Chào ông Viêt Nam

M’agrada passejar vora la mar; el ‘rompeolas’; els camins de S’Agaró; de Calella de Palafrugell; les platges d’Empúries i Sant Pere Pescador; de la platja del Ros a S’Arenella a Cadaqués; de la platja del Carregador a Cap i Corp a Alcossebre, el Moll de Pollença i tants d’altres. Aquests díes estic ordenant el meu arxiu de fotografíes. Les que tinc de les nostres platges són velles diapositives, però que a poc a poc podré scanejar i passar-les a l’ordinador.
De moment tinc les fotografíes amb la càmera digital d’aquests últims sis anys.
I recordo amb molt de plaer la passejada de 3.5 kms que vaig fer vora la mar des de la platja de Bondi a la platja de Bronte, passant per Tamarama, a Sydney.
Era diumenge i el centre de la ciutat un desert. Tot caminant per els carrers principals vaig arribar a Circular Quay; el lloc on va nèixer la Ciutat, on es troben el pont i l’edifici de l’òpera i des d’on surten els vaixells que fan les visites o el transport a l’altra banda de la badia.
Veig una parada d’autobús, miro el seu recorregut i pujo al no. 380. Curiosament el trajecte passa per Oxford Street, i sincerament vaig pensar que era a Londres, encara que les cases són petites, de fusta, antigues. Abans barri d’obrers, avui casetes molt buscades i molt cares.
El final de trajecte és Bondi Beach. Una platja molt popular,  on hi va moltíssima gent, sobretot els surfistes, però també és un barri de Sydney. Les ones li donen un paisatge diferent i sobretot els xicots que practiquen el surf. També s’ha de dir que és una platja ‘segura’; no hi han corrents fortes, no s’han vist taurons, ni tampoc meduses assasines, però jo recomano de mirar sempre els cartells, on avisen si hi ha perills.
Vaig veure un camí vora la mar. I ja em teniu caminant aquests 3.5 kilòmetres fins a Bronte. La tarda era esplèndida, de primavera però ja fent-li l’ullet a l’estiu. El mar immens i els racons magnífics. Hi havia una cova on viu un home. Davant de la cova té un silló, cadires, una taula. És un tipus estrany. De tornada a casa, vaig llegir unes setmanes després, que les autoritats van aconseguir fer-lo fora.
Abans d’arribar a Tamarama, hi ha dues pltages petites idíl.liques i el que em va sobtar i agradar, és que al darrera d’aquestes platges et trobes uns espais naturals, verds, arbres on hi han posat petites cabanes, taules, bancs, perque la gent tingui el seu lloc per passar el dia i menjar plegats. A la platja només per prendre el sol, fer surf, nedar o navegar amb una petita barca.
La clàssica trobada d’una família nombrosíssima d’orígen asiàtic ( podrien molt bé ser de l’ètnia h’mong els de la pel.lícula ‘Gran Torino’ ) al voltant d’una de les cabanes i on preparàven el seu sopar ( a les 4 de la tarda … ).
En arribar a Bronte no em va ser difícll trobar la parada de l’autobús i tornar al centre de Sydney.
És un passeig bonic, distret, respires oceà pacífic, lluminós, vegetació, flors i sobretot el benestar de la gent en el seu temps lliure dels diumenges i tan proper a una ciutat cosmopolita i amb mil.lions d’habitants …. però bonica: Sydney.

Us deixo algunes fotografíes d’aquest passeig. 

Quan ens han parlat de Bhutan, pensem en un petit país de no més de 47.000 kms2, envoltat de muntanyes de més de 7.000 metres, i que va aconseguir la seva independència de l’Índia l’any 1949. Un petit país pobre, amb no més de 2.200.000 habitants i un lloc on podem somiar de trobar una pau i tranquil.litat lluny del brogit i comprendre una mica millor aquesta filosofia budista dels pobles de les muntanyes.
Però, també en aquest país tan petit, hi han injustícies. Més de 100.000 persones han estat expulsades de Bhutan i viuen com poden en un camp de refugiats a la frontera amb Nepal. Són d’ètnia nepalí i fa secles que viuen en aquest país. El Govern de Bhutan va dictar una llei l’any 1990 en el que tots els habitants d’aquesta ètnia havien d’acreditar-se com ciutadans de Bhutan des d’abans de 1958. Van haver de signar un certificat ‘voluntàriament’ en el que acceptàven la seva expulsió.
Se’ls ha negat tots els drets civils i materials que teníen. Ara són apàtrides i refugiats.
 
