Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Têt – 31 de gener 1968

Publicat el 31 de gener de 2008 per rginer

Avui fa 40 anys que va començar l’atac de l’exèrcit del Vietcong contra els invasors nordamericans. És l’anomenada ‘ofensiva del Têt’. Va ser un atac per sorpresa; els americans no podíen mai imaginar que els vietnamites en unes dates tant significatives com les de l’any nou s’arrisquéssin a atacar.

Va ser tot molt cruel, horrorós i van morir milers de persones. Els vietnamites van perdre la batalla, després de la sorpresa inicial. Però mai una batalla perduda va fer guanyar una guerra, perque després de l’ofensiva del Têt va haver-hi una inflexió en aquella guerra absurda i els americans van perdre tota credibilitat.

””

La setmana vinent és la festa del Têt a Viêt Nam, els dies 6, 7 i 8 de febrer. Aquesta serà una festa en pau, plena de poesia, música, flors, desitjos de felicitat i bons auguris, retrobaments familiars, regals per els infants, tots reunits al voltant del menjar especial preparat per aquests díes, incens encés permanentment per els ancestres familiars.

Per cert, la setmana vinent intentaré de fer el ‘banh chung’ la menja per excel.lència de la festa del Têt. Ja us faré arribar la recepta i sobretot la llegenda del per què del ‘banh chung’.

La fotografia correspòn a Tay Ninh i en aquestes terres es van lliurar batalles terribles i on ara tot és verd, amb camps d’arròs i plantacions de cautxu, l’any 1968 tot era negre, mort, fantasmal.
Al fons es veu la muntanya Nui Ba Den de 850 metres d’alçada. Dalt del cim la temperatura és molt més fresqueta i són molts els vietnamites que hi pugen, però també perque hi han unes coves i un temple i un recinte budista que és molt venerat.

La llegenda explica que una noia, Huong, es va casar amb el xicot que estimava i va rebutjar el noi designat per el mandarí. El xicot va marxar a la guerra i ella va pujar a dalt d’aquesta muntanya i va veure una imatge màgica de Buda.
Un dia va ser atacada i violada per uns bandits. Va preferir llençar-se per un barranc, abans de confessar el seu deshonor. Es va reencarnar en un monjo budista que va anar explicant la seva història a la gent.



””

Ja en són 10.

Publicat el 31 de gener de 2008 per rginer

A Galizia,en un poble de la província de Pontevedra, el marit ha matat la seva dona. Vivíen sols; els fills ja havíen marxat de casa per cercar nous horitzons. 


El meu profond dol i al mateix temps denúncia ferma per aquesta nova mort amb aquest gerani salvatge dels Pirineus, d’una gran bellesa pacífica, sense rancúnies.


””null””

Gran Barrera del Corall: Retorn a Cairns

Publicat el 27 de gener de 2008 per rginer

Seguint les normes, abans de les quatre de la tarda, salpem de Michaelmas Cay rumb a Cairns. Tornem a fer ‘l’estàtua’ i la tripulació fa el recompte de passatgers. Hi som tots.

Novament vaig recordar al matrimoni Thomas i Eileen Lonergan, de Baton Rouge, Nova Orleans que mai van tornar a terra, un dia del mes de gener de 1998. Aleshores no feien recomptes de la gent. Va ser tot molt misteriós, però sí que és veritat que no es pot sobreviure en un d’aquests illots i si fas l’intent de nedar i cercar un illot més gran, pots trobar-te amb zones d’aigües profondes on habiten els taurons i altres peixos perillosos.
Vaig estar mirant el mar, el color blau intens, l’illot fins que va desaparèixer de l’horitzó.

”””Barrera del Corall, 280.000 o potser 340.000 km2. Una extensió de 2.500 kms. Més gran que Itàlia o el Regne Unit. Encara ningú es posa d’acord on comença i on acaba, però penso que tots coincidiran en que és molt, molt gran. I sobretot, cal saber que és un habitat absolutament vital; és l’equivalent de l’oceà a la selva amazònica.

