Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Jazz: Transgressor, desafiament, emocions, sensual

Avui obre portes una gran exposició al CCCB de Barcelona.  ACÍ  Segur que hi aniré més d’una vegada. De moment us deixo aquest enllaç per poder entrar on line dins la mateixa exposició, una fotografía de Duke Ellington i el blues ‘ I’m a fool to want you’ interpretada per Billie Holiday.
Aquest enregistrament que va fer l’any 1958, ( un any abans de la seva mort), ha tingut i té molts detractors. La seva veu és trencada, però emociona. L’orquestra de Ray Ellis va fer uns arranjaments, sobretot amb instruments de corda, que no m’agraden gens ni mica, però ella canta, i com la canta la cançó, quina interpretació ! 

A tots els que ens agrada el jazz, no podem perdre’ns aquesta exposició que així a primera vista sembla extraordinària. Ja us ho diré …… i escolteu a Billie Holiday.

Lletra de la cançó …

I’m a fool to want you
I’m a fool to want you
To want a love that can’t be true
A love that’s there for others too.

I’m a fool to hold you
Such a fool to hold you
To seek a kiss not mine alone
To share a kiss that Devil has known

Time and time again I said I’d leave you
Time and time again I went away
But then would come the time when I would need you
And once again these words I had to say

Take me back, I love you
…. I need you
I know it’s wrong, it must be wrong
But right or wrong I can’t get along
Without you

El senyor Hieu – Reparador de bicicletes a Hà Nôi

El temps passa molt ràpidament i aviat tornaré a ser a Hà Nôi. Em diràn : ” Lau lam ”
quan de temps …..  Tot mirant les fotografíes a Trekearth he vist aquesta d’un carrer del barri antic de Hà Nôi, el barri anomenat ‘dels 36 carrers’ al costat mateix del llac Hoam Kien, centre neuràlgic de la Ciutat. I m’ha fet recordar els díes passats ara fa tres anys en aquesta Ciutat.
El senyor Hieu te’l trobes a la cantonada dels carrers Pho Hue i Ham Long molt a prop de l’hotel on vaig pernoctar. No és el barri antic, són carrers importants que et porten del centre fins al Parc Lenin que és una altra meravella on pots descansar al costat d’un altre dels molts llacs de la Ciutat. Repara bicicletes fa més de trenta anys, sempre a la mateixa cantonada. Viu molt a prop no més de cinquanta metres des de fa cinquanta anys. Va nèixer a Hà Nôi l’any 1937 i els seus pares eren treballadors a les ordres dels colonitzadors francesos en la construcció del ferrocarril. Van morir quan ell era molt jove.
Viu sol, no s’ha casat mai. Quan li preguntes et contesta ‘no,encara no’, i atribueix  la seva bona salut pel fet de no haver-se casat mai. Ell creu que el matrimoni afebleix, però quan li preguntes per les seves il.lusions contesta molt convençut: ‘ Tenir una bona salut i una bona família, és el més important’. Es contradiu, o no ?
Ell diu que és feliç amb la seva vida i que mai ha esperat res millor per aconseguir la felicitat. Fa la seva feina el millor possible, però admet que ara ja no té tanta feina perque hi han més ciclomotors i les bicicletes van a la baixa. Pot guanyar entre 1 a 2 dolars al dia.
S’aixeca cada dia a les 5 del matí i fa els exercicis com tothom. A 2/4 de 7 del mati ja és a la cantonada per començar la seva feina i no es mou del mateix lloc fins a 2/4 de 7 de la tarda. Menja un bol de pho per dinar. Després de sopar potser fa una passejada fins el llac Hoam Kien a petar la xerrada o a un altre parc. No mira gaire sovint la televisió.
Sembla que aquest tipus de vida sigui avorrit, però per el senyor Hieu és la seva felicitat. No enveja res, no està depressiu, i sembla optimista tot esperant un futur brillant. Fins i tot et pot dir que podria obrir una botiga, però que no ho veu factible. 

