esclatar un miracle policrom, radiós
¡Flors de ”Primavera” de Sandro Boticelli!

Cada día vaig llegint articles del què està passant a Paquistan i la meva ànima es va fonent poc a poc. Ja ho vaig expressar en un apunt quan es van conèixer els efectes de les inundacions. El drama és ara molt gran, perque més de vint milions de persones han perdut la casa, els seus pobles han desaparegut, els conreus ja no existeixen i les ajudes arriben lentament, molt lentament.
Les malaltíes infeccioses ja comencen a provocar veritables estralls, arriben ajudes, encara insuficients, qui ho controla, notícies de que els talibans amenacen en fer fora a tot foraster que vulgui ajudar (premsa i comentaris), però la veritat és que la gent, el poble, la societat civil pateix i molt.
Aquesta societat civil que no sap de talibans, de politics, d’enfrontaments, de mala gestió del seu govern, d’interessos econòmics, d’Al Qaeda, de terrorisme , d’organitzacions i governs occidentals, …. aquesta societat civil que pateix i que ha vist morir a familiars, fills, mares, pares, germans, cerca l’ajut en la persona més propera sense saber qui és, tan sols vol viure.
Tanta aigua, tanta, massa, però que ara avui, NO en tenen per beure !! I fan cues que no s’acaben mai per poder omplir els poals d’aigua en condicions per beure. 

L’aigua que és un problema greu per el Paquistan. Depenen de l’aigua del riu Indus i que comparteixen amb la regió del Kachmir de l’Índia.  El canvi climàtic està fent desaparèixer grans geleres del Tibet i les aigues de l’Indus, juntament amb les pluges podràn provocar més inundacions, fins que el cabal del riu vagi minvant. L’any 1947 quan Paquistan i Índia van assolir la seva independència teníen aigua suficient, però la població ha anat en augment i el Paquistan de 34 milions d’habitants l’any 1947 ha passat a 175 milions avui, i l’aigua del riu continúa éssent la mateixa. 
L’any 1960 es va signar un tractat entre Índia i Paquistan per les aigues dels rius provinents del Tibet. El resultat avui és que Índia reb molta més aigua que Paquistan.
Davant aquesta catàstrofe, estarà disposada la Índia a consumir menys aigua i repartir-la amb els seus ‘eterns’ enemics, el Paquistan ?? Les màfies ja es freguen les mans …

La mirada d’aquesta nena amagada entre adults esperant rebre pa i aigua, ho diu tot. No calen més paraules.
En l’arxiu una de les moltíssimes cues de gent amb els poals buits per demanar aigua per beure …. mentre per el seu voltant tot està inundat, estàn aïllats, no poden creuar els rius i ni saben on és casa seva. I el més greu … milions d’infants exposats a morir per una escassa nutrició i infeccions per manca d’aigua potable.

Una dona va morir el dia 26 d’agost assassinada per el seu company. Crec que els tràmits per el divorci havíen començat. Van trobar la dona morta dins a casa, com sempre, o quasi sempre; l’home sembla que es va lliurar a la policia.

La noticia va aparèixer en un racó de la pàgina del diari, petita; ja no és notícia, però crec que són ja 43 les dones que han mort assassinades fins a dia d’avui. I com és habitual també un nombre desconegut de dones mortes, algunes sense nom, i encara no es coneix el seu assassí. Per les estadístiques aquestes dones no compten ….

Actualització: Avui llegeixo la notícia d’aquest mateix assassinat, després de la confessió del marit de la dona, una infermera de 43 anys; el seu botxí, professor d’institut, pares de dos fills de 10 i 11 anys; avui orfes de mare. El pare s’ha lliurat a la policia confessant el seu crim. No hi havia constància de cap denúncia per maltractaments; tan sols uns papers per començar els tràmits d’un divorci. Ja no val dir ‘una nova víctima’, ja és un mal repugnant de tota la societat.

El meu condol i la meva tristor i les flors de sempre; ja vaig decidir de deixar les mateixes, no canviar-les; blanques i vermelles del costat de la porta d’entrada d’una casa d’un país llunyà.

El camí de Beret a Montgarri és inesgotable. Havia de trobar les flors com aquestes:
Rosa Canina – Rosa o Roser de Ca.
Esplèndides !

