Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

On trobar estromatòlits ? A Austràlia, és clar

Richard Fortey, paleontòleg va manifestar: Quan et trobes davant els estromatòlits és com viatjar en el temps, i si el món sapigués apreciar les autèntiques meravelles, aquestes pedres seríen tan conegudes com les piràmides de Giza. El blocaire Balances Oktoberfest el propassat 11 de juny va escriure un apunt fantàstic relacionat amb els estromatòlits, ací , explicant perfectament la importància d’aquestes pedres que ja formàven part de la Terra fa només 3.500 mil.lions d’anys. Hi estic d’acord amb el blocaire amic i la seva proposta de fundar l’Esglèsia dels estromatòlits i organitzar peregrinacions a Shark Bay.

Però com arribar a Shark Bay, Western Austràlia ? Lluny de tot arreu i que en el meu viatge ara fa un any ja no vaig tenir més temps per anar-hi. Així que tornaré a imaginar-me el viatge i explicar-vos alguns detalls.

Perth és la capital de l’estat de Western Austràlia. Quan hi ets cal recordar per un moment que estàs a 6.000 kms de Sydney, 5.000 kms de Brisbane i 4.000 kms d’Alice Springs, la ciutat més propera, amb poquíssims pobles i cap ciutat. Quan comences el viatge de Perth fins a Shark Bay ( direcció nord ) no arribes a la primera ciutat amb semàfor passats els 1.000 kms. Durant el viatge, vuit hores en cotxe, et trobes amb tres o quatre cotxes i un enorme road train ( camió amb 5 o 6 remolcs ). Geraldton és la única població amb semàfors. Hi ha un petit museu marítim digne de ser visitat per conèixer una història, novament desconeguda, en la que un vaixell holandès, el ‘Batavia’ va arribar a aquestes costes l’any 1629 ( abans que el capità Cook arribés a Botany Bay-Sydney) i convertir-se en els primers occidentals que van trepitjar aquest continent. Però aquesta història mereix un altre apunt.

Continuem el viatge passant per Kalbarri, un poblet de 1.500 habitants, molt bonic, platges immenses amb aigües cristal.lines construït l’any 1952, quan uns pescadors van descobrir que les seves aigües eren un veritable viver de llagostes.
Ara s’hi pot arribar per una carretera asfaltada i la seva economia encara es basa en la pesca. S’ha de tornar a l’autopista North West Coastal per arribar a Shark Bay a uns 220 kms. Quan hi arribes et trobes una petita oficina d’informació, un bar restaurant, records, postals i un plànol amb itineraris i explicacions de la zona, convertida en un Parc Nacional – ‘Hamelin Pool Marine Nature Reserve’.
Quan els veus, els estromatòlits, no són res especial, ni tan sols bonics, però impresionen, per què ? Viuen en aigües càlides, poc profondes i amb una gran salinitat. Els pots veure a centenars, milers, tranquils, feliços i no n’hi ha cap igual.La veritat és que et recorden  a les cagarades de les vaques o elefants. Aquestes pedres estàn vives, i per un procés ben senzill exhalen una miqueta d’oxìgen. Durant més de dos mil mil.lions d’anys va ser l’únic ésser vivent de la terra i van augmentar el nivell d’oxígen de l’atmòsfera en un 20%, el que es necessita perque es puguin desenvolupar altres éssers vivents; nosaltres per exemple.
Crec que hem d’anar en peregrinació com proposa l’amic blocaire, encara que sigui una vegada a la vida, a veure’ls i agrair-los el que han estat fent tots aquests anys per nosaltres i els animals i les plantes.
Va ser un geòleg, el senyor  Stan Awramik que va descobrir aquests éssers i no va ser fins l’any 1954 ( !! ) que la ciència no els va identificar.
Austràlia, una illa, un continent, on encara avui hi han tantes coses per descobrir, però el que trobo veritablement emocionant, és que pots ser al costat d’uns estromatòlits, o una barrera de corall, o una jungla amb arbres únics, o veure uns animals inversemblants; és com viatjar en el temps. Només cal seure i admirar aquesta natura.
Podeu trobar més éssers vius com aquests a Mèxic – Cuatro Ciénagas -, o  Illes Bahamas – Exuma Cays –  o Brasil – Lagoa Salada, Rio -,  però el lloc, on viuen millor i en quantitat, és a Shark Bay, Western Australia.
He trobat un parell de fotografíes de Shark Bay. Precioses.

Bennett – Pou – Goya

ELS NOIS D’HISTÒRIA – un gran text i una obra de teatre excepcional amb uns actors i una actriu brillants. I per arrodonir-ho, la inauguració d’un nou Teatre Goya, absolutament reformat, còmode.