Nepal no vol saber-ne res i diu que és un problema de Bhutan. La Comisió Europea d’Ajut Humanitari els hi proporciona aliments i també les Nacions Unides. Països com Noruega, Dinamarca, Nova Zelanda, Holanda, Austràlia i EE.UU. s’han ofert a rebre 90.000 persones. Ni tan sols han arribat a acceptar-ho un 40%. La majoria vol tornar al seu país, on sempre han viscut.
És el cas de Chandra Maya Khatiwanda, de 35 anys, i més de 20 anys vivint com a refugiada. Ella és la llevadora del camp. Ha ajudat a nèixer més de 500 infants, però el seu somni és tornar a Bhutan amb els seus pares amb qui ha viscut la major part de la seva vida tancada en un petit racó d’un país que no els vol (Nepal) i un altre que els ha expulsat per sempre més (Bhutan).

Quan viatges és imprescindible posar sobre la taula : informació turística i la realitat del país. Però cal fer-ho abans de començar el viatge. Després, a la tornada,  amb tot el que has vist, has viscut, has parlat, has llegit, l’aprenentatge ha estat sorprenent.

Informació : BBC.

Avui passaré el dia amb mu mare, a Gavà. La gent, la quitxalla, fant patxoca, tot passejant i badant per la Rambla; gegants, llibres, roses, el que tots volem viure en un dia com avui. Aprofitaré per anar a comprar el pa al forn Righetti del carrer Cap de Creus; prendre un café El Magnífico a la terrassa de ‘El Far de l’Illa’; mirar, observar, petar la xerrada amb la mare. Admirar les roses i les flors que llueixen com mai pels carrers. Els llibres ben posats sobre llargues taules guarnides amb la bandera catalana, i més roses i roses, vermelles, grogues, blaves ….  

D’un llibre de lectura – Joan Maragall

La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
— Sant Jordi mata l’aranya —
L’aranya que ell va matar
tenia molt mala bava,
teranyina les flors
i se’n xuclava la flaire,
i el mes d’abril era trist
i els nens i nenes ploraven.
———–
Quan el Sant hagué passat
tot jardí se retornava,
perxó cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l’olor que en fan els aires.

He trobat aquesta lectura, molt adient per aquest dia.

Desitjo un molt bon dia per a tots els blocaires.

Sembla que a Viêt Nam òbviament també hi ha crisi. Problemes financers no en ténen, ja que en els seus bancs o banc, no existeixen ‘productes tòxics’. També les multinacionals no ho ténen tan clar d’invertir en aquest país. Comenten que no és com a Xina que tot va més ràpid, els guanys, s’entén, i a més no hi han tants problemes amb els treballadors. Vaig llegir una vegada un escrit d’un home de negocis nordamericà que va anar a Viêt Nam tot just quan els EE.UU. van aixecar l’embargament. Encara hi és. Va anar a introduïr ‘els búfals de ferro’, els tractors ”caterpillars”, per treballar la terra, però va adonar-se’n que el temps en aquest país és preciós i no volen córrer. Tot a poc a poc, sense presses. Ho va tenir difícil per convèncer als seus caps que de guanys immediats, res de res. Continúa al país, i els negocis li van bé. Va entendre el país i la gent.
Els treballadors viertnamites de les multinacionals, si perceben algún problema d’injustícies, sou baix, moltes hores de feina, més del compte, senzillament no es presenten a la feina al dia següent. Poden estar dos, tres o quatre díes sense treballar. Desconec si hi ha sindicats. No ho crec, i s’hi n’hi ha un, sota control del Govern.
La crisi a Viêt Nam es nota amb el nombre d’exportacions que han baixat; els preus han pujat; la inflació és més alta; els països occidentals no compren com abans, però ells ténen maneres de sortir-se’n. La lluita contra la corrupció és constant.
Un altre exemple el vaig conèixer quan van inaugurar la primera refineria del país a Dung Quat. Viêt Nam és el tercer país d’Àsia productor de petroli, però no teníen refineríes. Rússia i França van establir un acord amb el govern per construir-ne una.

El Govern, participa del projecte és clar, juntament amb PetroVietnam,  i els va dir de contruïr la refineria al centre del país, on encara no han pogut desenvolupar la zona i donar feina i futur als seus habitants. Les dues grans potències volíen la zona sud, prop d’on extrauen el petroli. El Govern va dir no, i si les carreteres o tren encara estàven lluny de ser les més idònies, ja ho veuríen, però de moment tampoc podíen començar a construïr. No van arribar a cap acord i el Govern va tirar endavant el projecte tot sol amb l’ajut tecnològic d’una empresa francesa, japonesa i espanyola.