El nom d’aquesta planta prové de la semblança entre els seus agullons i els ullals dels gossos. El fruit, anomenat cinoròdon és etimològicament una transcripció d’una paraula composta d’origen grec (kion + rhodon), que significa ‘roser caní’.

Popularment era coneguda amb aquest nom perque sembla que s’utilitzava per a guarir la ràbia, encara que no està gens clar aquest punt.

Els seus pètals secs tenen propietats digestives, antiinflamatòries, ungüent com a col.liri ocular, laxant, vitamínic, astringent i un molt bon cosmètic per la pell grassa, contra l’acne i un tonificant perfecte si tires els pètals a l’aigua del bany !

També s’el.labora una excel.lent malmalada i gelatina.
Penso en les trementinaires del Cadí; les dones que baixàven a Ciutat per vendre les plantes, flors, pètals, arrels, als mercats de les poblacions importants del Principat. 

Medicines naturals, cosmètics, arrels curatives, tonificants. Jo encara, avui, puc comprar herbes i mescles d’aquesta riquesa de la Serra del Cadí i que li dona unes flaires i un gust diferent a les menges.
En podeu saber-ne més si visiteu el Museu de les Trementinaires a Tuixent !!

Una de les coses que em fascina d’aquest món per on he estat viatjant i on visc, són els arbres. De fet, els arbres són magnífics, meravellosos i un somni; a casa nostra per exemple o en qualsevol país d’aquest planeta. No podríem viure sense arbres, i allà on no hi són i no creixen, la vida és duríssima. Però sempre neix un arbust, un arbrat ‘diferent’, unes flors i anem a cercar el seu aixopluc, per poder gaudir de l’ombra i fugir del sol, o de la pluja, o per descansar o trobar aigua.

En el meu arxiu tinc moltes fotografíes d’arbres, bells, silenciosos, ferms. A Birmània, vaig fer un trajecte a peu. Dos díes caminant fins arribar al llac Inle. Quan necessitava descansar una mica, sempre hi havia un arbre que no deixava passar la calor del sol que no et deixava fins a les sis de la tarda. Em trobava amb veïns ben peculiars … un cebú, o un búfal, un grupet de persones que anàven a mercat al poble veí, alguna serp … Són arbres immensos i la gent els cuida amorosament.

Hà Nôi és la Ciutat dels arbres. Ja ho he escrit i explicat en alguns apunts anteriors. En trobes a totes les voreres per petites que siguin. Les seves branques formen part del mobiliari de les cases. Aquest ha estat un llegat ben aprofitat per els vietnamites dels seus colonitzadors de la vella Europa. Pots veure a la gent com cuiden l’arbre que ténen davant de casa seva i si les fulles arriben a la finestra del segon o tercer pis, millor que millor.

L’any 1954 s’havíen comptabilitzat und 10.000 arbres a la Ciutat i l’any 1980 l’augment va ser considerable; 200.000 arbres !!  Encara avui, la campanya que va començar l’oncle Ho Chi Minh de plantar un arbre un dia a l’any a tot el país, a cada poble, davant de casa, a totes les Ciutats, continúa. És un simbol de fermesa, d’unitat.  Un país amb arbres té força i cal conservar-la. Aquest any, mes d’octubre, Hà Nôi celebra les festes del seu mil.lenari. Serà un esclat de la natura d’aquest poble-ciutat, d’aquesta ciutat-poble.

A Laos i nord de Tailàndia els arbres són vida, són paisatges. Com també el nord de Viêt Nam i el Yunnan, sud de la Xina. Jo em quedava embadalida sentada cercant la seva ombra i mirant el color de les seves flors.
I …. les olors ….. i els seus fruits …. quin regal menjar una papaia !

A Austràlia i Tasmània pots veure els ‘gum trees’ més meravellosos que puguis imaginar, és a dir, els eucaliptus i si t’endinses en un ‘rainforest’, el bosc humit, prop de la mar, l’espectacle dels arbres et deixa sense paraules. Pots estar sentada al seu costat hores i mirar, i mirar, i sentir aquesta olor entre humida, de fusta, fulles, terra, rierols.

I només que comencis a caminar per Collcerola i deixis la carretera, l’asfalt una mica al.lunyat, ja et trobes dins un bosc, un pulmó, uns colors. O camines per els Pirineus o el Montseny o els Ports o per la fageda de’n Jordà … fins i tot per el cap de Creus.

