Chào ông Viêt Nam

Avui obre portes una gran exposició al CCCB de Barcelona.  ACÍ  Segur que hi aniré més d’una vegada. De moment us deixo aquest enllaç per poder entrar on line dins la mateixa exposició, una fotografía de Duke Ellington i el blues ‘ I’m a fool to want you’ interpretada per Billie Holiday.
Aquest enregistrament que va fer l’any 1958, ( un any abans de la seva mort), ha tingut i té molts detractors. La seva veu és trencada, però emociona. L’orquestra de Ray Ellis va fer uns arranjaments, sobretot amb instruments de corda, que no m’agraden gens ni mica, però ella canta, i com la canta la cançó, quina interpretació ! 

A tots els que ens agrada el jazz, no podem perdre’ns aquesta exposició que així a primera vista sembla extraordinària. Ja us ho diré …… i escolteu a Billie Holiday.

Lletra de la cançó …

I’m a fool to want you
I’m a fool to want you
To want a love that can’t be true
A love that’s there for others too.

Take me back, I love you
…. I need you
I know it’s wrong, it must be wrong
But right or wrong I can’t get along
Without you

El temps passa molt ràpidament i aviat tornaré a ser a Hà Nôi. Em diràn : ” Lau lam ”
quan de temps …..  Tot mirant les fotografíes a Trekearth he vist aquesta d’un carrer del barri antic de Hà Nôi, el barri anomenat ‘dels 36 carrers’ al costat mateix del llac Hoam Kien, centre neuràlgic de la Ciutat. I m’ha fet recordar els díes passats ara fa tres anys en aquesta Ciutat.
El senyor Hieu te’l trobes a la cantonada dels carrers Pho Hue i Ham Long molt a prop de l’hotel on vaig pernoctar. No és el barri antic, són carrers importants que et porten del centre fins al Parc Lenin que és una altra meravella on pots descansar al costat d’un altre dels molts llacs de la Ciutat. Repara bicicletes fa més de trenta anys, sempre a la mateixa cantonada. Viu molt a prop no més de cinquanta metres des de fa cinquanta anys. Va nèixer a Hà Nôi l’any 1937 i els seus pares eren treballadors a les ordres dels colonitzadors francesos en la construcció del ferrocarril. Van morir quan ell era molt jove.
Viu sol, no s’ha casat mai. Quan li preguntes et contesta ‘no,encara no’, i atribueix  la seva bona salut pel fet de no haver-se casat mai. Ell creu que el matrimoni afebleix, però quan li preguntes per les seves il.lusions contesta molt convençut: ‘ Tenir una bona salut i una bona família, és el més important’. Es contradiu, o no ?
Ell diu que és feliç amb la seva vida i que mai ha esperat res millor per aconseguir la felicitat. Fa la seva feina el millor possible, però admet que ara ja no té tanta feina perque hi han més ciclomotors i les bicicletes van a la baixa. Pot guanyar entre 1 a 2 dolars al dia.
S’aixeca cada dia a les 5 del matí i fa els exercicis com tothom. A 2/4 de 7 del mati ja és a la cantonada per començar la seva feina i no es mou del mateix lloc fins a 2/4 de 7 de la tarda. Menja un bol de pho per dinar. Després de sopar potser fa una passejada fins el llac Hoam Kien a petar la xerrada o a un altre parc. No mira gaire sovint la televisió.
Sembla que aquest tipus de vida sigui avorrit, però per el senyor Hieu és la seva felicitat. No enveja res, no està depressiu, i sembla optimista tot esperant un futur brillant. Fins i tot et pot dir que podria obrir una botiga, però que no ho veu factible. 

