Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Avui una altra dona assasinada

Un home, que ja és a la presó per violència de gènere, en un permís, ha matat la dona, la seva nova parella. No havía fet cap denúncia de maltractaments. Després de l’assasinat, ha marxat a casa la seva ex dona per matar-la. No ho ha aconseguit, perque no era a casa; però ha ferit greument a dues persones, veïns, i que sembla van declarar en favor de l’ex dona en el judici. L’home hagués pogut ser novament lliure el proper 19 de desembre. Aquest matí, a Pontevedra. Ho ha explicat tot a la policia.
Esgarrifós, violent, cruel. I no s’aturen les morts. La denúncia d’aquest fet amb ràbia continguda.
Un esclat d’orquídies i el meu sincer condol i tristor per aquest nou crim. 

Jörn Utzon, arquitecte 1918-2008

Ahir va morir Jörn Utzon, reconegut mundialment, per haver estat l’arquitecte de l’edifici més emblemàtic de Sydney: la Òpera. Quantes imatges haurem vist d’aquest edifici ? Milers i milers. 
En els meus apunts dins la categoria d’Austràlia ja he escrit sobre aquest edifici, però l’amic blocaire en Josep Blesa, em va dedicar un apunt ( que jo li vaig demanar, tot s’ha de dir) i el que considero el més perfecte, exacte i precís sobre les dificultats en la execució de l’obra , de la figura d’aquest arquitecte i sobretot de com es va construïr i les tècniques emprades. És una lliçó magistral d’un arquitecte.
Gràcies novament Pep!

 Encara que l’edifici el podem considerar ‘petit’ envoltat ara de grans gratacels, la gràcia és que sempre el veus, triomfant, amb elegància, davant els grans edificis; l’obra de Jörn Utzon ens dona la benvinguda a la Ciutat de Sydney.
La fotografia la vaig fer mentres era en un veler d’uns amics navegant amb la força del vent per la badia de Sydney.

http://www.sydneyoperahouse.com/


Algú se’n recorda de Bangkok ?

Ja fa més d’una setmana que més de sis mil persones  teníen previst de pujar en un avió a l’aeroport de Bangkok per tornar al seu país, i no sabem res més. Ara diuen que més de 100.000 passatgers han perdut el seu vol ! On són ? Encara a l’aeroport? Al.lotjats als luxosos hotels ? Evacuats ? Qui pagarà els danys i el díes perduts? Els ‘grocs’ continúen amb la seva protesta i no deixan marxar a ningú dels dos aeroports de la capital del país. Sembla, que tot just ahir, va començar l’evacuació de milers de turistes que van ser trasl.ladats a un aeroport d’una base vietnamita. Avui, ara mateix, han informat d’una explosió al palau del govern de la capital. Un turista anglès, a Pattaya, va informar que hi han unes 2,000 persones que han de marxar, però els hi diuen de no moure’s perque ‘els grocs’ arribaran. 
Des de la base naval vietnamita està previst organitzar 40 vols per poder evacuar els turistes i altres viatgers atrapats.
També he llegit que molts van decidir agafar el tren fins a Chiang Mai, al nord del país, on podíen volar sense problemes amb la Thai o Singapore Airlines, sense por de que ‘els grocs’ vinguéssin. El nord és la zona ‘dels vermells’, lleials al primer ministre destituït l’any passat.
Per nosaltres tot és embolicat i estrany, però el que m’ha sorprès és que ja fa molts díes que ningú en parla i la gent continúa sense poder sortir de Bangkok !
Thitinan Pongsudhirak és professor i catedràtic de Ciències Polítiques de l’Universtat Chualongkorn a Bangkok. Paga le pena llegir els seus articles, perque podem entendre una mica millor què passa en aquest país, l’antic Regne de Siam, que mai ha estat colonitzat. Un país que ténen una monarquia constitucional des de l’any 1932 i que ha patit ja 17 cops d’estat militars ! Els generals són sempre a punt per intervenir.
L’últim va ser prou important; el primer ministre Thaksin Shinawatra (setembre 2007) va haver de marxar del país, per corrupte i jutjat amb sentència ferma de presó. Ara viu a Anglaterra. Va comprar el club de futbol Manchester City, però ja l’ha venut a un magnat àrab. Va ser un avançat en el tema de comunicacions i política oberta i bastant coherent. Deixant de banda les corrupteles. que van ser moltes i grosses, ha estat l’únic primer ministre que es va preocupar de la gent de les terres rurals del nord del país. Aquesta oposició que veiem vestits tots de color groc són, per entendre’ns, els rics, burgesia a la tailandesa, amb privilegis, propietaris d’establiments turístics, de Ciutat. No s’atreveixen d’anar al nord del país, perque allà els esperen els que estàn a favor del govern, i van vestits de vermell !
He llegit amb veritable cara de sorpresa, que més del 60% de la població, està d’acord en rebre diners dels candidats polítics per votar-los !!  No puc imaginar-me, o sí, els candidats dels nostres partits polítics repartint diners a la gent si el teu vot es per el meu partit. 
Preocupa ara el fet d’aquesta explosió a Bangkok, al Palau del Govern, i també quan i com podràn marxar els milers de persones atrapats en mig d’aquest conflicte.
Las fotografía és ben explícita; de la BBC News i en l’arxiu un acudit del diari The Irrawaddy. Com sempre, els birmans amb el seu sentit de l’humor.