En els catàlegs i llibres de viatges els arbres no hi són i els viatgers ferien bé de mirar-se’ls i gaudir de la seva ombra i de la seva bellesa; fer una becaina sota les branques i les fulles; i si l’amistat del seu propietari ho permet, agafar els seus fruits i menjar-ne.

Tinc un arxiu ben complet d’arbres …. Difícil d’escollir. M’he decidit per aquest ‘gum tree’, aquest eucaliptus, un més dels centenars d’espècies existents en aquesta illa-continent que es diu Austràlia.
I en l’arxiu podeu veure’n uns quants de ben diferents …..

El nivell de les aigües dels rius, llacs, rierols del país pateixen encara una sequera molt i molt severa i els seus nivells no han arribat ni a un 50% del que és habitual. Fins i tot el llac Inlay on el mes d’octubre es celebra el gran festival Phaung Daw Oo, està en perill d’haver-se de cancel.lar per primera vegada en la seva història ! El llac té avui uns nivells d’un metre i uns poquets centímetres, quan habitualment en té de 2,5 a 3 metres. Les temperatures també han assolit veritables records arribant a nivells dels 47º i causant moltes morts arreu del país. La construcció de pantans al nord del país i al sud de la Xina també condicionen el cabdal d’aigua dels rius. Sembla però que la Junta Militar no té ni idea d’aquest problema o no vol endegar cap solució; Simplement no els importa.

És una tarda de dijous, mes d’agost i a Rangoon hi ha tranquil.litat. Un xicot jove, activista, passeja pels carrers i va en compte, vigilant. Percep algunes mirades envers a la seva persona no gaire fiables. Però ell té una feina a fer i l’ha d’acomplir sense més. És important que la SBP (Special Branch Police) no l’enxampi. Una mica difícil, perque quan ets a Rangoon no veus ningú vestit d’uniforme i és així, com ho vaig copsar jo mateixa l’any passat. Els que em deien que estava prohibit fer fotografíes en uns llocs concrets, podíen ser un venedor de carrer, un honorable pare de família, un jove estudiant.

La fotografia la vaig fer a la Sule Paya, al final d’una gran avinguda al mateix centre de Rangoon, on sovintegen les manifestacions i sempre pots veure aquesta pagoda al final del carrer. Podeu veure les petites botigues al voltant de la Sule Paya, però en unes últimes reconstruccions, la veritat és que són lletges, lletges. Diu la llegenda que va ser construïda fa més de dos mil anys, però com passa arreu del país, s’ha reconstruït, masses vegades i es desconeix l’any exacte quan va ser construïda. Diuen que un pèl del cap de Buda és dins aquesta pagoda. El zedi daurat és bastant inusual. Té 46 metres d’alçada.

El xicot troba una bona cantonada i un lloc perfecte per poder fer la seva feina. Treu de la seva bossa un poster que tenia ben amagat, l’embetuma de pega i l’enganxa a la pared.
”You have the right to not vote” – Tens tot el dret de no votar. Les eleccions seràn el proper dia 7 de novembre. En el poster també hi ha una fotografía de Daw Aung San Suu Kyi. El xicot estima i admira les paraules escrites en aquest poster. Està satisfet d’aquest el seu primer treball com a dissident i activista. Continúa caminant. La bossa ha de quedar buida.

Forma part d’un grup jove d’activistes anomenat ‘Generation Wave’ (GW). La seva reivindicació i aspiració és convèncer a la gent de Birmània de fer boicot en aquestes eleccions absolutament vergonyants, indignes i enganyoses.També donar a conèixer aquesta constitució de l’any 2008 feta a mida per els generals.

”Rebutgem la constitució de 2008 per ser antidemocràtica i injusta. Volem que la gent sigui conscient d’aquest engany i enganxarem el màxim de posters per les pareds arreu del país.”

Estudiants, intelectuals, artistes, músics, poetes, artesans, treballadors, tots gent jove formen part d’aquest grup i treballen en situacions límit, però saben que han de fer-ho i esperen poder comptar amb molta més gent.

He trobat aquest video que van editar arran el 65è aniversari d’Aung San Suu Kyi.
La cançó de fons s’anomena ‘Mother 64’ i va ser emès per la joventut birmana i les noves generacions fora del país, és clar.
Una part de la lletra de la cançó:
—  Waiting by your fence for the day you return/Mother; I will give for my bad karma/Mother, for so many eternities I am praying/No matter where I am. —

Avui fa 15 anys i 35 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Avui sóc a Ha Long, com tots els anys, navegant asserenament, un plaer dels sentits, una delícia.  
No cal dir res més.

