Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Les aigües del llac van dòcils també ….

M’afegisc al post del pèndol de les petites oscil.lacions d’ahir …. Les aigües del llac Inle van dòcils també. El canoer fa moure la petita embarcació lentament en mig dels horts on creixen les tomaqueres, i aubergínies, i carbassons, mongetes, síndries, papaies, cebes, alls, plàtans. Uns horts que la gent d’aquest entorn, la ètnia Intha, han anat fent al llarg dels anys per damunt de l’aigua del llac. És poc profund. No més de 6 a 7 metres.
Van omplint els racons amb les fulles amples dels jacints  i terra fins que sobresurt de l’aigua.

Els núvols van aparèixer i més tard la pluja va fer que cerquéssim aixopluc en un poblet.

El sol va tornar a sortir: 
un sol que crema el cul de les llebres —



Ai, els comentaris als meus posts de na Xesca … com els enyoro. Tot posant al dia els meus posts de Birmània, he anat rellegint els seus comentaris. Sense saber-ho, coneixia Birmània millor que jo.

Avui fa 14 anys i 37 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada. 

Birmània: La realitat

Tothom em pregunta si hi ha perill, si hi han manifestacions, si els soldats són arreu … no, res d’això. Un turista o un estranger no implicat en cap ONG, periodista, fotògraf, etc. pot viatjar tranquil.lament per el país, excepte les zones on encara hi ha enfrontaments militars entre l’exèrcit de la Junta i els Karen, sobretot, o els llocs estratègics com són les mines de pedres precioses, d’urani, les plantacions i el comerç d’opi. Però si es viatja per aquest país és absolutament necessari conèixer la situació real. Dictadura militar ferotge, treball forçat, milers de presoners polítics, salaris vergonyants, índex altíssim de mortalitat, el tercer país més corrupte del món, però la gent continúa treballant, mira el futur, té confiança, treballen com a formiguetes en una oposició clandestina que no es veu. Aquest xicot de la fotografia amb el seu fillet viu en una espècie de barca a la vora del riu Irrawaddy. És un dels 56 mil.lions d’habitants que té aquest país i que espera poder ser lliure, tenir llibertat, poder escollir el seus governants i que els militars no invalidin els resultats com va passar l’any 1990. No parlen, no expliquen res. Potser es va manifestar juntament amb els monjos l’any 2007. Només desitja que el seu fillet tingui un futur i una vida millor que la que ell i els seus pares han tingut i ténen.

Els birmans són molt irònics. Ja he penjat més d’un acudit. Em van explicar-ne un : ” Un birmà marxa a Tailàndia, al dentista. El dentista li pregunta si a Birmània no ténen odontòlegs. Ell contesta que sí, però que no els deixen obrir la boca ….” 

El dibuix que podeu veure en l’arxiu és una altra realitat. La Junta ‘pesca’ els pensaments dels monjos, ni tan sols poden fer-ho.  També us convido a entrar en aquest link per veure el trailer de la pel.lícula dirigida per Anders Ostergaard i que va rebre un premi especial al Festival de Sundance d’enguany.  http://www.burmavjmovie.com/
Càmeres amagades van enregistrar la manifestació dels monjos de l’any 2007 i es poden veure molts, molts detalls i escenes del que va passar en realitat.

La Junta no pot controlar internet del tot.
Com tampoc les càmeres amagades de molta gent que silenciosament volen donar a conèixer al món i a ells mateixos la realitat del seu país.
Mentre, els generals continúen exercint el seu poder amb l’aprovació dels països occidentals i els seus veïns, i van expoliant el seu propi país poc a poc, sense fer soroll.

Les condicions de vida del seu poble són cada vegada més i més febles.   El poble espera, no perd les esperances, lluita tant com pot i el deixen, estimen la seva terra, ens transmeten les seves esperances i desitjos als viatgers, només amb les seves mirades, sense parlar. No cal; es percep.

