Chào ông Viêt Nam

Musica per escoltar i cantar; flors d’un pais llunyà; desig de pau i llibertat.
Aquest vespre en un camp de futbol.

M’he trobat aquest esborrany d’apunt que vaig escriure fa setmanes, un parell de mesos ? Encara erem a l’hivern, o tot just havia començat la primavera. En el meu arxiu encara em queden uns quants habitants d’aquesta arca de Noé australiana …..

En el meu viatge per terres australianes em va ser del tot impossible poder fer una fotografia a un animaló d’aquesta arca tan peculiar i diferent; el possum. Una companya de TE ha pogut fer-ne una; precisament quan va sortir de casa seva prop de Melbourne en veure el fum i sobretot sentir el soroll del foc que anava encerclant tot l’entorn de la Ciutat. Es va trobar cara a cara amb un possum i aquesta és la fotografia.
Quan vaig ser a casa dels nostres amics de Vilaweb en Josep i na Maria Antònia em van explicar la quantitat d’aquests animalons que viuen pels voltants dels pobles i grans ciutats i si no ets a l’aguait i et deixes menjar sobre la taula de la cuina, ja pots comptar que un possum haurà entrat i s’haurà menjat tot el que teníes sobre la taula.
També em van explicar que millor no intentar de fer-los fora; na Maria Antònia ho va fer i va quedar una mica malparada per la mossegada del possum que es va defensar o millor dit, va evitar perdre el seu botí.
Aquests animalons estàn protegits, i no els pots ni matar ni engarjolar; s’ha de notificar la seva existència si te’ls trobes a casa teva a les autoritats.
És una de les 64 espècies de marsupials existents a Austràlia. Els aborigens els caçàven per la seva pell i poder així guanyar al fred de l’hivern.
Els veïns de zones residencials o barris de les ciutats els ténen veritable pànic, sobretot per les destrosses que poden fer dins a casa per cercar menjar.
Si te’ls trobes durant la nit els seus ulls semblen veritables llanternes.
Existeix també la protecció controlada d’aquests animalons, ja que es reprodueixen amb facilitat i com la seva pell i el pèl són molt valorats per l’indústria textil, existeix una quota en el nombre de possums que es maten. 
Vaig comprar una bufanda de llana i pèl de possum a l’aeroport de Melbourne; no he passat gens de fred aquest hivern.

La setmana vinent ja entrarem al mes de juliol, i l’estiu tot just acaba de començar.
M’agrada escoltar les orenetes pel matí i quan trec el cap pel balconet, és relaxant sentir el ventet de mar que s’aixeca després de la sortida del sol, fresquet,  i veure-les a centenars com volen i volen en un cel blau. Alguna merla, una garsa, tòrtores, gavines, cotorretes, pardals, coloms, el canari d’un veí ….
El dia de platja a Gavà amb na F. va ser emocionant, bonic i ens ho vam passar molt i molt bé. No té preu la cara de felicitat de na F., sobretot els seus ullets d’alegria en veure la mar. Vaig anar a l’aigua i en un poalet li vaig mullar els peus i les cames. Vam tenir sort, malgrat la calor intensa, el ventet de mar va ser molt agradable.
Un petit restaurant al passeig, i vam seure a taula; musclos, bunyols de peix, calamrsons, amanida de tomata, ventresca i olives, cervesa. Va ser un dinar diferent i vam tornar en autobús, adaptat, tot un luxe.
Els díes d’estiu són lànguids, no hi ha pressa, el temps passa lentament. Tens ja el llibre o llibres a punt per llegir; de moment començaré amb la novel.la de John Carlin ‘Nelson Mandela’ i fugiré una mica de Stieg Larsson. A més jo sóc entusiasta de Henning Mankell i m’agraden més les seves novel.les.
Hi han festivals de teatre, música, i altres activitats estiuenques. Aquest any, però, haig de fer ‘calaix’ per fer el viatge a la tardor ….

També arribaran els díes de veure el Tour de França per la televisió, però enguany amb un afegitó molt important … arriba a Catalunya i no em perdré l’arribada d’aquesta volta ciclista quan arribi a Barcelona. Recordo haver anat amb la meva mare al moll, al consultori de metges a la Barceloneta, i en sortir de l’estació de metro, aleshores a Correus, vam haver d’esperar, perque passava ‘el Tour’.  Jo tenia onze anys i em vaig quedar amb la boca ben oberta en veient la caravana de publicitat, els ciclistes,  i tot l’enrenou. El Passeig de Colom era ple de gent. He de veure quin serà el recorregut i si tornen a passar per el Passeig de Colom, ja us podeu imaginar que tornaré a ser en el mateix lloc.