Mumbai

L’any passat en el meu viatge a Austràlia vaig volar des de Londres a Mumbai, set hores d’estada, per la connexió amb el vol de Sydney. Uns amics van venir a l’aeroport i amb ells vaig fer la meva primera estada a l’Índia, curta, set hores. N’Avani i en Kunal són joves, la nova generació de l’Índia; ella interiorista, ell informàtic. Em van organitzar una curta visita i vaig anar a la Porta de l’Índia i davant mateix l’Hotel Taj Majal.
Després de l’atac terrorista que han patit, m’he posat en contacte amb ells. Tot just fa uns moments m’han contestat que estan bé, ells, la família, els amics. Seguiré en contacte amb ells.
Quan succeixen aquests atacs violents i morts indiscriminats en llocs on tú mateixa has estat passejant o al bar de l’hotel prenent un te, és inevitable pensar que  hagués pogut passar quan tú eres allà mateix. Però, és només un segon. No hi penso més. 
Les poques hores que vaig ser a Mumbai, sí que vaig copsar les diferències tan grans d’aquell país, ara un dels països emergents del món. No tinc coneixements precisos de la situació del país. La seva història és complicada, però sí vaig pensar que hi havíen moltes diferències entre els mateixos habitants de la Ciutat. Vaig coincidir amb el ramadan i els musulmans eren tots al carrer, sentats, tranquils, en uns barris molt degradats, esperant poder menjar. Les castes són evidents i si hi ha una ètnia poderosa, per sobre de les minoríes, i no les respecten, poden ocórrer els problemes.
Tot és confús, i els meus amics m’han explicat que la nit ha  estat terrible i la situació és molt perillosa. Mumbai és el centre econòmic de l’Índia i també d’on surt la potent indústria cinematogràfica Bollywood. En un restaurant on vam anar a dinar, l’índex econòmic de la gent era alt. Al carrer, tot molt diferent. Un tràfic caòtic, habitual en aquelles contrades. Uns cotxes petits, fabricats a l’Índia, amb un preu d’uns 3.000 Euros i que són a l’abast de molta gent. Diferents religions, pobles, ètnies, castes.
El que sí és evident és que l’atac ha estat molt ben organitzat i sí que crec, opinió molt personal, en contra la riquesa econòmica de Mumbai. El fundamentalisme té res a veure? Les diferències ? La pobresa ? Les castes ? Poders econòmics invisibles?
No tinc respostes. Només que estem vivint en un món molt convuls, amb unes minoríes molt, molt riques i unes majoríes molt, molt pobres.
la fotografia de l’Hotel Taj Mahal la vaig fer en sortir de prendre el te. Avui, aquesta nit passada, les flames eren molt virulentes als pisos de dalt de tot. 