Avui fa 14 anys i 36 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Mandalay II .. viatjar per Birmània (Myanmar)

És imprescindible que l’aparell d’aire acondicionat funcioni. Fa molta calor. Però en aquest país, Birmània, si l’al.lotjament escollit no és propietat de la Junta dels Generals, et pots trobar: 1)L’aparell és antic i fa un soroll molt i molt estrident. 2) Les apagades de llum són freqüents i aleshores l’hotel no té un generador. 3) Sempre hi ha un ventilador que et ‘salva la vida’ …  4) En alguns d’aquests petits hotels hi ha piscina … 5) És un goig poder nedar i refrescar-te en una piscina en mig d’una Ciutat i envoltada d’arbres, flors i silenci.
La cultura i la cortesia birmana, de sempre, ha estat oferir al.lotjament als visitants, i d’hotels de fet no n’hi havíen. Els colonitzadors anglesos van començar a construir aquest tipus d’establiments, perque evidentment no estava ben vist viure en cases dels seus súbdits amb la manca de comoditats i comfortabilitat que ells volíen. Ara anomenen aquestes cases ‘guest homes’, però han de tenir autorització per al.lotjar visitants, i registrar els noms i portar el llistat totes les nits a la policia. Fins i tot, si tens amics i et conviden a casa seva, corren un risc; han d’informar a les autoritats del barri, del poble o del monestir, el nom dels hostes, per escrit. Si per una casualitat aquests hostes resulta que són escriptors, periodistes, fotògrafs, cooperants o senzillament sospitosos, la família que t’ha ofert alberg s’arrisca d’anar a la presó, ser jutjats i amb una mica de sort li poden caure uns set anys de presó !

No va ser el cas de l’Hotel Mandalay City on em vaig al.lotjar. Un bon hotel, bon servei, excel.lent esmozar, aire acondicionat no gaire sorollós, generador amb una mica de retard, i amb piscina. Quan vaig començar a organitzar el viatge vaig tenir molta cura en escollir els hotels i no anar  a raure als hotels propietat de la Junta.

A les nou en punt ens esperava en Aung Zaw, guía amb llicència, i també llicenciat en Físiques, professió que no exerceix evidentment. Parla un anglès perfecte i en un cotxe prou còmode, amb aire acondicionat va començar la visita per aquesta Ciutat estranya, amb nom evocador, poètic, ‘moderna’.
Aquest día, 29 de setembre de 2009, visitaríem Amarapura, Ava i Sagaing. Els veritables regnes i el poder, abans del naixement de la Ciutat de Mandalay l’any 1850 aproximadament, decisió dels colonitzadors anglesos.
Les cases no tenen una uniformitat i en veus de molt luxoses, molts pobres, decadents. Els xinesos van començar a arribar no fa gaires anys i són els que dominen els comerços i ténen les cases més ben construïdes.
Cotxes vells, bicicletes, motocicletes, camions amb motors ‘a la vista’, autobusos plens amb gent sentada al sostre, penjada pels costats.
A mesura que anàvem sortint del centre el paisatge canviava ràpidament. La vegetació bellíssima i l’aigua del llac Taungthaman i els diferents canals t’envoltàven.
Vam arribar al pont anomenat U-Bein ja dins el terme d’Amarapura (un altre nom preciós). Aquest és el pont de fusta de teca més llarg del món – 1.2 kms i ja té més de dos-cents anys. En les èpoques àrides, les aigües del llac desapareixen i la gent pot creuar tranquil.lament per anar a Ava. Aquest era el pont que els Reis d’Ava utiltzàven com a sortida del seu regne.
A la sortida i a la posta del sol és quan la bellesa d’aquest pont arriba el seu més gran nivell. 
Una munió d’infants ens esperàven en baixar del microbús. Tots volent vendre objectes de jade, de fusta, mocadors. Necessiten els diners, ja ho sé. També sé que tot el que venen no està fet ‘made in China’. Però no pots anar comprant tot el que t’ofereixen, tot just en començar el viatge.
Com són molt llestos i et parlen en anglès i fins i tot en castellà, vaig poder fer ús del meu poder per explicar que també havia de comprar objectes artesans als altres infants de la resta del país que encara em faltava per visitar !!!! 
El lloc, el pont, la gent creuant, pescant, els estudiants sortint de l’escola … aquest pont d’U Bein tan ben fet. No vaig poder anar-hi ni a la sortida ni a la posta del sol, però tan se m’en dona, jo vaig ser feliç creuant-lo, badant, respirant, mirant les aigües tranquil.les i les dones intentant pescar per el dinar del dia.

Avui fa 14 anys i 35 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Novament la denúncia: Una nova mort – RECTIFICACIÓ

Una mort d’una crueltat brutal i inimaginable. El company de la dona, de tan sols vint-i-quatre anys va violar la filla de la seva companya de només tres anys d’edat. En arribar a l’hospital el presumpte autor va manifestar que les ferides van ser el resultat d’una caiguda. La nena ha mort aquesta nit. El presumpte autor ha estat detingut.

