Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

30 d’abril 1975 – Final de la guerra – Viêt Nam – 35 anys

Publicat el 30 d'abril de 2010 per rginer
Avui s’acompleixen 35 anys que la guerra de Viêt Nam va acabar. Avui no sembla que aquest país hagi patit tanta guerra durant tans anys. La recuperació és inapelable.
Encara hi han mancances, moltes, però el seu caràcter pragmàtic, pacient, lluitador, han fet possible que Viêt Nam sigui avui un país, que mira el futur, sempre endavant, sense renegar del passat i de l’esforç enorme que van fer i les guerres que van patir, civil inclosa, per aconseguir ser una nació reunificada on conviuen més de 86 milions persones, 54 ètnies diferents.
El més difícl quan es guanya una guerra, any 1975, que va ser cruel, violenta, terrible ……  i ara com tirem endavant ? Un país absolutament detrossat i més de tres milions de morts, mlions de ferits, invàlids, deformes per els danys col.laterals de les bombes químiques, exiliats, gent que va fugir.
Ho Chi Minh, l’Oncle Ho, va saber molt bé instruïr la gent; els va ensenyar a estimar la natura, la terra, els arbres, llegir, aprendre, ser feliç, respectar la família i la gent gran, escoltar, treballar, mantenir els valors de la nació, i sempre, sempre sentir-se vietnamita i preservar la seva història, cultura i valors. Ell no va poder veure el final de la guerra. El General Giap, gran estratega amic personal de l’Oncle Ho i persona crucial en les victòries davant els francesos i americans i xinesos i japonesos, encara és viu. Ja haurà arribat als cent anys, potser.

Aquesta fotografía m’agrada molt; la va fer l’inoblidable Philip Jones Griffiths.  
      
ACI   

Si teniu temps i ho desitgeu, en aquest link al meu apunt, podeu veure un video de’n Philip Jones Griffiths extraordinari.


Eren temps de guerra. L’arròs és la base principal de l’alimentació del vietnamita, però és quelcom més que una menja, és senzillament la raó de la seva existència com a poble. Hi ha com una certa simbiosi religiosa i moral en la societat vietnamita quan es cultiva l’arròs. Quantes tombes haurem vist en mig d’aquest camps ? És el lloc on volen ser enterrats, el seu tros, el camp d’arròs.
Per un vietnamita menjar arròs és com per els catòlics menjar el pà.
El llibre de text dels vietnamites és el ‘ Truyên Kiêu’, un poema èpic, de 3,254 versos, el sacrifici d’una dona per salvar la seva família.  Escrit per Nguyên Du (1766-1820)                                            ACI
– No és important que una fulla de l’arbre caigui, si el tronc continúa ferm, ben arrelat a la terra –

Els diferents invasors, xinesos, mongols, francesos, japonesos, americans, no han entès mai que el llibre de text per excel.ència d’aquest país sigui un poema.

En l’arxiu un parell de fotografíes : L’Oncle Ho llegint el poema èpic  Truyên Kiêu a la tropa i una composició meva: la falç, la sabata de cautxu de l’Oncle Ho i l’arròs. I dues fotografíes més,  del mateix dia a Ho Chi Minh (Sai Gòn ) i Hà Nôi celebrant l’aniversari; 35 anys sense guerres són moltíssims per aquest poble; viure en pau, va ser el seu somni.

Saber perdre

Publicat el 29 d'abril de 2010 per rginer

El futbol és un esport i en Pep Guardiola ho sap molt i molt bé; un esport que ell estima per damunt de tot. Només es pot guanyar a l’equip que ell entrena NO jugant a futbol; tots davant la porteria i xutar pilotes fora. I com tot esport, es guanya i es perd. Però aquest equip segueix endavant, jugant, i de vegades com si fos un grup de xicots que interpreten el joc al ritme que els diu el seu entrenador, com un grup amateur, i ja sabem que tots són més aviat mil.lionaris. Ahir ja ho va dir en Pep – és un Club que sap molt bé el que és perdre moltes, moltíssimes vegades – .
Gràcies nois per fer enaltir aquest esport. Avui ha estat el dia que he posat la bandera del Barça al balconet. 
Ara toca guanyar la Lliga i si no es pot … doncs tornaré a posar la bandera a l’endemà mateix de perdre.

