Chào ông Viêt Nam

El General Than Shwe Cap de la Junta Militar de Birmània ha estat de visita oficial a la Índia des de dilluns. Si Birmània té uns veïns com aquest, no hi veig cap sortida democràtica a la dictadura militar que pateixen des de fa més de 60 anys.

Els actes han estat tan i tan vergonyants, infamants, i d’una ironia tan sagnant, que és difícil de creure que això passi avui. 
Però és així; en aquest viatge, aquest cruel dictador que va esclafar violentament la revolta dels monjos i que té empresonada a Aung San Suu Kyi, la icona de la no violència de Birmània, el primer que va fer va ser el peregrinatge a Bodh Gaya, on Buda va trobar la il.luminació total, i després va anar a presentar el seu ”respecte” a Mahatma Gandhi. Sense comentaris.

Per vergonya seva, el Govern de la Índia, una de les democràcies més grans del món, i que un día va honorar Aung San Suu Kyi amb el premi Jawaharlai Nehru, va ignorar les protestes dels birmans exiliats al seu país i va rebre a Than Shwe organitzant un ceremonial i un protocol reservats per els més importants caps d’estat del món.

Va rebre de mans de la Ministra de la Joventut, un document escrit sobre pergamí, dels SET PECATS SOCIALS, citat per Mahatma Gandhi a ”Young India, l’any 1925:

POLITICA SENSE PRINCIPIS
RIQUESA SENSE TREBALL
PLAER SENSE CONSCIÈNCIA
CONEIXEMENT SENSE CARÀCTER
COMERÇ SENSE MORALITAT
CIÈNCIA SENSE HUMANITAT
ADORACIÓ SENSE SACRIFICI

El General Than Shwe és un pecador total i continúa amb les seves supersticions.
El seu viatge coincideix amb els seus 77 anys de vida i 77 persones l’han acompanyat. És el seu número de la sort …..
Fa mal als ulls, a l’ànima, a la consciència, veure’l en la fotografia amb el pergamí a la mà.

Dins el món budista, s’ha de fer el peregrinatge a Bodh Gaya, tota la família, perque estaràn salvats dels quatre dimonis que leviten per sobre els cossos de les persones una vegada han mort.

He escrit molts apunts denunciant les crueltats d’aquest malvat; no cal repetir-ho, però des de l’esclafament de la revolta dels monjos, passant per negar-se a rebre ajut per els més d’un milió de persones damnificats per el cicló Nargis; censura total i absoluta; 2.200 presoners polítics; reclutament de nens i nenes soldats, aproximadament uns 70.000 en el seu exèrcit, treballs forçats; expoli del territori i més i més i més …. no podríem dir tots plegats  — P R O U ?????

Però veure’l a ell i la seva dona presentant el seu respecte davant Mahatma Gandhi, sincerament m’ha provocat fàstic, molt de fàstic.

La fotografia: Than Shwe i la seva dona ensenyant el document dels Set Pecats Socials; Mahatma Gandhi icona de la política de la no violència, en l’arxiu, lluny d’aquest individu, i també algunes fotografíes de les manifestacions dels birmans i indis honrats que van demostrar el seu enuig i fàstic davant de Than Shwe i el govern de la Índia.

Avui fa 15 anys i 13 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

El bosc, la muntanya, enguany són una bellesa. Ha plogut i nevat molt durant l’hivern.
Hi han camins que són difícils de trobar perque han desaparegut sota les plantes i l’herba.
Una altra flor que vaig fotografiar de camí a Montgarri. 


— Genciana groga —
    Gentiana lutea.


Gentiana= antic nom grec i llatí d’aquesta planta i del llatí, lutea, de color groc fosc.

Freqüent a les formacions de grans herbes de fulla ampla i tendra de l’estatge montà superior i del subalpí dels Pirineus i del Montseny.

És una planta en perill d’extinció, ja que la part que se n’utilitza és l’arrel, cosa que fa difícil la seva propagació al ser arrancada. 

El seu rizoma va ser utilitzat per aromatitzar la cervesa abans de l’ús del lupul. És una planta de creixement molt lent, floreix quan arriba als deu anys i en pot viure vora els seixanta ! 
L’arrel s’utiitza per obrir la gana, per la gastritits i contra el paludisme.

