Chào ông Viêt Nam

Aquests són díes de reflexió, de descans, de placidesa. Havía comprat al llibreter del barri el llibre de Marco Polo – La descripció del món – : Llibre de les meravelles.
Traducció del text integral establert per A.-C. Moule i Paul Pelliot-
Traducció i introduccions de Manuel Forcano.
Pròleg i epíleg de Francesco Ardolino.
Edicions Proa.

El món és un llibre, i aquells que no viatgen
només en llegeixen una pàgina.
– Agustí d’Hipona – 

Així comença la nota del traductor. Marco Polo ens proporciona un cabdal inconmesurable de dades sobre els paísos i els paisatges que travessa, i també com és la gent que tracta i coneix, les seves històries, costums, cultes, conreus, camins, menges, arbres, animals.

No havía llegit el llibre, o potser sí quan era a l’escola o el professor ens va parlar de’n Marco Polo. Recordo les meves redaccions de viatges imaginaris. Havia de ser una premonició perque al llarg de la meva vida he intentat viatjar per aquest món i conèixer la gent, la seva cultura, les seves històries, embadalir-me davant uns paisatges meravellosos.

Ja he passat de la primera pàgina del llibre ……. i unes fotografíes del meu últim viatge !! 

El partit NLD (National League for Democracy) ha decidit NO participar en les eleccions del mes d’octubre ! Notícia de les 13:15 hores. 

El partit NLD (National League for Democracy) va guanyar les eleccions l’any 1990 per una majoria absoluta, però els generals de la junta les van invalidar. Birmània pateix una dictadura militar des de fa més de 40 anys.
Hi hauràn eleccions el proper octubre 2010. La Junta de Generals ha fet una llei electoral per els seus propis interessos, vergonyant, i fora de la llei.
La líder del grup polític NLD, la oposició més important, Daw Aung San Suu Kyi, (recordo;  empresonada a casa seva des de fa més de 14 anys ), ha manifestat que no participi el seu partit en aquestes eleccions per ser fraudulentes i il.legals, però que acatarà la decisió dels membres del seu partit si decideixen participar-hi perque el NLD no desapareixi, segons els votants del Sí.
Hi ha diversitat d’opinions dins el partit. M’ha sorprès llegir que els joves, la nova generació, creuen que NO han de registrar el partit per participar en aquestes eleccions.
Això vol dir que immediatament després del 30 de maig, data límit perque els partit polítics que vulguin participar en les ellecions s’enregistrin, la Junta Militar considerarà el NLD com un partit dissolt.
La premsa birmana a l’exili està seguint aquest procés minut a minut, i ens ensenya el mapa de totes les circumscripcions on voten Sí o No, a participar.
Hi han comentaris diversos; cal aprofitar aquestes eleccions; per què anar a votar si els generals ténen la força i han fet una llei electoral indigna, infame i contra els drets humans. Es presenten partits petits, nous, i no sé si la gent anirà a votar.

El propassat dia 27 de març es va celebrar la gran parada militar del 65è aniversari de les Forces Armades o dia de la Resistència, commemorant el dia que els soldats birmans van començar la lluita contra les tropes japoneses l’any 1945. Sorprenentment hi eren presents els agregats militars d’EE.UU., Austràlia i Regne Unit. Països que fan boicots constantment, i malgrat tot, seuen al costat dels militars opressors del seu propi país.

Daw Aung San Suu Kyi ha manifestat, en la veu del portaveu del partit NLD, que la societat civil i els soldats de Birmània han d’estar units per poder transformar el país en una nació lliure i democràtica. També diu : ‘Avui, hi ha gent que creuen en la existència d’ una divisió entre nosaltres i el Tatmadaw (forces armades). Expressen opinions que poden donar peu a que la gent cregui que el partit la NLD no vulgui lluitar per la prosperitat i la democràcia de la nostra nació”.

Birmània, avui, pot fer canviar moltes coses en el país. Participar en unes eleccions indignes i acceptant la llei electoral feta il.legalment per una dictadura d’uns generals, o no participar i seguir mantenint la coherència i la seva lluita soterrada i persistent. El gra de pus  (Daw Aung San Suu Kyi) continuaría existint per la Junta de Generals, i potser el partit NLD desapareix …. però, per què no ha de sortir-ne un de nou promogut per les noves generacions que no han conegut res més que dictadors, pobresa, abús dels drets humans,exili, camps de refugiats, morts, assassinats ??