Birmània – U Win Tin: — Malgrat ser lliure, no ho sóc. —

Publicat el 25 d'abril de 2010 per rginer

La seva veu no es pot silenciar. El diari The Independent publica aquest cap de setmana un dossier especial dedicat als milers de presoners polítics que hi han a Birmània; històries diferents, conegudes, desconegudes. Silenciosament, pacientment, un col.lectiu vol donar a conèixer al món, la història d’aquests més de 2.100 presoners polìtics que es consumeixen a la presó, molts d’ells ja fa més de 20, 30 anys, d’altres tot just acaben d’entrar i la sentència és de 60, 65 o 70 anys.
El seu delicte: reclamar una millor vida per la gent, ajudar als damnificats del cicló Nargis ara ferà dos anys, demanar preus més assequibles per poder subsistir, demanar que no s’emportin els nens a l’exèrcit, demanar que deixin de posar mines anti-persones a la frontera amb Tailàndia, demanar escoles i hospitals gratuits, demanar que no desplacin a la gent ni obligar-los a treballs sense cobrar, demanar que s’acabi el tràfic de droga, demanar ‘prou als assassinats’, demanar poder parlar sense por, demanar unes eleccions netes, lliures, en igualtat de drets i condicions; demanar, demanar, tantes i tantes coses en aquest país pobre i ric, meravellós, pacient, convençut que un dia els arribarà la llibertat i la felicitat.
2,186 presoners polítics.
U Win Tin, 80 anys,  alliberat després de passar 19 anys a la presó.

Aung San Suu Kyi, 64 anys, líder indiscutible i guanyadora de les eleccions de l’any 1990. Més de 15 anys empresonada a casa seva.
Min Ko Naing, líder dels estudiants en la revolta de l’any 1988. 
U Gambira, monjo, per ajudar a fer realitat la revolució del safrà de setembre de 2007. 
Win Htein, 70 anys, empresonat l’any 1988, company de partit d’Aung San Suu Kyi.

Aquest col.lectiu va decidir fer una campanya ‘diferent’, i crec que ho està aconseguint. El document fotogràfic és impactant:

‘EVEN THOUGH I’M FREE, I’M NOT’
aquest és el títol del seu blog.

www.enigmaimages.net


Estàn fent una tasca fantàstica per denunciar una i una altra vegada l’empresonament de tantíssima gent.  Les fotografíes impactants; persones compromeses han accedit a ser fotografiats amb una mà ben oberta amb el nom del presoner escrit. Com la fotografia d’aquest apunt, en U Win Tin, mà oberta, i el nom d’Aung San Suu Kyi.
Els autors d’aquesta campanya han estat viatjant per Àsia, clandestinament per Birmània i cercant fills i familiars i amics de presoners que van poder fugir a altres països.
Han accedit a ser fotografiats perque el món sàpiga el què passa a Birmània …….

Avui fa 14 anys i 282 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

ANNA – Círcol Badalona – Nit de teatre 24.04.10

Publicat el 25 d'abril de 2010 per rginer

Un 24 d’abril, dos mesos abans de Sant Joan. Una nit. Un teatre desconegut per a mí, bonic. Un escenari amb una escenografia bella. Unes golfes, un lloc per viure. Apareix l’Anna. Comença la funció. Amb en Jaume (borinotus)i la Dolors, blocaire també, vam seure tot encuriosits i expectants davant la primera obra de teatre escrita per en Marc Torrecillas, sí, sí, el blocaire, Badalona-Trondheim. Director, autor, escenògraf, grafisme, i amb la col.laboració d’un grup de gent extraordinàriament professional de maquilladora, attrezzo, música, il.luminació, coreografíes, so, regidor, perruqueria, maquillatge, vestuari i les dues actrius, tot amanit per en Marc.

Però, en un teatre tan petit, un grup de gent entusiasta i estimant el teatre … pot captar l’atenció de l’espectador i que tots segueixin en silenci, amb interès, gaudint de teatre durant una hora i 15 minuts? Doncs sí. Marc, ets gran i la vetllada teatral será per a mí, com per la o les protagonistes, una nit especial.