Quan caminava de l’hotel fins al centre passava per aquesta cantonada i em mirava com el senyor Hieu reparava les bicicletes meticulosament, sense presses.   
De retorn a casa, en una llibreria vaig trobar ‘Life in Hanoi ‘ escrit per Pam Scott que va viure a la Ciutat durant molts anys. Una dona australiana que va marxar de Sydney per treballar a Hà Nôi en projectes socials.
Quina no va ser la meva sorpresa quan a la pàgina 18 del seu llibre ens explica la història del senyor Hieu.
Intuició? Casualitat ? Feeling ? Quan torni a Hà Nôi, el primer que faré serà anar a la cantonada dels carrers Pho Hue i Ham Long.

Publicat dins de Hà Nôi | Deixa un comentari

Temps de vacances; per a tots els gustos i possibilitats

La conversa de cada dia comença amb la pregunta: On vas de vacances ? Les respostes molt variades …. Amb la família, uns díes a la costa; a casa els parents del poble; a la segona residència dels pares al Pirineu; estic de vacances ‘obligades’ ja fa molt de temps; a Porto; a Berlin; a Italia, a Nova York; a Mojàcar; a voltar per el sud de França; al festival de teatre d’Edinburgh; a Paris; als Ports; a qualsevol lloc on estigui tranquil/.la; a casa a fer el mandra; a Cuba; a Formentera a beure una cervesa;  a Argentina i així aniría passant llista de totes les respostes.
N’hi han de curioses; triar entre l’illa de Pasqua o Extremadura ….. A una cabana que he trobat en mig d’un bosc carregat/da de llibres i a escampar la boira com més aviat possible ; seure a la Rambla i anar mirant com puja i baixa la gent, com van vestits,les cares que fan; sortir totes les nits a prendre la fresca i acabar al Sirvent del carrer Parlament; fer el turista i passejar-me amb el bus turístic; vigilar les obres, els talls de trànsit, les emprenyamentes de la gent.
La última resposta me la va donar una noia i no vaig saber, en un primer moment, el seu significat: Sofà i tele ….Es quedava a casa escarxofada al sofà mirant la tele ? 
Després en continuar la conversa, no, em va dir que han comprat un sofà i una tele nova i tot no pot ser ….. Un altre any i el disfrutarem millor !
Jo marxo a Oô el dia 25 de juliol, una setmana. No he estat mai en ‘temporada alta’.
Ja he encarregat els ‘guàrdies civils o gendarmes’ ( arangades ) per na Marie i en Hilaire, prop dels vuitanta anys ja ….. i ja tinc les samarretes del Barça per en Pierre i na Manon ( aquest any ha estat un veritable ‘overbooking’ en demanar l’equipament del tri campió .. ) Ara bé, n’he trobat amb un descompte del 50% perque són de la temporada anterior.

La fotografía …. preparat per els turistes;  sopar sota les estrelles; ‘el sò del silenci’, diuen.

Voler i no poder . És la situació en què voldríem que es trobés sempre l’altri.
El Canvi (llibre de tauleta de nit) – Miquel Bauçà 

Una altra dona ha estat assassinada

Aquest matí, s’ha descobert a casa seva de La Corunya el cos mort a ganivetades, d’una noia jove de 38 anys.
Presumptament l’agressor ha estat  el seu company sentimental. Un veí va ser testimoni del fet.
L’home ha fugit.

Una violència absurda, cruel i que no té aturador.
La meva denúncia més ferma i el meu sincer condol i tristor.

Un llessamí viu sota un cel blau.

Natalia Estemírova – Assassinada a Txetxènia

Ha estat brutalment assassinada després de que uns individus la van segrestar en sortint de casa seva a Grozni. Van disparar les seves pistoles fins a la mort. Han aconseguit el que pretenien, fer-la callar, que no molestés més. Ha mort la persona que dia a dia, independentment, informava de totes les atrocitats, corrupcions, crims del règim de Ramzán Kadírov i que Moscou va imposar per ‘restablir la pau’ en aquest malhaurat país.
Natalia Estemírova tenia por, però ella continuava en la seva lluita per defensar els drets humans i denunciar tots els crims i injustícies. Precisament durant aquest mes havia acusat obertament a les forces de seguretat de Txetxènia de varis assassinats. Un d’ells esfereídor. Els agents van irrompre a casa d’una noia, Madina Innúsova, de 20 anys casada amb un txetxè exterminat per la policia. Van tancar als seus pares i a dos de les seves germanes dins la cambra de les calderes, i van llençar benzina a la casa. El foc va començar furiosament i uns veins van poder entrar a la casa i salvar a les víctimes. A l’endemà els agents van entregar el cos mort de la seva filla i els van dir de fer un eterrament ‘discret’. 

