Chào ông Viêt Nam

Avui han estat dues les dones mortes a ganivetades per els seus ex companys. Els dos han confessat els seus crims. Sevilla, Girona, tan se val .. la violència, el crim sense sentit, el dolor, i aquesta tristor que continúa perque no veig pas el final d’aquesta brutalitat.

El meu sincer condol i la meva tristor i la denúncia que continúa un dia i un altre.

Ara ja ni cerco noves flors; les mateixes dels últims assassinats; roges i blanques, del jardí del costat de casa d’un poble fronterer en un país llunyà.

Un dia emboirat, una ànima cansada, llegir una mica, gaudir de la llum del sol fins que desapareix i la foscor de la nit va arribant. Encara puc veure algunes estrelles, no gaires, per les llums de Ciutat i de sobte recordo que per BTV emeten una pel.lícula ….
” The Straight story ” de David Lynch. – Cinema sense interrupcions -. Feia molts anys que no l’havia vist; però va ser tot un regal per acabar bé el dia, mirant les estrelles del cel amb en Richard Farnsworth (Alvin Straight) i Sissy Spacek (la seva filla Rose), a qui els Serveis Socials li van robar els seus quatre fills.
He trobat aquest video a You Tube; un esplèndid resum del film.

http://www.youtube.com/watch?v=d1pKEI-Sv-8

La música del video és de Marcelo Zovras/Peter Vronsky- Reprise -;  no és la banda sonora de la pel.lícula.

Vam viatjar junts amb el petit tractoret de tallar gespa fins arribar a casa el seu germà acompanyats amb la música d’Angelo Badalamenti, extraordinari contrapunt d’aquest viatge.
No es parlàven, i feia més de deu anys que ni es veien. En arribar només calia cridar el nom: ‘Lyle’, ‘Alvin’; Seure plegats al porxo i tornar a mirar el cel i les estrelles com quan eren petits, adolescents, joves, adults. 

L’actor Richard Farnsworth ja va fer el rodatge patint un càncer d’ossos. M’agrada que aquests actors secundaris arribin al final del seu camí i tinguin una oportunitat de fer ‘el paper’ …. No han estat mai notícia, ni de primera plana, però el seu treball sempre ha estat i serà importantíssim dins qualsevol projecte sigui de cinema o teatre o de la mateixa vida …. ‘el secundari’ sempre hi és, com també la família i sobretot el germà.

….. i continúa el camí, llarg, i cada vegada hi ha més gent que vol ser-hi.

Avui Sabadell.

Aquest camí es va allargant poc a poc com una teranyina i ja no té aturador ni barreres que l’aturin. No cal córrer; és una cursa de llarg recorregut i sempre s’hi arriba.

El meu suport a la Ciutat de Sabadell i esperant, crec, l’any vinent, per poder exercir jo mateixa aquest dret a la meva Ciutat, i amb una papereta on es vegi ben clar el SÍ.

—- Endavant les atxes —-

He escrit més d’un apunt on he inclòs un dibuix d’aquest gran il.lustrador que és en Harn Lay. Publica els seus dibuixos a The Irrawaddy i té la seva web on podeu entrar si així ho desitgeu
                              – ACÍ –

‘Human Rights Watch’ ha considerat a Harn Lay com un clar mereixedor del premi, per unanimitat, com a reconeixement dels seus acudits satírics que aparèixen un dia sí i un día no, al diari the Irrawaddy.

Marcia Allina, coordinadora de Hellman/Hammet i garant del programa de la ONG amb seu central a New York manifesta : Crec que la decisió ha estat d’una unanimitat incontestable, perque es tracta d’una persona perseguida i que va haver de fugir del seu propi país per la seva seguretat personal. És l’exemple perfecte de com una persona que volia expresar les seves idees, era perseguit i calumniat per el seu propi Govern i al qui volia eliminar i empresonar.

Harn Lay té 44 anys, és de l’ètnia Shan, i es va graduar a la Rangoon School of Fine Arts Academy. Va fugir a a Tailàndia després de la revolta dels estudiants l’any 1988.