Amb en Jaume després de la funció, només vam expressar: Molt bé en Marc; per ser la seva primera obra de teatre que ha escrit, dirigit i cuinat, Déu n’hi dó ! Una escenografía perfecta, un clímax desorientador que no perd l’interès i has d’estar clavat a la butaca fins el final. Molt bon text.
Després vam petar la xerrada d’altres temes, els referèndums d’avui, els blocs que semblen que s’estiguin ‘refredant’, els fatxes que ens envolten, d’altres Barcelones, en una nit agradable, a la Plaça de la Vila de Badalona. 
De fet, jo reacciono tard …. fins passades unes hores, no torno a entrar en l’obra de teatre i aleshores recordo novament les situacions, el text i el fil de la història que en Marc ens vol explicar.

Per cert, les dues actrius, el seu segon cognom és una Danés i l’altra Xirgu …….
Carla Torres Danés i Clara Moliné Xirgu.
Porten el teatre dins la seva sang, no hi ha dubte i ho van demostrar.
 

Bravo Marc ! 

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/164923

 

25A-SÍ – Exercir el dret a decidir: Independència

Publicat el 24 d'abril de 2010 per rginer

I el camí segueix i segueix per arribar a un punt final. Demà un altre dia important perque el nostre poble tingui el dret a decidir ….. independència SÍ – independència NO.

Un camí dins l’ombra d’una foscor que ens envolta i que cal obrir per veure la llum, per dignitat i per aconseguir ser més feliços, per la independència i el dret del poble a decidir.

El meu suport a totes les viles, ciutats i pobles que demà tindràn aquest dret i el meu desig de poder fer-ho a la meva ciutat per votar clarament un rotund.

 —   Endavant les atxes !!  —-

Bangkok: Notícies preocupants

Publicat el 23 d'abril de 2010 per rginer

Les fotografíes es publiquen a la xarxa una rera altra. Les notícies són cada vegada més preocupants. Només cal una petita espurna perque l’explosió sigui una realitat.

El primer ministre d’un govern il.legal, imposat per l’exèrcit, no vol ni negociar, ni parlar, ni encara menys dimitir i deixar el poder. Els camises vermelles continúen al centre financer i comercial de la Ciutat.
Els soldats i policia davant tots els manifestants esperant. Es comenta molt, que estàn esperant rebre ordres per disoldre amb armes de foc els manifestants, i aquest fet pot provocar la crisi més perillosa i important d’aquest país, mai colonitzat, i que ha anat passant els anys de la seva història entre un rei venerat per tot el poble, dictadures, cops d’estats, tots tous, molt tous, i unes eleccions lliures, finalment, i que van guanyar, per entendre’ns, els camises vermelles i el seu lider, també corrupte, Thaksin Shinawatra, avui exiliat en un país àrab, però que va saber i va donar esperances a la gent del nord, als camperols, als treballadors.

Un amic que ha tornat tot just de Bangkok m’ha explicat que el país és de fet feudal, amb una èlit del 10% molt, molt poderosa i amb molts diners, un altre 10% de gent forània amb interessos econòmics potents en el negoci del turisme i un 20% d’una nova classe mitjana. Tots ells vivint al sud del país. La resta de població, camperols, treballadors, pobresa, zones pendents de desenvolupament on el diner del sud no arriba; aquests són els camises vermelles. 

En el viatge que vaig fer el propassat novembre per aquest país, sí vaig poder copsar aquestes diferències, i molt. 
Els països ‘amics’, occidentals, àrabs, de cap de les maneres els interessa aquesta violència o aquest trencament en un país on hi han molts poders i interessos econòmics. Tampoc és la manera d’actuar dels thais; no volen la violència, volen parlar. I els soldats cada vegada més se senten més propers a ells que no pas del govern.
L’exèrcit té la paraula, on hi han dissidències, i el venerat rei,  amb una salut molt precària, pot fer encara de mediador.

He escollit la fotografía de la dona pujada a les barricades demanant eleccions; el govern sap perfectament que les perdrà. Els vots dels camises vermelles sumen més del 60% …….

