Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Equidna: Una anomalía

Ja vaig explicar que Austràlia és una arca de Noé i vaig tenir el priviligi, el goig, i la emoció de poder veure un mamífer anòmal que no ho és: l’equidna . Està considerat dins el grup dels monotremes i no es coneix exactament quans anys fa que és al món i el per què de la seva evolució. És clar que en un lloc com Austràlia aquestes coses passen i encara avui hi han nous descobriments. Sembla un porc espí, però no us equivoqueu; un equidna és una meravellosa anomalía de la natura. 

Monotrema significa obertura en grec, perque el seu sistema urinari, excretori i reproductiu conflueixen en un sol forat.

Són uns ‘mamífers’ que ponen ous. La femella pon l’ou i el protegeix dins el seu cos, com una incubadora, durant vuit mesos.
Però, el més extraordinari, és que el petit equidna és alletat per la seva mare, com els mamífers normals.
Encara avui no se sap ben bé d’aquesta anomalía d’aquest equidna, que és com una barreja de rèptil i mamífer.
Vaig fer la fotografia tot caminant per l’illa Kangaroo al sud d’Austràlia, prop d’Adelaide. Va aparèixer de sobte buscant menjar. És herbívor.
L’equidna viu a Austràlia, Tasmania i també a Papua Nova Guinea.
Poder veure un monotrema en plena llibertat va ser veritablement emocionant i encara més quan vaig poder fer les fotografíes apropant-me sense fer soroll.

””””null””””

”Estraperlo’ ben entés

F. la filla gran de l’Antònia i en Francisco, tornarà a un poble del Baix Llobregat, on ja havia estat amb la seva mare, fa més de 70 anys.

M’explica que en els temps difícils de la guerra, anàven caminant fins a Sants i allí agafàven uns carros que transportàven menjar per el bestiar de les masies del Baix Llobregat. Elles anàven carregades amb oli que el cosí Fresquet els portava, i quan arribàven a les poblacions d’El Prat, Gavà o Castelldefels, feien el canvi de l’oli per verdures i fruites. Moltes vegades havíen de tornar a casa caminant.
En aquells anys els intercanvis eren freqüents per poder menjar i seguir mirant el futur amb una miqueta d’alegria. Podríem dir que era un ‘estraperlo’ ben entés.

F. es va casar amb en R. i van anar a viure a un pis al costat d’on es troba ara el MNAC, però l’Antònia va demanar a la seva filla gran i al gendre, de tornar a casa, perque ningú tenia feina i no podia donar de menjar a la família; el seu home, Francisco, treballava de mosso en un Bolsín republicà que van tancar definitivament; el fill havia de fer un servei militar obligatori durant més de cinc anys i les dues filles eren molt petites per treballar.
Els únics que teníen feina era la filla gran, camisera i cosint d’una a dues dotzenes de camises al dia i el seu espòs, bastaix al moll de Barcelona.
Així que els nuvis van anar a viure amb tota la família per seguir subsistint. Van néixer els petits i el nombre de persones, en un pis no gaire gran però amb un  gran terrat, va anar augmentant, sense comptar amb els familiars que veníen a la gran Ciutat a cercar feina o com un punt de partida per anar a llocs més llunyans.

””La filla gran és a punt de canviar novament de domicili i tornarà al Baix Llobregat.

En preguntar-li on aniría, immediatament va contestar que ja ho coneix i tot dubtant li vaig dir si sabia veritablement on es trobava la població del seu nou domicili i amb la seva mirada molt aclaridora davant la filla ignorant, va contestar que més enllà d’El Prat i abans d’arribar a Castelldefels.
Els horts i les masíes quasi no existeixen i de ben segur que difícilment podrà recordar el camí que feien aquells carros plens de ferratge on ella viatjava amb la seva mare.
La fotografia és novament el terrat; el paradís per els dos nets de l’Antònia i en Francisco. En aquest terrat es van anar dibuixant els destins de tots dos on els jocs eren part fonamental.

””

Nadal – Têt

Nadal sempre ha estat el dia en que la família erem tots a taula, a casa, reunits.