No era músic, no tocava cap instrument …. però sí en tenia un: la seva càmera i amb ella ens ha deixat unes fotografíes imprescindibles i emocionants. Va ser el fotògraf dels grans del jazz. – ABOVE ALL, ENJOY THE MUSIC –
            
Vivía a Nova Orleans i l’huracà Katrina se li va emportar més de vuit mil negatius …. però encara en va poder salvar moltíssims.

Llegeixo :
— No li donava importància al fum del tabac, fins que vaig veure les fotografíes que jo mateix feia.
–Quina sort i quina felicitat poder viure aquells anys.
–Miles Davis va ser un dels meus favorits, la seva mirada, els seus ulls.       
El vaig fotografiar sis setmanes abans de morir, i ara en veure la seva fotografia, ell ho sabia.

Va morir als 87 anys el dia 14 d’agost. Va ser un d’aquells éssers humans de gran talent i bonhomia, apassionat i sempre prest per ajudar. Va ser un grandíssim fotògraf i artista, que va estimar per damunt de tot la música i va crear uns espais fotogràfics absolutament genials d’aquest món del jazz que ell va admirar i estimar fins l’últim moment.

Us deixo aquest link de la seva pàgina a Facebook. NO US PERDEU de fer un ‘click’ al video de Morrison Hotel Gallery – An evening with Tony Bennett-  on podeu admirar les fotografíes que va fer amb tant d’amor per a tots aquests músics de jazz indiscutibles i màgics i escoltar una cançó – How do you keep the Music playing ? – per despertar el dia amb optimisme.

Ahir 16 d’agost: Sant Roc.
La seva imatge l’he vist a casa, des de petita. És la mateixa de la fotografia. La llumeta sempre encesa. Espanta els mals, el dolor, de la llar. La meva mare li tenia molta fe i la llum no s’havia d’apagar mai.

Aquesta en concret ni recordo els anys que encara és encesa, sense interrupcions. Només quan la companyia elèctrica decideix tallar el subministrament per una avaria que no saben mai com ha pogut passar ….
És a l’entrada de casa.

Podeu llegir-ne la seva història d’aquest sant occità, nascut a Montpelhièr. 

— ACÍ —

A la mare li hagués agradat veure’l en aquest apunt.

Ahir era festa major … crec que poquetes viles, pobles, barris no celebren la seva festa aquests díes d’agost. En el meu cas, el barri veí, Gràcia, organitza la seva festa major, tots els anys i d’això en fa ja molts. Els envelats … en un d’ells, a la Plaça del Sol vaig anar a veure actuar, no recordo ja l’any, el mateix Tom Jones (!!!). La meva padrina em va acompanyar. 
Aquest matí tot fent una ullada al Twitter m’ho he passat molt bé mirant fotografíes i llegint comentaris. De fet ahir tarda vaig estar passejant pels carrers. Va ser un gaudi extraordinari. Els guarniments enguany són senzills, preciosos, amb molt de color, ben trobats. Han treballat de valent els veïns i l’ambient era …. de festa major.
Avui aniré a veure un carrer ‘alternatiu’ que fa patxoca. Fa anys que no hi havia guarniments amb ironia … el carrer del terror … ui, quina por (!!), però dins aquest carrer pots veure a personatges que han estat i han sortit de la garjola, d’altres que han ‘merescut’ homenatges vergonyants de les autoritats, i d’altres com una senyora alcaldessa d’una ciutat que moltes vegades oblidem ….
Ahir vaig dinar en un menjador lluminós i espaiós d’una casa del carrer Gran de Gràcia. En G., n’A., en J. en U. tot just arribat de Birmània i vaig conèixer na D. que ens va cuinar uns ‘noodles’ picantots estil birmà exquisits. Un ví boníssim de la Vall de Tenes que els amics n’A. i en J. van portar del seu poble, uns gelats de Tomo II del carrer Berga, tot just al costat (sorbet de síndria, de llimona, crema catalana, tiramisú, mel i mató, xocolata amb taronja) i el regal que li havíem de deixar sobre la taula per en U. Les converses variades, parlant i comentant el què passa a Birmània.