Natalia Estemírova, mestra d’escola, periodista, activista en defensa dels drets humans, 50 anys. Va ser guardonada amb el premi Anna Politkovskaia l’any 2007, i es va enfrontar davant l’individu Kadírov moltíssimes vegades.
Moscou s’ho mira, comenta, ordena obrir una investigació i  …. deixa fer a Kadírov. Ja ténen una veu que no podrà mai més denunciar ni escriure les veritats.
Descansi en pau.

Novament la violència de gènere

Avui pel matí l’home ha assassinat la dona a casa seva, a la població de Ceuta. Ha intentat suicidar-se però no ho ha aconseguit. El presumpte autor d’aquest nou crim, ha confessat i ha estat empresonat.
Han estat molts els dies que sortosament no havia de denúnciar una nova mort……  fins avui.  Però cal fer la denúncia persistentment, sense esma. 

El meu sincer condol i tristor per aquest nou assassinat.

Una hortensia en tota la seva frescor i color.

Berenada d’estiu – Recordant …. na Xesca

Avui dos mesos d’absència. Tot mirant la meva petita biblioteca, de sobte vaig ‘descobrir’ un llibre  ” Quan venia l’Esquadra’ – Editorial Moll – Mallorca – 1994 – Premi Ramon Muntaner 1992 – Xesca Ensenyat – Pròleg de Marc Eugeni Cerdó Ensenyat’. En alguna de les meves estades estiuenques al Moll de Pollença, a Llenaire, penso que vaig entrar en alguna llibreria de Pollença i en veure aquest llibre el vaig comprar, amb el propòsit de saber més i conèixer millor aquest redol. No coneixia l’escriptora.
És una novel.la magnífica i el llibre perfecte per una tarda d’estiu. Llegint a na Xesca, quan la vaig conèixer en aquesta casa de Vilaweb tot just fa tres anys, el seu estil m’era familiar, però no recordava que ja havía llegit la seva novel.la.
Curiosa coincidència ….


He penjat aquesta fotografia on la llum entra per la porta d’una casa eminentment mallorquina i on crec i penso que una dona menuda i amb molt de caràcter és a punt de sortir per aquesta porta i anar a la mar i nedar, nedar, lluny, molt lluny fins arribar a Cap Pinar o a la Roca de Llenaire.

No puc estar-me de copiar  un trocet d’aquest llibre (desconec si és una transgressió de les normes, m’és igual),  on ens explica les berenades d’estiu …….

Embarcada no vaig tastar la fama, que sempre és filla d’un estupor expectant. Sabent nedar -i això era tot el que calia per embarcar-se amb mi- no hi ha ningú acomplexat dins una barca. A més, que un poal d’escòrpores no ha cobert ningú mai de glòria: són massa bones d’agafar. Jo vaig fer efecte en una berenada gràcies a un llobarro. Ara només organitzen berenetes sonades els parlamentaris menorquins, però la societat dels meus pocs anys, sense berenades i romeries multitudinàries hauria estat capaç d’alçar-se contra el govern just mormolant. Anàvem a fer la berenada a llocs inaccessibles si no era caminant un parell d’hores, la qual cosa no deixa de ser un enigma quan penso que a l’actualitat, i també a peu, aquests mateixos llocs són a deu miniuts de casa nostra. Per més voltes que li doni no puc esbrinar de quina manera la mateixa distància, feta amb idèntic mitjà de transport, té uns récords de velocitat tan diferents.
 