L’arrel es prepara macerada en fred o en pols; també s’utilitza en xarop, en infusió o en decuit. Es fa servir com aperitiu i també és un reconstituent. És un tònic amarg, que actua sobretot a l’estomac. És una de les substàncies més amargues conegudes actualment.

Les recol.leccions abusives l’han posada, com he dit, en un veritable perill d’extinció.
Per això, en l’arxiu podeu veure’n una fotografía on es poden veure diverses gencianes grogues en un camp del bosc; quina alegria !!

Gràcies Xesco, amic,  i ”Les plantes Medicinals dels Països Catalans” d’Àngel M. Romo,
Pòrtic/Natura.

En el meu arxiu de fotografíes en tinc moltíssimes de flors i plantes dels Pirineus, Montseny i dels països del sudest asiàtic.
Poc a poc em vaig organitzant arxius de les diferents flors, plantes i arbres. Amb l’ajut d’amics i amigues, i llibres especialitzats, vaig escrivint el nom i també els seus usos medicinals i refranys. També he pogut constatar com algunes plantes estàn en veritable perill d’extinció.
De vegades m’he trobat amb llibres on les fotografíes no són gaire bones, i em costa de reconèixer la mateixa flor o planta que jo he fotografiat.

Començo aquesta sèrie amb una planta i flor coneguda entre nosaltres com:

                       – Pericó – Hypericum perforatum.

És una planta freqüent en molts indrets del nostre país. La vaig veure caminant de Beret a Montgarri, Val d’Aran.

Usos medicinals: Astringent i antisèptic: es fa servir com a cicatritzant. També és diürètic, sedant i antidepressiu. En una paraula és el – Prozac – natural.
La seva utilització ve des de temps molt antics; fou molt utilitzat durant el Renaixement.

I un refrany … el poble és savi :  Qui te oli de pericó, no li cal metge ni doctor.

Avui, al Pais Basc, una altra dona ha estat assassinada a ganivetades. El presumpte autor, ex company amb ordre d’allunyament i denunciat per maltractador, ha estat detingut.
El meu sincer condol i tristor per aquesta nova mort sense sentit.
Ja són més de 40 les dones que han mort violentament al llarg d’aquest any, i no podem deixar de denunciar els fets, una i una altra vegada.

Les mateixes flors, blanques i roges.

Actualització:  
Ja ha arribat; ja és a casa nostra, sense problemes. Els seus ulls no paren de mirar encuriosit. Equipatge molt, molt lleuger … i amb totes les ganes del món de conèixer
nous paisatges i gent.

Un gran dia ! En U. ja està volant. Tota la documentació en regla, cap problema.
Quins seràn els seus pensaments?  D’ací poc de quatre hores trepitjarà la terra del nostre país. Serà una estada de noranta díes, en un país llunyà; la primera vegada a Europa! 
Aquesta nit de lluna plena ….. i llegint a Màrius Torres, només puc expresar aquestes paraules, copiant un dels seus poemes:

EL DIA

Ha estat una setmana ‘diferent’ … En tornar de la Val d’Aran les emocions viscudes encara eren dins meu. Unes lectures ràpides; visitar la meva mare; arxivar les fotografíes; continuar pensant en que el nostre amic aviat arribarà de Birmània …. però la paraula d’una de les companyes crec que va ser clau al llarg de la setmana: estàvem mústics i pansides.

Anem a pams: A Salardú, Naut Aran, vam anar de colònies la classe de l’Escola Suïssa que vam acabar estudis l’any 1960, és a dir, ara fa 50 anys. Arribàrem des de Holanda, Dinamarca, Suïssa i del nostre país: 14 alumnes i una professora. És clar que en unes colònies d’estiu hi ha d’haver una professora per ‘vigilar’ ….
Ferran, Mercè, Jordi, Elisabet, Urs, Beatrice, Noldy, Roser, Donald, Ester, Juan Manuel, Joan-Marc, Carme, Robert i la professora ‘senyoreta Soler’.
Vam escollir bé, Hotel La Creu, el de tota la vida i un establiment hospitalari, bon menjar, comodíssim i ideal.

