Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Ja en són 33.

Publicat el 29 de juny de 2008 per rginer

Una nova mort;  un assasinat. Un home mata a ganivetades a la dona, jove de vint-i-vuit anys, mentres parlàven o discutien al replà de casa la noia, a Las Rozas. Havíen estat parella. Era d’un país llunyà i com molts havíen vingut a Europa per aconseguir una vida millor. La dona va poder pujar a casa seva on la seva mare, la germana i el seu fill de deu anys, no van poder fer res per evitar aquesta mort violenta i absurda.

El meu sincer condol i denúncia per aquest nou assasinat.
Una flor de rocalla, color violeta, que floreix en qualsevol marge de les carreteres de muntanya, de les valls, de les planes o dels jardins.

Veles e vents

Publicat el 27 de juny de 2008 per rginer

Ahir vaig ser a l’edifici Gregal on em van remenar el colze esquerra i avui a rodamots ens parlen de la paraula  ‘migjorn’. Tot d’una cerco aquest video, i penso; no pot  haver-hi res millor en aquest dia de recolliment obligat a casa,  plujós, ventós, que escoltar el poema d’Ausiàs March en la veu immensa de’n Raimon. És el millor remei davant tant de  trasbals llingüistic, esportiu, i de tota mena.

Margaret Atwood – Premio Príncipe de Asturias

Publicat el 25 de juny de 2008 per rginer

Coincidència o no, a Montserrat Abelló li atorguen el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i avui a Margaret Atwood, gran escriptora canadenca, guanya el Premi Príncipe de Asturias de las Letras.

En una entrevista va dir: ‘ La poesia es nodreix de la malenconia del cervell i si no fas res per evitar-ho, de sobte et trobes caminant lentament dins un tunel sense sortida. Jo he salvat aquesta situació i ara m’he tornat en ambidextra; també escric novel.les.’ 

Montserrat Abelló ha fet unes traduccions dels seus poemes meravelloses en el seu llibre ‘Altres Veus’. Desconec si també ha traduït novel.les.
Un poema de Margaret Atwood, ‘ Variation of the word sleep’ // ‘Variacions sobre la paraula dormir ‘ //, permeute-me reproduïr una petita part:
I would like to be the air
that inhabits you for a moment
only. I would like to be that unnoticed 
& that necessary.
M’agradaria trobar-me dins l’aire
que hi ha dins teu un moment
tan sols. M’agradaria passar tan desapercebuda,
i ser tan necessària.
Enhorabona a Margaret Atwood i a Montserrat Abelló, novament.
Ja és fosc a Oô, anem doncs a dormir.

Birmània i Tibet : Drets Humans

Publicat el 24 de juny de 2008 per rginer

El proper dijous, dia 26 de juny, a les 8 del vespre, la Fundació de la Casa del Tíbet i la Organització Birmània per la Pau, organitzen una concentració a la Plaça de Catalunya, per denunciar les continuades accions en contra dels drets humans tant a Birmània com al Tíbet, i també una cerimònia per donar suport a les víctimes dels desastres naturals que van patir Birmània i el sud de la Xina.

Aquesta concentració està organitzada aprofitant la visita de 20 monjos del Monestir de Kalu Rinpoche de Darjeeling.
Els assistents poden portar-se coixins de casa per sentar-se a la gran catifa que es desplegarà a la Plaça Catalunya,  i també espelmes.
Avui fa 12 anys i 244 díes que Aung San Suu Kyi està empresonada.