Avui: 40è aniversari DIA DE LA TERRA

Publicat el 22 d'abril de 2010 per rginer

Són aquestes celebracions per un día per recordar a la gent del món que existeix la fam, els nens, els drets humans, l’aigua, el mar i moltes més coses.

Però avui, dia 22 d’abril, fa 40 anys que a EE.UU. es van inventar el Dia de la Terra.
Organitzar activitats durant un dia per preservar el nostre món, tot el que ens envolta; plantar un arbre, netejar el bosc, estimar el nostre entorn, saber conviure amb la natura, escriure, respirar aire net ….. i és el país més poderós del món que ho va endegar, i és el país del món que més embruta la terra. Quin contrast !

Aquestes dues tortugues a les Galàpagos discuteixen, es miren, es barallen (¿?) o es pregunten que estem fent tots plegats ? Sí, teniu raó, ho embrutem tot, encara que hi ha bona gent que vetlla i lluita perque això no passi.

Les Galàpagos, precisament el lloc on en Charles Darwin va fer els seus descobriments. Un paradís …. en perill.

Un petit granet de sorra en homenatge als defensors de la terra i a tota la natura d’aquest el nostre món.

Birmània : Reinvindicar i desig

Publicat el 20 d'abril de 2010 per rginer

Durant l’any nou a Birmània, els activistes del partit NLD, presidit per Daw Aung San Suu Kyi, ténen una feina a fer, com tots els anys. Pugen a un petit pujol prop del llac Inya, a Rangoon, on es troba la casa on està empresonada la seva líder. No poden ser gaires, els vigilen.
Reinvindiquen la seva llibertat, fan les seves oracions per desitjar el seu alliberament i llencen al llac peixos. 
Ella ho sap i de ben segur que els pot veure des d’una de les finestres de la casa, absolutament rodejada per les forces de l’exèrcit i tancada tota accessibilitat.
Però un petit racó encara és lliure i els peixos poden nedar sense perill fins a casa seva.


Avui fa 14 anys i 277 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Hôi An: Nit de lluna plena

Publicat el 18 d'abril de 2010 per rginer

Quan és nit de lluna plena i la seva llum entra fins al final del passadís de casa, recordo, i crec que sempre ho recordaré, la nit a Hôi An. Ja he explicat en el meu anterior apunt, que tots el díes de lluna plena, un cop al mes, les cases, les botigues, els restaurants, els carrers, apaguen les llums elèctriques, i les llanternes s’encenen en milers de colors. L’espectacle és total i encisador.
Aquella nit no vaig portar la càmera. Ja sabeu que de vegades fer fotografíes pot estorbar, i deixes de gaudir del moment, del lloc. Caminava lentament per tots els carrers del poble, ple de gent i de sobte en una cantonada uns infants molt engrescats jugant …..  ‘el joc de l’olla’ !!!! ‘, però amb una diferència, les olles eren llanternes !
Lluny de casa, però ben a prop també ! Continuant la meva passejada, les cases i botigues canvíen de color, d’aspecte en una nit de lluna plena. Quan ets a la vora del riu, la llum de la lluna reflectida sobre l’aigua, gent dels pobles veïns amb espelmes i intentant vendre objectes rituals, intercanvis, seure i escoltar, sentir la flaire del ventet, temperatura tropical, tot; és la ‘nit de lluna plena’.

El pont japonès de Hôi An és de visita obligada. Durant els secles XV al XIX els mercaders, comerciants, aventurers arribàven constantment a l’antiga Faifo, i els japonesos no van ser una excepció. El curiós de Hôi An és que tots els seus visitants van deixar petjada, construïnt cases, comerços, botigues i els japonesos un pont. Data del secle XVI, molt ben conservat. És la fotografia obligada per a qualsevol turista que es perd per Hôi An. I naturalment, jo també la tinc. Un ancià passava a prop, i li vaig demanar si podia fer la fotografia; somrient em va agafar la càmera. Suposo que ja té experiència en aquest tipus de favors ….
Al deixar de ser el port d’entrada dels vaixells de molts països a finals del secle XIX, l’activitat econòmica del poble va anar perdent força i es va convertir en un petit poblet de pescadors, tranquil, on mai passava res.
Sortosament aquesta ‘invisibilitat’ de Hôi An, i sobretot al no ser un lloc estratègic, va ser del tot ignorat durant les guerres, primer amb el francès i després amb els americans. No van patir les bombes ni lluites ni destrucció; només l’èxode de  la gent. Recordem que és ben a prop de Danang un lloc ben important i estratègic en la guerra, i una de les bases americanes més important.