En Ferran que ja és aranès cent per cent, ens va organitzar un bon programa, i els més caminadors, van pujar fins el Tuc de la Salana, a la Vall de Tredós, 2.500 m, on van poder fruir d’unes vistes panoràmiques meravelloses. 
La resta preparant el dinar a la Cabana deth Nabiau; foc a punt per el corder, botifarres, amanida amb enciams tot just agafats de l’hort, cebes de l’hort com també la ciboulette i roqueta; begudes dins un safareig on brollava l’aigua fresca de dalt els cims.
És curiós com malgrat les distàncies i l’allunyament en el transcurs de tants anys, entre nosaltres encara hi ha uns lligams difícils de trencar. Com a l’Escola cantar i la música era assignatura prioritària, el concert va ser constant i de sobte vam recordar com els joves professors suïssos ens van ensenyar a estimar el nostre país, Catalunya, i com ens van ensenyar a ballar L’Hereu Riera o La Dansa de Castellterçol i com la professora i na Carme, van sortir a ballar-la …. la professora ja amb els seus 82 anys a les espatlles !!

I com recordàvem les visites a les esglèsies romàniques de Sant Pere a Terrassa, o una excursión a Sant Ramón des d’on podìem admirar tot el Baix Llobregat i els seus horts fins l’horitzó del mar. O les colònies tèxtils del riu Llobregat per aprendre com l’aigua dels rius pot abastar de riquesa un país.

I continuar cantant, i cantant, en les tres llengües de Suïssa, alemany, francès i italià, i alguna encara en el dialecte ‘schwyzerdutsch’, perque en aquest escola (anys foscos, durant la dictadura) la llengua vehicular era l’alemany, seguidament va venir el francés, la senyoreta Soler ens donava classes de castellà, a casa, la meva llengua era i és el català. Quin batibull … però no, no passava res i va arribar l’any 1960 on en aquell temps els estudis arribàven a la seva fí en aquesta Escola i tots van anar cercant els seus destins, els seus horitzons.

Respirar Pirineus … i amb els companys i companyes d’escola; parlar i parlar, cantar i cantar, riure i riure, gaudir dels silencis, caminar per un pla anomenat Beret fins arribar a Montgarri, admirar flors i més flors als bancals del camí i al bosc, i tornar a riure, i tornar a explicar i escoltar històries, recordar a tots els que no hi són i d’altres que no han pogut venir, poder veure  les mirades de felicitat de la professora en veure als seus ‘alumnes’ al seu voltant …..

La fotografía … la professora i l’alumna ballant L’Hereu Riera … i en l’arxiu, ben menjats a la taula de la cabana, una altra arribant a Montgarri i una de la classe al complet.

Per cert, vaig fotografiar la flor JUSQUIAM : planta de les bruixes, molt tòxica i al.lucinògena. Associada a les bruixes ja que els seus efectes al.lucinògens feien donar la sensació de levitar, donant origen al mite que les bruixes poden volar. Els seus fruits tenen forma de queixal i en la medecina popular es feien servir inhalant el fum que feien en cremar-los per alleugerir el mal de queixal !!
Us deixo també la fotografia del Jusquiam – Hyoscyamus Niger …… i de bruixes a Montgarri i a la Val d’Aran i Àneu en saben molt !!

És difícil de traduïr aquest nom ‘mudskipper’/ mud:fang / skipper: saltador; és un peix i té un nom científic llarg -periophthalmus-, però és un peix molt estimat i fins i tot existeix una web http://mudskippers.org/ ! Viu dins el fang, als manglars, en països tropicals, i aquests peixos ténen la capacitat de sortir fora de l’aigua i respirar com un amfibi; i córren i córren a velocitats inimaginables per damunt del fang. Perque el seu habitat és precisament dins el llot. És un espectacle veure’ls, però s’endinsen dins el fangar lluny dels depredadors, posen els ous, surten a respirar, s’amaguen novament, i el seu instint és tan perfecte que saben quan són atacats i sempre ténen una sortida d’emergència.
No és un peix que es mengi gaire, però a Birmània creuen que el mudskipper és bò per la salut dels homes.
I aquí apareix Pho Lone. La seva supervivència per a ell i la seva família, dona i dos fillets, és atrapar el mudskipper dins el seu cau. És el seu menjar per a ell i la família, i si ha tingut un bon día i ha pogut pescar-ne uns 2 kilos, els pot vendre i treure’n 1,50 USD. Fa 15 anys que exerceix de ‘caçador de mudskippers’; no és ni fuster, ni llaurador, ni barber, és segurament l’únic caçador de mudskippers del món.