1.500 espècies de peixos; 400 tipus de coralls; 4.000 varietats de mol.luscs.
3.000 esculls separats; més de 600 illes i illots.
Per a mí es tracta d’un país, una unitat, un món que pertany al regne animal i que en certa manera l’envejo.
Però, hi ha alguna persona humana que sàpiga exactament el cens d’aquest país  ? Penso que ha de ser difícil de conèixer amb exactitut aquest món i els seus habitants i  caldria fer-ho, amb el perill del canvi climàtic tot just  a la volta de la cantonada per culpa dels invasors i colonitzadors: el món civilitzat i correcte.
Arribem a Cairns. Cansada, però amb una emoció mai viscuda d’haver pogut veure aquest país animal amb els meus propis ulls, ignorant totalment la gent sentada al meu costat.
Torno a l’hotel, a la civilització,  i començo a caminar per el Passeig Marítim i fent el xafarder abans d’arribar al ‘Bull Bar’ on m’espera un altre sopar, aquesta vegada probarem el ‘barramundi’ un peix deliciós.
La selva tropical, el rainforest, ens espera demà. 

”””

Ja en són 9.

Publicat el 26 de gener de 2008 per rginer

M’hagués estimat més aquest matí no haver d’ expressar novament la denúncia i el meu dol per una nova dona morta a ganivetades per el seu company.

Ha estat a Múrcia, i el mateix assasí s’ha presentat a la policia al volant del seu cotxe, un Mercedes , on la seva dona era dins, morta, i ell se’n va confessar culpable.

Aquestes petites flors de jardí dels Pirineus tot just riuen mirant els primers raigs de sol. Una nova mort, una brutalitat, una crueltat ha deixat uns ulls de dona sense poder veure aquest despertar del dia.

‘null’

Passeig singular per la Ciutat submergida

Publicat el 25 de gener de 2008 per rginer

Encara sóc a Michaelmas Cay. He pujat a la llanxa que m’ha retornat al catamarà.

Després de menjar a bord, per cert un buffet deliciós, va ser el meu torn per pujar a una nau mig submergible, petita, on hi caben no més de 30 persones, sentades, no gaire còmodament.
Pels vidres, nets, transparents fent de finestres, el pilot va començar a fer moure aquesta nau mig submergible per els carrers i avingudes de corall.
No em podia creure tot el que veien els meus ulls. Coralls de colors brillants; bosquets d’anèmones ondulants en moviment continuu; peixos de colors i formes mai vistes, en el seu habitat, fora de les peixeres, dels documentals, dels aquàriums; cloïsses gegantes; estrelles de mar i sobretot em quedava embaladida mirant el reflex de la llum del sol filtrant-se i provocant un resplendor difícil d’oblidar.
La nau mig submergida anava navegant donant voltes per les cantonades i els carrers; vorejant precipicis i avencs.
La bellesa era tant absorbent que ni tan sols vaig recordar que portava la meva petita càmera.
Arribant ja al final del trajecte me’n recordo de la càmera i intento treure’n una imatge d’aquesta ciutat submergida.
És la única fotografia que vaig poder fer i sense ser una professional, penso que tinc un bon record.
Per els turistes i viatgers totalment inexperts en submarinisme, aquest artilugi de mig submarí, mig llanxa, és un gran invent que et permet poder passejar tranquil.lament per aquests carrers i avingudes i pensar en lo bonica que és la terra, el mar, la natura. Cal respectar-la i cuidar-la, sense cap mena de dubtes.

””’null””’

L’àvia anticorrupció

Publicat el 23 de gener de 2008 per rginer

Transparency International ha atorgat el prestigiós premi a la persona que més ha fet en la lluita anticorrupció a una àvia, mestra jubilada, de 75 anys, 1,50 m d’alçada i 44 kgs de pes; el seu nom Le Hien Duc.