I ho passàvem bé i ho passem bé ara també. I feiem uns ‘extres’ que al llarg de l’any eren impensables.
El pollastre era de categoria, els entrants amb les ostres de ‘El Cantábrico’, l’escudella i carn d’olla, el xampany, les neules, els torrons.
Tots erem a taula, i no crec que sigui un dia trist, ens el contrari. Recordem i molt els que falten i per tots ells també es feien aquestes sentades llarguíssimes al voltant de la taula, i a sota, segurament, el braser ens proporcionava calor o la cuina ‘econòmica’ de llenya o carbó, que era tot just al costat del menjador.
La nostra veïna ens deixava cadires, com sempre hem fet al llarg de molts i molts anys. El ‘bufet’ plè de torrons, xampany, pinya, escopinyes, cloïsses, ostres. Però cada any hi han menys cadires, però el record sí que hi és i en parlem i molt dels moments passats i ens ho passem bé.
Ens desitgem que l’any vinent sigui igual o millor i que ens tornem a veure, tots, els absents i els que vindràn.
Si fa no fa, aquestes díes ténen una certa semblança amb les festes del Têt de Vièt Nam que serà pel mes de febrer 2008.

El Dr Nhan de l’Hospital de Hue m’ha enviat un felicitació ‘occidental’ i jo l’he enviat un correu en el que li agraeixo el gest i el mes de febrer enviaré el meu desig per aquests infants, i si pot ser, amb lletra vermella, com ells escriuen els seus desitjos.

Aquest diumenge, llegint El Punt, en Manuel Cuyàs en la contraportada l’encerta i molt parlant del Nadal i escriu aquest fragment del llibre ‘Tradicionari del Nadal Català’ de Joan Soler i Amigó ( Pòrtic ):
‘ La nit de Nadal era dedicada a commemorar els difunts de la família; a l’entorn de la llar se celebrava una litúrgia domèstica a la seva memòria i, en el seu record. 
I l’àpat sacrifical nadalenc es convertia en ritu de comunió’.
A Viêt Nam, no deixen tot el menjar davant les fotografíes dels seus ancestres abans de començar amb el seu àpat en les festes del Têt ?

A casa el dia de Nadal serem dues persones, i el dia de Sant Esteve, quatre, però la nostra litúrgia domèstica continuarà, com sempre s’ha fet.

Aquesta fotografia del circ de Gavarnie em recorda molt uns díes passats, de primavera. Ja sé que no té res a veure ni amb el Nadal ni amb l’hivern, però alguna referència sí que es pot veure, neu, cel blau, avet … i sobretot recordar l’absència present en aquests díes.

Bon Nadal a tots els blocaires !

‘null’

Canvi climàtic – Conferència Bali 2007

El temps del meu rellotge intern m’ha permès encara fer un petit escrit. Hi han frases que la gent li dóna més o menys importància, i en aquesta conferència n’he llegit, i escoltat una, que a mí em sembla meritòria i punyent:

Representant de Papua Nova Guinea dirigint-se a la representant dels Estats Units :
‘Si no volen entrar, aleshores si us plau, marxin,  i deixi’ns el camí lliure per continuar treballant  tots els que estem aquí’. ( If you are not going to lead, please get out of the way ). Seguidament, per primera vegada, el país més contaminant del món va acceptar treballar per un nou Kyoto.
Ens podem permetre anar desforestant els boscos de l’Amazònia, sudest asiàtic i tants i tants d’altres en diferents zones del món ?
El representant de Papua Nova Guinea, afectats principals d’una desforestació salvatge, va llençar un bon tret a la conciència i ètica d’aquest país tant i tant contaminador.
La fotografia correspòn a un dels boscos de Tasmània, protegits, i on l’ésser humà mai ha trencat un branquilló per especular. És un bosc que va nèixer fa molts, molts anys, centenars, milers, i continúa vivint de forma natural i ens protegeix.
Ara ell està protegit, gràcies a la lluita dels ‘Greens’ de Tasmània que van salvar la total desforestació de l’illa l’any 1986. Avui és Patrimoni Mundial. 
Entrar en aquest bosc i endinsar-me dins la seva frondositat ha estat i serà per sempre més una de les sensacions més emocionants de la meva vida.