La refineria s’ha inaugurat enguany, després de cinc anys de començar la seva construcció i deu anys de començar a estudiar el projecte, al centre del país, a la província de Quaûng Ngaô, prop de My Lai i Lang Son, on van passar les massacres de matances de civils durant la guerra; una província molt pobre i encara amb els problemes col.laterals de les guerres. Dung Quat, ocupa unes 338 ha de terra i 473 ha de mar. És a uns 800 kms de Ho Chi Minh City i Hà Nôi. El 30% de la seva producció serà destinat a ús domèstic.
Economistes i analistes polítics han criticat molt aquesta inversió i projecte i posterior construcció de Dung Quat; és la mare dels ous i l’exemple més clar, de com els politics interfereixen en les decisions de les multinacionals i capital privat i avorten els interessos econòmics dels inversors estrangers. El Govern confía en que la seva decisió ha estat la més encertada.

Els vietnamites són conscients que els manca un coneixement més alt en tecnologia; les universitats de carreres universitàries tècniques no assoleixen uns nivells adequats;  un índex altíssim de la població ( 86.000.000 habitants) ténen estudis, més de lletres, artesanals, serveis, agricultura, pesca, però necessiten més tecnología, i és quan demanen a les empreses estrangeres, formació per els seus treballadors i per la gent en general.

El turisme també ha anat creixent en aquests últims anys. No han fet grans promocions, no ténen pressupost suficient, però el país s’ho val i encara hi ha molts, i molts, indrets per conèixer i els més coneguts – Ha Long, Sa Pa, Hue, Hoi An, Ho Chi Minh (Saigon),delta del Mekong (Can Tho), Nha Trang, Dalat, Tam Coc,  i Hà Nôi – no deixa a ningú indiferent, amb excel.lents instal.lacions i serveis,  i amb ganes de tornar-hi. Però s’hi d’anar sense presses, mesurant molt bé el temps, respirar l’ambient, conèixer a la gent, seure i badar …..

Encara avui al govern li agraden els cartells per fer veure a la gent els avenços i les coses que fan i la fotografía és un clar exemple; la dona torna a casa amb la llenya per la seva cuina, passant pel costat d’un dels cartells el dia de l’inauguració de la refineria.
En l’arxiu hi han dues fotografíes de Dung Quat.

A Torrevella una dona de 66 anys ha estat escanyada per el seu marit. Suposadament l’home ha matat la seva dona sota els efectes de l’alcohol.
El dol més sincer i tristor per aquest nou acte violent.
També aquest matí a Elx una dona de 36 anys ha rebut més de quinze ganivetades del seu ex company, i la policia, avisada per una amiga de la dona,  ha ferit greument l’home per evitar una mort segura de la dona. La dona està ingressada a l’hospital en estat molt greu.
En aquest cas es dona la circumstància que l’home havía estat jutjat per maltractaments i tenía sentència d’al.lunyament.
Unes flors de primavera, colors i vida.