‘Ha demostrat al llarg dels últims 25 anys coratge i fermesa per lluitar contra la corrupció en el seu país Viêt Nam i més concretament a Hà Nôi’ va dir la Presidenta de Transparency International Huguette Labelle durant l’entrega dels premis a Berlin.
Amb la seva paga de mestra jubilada, 70 US $ mensuals, comença la seva tasca tot just quan surt el sol fins al vespre; fent denúncies, trucant per telèfon i a les portes dels ministres o caps de la policia, parlant amb gent del poble que han patit corrupcions per part de funcionaris, policíes, màfies.
No deixa cap denúncia sense arribar al final i aconseguir justícia i càstig per el corrupte. 

”””’Ha rebut infinitat d’amenaces de mort, ‘ accidents fortuits’ de motocicletes, flors mortuòries davant de la porta de casa seva. ‘ Jo no tinc cap poder, només sóc una mestra jubilada que ha decidit dedicar la resta de la seva vida a lluitar contra  les injustícies i les corrupcions’.  Amb la seva càmera, fotografia tot allò que pot aportar proves per fer les denúncies.

Ha rebut tota mena d’elogis de l’actual president del Govern de Viêt Nam i una llei anticorrupció es va aprovar tot just fa dos mesos. Aquesta lluita és una de les prioritats del Govern. 
‘Si no lluites contra les injustícies, els pobres patiran, i molt. Durant la resistència contra els francesos vaig fer-ho i després al costat de Ho Chi Minh durant la revolució, també. Ara tinc més temps lliure i puc ajudar a la gent.
Viêt Nam ha guanyat totes les guerres. No hi ha cap raó perque avui no pugui guanyar aquesta guerra contra la corrupció’.

Aquest poble no vol de cap de les maneres malmetre la seva independència guanyada amb molt de dolor, fam, destrucció, enfermetats i morts. Ni tan sols els corruptes podràn evitar-ho. Continúen mirant el futur; la pau és un bé massa preuat.


”””’

Ja en són 8 !

Publicat el 23 de gener de 2008 per rginer

Novament, i no s’atura, m’he despertat amb la notícia esgarrifosa de la mort d’una noia jove de no més de 20 anys a Alcalà de Henares , a l’aparcament d’un centre comercial, lloc de trobada de moltes parelles, a mans del seu acompanyant, un noi també jove i que ja ha confessat el seu crim.

Envoltat d’altres cotxes, l’assasí ha cremat  la noia  i ell ha fugit. La gent ha trucat als bombers en veure el cotxe en flames, sense saber que dins hi havia la noia.
El meu dol profond, trist, però també de ràbia, per aquesta nova mort.
Unes orquídies boniques, fresques volen donar contingut a la meva denúncia.

‘null’

Aquàrium salvatge

Publicat el 20 de gener de 2008 per rginer

Per molts reportatges que hagis vist de la barrera del corall, o milers de fotografíes i revistes, penso que mai estàs preparat per veure aquesta meravella. Sobretot per a persones com jo, inexpertes en submarinisme. És com estar davant un aquàrium, però et pessigues a tú mateixa i te n’adones que tot allò és salvatge i natural. Pot semblar ridícul, però la diferència és notòria i abismal i una sensació de felicitat t’envaeix totalment.

Vaig pensar en la parella de joves que no van pujar al vaixell i ningú els va trobar en falta. Feien submarinisme, no el ‘snorkeling’, és a dir, simplement nedar i anar mirant al fons de pocs metres de profonditat. El xiulet del mariner-vigilant em va fer treure el cap i em vaig adonar que ja era hora de tornar al catamarà.
Els joves submarinistes estaríen encara submergits en aquest món únic on la mesura del temps segueix el seu camí i no compta.

La fotografia té trampa. És clar que no podia fer fotografies amb la meva càmera dins el mar, però en el meu arxiu del viatge a Viêt Nam n’he trobat una feta a l’aquàrium de  l’Institut Oceanogràfic de Nha Trang. Els ‘nemos’ sí que els vaig veure pel meu voltant, bé en vaig veure un, i la fotografia podía haver estat feta en aquells moments de glòria submarinista.
Per una persona absolutament negada per fer submarinisme, el sol fet de poder nedar amb les ulleres i el tub,  i fer moure les aletes, ja és tot un esdeveniment. No vaig veure cap tortuga, ni moltes espècies de peixos, però sí vaig poder copsar la bellesa dels coralls molt a prop meu i una munió dels seus habitants, petits i algún de gran. És el que té aquest turisme que pots tenir una oportunitat de fer allò que mai haguéssis pogut ni somiar. Molts dels passatgers del catamarà es van quedar a bord; d’altres els veritables experts submarinistes van anar mar endins i van fer unes bones immersions; d’altres senzillament es van quedar a la sorra blanca fent ‘bronze’ o pensant en l’entorn i els somniadors erem a l’aigua per copsar tot aquest món desconegut, encara que en petites dosis.
Continuarem amb aquesta ciutat submergida en un altre post.