Quan caminava de l’hotel fins al centre passava per aquesta cantonada i em mirava com el senyor Hieu reparava les bicicletes meticulosament, sense presses.   
De retorn a casa, en una llibreria vaig trobar ‘Life in Hanoi ‘ escrit per Pam Scott que va viure a la Ciutat durant molts anys. Una dona australiana que va marxar de Sydney per treballar a Hà Nôi en projectes socials.
Quina no va ser la meva sorpresa quan a la pàgina 18 del seu llibre ens explica la història del senyor Hieu.
Intuició? Casualitat ? Feeling ? Quan torni a Hà Nôi, el primer que faré serà anar a la cantonada dels carrers Pho Hue i Ham Long.

La conversa de cada dia comença amb la pregunta: On vas de vacances ? Les respostes molt variades …. Amb la família, uns díes a la costa; a casa els parents del poble; a la segona residència dels pares al Pirineu; estic de vacances ‘obligades’ ja fa molt de temps; a Porto; a Berlin; a Italia, a Nova York; a Mojàcar; a voltar per el sud de França; al festival de teatre d’Edinburgh; a Paris; als Ports; a qualsevol lloc on estigui tranquil/.la; a casa a fer el mandra; a Cuba; a Formentera a beure una cervesa;  a Argentina i així aniría passant llista de totes les respostes.
N’hi han de curioses; triar entre l’illa de Pasqua o Extremadura ….. A una cabana que he trobat en mig d’un bosc carregat/da de llibres i a escampar la boira com més aviat possible ; seure a la Rambla i anar mirant com puja i baixa la gent, com van vestits,les cares que fan; sortir totes les nits a prendre la fresca i acabar al Sirvent del carrer Parlament; fer el turista i passejar-me amb el bus turístic; vigilar les obres, els talls de trànsit, les emprenyamentes de la gent.
La última resposta me la va donar una noia i no vaig saber, en un primer moment, el seu significat: Sofà i tele ….Es quedava a casa escarxofada al sofà mirant la tele ? 
Després en continuar la conversa, no, em va dir que han comprat un sofà i una tele nova i tot no pot ser ….. Un altre any i el disfrutarem millor !
Jo marxo a Oô el dia 25 de juliol, una setmana. No he estat mai en ‘temporada alta’.
Ja he encarregat els ‘guàrdies civils o gendarmes’ ( arangades ) per na Marie i en Hilaire, prop dels vuitanta anys ja ….. i ja tinc les samarretes del Barça per en Pierre i na Manon ( aquest any ha estat un veritable ‘overbooking’ en demanar l’equipament del tri campió .. ) Ara bé, n’he trobat amb un descompte del 50% perque són de la temporada anterior.

La fotografía …. preparat per els turistes;  sopar sota les estrelles; ‘el sò del silenci’, diuen.

Voler i no poder . És la situació en què voldríem que es trobés sempre l’altri.
El Canvi (llibre de tauleta de nit) – Miquel Bauçà 

Aquest matí, s’ha descobert a casa seva de La Corunya el cos mort a ganivetades, d’una noia jove de 38 anys.
Presumptament l’agressor ha estat  el seu company sentimental. Un veí va ser testimoni del fet.
L’home ha fugit.

Una violència absurda, cruel i que no té aturador.
La meva denúncia més ferma i el meu sincer condol i tristor.

Un llessamí viu sota un cel blau.

Ha estat brutalment assassinada després de que uns individus la van segrestar en sortint de casa seva a Grozni. Van disparar les seves pistoles fins a la mort. Han aconseguit el que pretenien, fer-la callar, que no molestés més. Ha mort la persona que dia a dia, independentment, informava de totes les atrocitats, corrupcions, crims del règim de Ramzán Kadírov i que Moscou va imposar per ‘restablir la pau’ en aquest malhaurat país.
Natalia Estemírova tenia por, però ella continuava en la seva lluita per defensar els drets humans i denunciar tots els crims i injustícies. Precisament durant aquest mes havia acusat obertament a les forces de seguretat de Txetxènia de varis assassinats. Un d’ells esfereídor. Els agents van irrompre a casa d’una noia, Madina Innúsova, de 20 anys casada amb un txetxè exterminat per la policia. Van tancar als seus pares i a dos de les seves germanes dins la cambra de les calderes, i van llençar benzina a la casa. El foc va començar furiosament i uns veins van poder entrar a la casa i salvar a les víctimes. A l’endemà els agents van entregar el cos mort de la seva filla i els van dir de fer un eterrament ‘discret’. 