”null”

Ja en són 71.

Fa dies que no penjava una fotografía d’una flor … i em sentia feliç … fins avui.

Una dona ha estat morta de manera salvatge, terrible, davant mateix de l’edifici de la Guardia Civil a Cambados, Galizia, quan anava a denúnciar el maltractament que segurament estava patint ja feia molt de temps.
Aquest ésser salvatge, ha estat tant cruel com per matar-la abans d’entrar per la porta on anava a fer la denúncia.
El meu dol més sentit amb aquesta rosa que vaig fotografiar al poble de Hahndorf a 
Austràlia, situat al bell mig de les vinyes.

‘null’

Descans parcial

Esdeveniments imprevistos en el meu món familiar, m’obliguen a interrompre parcialment aquest bloc, si més no, amb textos ara llarguíssims de les meves impresions del viatge a Austràlia i Tasmània, i també apunts personals, o d’actualitat i sempre, sempre, notícies i informacions culturals del Viêt Nam.

Però, sí que aniré penjant alguna que altra fotografía amb un text de referència, per continuar en contacte amb tots vosaltres.
De moment avui us deixo aquesta fotografía de Tasmania, a Cradle Mountain, en un lloc que s’anomena ‘Waldheim’ on a principis del segle 20 hi va arribar un austríac, en Gustav Weindorfer i s’hi va installar, a quasi 1.000 metres d’alçada, al costat del llac Dove i al peu del cim de Cradle Mountain.
Aquesta és una de les vistes que es poden veure desde la finestra del ‘lavabo i bany’ de casa seva. Una casa feta de fusta del pí que creix en aquests boscos ‘ pencil pine’.
Abans d’arribar-hi, podem llegir una frase que ell deia sempre i que de fet és a l’entrada de casa seva :
‘ This is Waldheim, where is no time, and nothing matters’.
Això és Waldheim (casa del bosc) on el temps no existeix i res té importància.
En aquests moments aquesta frase me la faig meva; penso que la mesura del temps la fem nosaltres, però no existeix, i que hi han moltes coses que no ténen la importància que nosaltres li volem donar.

null

Foc a Kangaroo Island

Desde fa una setmana hi han tres incendis a Kangaroo Island ( sud d’Austràlia ) que ja han arrasat més de 5.000 ha. Segueixo la notícia, ja que va ser una de les sorpreses del meu viatge per Austràlia i estic mirant si ha arribat a la propietat anomenada ‘Kelly Hill’ on vaig ser en un lloc veritablement emblemàtic, preciós i únic.

Ara aquesta propietat pertany al Govern. Kelly Hill la va vendre al Govern i els seus descendents i familiars es van estirar dels cabells. Teníen pastures, camps de conreu, una finca extraordinària, al centre de l’illa. El seu marit va morir, i ella amb el seu fill va intentar continuar amb la finca, però no es va veure capacitada per fer-ho.
Aleshores va decidir vendre al Govern totes les 2.180 ha., i avui és el ‘Kelly Hill Conservation Park”.
Sorprèn veure la casa tant petita on vivíen i sorprèn encara més la flora i la fauna que et pots trobar en aquest indret.

”””De moment, podeu veure una fotografia amb els cangurs, símbol d’aquest país, emblemàtics, simpàtics, tranquils, però no t’hi pots apropar gaire. Marxen ràpid, i ja sabeu, a saltirons, que és el que desitges, per  veure si pots fer una bona fotografía del moment !


En aquest lloc vaig conèixer diferents tipus d’arbres d’eucaliptus, arbusts, flors i que vaig anar fotografiant i ara poc a poc vaig trobant tota l’informació.
Vaig fer la visita amb un xicot alemany i que ja fa anys que viu a Austràlia, molt eficient i em donava tot tipus d’explicacions tant científiques com històriques acurades i sempre en el moment just i oportú. Es coneix Kangaroo Island a la perfecció; tots els racons de l’illa. Una curiositat; la costa sud de l’illa la tempertura de l’aigua del mar és 10 graus més freda que a la costa nord !! Conseqüència; al sud tot és salvatge, ferestec i un habitat perfecte per els lleons marins australians que ténen les platges a la seva disposició i al nord és on són els dos pobles més importants, petits i on un pot anar a la platges paradisíaques, i estiuejar ( sobretot la gent d’Adelaide).