”””’null”””’

Rumb a Michaelmas Cay

Publicat el 20 de gener de 2008 per rginer

Com els horaris són estrictes, ens aixequem aviat pel matí per poder llevar àncores abans de les nou. Tenim dues hores de navegació fins arribar a Michaelmas Cay, ja dins mateix de la barrera de corall.  Un illot de 1.5 ha i 3,5 metres d’alçada on s’han comptabilitzat fins a 38 espècies d’ocells. Els excrements dels ocells fertilitzen l’illot i això permet que hi hagi vegetació. El día és esplèndid. Un sol enlluernador i avís important; gorra, crema solar i no estar gaire estona exposat al sol. Austràlia és el país del món amb l’índex més alt de càncer de pell. El mar és un mirall i el catamarà salpa puntualment del port. Som unes 120 persones a bord, però hi ha espai més que suficient per gaudir de la navegació i del mar.

Mentres naveguem rumb a la barrerra de corall ens demanen de quedar-nos immòbils per fer un recompte de la gent que hi ha a bord.
A la tarda abans de salpar, tornen a fer el recompte. Mesures de seguretat, però a Cairns em van explicar el veritable motiu d’aquest recompte de gent i es comprèn
molt i molt bé, després d’escoltar l’esgarrifosa història d’una parella de joves que no van tornar amb la resta de la gent i ningú va adonar-se’n. No els van trobar mai més; sols, aïllats en un illot on no hi ha res. Van trobar roba surant, ja que intentàren nedar fins un illot més gran.

””””Després tots els passatgers, més o menys, gaudim del sol, mirem a l’horitzó i ja veiem com ens apropem a un illot i el color del mar va canviant de blau cel i clar a blau fosc i turquesa .Mentrestant et dónen tot tipus d’informacions; com nedar sense perill; si hi ha gent experts en immersions amb oxígen, ja que també ho poden fer acompanyats amb un especialista; hores de tornada al catamarà; hores de dinar a bord; temps per anar en un minisubmarí per recórrer els carrers i avingudes d’aquesta ciutat submergida.


Sincerament jo creia que arribaríem a un illot on podríem desembarcar fàcilment, i fins i tot esperava trobar-hi un ‘xiringuito’. El catamarà va ancorar a una distància prou llunyana de Michaelmas Cay, un illot protegit com a parc natural i on aniden milers i milers d’ocells. Ens van avisar molt seriosament de no passar la corda que protegeix el petit trocet de sorra i vegetació on són els ocells. És a casa seva.
Podíem, això sí, prendre el sol a la sorra blanquíssima i prendre el bany, i sobretot, amb les ulleres, aletes i tub, nedar i veure amb els teus propis ulls els coralls de diferents colors, peixos que t’envoltàven desconeguts per a mí; un paradís de la natura. No podíes de cap de les maneres posar els peus a terra dins l’aigua; tot eren coralls, com una ciutat amb edificis i carrers. Per facilitar aquest passeig tant peculiar als inexperts nedadors, com jo mateixa, et posen una armilla-flotador i d’aquesta manera sense fer res, flotant tens a un pam teu tot aquest fons marí al teu abast.
Al petit espai d’aquest illot, els milers d’ocells volàven i descansàven sense fer ni cas dels intrusos.
Hi ha un mariner amb una barca que vigila constantment per evitar qualsevol accident i també té cura que ningú agafi cap corall ni faci malbé l’entorn.
Vaig veure un trocet de corall, mort, a la sorra i molt cautelosament el vaig agafar. Ara és a sobre la meva tauleta de nit.

