Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Rohingya : Un poble malaurat, ignorat, invisible

Les pasteres sovintegen al golf de Bengala i el Mar d’Andaman; milers i milers de gent del poble Rohingya intenten arribar a Indonèsia, Malaysia i fugir del seu propi país on són absolutament ignorats. Molts ho aconsegueixen, però encara més moren en l’intent o són interceptats violentament per l’exèrcit tailandés.
Els Rohingya són musulmans, un grup ètnic de Birmània (genèticament són descendents de bengalís, indis, àrabs i musulmans que van arribar a aquestes terres) Viuen concentrats al nord de l’estat de Rakhine, prop de la frontera amb Bangladesh. Un lloc remot. Són uns 3 milions de persones, majoritàriament de religió musulmana i el seu assentament en aquesta regió de Birmània es va produïr durant el secle VII A.D. Els budistes d’Arakhan són majoria en aquest estat. Després de la independència de Birmània l’any 1948 es calcula que més de 1.5 milió de persones van marxar a l’exili; a Bangladesh, Pakistan, Aràbia. Parlen una llengua molt similar al bengalí. 
La Junta Militar reconeix  les 135 ètnies del país, excepte els Rohingya, que els considera bengalís. No ténen dret a la ciutadania birmana; no ténen dret a tenir `propietats’; no ténen dret a cultivar la terra; no ténen dret a viatjar i necessiten un permís de les autoritats fins i tot per anar al poble del costat; han d’acceptar qualsevol treball per força; necessiten autorització per casar-se; si ho demanen han de pagar diners i el permís els pot arribar en dos anys.
Si la parella fan vida de matrimoni abans de rebre l’autorització de l’Estat, són empresonats; quan finalment es poden casar han de signar un document de compromís de no tenir més de 2 fills; Tailàndia i els altres paísos no els consideren refugiats polítics, però sí refugiats ‘econòmics’, i per tant han de ser deportats, però on? Si en el seu propi país no són considerats com ciutadans, ni tan sols ténen un carnet d’identitat, ni cap dret com a ciutadà ! És un poble invisible, malaurat, ignorat.
Què han de fer ? Marxar; no poden viure en el seu propi país on els hi neguen tots els seus drets, fins i tot els més elementals …. treballar per poder menjar !!
En una de les pasteres interceptada per un barco de guerra tailandès, els van deixar en una illa deserta durant més de dotze díes i després els van fer pujar en una pastera sense condicions, unes 208 persones, un sac de 10 kgs d’arròs, i una mica d’aigua. No van tenir moltes més forces per arribar a qualsevol illa. Finalment van poder arribar a Malaysia, però només 98 van aconseguir-ho. 
Sembla que les autoritats internacionals s’han interessat per aquest poble. He vist fotografíes terribles i he llegit històries impossible de creure.
És trist veure com un poble amb una història de més de mil anys al darrera pugui ser considerat ‘no apte’ en el seu propi país. Però, els Rohingya són pobres, ningú els coneix, no són primera plana de notícies, no són res  ……  i la Junta Militar del dictador continúa ……
Només volia donar a conèixer una nova injustícia en aquest món cada vegada més convuls, soberbi i inhumà. 

Avui fa 13 anys i 127 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Nit de cinema – Cinema Paradiso

Aquesta matinada s’organitza la cerimònia dels Oscars. No la veuré, i crec que serà la primera vegada en molts anys. No en tinc ganes, senzillament. Escoltaré la ràdio, potser o a l’endemà veuré les imatges i els videos per la blocosfera mundial.
Això no vol dir que no m’agrada el cinema … i tant ! Ha estat sempre, i sempre ho serà, un dels meus refugis. Hi han pel.lícules que són de ‘culte’ i em considero, ara,  una admiradora absouta de Clint Eastwood. ‘El padrino I, II i III’ me les miro dos cops l’any, com a mínim; ‘My fair lady’ per no perdre el gust al cinema pur i continuar perfecccionant l’anglès; ‘ Dos a la carretera’ per viure una vida en parella; en Dude del Gran Lebowski per pura enveja i tantes i tantes … però, finalment sempre acabo amb ‘Cinema Paradiso’. I ves per on, en el poblet de Lonstrup a Dinamarca, em trobo amb una sala de cinema, reconvertida en cafè i centre per a joves. Immediatament em va recordar el cinema de Giancaldo. Ho podeu comprovar en la fotografia. Pintat de color blau i amb la mateixa façana que el de la pel.lícula.
Avui cal parlar de cinema, malgrat tota la indústria i la fanfàrria que l’envolta, i cal recordar, sobretot, tots els cinemes Paradisos del món i la gent que ho fa possible.  Bé, s’apaguen els llums; la pel.lícula tot just començarà en un minut, si en Alfredo és a punt, perque el públic ja està impacient per somiar. En Totó és a primera fila amb tota la seva colla, però sense deixar de mirar la boca del lleó d’on surten les imatges màgiques ………