Unes fotografíes per il.lustrar aquesta situació complexa, important i perillosa a la vegada. Una d’última d´hora, d’avui mateix, una dona amb un NO ben clar, el que ha guanyat.

Fotografíes en l’arxiu de la parada militar; els agregats militars de països demòcrates que fan boicots constantment, arribant a la parada militar; treballadors forçats per acabar el nou parlament abans de les eleccions que es construeix a la nova capital-fantasma Nay Pi Daw.

Avui fa 14 anys i 255 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Avui novament un crim; a Almeria; l’home ha matat la dona a trets i s’ha suicidat.
No hi ha flors en aquest apunt, un petit tresor de video molt ben fet i la meva denúncia continuada i el meu sincer i trist condol per aquest nou crim.

Trobar videos admirables és una mica difícil, de vegades. Philip Scott Johnson ha realitzat un video magnífic i és un cant, crec, impresionant consagrat a la història de l’art amb la dona com a protagonista. La música de violoncel, Sarabanda de la Suite no. 1 de J.S. Bach interpretada per Yo Yo Ma fa la resta.

Avui és un dia adient per admirar aquest video, una petita obra d’art.

Avui llegeixo : en un poblet a les muntanyes de Castelló, després d’una discusió, la dona ha sortit de casa i l’home ha baixat darrera d’ella amb l’escopeta i l’ha matat a trets.
Seguidament ell s’ha suicidat. Deixen tres fills.

Havia guardat aquest apunt per publicar aquesta tarda, però dues dones més han estat assasinades avui; una ha estat assassinada per el seu fill i l’altra per  el seu company, tots dos s’han declarat culpables, a Barcelona i a Vic.

Denunciar, denunciar, denunciar. Tres morts cruels, un suicidi, un intent i una fugida. Intolerància ? Manca de sentiments i de valors ? Egoïsme? Odi ?  El fet és que novament ens trobem davant aquests crims terribles i sense sentit.
El meu sincer condol i tristor, moltíssima tristor.

Flors de primavera, vives, boniques, d’una branca d’ameler……

Tinc un bon arxiu de fotografíes i evidentment anar ensenyat-les a la gent és feixuc, pesat i cansa …..  Vaig trobant ara maneres d’editar les fotografíes en videos acompanyades de músiques i no és tan avorrit, ni tan sols per a mí. Quan tinc convidats, o amics que passen per casa, veure-les en aquest format, és força entretingut.

A més mentre vaig fent el muntatge, vaig recordant. Ahir nit un cosí i la seva companya van venir a sopar a casa. Marxen a Viêt Nam molt aviat. Els he ajudat a fer el viatge, a llocs una mica al.lunyats dels circuits turístics … l’illa de Phu Quoc,el Parc Nacional de Cat Tien, Dalat, Cao Bang, l’illa de Cat Ba a Halong …. Ho hem passat bé anant mirant els horaris dels autobusos, el transport, els petits hotelets, explicant el que es trobaràn.
Havía acabat aquest video i aquí el teniu. Un mica més llarguet,però amb dues músiques ben diferents, com també les fotografíes són diferents; any 2006 amb la petita càmera i any 2009 amb la nova càmera. La diferència es notòria.

Daily life in Viêt Nam from Roser Giner Bruñó on Vimeo.

És curiós, però escoltant una entrevista amb el Doctor Valentí Fuster, vaig recordar la meva infantesa i joventut i avui, el record de compartir taula a Viêt Nam. El Doctor Fuster va expressar una i una altra vegada com d’important és menjar junts a taula, compartir, gaudir de menges senzilles i nutritives, variades, i sobretot estar junts a taula, sigui per esmorzar, dinar o sopar.