Matí de Sant Joan

Publicat el 24 de juny de 2008 per rginer

Crec que és la primera nit de Sant Joan que he estat sola. He fet un exercici de memòria recordant tantes i tantes revetlles; les del terrat de casa amb música dels discs de vinil esperant que algún xicot ens demanés per ballar …. fer volar globus de paper amb l’enrenou d’encendre el cotó fluix amb ‘esprit de ví’ i veure’ls com s’enlairaven o es cremàven; llençar piules, bombetes, trons, correcames, coets màgics; fer la foguera a la cruïlla dels carrers de casa; patir alguna que altra cremada; estar envoltada de gent estimada; menjar les coques del forn del costat de casa; beure les primeres copes de xampagne; menjar musclos, molts; sentir la olor de la pòlvora; veure les falles baixant per les muntanyes del Pallars; ensenyar a amics de la costa andalusa a beure xampagne, que no sidra, i a menjar ‘coca’ que no droga; anar a la platja, els primes banys de l’any; la calor, el foc, una nit curta, recollir les herbes per la resta de l’any per la muntanya.
No ha estat una nit nostàlgica, més aviat tranquil.la i a més en Joan del bar de la placeta ens ha regalat als veïns uns focs artificials magnífics que tothom ha pogut veure desde casa, això sí, amb molts coets i molt soroll ( ai…. en Monty que malament s’ho ha passat ! Encara està ben amagat sota el llit. )

Ha estat una nit ‘diferent’, però no han faltat els musclos, un trocet de coca de llardons i un parell de copes de bon cava. També he anat escoltant música amb el so dels trons i coets, que n’hi han hagut, i molts, aquesta nit.
La merla ja ha començat a cantar fa una estona; encara sento coets en la llunyania i les orenetes comencen a despertar-se. Un grup de gavines molt emprenyades volen per sobre de casa fent molt de soroll, ara és el seu torn.
Un ventet de mar fresquet entra per les finestres i el balconet. És hora doncs de fer els meus exercicis matinals, caminar una mica amb el Monty que encara té ulls d’espantat, després beure un bon cafè ( el que tinc ara és del Yemen, molt bò i recomanable del tot ), llegir El Punt, esmorzar i comença un nou dia amb sol i molta llum; és Sant Joan i aquest sentiment tant nostre ningú ens el pot furtar.
La fotografia correspòn al poble de Saint Aventin amb una falla ja preparada per encendre i il.luminar tota la Vall de Larboust,  quasi quasi fins a Oô.

Birmània: Primer la burocràcia; després l’ajut.

Publicat el 23 de juny de 2008 per rginer

Lluny de fer front a la tragèdia i tot el que els pot passar a Birmània (per exemple els habitants del delta de l’Irrawaddy ja hauríen de començar a sembrar l’arròs ) la burocràcia que està imposant el general genocida per tots els que volen entrar al seu país i ajudar, i també per els  mateixos birmans, és alguna cosa més que signar documents i rebre autoritzacions; és anar allargant el genocidi i la caiguda lliure d’un país veritablement encerclat per aquest dictador i la junta. Torno a reclamar el principi de responsabilitat de protecció que les Nacions Unides contempla i que el Consell de Seguretat ha de votar. Xina i Rússia si ho oposen una i una altra vegada. Els veïns Índia i Tailàndia segueixen éssent els grans aliats de la junta.

Els monjos són l’aixopluc del poble, desde el primer dia. Ells són els que els faciliten un sostre i menjar. Han escrit un document-denúncia a tot el món demanant ajut.
Existeix l’ABMA ( All Burma Monks’ Alliance) i va guanyant terreny la seva força.

Ja ho vàrem constatar en la revolució dita del ‘safrà’ el propassat setembre 2007 i el resultat va ser ferits, morts que no ho sabem de cert i empresonats com a ‘presos politics’. Els estrangers, cooperants, per poder viatjar a Birmània, avui, han de omplir papers i rebre autorització de TRES MINISTERIS: Ministeri de Defensa, Ministeri d’Afers Exteriors i Ministeri d’Afers Socials. Els birmans que volen anar al delta de l’Irrawaddy per ajudar, necessiten uns permisos d’una oficina recentment oberta. Els que hi van són empresonats. D’aquesta manera la Junta va posant obstacles a que súbdits birmans rebin ajuts directament de l’exterior i així els poden centralitzar i controlar en una altra oficina de nova constitució amb un nom llarguíssim: Subcomité de Rehabilitació i Reconstrucció depenent del Comité Central d’Ajut Nacional i les seves oficines i delegacions en els diverses pobles encara existents al delta de l’Irrawaddy.  La FAO ha demanat un mínim de 5000 búfals d’aigua per ajudar als supervivients i al poble de Birmània per començar amb la sembra de l’arròs. Però, jo em pregunto; han recuperat tots els cossos de les persones que van morir, dels búfals, dels ànecs, dels pollastres, dels gossos ?? Han reconstruït les cases ? Hi ha pobles que de 500 habitants, només han pogut sobreviure 20 persones o de les 400 cases només en queden 10.