El meu barri – Can Benet -el bar

Aviat enderrocaran el bar de la placeta, Can Benet. Ja ho sabíem fa molt de temps, però dia que passa dia que empeny ! Potser per aquest fet m’han vingut a la memòria molts records.
El meu barri, el meu redol, el meu racó, és el lloc de Ciutat on va nèixer el meu pare l’any 1905 i on van arribar els meu avis paterns de Sos del Rey Católico i Alcanyís. Van tenir deu fills. Els meus avis materns van arribar a Ciutat l’any 1925 provinents d’Alcalà de Xivert, tota la família amb els seus tres fills, perque una germana de l’àvia,  la tia Lupe ja treballava al barri.  A Ciutat va nèixer la filla més petita, n’Eulàlia. Van coincidir les dues famílies al mateix carrer. El meu germà i jo vam nèixer a casa. Vam anar a escola també al barri. Vam jugar al carrer; vam disfrutar de la Festa Major; la xocolatada i els pallassos; el ball per la nit; som a la mateixa franja amb Gràcia, i a la Vila anàvem a comprar al mercat de La Llibertat; la tenda de sports Jones; la farmàcia del Dr. Guerra; el tortell de diumenge a la pastisseria Dalmau del Josepets; als envelats quan era festa Major; a festes diumenge tarda; als cinemes Roxy, Smart, Selecto, Mundial, Rovira; al Cercle Catòlic a veure Els pastorets o Terra Baixa; a seure i a jugar a les places de Gràcia; entre els dos barris va transcórrer la meva infantesa i adolescència.  El barri ha canviat molt. La casa on vaig nèixer ja no existeix; el terrat, la cuina econòmica; el safareig; un passadís llarg; obríem la porta del carrer estirant d’una corda. La casa on treballava na tia Lupe era un petit escorxador, on encara feien una matança del porc impresionant i una verbena de Sant Joan, que era l’enveja del barri. Avui hi ha un edifici lletgíssim d’apartaments. Pujar al Tibidado a peu, per tornar amb les garrafes plenes d’aigua de la font de la salamandra; trucar els timbres dels convents de monges i marxar correns carrer avall.

Can Benet segueix a la placeta. Fins quan ? Al pis de dalt hi viuen uns okupes. Van començar bastant guerrillers, però ara ja s’han integrat al barri i organitzen diverses activitats. Ahir tarda van començar a pintar un graffiti. Tot un espectacle. Els falta encara acabar-lo. Can Benet …. existeix des de l’any 1910. En Benet, n’Antonio, na Hermínia, en Joan, na Mònica …. quatre generacions. És el clàssic lloc d’encontres del barri. Pots menjar si no has tingut temps de cuinar, i la cuina és excel.lent. Vermut de la casa amb la ‘tapeta’; bona cervesa; el primer cafè del matí a 2/4 de 8; comprar el ví de Gandesa; fotografíes cobrint totes les pareds; familiars; d’activitats; de’n Pep Guardiola quan encara era tot un jovenet; a més és la seu central de la Colla de Sant Medir ‘ La Perla’ , centenària l’any 2012. Quan es va fundar l’any 1912, el seu nom era ‘Colla Humorística’. Després de l’any 1939, els van obligar a canviar el nom …. El meu pare i els seus germans eren romers. Era la única colla que baixàven per el carrer Gran amb someres o ruquets. Encara avui la tradició no s’ha perdut, però de someres ja no n’hi han. És el lloc de trobada dels ‘culers’; prefereixen anar a Can Benet a veure els partits per la televisió i no quedar-se a casa. L’ambient és engrescador i no trobes a faltar no ser al Nou Camp. Tots ens assebentem quan marca el Barça, perque els crits els podem escoltar perfectament. Anar fer una partideta de domino o de cartes. Desitjar-nos un bon dia quan puja la porta pel matí a 2/4 de 8. No sé si els okupes, aquests nous veïns, han fet aquest graffiti immens, i que m’agrada molt, per acomiadar-se del barri i de la placeta. Si més no, he volgut fer unes fotografíes perque en quedi testimoni. 
No serà el mateix sense Can Benet …. però la vida continúa i qui sap si ens trobarem amb nous motius per continuar vivint en aquest barri-poble. Per descomptat que aquest és el meu tros i ací continuaré. 

Dones: Avui dia 25 de novembre. Mobilitzacions arreu del món

Tots el països del món s’han mobilitzat avui; desde el Iemen, fins a Etiòpia, passant per Sri Lanka, Africa del Sud, Mèxic, República Dominicana, Nova Zelanda, Malaysia, Palestina, Japó, BIrmània, Iran, Turquia, Països Catalans, França, Regne Unit, Itàlia, Suècia i …. continuaríem un a un per tots els països i nacions del món.
Desembre de 1.999 en la sessió plenària de les Nacions Unides, s’adopta la ressolució 54/134 i es declara el día 25 de novembre, el ‘Dia Internacional per la eradicació de la violència envers les dones’; domèstica, política, sexual, guerres, violacions.
Els orígens els trobem el dia 25 de novembre de 1960, quan les tres germanes Mirabal van ser assasinades per ordre del dictador Trujillo a la República Dominicana, per el seu activisme polític. Les germanes Mirabal s’han convertit en el símbol de la cruel violència envers les dones a Amèrica Llatina i el 25 de novembre va ser la data escollida.
 