En la meva infantesa i adolescència, no podíem estar junts a taula pel matí ni per dinar, per qüestions d’horaris de treball dels pares, però recordo tan i tan bé les paraules del meu pare: – ”A 2/4 de 9 sopar a taula, a casa, plegats. Després si has de sortir, ho fas, però us vull puntuals per sopar” -. Era l’àpat important, especial, compartir el que ens havia cuinat l’àvia, parlar de com havia anat el día, aprendre, menjar senzill, verdures, fruites, pollastre, bunyols, peix. 
A Viêt Nam també mengen plegats, tots a taula, cuina senzilla, molt nutritiva, variada, ben cuinada. A Hà Nôi dinava a les 12 del migdia  amb les noies de l’oficina dels meus amics. Hi treballa una cuinera que fa el dinar per els treballadors. Tots viuen una mica lluny de l’oficina. La meva amiga el.labora els menús, variats, de cada día i al pis de dalt de tot del petit edifici, hi ha un menjador on es serveix el dinar.
Junts, a taula, compartint la sopa, el peix, el pollastre o porc, verdures, el bol d’arròs, el te.
La cuina vietnamita, a l’igual que la majoria de cuines asiàtiques, necessiten un temps de prepararació, sense perdre detall, però la cocció és curta, ràpida.  
Després tots els plats són a taula, i anem menjant, amb educació, passant-nos els plats, utilitzant els bastonets, i petant la xerrada. En el meu cas en anglès i algunes paraules vietnamites que ja puc entendre.
Va ser divertit quan els explicava que aquí al meu país també matem el porc per una festa, que mengem els menuts, la sang, el morro, la cua, les orelles, fem butifarres, els peus. No s’ho creien !! I jo que anava explicant i explicant les delicadeses del porc a casa nostra….

Imagino una taula d’una familia vietnamita, senzilla, els pares, el fill i la seva dona, un altre fill i els avis. Un bol ple d’arròs al mig de la taula; una sopera amb la flaire d’una sopa molt aromàtica, i una safata ben plena de diferentes fulles d’herbes crues i espècies on hi posen l’arròs, o trocets de carn de porc o pollastre, s’embolcallen, i la salsa del nuoc mam cham fa la resta.  

He acabat el paper d’arròs a casa. El mes de maig quan vagi a Oô en compraré al super de Banheres de Luishon. El que he trobat per aquí venen de la Xina i no són igual; són massa prims i no ténen el gust de l’arròs que a mí m’agrada. 

Poso un d’aquests papers d’arròs en aigua calenta, un instant, i el deixo sobre un drap de cuina; hi poso petits trocets d’enciam, escarola, créixens, pastanaga, una mica de cilantre o menta, i trocets de gamba petita que he bullit abans amb una mica de porro i api. El difícil és fer l’embolcall, però amb paciència s’aconsegueix. Una vegada tots els ingredients han desaparegut dins el paper d’arròs, faig un tall i el divideixo en dos.
La salsa ja no és la mateixa; faig la que els productes de casa nostra m’ofereixen i una que em va ensenyar el meu pare: Escalivar un tomàquet; al morter, afegir una mica d’all esmicolat, oli d’oliva a gotetes i anar remenant.

La fotografia : Els rotllets fets amb el paper d’arròs, exquisits, amb les salses al costat i una bona cervesa La Rue, que trobes a Hoi An.

En l’arxiu: Carn de bou en un embolcall de fulla de La Lot. ”Bo La Lot” o en anglès : ‘Grilled Beef in La Lot leaves’.  És un plat imprescindible. Hi ha una barreja de sabors impresionants. Les fulles de La llot es troben només a Viêt Nam, crec. Es mengen, i ténen un sabor com de pebre, una mica picant.

El dinar a la taula de l’oficina: El brou de la col; fulles de col; mandonguilles de peix, carn de porc. Bol d’arròs. Patates fregides, tan ben talladetes …. Dinar lleuger, digestiu. No es menja quantitat, més aviat qualitat.

Postre de colors …. El Doctor Fuster ho va manifestar en l’entrevista, cal menjar ‘colors’, fruites, porten antioxidants i precisament aquí al Mediterrani en tenim moltes de fruites variades i al tròpic, doncs, les que podeu veure a la fotografia.

I no és gens difícil cuinar; només calen bons ingredients i aprofitar-ho tot.