La berenada més característica de l’estiu al port de Pollença era el trempó a la Roca de Llenaire, la pineda que hi ha a l’entrada del Moll, venint d’Alcúdia. Se’n parlava un parell de díes, o setmanes; els vespres, a la fresca, sorgien els prolegòmens  — Jo duré un meló, jo duré una síndria, jo faré una coca ……; tanta cerimònia semblava un ritu iniciàtic. I ho era: als que no han anat mai a fer una berenada sembla que els manca un sagrament. Jo preparava llences per calar pels llops o les orades mentres fóssim allà, i el dia de l’excursió capturava llísseres vives amb una ampolla de cava foradada pel cul i tapada pel coll. Era tot un calvari horabaixa traginar el poal d’aigua amb esquer viu fins a la Roca, i a poc a poc m’anava desfent del llast; el peix, amb la meitat d’aigua, rebordonit, surava. Amb les mans també inflades havia d’acabar demanant ajutori per dur l’esca, i a desgrat em duien el poal un bocinet: tanmateix només agafava palomides, i mai abans de pondre’s el sol; quan pegaven ja era hora de tornar i morta de ràbia havia de treure les llences de pressa, de mala manera, i les últimes, amb la palomida robada per les sorres o per una aleta. Fins que es presentà el jubileu del llobarro, una captura de tres quilos i mig, aconseguida amb un xisclet que m’havia donat el pare perquè no hagués de transportar el poal amb llísseres vives. L’any següent vaig repetir la proesa amb una orada de tres quarts de quilo que m’havia vist obligada a pescar per mantenir l’status. Ja no va tenir gràcia, sent el meu deure; m’hi jugava massa coses si no l’agafava.

El llop iniciàtic semblava que no havia de ser possible. Tothom deia que no el podria treure, i s’hi posaven messions. Avesada al toc de les palomides de tres-cents grams, m’estava de traginar el salabre; l’astúcia del niló massa prim em ratllava els palmells com una escarificació i em feia l’efecte que d’un moment a l’altre rompria, cosa que amb aquella coïtja a les mans m’aconhortava. Madò Antonina Animeta, la veïnada del julivert, sabia pescar molt perquè abans de casar-se havia anat embarcada amb els seus, i va conèixer, alçant els ulls mentres tallava tomàquet per l’amanida, que no eren bromes: vingué a socórrer-me amb un tovalló per defensar-me la pell d’aquell fil trinxeraire.
 —– Tira’t dins l’aigua que no el treuràs!  — cridava, donant la nota; fins aleshores no m’havia reparat ningú; sé que semblava un infant autista-. És igual, si te banyes les sabates ! -deia pensant en les grans pedres llises de la Roca, damunt les quals és impossible descalçar-se i mantenir l’estabilitat.
Era exactament el que jo volia sentir: mullar-me sempre ha estat el quid de les actuacions decisives. Al meu voltant s’havia creat una gran expectació que m’alegra poder dir que no vaig decebre. Quan el llobrarro ja cinglava la posidònia de la vorera amb assots d’efecte meal.lic, la llença es va trencar: hi va venir d’un gruix de duro que pogués alçar-me amb el trofeu, després de potinar frenèticament per dins l’alga al ritme quasi insostenible que imprimeixen les lubines ferides als seus adversaris. Nedant amb ella aquell compàs ardent em vaig sentir una sirena.

M’organitzaren un banquet d’homenatge, una festa amb tota la concurrència de la berenada, però a casa: llop al forn. El pare d’amagat n’hi afegí tres exemplars més a tallades, i no van descobrir la mangarrufa gràcies a la poca diferència de tamany que hi havia entre peix i pescador; generalment, un peix que és igual de gros que un pescador basta per a una festa Aquell dia vaig comprendre que, en efecte, el peix no sempre té el mateix gust: hi ha peix, i  peix.

Avui …. El mític Tourmalet

L’any 1910 hi havíen 136 ciclistes inscrits per participar en el Tour de França. En veure que hi havía unes noves etapes de muntanya, els Pirineus, 26 van dir no, i els 110 restants van començar el Tour a Paris. L’any 1910 el Tour es feia en 15 etapes, i 14 díes de descans, un dia després de cada etapa i  la sortida era entre les 23.30 i 6:30 perque així podíen arribar a les muntanyes, als pobles d’arribada amb temps perque la gent els esperés i rebre’ls. Els corredors els era permès de baixar de les bicicletes per omplir les ampolles d’aigua, necessitats fisiològiques, fer les reparacions en cas d’avaríes, travessar vies de tren, i en baixades perilloses. Aquest any hi havíen dues etapes als Pirineus : Perpignan-Banheres de Luishon, i Banheres de Luishon – Baiona. Els cols de Port, Aspet, Peyresourde, Aspin, Tourmalet, Solour, Tortes, i finalment  l’Aubisque.
Un any abans  el senyor Alphonse Steines, amic del senyor Henri Desgranges, propietari del diari  ‘L’Auto’ i ‘alma mater’ de’aquesta cursa, va anar a veure si es podia passar en bicicleta per aquests cols de muntanya. Si Madame de Maintenon travessa el Tourmalet per anar a prendre les aigües a Cauterets, per què no els ciclistes ? Envia un telegrama al senyor Desgranges: ” Passé Tourmalet stop très bonne route, stop, parfaitement practicable, stop”.
Tot seguit va sortir publicat al diari L’Auto (300.000 diaris venuts …. ) i els ciclistes que coneixíen la zona, es van esparverar i van declarar que aquell era ‘el cercle de la mort’.
”Vous êtes un assassin” li va dir el senyor Trousselier al senyor Desgranges.
L’any vinent doncs es celebrarà el centenari de la primera ascensió al Tourmalet en el Tour de França.