Han passat ja 9 anys des de la ressolució aprovada a les Nacions UNides, i arreu del món hi han milers i milers d’associacions, organitzacions i grups que lluiten contra aquesta violència. En tot el món han mort més dones per violència de gènere que per enfermetat, o per guerres, o per accidents. Totes les campanyes que es fan, els esforços, de les associacions, les organitzacions, no han fet minvar el nombre de dones mortes, ens el contrari; els números freds, impersonals, augmenten i darrera cada número existeix el nom d’una dona, una nena, una adolescent, una anciana, que no ha pogut sobreviure als maltractaments i a la violència.
Hem passat un altre 25 de novembre. Tots volem pensar i desitjaríem que l’any vinent el número de dones mortes no augmenti. Per aconseguir-ho, cal treballar de valent, tots junts, homes i dones.

Avui 25 de novembre : Contra la violència de gènere.

Amb el permís d’un pèndol oscil.lant, escric el poema per donar tot el meu suport en aquest dia en el que tothom, homes i dones, hem de ser conscients per acabar amb aquesta sagnant violència que no s’atura – Dia Internacional per l’eliminació de la violència envers les dones – .

No he penjat una fotografia de flors aquesta vegada;un paratge solitari dels Pirineus, nevat, fred, gris, blanc i …… avets tallats.

Dues fulles bessones de tisora
que no casen fan osques, 
res no tallen, sino teranyines,
un caramull de rovell,
l’oxidació de les carícies.

Ella res no compren,
sinó continuar,
per si hauria
una clivella de llum
al redol del laberint

que encara no ha arribat.

De vegades, però, la tisora
s’esmola d’una fulla
i pot segar la vida. 

– Maria Victòria Secall – 

Maria Callas – Lisboa – 1958 – La Traviata

Aquesta eina anomenada You Tube és un fons d’arxiu d’imatges sorprenent i meravellós. La fotografia que us he penjat en aquest apunt, correspòn a un company de TE que la va fer arran l’exposició organitzada a Lisboa del 12 de juliol al 19 d’octubrer de 2008, per commemorar els 50 anys de la representació de ‘La Traviata’ a Lisboa ( 21 de febrer de 1958 )  interpretada per la grandíssima Anna Maria Cecilia Sofia Kalogeropoulos – Maria Callas – i un jove tenor aleshores i que va ser un dels grans, en Alfredo Kraus.
La fotografia és magnífica. Com també les paraules que va dir una altra dama del bel canto, Elisabeth Schwarzkopf, en acabar la representació:
– Quan vaig escoltar a Maria Callas cantar La Traviata, en acabar, vaig anar al seu camerino, i espontàniament li vaig dir a Maria: – No té cap sentit que jo canti La Traviata novament. I així ha estat -.
Què he trobat a You Tube ? Senzillament, la única gravació existent d’aquell dia de febrer de 1958 a Lisboa. Diuen els entesos que mai més s’ha interpretat aquesta òpera com aquella nit a Lisboa. Per els amants de l’òpera i sobretot per els fans de Maria Callas, només heu de llegir més …..  Bon diumenge.
http://www.youtube.com/v/lSmItkgh94Q&hl=es&fs=1

Birmània: Empresonaments massius

Els judicis són diaris i els empresonaments de periodistes, blocaires, artistes, membres del partit polític NLD, líders de les ètnies Karen, Mon, monjos, escriptors són constants.
Voldria recordar a dos persones que han estat condemnades dels que ja he escrit en el meu bloc.
Zarganar, empresonant per ajudar als supervivents del desastre del cicló Nargis. Ha estat condemnat a 65 anys de presó !
U Gambira, monjo, ha estat condemnat a 45 anys de presó per haver liderat i participat en les manifestacions pacífiques del propassat setembre de 2007.
Han empresonat més de 80 persones en menys de quinze díes.
Dee Nyien Lin, estudiant, líder de la Federació dels sindicats d’Estudiants de Birmània, condemnat també per participar en les manifestacions de l’any 2007.
De Zarganar i U Gambira ja en vaig donar notícia en apunts anteriors, però qui és Dee Nyien Lin ? El seu avi Saw Win, periodista, membre del partit NLD, va ser condemnat a presó i va morir l’any 1998 sense llibertat. El seu pare, Zaw Zaw Win, membre de la generació del 88, va ser líder de la revolta de l’any 1988 i va ser condemnat a 65 anys de presó. El seu fill Dee Nyien Lin ha entrat a la presó amb una condemna de 6 anys i sis mesos. Tres generacions d’activistes, de lluitadors pacífics per la pau i llibertat del seu país.