Un menú vietnamita virtual per compartir amb en Jaume i els que vulguin acompanyar-nos !

En el meu viatge de l’any 2006 no em va ser possible ni visitar Hu’ê ni Hoi An. Un cicló molt perillós va creuar aquestes dues poblacions i van haver d’evacuar més de tres-centes mil persones. El resultat va ser passar de llarg i volar directament a Ho Chi Minh City (Sai Gon ).
El 6 de novembre de 2009 vaig arribar novament a Viêt Nam, tard, negra nit, a Ho Chi Minh, amb el temps justet d’anar a l’hotel, descansar, i a les 03:00 hores del matí aixecar-me per poder ser dins l’avió que em portaria a Hu’ê. Díes abans vaig estar mirant la televisió a Laos i vaig poder veure que novament fortes pluges i un cicló va passar per aquesta Ciutat, Danang i molt a prop de Hoi An. Però aquesta vegada sí que vaig poder anar-hi.
A l’arribada a Hu’ê el cel encara era cobert de núvols gruixuts, amenaçadors i el fort vent feia trontollar l’avió. El pilot, molt experimentat, va anar sortejant els núvols, com si fos un ‘dragon khan’ qualsevol, per fer un aterratge veritablent suau i perfecte. 
És una Ciutat diferent, una mica sorprenent, encara que cent per cent vietnamita. I quina és la diferència ? Potser el tipus d’arquitectura de les cases, totes envoltades d’un jardí – nhà vuon – casa-jardí, on pots veure infinitat de flors, arbres, bonsais, i per què no? … expressa com una certa atmosfera espiritual.
Quan vaig arribar a l’Hotel on tenia reserva, Villa Hu’ê, és clar que el jardí davant, i darrera l’hotel, donava com una certa regularitat a la seva arquitectura i entorn.
L’Hotel Villa Hue està situat al centre mateix de la ciutat, i és l’establiment on fan  les pràctiques els alumnes de l’Escola Superior de Turisme de l’Universitat de Hu’ê en estreta col.laboració amb l’Escola Superior de Turisme de Luxembourg. Establiment altament recomanable i és un goig veure els estudiants com van aprenent el seu ofici i omplint el seu sac d’experiències per el seu futur.

Un estudi fet, tipus empadronament, l’any 2002, es va concloure que hi havíen més de 7.000 ‘nhà vuon’-cases-jardí, entre el centre de la ciutat i la perifèria.

El riu del Perfum creua la Ciutat, però quina Ciutat de Viêt Nam no hi ha un riu o dos, o tres o quatre ? Parlen un dialecte de la llengua vietnamita, un tò diferent i la seva cuina és la més ben valorada. Hi han plats autènticament ‘huenians’ o com es coneixen, de ‘cuina imperial’. Durant més de 150 anys va ser capital on van regnar els tretze emperadors de la dinastía Nguyen.
Les tombes dels reis d’aquesta dinastía i la ciutadella, o ciutat imperial, són els punts històrics més importants per visitar d’aquesta Ciutat, molt, molt malmesa durant la guerra. La més impressionant és la de l’Emperador Tu Duc, on es reflecteix molt i molt bé el seu domini, les seves riqueses, el seu bon gust.

Continuant amb la cuina imperial; expliquen la llegenda o veritat, precisament atribuïda a l’emperador Tu Duc (1848-1883), que en un senzill desig de refinament, l’aigua del te del matí havia de ser de les gotes d’aigua de la pluja, i que els seus servents havíen de recollir de damunt les fulles de les flors de lotus dels estanys de la Ciutat Imperial. Delicadeses imperials.
Però aquest emperador, Tu Duc era un gran gourmet i sempre volia i demanava menges diferents i de primeríssima qualitat. M’expliquen que de fet va ser ell el precursor de la cuina imperial de Hu’ê.
Em van explicar moltes coses durant la meva curta estada, i he aconseguit una informació molt interessant dels plats d’aquesta cuina que aniré explicant en propers apunts.