No us perdeu un dels últims ‘cartoons’ de’n Harn Lay, de com la Junta Militar ajuda a la gent del seu poble proporcionat-los bidons i garrafes d’aigua perque la sequera encara és evident i molt forta en algunes regions.
Sortosament, ja ha començat a ploure, i molt, en moltes regions del país.

Avui fa 14 anys i 312 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Damunt d’una tauleta tinc cosetes que vaig arreplegant, o em regalen, o les compro, en els viatges que vaig fent.

La fotografia de’n S. és a la capçalera i està envoltada d’aquestes petites coses que en un moment, un instant d’un dels viatges, m’ha agradat de tenir-les, d’agafar-les, de amagar-les dins la maleta.

Un trocet de fusta de padauk de Bagan (Birmània), o una closca de macadamia de Lismore, Austràlia, o un trocet de corall de la costa australiana, una estrelleta de mar, molt petita, del Mar de la Xina , la polsereta que em va posar al canell el monjo del monestir a les Shan Hills de Birmània, pedretes de les platges de Nha Trang a Viêt Nam, o Sydney, closques d’arbres del rainforest a Austràlia, restes d’algún estri de les cases de Bagan, qui sap si del secle XII, un cargol petitet de mar de Halong, una closca que ja no recordo què és. Tot dins un petit cistellet de bambú fet a mà i que em va regalar una noia preciosa de l’ètnia Mon a Birmània, i a sobre d’una peça de seda natural que vaig comprar al llac Inlay.

Són petites coses que guardes i tens a casa, damunt la tauleta i les veus cada dia quan t’aixeques i quan vas a dormir.

Quan els nous responsables del Ministeri d’Economia i Finances van entrar al despatx, es van trobar sobre la taula de l’antic secretari general el laborista Mr Liam Byrne,  una carta :

Dear Chief Secretary; I’m afraid there is no money.
Kind regards – and good luck ! Liam.

Benvolgut secretari general; ho sento, no hi han diners.
Ben cordialment i molta sort! Liam.

Més clar, l’aigua !

Els camises vermelles han estat esclafats a Bangkok, però el toc de queda ja és aquí i el govern l’ha aplicat durant aquest propers tres díes a tot el nord del país.
Avui matí ja s’han comptat més de deu morts i molts més ferits molts d’ells quan es van refugiar dins una pagoda. Per cert, per què el corresponsal de TV3 a Beijing no ha estat en el lloc dels fets ? Per què no s’ha informat millor de tot el què ha passat ? 

La desesperació de la gent després de dos mesos de lluita els ha portat a incendiar edificis com la borsa o els grans magatzems símbol de la opulència i el diner. Lluita sense armes, i sota el foc real de l’exèrcit i la policia. On era la policia i l’exèrcit l’any passat quan els manifestants eren l’èlit, els camises grogues ?
Podem dir que els camises vermelles han posat en evidència un sistema totalment injust i feudal. Les divisions dins l’exèrcit i la policía també és evident.
Hi ha una dita:  Els soldats, generals i la policia són síndries, verds per fora, però vermells per dins.

Aquest article del periodista birmà Aung Zaw és força explicatiu i aclaridor. És una altra visió dels fets, des de dins.

