Chào ông Viêt Nam

Xile ha patit un fortíssim terratrèmol, 8.8 de l’escala Richter. Crec que és el més fort en la seva història. Més de set-centes persones han perdut la vida.
Més de dos milions de persones afectades. Carreteres i cases desaparegudes, barris malmesos, caos, mort, tristor, lluita, supervivència,  i el temible tsunami ja ha passat sense provocar més estralls, però els països que podíen estar afectats s’han mobilitzat per salvar vides.
En tot aquest entorn del nostre planeta terra saben i coneixen com la natura de sobte es mou en forma de tsunami, cicló, terratrèmol, sequera, aparicions de El Niño o La Niña, fets naturals que arriben de vegades a altres continents com Europa, per exemple.

Saber conviure amb la natura és essencial, conèixer molt bé el que un día pot passar, també. Penso en la gent que ha mort a Madeira, on unes construccions, tunels, autovíes han posat obstacles als torrents d’aigua després d’un episodi de pluges fortes. Penso en tants i tants ‘Riu Sec’ que tenim al nostre país i tots sabem que quan la pluja cau de valent les rieres s’omplen d’aigua, i volent arribar a la mar troben obstacles i més obstacles que l’home ha anat construïnt o deixant, sense pensar en la natura.

Xile no és Haití. En aquest país saben de terratrèmols, ciclons, factors com El Niño o La Niña, s’organitzen, després d’una forta sacsejada de la natura.

A Viêt Nam, també ho saben i les evacuacions són espectaculars, organitzades conjuntament entre el poble i el govern. Potser sí que veus cases al costat mateix dels rius o vora la mar, però aquestes són de bambú; desapareixen, i quan tot ha passat, construeixen una nova casa. Abans, però, han marxat a lloc segur. Ténen poques pertinences, les suficients per viure tranquil.lament. A Haití tampoc ténen moltes coses a casa, però l’urbanisme i la pobresa ha fet veritables estralls i molts morts, moltíssims.

He pensat en na Montserrat Abelló. Ella va viure l’exili a Xile molts anys i precisament en un Telenotícies va parlar na Roser Bru, amiga seva, explicant com havía viscut aquest terratrèmol. 

Escriu la poetessa : Creia que era fàcil i no ho és, les guerres mai no es guanyen.

No, no es pot guanyar a la natura; preveure, estudiar-la, conviure amb ella, estimar-la, però fer una guerra ……

El camí ja es va posar en marxa i cal continuar. Demà un altre dia important perque el nostre poble pugui decidir … independència SI – independència NO.

Sí, s’ha de votar per dignitat i per aconseguir ser més feliços, però també per la independència i el dret del poble a decidir.
Des de la ciutat dels prodigis tot el meu suport i d’altra banda enveja perque encara no puc votar amb la papereta del SÍ rotund.

—  Endavant les atxes !–

Viêt Nam. A day in Halong Bay from Roser Giner Bruñó on Vimeo.

Ací us deixo aquest video que he muntat a partir de les fotografíes que vaig fer. Va ser un dia de novembre, gris, fosc i molt fred. A bord del Nhan Thien navegar per aquesta badia va ser tot un guster; els mariners i jo. Em van preparar un bon dinar a bord i en un indret determinat, vaig pujar a la barca auxiliar per endinsar-me per les coves i arribar a racons meravellosos.

Se’m va escapar fer fotografíes als infants que sortíen de l’escola d’un poblet flotant; tots en la seva barca per anar a casa seva i dinar. Va ser una imatge preciosa veure’ls, tan petits i remant fins i tot amb els peus, que quan vaig voler fer la fotografia ja havíen arribat a casa.
El ví d’arròs i el te verd em van fer entrar en calor ….. i la jaqueta comprada en una botiga d’un poblet de camí a Ha Long, perque la roba de tardor i hivern era als armaris de casa, una mica lluny ….

Aquest mes ja s’acaba i sembla que l’hivern ‘quasi, quasi’ també. La merla ara mateix està oferint el seu concert matinal de cada día. És a dalt d’un arbre del pati de veïns.
Els records m’arriben des de Birmània, el cel molt blau, els núvols molt blancs, i exactament a Bagan o Pagan com l’anomenen els britànics. Ja fa díes que Amazon em va enviar el llibre del ‘scholar’ Paul Strachan, escocès, editat l’any 1986, ”Pagan, art and architecture of old Burma’. Imprescindible per conèixer la història del país i d’aquest indret tan i tan peculiar i meravellós.

Na F. m’explica que és a punt pel canvi …. i ho repeteix una i una altra vegada … El canvi; és la seva manera d’anomenar la mort, canviar de vida i tot somrient em diu que ja és a punt i la recordarem per sempre més.