Octave Lapize va ser el primer en arribar al cim del col del Tourmalet el 21 de juliol de 1910 i també va ser el guanyador del Tour. Ja va guanyar l’etapa Perpignan-Luishon. Eren llargues, més de 7 hores, i evidentment sense tota la tecnologia d’avui. Només 41 ciclistes van acabar el Tour aquell any. En Octave Lapize li va caure l’ampolla d’aigua, que era aleshores de vidre, i es va trencar i un altre ciclista també va caure i es va ferir les mans. Des de aleshores, mai més s’han utilitzat les ampolles de vidre i les van anviar per els bidonets o cantimplores de plàstic.
De Luishon a Baiona havíen de pedalejar durant 326 kms i pujar tots els cols pirinencs! Tres escapats Lapize, Garrigou i l’italià Albini.  Lapize baixa de la bicicleta, però en veure que en Garrigou continua i continua pujant, tornar a pujar a la seva i en un esforç extraordinari arriba el primer al col del Tourmalet a les 07:45 hores del matí; Garrigou va arribar 500 metres al darrera, sense baixar de la bicileta des de que van sortir de Luishon, 70 kms, en 4 hores i 15 minuts. Va rebre un premi de 100 Francs. 
Després baixant van recuperar-se fins arribar als peus de l’Aubisque. Un altre infern.
Van arribar a Baiona a les 05:45 hores de la tarda. La sortida va tenir lloc a les 05:00 del matí.
El mateix Octave Lapize en arribar va dir les mateixes paraules : ”Assassins, vous êtes tous des assassins!”. En acabar la cursa a Paris, va rebre un premi de 5.000 Francs. Eren molts diners, ja que en aquella època un obrer guanyava 2 francs/hora de treball.


La fotografia panoràmica del cim del col del Tourmalet ho diu tot i en l’arxiu una altra fotografia dels ciclistes pujant aquesta mítica muntanya.

Les orenetes

Avui les orenetes matineres han tornat. Vol dir que tindrem bon temps. Aquests últims díes no les vaig veure pas, ni vaig escoltar els seus ‘vit, vit, xirrivits’ ….. Mal temps.
He estat llegint algunes coses sobre les orenetes, perque la veritat, en no veure-les, ja em vaig preguntar …. mal temps, plourà, núvols, gris, fresca, l’estiu s’acaba …..

He trobat un escrit de’n Josep Maria de Sagarra fantàstic que ens parla d’aquests ocells.
Oreneta de ribera, oreneta de xemeneia, oreneta de finestra o cul-blanc i el roquerol, una de molt menuda.
La més estesa de totes i la més simpàtica és l’oreneta de xemenia ( les que fan els nius adossats a les pareds dels edificis ….. i d’això L’Ósser en sap un pou …. ).
Generalment, fan servir el mateix niu una colla d’anys i cada parella sap ben bé on deixa la seva casa i quan torna, el primer que fa es veure com segueix el niu i, si hi ha hagut algun desperfecte o s’ha fet malbé, de seguida es posa a treballar i el deixa com nou.
Si els humans ho poguéssim fer tan perfectament i ràpidament, no tindríem tans mals de cap ……

L’oreneta és àgil, atrevida, alegre i treballadora. Molt elegant.
A l’Empordà li fan dir una pila de coses del seu crit matiner :