En la fotografia podeu veure el tipus d’ocell habitant aquell dia a Michaelmas cay.Desconegut per a mí. Sembla una gavina, però no ho és. En anglès és conegut com ‘black noddy’ (‘anous minutus’ ) .
Continuarem escrivint en propers posts de Michaelmas Cay, de la seva bellesa i dels seus perills.

””””

Arribada a Cairns: Corall i bosc tropical

Publicat el 19 de gener de 2008 per rginer

Crec que a Austràlia, a Queensland, és l’únic lloc del món on s’ajunten dos entorns tant complets i fascinants: bosc tropical i barrera del corall.

Visitar, viure, respirar aquests dos entorns és una prioritat per a qualsevol viatger en aquest continent.
Vaig arribar a Cairns en avió provinent de Sydney. Unes tres hores de vol. Abans d’aterrar, sobrevolem un dels immensons boscs tropicals de la zona. L’aeroport és petit, casolà i de seguida puges a l’autocar amb les maletes.
Cairns era un poblet insignificant on s’arribava per una carretera que creuava els boscos tropicals i no sempre hi podíes arribar, ja que les inundacions eren freqüents. La seva població eren majoritàriament fugitius i gent excèntrica. Les plantacions de canya de sucre són molt importants, i coses dels australians; segueixen produïnt sucre i només en consumeixen un 20%. El 80% el malvenen, ja que no és gaire dolça la canya …….
Allà per els anys 50 van descobrir que la Gran Barrera del Corall podia atraure el turisme i Cairns s’ha convertit en una petita ciutat que em va recordar molt les poblacions de la Costa Brava: Lloret, Platja d’Aro o Roses.

”””””’ Avui és una ciutat de vora 60.000 habitants, agradable, divertida, amb molta vida i amb botigues plenes de samarretes i records, agències petites on organitzen els viatges a l’escull, restaurants, hotels …. però no té platja !! Ara han construït una magnífica piscina amb aigua de mar tot just al costat d’un passeig marítim preciós on les passejades són una meravella, sobretot al capvespre mentres escoltes la simfonia increïble dels ocells, absolutament desconeguda per a nosaltres.

Desde Cairns surten els catamarans o vaixells per visitar el gran escull. Hi han dues hores de viatge per mar fins arribar a l’illot on el catamarà té concedit el permís per transportar-hi turistes.
Només es pot anar a l’escull de 09:00 a 15:00 hores. Cada embarcació ha de tenir una autorització per anar a un illot concret.
És la manera de preservar aquesta meravella mundial, ja que amb l’escalfament del planeta el perill de desaparició dels coralls i els seus habitants és més que probable.

És el major escull de corall del món. 2.500 kms. 900 illes de dimensions variables.
400 espècies de corall. 1.500 espècies de peixos i moluscs.
2.000.000 de visitants l’any 2006.

Desde Cairns pots llogar un cotxe i seguir la carretera direcció nord bordejant la costa i passant per Port Douglas fins a Daintree i Cape Tribulation on s’ajunten aquests entorns únics en el món: el corall i el bosc tropical. El viatge s’ha de calcular en unes tres hores aproximadament.

Vaig anar passejant per Cairns i cercant un restaurant on sopar. Demà serà un dia que espero amb delit, i sembla que tindré sort i el bon temps m’acompanyarà.
Trobo un internet centre. Entro,  per veure el meu correu i enviar notícies a la familia. Primera sorpresa : 1 dòlar australià ( 0,680 euro ) per una hora de connexió !
Haig de dir també que ha estat el lloc on he trobat els millors preus de tot Austràlia.