Hi han tres pobles importants; Kingscote a la costa nord i on es troba el petit aeroport; Penneshaw, on arriben els ferrys provinents de Cape Jarvis ( Adelaide) i Parndana, al bell mig de l’illa. Estàn classificats com a pobles, perque hi ha com a mínim un ‘pub’ ……. Tots els altres, molt petits, no els consideren pobles, perque no tenen el pub on poder prendre una cervesa i petar la xerrada.
 
I l’altra curiositat és la mel de les abelles de Liguria ( Itàlia ) introduïdes a l’illa l’any 1880 per el Dr. August Fiebig amb els 12 ruscs portats directament d’Itàlia i mai han introduït cap altra abella a l’illa. La mel és absolutament autèntica d’aquestes abelles de Liguria ….. però a Kangaroo Island, a les antípodes. Vaig tastar aquesta mel, en un dels dos llocs  on en ténen i és boníssima. Malhauradament amb totes aquestes mesures de seguretat que s’han de passar als aeroports, no vaig poder portar-ne un pot. També perque el pes no m’ho permetía i les mesures de quarantena, pel que fa als aliments, que hi ha als aeroports d’Austràlia són extremadament dures i de vegades ben ridícules. Mentres esperes el teu equipatge hi ha un o dos policíes a prop teu i una vegada tens la maleta al teu costat, un gos puja literalment sobre el teu equipatge a olorar si portes algún aliment.

Segueixo en contacte amb en Rudi, per anar aclarint una mica més pel que fa als noms de la flora i la fauna i perque és un pou d’informació de la zona.
Del nord del continent hem passat al sud; de Darwin a Adelaide; aproximadament uns 4.000 kms.


””’

La foscor ha envaït les ones de TV3

Un dia trist, però també indignant i molt emprenyats. Quina llibertat tenim ? Cap ni una. Ens trobem tots lligats, ben lligats, per què ho volem ? Ja ens està bé ? 


Les normes i les lleis hi són, però no per això són les correctes ni el que el poble vol.
Només uns polítics ho decideixen i la justícia els dóna suport.

El cel es va enfosquint i els núvols blancs es tornen negres, poc a poc, sense presses i si no hi ha acció, la foscor caurà en tot el País Valencià.

No deixem sols a Acció Cultural i en Eliseu Climent !!

”null”

Matí de diumenge – Drets dels infants

Els meus matins de diumenge són ja rutinaris; esmorzar, prendre el cafè i llegir el diari.

Avui fa 18 anys es va signar el conveni sobre els drets dels infants. Segueixo llegint :
‘Per desgràcia, les mesures contra la pobresa infantil i el risc social encara es veuen com una despesa, i no com una inversió, imprescindible èticament i molt redible socialment’. ‘ Si hi ha pobresa, la canalla en l’entorn urbà viurà en barraques, sense higiene, amb desnutrició i infeccions. És un tsunami silenciós, que mata en silenci’.
‘Aquí a Barcelona, no tenim tots els drets coberts: hi ha gent que viu al carrer’.
‘Entre 5.000 i 6.000 menors estan en situació de vulnerabilitat o risc a Barcelona. Invisibles. Més invisibles encara els menors estrangers sols’.
‘Vull aprendre i que els altres aprenguin’. ‘ La ment d’un infant no pensa en luxes, sinó en comprtir, viure junts, fer amics … És alegria. Això és el que necessita el món per canviar’.
Com és habitual tot llegint el suplement ‘Presència’ d’El Punt he copiat aquestes frases. Sense més comentaris i tots hauríem de reflexionar.
La fotografia correspòn a Sapa (Viêt Nam ), al poble de Taphin. L’infant encara dorm tranquilament ben aixoplugat a l’esquena de la seva mare.