Caos a Tailàndia – Article de’n Aung Zaw – The Irrawaddy – 19.05.10

El que ha passat a Bangkok aquest mes d’abril i maig és el resultat d’un sentiment de quatre anys, que ha anat pujant poc a poc, a partir del cop d’estat de l’any 2006 on va fer fora a l’antic primer ministre Thaksin Shinawatra. Els més de 60 morts i centenars de ferits en aquests últims díes pels carrers de Bangkok és un dels períodes més foscos del país durant dècades, on han passat molts cops d’estats, manifestacions als carrers, canvis constitucionals continuats, i un canvi de cadira de primers ministres constants, excepte el que va guanyar el senyor Thaksin a les urnes.
L’actual Primer Ministre Abhisit Vejjajiva del Partit Demòcrata ha estat l’últim en recollir la collita de la còlera i l’enuig dels manifestants, de la gent del poble, enfrontats a l’exèrcit. El seu govern vol sobreviure per damunt de tot, i ha paralitzat qualsevol intent de mediació o diàleg, enviant la força i la violència de l’exèrcit, davant l’estupor de la comunitat internacional, i ha enviat el turisme i l’economía del país a un carreró sense sortida, en contrast amb la manera de ser absolutament pacífica de la gent de Tailàndia, i el seu tarannà negociador, dialogant i sempre obert.
Amb aquests fets el país ha entrat en una espiral absolutament inequívoca i inusual, i es un nou capítol en el desenvolupament de la seva democràcia, encapçalats per un moviment de gent del món rural i treballador, que ha sacsejat la política conservadora, d’èlit, poderosa, del sud del país. 

Els líders dels camises vermelles, per primera vegada en la història del país, han trobat la seva raó de ser com a poble articulant un discurs reinvidicatiu de greuges davant la classe poderosa dels que tenen més, de l’establishment, de l’èlit.
El senyor Abhisit també té complicacions per fer-se sentir dins l’estament militar, ja que hi han divisions. El general més important, Anupong Paochinda, ha declarat una i una altra vegada que cal parlamentar urgentment per trobar un compromís politic. I a més, el Partit Demòcrata ha estat denunciat per haver violat el codi de la Comisio Electoral, que si és acceptada la denúncia per la Cort de Justícia, voldria dir la dissolució del Parlament.
La qüestió és fins on vol arribar Abhisit educat a Oxford, membre de l’èlit tailandesa ? 
Les respostes seríen: Repressió violenta, un altre cop d’estat, un compromís ‘tou’ per deixar passar els díes, o alguna combinació entre ells mateixos per esperar aconteixements.
La revolta ja és fora de la Ciutat; com per exemple atacs esporàdics boicotejant i cremant una central elèctrica, bloqueig d’un tren transportant equipament militar a Bangkok, bloquejar carreteres per evitar que convois militars arribin a la ciutat, i atacs amb bombes a les oficines de la policia de Chiang Mai i altres localitats.
Un signe de com han canviat els aconteixements i el discurs, és el fet que els camises vermelles no demanen el retorn de Thaksin, demanen democràcia, justícia i reivindiquen una millor qualitat de vida, el que trenca completament aquest segell que té el poble Tai d’acomodar-se en un moviment populista.
El cop d’estat de 2006, la dissolució de dos governs i posteriorments els seus parlaments, han estat factors importants per aquest moviment, malgrat que alguns focus violents no els ajuda gens.

La fotografia és d’una dona ‘camisa vermella’ plorant, de desesperació, de tristor, després de dos mesos de lluita, en sortir de la pagoda on s’havia refugiat amb centenars de gent i que van ser desal.lotjats i detinguts. En entrar a la pagoda, els soldats es van trobar amb sis persones mortes i molts ferits.
En l’arxiu la fotografía dels grans magatzems absolutament destruïts, o una altra dels monjos que eren dins la barricada ajudant a una persona ferida o potser ja morta.
També es poden veure en una fotografia els ‘camises vermelles’ refugiats dins la pagoda.
 

Avui dimecres, dues tanquetes de l’exèrcit ja han pogut travessar les barricades. Els manifestants, els camises vermelles es defensen com poden. L’atac final ha començat. Desitjo de tot cor que no esdevingui una massacre.  El fabulista De La Fontaine va deixar anar una frase terrible : la rasion du plus fort est toujours la meilleure. Vaig ser tot just novembre passat en aquesta zona on són les barricades.
Els comentaris fets per occidentals que són allà, que viuen des de fa més de sis o vuit o deu anys, no puc transcriure’ls. He de conèixer també el que diuen la gent thai, els birmans, els laosians, la gent del país. Ja no serà res igual a partir d’avui.