Fa calor a Cairns, tròpic, humit. Veig un bar-pub-restaurant anomenat ‘Bull Bar’ i allà que hi entro. Juke box dels antics amb musica; televisió amb videos; cervesa a dojo; decoració tipus far west o outback; tot de fusta; familiar; gent jove i una carta interessant. Demano un plat combinat amb carn d’emu, costelletes de cocodril , carn de cangur i una amanida verda molt completa. Sincerament, vaig sopar molt bé. Recomano també menjar peix, exactament el ‘barramundi’. És un peix molt gran i els filets són deliciosos. Igual el pesquen al mar com als rius.
De tornada a l’hotel trobo una gelateria italiana i em menjo un gelat de macadamia impresionant, sentada al passeig principal de Cairns i xafardejant el caminar i la forma de moure’s i de vestir de la gent.
A l’Hotel em trobo amb una parella jove espanyola de viatge de noces i em diuen que no sabíen on anar a sopar i finalment van entrar en un Mac Donalds ……
Els vaig recomanar que si us plau anéssin al Bull Bar a l’endemà i probéssin plats combinats que mengen a Cairns !!!
Desde el balcó de l’hotel la vista era preciosa.  El mar i el riu eren davant meu i molt lluny es podíen veure uns petits illots o almenys és el que pensava que eren. El batibull dels ocells era impresionant i es va anar enfosquint i les estrelles ja brillàven intensament en un cel clar i molt bell.

Demà serà un dia intens, cal anar a dormir i descansar. Uns tres mil esculls separats i les més de 800 illes i illots m’esperàven i tot gràcies a trilions de petits cossos polípers de corall que han anat treballant amb dedicació, com les formigues , durant més de divuit milions d’anys, depositant  cadascún abans d’expirar , els seus un o dos grans de grossària  i així convertir l’entorn en una gran tomba de silicat. 

””””’

Ja en són 7.

Publicat el 18 de gener de 2008 per rginer

Aquesta matinada a Pamplona l’home ha degollat la seva dona fins a matar-la, i poc després es va precipitar per el balcó al carrer. Una ambulància el va dur a l’hospital. No es tem per la seva vida.


Unes flors d’un arbust cobertes de neu i d’una fredor que et dóna quan continuament vas llegint aquestes notícies horribles i cruels.

El meu sincer dol amb aquestes flors, també dels Pirineus propers a Pamplona.

‘null’

Ja en són 6.

Publicat el 17 de gener de 2008 per rginer

Avui són dues les flors que penjo en aquest post i com podeu constatar brillen a la llum del sol dels Pirineus.

Han matat, degollada, una dona i després han matat al fill d’11 anys per asfixia al poble d’Alcalà de Henares.
Novament l’home, el cap de la família, ha comès aquest brutal assasinat.

El meu dol i denúncia per aquesta violència domèstica que no s’atura.

null

Llibres de Viêt Nam

Publicat el 14 de gener de 2008 per rginer

Per Reis em vaig fer un regal, comprar dos llibres de Viêt Nam. Els meus desitjos es van acomplir i la botiga per excel.lència de llibres per internet, Amazon, em va enviar els dos llibres demanats en les dates que jo volia.

És sorprenent els preus tant assequibles i el baix cost per l’enviament. Igual t’arriben els llibres de Nova Zelanda, com dels Estats Units o Europa.
Aviat arribarà el nou any, el Têt, i a Viêt Nam tot es trasbalsa. Les flors, els arbres, els papers de color vermell, els desitjos, la preparació de les menges, els desplaçaments, el retorn de familiars de països llunyans, segur que ja és tot a punt per el proper any nou, els dies 6, 7 i 8 de febrer del nostre any 2008.
És l’any del ‘ ty’ : la rata. Segons la tradició, aquest serà l’any del caos.

””””’Els dos llibres rebuts són extraordinaris. Editats l’any 2007 amb uns texts i fotografíes de primer ordre. Els dos són d’aquells llibres grans, per fer goig, per ensenyar-los al davant de tot de la llibreria de casa, però quan els obres t’hi pots estar tota una tarda admirant les fotografies i llegint els texts.