Aquestes flors (frangipani) caigudes de l’arbre, en un lloc sagrat, llunyà, d’una flaire intensa, blanques amb un petit to de color groc. El meu condol, denúncia contundent, dolor, molt dolor, tristor, molta tristor. 

Una vida trencada, una mort cruel.

Rectificació :

La mort de la nena ha estat accidental; una caiguda, i l’home ha estat posat en llibertat. Una notícia esperançadora per una banda, i trista per una altra.  Un accident ha causat la mort de la nena. La autòpsia així ho ha demostrat.
Crec que els diaris hauríen de posar una mica més de cura en publicar les notícies i no llençar rumors que només fan que embrutir a persones innocents.

Mandalay – I .. viatjar per Birmània (Myanmar)

Mandalay és la segona Ciutat més important i amb més habitants de Birmània. És a 716 kms al nord de Rangoon, en una zona àrida i ja us aviso … fa molta calor.
Aquest nom ens evoca poesia, mística, com Samarkanda… res d’això. Quan arribes, com jo ho vaig fer en barco, riu amunt des de Pagan, et trobes amb una Ciutat caòtica i per sobre de tot, una flaire de tristor, pobresa, resignació, però també pau i lluita.
El viatge des de Pagan, o Bagan, és llarg, però recomano aquest mitjà de transport. Dotze hores;  però en aquest viatge he conegut i he après a navegar per rius encalmats, a poc a poc. Els que viuen prop del riu o del mar, ja coneixen aquesta sensació d’estar mirant el moviment de l’aigua i no t’avorreixes ! El barco s’anomena ‘Malikha’ i és ”el ràpid”. És un transport especial per a visitants i estrangers. El veritable barco per els birmans és lent, ple a vessar i el viatge pot durar de 22 a 35 hores ! Em van informar que la sortida era a les 07:00 del matí i l’arribada a les tres de la tarda. La realitat: Sortida a les 06:00 del matí, arribada a Mandalay a les 6 de la tarda !!
Mandalay no és una Ciutat antiga. La van projectar els colonitzadors anglesos tot just a meitat del secle 19. Al voltant de Mandalay ens trobem amb Sagaing, Amarapura, Mingun i Ava. Antigues capitals de regnes i corts imperials; el poder.
Quan arribes, però, a Mandalay la visió és captivadora, de somni. Els ponts que creuen el riu Irrawaddy; a l’esquerra Sagaing on es poden veure els pujols coberts de bosc i les puntes de les pagodes i monestirs; a la dreta Amarapura amb les seves stupas blanques i els troncs de fusta de teca que arriben lentament a port. El sol s’amagava lentament i uns núvols negres amenaçadors cobríen el cel. El color daurat de les stupas amb una brillantor evocadora de vells temps donava aquest contrast real de la Ciutat somiada.

A l’embarcador la visió ja em va donar la primera impresió que tenia por de veure .. pobresa, mal viure. Vam anar en cotxe fins a l´Hotel, al centre de la Ciutat. Carrers amb esvorancs. L’Hotel situat en mig d’aquest barri cèntric, però amagat. Teníem una cita amb un monjo a les 4 de la tarda. Ens esperava. Feia de missatgera i portava diners, molts, material i altres coses, per una escola que ja havíen construït no gaire lluny de Mandalay, amb l’ajut d’un grup de bona gent del Vallès Oriental. En un taxi atrotinat, tipus furgoneta, amb seients al darrera, vam anar al Monestir. Més de quatre mil monjos hi viuen. En la revolució de l’any 2007, aquest monestir va ser dels primers en sortir al carrer. En tornar a l’Hotel vam voler degustar menjar birmà i cercar un restaurant. Difícil. Caminar per les voreres és com una gymkhana. Els esvorancs continúen, els desnivells, taules i cadires, gent, bicicletes, mercaderies. Havíes de preocupar-te més per no caure, que de saber on dimonis estava el restaurant recomanat. Però hi ha funcionaris que s’ocupin dels ciutadans d’aquesta Ciutat? Homes apropant-se per preguntar si volíem canviar dolars en kyats.