No hi ha diàleg i ja són més de 60 els morts i més de dos mil els ferits, entre ells el periodista Flavio Signore de ” Birmània per la Pau ”, que era allà, per informar. És a l’hospital, fora de perill.

Infiltrat amb els camises vermelles
Article signat per Saw Yan Naing, periodista birmà, del diari The Irrawaddy

Com a periodista, sóc a la cua per poder entrar a la zona de les barricades dels camises vermelles, a Ratchaprasong. Els guàrdies de seguretat ens registren. Em deixen passar.
Potser és el centre de Bangkok, però una vegada dins la barricada, et trobes en un món absolutament irreal i diferent. Centenars de camises vermelles seuen, mengen, parlen, dormen, miren la televisió – dones, infants, gent gran, monjos -.
Ens apropem a una dona que està descansant en un matalàs de bambú amb el seu fillet, i li demanem si podem parlar-hi. Afirmatiu. Ens diu que és al campament des del 12 de març. – ”No volem que ens matin, però si l’exèrcit comença a disparar, estem preparats per morir per la democràcia” –
Tot just uns minuts després apareix el seu home. Quan s’assabenta que la seva dona ens ha parlat, s’enfada violentament, i li dona una bufetada a la dona i a empentes la fa marxar. Ens demana de no publicar cap fotografia o video. Arribem a un acord, i marxem.
Malgrat aquesta violenta interrupció, continuem entrevistant als camises vermelles.
— ” El nostre motiu no és donar suport a Thaksin o a aquest govern, parla una dona de 60 anys que està cuinant per els manifestants, — només demanem llibertat i democràcia” —

Dins el campament no hi ha electricitat, ni tenen aigua ni menjar. Totes les botigues, benzineres, supermercats de la zona on és la barricada, tot està tancat i barrat. Però no sembla que els manifestants vulguin marxar, ni tan sols podem percebre ni un sol moviment de desertar i baixar la guardia. Weng Tojirakarn, un dels líders dels camises vermelles, s’adreça als periodistes – Molta gent innocent ha mort. Aquest govern ha de deixar de matar immediatament –
Ens diuen vàries persones que hauríem de moure’ns per llocs més segurs, sobretot quan sigui ja de nit. Ens diuen que els periodistes no agradem ni als manifestants ni a l’exèrcit i policia del govern, i hem de vigilar.
Una companya, una noia jove tai, freelance de The Irrawaddy i que era treballant amb periodistes de France 24, va ser detinguda per el servei de seguretat dels camises vermelles. La van acusar de no dir la veritat, de distorsionar els fets. Dos homes la van maltractar i la van colpejar. Va ser interrogada en un racó. Finalment la van deixar en llibertat.

Pongsak Chanon, un observador que va poder entrar a la ‘zona de foc’ el dilluns, ens va dir que tot aquesta àrea era un cementiri, un tros de Ciutat mortal.
—  ”Els trets passen ben a prop teu; gent malferida, morts. Sembla una pel.lícula de Hollywood. Quan era a la línia de front, tenia la sensació que en qualsevol moment una bala acabaria amb la meva vida, perque no veus, no saps d’on venen els trets.
Tots dos bàndols, els camises vermelles i el govern necessiten, han d’arribar a un compromís, han d’aturar la violència” —
— ”La gent no pot morir d’aquesta manera, així” –.
Saw Yan Naing – The Irrawaddy – 18 de maig 2010

EE.UU. pot perdre el seu  millor aliat al sudest asiàtic . El Rei, més de 80 anys, ja no pot fer d’intermediari. Potser la seva filla, que la gent de Tailàndia estima, o és el que em van dir quan vaig ser-hi l’any passat. La seva fotografia era arreu a tots els pobles juntament amb la dels seus pares.

La fotografia és d’avui mateix; una manifestació dels camises vermelles, sobretot dones, sense camisa, ensenyant que elles i ells no tenen armes de foc.
En l’arxiu, els monjos netejant el terra de dins les barricades i unes altres en la que es pot veure com llencen coets artificials contra l’exèrcit.
Encara hi han més de 5.000 persones malvivint dins les barricades, al centre de Bangkok.