Natalia Estemírova, mestra d’escola, periodista, activista en defensa dels drets humans, 50 anys. Va ser guardonada amb el premi Anna Politkovskaia l’any 2007, i es va enfrontar davant l’individu Kadírov moltíssimes vegades.
Moscou s’ho mira, comenta, ordena obrir una investigació i  …. deixa fer a Kadírov. Ja ténen una veu que no podrà mai més denunciar ni escriure les veritats.
Descansi en pau.

Avui pel matí l’home ha assassinat la dona a casa seva, a la població de Ceuta. Ha intentat suicidar-se però no ho ha aconseguit. El presumpte autor d’aquest nou crim, ha confessat i ha estat empresonat.
Han estat molts els dies que sortosament no havia de denúnciar una nova mort……  fins avui.  Però cal fer la denúncia persistentment, sense esma. 

El meu sincer condol i tristor per aquest nou assassinat.

Una hortensia en tota la seva frescor i color.

Avui les orenetes matineres han tornat. Vol dir que tindrem bon temps. Aquests últims díes no les vaig veure pas, ni vaig escoltar els seus ‘vit, vit, xirrivits’ ….. Mal temps.
He estat llegint algunes coses sobre les orenetes, perque la veritat, en no veure-les, ja em vaig preguntar …. mal temps, plourà, núvols, gris, fresca, l’estiu s’acaba …..

He trobat un escrit de’n Josep Maria de Sagarra fantàstic que ens parla d’aquests ocells.
Oreneta de ribera, oreneta de xemeneia, oreneta de finestra o cul-blanc i el roquerol, una de molt menuda.
La més estesa de totes i la més simpàtica és l’oreneta de xemenia ( les que fan els nius adossats a les pareds dels edificis ….. i d’això L’Ósser en sap un pou …. ).
Generalment, fan servir el mateix niu una colla d’anys i cada parella sap ben bé on deixa la seva casa i quan torna, el primer que fa es veure com segueix el niu i, si hi ha hagut algun desperfecte o s’ha fet malbé, de seguida es posa a treballar i el deixa com nou.
Si els humans ho poguéssim fer tan perfectament i ràpidament, no tindríem tans mals de cap ……

L’oreneta és àgil, atrevida, alegre i treballadora. Molt elegant.
A l’Empordà li fan dir una pila de coses del seu crit matiner :

—  M’he llevat, m’he rentat, he esmorzat, he anat a Montserrat, i tu encara ets al llit; lleva’t, lleva’t de matí ! —

Com jo també ho sóc de matinera, els seus ‘xirrivits’ em desperten i és per això que tota la setmana el seu silenci em tenia ben amoïnada. Els altres ocells encara dormen, però elles ja han fet feina i molta.
Diuen que són una mena d’ocells amb molt d’enteniment. Se saben conformar a les circumstàncies de vida, distingeixen el que és bo i dolent, els amics dels enemics.
Mengen insectes petits del ram de les mosques i mosquits i dels espiadimonis, papallones d’aquelles tan remenudes, escarbatets, però no mengen mai insectes de fibló verinós; saben que una fiblada les pot matar.
Les orenetes només cacen al vol, i no són capaces d’agafar una bestiola que estigui en repòs. De vegades, quan plou, com ha passat aquests díes, i els insectes estàn amagats, poden arribar a passar fam, i és aleshores quan les veus volar ran de terra per espantar els mosquits i les papallones que s’amaguen sota el fulleram i intenten si els poden fer volar i mengar-se-les.