Perque a Birmània no pots canviar als bancs; ho has de fer al carrer, o als hotels o a les agències. 1.200 / 1.100 /1.000/980 kyats per 1 USD dòlar. No accepten targetes de crèdit, ni tens cobertura de mòbil. Si els bitllets de dòlar són de la sèrie CB, no els volen i si tenen una petita rascada, tampoc els accepten. 
El restaurant Lashio no va resultar ser tan extraordinari com diuen a les guíes, potser perque vam arribar tard ( quasi 1/4 de 9 del vespre ) i quedava ja poc menjar i tenien pressa per tancar. La cervesa Myanmar, però, la vaig beure amb molt, molt de gust.
El dia va ser llarg i el cansament més que considerable. L’arribada a Mandalay no va ser triomfal, però sabía que tot canviaria a l’endemà.
Hi ha molt per explicar d’questa Ciutat.
Dues fotografíes : L’arribada a Mandalay és la de l’apunt. En l’arxiu he inclòs una fotografía dels molts noiets treballant en la descàrrega de teca.

Avui fa 14 anys i 33 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Avui ‘Dia internacional contra la violència de gènere’

Tots sabem que aquestes ‘díes internacionals’ no serveixen per a molt … però sí per anar insistint, recordant, denunciant, que aquest problem existeix arreu del món.
Una dona de l’ètnia Pa oh, a la regió de Shan (Birmània), de camí al llac Inle.

Anava amb la seva família a pasturar els bous i búfals, i era ben a prop del seu poblet anomenat Nan Yoke.

He vist amb alegria que no han augmentat gaire més els cruels assassinats durant la meva absència, i ara puc mostrar una imatge d’una dona plena de vida i no pas les flors de denúncia.

Decidir

Durant els dos mesos del meu viatge han passat moltes coses en el meu país.
Abans de marxar es va celebrar un referèndum en un poblet del Maresme, Arenys de Munt. Va haver-hi molt enrenou i va guanyar la lògica. El nostre poble vol decidir, i sí que crec que la majoria vol la independència i tenim tot el dret de manifestar-ho i aconseguir-ho. 
I també tenim tot el dret de fer fora a la gent menyspreable i vergonyant que són en unes llistes i que la gent vota sense saber qui són, perque un partit polític ho decideix.
Avui a la premsa ja han començat a publicar ‘els retocs’ que un Tribunal vol fer a un Estatut.

Tot el meu suport per celebrar tants referèndums com calguin i a decidir el futur del meu poble que no pot ser un altre que la independència.

En una de les moltes converses durant el meu viatge recordo unes paraules ….
– Una persona primer de tot ha d’aprendre els costums, la cultura, la seva història, el respecte i després vindràn els coneixements, els estudis, el progrés.  Fer-ho a l’inrevés, vol dir desaparèixer com a país -.
 

Un somriure de bon matí

Difícil de trobar una samarreta del Barça amb els colors de l’Espanyol, o de l’Espanyol amb l’escut del Barça !! És possible a ….. Mandalay.
Tot just baixant de veure la posta de sol i la pagoda de Mandalay Hill. Mandalay … un nom mític, màgic per una Ciutat caòtica. Kipling va fer famosa aquesta Ciutat, on no va quedar-s’hi mai. George Orwell sí hi que va viure uns anys i va ser molt crític amb Kipling.
Però aquest és un apunt, curt, anecdòtic, per somriure … us podeu imaginar quan vaig veure la samarreta ?? És un senyal de ‘pacificació’ futbolera ?? Celebràven una fira; menges diverses; jocs; vendes de samarretes; seure una estona i beure una cervesa i menjar ‘sticky rice’ o unes pizzes; encertar amb el llençament de pilotetes i guanyar un premi. Vaig guanyar un raspall de dents ! Ara penso que hagués pogut comprar-ne una de samarreta, millor dit, dues, i enviar-les als clubs de futbol corresponents.

Avui fa 14 anys i 28 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada. 

Birmania : Somriures d’esperança ?

El canvi d’horari, tornar, recordar, desfer la maleta, retrobar-me amb objectes que vaig anar trobant …. Birmània, Rangoon, Pagan, Mandalay, Ava, Amarapura, Sagaing, Kalaw, llac Inle, Nyaung Shwe, Pindaya, Heho, frontera Thai-Birmana / Mae Sot, Laos, regió de Champasak, riu Mekong, Viêt Nam, Huê’, Hoi An, Hà Nôi, Halong … encara no he trobat el ritme de casa, el temps, com escriure novament en el meu ordinador , els arxius ….
Escolto una conversa : En Peterman ha marxat de Burma ? Però, aquest país no s’anomena Myanmar ? …. Myanmar ? No és el nom de la farmàcia de la cantonada que fan descomptes ? 