No pot intervenir cap organització mundial, o les Nacions Unides ? No sé, sembla que el sudest asiàtic no té interès i si la violència i la força de l’exèrcit continúa, l’espurna es transformarà en un bany de sang i de mort, i guerra civil. Qui guanyarà ? La Índia, Xina, Rússia, s’ho miren, més aviat tothom …….

Ahir, aquesta vegada al carrer, l’home, excompany de la dona, va matar a ganivetades la dona. L’assassinat fora les quatre pareds, a la llum del dia, davant de la gent que passejava pel carrer.
La dona va morir en ingressar a l’hospital. El pressumpte autor va ser detingut. 
El meu sincer condol, la meva denúncia, la meva ràbia, i encara i sempre, la meva tristor per aquesta violència.

Les mateixes flors que en els tres anteriors assassinats de tot just fa una setmana. 
Terrible.

Diuen que el futbol és l’opi del poble, o qualsevol altre esport popular en qualsevol altre país; possiblement, i cert, moltes vegades. Però com sempre passa tot depèn de les persones que són al capdavant d’aquell o altre equip, o del mateix esportista individualment. Pot transmetre uns valors importants gràcies a la seva popularitat.
Llegint un article d’un periodista esportiu, que no ho sembla, en Ramon Besa del diari El Pais: ”La justícia poètica de Guardiola”, m’he fixat en aquest paràgraf:

Quan va ser el.liminat de la Copa per el Sevilla en un mal partit al Nou Camp (1-2) la nit de Reis, la seva filla Maria li va dir, – Desapuntat d’entrenador!! – quan li va dir que no podria acompanyar-la a la cavalcada de Reis perque havia d’anar al camp, tenia un partit. Passat els Reis, Guardiolla va anar amb els seus fills Maria i Màrius a visitar l’Hospital de la Vall d’Hebron perque participéssin en el lliurament de joguines als nens i nenes que tampoc havíen pogut anar a la cavalcada.

De ben segur que els seus fills van viure una altra realitat de la vida i van aprendre i molt per saber valorar el que els envolta. 

Voldria, desitjaria, escriure posts explicant històries, paisatges, somriures, art, cultura, donar a conèixer les meves vivències en aquests últims viatges que vaig fer durant dos mesos; però malgrat els esborranys es van amuntegant, no puc deixar de denunciar una i una altra vegada què passa a Birmània. Quan hi ets, no ho veus, però ho perceps; veus la precarietat de la seva subsistència; veus el poder de l’exèrcit i la Junta Militar; veus monjos i … monjos …; veus la resistència i la fe de la gent, veus el seu somriure, malgrat tot. Quan tornes a casa, de primer, recordes amb amor i emocions tot el que has vist, i unes hores més tard, penses: I que bé dormir en un llit, obrir una aixeta, premer l’interruptor, poder ser lliure, poder tenir una assistència mèdica i tots els infants van a escola, i la gent gran és més independent que fa només uns trenta anys; i ells, i elles ? Poden somriure amb tant poquet que els hi dona la vida ?

