Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Berlin Tempelhof

L’alcalde i autoritats de Berlin van decidir tancar l’històric aeroport de Tempelhof i  s’inaugurarà un nou Aeroport: Berlin  Brandenburg. Malgrat la pluja i el fred uns centenars de berlinesos s’han manifestat en contra d’aquest tancament.
Ahir 30 d’octubre es va enlairar i aterrar l’últim vol, un històric aeroplà, el DC-3, en homenatge al temps passat.  Veig que també en ciutats tant emblemàtiques prefereixen tancar un signe de llibertat al llarg de la història dels seus habitants, per apuntar-se a nous espais espectaculars. Tempelhof és un aeroport que ha fet història. He aterrat quatre vegades, dues d’elles encara amb el vergonyós mur separant tota una ciutat. És un aeroport familiar, on no existeixen les distàncies. Té una certa personalitat que el fa diferent d’aquests aeroports freds, impersonals, sense ànima. M’agradava esperar la sortida del meu vol en aquest aeroport, i les arribades eren tot una descoberta. Està envoltat de verd, de camps, de vida, un espai obert dins la pròpia Ciutat. No veig el per què de tancar-lo i deixar que funcioni per vols domèstics o alguns des de capitals europees.
Passar pàgina a la història ? Em dol, la veritat. Sempre em quedarà el record d’aterrar a Berlin amb els avions DC-3 o Super Constellation des de Frankfurt sobrevolant terres ‘rojas, enemigas y comunistas’.
 
Arribar a Berlin en aeroplà ja no serà el mateix a partir d’ara. 

Papa

Aquest fred que ens ha arribat sobtadament, em recorda els mateixos díes de fa molts anys, a casa, al mateix barri. La família, avis, pares, germà, tietes, oncle, cosins i cosines, sentats a taula, amb el braser encès, i la cuina econòmica al costat del menjador, donant escalfor i al forn un coc de moniato blanc i sucre, castanyes i mostatxons. L’àvia Antònia era una gran cuinera de pastissos i dolços. Un brou de verduretes i carn. Ví negre del celler de la Pepeta, i sobretot la sobretaula parlant de les persones estimades que ja no hi eren.
Avui tot ha canviat, naturalment; més persones estimades ja no hi són; el coc de moniato blanc i sucre ja no és sobre la taula, encara que, amb dificultats, puc trobar aquests moniatos blancs. El que no ha canviat és recordar els éssers estimats, sentada a taula, no pas amb tristesa, més aviat amb enyor i alegría, recordant tantes i tantes coses apreses al seu costat. La fotografia és del meu pare; a punt de creuar Colom per començar un nou dia de feina de bastaix al moll de Barcelona. 
La cançó ‘Papa, can you hear me’ de Barbra Streisand sempre m’ha agradat. 

Listen Papa, can you hear me Open in new windowOpen in small window

Aprendre

És del tot imprescindible llegir el mail obert de’n Vicent Partal d’avui.
Res millor, en aquest matí plujós i fred, que transcriure aquest poema de na Montserrat Abelló, Premi Nacional de Cultura :

– I aprenc a dir que No.

Amollo en la nit
la veu amarga o
la veu esperançada.

I aprenc a dir que No.

Que ja no és temps de plorar
ni de lamentar-se, ni tampoc
el de cercar excuses fàcils.

I aprenc a dir que No.
 

Balcons

Sempre que camino pels carrers de qualsevol ciutat miro al cel i els balcons i els edificis. Descobreixes veritables meravelles, o disbarats. Na Marieta d’Itàlia ja ens va escriure un apunt dels balcons de la seva estimada ciutat de Castelló. Magnífic, com sempre. Jo feia temps que desitjava començar un recull de fotografíes de l’Eixample, i dels antics pobles de la plana.
Bé, ja he començat i ho he tingut fàcil perque aquestes dues fotografíes són de balcons del meu carrer.
És el començament i així aniré continuant al llarg de l’any. De tant en tant aniré penjant fotografíes. 
Aquests dos edificis són un davant de l’altre. Els balcons d’un d’ells és ple a vessar de flors. Difícilment podem veure els balcons. En l’altre podem veure una façana exquisida i uns balcons magnífics. 
En l’edifici dels balcons coberts de flors existeix una botiga, ara tancada, però al pati encara torren cafè i un o dos cops per setmana el carrer s’omple d’una flaire de cafè torrat i és aleshores quan baixo al carrer i passejo, recordant al meu pare. 
És un petit redol on quasi tothom ens coneixem i només sortir de casa, ja trobes el somriure d’un veí o veïna i comencem les xerrades del dia.
En la ciutat també existeixen racons de barri on es viu, es somia i convius perfectament amb la societat d’avui. 