Trepitjar sorra glaçada

Una de les experiències més boniques del meu viatge per Danmark-Jylland va ser la sortida de dos díes a Nordjylland. Els meus amics na E. i en P. van passar les vacances d’estiu en els mateixos indrets . A més vàrem ensopegar amb un dia esplèndid de sol. De fet el nord de Jylland es coneix com ‘la terra de la llum’ i és cert. Abans que el sol marxés, 3/4 de quatre de la tarda, la llum era radiant, immensa. Aquesta lluminositat va atraure els pintors danesos, igual que la Provença, i ens trobem amb unes obres magnífiques dels pintors de la escola de Skagen; Michael i Anna Ancher, Oscar Bjorck, PS Kroyer, tots del secle XIX. El tret diferencial dels pobles i ciutats del nord de Jylland és el color ocraci de les seves cases i sobretot les dunes i els boscs d’avets tot just al costat dels mars del Nord i Bàltic. 
En el moment just que es ponia el sol vaig caminar per les dunes de Rabjerg Mile(16 kms al sud de Skagen). Arriben a una altura d’uns 40 metres i són bellugadisses; mai les pots veure en les mateixes alçades o formes. Són ondulades i sempre pots veure el mar del Nord. Feia molt fred i vaig tenir veritables problemes per poder fer fotografíes, ja que les bateríes a conseqüència del fred es descarragàven ràpidament. Abans de fer una fotografia havia de guardar-me la càmera ben abrigadeta sota la roba, però ni així; les piles van anar morint com a mosques pel fred.
 
Malgrat tot, trepitjar, caminar, per la sorra glaçada va ser tota una experiència, i perque no dir-ho, d’emocions, per la solitud, pel fred, per el color de la llum del sol, de la sorra, de les plantes glaçades que apareixíen. El fred va ser intens, ( desconec la temperatura, molt per sota zero i amb vent i prop del mar ) i gràcies als mitjons dobles, pantalons gruixuts, jerseis, samarreta, gorro de llana, guants, bufanda, vaig ‘sobreviure’. Caminar i caminar, pujant i baixant per les dunes i intentant fer fotografíes.
Un paisatge, un lloc, difícil d’oblidar. Vaig marxar quan ja començava la foscor de la tarda-nit. El destí era un petit poble anomenat Lonstrup. Només vam trobar un hotel obert. Una antiga granja reconvertida en hotel. Agradable; espaiosa; comfortable; atmosfera relaxant i …. calefacció !
Per sopar vam anar a Hjorring, més al.lunyada de la costa, no gaire, però. També el problema de trobar un lloc per menjar. Ningú pel carrer. Fosc, però l’enllumenat dels carrers era atraient i agradable. Fred, però així i tot, em va agradar. Carrers ondulats; escultures interessants; gent ben abrigada que anava a concert al teatre de la Ciutat; botigues, ja tancades, oferint les millors rebaixes. Em preguntava com serien aquests pobles durant els mesos de la llum, de maig a setembre. Un període en que només ténen quatre hores de foscor; nits curtes, díes llargs. El contrast ha de ser brutal. En P. i na E. van explicar-me com es viuen les vacances d’estiu en aquests indrets. 
A les vuit del vespre ja tornàvem a l’hotel. El silenci era absolut …. només les nostres xerrades trencàven aquest silenci.
La fotografia ens mostra la petjada en una sorra glaçada ( sembla que hagi estat a la Lluna ¿? ) i també he afegit en l’arxiu dues fotografíes més de Rajberg Mile a l’hivern. 