”’null”’

Austràlia: Una illa – un continent – un país

Austràlia té 25.760 kms de costa i  una de les meravelles del món; els éssers vius més grans en un habitat com  la Barrera del Corall, un escull on us puc assegurar que és com una Ciutat dins el mar amb els seus carrers, avingudes, habitants de diverses procedències i encara se’n troben alguns absolutament desconeguts.


Crec que és l’únic país del món on un Primer Ministre, el senyor Harold Holt, nedant en una platja prop de Port Campbell, 90 kms al sud de Melbourne, estat de Victoria, va desaparèixer arrossegat per una onada i les corrents marines, i encara no han trobat el seu cos. Això va passar l’any 1967 !
Austràlia és el sisè país més gran del món i l’illa més extensa. És l’única illa que el mateix temps és un continent, i l’únic continent que també és un país.
Va ser el primer continent que es va conquerir per mar ( els aborígens van arribar-hi desde Papua Nova Guinea i Malaysia ), i l’últim. És l’únic país en que la seva història va començar en una presó l’any 1788.
Un país on hi vivíen els Aborígens feia ja més de 40.000 anys quan van arribar els convictes amb els seus guardians i famílies.

”””També té el monolit més famós i impressionant del món, l’Uluru o Ayers Rock. Et pots trobar amb els animals més mortífers de la terra. Les deu serps més verinoses del món viuen en aquesta illa; i una aranya de color negra amb potes llargues; una medusa amb uns tentacles enormes; un pop amb una espècie d’anells de color blau; una paparra que et deixa paralitzada i un peix dit ‘pedra’. Si agafes una caracola en una platja solitària, et pots trobar que surt un animaló petit i si pel que sigui el vols agafar o tocar, ja has begut oli … la seva picada és molt, molt dolenta.

A les platges et pots trobar, deixant de banda les meduses, algún tauró i els cocodrils estuaris que poden arribar a tenir una llargada de 7 metres ! Difícil de creure que puguis anar passejant tranquil.lament per una platja paradisíaca i de sobte veus com l’aigua es mou i sense tenir temps a reaccionar, el cocodril ja ha obert la boca …..
Les corrents marines són fortíssimes i et poden arrastrar fins a l’infinit,  i si et perds pel desert amb unes temperatures de més de 40º, no tens gaires possibilitats. I si surts dels camins assenyalats en un bosc, segur que et perds i poden trigar de 2 a 3 díes a trobar-te.
És un continent, un país, una illa, dura, salvatge i antiga. Els primers exploradors quan van tocar terra es van trobar amb uns éssers vius raríssims; crustacis tant grans que un home podia entrar-hi dins; uns rats penats que saltàven d’arbre en arbre i semblàven més una guineu que el que eren. El 80% de les plantes i animals d’Austràlia no existeixen en altres llocs del món, però el més sorprenent és la vida tant vegetal com animal que existeix en aquest continent-país en tots els terrenys i que sembla veritablement incompatible; i en canvi ho pots veure només sortint de les ciutats, de la costa. I la de coses que encara hi han per descobrir !!
Podría resumir el clima d’una manera molt rudimentària, però penso que efectiva:
Perfecte a Queensland ( Golden Coast, Brisbane, Cairns, Barrera del Corall ).
Boig a Melbourne. Un infern al desert. Fred a moderat a Tasmània. Agradable al Sud.
Molt calurós i humitat del 80% o 90% al Territori Nord (Darwin, Kakadu, Kimberley).
OK a Sydney. Calurós amb cels blaus i vermells a l’Oest.
És el país on he vist més cartells d’un color groc llampant, a les carreteres, als rius, a les platges, als llacs, els tolls d’aigua, al desert, a les muntanyes, als parcs nacionals, resumint a tot arreu, avisant dels perills que pots trobar . Les conseqüències per els viatgers i els mateixos australians que no fan cas, són esgarrifoses .
Un país, on en el petit poble de White Cliffs, al Gran Desert de Victoria l’electricitat va arribar l’any 1993 i la televisió l’any 1995.
Un país en que els colonitzadors anglesos els encantava  posar el seu nom a tot el que trepitjàven per primera vegada o en posar la primera pedra; Macquarie Harbour,
Macquarie Island, Macquarie River, Macquarie Fields, Macquarie Chair, Macquarie Pont i també el nom de Flinders el trobes pels carrers de molts pobles i Ciutats, en rius, aiguamolls, muntanyes. Macquarie va ser un governador i em sembla haver vist també un Banc amb el seu nom. Darling és un nom que també pots llegir arreu i resulta que correspòn a un altre Governador anomenat Ralph Darling.
Mirant el mapa d’Austràlia ( m’agrada mirar els mapes i llegir els noms dels pobles, rius, muntanyes ) pots trobar els noms més ridículs, llargs, difícils i divertits del món:
Wee Waa, Burrumbuttock, Mullumbimby, Tittybong, Meekatharra, Koonmarra, Marron, Terry-Hie-Hie, Gin Gin.
Austràlia no té aquests signes d’identitat que pots trobar ràpidament en altres països del món; sincerament haig de dir que tot és còmode, molt net i familiar.
No ténen cap manía i la gent és majoritàriament simpàtica, alegre i les Ciutats són segures i molt netes, i totes són prop del mar i el que vaig copsar després de la primera setmana de viatge, és veure a la gent, instintivament, com molt ordenada i molt igualitària.
Hi han moltíssimes platges on et pots banyar i fer surf sense cap perill; boscos on pots  caminar tranquil.lament i respirar de la natura; rius on pots navegar; carreteres correctes per on pots viatjar amb tranquil.l.itat i d’altres sense asfaltar ( si els cangurs et deixen ….) i sobretot una llum enlluernadora amb unes sortides de sol espectaculars, unes postes de sol inoblidables i un cel ple d’estrelles amb l’Estrella del Sur dominant el firmament.
La fotografía correspòn a Tallows Beach. Al fons es pot veure Broken Heads. Està situada a Byron Bay ( Golden Coast ) al sud de Brisbane i un dels llocs més emblemàtics per la gent amb una economía d’alt nivell, encara que una vegada hi ets, no t’ho sembla. És una ‘petita’ part de costa d’Austràlia …….