L’óssa assetjada

És tema de portada, però sobretot és el tema del dia a la Val d’Aran, com també al departaement de la Haute Garonne a França. De fet l’ós eslovè va ser introduït per França. Recordo l’enrenou, les manifestacions, la preocupació dels habitants de Bahneres de Luishon, Oô, Saint Aventin, Cazaux de Larboust. També recordo com una ministra ( any 2006) va viatjar a la zona des de el seu despatx a Paris , ( mai ho fan els ministres francesos) i no es va estar de titllar a la gent dels pirineus com ‘curts de mida, camperols sense cultura’ per no voler l’ós als Pirineus. L’emprenyamenta dels habitants més que justificada. Els ancians m’han explicat que l’ós autòcton dels Pirineus, ara desaparegut, sempre vivia lluny dels pobles i el bosc , a dalt de les muntanyes a més de 2.500 metres, i mai els veien. Si de cas a l’estiu, quan els ramaders portàven les ovelles i vaques a les pastures, alguna vegada havíen estat atacats per l’ós. En aquells moments és quan els pastors o la gent dels Pirineus s’organitzava per anar a la caça de l´ós que havia matat un bon nombre dels seus animals, és a dir, la font dels seus ingressos.
No us vull amagar la meva preocupació o l’estat vigilant quan faig excursions i caminades per el bosc de la zona. Certament l’ós eslovè baixa molt sovint, o viu,  a cotes més baixes, prop de les poblacions. Han matat més d’alguna ovella que pasturava tranquil.lament en les pastures prop dels pobles. Bé, les discrepàncies hi són. Penso que aquests animals poden viure al Pirineu, i potser cal informar millor a la gent i sobretot als caçadors …..
La fotografia és ben explícita. La vaig fer al poblet d’Oô, mes de maig de 2006. 
Desde la Val d’Aran em truca un amic. M’explica que una senyora del poble veí, anant a caçar bolets, va sentir uns sorolls al darrera i va pensar que era el seu espós. Es va girar, i era un ós. L’animal va passar tranquil.lament a pocs metres d’ella ….. L’ensurt va ser gran … Mai més anirà a caçar bolets. 
Històries com aquesta n’hi han un munt a totes dues bandes del Pirineu.  

Enuig

Aquest matí, he visitat una pàgina d’un diari important espanyol on pots entrar a diferents blocs escrits. En veure els noms he fet el corresponent ‘click’ per entrar-hi ja que el seu títol és ‘Uluru’. La curiositat de llegir el que una persona ha escrit havent visitat Uluru, la muntanya sagrada dels aborígens australians, 348 metres, en mig del desert, i destinació quasi obligada de tot viatger que s’endinsa per aquells deserts, m’ha interessat.
Senzillament ens mostra la fotografia que es va fer ell i el seu germà quan van arribar a dalt i es van despullar. El seu escrit només ens explica que la pujada va ser feixuga, que una vegada a dalt la vista era magnífica i que uns altres turistes que venien al darrera van somriure en veure als dos germans despullats. La fotografia ens els mostra amb una actitud diría jo de ‘gent triomfant’ ..
De cap de les maneres l’enuig em vé de veure dos homes despullats !!!! És el fet de la brometa, els comentaris, la supèrbia dels colonitzadors.
 