—  M’he llevat, m’he rentat, he esmorzat, he anat a Montserrat, i tu encara ets al llit; lleva’t, lleva’t de matí ! —

Com jo també ho sóc de matinera, els seus ‘xirrivits’ em desperten i és per això que tota la setmana el seu silenci em tenia ben amoïnada. Els altres ocells encara dormen, però elles ja han fet feina i molta.
Diuen que són una mena d’ocells amb molt d’enteniment. Se saben conformar a les circumstàncies de vida, distingeixen el que és bo i dolent, els amics dels enemics.
Mengen insectes petits del ram de les mosques i mosquits i dels espiadimonis, papallones d’aquelles tan remenudes, escarbatets, però no mengen mai insectes de fibló verinós; saben que una fiblada les pot matar.
Les orenetes només cacen al vol, i no són capaces d’agafar una bestiola que estigui en repòs. De vegades, quan plou, com ha passat aquests díes, i els insectes estàn amagats, poden arribar a passar fam, i és aleshores quan les veus volar ran de terra per espantar els mosquits i les papallones que s’amaguen sota el fulleram i intenten si els poden fer volar i mengar-se-les.

Són la gran joia del cel blau matiner.

En Joan Brossa va escriure un poema :

A TRES ORENETES

333, 333, 333, 333 …

i així fins allà dellà.

La fotografia des del meu balconet de casa, un matí qualsevol.

Le Tour

Va arribar i ja ha marxat. Ha estat esplèndid. Veure el Tour a casa ha estat inoblidable. He anat un parell de vegades a veure etapes als Pirineus i la última vegada que va arribar a Barcelona, vaig veure els ciclistes passant per Correus. Enguany, han pujat per el Carrer Gran de Gràcia; no m’ho podia creure que el Tour passés per aquest carrer prop de casa meva ! Tot el matí d’ahir vaig ser al carrer. Parlant amb gent, veient tot el desplegament que aquesta cursa arrastra, gent als balcons, al carrer, estelades, fent fotografíes, amb dificultat, però vaja alguna sí que puc guardar dins el meu arxiu. He anat veient alguns videos de la web oficial, i un dels germans Roca del ‘Celler de Can Roca’ a Girona és especialment divertit i amb una repercusió de Girona i la gastronomia catalana ben evident. Un altre video ens mostra una entrevista amb David Pujadas, el conductor de les notícies de TF1 i resulta que és nascut a Barcelona. Quan vaig a França i faig una ullada a la TF1 o TF2, el nom ja em deia que hauria de ser fill de l’exili … Una senyora al carrer Gran m’explicava com la seva mare la vestia de ‘diumenge’ quan passava la Volta a Catalunya per el seu poble d’origen, Oliana. Un altre aficionat m’explica com en un Tour el Bahamontes en arribar a dalt del Tourmalet amb molta avantatge, tenia temps de baixar de la bicicleta i menjar unes ‘vitamines’ cuinades per la seva dona, amb sang de bou, menuts i verdures. O com un any no volia participar i el van obligar (aleshores es corria per equips nacionals). Durant una etapa va dir que ja en tenia prou i ‘à la merde’ el Tour, que estava cansat i volia tornar a casa seva. El director no sabia què fer fins que li va dir: ‘Si us plau fes-ho per el Generalísimo, per la Patria …’ i aleshores en Bahamontes encara es va enfurismar molt més i va engegar a parir panteres, la patria, el generalísimo i la mare que els va parir, va baixar de la bicicleta i va marxar a casa seva. Hi han tantes i tantes històries en aquesta prova esportiva ….
Quan sóc a Oô sempre passo per els cols de muntanya (no pas en bicicleta) Tourmalet, Peyresourde, Aspin, Aubisque.  La gent dels petits poblets, Sainte Marie de Campan, sempre t’expliquen moments passats quan el Tour creua aquesta petita població abans de començar l’ascensió al Tourmalet.
Aquesta fotografia de la etapa d’ahir creuant el nostre país és senzillament preciosa. En l’arxiu un parell de fotografíes del carrer Gran de Gràcia.