Sortir a passejar per la Ciutat des de l’Hotel Villa Hue és tot un plaer i vaig estar badant tota l’estona. Però havia d’anar a l’Hospital de l’Universitat de Medecina i trobar-me amb el Dr Nhan. El guía acompanyant no entenia gaire res; els turistes no visiten els hospitals ! Va ser embolicat trobar el departament de genètica i per fí vaig passar per la porta i na Phuong m’esperava !
Va ser una alegria veure’ns i vam quedar per l’endemà. Aquest migdia em van convidar amb altres voluntaris australians i alemanys, a dinar, en un restaurant molt molt bò, i vaig poder fer un tast d’aquesta cuina imperial … i em vaig ‘posar les botes’ o com deia el meu avi ‘ un dinar de canquiller’.

Hu’ê, ciutat màrtir de la guerra, per ambdós bàndols; molta lluita, molta crueltat, molts morts, molts fugitius i …. avui una ciutat tranquil.la, afable, i de bon estar. 

Podeu veure en la fotografia l’entrada ajardinada de l’Hotel Villa Hue, i en l’arxiu un racó de la tomba de l’Emperador Tu Duc i el jardí de davant d’un dels pocs edificis que queden en peus de la Ciutat Imperial.

No escric gaire, millor dit, gens ni mica del què passa als EE.UU. En tenim ja molta d’informació; alguna notícia de vegades prou interessant i que poc es pot llegir a la premsa.

Però, aquesta dona de 70 anys, Nancy Pelosi, filla de Thomas d’Alessandro, italià, és a dir, arrels mediterrànies, ha estat la que finalment ha aconseguit que els EE.UU. tinguin una llei  per assistència mèdica universal, malgrat les asseguradores. 

Jo sempre recordo fa ja molts anys, com un americà quasi m’insulta perque vaig criticar aquest fet, no rebre una assistència mèdica per a tothom, rics i pobres; aquesta persona molt ofesa, em va dir que això volía dir anar directament al comunisme, com tots els europeus, que erem uns socialistes i comunistes ¿?
Enseguida vaig comprendre que havia de parar la conversa i parlar del temps. Era un client, i en la meva feina d’aleshores, calía guardar les teves idees en un calaix …..

Però em quedo amb una frase que he llegit a la premsa, i que la senyora Nancy Pelosi va expresar : 

Passarem per la porta i si la porta està tancada, saltarem per sobre la barrera. I si la barrera és massa alta, aleshores utilitzarem la perxa. I si això tampoc funciona, utiltzarem un paracaigudes. Però la reforma sanitària serà aprovada.


Fàcil no ho tindrà; la reforma sanitària ha estat aprovada i per el que he llegit ella ha estat una peça clau. L’antic client americà segurament no estarà gens content i lluitarà contra el ‘socialisme i comunisme’ dins el seu propi país.

DESOLACIÓ

What would our mother say ?

Where is our mother ?

Does she know ?

Does she know what is happening to us here ?

What will she do ?

Will she save us ?
Will she come for us ?

Does she know what happens to us here ?

Is it happening to her ?

To her, to her, too ?       

– Susan Griffin –


Traducció de Na Montserrat Abelló :


– Què diría la nostra mare ?

On és la nostra mare ?

Ho sap ?

Sap què està passant, a nosaltres aquí ?

Què farà ?

Ens salvarà ?
Vindrà a buscar-nos?

Sap què ens passa, a nosaltres aqui ?

És que li passa, a ella ?

A ella, també a ella ? –

Dedicat a tots el poetes i poetesses, escriptors i escriptores i a totes les mares del món.


Una fotografía d’una mare acaronant el gosset, a la seva petita botiga d’un poblet del centre de Viêt Nam.
 

Abans d’ahir una dona jove, morta a ganivetades, presumptament,  per el seu ex company. Separats ja fa temps.
I aparèixen de sobte aquests brots de violència absurda, cruel, sense sentit. I des d’aquest bloc continuarem denunciant aquests fets.

Aquesta mateixa setmana una altra dona va ser ferida greument a ganivetades, presumptament també per el seu ex company. No sabrem mai, per la premsa, si finalment ha pogut sobreviure.

La meva denúncia, el meu sincer condol, i la tristor, molta tristor en aquest primer dia de primavera.
Unes flors brillants d’un passeig vora la mar al nord d’una illa mediterrània.