Austràlia, éssent un continent, un país absolutament inversemblant, meravellós, té moltes coses per avergonyir-se de la seva conducta envers els primers i únics habitants del continent que es van trobar quan els colonitzadors van arribar. Uluru és la seva muntanya sagrada, no un parc d’atraccions !
Precisament he estat llegint un article en el que s’explica com el poble Mutitjulu que viu al Northern Territory a les seves terres estàn patint un assetjament amb el mite del racisme i les violacions. Motiu: Fer-los fora de la seva terra, curiosament propietat legal dels Mutitjulu, perque en el seu territori trobem la mina d’urani més gran del món. El poder econòmic ‘globalitzat’ fa temps que s’ha posat en marxa.  Continuarà …..

Avui, però, vull retre homenatge a aquest poble, amb la fotografia d’Uluru que vaig fer ara fa un any, sense colonitzadors econòmics, polítics o turistes fent brometa. La fotografia de l’arxiu no és meva. Totes dues a la sortida de l’astre solar.

Senzillament: No els importa gens

La cimera UE i Àsia ja és història. Crisi financera, pidolar, fanfarronejar, països emergents, països corruptes, dictadors, cap conclusió, cap acord, preocupacions per continuar tenint la bossa plena i una fotografia on tots riuen …. és important no perdre les formes, els contractes amb els dictadors, voler ser el protagonista… 
La fotografia de l’apunt, no somriu …

Avui fa 13 anys i 1 dia que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Saing Waing – Orquestra tradicional Birmana

Aquest instrument que podem veure, anomenat ‘pat waing’, està format per 21 timbals petits i com podeu escoltar, amb escala musical. El senyor Ta Bon, saing saya (mestre) és un music extraordinari. He anat cercant més informacions referides a la música tradicional birmana i l’orquestra tradicional anomenada ‘Saing Waing’. Precisament un del musics joves més interessants del nostre país, en Guillamino, en el seu últim disc ‘ Les minves de gener’ (molt recomanable)en algunes de les cançons, s’ha inspirat en aquesta música, amb un resultat magnífic. 

No sóc una entesa en instruments musicals, com l’amic blocaire   http://blocs.mesvilaweb.cat/laxabeba, però sí que m’agrada moltíssim la música i crec que la de Birmània, novament, és la gran desconeguda. Ja em rectificarà si escric algún barbarisme musical …
La Burmese Ensemble està integrada per 7  o 10 musics, i majoritàriament els instruments són de percusió, de vent i corda. Ja durant el secle XVIII, Po Sein, va dissenyar el ‘pat weing’, aquest conjunt de 21 timbals d’on el mestre -saing saya- sap treure tots els sons possibles. Certament la música és aspre, més aviat dura, repetitiva i potser amb sons estranys, com cascavells i l’escala musical probablement no és tant atemperada com la nostra música occidental, encara que la seva escala diatònica té set notes i em sembla que també utilitzen una octava. Això ja no ho sé de cert. Aquests són alguns dels instruments de l’orquestra :

Palwe: flauta de bambú.
Hne: Oboé, similar al ‘shanai’ hindú.
Pattala: Una mena de xilòfon.
Patma: Timbal baix.
Yagwin: Címbals o platerets
Michaung: Llaüt en forma de cocodril.
Saung Kauk: Arpa de 13 cordes en forma de barco.
Kyay-naung: Cercle format per diferents gongs.
També, de vegades i sorprenentment,  hi han violins de tres cordes, de la cultura Mon, i que molt bé podríen ser precursors dels violins occidentals.
Podeu veure algunes fotografíes dels instruments en l’arxiu, i demano disculpes als entesos per qualsevol errada o traducció incorrecte d’aquest apunt.

 

Avui 13 anys

Daw Aung San Suu Kyi, avui, 24 d’octubre, fa 13 anys que va ser empresonada a casa seva, a l’avinguda University no. 54 a Yangon (Rangoon). Premi Nobel de la Pau, Premi Sakharov, Medalla per la Llibertat, Premi Catalunya, i molts reconeixements arreu del món.
Les flors que es posa al seu cabell no perden mai la seva frescor, ni tampoc perd la seva força i amor per el seu poble. Potser aquests últims anys ha perdut salut física, però la seva ment està intacta. 
– No n’hi ha prou de demanar la llibertat, la democràcia i els drets humans. Som una nació i hem d’estar junts, units, per preservar la nostra lluita – 

– No és el poder que corromp, és la por. La por de perdre el poder corromp a tots aquells que el tenen, i la por de l’abús del poder corromp dels qui viuen sota aquest poder –
Aquestes són dues de les moltes frases que ha escrit. Avui no hauríem d’oblidar aquest país, Birmània, que pateix un dels governs més cruels de la terra.
Avui fa 13 anys que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Cimera Àsia-Europa: Una ràfega de llibertat per Birmània?