Una altra dona assasinada

Ahir, una dona jove de 35 anys. Tot just el matrimoni va anar a viure en un pis que els va tocar en un sorteig; de protecció oficial. El presumpte assasí, el seu espòs, es va presentar a la policia confirmant l’assasinat de la seva dona; a ganivetades.
La violència segueix, dins a casa, a l’ombra, en la foscor.
La meva denúncia més contundent i continuada i el meu sincer condol per aquesta nova mort.
Aquestes mimoses brillants que es poden veure arreu amb un clar senyal de vida nova. 
També s’ha trobat el cos d’una altra dona morta amb signes evidents de mort violenta, però el presumpte agressor, el seu ex company, ha fugit. Una altra cos de dona, prostituta, va aparèixer surant al riu. Tampoc es coneixen les causes de la seva mort, encara que també hi ha signes evidents de violència.
Són aquestes notícies que vas llegint i que es dilueixen en el temps, sigui perque no s’ha trobat els presumptes culpables de la mort de les dones, o també perque en tenim notícia del seu nom desconegut, J.F.P. o P.M.C., o R.M.B i ningú ha reclamat el cos, o millor no remenar-ho.
Trist, molt trist. 

The Mae Tao Clinic – 20è aniversari

He rebut una invitació per assistir avui a la festa del 20è aniversari de la Clínica Mae Tao.
Els he enviat un pom de flors virtual. Físicament no hi sóc avui, però sí virtualment. Aquesta és la grandesa del món dels internautes. Poder ser-hi, malgrat tot.
El que aquesta clínica ha fet i seguirà fent és fonamental per ajudar a tots els seus compatriotes. També és admirable la tasca de totes les organitzacions no governamentals al llarg de la frontera englobades en un associació – TBBC -.
Encara, però, seré a temps de ser a la Clínica aquest any d’aniversari.
Felicitats Dra Maung i tot el seu equip i voluntaris.  
19.02.89 – 19.02.09

www.maetaoclinic.org/      http://birmaniaporlapaz.blogspot.com

A propòsit del viatge del President d’un pais petit a Itàlia

Els paísos petits són ignorats o quasi mai se’n sap res del què passa. Sí que coneixem aquests països quan obrim un catàleg de viatges a paradisos llunyans o en els documentals de televisió sabem alguna cosa més o personatges famosos decideixen anar-hi.  República de les Maldives – 306.000 habitants – Capital: Male – 298 km2 – religió islamista – 1.200 illots, la majoria inhabitats – cap dels illots té una alçada de més de 1.8 metres sobre el nivell del mar – Vulnerable a qualsevol marea alta quan la temperatura puja – Platges idíl.liques – Paradís tropical – Destrosses importants quan va ocórrer el tsunami el mes de desembre de 2004 – Molta por dels seus habitants de veure com la seva petita república pot desaparèixer al llarg del temps, si el nivell del mar comença a pujar i pujar.
El seu nou President el senyor Mohammed ‘Anni” Nasheed és avui a Itàlia. Desitja començar noves relacions amb els països europeus.
El senyor Nasheed (54%) va guanyar les eleccions al senyor Gayoom (46%), president durant 30 anys, el propassat 29 d’octubre de 2008. El senyor Gayoom havia presidit aquesta petita república fins aleshores , de forma absolutista i corrupte. Turisme, hotels, televisions, premsa, radio, tot era sota el seu control. Va empresonar uns vint anys abans, a qualsevol ciutadà oposat al seu govern. Un d’ells va ser el que avui ha guanyat les eleccions; Mohamed Nasheed opositor i objector.
L’antic president vivia en una mansió de luxe exhuberant a l’illot Arah. El seu iot valorat en mil.lions de dòlars encara està ancorat al petit port. S’ha posat a subhasta. En aquesta petita illa ens trobem en una casa per els nens, un camp de cricket, i una platja ‘presidencial’. L’illa era el lloc on s’al.lotjàven els visitants ilustres. El nou President vol convertir aquesta illa en un lloc de reserva marítima i científica o fins i tot en un lloc aïllat per els escriptors. Ell prefereix viure en un petit habitatge a la capital Male. Considera que el palau del govern és massa gran i vol convertir aquest edfici en un museu o fins i tot en la primera universitat del país. Hi ha gent del seu poble que el troba un xic ‘extravagant’. Malgrat la pobresa, creuen que el seu President hauria de estar ‘a l’alçada’. Ell argumenta: ‘ Ningú s’hauria de preocupar dels meus desitjos i el meu comfort. Estic bé, i sóc feliç’.
El President Nasheed pot ensenyar el lavabo del palau governamental; aixetes d’or.
Ha ocupat un petit despatx i pot ensenyar la despesa de Presidència en els últims anys del senyor Gayoom; 150 mil.lions de US$ l’any. Ha fet un nou pressupost i aquest any el cost serà de 4 mil.lions de US$ any. El senyor Nasheed podrà fer ús d’aquests diners ‘de luxe i corruptes’ per un nou sistema de pensions per la gent gran, o fer noves escoles i moltes altres coses absolutament necessàries per el seu petit país. 
És un petit país; unes eleccions lliures; un canvi; un passat de 30 anys de corrupcions i luxe per uns pocs i pobresa per la majoria; un paradís tropical per els turistes que podíen viure en hotels de luxe i tornar explicant meravelles d’aquest paradís; una realitat absolutament diferent; situacions molt habituals del món global.
El senyor  Mohamed Nasheed ha començat un viatge per explicar-ho per aquells que ho vulguin escoltar i actuar en conseqüència. 
La fotografía correspòn al lavabo d’or del palau governamental i en l’arxiu podem veure el iot i aquest mar de l’Oceà Índic transpararent. Finalment també podeu veure la fotografía el nou president el Sr Nasheed (dreta) i l’antic President Sr Gayoom
 