Marco Polo va trepitjar terres del Regne de Mien (Birmània) allà per l’any 1290. En les seves cròniques de viatge, capítol XLIV – ”La Ciutat de Mien, i el gran sepulcre del seu Rei’ ens parla d’una Ciutat esplèndida, capital del regne. Els seus habitants són idòlatres i parlen una llengua molt estranya entre ells. El seu Rei ha ordenat construir un temple i el sepulcre. Dues piràmides de marbre, construïdes amb gran perfecció. Una d’elles coberta d’or, d’un gruix d’una polçada, i l’altra de plata. Dalt de les puntes de les piràmides hi han unes campanetes, d’or i plata, proporcionant un so màgic quan bufa el vent”.
Vaig arribar a Rangoon, la seva antiga capital, d’aquest pais desconegut i oblidat, el dia 24 de setembre i vaig marxar el dia 10 d’octubre. Han passat moltes setmanes, però no deixo de pensar-hi. 

Birmània ha estat un país malhaurat al llarg de tota la seva història. L’últim Rei, Thibaw va refusar els acords del colonitzador Lord Randolph Churchill (pare de Winston Churchill), i la caiguda tan social com econòmica del país va ser greu. No es pot saber, si les coses haguéssin anat millor si el Rei Thibaw hagués acceptat l’ultimàtum. Des de l’any 1962 no han conegut res més que dictadures militars, cruels, fortes, i un aïllament absolut de la resta de països. Se’ns ha dit moltes vegades que no s’ha d’anar a Birmània, cal fer un boicot, aïllar a la Junta, però aquests mateixos que ho diuen segueixen tenint interessos econòmics dins el pais i acords amb els generals.
Em van explicar que una vegada l’any, els generals fan una subhasta de pedres precioses, sobretot rubís i conviden a tothom que vulgui anar-hi. Tots, tots, els països dits del món occidental, capdavanters no s’ho perden i compren a bon preu les pedres, zafirs, rubis, jade, maragdes, i omplen les butxaques dels generals.

Després de viatjar per el país, com a turista, viatgera, ajudant on podia fer-ho, crec fermament, que cal anar-hi. I també crec que encara no és massa tard, i l’aïllament només fa que enfortir els generals amb un sentiment patriòtic barat, com es pot llegir en entrar a les grans Ciutats : ”Els països occidentals són els nostres enemics”.

La història de Birmània és fascinant; si mirem un mapa d’aquest món uns dos mil anys abans, veuríem els grans imperis dominants, encerclant Europa i Àsia, des del nord d’Anglaterra fins el Japó; Roma, Pèrsia, els Mauryans de l’Índia, els Han a la Xina; però existíen ja escletxes …. els germànics, els àrabs, els tibetans; les invasions a les valls de l’Irrawaddy van començar a formar aquest país;  un país meravellós; avui, però,  la pobresa t’envolta arreu; voldríes comprar tot el que t’ofereixen; cerques hotels, cases de menjars que no pertanyen a la Junta; discretament pots veure i copsar unes mirades plenes de tristor; també pots veure la seva fe en entrar a les pagodes a resar davant les diferents estatues de Buda; treballen hores i hores, de vegades sense rebre res a canvi, per força, i d’altres només els paguen no més de 700 kyats (menys d’un euro) per vuit hores de treball; pots veure festivals i festes plenes de joia, tots vestits elegantment i al sò de la seva música tradicional. 
En un racó, al fons de la maleta, em trobo amb un record que li vaig comprar a un noiet; fet a mà, de fusta; la lluna i un pescador amb la canya intentant pescar un estel, que podria ser el de l’esperança, per un futur millor. Sí, és possible, encara és possible.

La fotografia és del noiet a qui li vaig comprar el record, o com anomenaríem els turistes, un ‘souvenir’. A la sortida del temple de Htilominlo Pahto, a Pagan o Bagan prop de Nyaung U, construït per el Rei Nantaungmaya l’any 1218. El nom, extret de la llengua Pali, vol dir ”Benedicció dels tres móns”. El Rei va fer construïr el temple en el mateix lloc on va ser escollit nou Rei del Regne de Pagan entre els seus cinc germans.
Li vaig prometre que li compraria la lluna i el pescador en sortir de visitar el temple, i així ho vaig fer. Quants kyats ? Potser, mil o dos mil, no ho recordo, uns dos USD dòlars. Ell demanava cinc mil o més, per arribar a un bon preu i cobrar els dos mil. És el que necessitava.