Alan Bennett, anglès, autor de textos teatrals d’èxit: – Habeas Corpus, The Madness of George III i d’altres – autor de sèries de televisió com ‘ Talking Heads’ – escriptor de novel.les d’èxit : ”Una lectora poc corrent” per exemple.
Josep Maria Pou, un grandíssim actor i director de teatre.
En el programa que ens donen, podem llegir :
– Els millors moments de la lectura són aquells en què et trobes amb alguna cosa – un pensament, una sensació, una manera de veure les coses – que fins aleshores et pensaves que era ínitimament personal, que només era teva. I ara ho trobes plasmat per algú altre, una persona que ni tan sols coneixes, o que fa temps que és morta, fins i tot. I és com si hagués sortit una mà i hagués agafat la teva –
Són les paraules que Alan Bennett, l’autor, fa dir a Hector, l’extravagant professor d’aquesta funció ( Josep Maria Pou ) cap al final del primer acte.
Després de llegir-les abans de començar la funció, ja sabia del cert que m’agradaria, que m’entusiasmaria … i així va ser.
Imprescindible.

Tardor a Viêt Nam

Mentres entrem a la nostra tardor, vaig recordant els díes a Viêt Nam, una tardor una mica diferent de la nostra. A Europa, sobretot als països nòrdics, la tardor és l’entrada a uns hiverns llargs, amb molta foscor, fred i melangia per l’estiu passat i impaciència per tornar a veure la llum i el sol. Nosaltres, en el nostre petit país, la tardor és la primavera de l’hivern, com molt bé va escriure en un apunt un pèndol amb oscil.lacions variades. Ens agrada la tardor. A Viêt Nam, un país tropical, tothom espera la tardor perque la calor sofocant i les pluges mònsoniques de l’estiu marxen. De fet, ells consideren només dues estacions l’any; la seca i la humida. Comença a notar-se el canvi de temps, de la calor humida, de les pluges, a finals del mes d’agost i esperen amb delit un vent agradable i fresc que ells anomenen ‘gió heo may ‘.
La terra no té els colors tant brillants i meravellosos de la nostra tardor, però assoleix una atmòsfera amb un encant discret, particularment durant els mesos de setembre i octubre. Els cels aparèixen clars i blaus; la llum és brillant, i la flor de lotus es va esmorteint a les llacunes i els estanys; les boires del matí fan del paisatge un instant místic. La tardor evoca solitud, separacions i tristors, però a Viêt Nam també és temps per compartir menges delicioses, casaments feliços i el festival de tardor dels nens. Aquest any el Dr. Nhan ha tornat a enviar-me les fotografíes dels infants incapacitats de l’hospital amb les seves llanternes de paper.

Aquest festival és única i exclusivament per els infants. Ja ho vaig escriure en un apunt l’any passat – ací –
Els vietnamites tampoc obliden que és el moment on la lluna llueix la seva més gran transparència i brillantor. Per a ells és el simbol de  la dona – yin -, l’esperit tutelar en la seva vida conjugal i el seu matrimoni.
He recordat la tardor vietnamita tot organitzant el meu arxiu de fotografíes i he trobat aquesta de les flors de lotus en un petit estany.
M’he fet una infusió de te puerh amb crisantems, la flor de la tardor.

Una altra dona morta

Avui novament hem de denúnciar la mort d’una dona jove, vint-i-cinc anys, morta a ganivetades per la seva ex parella, que ja tenia ordre d’al.lunyament. La dona va declarar, abans de morir, que havia estat l’home el seu agressor. Posteriorment ha estat detingut per la policia.

Queden més paraules ja per expressar la ràbia i impotència per aquestes morts violentes ?
El meu sincer condol per aquest nou assasinat. Unes flors petites arran de terra en una vall perduda dels Pirineus.