Mentres torno de la plaça de comprar una mica d’intendència per la setmana, em miro somrient, al meu veí xinès, un pare desesperat intentant donar de menjar al seu fill, de no més de dos anys, i que són sempre al carrer; el nen sentadet a l’esglaó d’alguna casa o a la mateixa farmàcia, i el pare amb el bol i la cullera esperant que el nen obri la boca ….
Ho té fàcil a l’esglaó de la farmàcia, perque la porta s’obre constantment i el nen se la mira bocabadat i és en aquest instant quan el pare triomfant li pot endinsar la cullera amb el menjar dins la seva boca. Petites històries de barri, de carrer.
Els primers díes d’estiu també pots veure com fan una revolada les papellones per extreure’n el nèctar de l’espígol i com Collcerola llueix vigilant la Ciutat. 

Quan passeges amb la càmara, sempre trobes els moments per poder fer les fotografíes i desar-les. 
Petites coses, instants, en mig d’una sensació de mandra ….. 

Els wallabies, petits cangurs, que viuen a Tasmània, també volen aprofitar les plantacions de cascalls al sud de l’illa ! Anem a pams; Tasmània és el primer productor mundial d’opi per finalitats farmacèutiques, com són la morfina i codeina. Hi ha més de 500 productors de cascalls, i l’opi és una droga analgèsica i narcòtica que s’extrau dels caps d’aquesta planta. Abasteixen el 50% a tot el món.
La gent del sud de Tasmània han vist i veuen grans cercles dins els camps d’opi, i els era una mica misteriós i al llarg dels anys s’han explicat les històries més inversemblants.
Finalment s’ha descobert el misteri.
Els petits wallabies entren als camps, mengen els caps i les llavors de la planta, i comencen les al.lucinacions i estàn tan contents que comencen a fer cercles i a saltar de forma esborrajada, fins a caure a terra.
Quan desperten (pocs minuts després), marxen a corre-cuita, en grups,  però els seus moments d’alegria no els hi treu ningú.
Els propietaris d’aquestes plantacions, considerades les més segures del món, sempre vigilen; homes i dones que entren per robar ( l’any passat hi van haver-hi 17 robatoris i 2,280 unitats de caps d’opi desapareguts. D’aquest nombre de caps d’opi, 551 van ser de tebaïna, i perill potencial de mort si es consumeix).
Després de 40 anys, ara es plantegen augmentar la seguretat, perque no només els wallabies entren als camps, també les ovelles i en aquest cas pot haver-hi perill, ja que la gent pot fer una ‘costellada’ amb carn de xai que han estat menjant ” floretes ”.

La fotografia del petit wallaby en un camp de cascalls ….. i en l’arxiu un dibuix explicatiu de la planta, una mena de rosella. 

Actualització  ……

El silenci ara és absolut. Els carrers plens de les restes de petards i coets i piules.  
La nit, sorollosa. Els coets pujant amunt i amunt i esclatant en milers de colorets. Els xiquets al carrer llençant tot tipus de ‘piules’. Les finestres i balcons oberts on es podíen veure famílies, grups d’amics sopant.
El Monty, malgrat la pastilleta, al meu darrere tota la nit i cercant el raconet de casa per estar lluny del soroll. 
El sopar a casa va ser excel.lent (musclos, calamar, cues de llagostins, amanida de rúcula amb parmesà tallat a encenalls i mandarina, síndria), sense luxes. La coca boníssima i el cava fantàstic.