El general genocida segueix el que creu s’ha de fer, deixar morir els seus súbdits, sobretot les ètnies i la gent que pot convertir-se en el ‘seus enemics’ i els que no puguin ja resistir més, marxaràn als camps de refugiats de Tailàndia, aliat fidel de la Junta. 
La data 8.8.08 – Inauguració dels Jocs Olímpics a Beijing.
Una altra data 8.8.88 – 8.8.08 – 20 anys de la manifestació per reclamar llibertat al país i mort de més de 3.000 estudiants i gent del poble per part dels dictadors.
La fotografia correspòn a la gent fent cua en un temple dels monjos, on sí saben poden rebre ajut.
Avui fa 243 díes que Aung San Suu Kyi està empresonada.

Ja en són 32.

Publicat el 22 de juny de 2008 per rginer

Avui una nova denúncia.  L’home de 78 anys ha estrangulat la seva dona de 80 anys, en un poble de la província de Córdoba. I unes hores després,  a Vilanova del Camí, un home de 45 anys, s’ha entregat a la policia, confessant haver matat a la seva dona a ganivetades.

Novament la denúncia davant aquests fets i el meu sincer condol. Unes mans, qui sap si hauràn estimat a la dona, i que ara s’han convertit en l’arma brutal per matar-la. Una discussió, podria ser, amb un brutal atac de l’home amb un ganivet per matar a la dona.
Dues  dones mortes en un sol dia. 
Un camp d’espígol ben florit per aquestes morts i la meva tristor davant aquests fets tant cruels i que no semblen tenir un final.

Una altra cançó

Publicat el 22 de juny de 2008 per rginer

La pel.lícula Rio Bravo va ser una de tantes de ‘l’oeste’, entretinguda, però recordava una cançó country que em va agradar molt. I  us convido a escoltar-la. Dean Martin, gran veu, a l’ombra de Frank Sinatra; Ricky Nelson un actor no gaire conegut, però que jo en els meus  millors temps de joveneta ja tenia un poster d’ell; Walter Brennan, un grandíssim actor secundari i …  ” l’heroi” mirant-s’ho. No podia fer altra cosa.

Música, veus, guitarra i l’harmònica. Acords senzills, però m’agrada i he trobat aquest video molt i molt ben gravat – ‘ My rifle, my poney and me ‘ –
Dos minutets i set segons abans de començar una migdiada.

Aigües termals -Banheres de Luishon

Publicat el 21 de juny de 2008 per rginer

Ja són vuit anys que cada any vaig a Banheres de Luishon on hi faig un tractament a les Thermes de Luchon. Bé, millor dit, en S. el feia per l’artritis reumatoide que patía i jo ara per prevenir i cuidar el motor de la meva persona. Uns amics ens van recomanar d’anar-hi; ells hi van per netejar la laringe, i les vies nasals. Les aigües de Banheres són molt sulforoses. Sempre han tingut molt de renom i va ser una emperadriu, la novel.lada Eugenia de Montijo que va dur a terme el projecte de fer construir camins per interconectar les diferents estacions termals del Pirineu, com Bagnères de Bigorre, Barèges i Luishon, la futura carretera, mitica, dels Cols del Tour de France – Tourmalet, Peyresourde, Aspin, Aubisque – .

No té res a veure amb els nostres balnearis que es troben en un establiment hoteler, i a més la sanitat no fa receptes. Només  la gent de més de 65 anys poden disfrutar d’una estada en un d’aquests hotels-balnearis a baix cost. A França, la sanitat pública, creuen absolutament amb el benefici que un tractament de 8, 14 o 21 díes pot donar a les persones, i el que ells estalvíen en medicaments i hospitalitzacions.
L’edifici a Luishon és espectacular i són centenars les persones que t’hi trobes quan entres dins per començar el tractament. Abans, però, has d’anar a un metge que et faci la prescripció.