El video és extraordinari i us el recomano; veure com en Pho Lone troba el cau dins el fangar, i com lluita per trobar el peix per arribar a caçar-lo, és com veure un lleó atacant a un animal per la seva subsistència.
Pho Lone no té més remei que seguir pescant, amb les seves mans, per viure amb la seva família. Ell sap que aquest peix no serà mai una espècie en ‘extinció’, perque la mar no és un llac que pugui assecar-se; la mar és viva i es mou; puja i baixa i hi han mil.lions de mudskippers …. i no és del gust del consumidor ‘globalitzat’ …. encara.
El difícil és com pescar-los; aquí no serveixen ni les canyes, ni les barques, ni xarxes, només les mans i els braços de Pho Lone i la seva força.
Al seu poble el coneixen per aquest nom Mudskipper Pho Lone.

Us deixo el link per saber-ne més dels mudskippers. – ACÍ – i en l’arxiu trobareu una fotografía d’aquest peix molt apreciat, fins i tot hi ha gent que els agafa com animals de companyia !! Quina bestiesa.
Però aquest video és bonic, molt bonic.

The Mudskipper Pho Lone from DVBTV English on Vimeo.

Encara no m’ho crec …. fins que en U. no arribi a Barcelona un dia de la setmana vinent i el vegi sortint per la porta amb el seu equipatge no vull confirmar que sí, que ha pogut sortir i dins el seu passaport té un visat per tres mesos.
Els nervis estàn a flor de pell. Les cartes enviades, referències, persistir, no perdre mai la esperança, i finalment ja té un visat meravellós dins el seu passaport per poder viatjar per primera vegada lluny del seu país.
Una estada de tres mesos a casa nostra, al nostre país; quins seràn els seus pensaments? I nosaltres, com ho farem per no atabalar-lo ? De fet el seu objectiu és omplir el seu sac d’experiències i coneixements per després desenvolupar-los a la seva estimada Birmània i transmetre tot el que ha vist, als infants del seu poble i ciutat.
La alegria és immensa, però encara ens queda una mica de basarda, per si quan ensenyi tots els documents i visat a la policia del seu país, tot correcte, tot legal, no apareixi un ximple i no el deixi pujar a l’avió …. però no hi vull pensar-hi !
De ben segur que la setmana vinent el veurem trepitjar terra catalana.

La fotografia feta a Mandalay, vora el riu, els infants jugant amb un estel i la mirada del jove novici. L’estel vola i vola, com l’avió on pujarà en U. i el portará a Europa.
T’esperem …..

Avui fa 15 anys i 4 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Marxo avui, res quatre dies, a la Val d’Aran, més concretament a Salardú. Ens retrobem antics companys i companyes d’escola i també amb una mestra.

Jo com a ciutadana sense càrrecs polítics, que només vol viure en un país tolerant, lliure, en català, i arribar a assolir la independència, (per això vaig fotre-li canya al meu genoll el dissabte passat), aniré escoltant, veient, llegint, diàlegs, comentaris, entrevistes i sobretot veure per on van els politics després de que el poble digués PROU !

Hi han eleccions la propera tardor, i el poble no és idiota. Jo no sóc ningú per dir ni criticar ara que és el que han de fer; són prou grandets i experts, i segons el meu parer en edat, tots, de jubilació, però són els que són, escollits lliurement per el poble, en llistes tancades vergonyants, però legals, i se’ls gira feina, molta feina. Però el poble és sobirà, som molts, que no ho obliden i demanem RESPECTE, i cap ENGANY. No, no, de frustracions cap ni una, els polítics en són uns experts en això i de lleis ja n’hi han un munt, masses diría jo, i algunes de inútils.

Continuaré pujant la muntanya, passet a passet, perque arribarem al cim i ho aconseguirem, sense frustracions, senzillament perque així ho vol molta gent i més que n’hi haurà per pujar en aquest camí. 

A la tardor …. 68 dones i homes hauràn aconseguit un escó al Parlament …. perque nosaltres, el poble, ho haurà volgut.

La fotografía …. Pirineus – Val Louron des de el Col de Peyresourde.

En els meus apunts de l’any passat, ja vaig informar que aquest any es celebra el centenari de la pujada i baixada del Tourmalet en el Tour de França. – ACÍ –

I com ho celebra l’organització ? Doncs pujant el Tourmalet DUES VEGADES !!!!

La primera durant l’etapa de Bahneres de Luishon a Pau, el día 20 de juliol, passant per tots els cols : Peyresourde, Aspin, Tourmalet, Aubisque.