”””

Recordant Kakadu

Sembla que m’he deixat influir per l’immensitat del continent i últimament els meus posts són massa llargs i potser feixucs. Ja heu de tenir paciència per llegir-los al complet ! Gràcies.


Em resisteixo encara deixar Kakadu i aquí teniu una nova fotografía de les Angbangbang. Són quasi les 9 del matí i la calor apreta i molt, però aquest indret, el sec, l’humit, els rius, els aiguamolls és quelcom més que un parc. M’hi vaig trobar bé, lliure i vaig tornar a creure en aquest món que ens toca viure.

‘null’

L’arca de Noé australiana

Després d’haver recorregut aquest continent de nord a sud, est, centre fins a l’illa de Tasmània, podría dir sense cap mena de dubte que és una arca de Noé on hi pots trobar la fauna més inversemblant i única en el món. Hi ha animals perillosíssims, d’altres bon jans, però quasi tots són rars, molts rars per a nosaltres. No em pensava pas que pogués veure tots aquests éssers vius, en llibertat i tant i tant protegits; desde cangurs, a serps, passant per llangardaixos enormes, cocodrils, pelícans, cigonyes de color negre, ocells meravellosos, cacatúes, wombats, emu, dingo, dimoni de Tasmània, kassowari, aranyes, granotes, rats penats, meduses, peixos de mil colors,les inefables i enganxoses mosques, i fins i tot a Sydney vaig viure l’experiència d’una plaga de milers d’arnas negres i grans,  per tota la Ciutat !
”’De cangurs en trobes per tot el país; n’hi han més de 50 milions !!  Si vas en cotxe, sempre en trobes de morts, ja que són un perill i travessen els camins i carreteres i s’ha d’anar molt en compte, ja que si tens la mala sort de xocar amb un cangur dels grans, fins i tot pot causar un greu accident. Em van explicar que l’any passat el Govern va donar llicència per matar-ne uns 7.500.000. La carn la compren els carnissers per la seva venda i evidentment quan viatges per aquest continent sempre et trobaràs amb un plat de carn d’aquest animal. És bona; el gust és una mica fort, semblant al fetge de vedella. Viuen en llibertat i és herbívor. Normalment et serveixen la carn feta a la brasa.