‘ Gran Torino ‘, la magnífica pel.lícula de Clint Eastwood, ha posat els Hmong a la primera plana. Quan vaig anar a veure-la, havia llegit diverses informacions referides a la nacionalitat dels veïns; coreans, xinesos. Un error; em vaig adonar que es tractava de l’ètnia Hmong, i que vaig poder conèixer en el meu viatge a Viêt Nam, més concretament a Sa Pa. Un article en el diari El Pais signat per Toni Garcia del propassat mes de març, m’ha donat més informació. Els veïns del senyor Kowalski són d’aquesta ètnia, i gràcies al seu protagonisme, els Estats Units han reaccionat i ara volen rectificar i ajudar-los més del que ho van fer. Eren els oblidats. Però qui són els Hmong ? En el secle XIX va haver-hi una emigracioó altíssima d’aquesta ètnia de la Xina a Vietnam, Laos, nord de Tailàndia. Quan vaig viatjar per Viêt Nam vaig caminar per poblets dels Hmong. Avui és l’ètnia més nombrosa en aquest país, més de cinc-centes mil persones. Viuen a les muntanyes; Sa Pa, Bac Ha, Cao Bang. Són animistes i creuen en els esprits. Cultiven l’arròs, plantes medicinals i opi. També són ramaders; ànecs, porcs, búfals. Entre els Hmongs hi han diferents grups; els negres, blancs, vermells, verds. Els coneixem per el seu vestit. A Laos també viuen a les muntanyes, a la frontera, on van arribar des de la Xina. Són el grup més nombrós, uns tres.-cents mil i també com a Vietnam es divideixen en diferents grups, els blancs, els vermells i els negres. 
Per què els Estats Units s’interessen per aquesta ètnia, ara, després de tants anys sense fer-ho ?  ‘Gran Torino-Eastwood’ són els culpables ……
Els Hmong són tranquils i els agrada viure en el seu ambient, la seva terra, amb la seva cultura i tradicions. Durant els anys 50, els cervells de la CIA van decidir que Laos podría ser un bon país per erradicar el comunisme i parar la seva difusió. Amb la promesa d’un bon salari, formació militar i un futur brillant, més de 9.000 Hmong de Laos ( van arribar a ser 18.000 ) van passar a formar part d’un projecte secret. Més tard van participar en la guerra de Vietnam amb els americans, on van ser capdavanters en les operacions més arriscades. 
Com es pot comprendre, en perdre la guerra els EE.UU. els Hmong laosians van ser declarats ‘enemics prioritaris’ i va començar la revenja. Molts van morir. Només uns 40.000 van poder fugir a Tailàndia, on van ser internats en camps de refugiats i molts van poder viatjar a altres paísos. Es van quedar uns 4.000 sense poder sortir d’Àsia. Tailàndia és el bressol dels camps de refugiats dels països veïns ! Fins l’any 1975 el Govern dels EE.UU. no va decidir de donar el status de refugiat polític a qualsevol Hmong que ho sol.licités.
Dels tres milions de Hmong que vivíen al nord de Laos, només dos-cents mil van poder fugir i salvar les seves vides. Milers d’ells van acceptar l’oferta del Govern dels EE.UU. i van marxar a la terra promesa. Val a dir, que els havíen deixat absolutament abandonats. Avui hi han uns 180.000 vivint als EE.UU.
Aquest detall que els veïns de Walt Kowalski siguin Hmong ha fet ‘recordar’ la tragèdia d’aquesta ètnia i ha començat una campanya perque el Govern dels EE.UU. es decideixi, finalment, a recompensar als Hmong. Fins i tot en els diaris es pot llegir : ‘Obama hauría de fer d’aquest tema un fet prioritari’.
El Govern actual de Laos, encara avui, els persegueix, per la seva intervenció a la guerra de Vietnam i a més Tailàndia va decidir no fa gaire de tancar els camps de refugiats i forçar els Hmong que hi viuen des de fa molts anys a tornar al seu país, Laos, on saben que seran empresonats, o maltractats o humiliats. La única sortida és demanar als EE.UU. el stauts de refugiat polític i emigrar a California, Indiana, Louisiana.
Molts Hmong han agraït a Eastwood el respecte amb que els ha tractat en la pel-lícula. 

La fotografía correspòn a Bee Vang, l’actor de 17 anys,  que fa el paper de Thao a la pel.lícula, un Hmong nascut als EE.UU.
En l’arxiu he inclòs alguna fotografia que vaig fer a Cog Ly, prop de Lao Cai i Sa Pa, a Viêt Nam durant el meu viatge.

Cada dia que passa ens assebentem de més víctimes mortals. De ben segur que seràn més les 300 persones que han perdut la vida en aquest terrible terratrèmol. Hi han més de 28.000 persones desplaçades, 17.000 persones que viuen en tendes, més de 1.500 ferits, i tota una regió devastada per la mare natura, per la fúria de la terra que no acaba de deixar de tremolar.
La gent ho ha perdut tot, com passa en aquests tipus de devastacions naturals, i ara vénen els temps dolents. La vida, els seus somnis, les seves esperances s’han ensorrat amb la terra. Però cal mirar endavant i sortir-ne. Ara més que mai tota la gent d’aquesta regió italiana, bellíssima, necessiten l’ajut de tothom, i sobretot del seu govern.
Nova Orleans, tsunami al sudest asiàtic,  cicló Nargis a Birmània, terratrèmols a Pakistan, Afghanistan, Xina, Perú, inundacions a Bangla Desh, Vietnam, Ecuador; fam i violència a Darfur, Congo …. i així aniríem comptant amb estadístiques fredes, inhumanes, com els canvia la vida a milions de persones en aquest món. Van ser portada de primera plana. Ara poca cosa coneixem de les vides dels supervivents.