La segona de Pau amb final d’etapa al mateix Tourmalet, passant abans per el Soulor, el día 22 de juliol.

És a dir els ciclistes pujaran i baixaran per les dues vessants.
Ben pensat, però ….. quina bestialitat ! M’imagino la gentada que hi haurà aquests dos díes al Tourmalet. De ben segur que la gent arribarà dos o tres dies abans, i ferà acampada.

Sempre he seguit el Tour, ja des de petita. I sobretot m’ha admirat sempre aquests ciclistes escaladors i per a mí la muntanya màgica ha estat sempre el Tourmalet, molt més que els mítics Alps. Sempre llegia les ‘volades’ muntanyenques d’aquell ‘lechuga’ posteriorment convertit en una ‘àliga’, anomenat Federico Martín Bahamontes. Un tipus anàrquic, excèntric, genial, bocamoll, estraperlista, malacarós, individualista, poc amant de treballar en equip i de les reaccions més inversemblants que una es pugui imaginar. Des de l’any 1954 fins l’any 1965 va córrer deu Tours, en va guanyar un i va ser el rei de la muntanya en diferentes ocasions.
(Però he de confessar  que a mí m’agradava més en Charly Gaul de Luxembourg o en Hugo Koblet de Suïssa, mooolt guapos tots dos …… )

L’any 1954 el Tour sortia d’Amsterdam. Era la primera vegada que pujava en un avió. Un cuatrimotor. Sortida de Madrid a 2/4 de 9 del matí. Primera escala a Barcelona, on pujaríen més ciclistes. Segona escala a Frankfurt i arribada a Amsterdam a 1/4 de 8 del vespre. Per ser un bon ciclista hi ha que passar gana de dones; cal ser esclau i no caure en tentacions ….. ell que va tenir fama, i molt ben guanyada de faldiller i de ser un veritable garrepa.
El seu pare va ser ‘peón caminero’, camperol a sou, anar fins a Madrid a buscar i trobar menjar o feina durant la guerra i venent fruita en un mercat de Toledo. La mare, dona de fer feines a les cases de la gent rica, i utiitzant la bicicleta en els seus desplaçaments ja prenyada del seu fill Federico. El tros on treballava el seu pare, els republicans van instal.lar canons per matxacar l’Alcazar del General feixista Moscardó. Federico, un nen aleshores de set anys, tot ho mirava encuriosit, aprenia de la vida. Era molt prim, un xicot famèlic amb les fibres de la postguerra. Com va treballar de repartidor utilitzant sempre la bicicleta, les pujades i baixades se li donàven bé, per un noi de 1,78 m d’alçada i només 52 kilos de pes.
Va ser un estraperlista de primera, un art que mai va abandonar. Quan corria els Tours, abans passava per Barcelona. Comprava guants per vendre’ls als participants del Tour. Sabía de la seva qualitat i tots els volíen. Durant les nits quan eren als Hotels  amb la seva llibreteta anava a les habitacions dels Anquetil, Geminiani, Gaul;
Ei, sóc en Bahamontes; els guants ! Es va convertir en el distribuïdor oficial !!

En un petit port de La Romayère va arribar amb molta avantatge de la resta del grup; era un dia calurós; va baixar de la bicicleta, es va comprar un gelat i va seure tranquil.lament fins que se’l va acabar i com les baixades no eren el seu fort … aviat el grup el va atrapar!! Ell sempre va explicar que en una baixada per la carretera de Montserrat va caure dins un bancal ple de cactus !
En un altre Tour a dalt del cim del Tourmalet l’esperava la seva dona, na Fermina; ja li tenia preparat el dinar; turmes de toro i per beure sang del mateix animal … dopatge natural d’aquells temps!! I quan arribava a l’hotel després d’una etapa, ja sabíen que havíen de deixar-li un entrepà de pà amb tomàquet i pernil i oli verge d’oliva !

Odiava a Bernardo Ruiz d’Oriola i Luis Puig, de València,  que va ser director de cursa i membre destacat de la Federación Española de Ciclismo. En un tour, corria amb els seus ‘enemics’ declarats en Bernardo Ruiz i de director en Luis Puig; doncs bé, aquest últim li va fer posar una injecció, mal donada, per apaivagar el dolor del colze. Com li feria encara més dolor, en una etapa abans d’arribar als Alps, va baixar de la bicicleta, va seure i es va negar a continuar.
Luis Puig li va preguntar que li passava: Cap resposta. Tothom pendent d’ell, fins i tot en Jacques Goddet: El ciclista que sempre animava la cursa, i era allà assegut !!