Kiosc de Canaletes

Publicat el 9 de juliol de 2009 per rginer

Quan vols posar ordre, o senzillament remenes, o cerques alguna cosa en concret, obres petits baguls, caixes de fusta i sempre et trobes petits tresors o la mateixa història de la família. Per exemple m’he trobat un document del Ministerio de Gracia y Justicia, Dirección General, Registros y del notariado data 27 de juliol de 1928, signat per Don Manuel Azaña y Diaz, Jefe del Registro General de Actos de Ultima Voluntad. Una sorpresa, en veure la signatura original del senyor Azaña !
Però també m’he trobat amb un llibre editat l’any 1944 – Estampas Barcelonesas de Ricardo Suñé – Editorial SLC. El que m’ha interessat més és la portada amb el magnífic dibuix de’n Opisso del kiosc i la font de Canaletes.
El meu avi i el meu pare quan baixàven per la Rambla per anar a treballar al moll, sempre feien una paradeta al kiosc per prendre un cafè. El meu pare sempre me n’havia parlat i quan el van enderrocar, sincerament, es va emprenyar molt.
Penso que era un signe d’identitat i a més molt còmode per prendre un cafè, un ‘carajillo’, una beguda fresca.
Fa enuig quan t’adones de la poca sensibilitat dels representants de l’administració,  quan decideixen enderrocar edificis, espais, arbres, llocs emblemàtics, sense fer una ullada a la història de la Ciutat, del poble o del paratge.
El dibuix reflecteix molt i molt bé qualsevol dia de la Rambla.
En Opisso va ser un geni.

El kiosc mereixia un millor destí i continuar en el mateix lloc. Pujar escales amunt del metro i trobar-te el kiosc, demanar una cerveseta, mirar i badar, i continuar el camí Rambla avall……..   una utopía.

Blues: Música amb finals dissortats

Publicat el 7 de juliol de 2009 per rginer

Intèrprets, músics, harmonicistes, mítics, extraordinaris dins el món del blues han acabat les seves vides de forma violenta, o malalts per l’adicció al es drogues, a les drogues, a l’alcohol, assasinats, oblidats, pobresa.
Pareix que la forma de vida dels intèrprets de blues es mou més dins l’infern que dins el paradís, i el més incoherent és que els que ens agrada i escoltem la seva música, trobem una pau i un relaxament en un …… paradís.

Acabo aquesta ‘mini serie’ amb aquesta fotografia extraordinària de Greg Dexter. En Herman Leonard va saber trobar l’instant, el moment, en que el saxofonista espera començar tot fumant una cigarreta i el fum envaeix l’ambient, ‘infernal’ avui per la prohibició de fumar, ‘paradís’ per els espectadors esperant escoltar la seva música.

En J., bon amic, gran harmonicista, estudiós i enamorat del blues, en el seu bloc, ens parla de Gary Primich, un de tants i tants intèrprets desconeguts per el gran públic, però no per això un extraordinari músic.
Gràcies a la xarxa i a l’imprescindible You Tube, podem gaudir de la seva interpretació de ‘Sad’, una de les seves últimes interpretacions. Mort violentament.

El video és de molt bona qualitat i paga la pena veure’l.

Billie Holiday / Lester Young: El plaer dels sentits amb un blues

Publicat el 6 de juliol de 2009 per rginer

Aquest video de 9 minuts és una veritable joia. Després de molts anys, van tornar a interpretar música junts, la gran Billie Holiday i el saxo tenor Lester Young. Un 8 de desembre de 1957 en un programa de la CBS, un especial ”The Sound of Jazz”. La cançó: ”FINE AND MELLOW”. Es van reunir amb Coleman Hawkins, Ben Webster, Roy Eldridge, Doc Cheatham, Vic Dickenson, Danny Barker, Milt Hinton, Mal Waldron i Gerry Mulligan. El solo de Lester Young és brillant, immens.

Fixeu-vos en la reacció visual i els moviments de Billie Holiday quan en Lester Young interpreta el seu solo. És un moment eloqüent, vital; recordar tots els anys passats dalt i fora dels escenaris.
Lester Young tenia problemes amb l’alcohol, patia també de malnutrició i problemes de fetge. Va morir als 49 anys, el 15 de març de 1959.
Billie Holiday quan va anar al seu enterrament en un taxi va manifestar: ‘La propera en morir seré jo’.  Quatre mesos després va morir a l’edat de 44 anys.