Aquest mes de maig fa dos anys del Cicló Nargis al delta de l’Irrawaddy, al sud de Rangoon; bé doncs encara avui, sí avui, milers de persones no tenen casa, no tenen camps per llaurar, l’arròs creix en males condicions, el bestiar va morir, i per damunt de tot, orfes i més orfes- La Junta Militar no té cap pressa en ajudar el seu propi poble.
Des de fa dos mesos pateixen una sequera severa, les pluges no arriben, malgrat les pregàries, la fe, i la festa de l’any nou. Bagan, Mandalay Rangoon, Pegu, són àrees on no ténen aigua per beure. La gent fa cues amb poals per omplir-los. I us preguntareu, qui els dona aigua ??
Doncs donants particulars, gent del poble. La USDA (Union Solidarity and Development Association) depenent de la Junta Militar vigila als donants particulars, i fan fotografíes a a les persones que ajuden a la gent que no té aigua. Novament, la Junta no té prevista cap acció per ajudar al seu poble. Les temperatures s’enfilen a més de 40 º.
Al poble de Dala, un dels seus habitants explica; les autoritats locals distribuiexen aigua, però només als seus familiars i membres de l’exèrcit i la junta. La gent del poble que ens ajuda, els paren membres de la USDA, i els obliga a posar las bandera de la Junta i la USDA, per així poder fer fotografíes per demostrar que sí, que ajuden. Si es neguen a posar la bandera, no poden entrar al poble a repartir l’aigua.
Un metge de Rangoon informa que han mort moltes persones per deshidratació, entre 60 i 70 anys. Algunes persones beuen alcohol … Els talls d’electricitat són cada vegada més i més freqüents. Comprar una botella d’aigua de 5 l els costa 0.60 US$; els ingressos anyals d’un treballador és de 220,- US$.

La petita organització popular, és a dir que no pertany de la Junta, anomenada Free Funeral Service – FFS -, que dona assistència a la gent en el moment de la seva mort, el funeral i l’enterrament,  ha decidit ara ajudar a distribuïr l’aigua, en veure que la Junta s’inhibeix descarada i cruelment, i els que poden fan donacions de diners o senzillament omplen els poals. La FFS reb els ajuts en diners o botelles i garrafes d’aigua, i la porten als pobles i per la gent més necessitada.
Ara tenen més feina ja que les morts es multipliquen i al mateix temps ajuden a apaivagar la set de la gent.
Mentre, la Junta està preocupada en organitzar les ‘seves’ eleccions per la propera tardor.

També poden trobar aigua en els monestirs i els monjos activistes ajuden tot el que poden i més, però de vegades l’aigua no és bona per beure.
L’organtzació de la UNICEF – United Nations Children’s Fund – establerta dins a Birmània, distribueix l’aigua on pot i quan pot. Les temperatures s’enfilen fins a 45º.
Al delta de l’Irrawaddy on van patir el cicló Nargis, ara estàn en un veritable estat d’emergència.
Un enginyer birmà resident a Singapore ha pogut enviar diners, perque els voluntaris passen il.legalment les fronteres a cercar ajut, diners o aigua.
Un resident a Rangoon ha rebut més de 300,000 Kyats ( uns 300 US$) dels amics i veïns, per comprar botelles d’aigua i poder anar als pobles afectats. Es trobarà amb els membres de la Junta que li ordenaran de posar la bandera del govern al seu cotxe, i ell ho ferà, perque el més important és fer arribar aigua per beure a la gent.
Les fotografíes les he trobat a la xarxa. Homes, dones, infants, esperant poder omplir les galledes d’aigua.
I mentre la Junta continúa al poder i les organitzacions i governs  internacionals amaguen el cap sota l’ala, com l’estrús …..

Això és el què passa a Birmània i si pots viatjar a aquest país, recordeu d’informar-vos bé, molt bé, i donar diners directament al poble i recordar en mig de tanta bellesa, que s’amaguen uns fets, unes vides, que miren esperançats a poder viure una miqueta millor, tan sols, una miqueta millor.

Avui fa 14 anys i 304 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Escolto en Puyal , i informen que mai li han remuntat 4 gols al Barça’ …. !!!

Guanya el futbol, perden els resultadistes ! Gràcies Pep ! 

En Sean Stiegemeier es va preguntar, per què no vaig a Islàndia a veure el vulcà de nom difícil de pronunciar ?
Dit i fet. Es va trobar amb un temps terrible i malgrat la setmana d’estada, només va poder aprofitar un dia i mig per poder fer fotografíes i regalar-nos aquest muntatge fascinant.

És divertit veure les restes d’un avió estavellat …. el vulcà és el seu enemic.

Un excel.lent video per gaudir-ne !