Ara llegeixo a en Màrius Torres i aquest poema, com tots els que va escriure, m’ha colpit, precisament avui, i m’agrada. La fotografía feta a Bagan, exactament a Nyaung O, una tarda de moltissima calor i un cel blau i els núvols blancs.
Ara és quan la vida es reforça !


FEBRER  – 1937 –

Daurats migdies dels minvants d’hivern !

Ara és temps de morir, que la vida comença.

Com un foc invisible, meravellós, intern

sota la terra nua batega el crit etern

de la larva, l’arrel i la semença.

Així els antics, en gerres de rústega faiença,

guardaven el vi de Falern.
                                          

Teatre Lliure, Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Josep Ma Arrizabalaga i …. Salvador Espriu: ” Primera Història d’Esther”.
És el que recordo en aquest moment i es va editar amb motiu d’aquest muntatge, amb text de’n Salvador Espriu i il.lustracions de Carme Solé Vendrell  

”L’AUCA D’ESTER SENSE HAC”.


Un petit tast :


Aquest rei de Pèrsia i 

d’altres llunyanies

és gran tastador de vi

i de llepolies.

Escapçà quelque cosí,

oncles i adhuc ties.

Però no fa de botxí,

si no l’enrabies.

Si cobeges matrimoni

amb sapastre poderós,

pacta prest amb el dimoni,

que sovint és jove i ros.

 

Aromada de coloni,

es teu cirerol d’arboç

ferma tant, que ni es favoni

pugui fer que toqui el dos.

No surts pas de Sant Celoni,

ni dic res dificultós:

si no saps mot que consoni

compra’t gat, canari o gos. 

……
i continúa aquesta Auca.

Estrena: 21 de maig de 1982 – Girona.
Coproducció: Teatre Lliure amb el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya.

Aquest racó de barri ha deixat de ser, temporalment, un redol plàcid, tranquil, enciser. La placeta ja no hi han bancs per seure, els arbres pateixen de valent, les formigoneres, els camions, els generadors omplen el poc espai que queda.
On era el ‘nostre bar Can Benet’ ara estàn construïnt a tota pressa un nou edifici; això sí, seguint les normatives, no més de dos pisos. La Santa ‘Fecsa’ es va adonar que no hi havia suficient cablejat per donar servei a tots els usuaris del barri, i no només han obert el carrer una vegada, han repetit, dues i fins a tres vegades i una casa vella de més de setanta anys fan obres de manteniment i rehabilitació. És en aquesta casa on viu una servidora, i ai, ai, en soc Presidenta de la Comunitat de Veïns. (Amic Blesa …. ¡¡ Socors !!

Per entrar a casa, hem de creuar un pont fins arribar a la porta de l’ascensor. Els baixants dels celoberts ja estàn acabats i fan goig. Manolo, el paleta, és ara al vestíbul i planta baixa foradant el terra per arribar al clavegueró; cal trobar les humitats; i sí la terra és humida. S’ha trobat la deficiència, però en foradar, sorprenentment ha arribat a una fondària fora de ‘pressupost’. En Manolo s’ha posat la gorra el més amunt possible perque el poguem veure, ja que quan treballa està absolutament colgat !
En Manolo és un paleta de tota la vida; va arribar al nostre país quan només tenia 17 anys i ara ja en té 64, sempre treballant per la mateixa empresa. És gat vell i amb molta experiència; amable i atent amb els veïns; net i polit; malparlat i cridaner. Ens hem trobat que aquest clavegueró no tot està deficient i podrem  estalviar-nos de canviar-ne un bon troç. L’escomesa d’aigua sí que està deficient. L’arquitecte, el ‘jefe’ així ens ho ha confirmat. Llàstima no haver trobat ni cap tresor, ni cap capsa de sorpreses, ni monedes, ni llibres prohibits.

En Manolo sempre fuma cigars, especialment una ‘Faria’ que encara s’en troben als estancs. Té el cigar la major part del dia apagat.

Una servidora baixa per les escales, es troba amb el pont de fusta per creuar el forat, i el meu gos, Monty, es col.loca al costat de’n Manolo tot movent la cua. Comentem com va tot, es treu el cigar de la boca i el gos tot d’una li enxampa la ‘Faria’ de la mà, llepa el cigar i el mastega ! No transcriuré ara aquí les paraules malsonants de’n Manolo ….
Ara ja sabem que el gos és fumador …. així que hem d’anar en compte i no val a badar; el cigar pot canviar d’amo … coi de gos ! 