Mai havia vist una protesta dels opositors a un Govern, en aquest cas els ‘camises vermelles’, gent del nord del país, camperols, i lleials a l’antic primer ministre i mil.lionari Thaksin Shinawatra, llençant la seva sang davant la porta del palau del primer ministre.
Es poden  veure els policíes amb caretes i com llencen la sang a terra, davant les portes (arxiu). Increïble ! I amb aquest tipus de protesta, què volen manifestar?
És un risc i molt gran, perque la SIDA té una incidència molt important en aquest país.
Es comenta que és un ritual per enderrocar l’actual govern. La sang és un simbol de la vida i també de la mort. Moltes ètnies arreu del món i al llarg de la història, ténen uns rituals similars, com per exemple els aborígens australians, s’intercanvíen la sang i se le posen al seu cos en unes cerimònices secretes;  també els asteques  a Mèxic i altres ètnies sudamericanes feien sacrificis davant els deus amb la sang o fins i tot els germànics llençàven sang  a les muralles de les ciutats i als seus deus. Els cristians fan la consagració de la sang convertida en ví.
Però el més increïble és que, crec, és la primera vegada que s’utilitza la sang com a protesta política.
En el meu últim viatge he acabat de veure i conèixer bastant bé com de supersticiosos són tota la gent del sudest asiàtic i el cas que fan als astròlegs. I crec que els polítics aprenen ràpid i en fan un ús partidista d’aquest fet.
Tailàndia té un govern feble, un rei i una reina que la gent estima per damunt de tot, una dictadura ‘tova’. Els cops d’estat han sovintejat.
Els camises grogues pertanyen a la èlit del país, el sud, negocis, hotels, turisme, banca.
Els camises vermelles pertanyen a la gent del nord, camperols, petits comerciants, els pobres, treballadors.
I l’exèrcit s’ho mira …..
Mentre, el líder dels vermells, el senyor Thaksin Shinawatra, mil.lionari, i exiliat, està ben sentadet davant la televisió i els ordinadors veient i dirigint revoltes per tornar al seu país i continuar manant.
Cal dir, però, que aquest senyor ha estat l’únic polític en centenars d’anys que s’ha preocupat de la gent del nord i els va donar diners; un estil ‘populista’ però que pot atraure a molts votants. En aquest país qui paga mana, i els candidats paguen als seus futurs votants, que evidentment els voten i els segueixen. 

Les meves estades a Bangkok durant el meu viatge van ser d’una o dues nits; ciutat de pas i no em va agradar gens, ni mica. El tràfic del nostre petit país és glòria beneïda … l’urbanisme fins i tot fantàstic; negocis obscurs i fins i tot obscens i degradants; potser el nord del país manté la seva cultura i la seva vida diària, d’aquest antic regne de Siam i que mai va ser colonitzat.

A Mae Sot i més al nord, tot és diferent del sud i de Bangkok. La vida és plàcida, tranquil.la i la gent acollidora. Bangkok és d’un estrès total.

Avui a les Illes Canàries, el presumpte autor, el seu company ha matat la dona a cops.
Com quasi sempre el perill és dins les quatre pareds de casa.
I novament la denúncia, que cal fer, i preguntar-se per què aquesta violència absurda i cruel.
El meu sincer condol i novament la tristor per aquest nou assassinat. Un més. 

La petita flor violeta mentre pujava unes escales mil.lenàries d’un antic temple en terres llunyanes.

El veterà periodista i politic que va ser alliberat l’any passat després de més de 19 anys d’empresonament, Win Tin, va celebrar el seu 80è aniversari el propassat divendres:
‘El meu desig més gran és treballar per desmantellar la dictadura feixista i militar del meu país fins l’últim alè de la meva vida i amb totes les meves forces’.
Win Tin va ser jutjat i empresonat l’any 1989 senzillament per ser col.laborador de Aung San Suu Kyi i defensar la llibertat, la democràcia i els drets humans del seu poble. La sentència va ser: Per desobediència i instigació a les lleis de la Junta Militar.