Mort de Dama

Ahir tarda vaig ser al TNC, Sala Petita. Puntualment, a les sis de la tarda va començar la funció. Música de morts; la mort vestida de blanc; Dona Obdúlia apareix ja convençuda que ja ha arribat el moment i durant una hora els aconteixements, els personatges aparèixen; les situacions, el text i …. jo rient, i rient. Entreacte. Segona hora. I segueix el riure continuat. Segurament m’he perdut algunes coses, i que de ben segur els mallorquins sabran captar molt millor que jo.
La sàtira esquitxa a tothom, també a gent d’avui, o això és el que jo vaig entendre. Aina Cohen ….. misteri, però en el fons comences a rumiar qui ha al darrera. Un virus maligne que es va estenen arreu ???
Diuen en Rafael Duran i en Marc Rosich que han volgut recuperar l’opció lingüística de Villalonga, l’opció original. Han rescatat dialectalismes i barbarismes i el llenguatge viu del carrer ….. i el castellà.
Dona Obdúlia, personatge ple d’energia, de vida, un vulcà. 
M’ha agradat la introducció on ens presenten també l’escenari on passaran els fets, les situacions i em sorprèn l’escenificació de dos barris; el Terreno i el barri antic.
Vaig riure molt i he de felicitar aquesta iniciativa, aquesta representació, tots els actors, (l’esforç dels catalans per parlar en mallorquí .. ), una escenografia meravellosa i una gran direcció i adaptació. 
Dona Obdúlia ens diu tot just començar:
– ‘El món se divideix en dos grups molt grans; es de ses persones sensates, que pensen com jo, i es d’es pertorbats, que opinen d’una altra manera’. –
Una gran tarda de teatre. 

