Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Tam biêt …. fins la tornada

Aquesta matinada mirant al cel clar i net, de sobte ha aparegut un estel fugaç, movent-se molt ràpidament, però en viatge inusualment llarg. Ha estat una d’aquestes petites meravelles d’aquest món que et fa sentir la vida.
Dimecres s’enlairarà un avió que em portarà al sudest asiàtic.

Algún llibre de poesia … alguna novel.la, potser, ‘L’illa del Tresor’, poquet equipatge, xocolatines, llapis de colors Alpino, llibres de contes per a infants, cafè, mostres de perfumeria i bellesa. Petites coses per a fer feliç a infants i a adults. Respecte, discreció, respirar, emocions, menges diferents, flors exòtiques, arbres bellíssims, rius que pareixen oceans, meditar, estar entre amics, viure una realitat desigual, difícil, desconeguda, llunyana.

Dos mesos viatjant per quatre països diferents. Com diuen a Viêt Nam:
‘ A day’s journey – a basket of wisdom’.  Un dia de viatge – un cistell ple de sapiència.

M’han convençut per donar classe d’anglès en unes escoles plenes d’infants amb ganes d’aprendre. Espero fer-ho bé !

Tam biêt  ….. fins aviat.    Take care !

Novament la denúncia: Assassinat d’una dona

El propassat dimecres, a Àvila,  va aparèixer el cos mort d’una dona jove de no més de vint-i-cinc anys dins a casa seva. Després de les investigacions, han detingut i ha confessat, el company de la dona, pare del seu fill, com a presumpte autor de la mort.
La dona havia demanat la separació i havia rebut amenaces.
La denúncia novament d’una violència cruel, absurda, sense sentit i el meu sincer condol i tristor, moltíssima tristor.

Unes margarides blanques d’un jardí d’un petit poblet del Pirineu en un fons fosc, negre.

Recordant na Xesca: Llegir ”El Canvi” – Miquel Bauçà – pàgina 220

Avui quatre mesos. De ben segur la seva signatura hagués estat de les primeres en el ‘vull votar’ i els seus comentaris tan vers i punyents seríen d’optimisme i alegria per un senzill i petit gest, però que transmet esperances.

A casa de la pilot d’un hidroavió apagafocs, vaig trobar un llibre sobre la tauleta de nit, que ella mateixa m’havia deixat discretament,  i avui, catorze de setembre, he obert el llibre per la pàgina no 220:

ESCRIPTOR, Un. Hi ha dues menes d’escriptors: 1: aquells que merament frueixen de parlar de sí mateixos. 2: aquells que, donat que tot és dit i consensuat i travat, proven de dir altres coses. El plaer és el mateix.
   És un que carrega, no parasita. A un aixecador de pesos no podem exigir-li alhora que no faci ganyotes o que no es mostri una figura esvelta de dansarí.
    Molt a part, o segonament, de tenir una determinada habilitat lingüística, és un ésser que en cada instant malda per tenir una visió de conjunt de les coses. Per la muntanya, he conegut cabrers amb gran habiliors lingüístiques i no podien ser anomenats escriptors, escrivissin o no escrivissin. Un escriptor ”escriu” perquè no li queda més remei. No pas per
 ‘juguera’.
    Un escriptor actual, corrent i ordinari, posa per escrit el que el veïnat, i ell mateix, cavil.la o pensa de les coses. Per exemple, en un ”match” de tennis, tothom pensarà que la jugadora és molt lletja però alhora que ha fet milions, i la perdonaran per aquest motiu. Normalment, el veïnat no ho diu; l’escriptor considera que el seu deure és de dir-ho. I el veïnat li està agraït, car l’escrit confirma que tothom ha pensat el mateix. 

La fotografia correspòn a l’entrada de la casa de na Xesca, molt a prop del mar, on podem veure un autèntic margalló de Cap Formentor que ella mateixa va replantar i cuidava amorosament.

Els fets del Palau

Aquest apunt el vaig escriure ja fa uns díes. El tenía guardat, pendent d’editar. He llegit algunes notícies sobre el tema ahir i avui, poques, però van sortint a la llum.
Aquest és un apunt personal. Sempre he menyspreat la gent que utilitza símbols, creences, diners, honestat, per omplir-se les seves pròpies butxaques.

—— Talment durant molts anys hem patit un ‘virus’ malèfic en la gestió del Palau de la Música. Vam començar tot just a llegir-ne els fets fa poques setmanes. Curiosament uns díes abans que l’Ajuntament de Barcelona havía de lliurar  la medalla d’or de la Ciutat al President de la Junta, senyor Felix Millet.
Ara he llegit que la mateixa Junta del Palau es personarà com acusació particular contra el senyor Millet per els milions d’euros estafats, i les corrupcions descobertes, que no han estat minses, ens al contrari.
Però, aquest no és un fet important, tornem a amagar el cap sota l’ala. Millor omplir pàgines i més pàgines, i minuts a les tertúlies, de la vergonyant deixadesa i ‘deixar fer’ a les màfies que controlen una prostitució als carrers del barri del pecat, que sempre ha existit.
En el Mail Obert, na Marta Rojals ha escrit un article necessari, valent i obert, molt obert.