En un informe técnic del Consorci d’Habitatge de Barcelona, es pot llegir :
” Apartat Celoberts – Pintura – No s’admet el color blanc per a la pintura dels paraments verticals. Serà del color RAL F6.07.77 o similar”-
Quines collonades …. Celoberts interiors foscos i no es pot pintar de color blanc per donar més llum !!

La comunitat ja està sota mínims i despeses extraordinàries n’hi han d’haver-hi ben poques, millor dit, ZERO. I per acabar-ho d’adobar, aquesta casa vella, està afectada per via, és a dir, hem de fer el manteniment ben fet i continuat, si no volem ser desnonats per edifici ruïnós. La gent gran del barri coneixen la casa com ‘la presó’.
Les finestres de la façana de carrer hi han reixes, no pas balcons.
Es va construir durant els anys de la República, i segons l’arquitecte, la casa està molt ben assentada, tenint en compte la manera de construir en aquells temps. Buuuff!

En mig de tot aquest terrabastall, pujo al terrat i l’hort de Ciutat d’un veí és com un suspir entre el ciment i la pols.

El Monty està nerviós; avui és diumenge i els caps de setmana no hi ha cigar; pateix la síndrome d’abstinència  ?

Avui un dia amb un cel clar, brillant, blau, però ja no se’l pot veure; han arribat novament els núvols, de color gris, negres, i sembla que tornarà la pluja.  I avui dues dones han estat assassinades per els presumptes companys, a ganivetades o a cops. Ja no ho sé. Han estat arrestats per la policia. Aquesta violència absurda, sense cap sentit, cruel, i que hem de continuar denunciant.

El meu sincer condol, novament tristor i esperances de que un dia s’acabi, encara que sembli una utopia.

Dues flors fangipannis, el símbol d’un pais del sudest asiàtic, caigudes de l’arbre, però encara vives. 

Un breu apunt …. El sol brilla molt i molt i escalfa. És moment per estendre la roba perque s’assequi i això he fet.

Porto ja dues rentadores !!

És difícil, complicat, trist, dur viure a Birmània. Llegint cada matí els RSS les noticies son cada vegada més i més preocupants.  La ICBL (International Campaign to Ban Landmines) ha denunciat la seva por per la repatriació al seu país, Birmània,  de més de 3.000 refugiats Karen que malviuen a Mae Sot (Tailàndia) per part de les autoritats tailandeses. El camí de retorn al seu país es ple de mines. Aquests artefactes vergonyants, invisibles i amb un poder destructiu inequívoc. Molts països occidentals en fabriquen i els exporten, els mateixos que fan més i més declaracions en favor de la llibertat d’aquest país, Birmània, denuncíen com els drets humans no existeixen per la Junta Militar, fan boicots econòmics …. però la fabricació de mines continúa.
Aquestes 3.000 persones son encara al camp de refugiats a Tailàndia, i ahir dia 15 de febrer havíen de ser repatriats. De moment, esperen.

Tres famílies van ser expatriades no fa ni dues setmanes a tornar al seu poble, al sud de l’estat Karen, però van tornar  a Tailàndia; senzillament teníen por de trepitjar una mina.

De 1999 a 2008, ‘The Land Mine Monitor’ ha confirmat a Birmània  175 persones mortes i ferides de gravetat (amputacions) a més de 2,002 persones. Són dades d’aquesta organització que no sempre té total llibertat per investigar.
Les fotografíes que vaig fer durant la meva estada a Mae Sot en son una prova.

I els informatius donen la notícia de la posada en llibertat del no. 2 del partit NLD liderat per Daw Aung San Suu Kyi com un gest de bona voluntat de la Junta Militar.
Ni el mateix Tin Oo s’ho creu. És com una ‘petita’ reconciliació  de la Junta amb tots els grups i governs i associacions i estaments del mon i …. tots aplaudeixen el gest 
( ¿?).
Win Maw, de 47 anys, un cantant de rock, activista polític i que és a la presó de Sandway a l’Arakan, ha guanyat un premi internacional, el Kenji Nagai Memorial, atorgat a Bangkok. L’any 2006, va anar a Mae Sot a veure el seu germà Win Zaw que va fugir de Birmània l’any 2004. Havíen estat un dels grups de rock més convincents i populars del país. Després d’aquest encontre, Win Maw va enviar diverses fotografíes, videos, DVD, músiques, enregistraments de cançons a diferents publicacions fora del país. Va ser arrestat per aquestes activitats l’any 2008. Condemnat novament, ara a 17 anys de presó.