Avui fa 14 anys i 27 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada. 

Tornar

Dema es el dia que he de pujar a l’avio per tornar a casa. Ahir vaig tornar de Halong, la meva Itaca. Vaig navegar al llarg de mes de sis hores, sola amb els mariners, en el vaixell Nhan Tien, que vol dir ”fada”. El dia era gris, lleig, i fred.
Pero per a mi va ser un dia esplendid, lluminos, clar. Quan tenia una mica de fred, bebia una tasseta de porcel.lana plena de vi d’arros.
En una barqueta auxiliar, vaig anar passant per coves i finalment vaig entrar en un raco tancat on les aigues, malgrat el cel gris i fosc, eren d’un color blau i verd intens.
Varem passar per un poblet flotant i els infants tornaven de l’escola a casa per dinar. Ho fan en barquetes, remant. Algunes dones eren encara a les barques pescant. D’altres cercant cloisses en algun dels centenars, milers d’illots.
Jo anava mirant l’horitzo per localitzar el palaibot amb na Xesca esperant.
Em va dir que em prepararia un dinar suculent amb peix acabat de pescar en aquest mar de l’est o de la Xina.
En S. tambe estava ben proper, amagat darrera uns matolls, somrient.
L’encanteri de la ‘fada’ va arribar a la fi, quan va enfilar el rumb al port de Halong.
Aquest mati, ultim dia a Ha Noi, he pogut visitar al professor Hu’u Ngoc i hem parlat i he pogut gaudir de la seva conversa. Te ja 90 anys. Parla perfectament el frances, angles i alemany. Llengues apreses en temps de guerres quan era amb els soldats d’altres paisos.
M’ha regalat un llibre i evidentment hem parlat dels canvis minut a minut que hi ha al mon, alguns de dolents, altres de millors i tambe alguns de molt bons.
Birmania, Mae Sot, frontera birmano-tailandesa, Champasak-Si Phan Don, sud de Laos, Hue, Hoi An, Ha Noi, Halong ……. Viet Nam.
Torno a casa ……

Publicat dins de Ha Long | Deixa un comentari

Hà Nôi: Retrobament

M’he retrobat amb Ha Noi …… Vaig arribar-hi tot just fa dos dies, despres d’uns dies a Hue i Hoi An. Fa tres anys vaig escriure que la Ciutat em va seduir …. i continua la seduccio. Es clar que he vist canvis, sobretot mes cotxes, mes motos, millors carreteres d’entrada i sortida a aquesta Ciutat-poble o poble-Ciutat. L’any vinent celebren el mil.lenari. A mi m’agrada veure com els paisos prosperen, van avansant ( c trencada inexistent, malgrat la colonitzacio francesa …. ), milloren la qualitat de vida dels seus habitants ( penso molt i molt en Birmania …. ). Ahir passejant per el centre de la Ciutat, el llac, el Hoan Kiem, els arbres dels carrers van creixent, vaig respirar encara la tranquil.litat de la gent ….. parelletes sentats a la vora del llac, gent gran junts en un banc, senzillament badant o meditant, jugant al badminton, llegint.
Vaig entrar a ”Fanny” una gelateria de l’epoca del colonialisme frances …. Molt recomanable. Els gelats son una delicia. Tornant a l’hotel, passant per el teatre de l’Opera, majestuos. Davant estant construint el nou edifici de la Borsa. Per davant l’Hotel Metropol, un hotel ple d’histories, records i un dels millors del sudest asiatic. Molt atrefagats, ja que acaba d’arribar el primer ministre frances.
Pero ahir la sorpresa va ser que la meva amiga Tuyet em va convidar a un casament de la filla d’un cosi germa seu ! Els casaments a les zones rurals duren dos dies !! Va ser bonic, molt bonic. Jo em veia com un bolet estrany en mig de moltissima gent que entra i surt constantment dels patis de dues cases, on hi ha una quantitat de menjar increible i vi d’arros. Els nuvis, molt joves, petant la xerrada amb amics i familiars.
La setmana vinent torno ja a casa. No us puc dir mentides …. ja en tinc ganes.
Ser al meu barri, ser amb la familia, els amics i amigues, respirar la meva Ciutat.
Haure de comensar a meditar com tornar a adaptar-me i posar en ordre les fotografies, les notes, tot el que tinc dins el cistell de viatge.
Per cert, avui, vaig a veure al mestre Hu’u Ngoc. La seva editorial m’ha organitzat una trobada amb ell. Ja us he parlat del mestre. Em fa moltissima il.lusio.
Fins aviat – Tam biet !!