En la fotografia podem veure el nou poble, el carrer  major, en que els habitants de L’Aquila, Onna, San Gregorio hauràn de viure en els propers mesos, amb lo poquet que hauràn trobat entre les runes de les seves cases.
El meu pensament va per a tots ells. 

Arrel la suspensió de la conferència de l’ASEAN a Pattaya per les manifestacions multitudinàries de la gent  del Partit UDD (United Front for Democracy Against Dictatoship), els representants dels diferents països asiàtics i el primer ministre d’Austràlia, van haver de marxar.  El sopar de gala va ser suspès, i es va decidir que els policíes, soldats, periodistes, treballadors de la conferència i resta de personal, aprofitéssin el menjar ja preparat i van sopar com a veritables ‘autoritats’ i primers ministres: llagosta i gambes, amanida de crustacis, vins, champagne. L’Hotel va manifestar que el sopar ja estava pagat per el Ministeri d’Afers Exteriors !
La fotografía és prou explícita; el turista amb la seva càmera, tan tranquil (no va haver-hi cap violència, ni ferits, ni cops),  i dins el palau de congressos i pels carrers de Pattaya més de cent mil persones protestant.
Reclamen que el primer ministre el senyor Abshit Vejjajiva, educat a Eaton i Oxford, va ser anomenat il.legalment l’any passat i volen noves eleccions. Però el seu líder, l’antic primer ministre el senyor Thaksin Shinawatra va ser obligat a dimitir en un cop d’estat fa ja quasi tres anys, jutjat per corrupció, condemnat a dos anys de presó, i exiliat no se sap on.
Recordareu les manifestacions (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/114963) de fa uns mesos; moltíssima gent vestida de groc, el partit PAD, monàrquics, burgesia, gent de negocis hotelers i turisme, urbans. Aquest grup diu que el senyor Tashkin no ‘és prou lleial al Rei’. El grup de les camises vermelles són gent del nord del país, pagesos la majoria, pobres, i va ser precisament aquest senyor Tashkin que per primera vegada en molts i molts anys es va preocupar de fer una polìtica enfocada a millorar la vida de la gent del nord del país, sense deixar de banda els negocis, és clar.
El senyor Tashkin mitjançant les video conferències es comunica amb la seva gent. Us deixo una fotografia a l’arxiu. Increïble !
No sé perquè sempre penso que Tailàndia, antic regne de Siam, mai va ser colonitzat ni per francesos, ni xinesos, ni britànics, ni portuguesos, ni espanyols, ni japonesos; són thai, senzillament, però que s’aprofiten molt i molt dels seus veïns.
Quan vagi al nord de Tailàndia la propera tardor, podré conèixer millor la situació. M’hi estaré dues setmanes, no com a turista, més aviat de cooperant i com a persona ‘curiosa’ per veure el què passa.
Avui – 
Els enfrontaments a Bangkok han estat violents i l’exèrcit ha carregat contra els manifestants de la camisa vermella. Hi han ferits. No sé que pensarà la gent; en la revolta dels ‘grocs’ l’exèrcit no va actuar, ara sí. El senyor Vejjajiva, primer ministre, certament ha sofert una humiliació molt gran, en haver de suspendre la conferència i fer marxar del país els seus participants en helicòpter. Els experts en temes polítics tailandesos diuen que novament hi haurà un ‘cop d’estat’ a la tailandesa; sería el número 18, i evidentment l’exèrcit té la clau. Els països veíns s’ho miren amb indiferència.

El neguit hi era; el presentiment d’un nou assasinat era present i així ha estat. Una dona de 54 anys ha mort, assasinada per el presumpte home, aquest matí a Extremadura. L’home tenia ordre d’allunyament. La violència continúa i no s’atura.

El meu sincer condol i la meva denúncia, continuada, sense defallir.

Unes flors de ciboulette del Pirineu, de primavera. 

Sempre faig seguiment de notícies, històries, esdeveniments, dels paísos on he estat viatjant últimament.
He trobat aquesta història d’una gossa, anomenada ‘Sophie Tucker’, australiana i que veritablement crec que és la primera gossa nàufrag supervivent que coneixem.
Jan i Dave Griffith van salpar amb el seu vaixell a finals de novembre de Queensland.
El mar no estava gens tranquil, ens el contrari. Furiós. La seva gossa Sophie Tucker ( un nom que recorda  l’actriu del music hall americà … ) en un moment de la navegació va desaparèixer de bord del vaixell. Van estar donant voltes durant una hora per trobar-la, però no ho van aconseguir.
El dilluns d’aquesta setmana van rebre una trucada dels rangers, que inspeccionen l’illa St Bees. Havíen trobat a Sophie Tucker, a l’illa, convivint amb la resta d’animals com un Robinson Crusoe.
Un animal domèstic, que sempre ha viscut a casa dels Griffith, i va ser capaç de nedar més de cinc milles nàutiques, a mar obert, infectat de taurons i va tenir la sort d’arribar a St Bees !!!!