Aquest premi ha estat instaurat per el govern japonès, un any després de la mort del fotògraf Kenji Nagai per part dels soldats de la Junta quan era a la manifestació dels monjos, setembre de 2007, treballant per informar al mon.

Però en Win Maw ja va ser a la presó durant un llarg període per les seves activitats ‘anti-governamentals’ i el seu suport incondicional a Daw Aung San Suu Kyi.
La seva dona i els seus quatre fills esperen veure’l algun dia lliure en un país lliure on la gent pugui viure sense por.

El senyor Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia, adverteix que ara és el moment perque aquest país, Birmània, torni a ser el primer exportador d’arròs del món. Sería un gravíssim error no restablir la economía del país, on el 75% de la població viu de l’agricultura (57 milions d’habitants) i és sense cap mena de dubte, la part més important on viuen en la més gran de les pobreses, en un país on no els manca ni aigua, ni terra fèrtil,  ni recursos naturals.
Encara avui, quasi tres anys després de la tragèdia del cicló Nargis que es va endur totes les plantacions d’arròs i va matar milers i milers de persones, i va fer desaparèixer tot el bestiar, els seus efectes son vius i l’impacte econòmic gravíssim, en potencial humà sobretot, en un país on un règim absolutament opressiu i fascista, posa constantment pals a les rodes per el seu desenvolupament davant la mirada crítica (??) de la resta del mon, si és que ho saben i se’ls informa.

Els meus apunts de viatge per aquest sorprenent i meravellós país seguiran apareixent en aquest bloc, amb totes les meves emocions i admiració, però amb la tristor dins la meva ànima, perque veus, perceps, el què passa a Birmània. 
El silenci de la gent n’és una mostra.

Les fotografíes: Un infant sortosament viu. Un camp il.legal de refugiats a l’altra banda de la frontera, a la llera d’un riu ara sec, però que a l’arribada de les pluges hauran de fugir ràpidament. El departament d’ortopèdia de la clínica té feina; el 99% son persones esperant refer la seva vida amb una nova cama o un nou braç. Una mare cuidant el seu fill; per què ? Aquesta segurament és la pregunta que es fa.

Avui fa 14 anys i 115 díes que Daw Aung San Suu Kyi està ermpresonada.

Es va trobar el cos d’una dona morta, esquarterada, en llocs diferents de l’autopista AP-7.
El presumpte assassí, el seu ex home, ha confessat el seu crim davant els mossos.
Hi havia un cert respir, però aquesta violència absurda i cruel no sembla tenir un final, i tampoc ens hem d’aturar en denunciar-ho, una i una altra vegada. 

El meu sincer condol i tristor, moltíssima tristor, per aquests fets on no hi puc veure cap explicació.

La flor de la branca de presseguer de casa en aquest petit apunt de denúncia.

Arran de rebre un email d’una amiga des de Hà Nôi, na Nguyen Thi Yen Vu, he tornat a llegir i a veure instantànies d’aquesta celebració tan i tan important per el poble vietnamita.
Na Vu escriu : — Estic preparant el Tet per la meva nova família. Ahir vaig comprar un arbre, un presseguer florit molt bonic i moltes flors. Demà aniré de compres amb el meu home,  per decorar la casa (vaig anar al seu casament mentre era a Hà Nôi el novembre passat !). Flors de diferents colors, branques de presseguer i d’albercoquer, un arbre Kumquat. Tot està submergit en flors, fa calor, ja que la temperatura a Hà Nôi és molt alta, 32º, una calor mai experimentada en els últims anys ! La nora i nova membre de la família que soc jo,  ha de cuinar el Tet. T’agrada el bahn chung ? L’has tastat ? La meva mare és ara al poble (província de Bacninh) per preparar el Bahn Chung que no pot faltar en cap de les llars i l’ajuda la meva àvia. Una pena que jo no he pogut anar-hi. Els ingredients són des de les fulles verdes del plataner, fins l’arròs glutinós i carn de porc, i mongeta verda i pebre, tot embolicat amb les fulles i al forn. Deliciós. Saps, Tet és el moment en que tota la família, els que hi són i els que ja no hi són, es reuneixen durant els tres díes. Tothom esperem aquesta festa amb delit’. —
Fent un clic per obrir un correu, apareix aquest text en pantalla. Emociona. Vas conèixer personalment a Vu, el seu home i la família el dia del seu casament; impensable si faig una ullada al passat de poder acompanyar a persones que has conegut amb un senzill clic, en un dia important de les seves vides, i d’un mon virtual travesses la frontera al mon real, tan i tan al.lunyat del teu país.
M’agrada que m’expliqui aquest treginar del Tê’t. Els clics poden ser silenciosos i de vegades ho són, durant una temporada, i està bé. És com esperar la carta que mai arriba o arriba molt tard perque el correu no funciona bé o el remitent viu molt, molt lluny. Fent un clic al meu cervell, quan sóc fora de viatge, recupero aquesta petita emoció de comprar una postal, escriure, anar a correus, posar-hi el segell i cercar la bústia. De vegades arriben a destí, d’altres no.
L’amic blocaire que compra el ‘cafè en gra’ ahir ens va regalar un apunt magnífic i m’ha fet pensar. El clic  es un copyright que m’he permès transcriure’l en aquest breu apunt.