Els judicis es celebren a porta tancada i molts advocats defensors s’han vist obligats a deixar la defensa dels encausats perque no els deixen ni veure als presoners. Quatre d’ells han estat empresonats per protestar davant el tribunal.
Tot és un veritable escenari polític que fa fredar. La Junta no vol deixar ningú en llibertat dins el país que pugui liderar a la gent; tots callats. 
He estat tota la setmana sense escriure res de Birmània, i les noticies, els articles, les vivències, s’amunteguen sobre la taula. Desitjava fer un recés, no parlar-ne, però és impossible.
Us deixo fotografíes d’ U Gambira ( és el de la dreta ) . A l’arxiu podeu veure una fotografia recent, abans de ser arrestat, de Zarganar i una segona fotografia d’un dia qualsevol al llac Inle, molt tràfic de barques i les monges creuant el petit pont per anar a cercar el menjar. La vida continua en aquest país meravellós, malgrat tot. La seva força, no renunciar i la seva esperança els enalteix. 

Avui fa 13 anys i 29 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Monty Python – Un Ministeri molt especial

Aquest matí quan he llegit la notícia a Vilaweb (gràcies): Monty Phyton té un You Tube oficial – -m’he dit, aquesta és la millor notícia d’avui ! Cansats de veure reproduccions dels seus acudits i enregistraments d’una qualitat dolentíssima, han decidit fer un You Tube oficial on podem veure tots els seus treballs en alta definició i a l’abast de tothom. No podía ser d’una altra manera … ells són així i en aquest día trist, amb pluja per la Mediterrània, una tardor més aviat melancòlica, fred, neu …. vinga,  a riure amb aquest video; és un dels  meus preferits:
Ministry of Silly Walks ( Ministeri de caminars  estúpids) Em sap greu que en aquest ministeri no podem beure el cafè …. per raons òbvies.
 


 

Balcons – Passejada per Gràcia

Avui he començat a fer més fotografíes de balcons, portes, cases, racons, mercat, totes dins un mateix barri, la república independent de Gràcia. Continuaré robant imatges dels balcons, quan vagi baixant a Barcelona. Des de la Vila de Gràcia la passejada fins a Ciutat és agraïda. La plana, els camps de conreu, el parc dels Camps Elisis, es van convertir en un Eixample admirat per tothom i un passeig amb el nom de la vila et porta directament dins de muralles.
La Rambla de Prat és un carrer molt curt, però amb uns edificis magnífics i uns balcons sublims. A més en aquest carrer està situat el cinema Bosque, abans teatre, després cinema. Jo encara recordo haver vist dos pel.lícules i entre les dues feien ‘varietés’. Amb l’àvia i el meu germà ens passàvem la tarda de dissabte i ens emportàvem la carmanyola amb el sopar.
Abans d’urbanitzar la finca de la família Prat, tot aquestes terres eren de conreu i teníen l’aigua de les fonts i els rierols que baixàven de Collcerola. Més amunt hi havía la petita ermita de Santa Rita, on també hi brollava aigua d’una font i la meva àvia sempre em feia anar a omplir la garrafa de l’aigua beneïda …
Bé, ací teniu una mostra dels balcons d’un dels edificis de la Rambla de Prat.

Podeu veure un altre edifici amb els balcons i les tribunes dins l’arxiu.