Viêt Nam, un país desgraciat, pobre amb tants i tants anys de sofriment, ara li publiquen un llibre que s’anomena ‘ Vietnam Style’ on pots admirar cases, decoració, interiorisme, artesania de luxe i del poble; cases de bambú senzilles i cases colonials de luxe !! M’he quedat bocabadada davant les fotografíes i la decoració de les vivendes fotografiades i que hi han actualment tant a Hanoi o Ho Chi Minh City, Danang, Hue.
El segon llibre ‘ Windows to Vietnam – A journey in pictures and verse’ és una veritable joia. També per a mí ha estat una novetat; un llibre de viatges amb fotografíes esplèndides d’un fotògraf de Caifornia i poemes escrits per una poetessa de Tennessee . El pròleg, interessantíssim, escrit per Mark A. Ashwill, Director de l’Institut Internacional d’Educació i resident a Hà Nôi.
En les fotografíes reconec llocs, racons, moments on vaig ser-hi i em van seduïr.
Molt encertadament escriu el senyor Ashwill; ‘Viêt Nam és un poble amb molta energia dins seu i empapat de somnis’.
Molts dels seus somnis s’estan convertint en realitats i ja poden començar a veure el final de la foscor del tunel.
Un dels meus somnis és poder viure la festa del Têt a Hà Nôi. No hi ha pressa. Deixarem passar aquest any.
Però els perills d’aquesta ràpida realitat hi són, encara que sempre he pensat, i segueixo pensant, que els vietnamites saben molt bé com arribar a bon port sense grans perjudicis. També llegeixo en aquest pròleg : ‘ Els vietnamites estimen molt el seu país i n’estan orgullosos – segur que feran les coses ben fetes fins al final’.
Com jo intento fer amb els meus posts, el senyor Ashwill, anima als lectors a viatjar a Viêt Nam, a prendre un cafè vietnamita o a beure una cervesa en un Bia Hoi i menjar pho, a experimentar com és ara aquest país; seure als carrers o caminar i sentir els olors, els tasts, els sons; veure paisatges bonics, únics,  pobles dinàmics, moments excitants, gent hospitalària, sentir-se segurs, tranquils, en pau. No hi han bombes, ni canons ni trets; només els sorolls de les motocicletes, camions vells i antics, motors de les barques, de les obres de noves construccions de barris i infraestructures i la remor d’un poble que mira el futur amb il.lusió i treballa per fer dels seus somnis una realitat.
La fotografia correspòn al mercat de Cairang, al delta del Mekong, prop de Can Tho.
El venedor compra el te ben merescut a la dona que té un bar ambulant en la seva barca i va apropant-se a tots els que porten les seves mercaderies per vendre a mercat i els ofereix begudes i menjar. Tot té sentit.

”””

Edmund Hillary 1919 – 2008

Publicat el 12 de gener de 2008 per rginer

No li agradava  anteposar el ‘Sir’ davant el seu nom, i això diu molt del caràcter igualatari de la gent de les antípodes.

Per a mí va ser un heroi; conquerir  el cim més alt del món, on es deia que es podia pujar, però no es podia tornar,  juntament amb el sherpa Tensing. Només després de la seva mort, el sherpa Tensing,el seu gran amic i company  va deixar escrita una carta on ens diu que va ser en Edmund Hillary qui va trepitjar primer el cim de l’Everest. No es va saber mai fins aleshores qui havia estat. Va ser un pacte entre els dos. La mort en accident d’helicòpter al Nepal de la seva dona i la seva filla encara va unir més els lligams que sempre va tenir amb aquest país i la seva fundació va fer molt per tots els sherpes.
Va ser un alpiniste, amant de la muntanya, de la natura, un explorador, un aventurer, un filàntrop, i mai es va aprofitar de’aquestes circumstàncies.

Penjo una fotografia dels nostres Pirineus; Hospice de France i el coll de Venasque. Un dels llocs que més m’agraden i per fer el meu homenatge per aquesta bona persona, senzilla, valenta i discreta.
 El seu país, Nova Zelanda, li retrà un funeral d’Estat, com es mereix.