Al ser Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, l’antiga Faifo ha sobreviscut i els seus habitants i descendents del antics mercaders estàn orgullosos i feliços de poder conservar tot aquest patrimoni de les més de 800 cases catalogades i admirades. Del mercadeig als tallers de costura … quin canvi o millor dit, quina reconversió !

La fotografia dels amics de TE de la botiga amb les llanternes enceses. En l’arxiu el pont japonès i la vora del riu.

HÔI AN : Encís, llum, viatjar al passat

Publicat el 17 d'abril de 2010 per rginer

Hôi An, Patrimoni a la Humanitat de la UNESCO (1999), s’ha convertit en una destinació obligada per a qualsevol viatger al centre de Viêt Nam. Va ser un port molt, molt important, i era conegut amb el nom de Fayfo, Kaifo, Faifoo, Faixfo, Hoai Pho i finalment Hôi An. Ruta de la seda, ruta de les espècies, comerç internacional, vaixells portuguesos, anglesos, neerlandesos, espanyols, xinesos. Era el port de les ciutats del regne Cham de My Son i Tra Kieu. Entre els secles XV i XIX aquest port, aquest poble, era conegut arreu del món.

Fa tres anys no vaig poder anar-hi; un fort cicló va travessar la zona central del país, i si una cosa ténen els vietnamites, és que saben perfectament quan arriben les tempestes, la seva força, organitzar les evacuacions i prohibir taxativament qualsevol visita als llocs afectats a tot viatger. Vaig arribar a Hôi An en cotxe, provinent de Hu’ê. És una bona entrada. Després de moltes setmanes sense veure el mar, de sobte era a la costa del Mar de l’Est o de la Xina, encara que arribar-hi per mar, entrar per l’estuari fins al riu al centre mateix de Hôi An, ha de ser segurament una travessa inoblidable.

Danang és la ciutat propera. Durant la guerra amb els americans va ser un dels llocs més arrasats del país; fins i tot l’aeroport, avui, encara mantenen els angars que van construïr els americans i m’han dit que en un racó de la zona, es troben bidons plens de l’element fatídic i mortal, dioxina, l’agent orange, que utilitzaven per bombardejar la terra, és a dir, les armes químiques … 
Em va sorprendre, però, com s’ha refet aquesta Ciutat i com van construint hotels i apartements, empreses americanes com Hyatt, per exemple. Les platges son amples, sorra finissima, una badia ideal (tot just al costat de la famosa China Beach on els americans teníen el seu lloc d’esbarjo) … però, ai, quan apareix un cicló, és un corredor brutal per poder passar-hi, i ja ho vaig veure en arribar … dos vaixells de càrrega encallats a la sorra per la força del vent.
Però a Hôi An tot és diferent. Hi arribes per carretera, ràpid, des de Danang i de seguida veus turistes estrangers, moviment, tràfic i cap edifici alt, no, no estem en un llogaret qualsevol, és Patrimoni a la Humanitat de la UNESCO, i està absolutament prohibit construïr i fer res que desvirtui la imatge i la història del poble.
Els més de 800 edificis, casetes, catalogats, van ser construïts entre els secles XV i XIX.
És com viatjar en el temps; arribar a Faifo, per comerciar, vendre, comprar, seda, jade, or, gingebre, espècies, sandal, fusta. Però avui Hôi An s’ha reconvertit i és un centre comercial, sí, però de sastres i modistes. Tot el poble es dedica a confeccionar vestits, pantalons, bodys, bruses, camises, a mida, teixits de molt bona qualitat, seda i llí o cotó. En 24 hores tens la roba feta i llesta per vestir.
Les casetes catalogades, precioses, són botigues on els colors dels teixits els hi dona un caire alegre, diferent de les típiques botiguetes de ‘souvenirs’.
Les llanternes també formen part del mobiliari urbà i un dia al mes, lluna plena, Hôi An prohibeix la circulació de bicicletes, motos i algun cotxe (no n’hi han gaires), apaguen el llum i encenen les llanternes de tots colors. L’ambient és , sincerament, preciós, encisador.
M’hi vaig fixar i molt en les teulades de les cases. Sempre tinc aquesta mania; mirar amunt. Les teules estàn tan ben posades, simètricament, que fan goig. 
Tot un día passejant per aquest poblet de comerciants. Un bon lloc per fer un recés durant el viatge per Viêt Nam. Imaginar-te el port ple de vaixells de diferents països i els comerciants fent els seus negocis. Avui, entrar en una botiga per decidir quin és el teixit que més t’agrada, decidir el model, i anar a buscar-lo l’endemà. Vaig endur-me unes camises de dormir (m’agraden) i els hi vagi dir de fer el mateix model (m’agrada). Dit i fet.
Arribes vora del riu Thubon, barques que t’esperen per navegar per l’estuari fins a mar. Travessar el mercat; fixar-te en la tranquil.litat de la gent; ni fan cas dels estrangers. Seure en un dels molts restaurants i fer un bon dinar; beure una cervesa ‘La Rue’, i evidentment comprar alguna que altra cosa per casa.
De tornada a l’Hotel, un bany a la piscina, llegir una mica en un jardí ple de flors i arbres …. fer vida de ‘marquesa’ ….. que de tant en tant sempre va bé.
Demà aniré a la platja. Hi han bicicletes de lloguer. Consells pràctics; un barret imprescindible, poden aparèixer mosquits ….., fa calor, aigua embotellada a la motxilla.
Comencen a arribar els núvols … ai, sembla que portaran pluja; recordo una dita vietnamita; cerco el llibre; sí, és la que recordo, traduïda al francès :