St Bees és una illa protegida, deshabitada, meravellosa, on sorprenentment hi ha una colònia de koales i molts altres animals vivint en llibertat. Els estudiosos dels koales no es poden creure com aquests animals s’han adaptat a les condicions de l’illa, el clima, tròpic. St Bees és dins la zona de la Barrera de Corall.
Sophie Tucker es va alimentar de cabretes petites salvatges durant tot aquest temps, quatre mesos. Els rangers que inspeccionen l’illa ja s’havien adonat de la seva presència, i pensàven que es tractava d’un gos salvatge. La gossa no deixava que ningú s’apropés a ella, però en una altra de les seves inspeccions, van veure que s’alimentava de petites cabretes i això els va fer pensar que podía ser una gossa abandonada.
Quan els Griffiths es van retrobar amb Sophie Tucker, no va haver-hi cap dubte: la gossa va moure la cua amb rapidesa i va començar a saltar en veure els seus amos.
Han manifestat que s’ha adaptat novament i molt ràpidament al comfort de la casa. Per a ella han estat quatre mesos d’aventura, però tothom es pregunta com ha pogut nedar cinc milles nàutiques, en un mar furiós, amb ones de més de quatre metres i infectat de taurons. 
Un animal domèstic, acostumat al comfort d’una casa, però que ha sapigut sobreviure com el mític Robinson Crusoe en una illa.
La fotografia correspòn a Sophie Tucker. En l’arxiu podeu veure una imatge de St. Bees Island, paradisíaca.

He llegit en diversos diaris internacionals i blocs, les declaracions de l’individu a la televisió alemanya N-TV :

— Voldria aconsellar a la gent, víctimes del terrible terratrèmol, i que reben l’ajut i viuen en les tendes que s’han muntat per poder tenir un aixopluc, s’ho prenguin com un cap de setmana de camping — 
He escoltat en un video de la televisió N-TV les declaracions fetes per l’individu. Potser no és del tot exacte la traducció que he fet.

Desconec si la premsa italiana ha publicat aquestes declaracions.

Res més a dir. 

Sorprenentment un subscriptor de You Tube ens ha regalat aquest video. Jo tinc el CD del concert que el gran Louis Armstrong va fer al Windsor Palace un cinema, avui desaparegut, a Diagonal/Via Augusta. 
A casa de ben petits ens vam aficionar molt al jazz, gràcies al Hot Club de Barcelona, que organitzava concerts amb els més grans.
Aquest concert va ser únic i la edició del video amb imatges de Louis Armstrong i la seva orquestra i el so original; fotografíes del concert; pel.lícules d’estrena del moment; publicitat; t’arrossega encara que no vulguis a aquells temps de color fosc, negres, però que de sobte s’obríen unes escletxes d’optimisme i bona música que et feien somiar.

Avui matí, en un poble de la província de Granada, l’home de 76 anys ha matat la seva dona, a casa, a trets d’escopeta.
Una altra vida d’un ésser humà, una dona, i que ja estarà com un número més en las estadístiques. Violència que no s’atura i que cal denunciar constantment.
El meu sincer condol i tristor per aquesta nova mort.
Unes orquídies d’un bosc tropical de terres llunyanes. 

Últimament escolto bastant la música d’aquest grup. No és que totes les cançons m’agradin, però aquesta ‘Life in Technicolor’ m’ha agradat sobretot per el video de promoció. Sincerament, el trobo genial, diferent i …. m’ha fet cantar la cançó.
Les expresions dels infants, les titelles, la festa, com converteixen un teatre de titelles en un concert amb llums i efectes …  una promoció diferent, ben feta.

Repeteixo amb la cançó, i Jamie Cullum, però aquesta vegada amb imatges de la pel.lícula (no s’endevina l’argument ….).  Quan em trobo algú que també ha anat a veure-la, ens passem minuts i minuts comentant, rient i reflexionant. És com un testament entranyable d’una persona de 78 anys, el senyor Eastwood, i que ens ofereix tot un aparador dels personatges de les seves pel.lícules. 
Esborro el meu apunt anterior.