Però deixem aquest tema i tornem als fets del Palau.
Fa anys, uns vint, en G. rebia classes de música d’un instrument de vent i el seu mestre era un music titular de l’Orquestra Ciutat de Barcelona. És nordamericà. Em preguntava sovint, i em manifestava el seu malestar, perque quan arribava al Palau a fer l’escalfament abans del concert, els hi teníen ”prohibida” l’entrada a la sala d’assaig, ja que es tractava d’una entitat ‘privada’ i ells no hi teníen dret d’entrar-hi.
Havíen de fer els escalfaments i provar els instruments en passadissos i saletes petites i fosques.
Jo li explicava que es tracta de la Casa de l’Orfeó Català, entitat privada, però que rebia diners públics dels nostres impostos, de l’Ajuntament, Generalitat i govern de l’estat, per poder mantenir aquesta joia d’edifici. Es diu qui paga mana … però en aquest cas es veu que poc manàven els que omplíen la caixa de diners per poder continuar les activitats. Fins i tot l’Ajuntament, és a dir nosaltres els barcelonins/es, pagava un lloguer elevadíssim per poder tirar endavant el programa de tres concerts setmanals de l’Orquestra al llarg de la tardor i hivern, fins el mes de maig.
S’han fet unes reformes magnífiques. El Palau va ser construït per un Orfeó, i qui no recorda escoltar sorollets constantment mentres l’Orquestra Ciutat de Barcelona començava a interpretar  la sisena de Beethoven !! L’espai de l’escenari era petit per les grans orquestres simfòniques. I jo em moria d’enveja quan amics de València, Madrid, Sevilla em deien el que havíen pagat per una entrada d’un concert de la Filarmònica de Berlin, quasi un 50% menys que ací. Rebíen subvencions per abaratir les entrades. Ací no. Jo no podia permetre’m escoltar i anar als concerts de les grans orquestres o solistes. Però sí podia pagar un abonament al segon pis del Palau i gaudir molt dels concerts de divendres vespre de l’Orquestra Ciutat de Barcelona (fundada per el mestre Pau Casals) i més tard amb el nom canviat d’Orquestra Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya.

Vaig estar contenta quan es va inaugurar l’Auditori. Ampli, bona acústica, còmode. Una mica lluny del centre, però aquest no era problema.

Ara ha sortit tot a la llum. I per vergonya nostra el senyor Millet, net del fundador, ha malbaratat, per el seu propi benefici, uns diners de tots, d’una manera absolutament miserable. M’he perdut en els milions d’euros ……

El Palau i l’Orfeó Català és patrimoni del poble, i hem de saber i conèixer la veritat d’aquests fets que se’ns amaguen i van sortint a la llum quasi clandestinament, sense fer soroll, sense editorials, sense una mínima expresió del ‘mea culpa’ i unes paraules demanant perdó a tota la gent d’aquest poble que no es mereix aquests sotracs de persones que diuen … ‘tot ho hem fet per el país’ ….. 
No s’han de fer judicis, cert, però els fets són ja tan evidents que la rauxa està per sobre el seny.

Por de la veritat ….. com va dir en George Orwell, i no em cansaré de repetir-ho :
In the time of universal deceit, telling the true is a revolutionary act.

Si la persona al capdavant de la Junta del Palau hagués estat honesta i responsable,
les entrades als grans concerts s’haguéssin posat a la venda a preus assequibles ?
De ben segur que sí.

Una nova mort violenta

Avui l’home ha assasinat la seva dona, mare dels seus dos fills. Seguidament s’ha suicidat. Els fets primer dins a casa i després fora de la llar, en una illa de l’Atlàntic.

Segueix aquesta violència bruta, sense sentit, cruel i continuem denunciant.
No puc aturar-me en fer pública la meva tristor, el meu dol, la meva ràbia.

Una flor viva, color brillant, d’un jardí ben cuidat en una població dels Pirineus.

Ahir nit davant la televisió

Quasi quatre hores davant la televisió, de les deu del vespre fins a l’una de la matinada.
Canal 33 – Concert de Lluís Llach a Verges. Van ser unes hores d’emocions, de sorpreses, de curiositats, d’un comiat i ….  acabar el dia de l’11 de setembre de 2009.
Curiositats en veure les reaccions, les mirades, el no saber què fer de molts espectadors (especialment els politics), però la gent del poble, artistes, escriptors, poetes, joves, dones, homes, àvies, enamorats i … un entrenador de futbol, sí ho sabíen.

Més d’un espectador defugia la seva mirada després d’escoltar les paraules del cantant.