En U. en veure el regal no s’ho podia creure, el mateix que ens va passar a nosaltres quan al vam veure sortir per la porta a l’aeroport de El Prat ara fa tres setmanes! Un iPod Nano i ple de música i videos dels seus cantants preferits. Un miracle per a ell i una felicitat enorme per tots nosaltres de veure’l tan i tan feliç

Després vam anar a passejar pels carrers. Carrer de Verdi, saludant als amics, i sentir-te bé sota uns arbres especials, insectes volant, troncs ben armats; pel carrer Providència amb ampolles de plàstic, llaunes i més material recicables, una festa de colors i la Plaça Rovira, quin goig !!; tothom sentat a les taules i cadires de la plaça; d’altres senzills però entusiastes; carrer Lluís Antúnez i els seus legos …. carrer de Berga on un munt de dones feient punta de coixí, moltes; una meravella.

Passem per Tomo II per dedicar-li a la seva mestressa tots els nostres elogis per els gelats que ens regala; prenem un cafè al Quimet, un bar vell, atrotinat i que els antics  propietaris ja grans, van deixar i uns xicots joves han netejat, i l’han deixat tal i com sempre ha estat. A Gràcia hi viuen molta gent d’altres parts de món; un d’aquests xicots és d’Escòcia i va estar de voluntari a Mae Sot, com jo, a la Clínica de la Dra Cynthia, però ell de dentista ….. El nostre amic U. encara no està habituat ni al ví ni a les begudes alcohòliques, si de cas, alguna cervesa i sembla, sembla, que li agrada el cava. Tampoc li agraden gaire els diables, els focs, el soroll, potser perque recorda altres sorolls ara fa tres anys pels carrers de la seva ciutat …

En U. és molt tímid i n’A. em va donar una carta per a mí. La vaig obrir en arribar a casa. Va escriure les paraules que necessitava escoltar en aquest moment, en silenci.

Ja té una targeta de transport públic i ara ja baixarà a Ciutat des del Vallès Oriental i sense jo anomenar-li res, ell mateix, ja ha proposat de trobar-nos a Canaletes !!!
Ha estat un diumenge de festa major acopanyada de molt bons amics i del meu fill.
Què més puc demanar ? Aquests moments cal gaudir-los, perque les tristors sempre ens acompanyen.

La fotografía és d’una ‘festa major’ la de la Pagoda, a Mandalay, l’any passat, mes d’octubre. Era una festa molt semblant de la de Gràcia o qualsevol altra vila del nostre país, de la Mediterrània. La vam gaudir molt i vaig provar unes menges fetes allà mateix molt i molt bones. Fins i tot vaig temptar a la sort llençant els dards, i vaig guanyar un raspall de dents !

Finalment la Junta Militar ha convocat eleccions per el proper dia 10 de novembre. Durant la última reunión de l’ASEAN (Association of Southeast Asian Countries) a Hâ Nôi, el representant de Birmània, va rebre moltes presions de tots els seus membres.
Crec que també hi era present la secretària d’estat dels EE.UU.

Supersticiosos com són i amb els astròlegs sempre a punt, s’esperava la data del 10.10.10; però el 7.11.10 també té el seu significat numerològic.
Són les primeres eleccions després de les de l’any 1990 i que va guanyar el partit NLD ( National League for the Democracy) i la seva líder Aung San Suu Kyi encara avui empresonada. Els militars van invalidar el resultat: 85% dels escons per la NLD i la resta per el partit de l’exèrcit i algun altre partit ètnic.

Sembla que s’ha escollit el dia 7 perque té un significat numerològic important per els militars: 7 + 11 = 18 i 1 + 8 = 9; el 9 un número molt, molt apreciat i significatiu en l’astrologia i les supersticions del país. Com per exemple l’anterior dictador el general Ne Win va fer desaparèixer tots els bitllets on la seva numeració no pogués ser dividida per el número 9, i això va passar un any després, 1963, quan va deixar el poder i un altre general el va substituïr.