El proper dia 24 d’octubre, divendres, es celebra una cimera a Beijing molt important : ASEM – Asia-Europe Meeting. Participen nou països del sudest asiàtic – Tailàndia, Viêt Nam, Laos, Cambodja, Filipines, Brunei, Malaysia, Singapur, Indonèsia …. i Birmània. Aquesta reunió es va programar l’any 2004 i es va decidir d’incloure Birmània, membre de l’ASEAN ( Association of Southeast Asian Nations ).  Europa tenia l’esperança que durant aquests quatre anys, el règim dictatorial de la Junta dels generals haguéssin fet alguna cosa més que manifestacions amables amb bones paraules i començar un procés per tornar al país la seva llibertat i democràcia. Res d’això ha passat. De fet encara hi han més presoners polítics i no podem oblidar el paper que va fer la Junta davant l’ajut internacional per les víctimes del desastre del cicló Nargis.
Per una d’aquelles coincidències, el proper dia 24 d’octubre, dia d’aquesta cimera a Beijing,  Daw Aung San Suu Kyi complirà 13 anys d’empresonament en el seu domicili.  (24 d’octubre de 1995 les portes de casa seva es van tancar sota la vigilància de l’exèrcit)
Sería important que tant Europa, com les Nacions Unides i els països asiàtics, aprofitéssin aquesta cimera, per insistir, demanar, exigir, al govern dictador de Birmània, l’alliberament de Aung San Suu Kyi i els més de 2.000 presoners polítics abans de començar el diàleg previst. Si és que pot haver-hi diàleg amb aquests generals, aquest seria el moment i el senyor Secretari General de les Nacions Unides podría demostrar les seves habilitats negociadores.
El passat mes de setembre la Junta va alliberar 7 presoners polítics, però també ha engarjolat a 39 persones més. Encara queden 2.100 presoners polítics (800 persones després de la revolució dels monjos).
La política dels generals ha estat deixar passar els anys i afeblir el partit NLD, guanyador de les eleccions l’any 1990.
El President del partit, Aung Shwe està malalt i ja té 91 anys; un dels secretaris generals, U Lwin de 86 anys, ha patit un infart. Cent membres de les noves generacions van marxar del partit perque volen més influència.
La líder indiscutible és a casa seva, empresonada.
Però segueixen la lluita, malgrat tots els entrebancs.
Ara s’apropa aquesta cimera on poden forçar a la junta per un diàleg i alliberar el seu propi poble de les seves crueltats. Serà possible ? És una utopia? Deixaran de banda els interessos econòmics ?
La coincidència amb la data d’aquesta reunió  és significativa; 13 anys d’empresonament de Daw Aung San Suu Kyi.
Hi han previstes diverses manifestacions arreu del món, sobretot davant de les ambaixades de la Xina.
La fotografia correspòn a finals de 2007; un nou intent de diàleg amb els generals de la junta militar.
Avui fa 12 anys i 364 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Discapacitats – dependència

Tot va començar l’any 2002 i durant aquest temps els mots discapacitat i dependència han estat i són motius essencials tots els díes.
Ahir tarda en una xerrada anomenada ‘Curs de formació per a les persones cuidadores’ em van demanar de fer una col.laboració per explicar les meves experiències.
El discurs dels professionals ja no és el mateix de l’any 2002. Ara han après molt i molt de les milers de persones en situacions molt difícils; han après molt de les dificultats, dels canvis en la vida; de la mala gestió de les institucions, governs, polítics; de les intransigències familiars; de la manca d’amor ….
Davant meu hi havíen persones de 60, 70 i 80 anys que teníen al seu càrrec mares, pares, germans quasi centenaris i amb unes discapacitats greus.
Moltes il.lusions, les seves vides, les seves professions, els seus talents s’han vist interromputs per cuidar a persones dependents, però ho fan amb amor i moltes vegades oblidant-se que ells existeixen i que necessiten uns minuts, una mitja hora, un dia per a ells.
Aquest era el motiu principal …. mesurar el temps, no deixar-lo escapar, viure diferent, perque són moltes les hores que han de ser al costat de la persona dependent i perque necessiten paraules i afecte.
Ahir tarda hi havíen quaranta heroïnes i herois escoltant les paraules. 