Newman’s Own – Negoci i filantropia

Filantropia: Amor envers als nostres semblants. Així, un filantròpic, un somiador, una bona persona, va viure vuitanta-tres anys, Paul Newman. Ahir amb la notícia de la seva mort, només vaig poder escriure un petit apunt per recordar les seves pel.lícules, la seva feina com actor que tant em van fer somiar. Tots els amants del cinema coneixem les seves pel.lícules. Avui voldria, però, retre-li un homenatge a aquesta persona que tant i tant ha fet per els més de 14.000 infants que han rebut i reben ajut gràcies a la seva filantropia. La Newman’s Own Foundation, amb el seu negoci de condiments alimentaris ecològics, destina tots els guanys per col.laborar i ajudar a infants malalts del seu país i també a Àfrica, Europa i Àsia. Si no he llegit malament, en els vint-i-cinc anys d’existència de l’empresa, han destinat més de tres-cents cinquanta mil.lions de dòlars dels beneficis ( el total ) per ajudar als infants i la gent que més ho necessita. Una persona amb convenciments propis, educat i coherent amb les seves idees ( va ser enèmic acèrrim de l’ex presdident Nixon ); sempre al costat de la seva dona, la gran Joanne Woodward, ha contribuït una mica més a creure en les bones persones. Em recorda molt a la gran Audrey Hepburn. Una altra persona dins el món convuls de l’espectacle i amb un gran amor envers als seus semblants.

He trobat fotografíes dels productes de la seva empresa. També cal conèixer aquesta altra vida d’un actor famós, amb els ull blaus més encisadors del món i un veritable filàntrop.
Ens queden les seves pel-lícules i tots els videos que trobarem a la xarxa …  els productes de la seva empresa … i saber que els guanys continuaràn ajudant a la gent més necessitada.
Gràcies senyor Newman.

Una altra dona morta

Avui a València una dona ha estat estrangulada per el seu ex marit. El presumpte assasí ha estat detingut per la policia.

Només puc continuar amb la meva denúncia per aquestes morts que no s’aturen.
Ràbia, dolor, dol, i sense veure cap acció ni social ni policial ni judicial. 
El meu sincer condol i molta tristor, molta. Aquesta petita flor lluminosa en aquest petit homenatge per una dona que avui és morta.

Paul Newman

Un dia trist. Va voler morir a casa seva, lluny dels hospitals. Quantes hores he passat en els cinemes de barri disfrutant amb les seves pel.lícules ! Va ser l’home impossible.

Pel.lícules magnífiques. Sortir de la foscor i endinsar-te dins la màgia del cinema. Somiar. La meva admiració i petit homenatge.

Retrats d’infants XIV – Birmània

Novament un video molt ben fet. Els infants de Birmània són els protagonistes.

La junta militar dels generals genocides els han arrebassat la seva infantesa i joventut. Més de 70.000 nens i nenes són soldats de l’exèrcit. Rangoon està pràcticament assetjada per l’exèrcit per evitar noves manifestacions com les de fa un any. Mary Win és una jove cantant birmana nascuda a Bangkok després que els seus pares van fugir del seu país. Ara viuen a Seattle. Seva és la música del video.
Avui fa 12 anys i 339 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.


La revolució dels monjos budistes – Daw Aung San Suu Kyi

Avui 26 de setembre 2008. Una data per recordar. Uns fets que no es poden oblidar.
Un país que és dels més corruptes del món. Uns soldats que ténen l’ordre de disparar a matar si es troben grups de més cinc persones. Soldats que sí van matar. Monjos empresonats. En aquest món globalitzat només es parla d’economía i de crisi, sobretot del país més ric. Ningú recorda ja el que va passar ara fa un any, i per descomptat des de fa dècades.
Aquest video és un petit resum per no oblidar.
Avui fa 12 anys i 338 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Aeroports – Kingsford Smith – Sydney