Són la gran joia del cel blau matiner.

En Joan Brossa va escriure un poema :

A TRES ORENETES

333, 333, 333, 333 …

i així fins allà dellà.

La fotografia des del meu balconet de casa, un matí qualsevol.

Quan vols posar ordre, o senzillament remenes, o cerques alguna cosa en concret, obres petits baguls, caixes de fusta i sempre et trobes petits tresors o la mateixa història de la família. Per exemple m’he trobat un document del Ministerio de Gracia y Justicia, Dirección General, Registros y del notariado data 27 de juliol de 1928, signat per Don Manuel Azaña y Diaz, Jefe del Registro General de Actos de Ultima Voluntad. Una sorpresa, en veure la signatura original del senyor Azaña !
Però també m’he trobat amb un llibre editat l’any 1944 – Estampas Barcelonesas de Ricardo Suñé – Editorial SLC. El que m’ha interessat més és la portada amb el magnífic dibuix de’n Opisso del kiosc i la font de Canaletes.
El meu avi i el meu pare quan baixàven per la Rambla per anar a treballar al moll, sempre feien una paradeta al kiosc per prendre un cafè. El meu pare sempre me n’havia parlat i quan el van enderrocar, sincerament, es va emprenyar molt.
Penso que era un signe d’identitat i a més molt còmode per prendre un cafè, un ‘carajillo’, una beguda fresca.
Fa enuig quan t’adones de la poca sensibilitat dels representants de l’administració,  quan decideixen enderrocar edificis, espais, arbres, llocs emblemàtics, sense fer una ullada a la història de la Ciutat, del poble o del paratge.
El dibuix reflecteix molt i molt bé qualsevol dia de la Rambla.
En Opisso va ser un geni.

El kiosc mereixia un millor destí i continuar en el mateix lloc. Pujar escales amunt del metro i trobar-te el kiosc, demanar una cerveseta, mirar i badar, i continuar el camí Rambla avall……..   una utopía.

Intèrprets, músics, harmonicistes, mítics, extraordinaris dins el món del blues han acabat les seves vides de forma violenta, o malalts per l’adicció al es drogues, a les drogues, a l’alcohol, assasinats, oblidats, pobresa.
Pareix que la forma de vida dels intèrprets de blues es mou més dins l’infern que dins el paradís, i el més incoherent és que els que ens agrada i escoltem la seva música, trobem una pau i un relaxament en un …… paradís.

Acabo aquesta ‘mini serie’ amb aquesta fotografia extraordinària de Greg Dexter. En Herman Leonard va saber trobar l’instant, el moment, en que el saxofonista espera començar tot fumant una cigarreta i el fum envaeix l’ambient, ‘infernal’ avui per la prohibició de fumar, ‘paradís’ per els espectadors esperant escoltar la seva música.

En J., bon amic, gran harmonicista, estudiós i enamorat del blues, en el seu bloc, ens parla de Gary Primich, un de tants i tants intèrprets desconeguts per el gran públic, però no per això un extraordinari músic.
Gràcies a la xarxa i a l’imprescindible You Tube, podem gaudir de la seva interpretació de ‘Sad’, una de les seves últimes interpretacions. Mort violentament.

El video és de molt bona qualitat i paga la pena veure’l.

Aquest video de 9 minuts és una veritable joia. Després de molts anys, van tornar a interpretar música junts, la gran Billie Holiday i el saxo tenor Lester Young. Un 8 de desembre de 1957 en un programa de la CBS, un especial ”The Sound of Jazz”. La cançó: ”FINE AND MELLOW”. Es van reunir amb Coleman Hawkins, Ben Webster, Roy Eldridge, Doc Cheatham, Vic Dickenson, Danny Barker, Milt Hinton, Mal Waldron i Gerry Mulligan. El solo de Lester Young és brillant, immens.