Avui lluna nova, Nou Any Lunar, Tê’t Nguyên Dán ….. vol dir senzillament, a trenc d’alba …. comença un Any Nou, tenim un any més, nou, diferent, i la vida continúa i mai es perd l’esperança de viure-la en plenitud.

Una instantània de Hà Nôi, molt comuna en qualsevol dels carrers, sobretot del Barri Vell on ara mateix m’agradaria ser-hi.

Els díes 13, 14 i 15 de febrer 2010, celebren a Viêt Nam el seu any nou. Enguany és l’any del TIGRE. Son ràpids per provocar la por, però també tenen moltes indecisions.
Son flexibles, molt, i saben acomodar-se a qualsevol situació que els sorprengui. És el rei de la jungla, de vida nocturna i la seva imatge ens evoca foscor i mal temps. Durant el període de 3 a les 5 de la matinada és quan tornen al seu cau després de la cerca de menjar. 

Ja he enviat la felicitació i els meus desitjos a tots els amics vietnamites. He trobat una fotografia molt bonica de la flor d’un presseguer. En el meus apunts d’altres anys, – ACI –, ja he explicat, com tothom a casa, tenen les branques del presseguer –  HOA DAO – (nord del país) i de l’albercoquer -MAI DAO – (sud del país). Tothom té un arbre o branques amb la majoria de capolls encara sense obrir.

Però avui estic contenta, perque en una floristeria a Gavà he trobat branques de presseguer bord, i immediatament n’he comprat. Les tinc al menjador de casa; amb aigua, i cal tallar sovint una mica la tija, per mantenir la humitat, perque la flor aparegui fins que tota la branca es converteixi en un veritable jardí.

De fet, després de dos díes, molts capolls ja han florit i ja he fet algunes fotografíes.
Crec que és bonic aquest costum; veus com neixen les flors al llarg de tota la setmana i fins començar el Nou Any,  el mateix dia de la lluna nova. És la porta d’entrada a un nou any i a una nova vida.

CH’UC MÙ’NG NÀM MÒI KY DÂN 
Feliç Any del Tigre per a tots els blocaires d’aquesta casa.

Febrer és un mes malenconiós, o així em sembla. L’avantatge és que és el més curt de l’any. Demà dia 2, treuré el pessebre. És el que he vist fer tota la vida a casa … desar el pessebre el día de la Candelera, fins el proper Nadal (dia 13 de desembre-Santa Llúcia). Si la Candelera plora l’hivern és fora, si la Candelera riu l’hivern és viu. També ho he escoltat de sempre a casa. De fet, febrer és un mes de molt hivern, molt fred. Encara recordo un any,  jo era petita, i la temperatura va arribar fins a -5º … i les canonades es van trencar, i no vam poder tenir aigua durant molts de díes.

En aquesta meva nova vida ‘asiàtica’, és el mes del nou any. El proper dia 13 de febrer, celebraran la gran festa del Têt a Viêt Nam durant tres díes i la gent ja va comprant les branques en flor dels albercoquers i els presseguers per guarnir les cases. Aquest és l’any del ‘Tigre’ …. indecisos, flexibles, s’acomoden a qualsevol situació, rei de la jungla.
Aquest matí tampoc ha vingut la merla. Va aparèixer fa unes dues setmanes, però el fred sembla que l’ha fet tornar a cercar un bon aixopluc. Les mimoses comencen tot just ara a florir, una mica més tard que de costum.

Escolto novament ‘La flauta Màgica’ en un video de You Tube de la pel.lícula de Bergman. Una meravella. A més canten en suec; no us sona millor que l’alemany ?
I també llegeixo a en Màrius Torres ….

Mozart

Enduts d’un ritme fàcil i profund,
també els nostres compassos voldríen, un a un,
volar i somriure.
També la nostra llei és una gràcia ardent,
ala d’un ordre en moviment,
ràpida, lliure ….
Potser la nostra vida sigui un mal instrument,
però és música, viure !

(… llegiu més .. el video és tot just al text  )