Passejar per Ribe

Un 18 de gener, després d’esmorzar, es va decidir d’anar a Ribe, la Ciutat més antiga de Danmark, fundada l’any 869 i amb una població de 8000 habitants. Plovía i força, però és el temps habitual i no es queden mai a casa si han de fer alguna activitat, a no ser que hi hagi glaçat i la carretera s’hagués convertit en una veritable pista de gel. Però, sorprenentment, quan vam arribar a Ribe va deixar de ploure. El cel gris, poca llum, però Ribe se’m va presentar davant meu com un petit poble com si el temps no hagués passat. Hi han més de 100 cases del secle XVI en que el manteniment és per compte del Govern.
Podríes anar fent fotografíes de totes les portes de les cases; totes són diferents. A més, una de les peculiaritats de les cases, com a la majoria dels països del nord d’Europa, és que no ténen cortines, i sempre pots veure per la finestra com els propietaris o llogaters sopen, miren la televisió, assagen amb el violí, o saxo, o clarinet, llegeixen, prenen el te, parlen. Les cases són molt boniques i els carrers són estrets i ben alienats. Tens la sensació de viure a l’edat mitjana. El poble és molt compacte i fàcil de visitar. Ara a l’hivern no hi ha quasi ningú, només els seus habitants, però de ben segur que a l’estiu hi ha d’haver-hi molts alemanys i visitants d’altres països. 
Té un petit port en un canal que desemboca al Mar del Nord. Han patit inundacions diverses vegades, ja que la ciutat està per sota del nivell del mar i quan la marea és baixa pots anar caminant fins unes petites illes. Un riu travessa la població i et trobes amb racons bucòlics on els ànecs i els cignes s’ho passen d’allò més bé.
Va ser un port important dels vikings. Hi ha un museu dedicat a ells, però era tancat. La catedral és molt bonica, impresionant. A Danmark són luterans. És un edifici mig gòtic, mig romànic. L’altar major ha estat decorat recentment per un artista contemporani. No va agradar gaire als seus habitants, però crec que és un altar preciós i el treball de l’artista contemporani s’hi diu amb l’esglèsia.
Els carrers eren deserts. Diumenge. Tot tancat, excepte els restaurants. Comencen a servir els menjars a partir de migdia fins a les vuit del vespre. Vam entrar en un restaurant situat en un edifici molt antic, del sece XVI on pots veure un mobiliari del secle XVII i un rel.lotge de pared de més de 400 anys. Dinar: un plat combinat amb quatre classes diferents d’arengs. Abans de fer-se fosc, vam anar fins a la costa, però la boira, el mal temps, no em va deixar cap opció de veure res.
En tornar a Ejstrup ( uns 150 kms al nord ), vaig llegir el nom de Tjaereborg. Un poblet on fa molts anys, el capellà va organitzar un primer viatge amb gent del poble
direcció sud d’Europa, concretament a Calella del Maresme. Va ser el començament de les grans onades migratòries de turistes escandinaus a la Costa del Maresme, Costa Brava, Costa Daurada, les Illes, i un viatge organitzat per el capellà de Tjaereborg, es va convertir en una de les agències més importants i en el motor de la indústria turística. Ràpidament em va venir a la memòria els anys 60 quan havia d’anar a l’aeroport de Perpinyà a esperar els europeus del nord que volíen passar uns díes de descans a la Costa Brava i viure sota el sol i la llum del mediterrani.
Les noves ‘invasions’ van començar i nosaltres, els mediterranis, la gent del sud, ens hem volgut enmirallar amb el nord, quan el més fàcil és haver continuat éssent nosaltres mateixos, aprendre i conèixer ….  però avançant amb la nostra pròpia identidat.

 

Novament una dona ha estat assasinada

Ho acabo de llegir. El propassat dia 24 de gener va desaparèixer una noia jove a Sevilla. Avui el seu ex company ha confessat que la va matar i va llençar el seu cos al riu Guadalquivir. Brutalitat; un fet novament cruel i un acte violent per part de l’home.
El meu condol més sincer i la meva tristor per aquesta nova mort. La denúncia no ha de defallir mai. No podem deixar mai de fer-ho.
Unes petites flors blaves, de bosc, de marge, en un lloc de les valls del Pirineu. 

Austràlia : Donar de beure a una koala supervivent

Aquest enregistrament fet amb una càmara domèstica ha estat el petit bri d’esperança i vida a l’estat de Victoria a Austràlia. Encara no saben quantes persones han perdut la vida, però els més pessimistes ja ens informen de xifres esgarrifoses, 300 persones poden haver mort.
Aquesta petita koala femella supervivent …..  un dels milers voluntaris la va trobar, perduda, en mig del bosc i sorprenentment no va fugir, més aviat es va apropar perque tenia sed. Podem veure en aquest video com beu el contingut d’una i una segona botella d’aigua.
Potser també desitgem veure escenes com aquesta davant de tanta desgràcia per continuar mirant el nostre món amb esperança.
La petita koala té ferides i cremades a les potes, però ja està quasi recuperada.
 