Com en el meu país, la sanitat pública, no contempla aquest tipus de medicina preventiva, haig de fer el pagament, però continúa éssent molt més barat que en qualsevol balneari de l’altra banda dels Pirineus. Ara bé, l’al.lotjament te l’has de cercar, però també trobes preus molt i molt assequibles i llocs com Oô.  Els veïns també ho ténen cobert per la sanitat pública; avui per la persona que fa les cures, abans fins i tot per l’acompanyant.

A principis del secle passat, després de la primera guerra mundial, anar a les Thermes de Luishon era tot un luxe. Un tren sortia diàriament de Paris, directe fins a Luishon. Quan passeges per la població encara pots veure uns edificis senyorials, palauets, uns reformats, altres decadents. L’estació d’esquí de Superbagnères era la més anomenada de França després de Chamonix. L’any 1920 van construïr un monstre d’hotel, de pedra, al cim de Superbagnères que encara avui el podem veure.
Avui, tot aquell esplendor s’ha perdut, i ara és una població amable, tranquil.la, sense presses, i a la gent ja els està bé.
Quan comences el primer día de tractament és tot un espectacle. Les portes obren a 2/4 de 7 del matí fins a les dotze del migdia. La gent s’amuntega davant la porta per entrar els primers i poder escollir el barnús que més els hi agrada. Quan has fet l’inscripció, portes a la mà un paper on hi han les hores exactes i el tractament que t’han de fer; 07:10 bain d’immersion; 07:30 boue ; 08:00 étuves; 08:10 Vaporarium et piscine. Tot funciona al segon i mentres esperes entre una munió de gent, homes i dones, de totes les edats, majoritàriament de 50 anys per amunt, és aleshores quan fas el xafarder i t’hi fixes en aquestes persones que seuen al teu costat, davant o drets esperant el seu torn; grosses, primes, geperudes, alegres, tristes, amargades, xerraires, amb panxa, sense, silencioses, nervioses, xulesques, vergonyoses, extrovertides, del nord i del sud, de l’est i de l’oest de França. Tots, però, amb el barnus posat, i molts no se’l poden cordar, amb el banyador i les sabatilles de goma, i la bosseta on hi posem el full d’orientació i els horaris dels diferents tractaments. Has de comptar de dues a tres hores a l’interior de l’edifici i respirant un aire pesat i sulfurós.
El vaporarium, el deixes per el final. Entres per uns passadissos dins la muntanya, estrets, amb una temperatura de 40 graus, molt humit. Pots seure o passejar per les diferents galeries. Cada cinc minuts t’avisen per uns altaveus, ja que no és convenient estar-hi més de 15 minuts. Després quan surts, tens la piscina d’aigues sulfuroses i acabes estirada en unes ‘tumbones’ comfortables. És en aquest moment quan treus el llibre que estàs llegint.
També podem fer vida de ‘milionaris’ quan cal ….. sense tenir xifres de molts zeros als comptes o sota les rajoles de casa.
Tots els ‘curistes’, però, tenim una opinió unànim; després dels díes de la ‘cure’, la resta de l’any el passem molt i molt millor.

Ja en són 30

Publicat el 21 de juny de 2008 per rginer

Quan vaig llegir la notícia, van entrar les sospites, però fins avui, no s’ha confirmat.

Tot just començar l’estiu i la calor, i una vegada més la meva denúncia i el més sincer dol per aquesta nova mort d’una dona en mans del seu company.
La violència continúa i el més fàcil és matar.
Una flor viva, exhuberant, plena de vida del Montseny per acompanyar el meu dol per aquesta nova mort.