El meu amic Joao des de Porto m’ha enviat una felicitació penjant el convit per anar a les festes de Sant Joan d’aquella Ciutat a la vora del riu Douro i una fotografia de manjerico (aufàbrega) la planta per regalar als amics i persones estimades la nit de Sant Joan. Les tradicions de Sao Joao No Porto són curioses i mereixen un altre post.
A mí m’agrada Porto. Les meves estades han estat sempre agradables i m’hi sento bé. A més he de confessar que beure una copa de porto vora el riu  mirant la Ciutat vella és una delícia !
Tots recordem revetlles ‘sonades’, i no s’obliden. Si fem un repàs, podríem fer un ‘diari’ d’històries llarg, molt llarg.
Jo recordo una que vaig viure a Màlaga. Estudiant per un exàmen d’Història de l’Art d’un primer curs de l’antiga ‘Filosofia i Lletres’. La meva mare, sofertes com sempre, em va enviar amb Iberia, dues coques, una de fruita i una de llardons. Jo vaig cercar cava, i va ser una mica difícil, perque només trobava ‘sidra’, però finalment el vaig aconseguir. Els companys no es podíen creure que la coca era …. coca de pastisseria, i com no teníen el costum de beure cava, estudiar, estudiar aquella nit …. ben poquet.
En un Mini matrícula MA 97811 hi vam encabir 10 persones !
Tots vam aconseguir un ‘aprovat’ ….

La fotografia d’aquest mateix matí … tot ja ha esclatat … ara arriba el descans.

He guardat en el meu arxiu aquest video de la cerimònia de lliurament dels Oscars 2009.
En els últims anys eren veritablement ‘una llauna’, avorrits, i sense interès. Només, potser, el recordar velles pel.lícules, actors o actrius que un dia et van fer somiar, quan encara erem dins un calaix i difícilment podíem sortir-ne.

Però enguany, ha tornat tot allò que els ‘ianquis’ saben fer : ‘ the show is here ‘ endavant i ritme, veus espectaculars, homes guapos i dones amb personalitat.
 
I ací en teniu la prova : Un home guapo, Hugh Jackman i una dona, tota ella sensualitat, Beyonce Knowles, i tots dos amb unes veus magnífiques i portant el ritme frenèticament. El recorregut musical que van oferir va ser magnífic.

Avui som ja a l’estiu …. doncs alegria ! 

Avui a Fuenlabrada; la dona, jove de vint-i-dos anys, ha trucat ella mateixa a la policia per dir que s’estava morint. El seu ex company la va assassinar a ganivetades. Era encara viva, però va morir tot just arribar a l’hospital. L’home tenia ordre d’al.lunyament, però un Jutjat va revocar aquesta ordre. El resultat ha estat un nou assassinat, cruel, incomprensible. 
Desitjaria no denunciar ni escriure, però cal fer-ho, no es pot deixar de dir-ho cada vegada.

El meu sincer condol i tristor en aquest dia gris, amb aire fresc del nord i un dia abans d’entrar a l’estiu.

Una petita flor blanca, en mig del sotabosc.

El blocaire Ramón Boixet – De Suïssa estant – ens ha escrit un apunt, més detallat, de la inauguració, avui, del Nou Museu de l’Acròpoli d’Atenes. Té raó, és ja un motiu més per anar-hi. L’arquitecte d’origen suiss i resident a EE.UU. Bernard Tschumi sembla que ha fet una molt bona feina. Ens diu que l’espai és una meravella on podrem veure el fris com una narrativa – encara que algunes plaques (56) són còpies, ja que els originals són al British Museum de Londres.
El nou Museu ha costat 130 mil.lions d’euros, i a través de les finestres enmirallades es pot veure el Partenó. Tots sabem que la majoria de les plaques del fris van ser adquirides per Lord Elgin i que les va vendre al govern britànic.
El Director del Museu Prof. Dimitris Pandermalis creu que veure les còpies de les plaques que són al British Museum,  serà un argument més de força perque aquestes tornin al seu lloc d’orígen. 
Podeu clickar per veure un video de la BBC on podem tenir un petit ‘tast’ d’aquest Museu.       ACI 
No conec Grècia. És el que passa sovint; és un país proper, ja tindré temps d’anar-hi, no trobo el moment adient i … no arriba mai. No conec tampoc les illes del Mediterrani; només la dels Països Catalans, però n’hi han moltes, moltíssimes. Podria somiar, i de fet somío, de pujar en un veler i navegar per aquestes aigües properes i anar visitant cadascuna de les illes. Sería bonic i inoblidable !

Recordo haver visitat museus quan era a l’escola. El Museu d’Art de Catalunya, anys 50-60, aleshores, fosc, avorrit, deixat, però de sobte el professor ens va explicar i ensenyar les pintures romàniques originals de les esglèsies de la Vall de Bohí. Què feien a Montjuïc? La meva primera visita al British Museum, dècada dels 60, garrativada en veure les plaques del fris del Partenó; què hi fan tan lluny d’Atenes ? Visita al Museu de Berlin, dècada dels 70, aleshores, oriental; el mur, visat, policia, guia buròcrata; temples complets i escultures gregues de les illes del mediterrani, què hi fan aquí ? 