Avui : Una altra dona assasinada

Aquest matí l’home ha matat la seva dona. Seguidament ho ha confessat per telèfon a la policia i ha volgut suicidar-se. S’ha llençat des d’un quart pis. Crec que no ha aconseguit el que volia. La dona tenia 30 anys. El fet ha tingut lloc a Sevilla. La policia ha trobat el seu cos, sense vida, dins a casa. Quanta violència dins les quatre pareds de la llar familiar …
La meva denúncia continuada i ferma i el meu sincer condol.
El petit fruit vermell d’un hivern molt fred i llarg. 

Austràlia encara crema

Pareix que les previsions indiquen que plourà … però el nombre de persones mortes va augmentant i ja en comptabilitzat més de 200 i no parlem dels animals. Un país, un continent, on hi ha una veritable vida animal salvatge, no puc també deixar de pensar quin destí hauràn tingut els cangurs, els koales, els papagais, ocells, les serps, els gooana, els possum, els emus, els ramats de cavalls, vaques, ovelles.
El Capità Cook, quan va arribar al continent fa ja 200 anys, va anomenar-lo ‘el continent del fum’. Vaig llegint comentaris i articles de periodistes i gent del carrer.
He rebut notícies d’amics on em diuen que tothom s’ha mobilitzat i que ja han començat a recollir un fons, la societat civil, per els damnificats. Els supervivents expliquen les seves vivències absolutament esgarrifoses.
Molts coincideixen que el preu pagat ha estat alt, molt alt; moltes persones mortes, per una tragèdia que pot tornar a ocórrer perque l’estructura de la societat, el govern, les lleis, la economia, la pagesia, els ramaders, s’han adaptat molt poc a la terra on van emigrar.
Ja ho he escrit en les meves impresions, Austràlia és un país encara verge i salvatge i difícil. Hi ha poca aigua, el sol és pobre.
Els maltractats aborígens coneixen molt bé la seva terra. Ells en formen part. Ells coneixen molt bé el foc, i teníen la seva estrctura ben organitzada, provocant els focs ells mateixos quan calia, per poder seguir vivint i treure’n el màxim profit de la terra.
Fins l’any 1969 el govern australià no va començar a planificar unes accions similars.
Els occidentals ens agrada viure dins el bosc sense pensar el risc que això comporta. No coneixem el nostre entorn. I en el cas dels aborígens s’han perdut moltes vides i tot el que transmetíen de paraula de com regenerar la terres, com combatre els focs, on podíen trobar aigua, s’ha anat perdent. 
En el meu viatge per Austràlia i Tasmània vaig veure moltes cases aïllades de qualsevol poble, però rodejades de bosc amb arbres molt inflamables; hi han centenars d’espècies d’eucaliptus en aquest continent.
Llegeixo: ‘ Tim Flannery, científic australià prestigiós, va dir ara fa més de 20 anys, que ell pensava que Austràlia només podría donar cabuda a no més de 4 mil.lions de persones (avui hi viuen 20 mil.lions). Parlant amb pagesos, agricultors, tots coincidíen que no era el millor tenir ramats de vaques i ovelles, i que el millor era aprofitar els cangurs. No només perque són animals que s’adapten perfectament a les condicions de la terra inhòspita d’aquest continent, però també per les seves potes, la seva forma de saltar; erosionen molt poquet el sol”. 
És ja un fet incontestable; la natura és savia, l’ésser humà producte d’aquesta natura té un cervell de mosquit i la seva obsessió és destruir-la i la respecten ben poc.
Ara només ens queda esperar a veure si encara hi han més persones mortes dins aquesta esgarrifosa àrea de 300.000 ha o més, absolutament cremada on homes, dones, infants, animals han perdut les seves vides.

Melbourne

Publicat el 8 de febrer de 2009 per rginer

Esfereïdores les notícies que van arribant de l’estat de Victòria a Austràlia, i més concretament no gaire lluny de Melbourne. Només voldria expressar la meva consternació per aquests focs que ja han matat a més de 70 persones i el nombre va augmentant per moments. La calor que estant patint ha sobrepassat amb escreix totes les estadístiques i la notícia maleïda que no voldríes llegir; molts dels incendis han estat provocats.
Els propietaris dels ranxos lluiten i defensen les terres i els animals. Molts no han trobat altra solució que fugir amb els seus cotxes. Una família de sis persones va morir en la seva fugida desesperada; no van poder vèncer el foc.