Preparad la bicicleta que Bahamontes vuelve a subir. NO, coño, he dicho que no !
Hazlo por tu madre: NO. Por Fermina: NO. Por España: NO. Por Franco: NO.
Li va explicar a un periodista francès el que li passava; la maleïda injecció al colze.
En Luis Puig li va cridar : Huye, Federico. Cuando te pongas los pantalones largos te saldrán tetas y empezarás a dar leche.
Aquella mateixa tarda va agafar un bitllet de tren, tercera classe és clar i va tornar a casa en mig d’una campanya ferotge en la seva contra.

Són històries del Tour de France que tot just acaba de començar, i que els periodistes Carlos Arribas, Sergi López-Egea i Gabriel Pernau van deixar escrites en un llibre distret, d’estiu, recomanable, ‘Locos por el Tour‘, però que en el fons vas recordant la foscor, la negror d’unes époques que no voldríem veure mai més.

Penso en els sentiments de llibertat que havíen de sentir aquests ciclistes pujant i baixant el Tourmalet a l’altra banda dels Pirineus; respirar aires nets, sentir-se àligues en llibertat, no per ‘decreto-ley’.

Per molts anys Tourmalet !
 

Les que tenim ja una edat, l’artrosi apareix i els genolls fan figa …. Després de més de tres hores de caminar lentament, sense poder moure’m, ben acompanyada per blocaires, decideixo pujar a casa quan era a la cruïlla amb la Gran Via.
Un turista americà, de Califòrnia, em va demanar si podia fer-me una fotografia; cap problema, però abans em va escoltar i vaig fer pedagogia. Em va dir que mai havia vist tanta gent caminar de forma tan pacífica i encara estava sorprès de la quantitat de famílies, infants, gent gran, joves … sí, una bona representació del nostre poble.

Arriba el metro; a l’andana molta gent amb les seves banderes, la majoria de certa edat avançada; cares cansades, peus rescalfats, genolls endolorits ……. Pugem i casualitat o no, però els joves asseguts es van aixecar com si un ‘xip’ els indiqués que ho havíen de fer, i van deixar lliures els seients per tots nosaltres que erem ben bé més de deu persones; joves que no veníen de la manifestació, i de parla catalana i castellana. Uuuuf, quin descans !
Gràcies noies i nois !
Feia temps que no veia aquest civisme !
Una petita resposta ? Un petit canvi ? 

Venim del nord, venim del sud, de terra endins de mar enllà ….. i així va ser ahir: Montpeller, Rivesaltes, Perpinyà, les Illes, País Valencià, TOTES les comarques del Principat, gent de fora que viuen al país i gent de Ciutat, de tots els barris, tots plegats, que calía posar el cartell ‘ no hi ha més espai’ i la gent organitzava caminades paral.leles. 

El poble es va cruspir literalment als polítics i esperem que hagin près bona nota, perque els únics crits que es podíen sentir eren per la independència i ….  polítics ara us toca treballar de valent.

Cansada, sí encara ho estic, perque ‘ l’overbooking’ va ser considerable. Gràcies a tots per ser-hi. S’ha acabat el bròquil. 1977-2010 …. molts anys i ara toca independència, passet a passet, ja hi arribarem, fem-ho bé, el poble ha parlat i ha decidit, i com molt bé diu el ‘jefe’ ara toca escollir-ne seixanta-vuit per continuar la caminada per assolir el cim.

Bon diumenge a tothom !

Mig dormida, i en veure’m un gran somriure i una mirada d’alegria. Li faig cinc cèntims del què passa al barri, el nostre entorn, el Monty i xafarderíes que vaig llegir l’altre dia a la consulta del dentista, sobretot explicant un vestit d’una princesa convidada a un casament reial amb una jaqueta tipus ‘torero’ i la faldilla de color vermell tipus ‘capote’; veure-la va ser un veritable ‘shock’; com també m’hagués agradat que al futbolista Carles Puyol li hagués caigut la tovallola davant una reina, vestida també de color vermell i groc, i veure-li la cara ….. 
L’atmosfera està pesant, fa calor, un dia qualsevol de juliol. Parlem, bé parlo jo, ja que ella no pot ja parlar amb fluidesa. Sí, però, em recorda : Quan arribis a casa no t’oblidis de donar-li de menjar al Monty. L’abraçada és llarga, com sempre, m’apreta amb força i jo també. Ens uneix una complicitat inalterable i emocional, amb molt d’amor i al llarg dels seus noranta-quatre anys ha viscut moltes coses, ha vist molts canvis, ha treballat moltíssim, no va poder anar a l’escola (només fins als 9 anys, al seu poble, la seva mestra Doña Lola) i espera que li expliqui com ha anat tot, per un passeig que ella estima molt.