”’null”’

Sydney

Publicat el 12 de gener de 2008 per rginer

Fins ara no havia escrit cap de les impresions que vaig sentir durant els díes d’estada en les Ciutats com Melbourne, Adelaide, Hobart o Sydney, la ciutat més coneguda d’Austràlia mundialment; la més celebrada; la més estimada; la més admirada. Val a dir que va ser la meva entrada al continent, a l’aeroport de Kingsford Smith ( un aviador australià del que parlaré en un altre post) i no vaig poder evitar les meves emocions. Aquest era un viatge que ens vam prometre en S. i jo, i ara era només jo qui arribava a les antípodes sola, sense el company, però ell viatjava amb mí.

Vaig fer el trajecte de l’aeroport a l’hotel en un taxi i un xofer de clar accent britànic,
i la sensació va ser de viatjar en un cotxe anglès amb un xofer particular …. en direcció a un món absolutament anglosaxó.
Però una vegada dins la Ciutat es produeix un esclat i l’imperi britànic desapareix estrepitosament; trobes una Ciutat oberta, alegre, ben estructurada, molt viva, una barreja de cultures i races. Veus el mar quasi sempre, vagis on vagis.
A Circular Quay, el 26 de gener de 1788, el capità Arthur Phillip va arribar amb onze vaixells i unes mil cinc-centes persones. És el dia nacional d’Austràlia.

”’Vaig fer dues estades a Sydney. En la primera no vaig veure la icona de la Ciutat, el monument per excel.lència: un barco amb veles de ciment – La Opera de Sydney. Vaig pensar que ja tindria temps de veure-la durant la meva segona estada. Les meves caminades per la Ciutat van ser llarguíssimes, per entendre com en aquest lloc, fa més de 200 anys només es podíen veure barraques, botigues decadents, brutícia i ara és una Ciutat gran, acollidora i amb una transformació difícil de creure.

Em van dir: ‘ No et trobes veritablement a Sydney si no tens davant teu la Opera house’. Bé, esperaré doncs.

Però vaig pensar, i penso encara, com un edifici com la  Opera House ha aconseguit aquesta celebritat i convertir-se en la icona d’una ciutat que fins aquell moment vivía a l’ombra de Melbourne ?
Quan se’ns mostra la fotografia de la Opera House immediatament està ja associada a Sydney, una Ciutat molt primitiva allà per els anys 1950, oblidada, desconeguda, on fins i tot els bars tancàven a les sis de la tarda.
L’any 1956 Melbourne va organitzar uns Jocs Olimpics i en aquell mateix any el Director de la Sydney Symphony Orchestra, Sir Eugene Goossens, va decidir que havia de construir-se un auditori, un teatre per la música.
Van escollir un lloc on eren les cotxeres dels tramvíes. Es va obrir un concurs on hi van participar nombrosos arquitectes i es veu que va ser un guirigall d’opinions, discusions i no saber què fer. Es va demanar la opinió al senyor Eero Saarinen, arquitecte nordamericà i va escollir el projecte de Jorn Utzon, que havia estat rebutjat.

La construcció va començar i no es va acabar, crec, fins dotze o tretze anys més tard i el cost total va ser de 102 de milions de dòlars, catorze vegades més que el pressupost inicial.
I curiosament el seu creador, l’arquitecte Utzon no va rebre mai cap premi i a sobre el van acomiadar l’any 1966 i no sé si va tornar més a Sydney.
Però, veritablement aquesta construcció tant peculiar d’una Opera House va canviar la vida, el futur de Sydney.

No sé si és agoserat per part meva, però m’agradaria que el nostre amic blocaire en Josep Blesa, ens pogués fer un post més complet d’aquest edifici, (com és habitual en ell) i el seu arquitecte, i donar la seva opinió  de com es pot fer canviar el futur d’una Ciutat i projectar-la al món amb un edifici d’aquestes característiques …. però pot ser no sigui aquest un edifici de la seva devoció…….

Hi ha més per escriure sobre Sydney. La vaig viure molt intensament, segurament no tant com en les terres salvatges de l’outback, o les illes, però el viatge s’hi val.

Penjo aquesta fotografia que particularment m’agrada. Hem vist la Opera House de tots els angles i aquest em va semblar, si més no, peculiar. Quan navegues per aquesta badia tant meravellosa, la veritat és que sempre cerques la Opera House i sempre et fa pensar en un vaixell diferent.

”’