A Queensland, a l’extrem nord del continent,  vàrem veure l’altre dia unes inundacions  impresionants; fins i tot els cocodrils van ser llençats per l’aigua als carrers de les poblacions. Al sud l’estiu està fent estralls.
En les meves impresions del viatge a Austràlia vaig copsar un país, un continent, on la natura encara és la que que dictamina el futur d’aquest país jove i amb coratge.
No voldria deixar d’enviar en aquest apunt, curtet i de preocupació, el suport als nostres amics Josep i Maria Antònia i en Quim, que día a día ens informen del què passa a Melbourne. 
Esperem que tan ells com tots els amics catalans a Melbourne no hagin passat per cap situació difícil.

La fotografia és d’un company de TE. La va fer abans dels incendis. Un matí emboirat, un mal presagi segons ens explica. 
En l’arxiu he afegit dues fotografíes actuals dels focs que estant patint. 

Seminari Birmània a Casa Àsia: El rol de les ètnies – Primeres impresions

Publicat el 8 de febrer de 2009 per rginer

Va ser un dia intens. Va començar amb una mica de retard a 3/4 d’12 i va acabar a 3/4 de 6 de la tarda. Només un petit descans per un ‘piscolabis’ de no més de 20 minuts.
Primer apunt: Escoltar a periodistes, dones, monjos, polítics, organitzacions no governamentals, tots d’ètnies diferents; tots exiliats en països diferents; tots treballant de valent i ben organitzats.
Segon apunt: Escoltar a gent amb unes ganes terribles d’explicar la veritat, de donar-se a conèixer, de fer sentir la seva veu.
Tercer apunt: poc a poc Birmània va sortint del forat invisible, de país desconegut.
Quart apunt: Un país de 46 milions d’habitants amb més de 135 ètnies i quasi 50 llengües. Ténen un rol importantíssim en el futur del país i defensen amb coratge la continuïtat de la seva existència com a pobles.
Cinquè apunt: La Junta Militar no reconeix a totes les ètnies com a ciutadans de Birmània i la seva política és anar desplaçant les ètnies lluny, a la frontera i si pot ser fer-les fora del país.
Sisè apunt: Institucions i organitzacions del nostre país cada vegada més implicades en ajudar directament els grups i organitzacions dels camps de refugiats a la frontera amb Tailàndia.
Setè apunt: Alertar d’unes eleccions ”lliures ” l’any 2010, després de l’aprovació vergonyosa d’una nova constitució uns dies després del desastre del cicló Nargis.

El mapa que podeu veure es pot constatar aquesta diversitat de pobles dins un mateix país. El 65% de la població és d’ètnia birmana, i el 35% els pobles Karen, Shan, Karenni, Mon, Arakan, Kachin, Chin, Wa,  Rohingya ( no reconegut per la Junta; els ha negat la nacionalitat birmana l’any 1982 ). Dins aquestes ètnies es troben diferents grups tribals, com per exemple els Kachin hi han 12 grups tribals com els Atsi, Dalaung, Guari, etc.  o els Shan, on ens trobem amb 33 grups tribals. Només l’ètnia Mon és un sol poble.
A Casa Àsia vaig poder parlar amb homes birmans, dones kachin, karen, shan.
Aquest ha estat un petit apunt, perque hi ha molt de material per continuar explicant; anècdotes, història, cultura, natura, però també de la represió cruel i sistemàtica de la Junta Militar en contra aquests pobles. 
No voldria oblidar a la Dra. Concha Pinós, Directora de Birmània per la Pau, organització englobada dins la TBBC que coordina tots els ajuts als refugiats que viuen en els camps a la frontera amb Tailàndia. Ella ha estat la veritable ànima del Seminari i una activista que no defalleix mai, no només dins el nostre país, però també arreu del món. El Seminari ha estat un èxit rotund.
Avui fa 13 anys i 107 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

George Orwell dixit ….

Publicat el 7 de febrer de 2009 per rginer

En aquest món convuls, amb un govern invisible que mou els fils per on i quan vol,
llegeixo aquesta frase escrita per George Orwell :

‘ In the time of universal deceit, telling the truth is a revolutionary act ‘.
En temps de mentides i enganys universals, dir la veritat és un acte revolucionari.

Res més a dir.