Iceland, Eyjafjallajökull – May 1st and 2nd, 2010 from Sean Stiegemeier on Vimeo.

 Ja és un fet; el senyor Abhisit Veijjajiva,  Primer Ministre, ha donat un ultimatum als camises vermelles. Han de marxar del centre financer de Bangkok, i ha demanat a les dones i els infants que deixin el campament. L’exèrcit dispararà a matar. Els camises vermelles volen tornar a negociar, a parlamentar, i el govern no vol deixar el poder; la divisió està servida i ningú té cap dubte que la guerra civil és ben a prop. L’Ambaixada dels EE.UU. ha evacuat a tot el seu personal. El toc de queda que volía implantar el govern, de moment s’ha aturat. El president derrocat (any 2006 ), ara a l’exili, Thaksin Shinawatra, demana diàleg, els camises vermelles la intervenció del Rei Bhumibol; el poder financer i econòmic del país (camises grogues) amb el suport dels generals continúa donant suport a aquest Primer Ministre, llicenciat a Eaton, de cara afable, molt jove, molt tou, i incapaç d’apropar-se al poble, sense cap mena de lideratge, i el poble el que vol són eleccions lliures i netes.
Pot haver un bany de sang …. no sé, desitjo que el seny torni i el diàleg esdevingui una prioritat.

—————–

Un company tot tornant de Bangkok m’ha dit que el districte financer de la Ciutat és un veritable camp de batalla, malgrat el primer ministre, nascut al Regne Unit i educat a Eaton, el senyor Abhisit Veijjajiva va acceptar convocar eleccions per el proper novembre. Els camises vermelles volíen garantíes i no els hi van donar.
Però el general dissident de l’exèrcit del govern, ara cap de files dels camises vermelles, General Khathija Sawasdipol, conegut amb el sobrenom de Seh Daeng (comandant roig ) va ser ferit mortalment mentre responia a una entrevista d’un periodista del New York TImes. Els franc tiradors són a punt. Les divisions dins la policia i l’exèrcit són cada vegada més evidents, encara que la premsa no ho diu, ni tampoc la televisió. Hi ha com una mena de silenci ‘oficial’ que no es vol trencar. La guerra civil planeja en l’aire.

És increíble com els més de 10.000 camises vermelles estàn aguantant dins les seves barricades la força del govern i de l’exèrcit des de fa dos mesos. Diuen les fonts més properes que el nombre s’ha reduït a 5.000. Els soldats ja han començat a disparar i es compten més de 20 morts en aquests dos últims díes. Els camises vermelles volen seguretat i unes eleccions netes; mentre el seu líder i antic Primer Ministre Thaksin Shinawatra, exiliat per un cop d’estat l’any 2006, dirigeix la revolta, a l’ombra. Ben mirat, ell va guanyar unes eleccions netes i lliures.

Aquest vespre, ara ja és de nit a Bangkok, hi ha una calma tensa, ja que tothom espera un atac final per part dels soldats per fer enrera els camises vermelles i foragitar-los del centre de Bangkok. El primer ministre senyor Abhisit així ho ha manifestat, no tan clarament evidentment, però les seves paraules han estat contundents.

Dos periodistes morts, un canadenc i un thailandès. Molta gent morta des del començament de la revolta, ja són més de 42 persones. 

Sembla que aquesta Thailàndia plàcida, tranquil.la, oberta, riallera ha arribat a un final ben trist i violent. Algunes  Ambaixades han tancat i es demana de no viatjar a aquest país. Avui serà una nit de tensions, violència i qui sap si sagnant. 

Es poden trobar fotografíes d’un fort impacte, però he trobat aquesta d’aquest nen al costat d’un soldat. En què deu pensar ? En l’arxiu una altra fotografía, on es pot veure el cos del ‘comandant roig’ ferit de mort. 

En aquests fets violents, de ‘quasi’ guerra civil, sempre em vé a la memòria el petit poema de na Montserrat Abelló :

— Creia que era fàcil 
    i no ho és 
    les guerres mai no es guanyen —