Una altra dona assassinada

Avui l’home ha matat la seva dona a ganivetades, no només a ella sino el fill que encara no havia vist la llum de la vida. Dues vides mortes en mans de l’home.
Havíen vingut de lluny, de Xina. Violència cruel que vull denunciar novament i expressar el meu sentit condol amb aquesta flor de color brillant que vaig fotografiar a Viêt Nam, prop de la frontera amb la regió de Yunnan a la Xina. 

Ratafiesfera.cat

Del Montseny, feta amb temps i amor, hem tornat amb una ratafia esplèndida. Una aiguardent adobada i reposada durant 68 díes a sol i serena per els cellerers de Can Fufluns amb diferents mesures, unça, gotes, grà, dracma, escrúpol, grapat, arroba, branca, fulla, de seixanta-vuit tresors de la natura; espígol, nous verdes, poniol en flor, menta, fonoll, marduix en flor, flors de gessamí, pètals de gerani, flor d’hibiscus, farigola en flor, castanya verda, flor d’àrnica de Can Noguereta, canyella en rama, vainilla, clau, pela de llimona, pela de taronja, cireres dolces del Pla de la Calma, pinyons, pera de Sant Joan, fulla de lledoner de Can Cervera, Islay mist Scotch Whisky, molsa de soca de bruc, flor d’ortiga blanca, mel de bruc del Pla de la Calma … i més, però això ja és secret.

Els cellerers ténen una ratafia de maria lluïsa i poniol del seu redol molt bona, però aquesta la van el.laborar dia a dia, fins el cap de setmana passat.
Després de bones menges, mentres les converses flueixen sense parar al costat del foc i escoltant música ( gràcies iPod ! ) assaborir un gotet de ratafia és tot un plaer, més aviat podríem dir,  uns segons de felicitat.

Però un follet maldestre va moure la botella dins la nevera, i un altre follet despistat en obrir la porta, va fer caure la botella de la ratafia, i com eren follets, van dibuixar una mediterrània al terra, però éssent tant poc traçuts, les petites illes són tant i tant xicotetes que has de fixar-t’he molt i molt bé …. però hi són.

Per si hi ha algú que no creu en els follets, ací en teniu la prova; la fotografia feta tot just després de la trencadissa i la execució del dibuix amb la ratafia dels fufluners del Montseny.
Sortosament la dels ’68 díes’ no va patir cap accident i ara és a casa del petit grupet de gent de la ratafiesfera.cat.

Retorn

Cap de setmana intens; tardor en tot el sentit de la paraula; retrobament no del tot complet; il.lusió; felicitat; melangia.
La fotografia és el paisatge que podíem veure. Què podría escriure avui, tot just arribada novament a casa ? 
– Que l’home parle, és obra natural: la natura, però, deixa que ho feu així o així segons us abelleix –  Dante Alighieri – poeta. De la Divina Comèdia, Paradís XXVI, versió de Joan F. Mira.

World Food Day

Avui la FAO celebra el dia en que desitgen que tots pensem en la fam que pateixen mil.lions de persones al món.Són aquestes iniciatives que no saps si el seu resultat serà positiu. No ho crec. Però sí crec que encara que sigui uns instants i ens posem a pensar quants infants del món no arribaran mai a l’adolescència per no haver tingut res per menjar, ens pot fer escoltar la veu de la nostra consciència.La fotografia és d’un noi d’11 anys. Viu a Madagascar i es pot dir que és un privilegiat, ja que forma part d’un projecte on els ensenyen a conrear la terra. Són les lliçons que aprenen a l’escola, a més de escriure i llegir en la seva llengua. Manisa Ranarijaona confessa que no li agrada gens la classe de francès …