Continuarà …… 

Clavells – Portugal 1987

Avui m’han vingut ganes, moltes, d’escoltar la cançó, una i una altra vegada: ‘Grândola, vila morena’ de Jose ‘Zeca’ Afonso. També he trobat aquesta fotografia feta en una casa on va viure (gràcies company A. Ribeiro de TE ) , a la Plaça de la catedral (Largo da Sé Velha) de Coimbra.
Potser tornar a recordar emocions passades, mentres respiro un aire fresc i net, i miro el cel blau molt blau, em fa sentir viva.
La veritat és que la cançó és preciosa i aquest petit i senzill homenatge davant de la casa on va viure en Zeca és maquíssim.

http://www.goear.com/playlist.php?v=40d8596

 

Geoffrey Gurrumul Yunupingu: La veu

Geoffrey Gurrumul Yunupinghu va nèixer l’any 1970 a l’Elcho Island, Arnhem Land, Northern Territory, Austràlia. Aborígen, de la nació Gumatji. Va nèixer cec, no ha après braille, ni té gos pigall, ni bastó. Parla algunes paraules d’anglès. Sempre li ha agradat la música. Toca la guitarra  (amb la mà esquerra), els timbals, l’acordió, el piano,el didgeridoo i sobretot té una veu celestial. Les seves cançons ens expliquen la seva vida, les històries, la seva terra, el seu poble. Aquest any 2008, el seu àlbum ‘Gurrumul’ ha estat premiat com el millor en el seu país d’Austràlia. La cançó, en anglès, ‘I was born blind’ ( vaix nèixer cec ) és número 1 en les llistes d’iTunes. Elton John, Björk, Sting es troben entre els seus ‘fans’. Quan se li pregunta què fa amb els diners que guanya, la seva resposta senzilla, natural: – Els diners els dono a la meva mare i a les tietes, seguint la tradició aborígen de compartir les riqueses -.
Us deixo dos videos: El primer la seva introducció com a guanyador del premi al millor album.
El segon és una meravellosa interpretació de la cançó: Djamirri, on ens parla de ‘Rainbow serpent – Wititji – l’ancestre de la creació de la terra-. Us recomano d’entrar a Myspace per escoltar les seves cançons i entrar a la web on podeu trobar les lletres: http://www.gurrumul.com/ 

 

Les constel.lacions a Birmània

El viatger arriba a Yangon ( antiga Rangoon ) i el primer que vol visitar és Shwedagon, però al davant mateix es troba amb una pagoda anomenada Maha Wizaya (Vijaya). És tot just a la sortida sud i el seu accés és per un pont de vianants. Aquest complex va ser construït fa pocs anys, exactament l’any 1980 per celebrar la unificació del budisme theravada a Birmània. En aquells anys l’home fort de la dictadura militar era en Ne Win. Alguns mitjans estrangers al referir-se a Maha Wizaya Paya l’anomenàven ‘ la pagoda de Ne Win’, ja que va ser ell que es va involucrar en el projecte, però no pas amb els seus diners. Molts birmans rebutgen el nom d’aquests general. Va ser el poble de Birmània que amb els seus diners van fer possible la construcció d’aquest zedi i ells creuen que hauria de ser conegut com ‘la pagoda del poble’.
És sense dubte el monument budista més important construït en les últimes dècades i van participar artistes, artesans, pintors del país.
El sostre d’aquesta part del stupa es poden veure les constel.lacions del cel a Birmània i a dalt a la cúpula on podeu veure la llum, en aquest cas artificial, un únic dia l’any, increïblement l’any nou llunar dels birmans, la llum del sol entra per aquesta obertura perfecta i il.lumina les constel.lacions.
Ara bé, el que em fascina és la cúpula amb les constel.lacions. Els monjos poden encendre la il.luminació, i és el que van fer perque l’amic de Trekearth, Antonio
Ribeiro pogués fer aquesta magnífica fotografía. 
Aquesta constel.lació que dona llum i esperança, no només a Birmània, també a tots els pobles oprimits i a qui el poder econòmic globalitzat, els nous colonitzadors, els d’avui, els que coneixem per els seus fets, però no les seves cares. Uns fets, uns crims, com el que avui a TV Vilaweb podem escoltar en paraules del camperol Victor Nzuzi, de Congo  del perquè d’una guerra civil sense fí, o els aborigens australians del Northern Territory com vaig explicar en un apunt meu anterior o els tibetans o la gent de Darfur. Or, petroli, gas, mercuri, teka, cobalt, coltan, obrers ….
Mentrestant, podem veure publicada en la majoria de premsa mundial una fotografia de persones que van fer una reunió per ‘ combatre’ una crisi d’aquests colonitzadors sense cara.
Les constel.lacions ….. petites, brillants, com la Terra.
Avui fa 13 anys i 24 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.