Si voleu llegir més, us deixo la lletra d’aquest blues en anglès. És una cançó sensual, uns mots meravellosos. Podría demanar una traducció sensualment correcta ?

FINE AND MELLOW

My man don’t love me
Treats me oh so mean
My man he don’t love me
Treats me awfully
He’s the, lowest man
That I’ve ever seen

He wears high trimmed pan
Stripers are really yellow
He wears high trimmed pan
Stripes are really yellow

But when he starts in to love me
He’s so fine and mellow

Love will make you drink and gamble
Make you stay out all night long repeat
Love will make you drink and gamble
Make you stay out all night long repeat

Love will make you do things
That you know is wrong

But if you treat me right baby
I’ll stay home everyday
But if you treat me right  baby
I’ll stay home everyday

But you are so mean to me baby
I know you are gonna drive me away

Love is just like the faucet
It turns off and on
Love is like the faucet
It turns off and on
Sometimes when you think its on baby
It has turned off and gone
 

Herman Leonard : Fotografiar instants en el món del jazz – Miles Davis

Publicat el 4 de juliol de 2009 per rginer

Herman Leonard, 86 anys, ha estat i és, un gran fotògraf. Va saber ‘robar’ moments genials de les actuacions de les grans figures del jazz i el blues del secle passat. Natural de Nova Orleans, quan el cicló Katrina va destruïr la Ciutat, es va emportar més de 8.000 de les seves fotografíes.
Des de Louis Armstrong i Duke Ellington fins a Miles Davis o Billie Holiday. Ara ens ha deixat algunes de les seves fotografíes, en blanc i negre, absolutament meravelloses.
Començo amb Miles Davis. La fotografia és de l’any 1991, i la va fer a Montreux, Suïssa, on en Miles Davis havia d’actuar, sis setmanes abans de la seva mort. 
En Herman Leonard va seguir en Miles Davis arreu del món, durant més de quatre dècades, des de l’any 1940. ‘Vaig veure la seva cara, els seus ulls, i vaig entendre que ell sabia que la mort era ja a prop seu’. 
Precisament aquest any es commemora els 50 anys de l’aparició del disc de Miles Davis ‘Sketches of Spain’ i que la Columbia amb encert a reeditat.
Us deixo tot escoltant la bellesa de la música del Concert d’Aranjuez i que en Miles Davis va saber donar-li tota la emoció del seu cor.
En l’arxiu podeu veure una fotografia ben original d’un Miles Davis, jove, feta l’any 1949, i va ser una de les que en Herman Leonard va ‘quasi’ perdre. Ens explica : L’aigua va entrar dins a casa i va parar de sobte davant aquesta fotografia. El resultat és aquest, original i senzillament extraordinari’.

Anna Politkòvskaia : Nou judici

Publicat el 3 de juliol de 2009 per rginer

Llegim molt emprenyats, però no per això ens sorprèn, la notícia que la fiscalia ha detectat ‘irregularitats comeses durant el procés’ i el Tribunal Suprem de Rússia ha decidit anul.lar l’absolució dels quatre homes acusats d’assassinar a la periodista, valenta, honesta, lluitadora; els germans txetxens Dzhababraíl i Ibraguim Majmúdov, l’ex capità de polocia Serguéi Jadzhikurbánov i l’ex tinent coronel dels serveis secrets Pável Riáguzov. La família i els advocats defensors de n’Anna no volen caps de turc, i aquesta decisió és només un frau. Les autoritats russes volen tancar aquest afer, i en tornar a fer el judici aquestes persones poden ser condemnades.

He llegit que molta gent pensa que al darrera del brutal assasinat de la periodista apareix el nom del líder txetxé Ramzán Kadirov, que amb la total impunitat per part del Kremlin, ha pacificat el país de sang i foc.
Quina farsa, quina vergonya, quin món més bèstia ! 

Hi han sempre manifestacions, no gaire nombroses, però la gent no oblida. Anna Politkòvskaia va ser assassinada per un, dos, tres pistolers ?,  cruelment a casa seva el mes d’octubre de 2006.
Una de les moltes manifestacions – Moscou, 7 d’octubre de 2008 -. En aquesta van ser centenars les persones que van protestar pacíficament en el segon aniversari de la seva mort.

No oblido …..