‘mua lúc nào mát mat lúc ày’ : quel que soit le moment où tombe la pluie, elle refraïchit  toujours le visage …..

La fotografia d’un carrer qualsevol de Hôi An, un poblet tan i tan diferent. Un racó de món, però tan freqüentat per diferents cultures i pobles i que han protegit amb molt d’amor el seu patrimoni …… fins i tot durant les guerres i invasions, i d’aquestes els vietnamites en saben un pou des de fa més de mil anys ….
En l’arxiu més fotografíes.

 

Missatges i missatgers: Els coloms

Publicat el 16 d'abril de 2010 per rginer

Fa uns díes en un programa de televisió van enviar un missatge des de Sant Joan Despí a Santa Coloma de Gramenet. El colom no va trigar més de 20 minuts en arribar i portar el missatge. Immediatament em va venir a la meva memòria el colomar que hi havia al terrat i l’afició que el meu pare tenía per criar coloms missatgers. De petita vaig conviure amb els coloms. Més tard, el meu pare per motius de temps i feina, ho va haver de deixar, però els colomars van quedar com un vestigi d’aquesta afició al terrat.
Anys més tard, el veí de dalt, en R. era aficionat a la columbofília. Ho vaig descobrir per les cartes que el carter no deixava mai dins les bústies.

Vam parlar d’aquesta afició moltíssimes vegades i sobretot de la quantitat d’històries i dels missatges importants que aquests coloms han estat portant dia rera dia durant guerres, moments difícils i finalment per afició. En R. va ser el responsable de la volada de coloms el dia de l’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona.

No fa pas gaire he llegit als diaris que els coloms missatgers han deixat de ser ‘membres de l’exèrcit espanyol’ i ara ja pertanyen a la societat civil.

Un colom missatger, l’aviïs d’on l’aviïs, sempre torna a casa, a no ser que es trobi amb un entrebanc important, o sigui capturat per un rapinyaire.
La raça del colom missatger, una au que està protegida per la llei, té una sèrie de peculiaritats físiques. La més destacable seria la capacitat d’orientar-se i poder retornar al colomar on va néixer. Sempre retornar a casa …. i ho recordo quan de petita el meu pare feia volar els seus coloms, i sempre tornàven a casa.
No se’ls pot ensenyar que voli a un lloc determinat, però sí que sempre, sempre, per lluny que se’ls emporten els aficionats i amants dels coloms, sabràn tornar al seu colomar.