Publicat dins de Hà Nôi | Deixa un comentari

Xin chao Viet Nam

Avui segona nit a Viet Nam, a Hue. Plou. Tot el dia. Nomes fa un parell de dies va passar la cua d’un ciclo i van haver-hi inundacions. Tinc la sensacio que tambe soc a casa. He estat a l’Hospital de la Universitat de Medecina de Hue. Molt gran. Moltissims alumnes, nois i noies. Al departament del Dr Nhan m’han rebut amb molt d’amor i na Phuong, ella tambe discapacitada, m’ha preparat una visita intensa als diversos llocs on ells hi actuen.
Ara si he pogut veure amb els meus propis ulls els danys col.laterals que provoca una guerra … i aquesta es va acabar l’any 1975 i encara neixen infants amb malformacions per la dioxina que van llencar els bombarders B52 ! I aquest any els Tribunals als EE.UU. continuen negant l’ajut i la responsabilitat per part de les multinacionals Monsanto i Dow Chemical en la fabricacio d’aquestes bombes i els danys comesos a la poblacio civil vietnamita.
He visitat una escola on reben educacio personalitzada i un orfanat on pots veure infants tot just arribats a aquest mon i que han estat abandonats, molts d’ells amb malformacions irreversibles. He estat prenent un te bonissim amb les monges budistes que son al capdavant d’aquest orfanat.
Dema tornare a fer de ”turista accidental” i visitarem l’antiga capital imperial.
Despres de tres anys, he vist algun cotxe de mes, pero moltissimes mes motocicletes.
L’aigua es arreu …..

Sabaidiiiiii

Ara soc en una illa del riu Mekong, anomenada Done Khong, en un poblet, Muang Khong i en un internet que en prou feines funciona, a mes de carissim, ja que paguen molts diners per tenir un ADSL. Davant meu el riu Mekong. Les aigues baixen lentament, molt lentament per arribar al mar. Sembla que els laosians porten un ritme de vida igual que les aigues del riu, sense presses, sense amoinar-se per a res. He passat aquests ultims dies en aquest pais sorprenent, Laos. He navegat per aquest riu extraordinari. He caminat per corriols estrets en mig d’una vegetacio magnifica. Papellones de totes mides i colors. A les escoles encara els ensenyen frances. Els rapids i les cascades del riu a prop d’una altra illa, Done Khon, son espectaculars – Khon Phapheng i Tat Somplanit. L’illa de Don Det es la ”Formentera” del sudest asiatic. Gent jove d’arreu del mon, molta. Petits bungalows, no hi ha electricitat.
El mercat del poble on soc es fantastic. A les 6 del mati ja arriba la gent amb tots els seus productes; pollastres, anecs, carn de bufal, menjar ja fet, uns bunyols bonissims, el ”sticky rice”, arros glutinos, dolc, fet dins una canya de bambu, fruites, unes mongetes tendres kilometriques, cogombres, carabasses, patates, herbes aromatiques.
Son autosuficients i porten una vida tranquil.la, i no els facis treballar gaire …. diuen que treballar molt es dolent per la salut !!!!
Pero tambe tenen deficiences, com l’assistencia medica. No n’hi ha !
Un pais amb mes de 280.000 km2 i gaire be 6.000.000 d’habitants ! Un riu immens, que creua el pais de nord a sud, 1.800 kms, i on no veus cap barca, ni transport de mercaderies, els pescadors, solitud, silenci.
Bocabadada he quedat en veure els peixos vius que venen al mercat i que he tastat amb delit ! Hi han mes de 54 especies al riu, i son molt, pero molt saborosos.
Aquest ordinador crec que aviat fera figa …. Esta mig desmuntat, i crec que el Windows que tenen es pirata.
El meu bloc de notes va omplint-se …. Crec que em tornare ”laosiana”.
El proper dia 5 de novembre marxare al meu estimat Viet Nam.
M’oblidaba ……  Sabaidiiii  es la salutacio a Laos, bon dia, i t’ho diuen constantment.