Però el número 11 (mes de novembre) també té el seu signficat. L’actual govern militar ha dictat sentències al llarg dels últims anys als dissidents, (2.200 presoners polítics en l’actualitat), com el líder dels estudiants Min Ko Naing a 65 anys d’empresonament un 11 de novembre a les 11:00 del matí.
—-   L’11 és el número dels enemics, dels perdedors —

D’acord amb la nova constitució que va ser votada i aprovada per majoria absoluta, amb la gent presionada i poca participació, i sobretot, després de la catàstrofe del cicló Nargis ara fa dos anys (no van ajornar el referèndum) amb més de 130.000 morts i més de 2.000.000 de desplaçats, el nou parlament tindrà 440 escons;  330 escons per les persones representant als diferents partits polítics que s’hagin presentat més 110 escons reservats exclusivament per els militars. També hi haurà una càmera anomenada ‘House of Nationalities’ (Amyotha Hiuttaw), com un Senat de l’estat espanyol, amb 224 escons, 56 reservats per els militars i 12 representants de cada una de les regions administratives o estats del país.

Per canviar aquesta constitució feta a mida per els mateixos militars, és necessari un consens del 75% dels parlamentaris. Difícil per els partits democràtics i progressistes, perque els militars agrupats en un partit que s’anomena USDP (Union Solidarity Defence Party) ténen ja d’entrada un bon nombre de representants que feran impossible qualsevol canvi.

La constitució també diu que cap militar podrà ésser jutjat per un tribunal civil, i un ‘petit detall’ ben significatiu d’aquesta constitució: els ministres d’interior, defensa, seguretat i fronteres, seràn anomenats directament per el cap de la Junta militar.

Diuen que un 92% va aprovar aquesta constitució i els dubtes sincerament hi són. És per aquest motiu que el partit que va guanyar les darreres eleccions, el NLD, no participarà per coherència, per dignitat i per fer valer els resultats que els militars mai van acceptar.  –  ACÍ –
Perque els va sorprendre aquell resultat, s’han fet una constitució ‘a mida’ i així no hi hauràn sorpreses. 

Ahir en llegir la noticia, vaig veure la pel.lícula ‘Beyond Rangoon’  (1995)-Més enllà de Rangoon- ,de John Boorman, amb Patricia Arquette com a protagonista. És dura, però real. Tot el que s’explica ha passat, perque des de l’any 1963 hi ha una dictadura militar, i la massacre de l’any 1988 amb més de 3.000 persones assassinades a punta de metralladora mentre es manifestàven pels carrers de Rangoon demanant llibertat i democràcia, no va tenir el ressó mediàtic que es té d’altres països.
Birmània continúa éssent un país ‘invisible’, on no passa res, o quan passa, com la revolució del safrà mes de setembre de 2007, la gent es pregunta : Ostres, els monjos budistes de manifestació, per què ?? I el seguiment de la notícia s’esfuma.
Aung San Suu Kyi va rebre el Premi Nobel de la Pau l’any 1990; reunions, solidaritat; promeses; boicots econòmics; bones paraules, però els països veïns de l’ASEAN i els occidentals europeus i americans, com també Rússia, Japó i Xina, continuen fent negocis amb el general Than Shwe. És fàcil i productiu col.laborar econòmicament amb dictadors i després fer discursets amb bones paraules dins els estaments ‘políticament correctes’ o senzillament manifestar ‘ no podem entrar en els assumptes interns del país’.

El poble birmà, shan, karen, pa- o, mon, arakan, kachin, chin, kayah, lisu, lahu, akha, intha, rohyingya, i fins a 67 grups tribals no s’ho mereixen.

Una mare i el seu fillet, molt jove, però amb un somriure d’esperança esplendorós.
Era al costat del riu on havía vingut amb la família i malvivíen prop d’una feina que havíen trobat, senzillament perque el transport des de casa seva fins al lloc de treball és més car que tot el que poden guanyar en un mes.

– DVB –

Avui fa 15 anys i 27 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Aquest mes d’agost de 2010 no es podrà oblidar. Índia i Paquistan, Paquistan i Índia han patit unes inundacions que mai abans havíen viscut. A Paquistan més de 1.600 víctimes mortals, però més de 14 milions de persones damnificades; han perdut la casa, molts pobles han desaparegut, els conreus ja no existeixen. L’aigua del riu ha format un llac tan gran que s’ha engolit tot el que ha trobat. Sangi Patan, província de Sindh, és el graner, el rebost del país; arròs, blat, panís. Des de l’any 1929 no havíen vist res igual. Els danys són greus i milions de persones es quedaran sense res, i el país econòmicament es pot dir que pot arribar a la ruïna total.
Les persones afectades si les comparem amb el tsunami de l’any 2004, o el terratrèmol del Kashmir de 2005 o el de Haití de 2010, malgrat han tingut menys víctimes mortals, el desastre és molt més gran que aquestes catàstrofes abans esmentades. 
Àsia és lluny; dictadures, guerrilles, islamisme, terrorisme, religions, exèrcits, potències econòmiques emergents i d’altres molt pobres, molt pobres, colonitzadors ‘invisibles’, no fan reaccionar a la gent davant de catàstrofes com aquesta.