Ja fa un any que vaig viatjar a l’altra punta de món, a les antípodes. Un viatge molt llarg. De Barcelona a Londres, de Londres a Mumbai ( 11 hores ) i de Mumbai a Sydney ( 11 hores ). Després de les més de 22 hores de viatge, l’avió aterra a l’aeroport de Kingsford Smith de Sydney. En aquell instant no em vaig preguntar qui era el senyor Charles Kingsford Smith; només tenia ganes de trobar un llit. Díes després, quan vaig aterrar a Alice Springs, al desert, lluny de la costa, em vaig assebentar qui era aquest senyor. I torno a adonar-me que tot el que passa a Austràlia passa desapercebut. L’any 1929 tot el continent cercava un avioneta amb el nom de ‘Kookaburra’ que es va estavellar al desert mentres intentava trobar a un pilot perdut. Els pilots van morir i l’aviador aventurer perdut el van trobar dos díes més tard, viu:  Kingsford Smith va ser el millor pilot australià que mai ha tingut aquest continent. Va acumular més rècords que ningú en el món i va desafiar la natura d’una manera increïble. Després que el famós Charles Lindbergh, nordamericà, creués l’Atlàntic en un històric vol en solitari, Kingsford Smith es va convertir en el primer en creuar el Pacífic, molt més difícil i perillós, no només perque la distància era més llarga, sino perque les condicions de vol eren més dures, difícils i molt poc estudiades.
L’any 1928 Kingsford Smith es va enlairar en un petit avió, acompanyat de tres tripulants, de San Francisco amb la intenció d’aterrar a Brisbane via Honolulu i Fidji. La gent el va titllar de boig. Quan era a uns 900 kms de Hawai el seu petit avió un Fokker, fràgil, amb un revestiment de teixit, i amb un disseny tant senzill que ni tan sols els seients anàven clavats, es va endinsar sense saber-ho en una franja de turbulències meteorològiques brutals, conegudes com ‘zones de convergència intertropicals’ – núvols que van creixent i tempestes impresionants amb vents fortíssims. L’avió va començar a saltar com una pilota de goma, i per a ells tot era un misteri, ja que no teníen ni idea del que els podia passar. Van passar quatre hores quan van poder sortir d’aquestes turbulències i aleshores van veure que teníen poca benzina i no teníen ni idea de com arribar a Fiji – unes petites illes en un oceà immens -. Aquest és un dels molts perills en què es va trobar en Kingsford Smith, però va arribar a Brisbane. Mai no anava sol; sempre volava amb un copilot, i generalment un navegador i un operador de ràdio. Podem comparar doncs les gestes de Lindbergh i Kingsford, l’heroi, el famós, i el desconegut. Mentres Lindbergh no va fer cap més vol, Kingsford va seguir pilotant els seus avions sense parar i trencant rècords. Va ser el primer en creuar l’Atlàntic de l’est a l’oest, més difícil; el primer que va volar d’Austràlia a Nova Zelanda anada i tornada i el primer que va creuar el Pacífic en sentit contrari. També va batre rècords volant més ràpid que ningú d’Anglaterra fins a Austràlia.

L’any 1998, l’escriptor nordamericà Scott Berg va escriure la biografia de Charles Lindbergh, un llibre de més de 600 pàgines i la història dels primers anys de l’aviació. No fa menció de Charles Kingsford Smith en cap moment.
Avui llegim el seu nom, sense saber qui és, quan arribem a l’Aeroport de Sydney o també si visitem el petit museu de la història de l’aviació en un petit angar de l’aeroport d’Alice Springs.
En l’arxiu trobareu una fotografia preciosa durant un vol de Sydney a Los Angeles, el mateix itinerari que va fer Kingsford Smith amb el seu petit avió Fokker. És interessant conèixer que el viatger era en aquell moment entre Tonga i Samoa, i encara que totes dues illes ténen el mateix horari, Tonga és a un dia menys de distància ! Visiteu aquesta web per a més detalls.
La fotografia d’aquest apunt no és d’un aterratge d’emergència; és l’aeroport d’Alice Springs, petit, simpàtic, comfortable; una sola pista; feia molt de vent i la terra del desert li dona aquest toc especial d’un cel rogenc.

Rakhine – Mrauk U / Oest de Birmània

Un viatger va arribar a Birmània ja fa uns deu anys i en visitar Mrauk U, antic regne dels Rakhine, es va trobar amb aquest panorama, aquests colors, aquesta pau, aquest silenci amb un cert misticisme. Explica que aquesta imatge no la oblidarà mai.
Avui, per arribar a Mrauk U s’ha de viatjar en un petit vaixell des de la ciutat de Sittwe ( al sudoest, a la costa del golf de Bengala ), envoltada de soldats, ja que la seva Universitat és el focus de revoltes dels estudiants i als temples i monestirs hi  viuen monjos ‘perillosos, disposats a trencar la pau i la convivència’.
És un país bellíssim, maltractat per la crueltat des de fa dècades d’un règim militar genocida; no em cansaré de denunciar-ho.
L’antic regne de Rakhine és un dels llocs més misteriosos i desconeguts, avui, de Birmània. Però durant els secles XV, XVI i XVII els seus ports eren centres comercials de primer ordre on arribàven vaixells de l’Àrabia, del centre d’Àsia, de Dinamarca, dels Països Baixos, de Portugal. L’ètnia Rakhine són actualment birmans amb sang hindú, però en aquest regne es van establir pobles tibetans i birmans. Ténen Bangla Desh com a país fronterer. Però és Mrauk U el regne poderós d’aquestes terres. Avui un petit poblet de 20.000 habitants, sense electricitat, ni aigua, ni carrers i sempre esperant les temudes inundacions.
La primera feina en sortir el sol és encendre el foc per escalfar les cases. Les fotografíes a la sortida del sol ténen aquest aire místic del fum, la boira, la primera llum del dia.