Concert amb paraules veres, poemes immensos, música inoblidable, molt d’amor.

Em quedo amb aquest poema de’n Màrius Torres tot escoltant la música del cantant i una fotografia feta aquest hivern a Ribe, Jylland, Dinamarca :

— Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
    Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

    No podem acostar les nostres vides calmes:
    entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

   En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
   sento, com si em seguís, el teu batec suau. 

   I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
   de la font a la mar,
   la nostra pàtria antiga. —

Gràcies Lluís, jo també t’estimo.

 

Avui 11 de setembre 2009

Llegint ……  Certituds immediates
                   – Miquel Bauçà –  

Per salvar-se, els catalans
bé caldria que tinguessin
un lloc com Jerusalem

Viure en propi territori
porta inevitablement
a ser esclaus del veïnatge.
No, per ells, que són absurds:
per nosaltres: ens fa gràcia.

—- És que té algun remei ?
—- Consumir-nos, dia a dia.

Quan res no ens agrada gens,
cal passar a donar ordres:
és un substitut perfet
per aquestes hores buides.

Què fan per la tele, avui.

Més anticatalanisme,
porno dur i molt flamenc.
—- No podríen fer res d’altre?
—- Això els surt la mar de bé
i n’han tret grans beneficis.
 
                        **********************

Fem possible l’impossible :
Independència, veure i viure els problemes, superar-los, no amagar el cap sota l’ala, viure en català mirant al món, desfer la teranyina  silenciosa vinguda del centre d’una península dita ibèrica, somriure, sense presses, respirar, llegir, llegir, llegir, olorar i sentir la llibertat…..  i segur que hi han més coses a dir …….. tot és possible.

… i més assasinats. Una dona.

Avui a la Plana d’Utiel, l’home a matat a trets la seva dona a casa seva. L’home de professió guàrdia civil en actiu tenia permís d’armes.
No ha arribat als quaranta anys. El meu sincer condol, i ràbia, moltíssima, moltíssima ràbia, dolor i tristor, moltíssima tristor.
Però hem de denúnciar constantment aquest assasinat comès dins a casa, com quasi tots els demés que omplen el sac de les estadístiques.

Una petita flor blanca, en un bosc del Montseny.

Matí de setembre

Avui pel matí els veïns ja s’han aixecat puntualment a les set; la llum encesa del menjador així ho indica. La lluna llueix esplèndida donant una lluminositat natural al pati de veïns. 
Els dies d’agost on no es veia cap finestra aixecada, ara totes són novament obertes.
Les orenetes ja no hi són. La parella de garses tornen i tornen tots els matins. Les cotorretes segueixen volant i cridant. El colom gris amb ales blanques i la seva parella cerquen algunes engrunes que la quitxalla haurà deixat al pati.
Les tórtores comencen els seus càntics. Els pardals, poquets, encara s’aturen als arbres.
Al solar, encara buit, de l’antic bar al costat de casa, esperant a rebre les màquines i excavadores per començar les obres del nou edifici. 
Mentres, durant aquest temps, al bell mig del terreny, ha crescut una tomaquera i es veuen dos tomàquets ben macos, encara verds. No hi ha ningú que els hi posi unes canyes …. i segurament arribaran abans les màquines.
La vida torna a la seva normalitat, per alguns amb alegria, per altres amb tristor, altres preocupats, alguns amb molts interrogants.
A casa comencen ja els preparatius per el llarg viatge. Tot és ja a punt. Només cal pujar en un avió i volar lluny del meu país. El viatge serà llarg i quan la viatgera torni es trobarà amb moltes novetats, algunes alegres, d’altres tristes, preocupants, però la vida continúa i es plena de tot tipus d’aconteixements i vivències.
Comença doncs, ara sí, setembre …. 

Una altra dona assassinada ….

Avui en un poblet de la Marina Alta, Ondara, l’home ha assasinat a la seva dona, al carrer.  Uns díes de final d’estiu especialment violents, cruels i molta ràbia dins el cos.
No s’aturen aquests assassinats i tampoc podem aturar-nos en la nostra denúncia.

El meu sincer condol i una tristor ja quasi permanent.

Les petites flors grogues al costat d’un camí dels Pirineus.

Una altra dona assassinada

Avui pel matí. La dona sortia de casa seva, a Vélez Rubio,  per anar a treballar i l’home esperant al carrer. Ha estat assassinada a trets. El presumpte autor s’ha confessat davant la guàrdia civil com autor del crim. 
Havíen mantingut una relació de parella i ella va decidir no continuar.
Només tenia 45 anys. 
….. i continúa aquesta violència brutal, inadmisible, sense cap raó.
I continúa la denúncia, i el meu sincer condol i la ràbia, la tristor, la indefensió.

La flor d’un petit cirerer en un pati d’una casa no gaire lluny de la ciutat.