Índia, regió de Ladakh, Himalaia, Leh. El riu va arrossegar cases, vides, animals, terres, tot el que trobava.
Han mort 170 persones, identificades, i encara hi han centenars de desapareguts, molts d’ells, viatgers, turistes, muntayencs occidentals. Més de 25.000 persones afectades. Encara hi han uns 10 o 12 pobles sense un accés possible.
L’exèrcit ha arribat a la zona i fa el que pot, ajuda a tothom i sobretot a cercar supervivents.

Aplaudeixo i molt a tots aquests viatgers, muntanyencs i turistes, que s’han quedat a Leh per ajudar. Una iniciativa esplèndida va ser ‘requisar’ per els mateixos viatgers, els medicaments dels que marxàven als seus països. Feien falta allà, per tots els habitants de Leh. Gràcies Fabiana, Andrea i Davide.
La regió de Ladakh s’ha posat de moda últimament; per fer trekkings. Els seus habitants són majoritàriament tibetans i són a la zona de l’Himalaia.

Penso i crec, que si has viatjat allà per conèixer món i viure noves aventures, cal quedar-se i ajudar, com han fet un grupet que podeu veure en la fotografía de l’arxiu.
La gent amb espelmes fent les seves pregàries per els morts i els desapareguts, tot i que no perden l’esperança de trobar-ne de supervivients.

La gent dels pobles a la província de Sindh a Paquistan fugint per trobar terra seca i lluitant per recuperar tots els animals possibles per poder subsistir.

La població civil en surt sempre perjudicada i jo també tinc una espelma encesa per a tots els que pateixen avui encara d’aquestes catàstrofes.

Tornem a la sèrie de flors i plantes. Igual que quan camino o passejo per Ciutat sempre m’hi fixo en els balcons i els edificis, a la muntanya, a les valls, als camins, mai deixo de mirar qualsevol flor o planta. I quan vols saber i conèixer el nom, tot té sentit.



Digitalis Purpurea – Del llatí: Digitale = didal (fent referència a la forma de la flor) i Purpurea = purpúria.


DIDALERA o CALÇONS DE GUINEU.


Es coneix com ‘didalera’ per la forma de la flor i la canalla se la posava als dits com a didal per jugar, malgrat és una planta molt tòxica. Conté digitalina i és cardiotònica per autonomàsia: es fa servir en la insuficiència cardíaca i en les alteracions del ritme cardíac. La medicació ha d’ésser controlada pels metges, ja que l’eliminació és relativament lenta i pot provocar una sensibilització diurètica.

Les fulles seques tenen una olor molt agradable que recorda el te. A la Val d’Aran, precisament, és coneguda com a planta metzinosa.

Viu als marges de camins i talussos, en clarianes de boscos humits, de la muntanya mitjana i subalpina dels Pirineus occidentals.

El camí de Beret a Montgarri se’n va fer llarg, molt llarg. Hi han flors i plantes arreu i la meva càmera va treure fum.
Caminar pel bosc …. quin guster !

Un mes d’agost difícil … de fet està éssent un any 2010 difícil …. 94 anys de vida són molts i has viscut moltíssim. La meva mare, una gaspatxera del Baix Maestrat (sobrenom que es dona als nascuts a Alcalà de Xivert) va decidir que ja n’hi havia prou.
Són tantes coses que em vénen al cap, tantes, que no sé ni com explicar-ho, ni escriure. És un batibull, una barrejadissa de records, de pensaments que no puc comprimir.
La tristor …. 

Filla, nosaltres sempre hem mirat endavant i ens hem sortit. És el que sempre ens deia als seus dos fills, un noi i una noia. 

Tot llegint notes, poemes, llibres he trobat aquest de’n Guillem d’Efak, que ja no recordava, però que a trenc d’alba m’ha ajudat :

Les estrelles brillen molt aquesta matinada. Som-hi, continuem …..