Durant el secle XVII, holandesos, portuguesos i espanyols arribàven fins a Mrauk U, desde la Ciutat de Sittwe, el port més important. El transport es feia amb elefants. Un comerciant neerlandés va descriure Mrauk U com la ciutat més rica de tot Àsia, comparable a Amsterdam o Londres. Encara es poden veure els vestigis d’un antic barri europeu. La ciutat envoltada de canals i el riu Kaladan és avui una ombra del que va ser, però ha quedat aquest lloc que podeu veure en la fotografia on es poden visitar els antics temples i palaus dels secles XV, XVI i XVII; molts d’ells en un estat ruinós, però a diferència de Bagan on els edificis es poden veure per tot un terreny plà, immens, obert, a Mrauk U són entre pujols, petites valls i comunicats per rierols i rius.
Per visitar aquest indret únic i misteriós es necessiten com a mínim quatre díes sortint de Rangoon. Dos díes de viatge i dos díes d’estada.
Un punt i apart, molt important per els birmans. Durant el secle I, es va esculpir una figura de Buda, encara que molts historiadors la daten del secle VI A.C., utilitzant el mismíssim Buda Gautama com a model ! Aquesta escultura va ser molt venerada al regne de Mrauk U i en la seva decadència, l’any 1748 va ser trasl.ladada a Mandalay, on avui, tothom pot venerar-la. En l’arxiu podeu veure una fotografia. Està esculpida totalment en or.

U Win Tin: Alliberat no; coaccionat sí.

U Win Tin ha declarat: ‘ No vaig ser alliberat; vaig ser coaccionat a sortir de la presó’.

– Quan em van informar que era lliure, vaig dubtar. Els vaig dir que jo només traspassaría la porta de la llibertat per força, no per pròpia voluntat. Per aquest motiu no em vaig canviar de roba. No puc acceptar la forma en que he estat posat en llibertat. No és una bona senyal. Res de bò pot esdevenir amb aquest fet.
Sempre he manifestat que només sortiría de la presó per el mateix motiu pel que vaig entrar: polític.
Continuaré amb la meva lluita per aconseguir la democràcia en aquest país i la llibertat de tots els presoners polítics. No puc acceptar la nova constitució que la Junta ha aprovat, bàsicament perque en l’article no 6 es pot llegir que l’exèrcit tindrà el protagonisme més alt en la política nacional’.
Dels 9003 presoners que ha alliberat la Junta, només s’han trobat els noms de 9 presoners polítics. Encara en queden més de dos mil.
En la fotografia es pot veure U Win Tin encara amb la roba de presoner a Insein; samarreta de color blau clar.
Avui fa 12 anys i 336 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Birmània: U Win Tin en llibertat

Sobtadament, fa just una hora, he rebut la notícia de la llibertat del poeta, escriptor i periodista, fundador del partit NLD, U Win Tin. Ha estat el presoner polític que més anys (19) ha passat a la presó d’Insein. Amb 79 anys torna a veure la llum del dia i respirar llibertat. La Junta ha fet un ‘gest’ d’alliberar nou mil presoners (menys de deu són polítics). A les Nacions Unides ha de començar un debat sobre la situació a Birmània i aquesta setmana és l’aniversari de la revolta dels monjos. U Win Tin és una persona estimada a Birmània, però ara tots esperen que els més de dos mil presoners polítics també puguin arribar a ser lliures.

També ha aparegut publicada el llistat dels països més corruptes del món i Birmània, juntament amb Somàlia, són a la cua.
Deixaràn en llibertat a Daw Aung San Suu Kyi ?? U Win Tin va ser un estret colo.laborador i amic d’ella. 
Però la bona gent d’aquest poble no hi creu massa amb aquest gest de ‘bona voluntat¿?’ De totes maneres és una gran notícia. U Win Tin podrà continuar la seva lluita, ara en llibertat.
En un anterior apunt meu – acíja vaig parlar-ne d’ell. Només circulava la fotografia dins la presó. Avui podem veure’l amb els seus 79 anys i aquest somriure feliç per retrobar-se amb la seva gent i el seu poble.

Dues dones assasinades

Ahir, l’home ex parella, va entrar a casa la dona i la va assasinar. El presumpte assasí va ser detingut per la policia, poc després. Avui, aquesta tarda,  el marit ha mort a ganivetades la seva dona i després ell mateix ho ha confessat a la guàrdia civil. Dues dones assasinades.

No si val defallir en la denúncia, ni tampoc en expresar el sentiment de ràbia per aquestes dues morts no desitjades i una violència que no s’atura.
Abans d’entrar a la tardor, aquesta flor, viva, brillant, oberta, en un petit jardí no gaire lluny de Ciutat. El meu petit homenatge i condol, trist.