Viatge de tornada per la carretera escoltant la ràdio; novament quedo sense paraules, quan reprodueixen una transmisió televisiva d’un canal español, d’un pop, sí un pop de la família dels cefalòpodes, que no sé ben bé que fa, menjar-se un molusc que és dins una urna i endevina qui guanyarà un torneig mundial de futbol ! Increïble, quina notícia …  per petar-se de riure, que és el que em passa. Ep …. límit de velocitat, no et passis !!

Certament és un país del TBO, divertit, patètic, i jo contenta de ser ja a casa; ventilador en marxa; i avui a dinar de restaurant de nom Me (manca un puntet sota la lletra e) que vol dir ‘mare’ en vietnamita.
Però abans ja l’he posat el dinar al Monty; se’l menja amb fruicció. Quan em pregunten si és de raça, a mí m’agrada dir que sí, ‘quasi’, és com un ‘Corgui’, els gossets que té la Reina d’Anglaterra i quedo molt bé.

El Monty mirant, i oi que té com una mirada de no entendre res de tot el que està passant ?

El dinar ha estat gratifiucant, excepcional … un pollastre cuinat amb llet de coco i arròs glutinós – sticky rice – i uns rotllets de primavera de veritat – Cha Gio – en companyia de M. una amiga i bonísssima persona. Dues hores ben bones …
Per la tarda, ja informen per la ràdio del contingut de la sentència del TC:  881 pàgines.
Ja no hi ha cap més sortida; les portes s’han tancat defvinitivament, ni peix al cove, ni pactes, ni acords bilaterals …. ja fa temps que aquesta situació és la que és i només en queda una de sortida : Nosaltres decidim: independència.
Em sento, no sé, com si visqués en un país intolerant i amb una dictadura ‘tova’; insultada i humiliada com ciutadana d’un poble que vol viure en pau i ser el que som.

Al meu arxiu tinc guardat aquest poema de JOAN BROSSA :

FINAL
-Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,

Nosaltres = tothom; volem decidir defensar l’actual estatut; volem defensar la sentència del Constitucional; volem rebutjar la sentència tan i tan injusta i antidemocràtica; volem decidir la nostra independència; volem defensar les consultes populars; volem decidir com a poble; volem somriures; volem mantenir la nostra dignitat i no volem ser humiliats; volem decidir caminar lluny dels polítics; volem portar la bandera, la pancarta, el mocador, el barret, el cigar, el que ens plagui; volem continuar pujant la muntanya per fer el cim : la independència; volem respecte per Catalunya; volem conviure plàcidament amb els nostres veïns; volem viure en ‘català’; volem manifestar tranquil.lament ‘Adéu Espanya’; volem veure gent nova i preparada i orgullosa del seu país, amb els seus defectes i virtuts; volem jubilacions anticipades dels polítics actuals; volem que el poble continuïi  fent les coses ben fetes; volem, volem ….. ho volem TOT !! 

I tothom es pot sentir representat sota aquestes paraules : Nosaltres decidim. Som una nació. Fins i tot el nostre President senyor Montilla.

No volia anar-hi, perque ja vaig decidir que només participaría en manifestacions del poble, sense polítics, però els esdeveniments m’han fet canviar d’opinió i crec sincerament que hem de fer pinya i donar recolzament a tota la gent que hi està treballant, tots plegats, com a poble i en el meu cas per reforçar el SÍ en la consulta popular del proper 10 d’abril de 2011 a la meva Ciutat perque existeix el perill que aquesta sentència d’un Tribunal ens negui aquest dret de decidir, quan ja ho hem fet i puguin posar pals a les rodes ‘legalment’  en moltes més consultes que encara s’han de fer des del nord, al sud,  passant per l’est i l’oest del nostre país.

Ens veiem dissabte al Passeig de Gràcia ……… endavant les atxes !!