L’excusa sempre és la mateixa, i potser tinguin raó; gràcies a comprar les plaques, o expoliar-les, aixó ja no ho sé de cert, s’han pogut conservar. 

Els anglesos ara ja no ténen aquesta excusa. El Museu Acròpoli és magnific i en una de les sales, es podran veure totes les plaques del fris del Partenó, per primera vegada. Les originals que ja eren a Atenes i les còpies de les que són encara al British Museum, però formant una narrativa del que va ser aquell extraordinari fris del Partenó – 96 plaques -. Ara, serà curiós de veure originals i còpies … Els visitants es poden preguntar: Per què no tornen a Atenes ?
La batalla acaba tot just de començar.

Va ser ahir a les terres del sud de la península ibèrica. L’home amb ordre d’al.lunyament va provocar un incendi, presumptament intencionat, i la seva ex companya va morir. El foc va provocar un veritable caos i crec que van morir altres persones.
El presumpte autor d’aquesta barbarie va ser detingut i no va negar el fet. 
Tristor i molta preocupació, perque aquesta violència brutal no s’atura.

El meu sincer condol i la meva denúncia persistent.

Un gerani vermell darrera de la reixa.

Una mort d’un home bo, Vicenç Ferrer. El meu condol, tristor, però a la vegada alegria per tota la que ha donat al llarg de la seva vida a tots els infants i gent d’una regió de l’immensa nació que és l’Índia.

Un aniversari  – ACI – que podeu conèixer fent un click en aquest enllaç.

Per ambdós, persones de pau. Aquestes flors acompanyant  una tassa de te, per prendre plegats.

Unes paraules de Bertold Brecht amb un afegitó de la meva part:

– Hi ha homes i dones que lluiten un dia i són bones persones,
  hi ha homes i dones que lluiten un any i encara són millors persones,
  però n’hi han que lluiten tota una vida ……
  aquests són imprescindibles –

Vaig escriure un apunt quan va tancar portes Can Benet, el bar, el lloc, del nostre barri.
Ha estat trist que enguany, amb les tres copes, no hem pogut gaudir-ne tots junts amb el joc i les victòries del Barça, asseguts i apretats dins el bar. La mascletà (xicoteta tot s’ha de dir) tampoc ens ha desfermat l’entusiasme.
La Festa Major ja ha passat, però sense Can Benet. Es trobava a faltar i molt. Estava ja mig enderrocat i cobert per aquests plàstics de color verd.
L’enderroc ha anat prenent força al llarg dels últims díes. Des de la finestra de casa, he pogut veure com a cop de martell les pareds queien a troços, els sostres ensorràven el terra del bar i les vivendes, els colors de les pareds i les portes donàven llum a l’enderroc. Les finestres de casa ben tancades; la pols ha estat i és encara l’enemic !
Diumenge alguna persona va entrar clandestinament per endur-se’n tot el que podia de canonades, instal.lacions, aixetes. Jo patia una mica, perque havia de ser una mica funambulista per poder mantenir l’equilibri tot caminant, baixant i pujant per les pareds enderrocades i per les bigues de fusta.
Com serà el nou edifici ? Han de tornar l’espai del Bar, però ja no serà el mateix. Es construiràn habitatges, molt petits, perque el terreny no dona per gaire.
No poden fer més de tres plantes, per llei. No he vist el projecte. He parlat amb l’arquitecte i m’ha semblat una persona honesta i al que li agrada fer el treball ben fet.
La fotografia està feta aquesta setmana mentres l’enderroc avançava.

En el meu apunt de fa mesos podeu veure Can Benet, el de sempre.      ACI

I en l’arxiu he inclòs un parell de fotografíes de la runa d’una casa amb història.