Quan s’avien, comencen a volar en cercle fins que s’orienten i agafen el rumb. Tot i que no es coneix a fons el mecanisme que facilita aquesta orientació, sí que científicament es creu que utilitzen un sistema de navegació que es basa en els camps magnètics terrestres, en la posició del sol i fins i tot en el seu olfacte.
Sempre tornen a casa, són animals molt sociables,  i que es fan estimar amb les persones que els cuiden i torna perque en el colomar té el seu niu, és casa seva, hi té la seva parella, la seva família. De fet quan faig un viatge, sempre em sento una mica ‘colometa’, perque torno a casa, al meu niu, d’ón sóc, on pertanyo.

De Lisboa a Barcelona, 1.050 quilòmetres triga 12 hores, 20 minuts, més ràpid que el cotxe més veloç, perque no ha de parar per res. Té moltíssima resistència, a una velocitat constant d’entre 90 i 100 km/hora, pot fer parades molt curtes si ha de beure aigua, i, curiosament, té una resistència a la fatiga, per un motiu físic – no té fel i per tant no l’avisa que s’està esgotant – i quan aparèixen elements meteorològics adversos, té una glàndula que segrega una mena de polsim que fa que les plomes es tornin impermeables a l’aigua i per damunt de tot, té la facultat de transmetre genèticament aquestes capacitats, i per tant l’espècie es pot anar millorant cada dia.

És un missatger segur; els espíes o la policia no pot ‘punxar’ el missatge; no es poden escoltar converses; no hi ha internet, i és molt difícil de perseguir-los, ni tan sols en avioneta; quan volen, no saps mai quin rumb agafaran.

Al nostre país, avui, hi han més de 300 colomars; qui pot saber on anirà a raure el colom missatger ? Posar vigilants en tots i cadascún d’aquests colomars ?

A diferència dels coloms comuns,aquests son silenciosos, nets, ténen uns ulls molt vius i si algún desconegut obre la porta del colomar i els deixa escapar, cap problema, aviat tornaran a casa.

He trobat una quantitat d’articles i informes d’aquests estimats coloms missatgers. Si més no, m’han fet tornar a la meva infància, i recordar el veí del pis de dalt, en R., i veure aquest vol elegant, seriós, viu d’aquests coloms únics al món.

Us deixo aquets enllaços on trobareu tot tipus d’informacions d’aquests missatgers del cel, com jo he fet, i he intentat transmetre-la en aquest bloc. En aquesta la nostra casa, a nosaltres.cat, trobareu més links per poder informar-vos millor.
Aquest apunt només ha estat un petit homenatge als coloms missatgers i als seus cuidadors i aficionats.

http://www.colomsmissatgers.cat/

Bombes a Rangoon/Yangon

Publicat el 15 d'abril de 2010 per rginer

És l’any nou, la festa de l’aigua – Thingyan – i avui aquest matí, tot just fa unes hores, han esclatat tres bombes prop del Kandawgyi Park on milers de persones celebràven la festa de l’aigua; un parc familiar, tranquil, on m’hi vaig estar molta estona passejant. M’ha sorprès i molt; és veritablement raríssim aquest tipus de terrorisme a Birmània.
He llegit que han mort 20 persones i més de 75 amb ferides de tota mena han estat trasl.ladades als hospitals. La televisió del govern ha informat del fet, i sorprenentment no ha acusat ningú. Habitualment, segons la Junta Militar, sempre són rebels de les ètnies enfrontades a l’exèrcit els responsables dels atemptats i quan la televisió estatal informa de fets en contra el govern no s’hi estan de fer comentaris i acusacions directes, i sempre acusant a ‘forces estrangeres’. 
Estrany, molt estrany.

La fotografia d’una nena tot just després dels atemptats.
Caldrà veure les reaccions de la Junta Militar, però tanta informació, directament de la televisió estatal, en un país on tot està censurat ……. no sé, no pinta gens bé.
La violència no és patrimoni del poble, i durant aquests díes de festa, any nou, encara menys.
Com sempre, els morts hauran estat gent senzilla, que només desitjava fer festa i riure una mica amb les persones estimades, ser feliç. Només podem veure tristor en la mirada de la nena.