 
Aung San Suu Kyi ha donat ordres als dirigents del seu partit de tornar a obrir les oficines electorals; que es reuneixin i poder discutir perque la Constitució aprovada ‘per força’ de l’any 2008 és inacceptable per garantir una millor vida per el poble.
Ha declarat al seu advocat que aquestes eleccions i les lleis són un menyspreu contra  la dignitat de la persona i embruten el prestigi del seu país.
Ha demanat a tots els membres de la NLD i els grups ètnics que aixequin la seva veu dins el país en contra aquestes lleis vergonyoses, indignes.
Ha demanat al seu partit NLD que vagi al registre per tornar a presentar-se en aquestes eleccions, i no deixar passar el temps, no sigui que finalment la gent només pugui votar al partit de la Junta Militar. Una notícia d’aquest matí diuen que possiblement es registraràn uns set partits, entre ells el NLD, o la Generació del 88; dels altres que es presenten …. més aviat tiren cap el color del propi govern.

En un llibre que he rebut directament via email de la Dra. Cynthia Maung, a qui vaig visitar en el meu últim viatge, passo la segona pàgina, i puc llegir :

” WE WILL SURELY GET TO OUR DESTINATION IF WE JOIN HANDS. ”
          — Aung San Suu Kyi —

En una altra pàgina, la mateixa Dra. Maung escriu :

LLIÇONS QUE HEM APRÈS:

No importen les situacions més dolentes, sempre podem trobar camins i maneres de millorar-les.

No jutjis abans d’hora; primer intenta entendre i reflexionar el per què.

No pots millorar i guarir la salut de la gent, si abans no els dones les eines per millorar la seva qualitat de vida.

Ensenya i dona una formació a la gent de la teva comunitat, i sempre cal ser al seu costat, abans de demanar ajut extern. 

Allà on vagis o facis, dona la mà. No et tanquis, obre’t a les diferents llengües i cultures.

No escolteu ni doneu veracitat als rumors, sospites o tenir por. Aquestes són les armes poderoses d’un règim dictador i militar.

No defalliu en cap moment, malgrat la situació sigui dolenta, molt dolenta, i perillosa.
– Pots mirar darrera i ells sempre guanyaran o pots mirar endavant, i tú guanyaràs –

Entrar en webs de tot el món, veure videos clandestins, llegir el diari tots els matins, recordar el que vaig veure durant el meu viatge, constatar que de poc serveixen els boicots, o denuncies de les grans organitzacions. Molt trist.
Ahir, vaig poder, per fí, enviar un paquet amb llibres per els infants de l’escola bressol de Mae Sot ( en català, i traduït a l’anglès; enganxines, dibuixar, ‘les tres bessones’ ) i també la promesa que li vaig fer a en S.; una samarreta del Barça amb el seu nom al darrera i una mica de cafè per na E. que és el seu més gran plaer. Petites coses que són al meu abast i ho esperen. 

La fotografía que vaig fer …. treballar per pocs diners i sobreviure.
A l’arxiu podeu veure el contrast; els anuncis insultants que es poden veure arreu a les grans Ciutats.

Avui fa 14 anys i 239 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Els que vivim al costat o a Gràcia, coneixem molt bé un restaurant on pots menjar molt i molt bé la cuina de terres llunyanes, i en part d’on venim …. Mesopotàmia.

En Pius Alibek va nèixer a Ankawa, Irak i viu a Barcelona fa molts anys, crec que va arribar l’any 1981.
Ha escrit un llibre :  Arrels Nòmades . En Pius coneix i domina cinc idiomes, i ha escollit el català per escriure el seu primer llibre. Diu que vol explicar a la seva filla, qui és ell, d’on vé i per què va marxar i sobretot per què són diferents. La Campana ha publicat aquest llibre.

Però em quedo amb aquestes paraules de’n Pius que he llegit aquest matí en un diari força important:

Parlo a les meves dues filles en arameu i català, dues llengües amenaçades, i a la meva dona, en àrab i castellà, dues llengües colonials.

Un escriu allò que veritablement sent i ho expresa així, sense més; les seves filles parlen i expiquen contes en català i ell ha escrit el llibre per la gent del nostre país, on va arribar fa molts anys i on viu.
Senzill, cap complicació, ser coherent amb un mateix, res és complicat ni important. 
És així.