12 anys i 240 díes

Publicat el 20 de juny de 2008 per rginer
De les moltes fotografíes que es poden trobar a la xarxa, aquesta, en blanc i negre, sempre havía intentat de poder baixar-la. Per fí ha estat possible.
M’agraden les fotografíes en blanc i negre. Són reals i les mirades són penetrants.
Pots llegir perfectament en la seva mirada el que ens vol dir : Utilitzeu la vostra llibertat per promoure la nostra.
Aung San Suu Kyi continúa a casa seva, o almenys, és el que tots pensem, perque la casa està rodejada per militars i és un autèntic búnker. Els birmans, el seu poble, sí saben que hi és, al seu costat.
Em pregunto si pot parlar amb els seus fills per telèfon, punxats evidentment, però el que s’han de dir una mare i uns fills és alguna cosa més que converses sense importància, perque l’amor està per sobre de tot. Un sentiment que el general genocida no coneix ni mai l’ha exercit.

Birmània: Enterrar els morts és un delicte

Publicat el 19 de juny de 2008 per rginer

Fa pocs díes un grup de joves birmans, membres del Grup d’Estudiants de la Generació 88, van viatjar en un camió a les zones afectades i devastades per el cicló Nargis. Van ajudar a enterrar els cossos de la gent que va morir ara fa 6 setmanes, i els que moren cada día per malaltíes i per manca d’ajut.

Al tornar a Rangoon, els va parar un control de l’exèrcit del general genocida Than Shwe; van ensenyar els seus documents d’identitat, i sis d’ells els van fer baixar del camió i els han empresonat. No teníen permís per fer el que van fer. Però, dos dels xicots detinguts, són els líders d’aquest grup d’estudiants.
Així,  d’aquesta manera la junta va eliminant ‘enemics’ del poble i el nombre de presoners polítics augmenta i augmenta cada día.
Mentres, constato que la comunitat internacional ha decidit plegar veles i tornar a sentar-se en els comfortables escons dels parlaments corresponents, i permeten que aquest general genocida i la seva junta continuïin no respectant els drets humans i deixant morir als seus súbdits amb una impunitat total.
Aung San Suu Kyi va declarar un dia: ‘El canvi i la llibertat arribarà. Tot el que ténen els generals són armes’.
La seva veu ha emmudit, empresonada a casa seva avui fa 12 anys i 239 díes.
La fotografia correspòn al grup d’estudiants voluntaris feta tot just fa una setmana.

Birmània: Llibertat i dignitat

Publicat el 19 de juny de 2008 per rginer

Res més a dir avui; 19 de juny 1945 va nèixer Daw Aung San Suu Kyi.
1988 manifestació d’estudiants i mort de més de 3.000 persones.
L’any 1990 va guanyar unes eleccions lliure i netes.
Va ser empresonada. 1991 va rebre el Premi Nobel de la Pau.
Continúa empresonada. Practica la oposició no-violenta, pacífica.

El proper 8.8.08 s’inauguren els Jocs Olímpics a Beijing. Coincidència. Vint anys abans un règim dictatorial va demostrar el seu poder matant milers d’estudiants.
Xina dóna un suport total al règim del general genocida Than Shwe, i també Rússia, i en certa manera els països que ténen interessos econòmics amb el general genocida com Tailàndia, França, EE.UU., Índia, Àfrica del Sud, Japó. Es preveuen manifestacions arreu del món coincidint amb aquesta data significativa :
8.8.88 – 8.8.08

Les víctimes del cicló Nargis continúen esperant ajut sanitari i menjar. Continúa al poder el general genocida Than Shwe.
70.000 nens-soldats.
1.800 presoners polítics.
Tortures continuades.
Genocidis.
Milers de refugiats en camps a la frontera amb Tailàndia.

El poble birmà vol tornar a ser lliure i recuperar la seva dignitat.