Avui fa 14 anys i 272 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

… un altra dona assassinada

Publicat el 15 d'abril de 2010 per rginer

Ahir matí, la dona, jove, de 24 anys va ser morta a ganivetades per el seu ex company. L’home va tornar a casa a recollir les seves coses, i va matar  la dona. Ell va intentar suicidar-se, sense aconseguir-ho. Dins la llar, les quatre pareds, a casa. La violència novament, la mort, la crueltat, la força.
I la denuncia continuada. Les estadístiques aniràn informant.

No s’hi val no escriure ni denunciar aquests fets, en primera plana.

I la tristor segueix, i el meu sincer condol.

Flors n’hi han moltíssimes, es cuiden, se’ls posa aigua, són vives, descansen, i tornen a reviure. Flors de marge d’un camí per les muntanyes d’un país llunyà.

Any Nou a Birmània : Thingyan – Festa de l’aigua

Publicat el 14 d'abril de 2010 per rginer
Avui és any nou a Birmània; lluna nova. Thingyan significa ‘un gir, un canvi’. Celebrar el nou any. Esperar les pluges, fa molta calor ara, les vacances escolars ja han començat, i al llarg dels propers quatre díes la gent espera el nou any amb il.lusió. 
I aquesta il.lusió i desig es transmet llençant-se aigua neta uns contra els altres, ata, aigua, per purificar, per netejar, per treure els mals esperits.

La fotografia és d’avui mateix, un carrer de Rangoon.
Abans deixàven que les dones fóssin les primeres en llençar aigua, amb galledes i tota mena d’estris es dirigíen als homes per llençar l’aigua entre riures i alegría . Tot home que passava per el carrer podía rebre una dutxa sense més, i tots ho accepten amb humor i de bon grat.

Avui ja són tots els que llencen l’aigua en qualsevol moment, indret, racó, pels balcons, des d’un camió, amagats darrera l’arbre. Fins i tot es munta una tribuna en certs carrers de Rangoon o Mandalay i a totes les Ciutats i pobles del país on la gent hi puja per anar llençant-se l’aigua i divertir-se.

També hi ha molta gent que es passarà el dia resant o meditant, i els vuit preceptes del budisme que professen s’acompleixen: no matar, no prendre el que se’ns dona, no mantenir una vida sexual correcta, no mentir, no beure alcohol, no menjar després del migdia, vestir-se de blanc i dormir en llits grans o de certa alçada. També deixant lliures els ocells i els peixos en captivitat, fent un acte meritori o bona acció. 

No es poden encegar per la ira, i en aquest cas està molt mal vist llençar aigua a les persones que no ho desitgen.

Hi ha unes menges especials durant aquests díes; bunyols d’arròs farcits de sucre de canya i saltejats amb un polsim de coco fresc tot trinxadet.  Més d’una vegada dins el farcit hi posen ‘bitxo’ molt picant i el que li toca aquest bunyol li ha tocat el rebre, davant la riota de la gent.

Com fa moltíssima calor, es serveixen begudes molt refrescants, llet de coco barrejada amb trocets de pasta d’arròs tenyit d’un color verd clar, jalea d’algues, segó i altres ingredients, els que troben, però sempre begudes agraïdes.

Abans de la dictadura militar ( d’això fa més de 60 anys …. ) grups de gent, cors, cantàven cançons iròniques, una mica com les nostres ‘caramelles’. Era la manera que la gent tenia per poder expressar-se lliurement. Però, ara, avui, aquestes ‘caramelles birmanes’ estàn absolutament prohibides.

La flor per excel.lència d’aquesta festa és la del Padauk, d’un color groc brillant i apareix als arbres perque anuncia la pluja que tothom espera. Les noies es posen les flors al cap. Vaig portar de Birmània un trocet de fusta de padauk; els dona sort.

En l’arxiu hi ha una fotografía d’un padauk, i no sabia en aquell instant el què sgnificava.
En l’arxiu algunes fotos que he trobat de la Festa de l’Aigua, d’enguany, tot just d’ahir o aquest matí molt aviat – Any Nou – THINGYAN.

Avui fa 14 anys i 271 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.