Gràcies Vicent, Maria Assumpta, per rebre’ns. La nova casa serà preciosa. ‘Endavant les atxes’ com ens va dir el totxanes. De vegades canviar de casa és trist o et vé la nostalgia, però finalment has fet el que creies que convenia per a tots.
Va ser tot un goig poder veure’ns i saber una miqueta més de cadascún de naltros. Conèixer la persona fisica, quan ja ens coneixem una miqueta virtualment.
L’hidroavió no va poder aterrar. El carrer Ferlandina no hi ha mar, però els motors eren ben a propet. Va ser bonic recordar-la per en Biel, el totxanes, el Blesa, el Selva, na Carme-Laura, n’Enric , l’apostata, la mortadel.la, el belzunces, marcús, borinotus, la Belén, el Paolo, rock viu, Saül, i més i més i més que eren a la nova casa.
Hi haurà un espai per els blocaires, per poder anar a petar la xerrada; això ja m’agrada.
La bufadeta de l’espelma dels 5 anys va ser tot un signe de futur … abans de l’apagada va caure estrepitosament, volen dir : Som aquí, amb força. I ahir a la Ciutat vam patir un dia de xafogor i calor ( en Blesa i en Selva amb ganes de marxar a Osona…. ).
De vegades trencar el món virtual i convertir-lo en realitat paga la pena. L’aniversari s’ho mereixia i ja ens ha dit el ‘capo’ que els 15 anys de Vilaweb serà una festa ‘sonada’ ! I si ho diu un valencià …..
Felicitats a tots i desitjos de placidesa i bon humor !

Una fotografia feta navegant per el riu Day al nord de Viêt Nam. El bambú és la solidesa, la força, mai es trenca, és l’equilibri ….. és aquesta casa Mésvilaweb i els seus veïns.

Avui, un dia d’aniversari d’aquesta casa, i no es pot celebrar com es mereix.

Ahir l’home de més de 80 anys va matar la seva dona de la mateixa edat, i seguidament es va suicidar.

Avui pel matí han detingut el presumpte assassí, cruel, bèstia, d’una dona de 35 anys; ha confessat el seu crim. Va matar  la seva companya sentimental, a casa seva, a Elx, i la va esquarterar. Seguidament va anar llençant el cos en diferents contenidors de brossa de la ciutat. 
La denúncia sempre persistent; el meu sincer condol i una tristor molt i molt gran per aquests nous assassinats.
Quanta violència !!!

Les bougainvillees de dos colors, brillants, vives, tot just al costat de la platja.

Un dia de juliol de 2005 apareix el primer apunt d’ aquesta ‘aventura’ d’escriure en un bloc, i vaig escollir una bona casa en la que m’hi trobo molt bé, comfortable, envoltada de gent de diferents indrets del nostre país i d’altres de llunyans, idees, política, llengua, poesia, literatura, vida diària, notícies, viatges, esports, excursionisme, gent de poble, gent de ciutat, de tot una mica.

Gràcies per aquest portal obert al món.

La fotografia la vaig fer el dia 25 de juny de 2005. Un camp de girasols en uns aiguamolls de l’Empordà. Poc després vaig començar a escriure en aquest bloc, però fets imprevistos en la meva vida va suspendre la seva continuació. Fins el mes de desembre de 2006 – ACI – no vaig tornar a escriure i el nom del bloc va canviar després d’un viatge que em va captivar i sobretot enfrontar-me al dia a dia amb molta més força.

Novament gràcies a totes i tots. És un plaer poder compartir aquesta casa amb gent amiga.

Rellegint paraules en un diccionari  : Un càntir sense nanses. 
Pens ……. – blocs sense comentaris ni apunts de na Xesca Ensenyat – . Ens manquen aquestes nanses que ella tan i tan bé ens feia llegir en els seus escrits desgranant veritats perque les nanses poguéssin estar ben arrelades al càntir i així poder beure al galet i omplir-lo abans de tornar.

Encara no m’ho puc creure … perque jo pensava sincerament que se’n sortiria, o potser és el que volia i desitjava.

El proper dia 19 de juny és dia d’aniversaris. Un xicot que va nèixer ara fa trenta anys i una dona que ja tindrà 64 anys i té les ales lligades i no és lliure.
Permeteu-me en el dia d’avui 14 de juny, recordar aquests aniversaris ben propers.

Na Xesca va escriure un apunt l’any passat d’aquesta dona sense llibertat.  Paga la pena de llegir-lo,  i els comentaris …   ACí

Un pèndol de petites oscil.lacions ens ha deixat un apunt ple d’emocions i belles paraules ….

ACI

L’Hidroavió continúa el seu vol i de vegades se’l veu volar pel cel del Moll de Pollença …..  Bon dia Xesca.