Demà: Aniversari d’Aung San Suu Kyi

Publicat el 18 de juny de 2008 per rginer
Arreu del món es preparen per fer accions de protesta per demanar la llibertat del poble de Birmània i de Aung San Suu Kyi.
Com ja he dit en un altra apunt, són paraules, paraules i el cert és que el general genocida continúa en el poder i el poble birmà segueix patint les seves crueltats; mort, manca d’ajut als refugiats i a les víctimes del cicló Nargis, censura total.
Tant Xina com Rússia, diuen sempre NO, en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides quan es proposa fer una acció perque acabi la dictadura, hi hagi llibertat i Birmània torni a tenir dignitat.
No penso felicitar a Aung San Suu Kyi per el seu 63è aniversari, però sí que vull enviar-li tot el meu suport i utilitzaré la meva llibertat fins on pugui per promoure la seva i la del poble birmà.
Un suport que no veig reflectit en el nostre país, com el que va haver-hi per el Tibet.
Demà s’acompleixen 12 anys i 239 díes que Aung San Suu Kyi està empresonada.

He volgut afegir un acudit del diari The Irrawaddy en l’arxiu, molt irònic. El general genocida preparant la ‘gàbia’ per el proper aniversari l’any vinent.

Visiteu la web de Birmània per la Pau, que es coordina amb totes les campanyes que es fan en altres països.

http://birmaniaporlapaz.org/jml/

Cicló Nargis : 6 setmanes després

Publicat el 18 de juny de 2008 per rginer

Han passat ja cinc setmanes del desastre del cicló Nargis al Delta de l’Irrawaddy a Birmània i res ha canviat. Than Shwe i la seva Junta amb el consentiment dels seus aliats, Xina sobretot, no deixa entrar ni ajut ni cooperants. Només unes poques organitzacions hi són, com Metges Sense Fronteres. Les informacions que ens arriben dels mitjans ‘oficials’ sembla com si tot ja ha passat. Res més lluny de la realitat.

He llegit una entrevista amb el Dr Kaz de Jong, cap del servei de psiquiatria de Metges sense Fronteres que ens fa una descripció del què passa avui a Birmània.

El Dr de Jong és un expert coordinador en matèria de desgràcies naturals i va ser a Pakistan durant l’esgarrifós terratrèmol com també després del tsunami d’Àsia. En l’entrevista declara obertament que ‘ la resposta per ajudar a les víctimes del cicló és la pitjor que mai he vist’. Ha estat dues setmanes visitant tot el delta de l’Irrawady.

Segueix declarant: ”’ M’he trobat a gent que han passat tres setmanes sense menjar  i no han rebut cap tipus  d’assistència mèdica. Malhauradament, no es tracta d’una excepció. No podem arribar a pobles perque estàn aïllats, sense comunicacions i no es poden organitzar entre ells per ajudar-se. Tampoc ténen ja forces suficients per sobreviure. Hi han supervivients que han perdut a tota la família. Com pots tenir cura d’una persona que ha perdut a 5, 6, 7 o 8 membres de la seva família ? Pateixen un trauma molt greu amb efectes difícils de curar. Saben que no els queda res, i saben que el seu govern no ha fet res per ajudar-los. Es pregunten si val la pena continuar vivint. Una dona, tota sola, en un racó sota un arbre, explica que va perdre a tota la família.   Em va dir: 
– Li agraeixo molt aquest menjar, però, sap, no tinc gana. – 
Les conseqüències emocionals i mentals dels refugiats supervivients, que són milers i milers, els convertirà en persones molt vulnerables i només una bona assistència de metges i grups ben organitzats  els podría donar una mica d’alè i encarar el futur amb un polsim d’optimisme.
Metges Sense Fronteres i dues o tres ONG més que som al país, estem organitzant grups de gent; metges, infermeres, psicòlegs i centres on poder donar aixopluc a la gent.
Tant a Pakistan com als països on van patir el tsunami, després d’un any, el nostre ajut ja no calía; no serà el mateix aquí a Birmània.”’
Avui al diari The Irrawaddy ja comencen a escriure la paraula ‘ indiferència’ en els seus articles d’opinió. Cruel i trist, tant per part del govern del general genocida, com dels seus aliats, com de totes les institucions democràtiques del món.
El començament d’un article d’aquest diari,  és terrible : – Després de sis setmanes, viu o mort, ningú conserva una mínima dignitat sota el règim del règim militar. Les persones vives els roben els seus drets més bàsics. Els morts, senzillament són ignorats -.
Avui fa 12 anys i 238 díes que Aung San Suu Kyi està empresonada.