Fixeu-vos en la reacció visual i els moviments de Billie Holiday quan en Lester Young interpreta el seu solo. És un moment eloqüent, vital; recordar tots els anys passats dalt i fora dels escenaris.
Lester Young tenia problemes amb l’alcohol, patia també de malnutrició i problemes de fetge. Va morir als 49 anys, el 15 de març de 1959.
Billie Holiday quan va anar al seu enterrament en un taxi va manifestar: ‘La propera en morir seré jo’.  Quatre mesos després va morir a l’edat de 44 anys.

Si voleu llegir més, us deixo la lletra d’aquest blues en anglès. És una cançó sensual, uns mots meravellosos. Podría demanar una traducció sensualment correcta ?

FINE AND MELLOW

Love is just like the faucet
It turns off and on
Love is like the faucet
It turns off and on
Sometimes when you think its on baby
It has turned off and gone
 

Herman Leonard, 86 anys, ha estat i és, un gran fotògraf. Va saber ‘robar’ moments genials de les actuacions de les grans figures del jazz i el blues del secle passat. Natural de Nova Orleans, quan el cicló Katrina va destruïr la Ciutat, es va emportar més de 8.000 de les seves fotografíes.
Des de Louis Armstrong i Duke Ellington fins a Miles Davis o Billie Holiday. Ara ens ha deixat algunes de les seves fotografíes, en blanc i negre, absolutament meravelloses.
Començo amb Miles Davis. La fotografia és de l’any 1991, i la va fer a Montreux, Suïssa, on en Miles Davis havia d’actuar, sis setmanes abans de la seva mort. 
En Herman Leonard va seguir en Miles Davis arreu del món, durant més de quatre dècades, des de l’any 1940. ‘Vaig veure la seva cara, els seus ulls, i vaig entendre que ell sabia que la mort era ja a prop seu’. 
Precisament aquest any es commemora els 50 anys de l’aparició del disc de Miles Davis ‘Sketches of Spain’ i que la Columbia amb encert a reeditat.
Us deixo tot escoltant la bellesa de la música del Concert d’Aranjuez i que en Miles Davis va saber donar-li tota la emoció del seu cor.
En l’arxiu podeu veure una fotografia ben original d’un Miles Davis, jove, feta l’any 1949, i va ser una de les que en Herman Leonard va ‘quasi’ perdre. Ens explica : L’aigua va entrar dins a casa i va parar de sobte davant aquesta fotografia. El resultat és aquest, original i senzillament extraordinari’.

Llegim molt emprenyats, però no per això ens sorprèn, la notícia que la fiscalia ha detectat ‘irregularitats comeses durant el procés’ i el Tribunal Suprem de Rússia ha decidit anul.lar l’absolució dels quatre homes acusats d’assassinar a la periodista, valenta, honesta, lluitadora; els germans txetxens Dzhababraíl i Ibraguim Majmúdov, l’ex capità de polocia Serguéi Jadzhikurbánov i l’ex tinent coronel dels serveis secrets Pável Riáguzov. La família i els advocats defensors de n’Anna no volen caps de turc, i aquesta decisió és només un frau. Les autoritats russes volen tancar aquest afer, i en tornar a fer el judici aquestes persones poden ser condemnades.

He llegit que molta gent pensa que al darrera del brutal assasinat de la periodista apareix el nom del líder txetxé Ramzán Kadirov, que amb la total impunitat per part del Kremlin, ha pacificat el país de sang i foc.
Quina farsa, quina vergonya, quin món més bèstia ! 

Hi han sempre manifestacions, no gaire nombroses, però la gent no oblida. Anna Politkòvskaia va ser assassinada per un, dos, tres pistolers ?,  cruelment a casa seva el mes d’octubre de 2006.
Una de les moltes manifestacions – Moscou, 7 d’octubre de 2008 -. En aquesta van ser centenars les persones que van protestar pacíficament en el segon aniversari de la seva mort.

No oblido …..