Tinc fet un arxiu amb fotografíes de tots els animals que vaig veure en llibertat i també en petits zoològics que fan com de refugi i protecció.

 Començo amb aquest simpàtic koala que, miracle, vaig poder fer-li la fotografia despert !  Està feta a l’illa Kangaroo davant d’Adelaide. És una illa que sembla petita, però és la tercera més gran del país; 155 kms de llargada i 55 kms d’amplada! A mig camí de la costa nord, hi ha un indret on pots veure molts koalas a dalt dels arbres dormint, sempre dormint i vaig tenir la sort de veure aquest sentadet en un arbre de no gaire alçada i que va obrir els ulls.  Perque, vas caminant entre els eucaliptus, i mirant a dalt de tot dels arbres, i, ja els veus ja, però al final et fan mal les cervicals de tant mirar enlaire !

Són veritablement maquíssims i sembla un nino de peluix ! Però, compte, no se’ls pot tocar, perque ténen reaccions poc ‘amigables’ i els seus crits es poden escoltar per tota l’illa !

De koalas de peluix en pots trobar a tot el país i és un bon record per casa. Em va ser difícil trobar-ne ‘made in Australia ( el 90% són made in China),però ho vaig aconseguir i en tinc un igualet que el de la fotografia.

Outback – Lloc remot

No es pot entendre Austràlia sense anar als territoris anomenats ‘Outback’ i que podríem traduïr com ” lloc remot” – ” la terra més llunyana ”, darrera les ciutats i les terres fèrtils de la costa. Tampoc crec que ningú pugui dir que ha estat i viatjat en aquest continent si no ha caminat, encara que sigui uns metres, per camins i deserts de l’Outback.

Per fer-ho s’ha de tenir en compte que t’endinses en un territori absolutament salvatge i has d’anar preparat, informat i sabent que pots arribar a estar en perill … i tenir temps.
He copsat ara, després del meu viatge, que Austràlia és un continent, un país, on tot el que passa no es considera de primera pàgina, un país jove i desconegut.

Hi ha dues maneres de viatjar per aquest continent; amb viatges organitzats per agències tant del nostre país com les ubicades a Austràlia. Els itineraris són engrescadors i ben fets. Tens garantida una seguretat i pots veure el més important del continent; Barrera del Corall, Parcs Nacionals com Kakadu i Uluru, ‘rainforest’ boscos verdes i frondosos, ciutats grans i més petites, Illa de Kangaroo davant mateix de la ciutat d’Adelaide. Però necessites temps i per veure tot això com a mínim són de 22 a 25 díes. No recomano fer un viatge a Austràlia de 12 a 17 díes.
Fins arribar-hi has de calcular entre 24 a 30 hores de viatge i a més perds un día de la teva vida ! Marxes un dilluns de casa i arribes el dimecres !
L’altra manera de viatjar és individualment, però cal preparar-se el viatge molt i molt bé des de casa abans de marxar. Un exemple; si llogues un cotxe, abans de començar el viatge, has de fer-te un itinerari precís i si passes per el desert, el Outback, saber on són les benzineres i sobretot portar bidons amb benzina, com a mínim dos, plens fins dalt, i aigua. En un altre post escriuré sobre els perills dels animals salvatges, però també de totes les meravellese en que et pots trobar.

””’Les dimensions d’aquests continent són tant grans, els deserts salvatges, inhòspits, llunyans, perillosos, un lloc perfecte per amargar-te i en aquest context de llunyania i el poc interès que tenim a la resta del món pel que passa a Austràlia, he llegit una notícia de l’any 1993 en un lloc anomenat Banjawarn Station al Gran Desert Victoria de l’Austràlia Occidental, que m’ha deixat glaçada, esgarrifada, atemorida.


 Els sismògrafs van detectar un terratrèmol, que no ho va ser, i tothom es va preguntar que havia passat. Tampoc va caure un meteorit; la poca gent que ho va veure, expliquen que el cel es va tornar lluminós i fins i tot alguns aborígens van explicar que els semblava que havia arribat la fí del món.

Doncs bé, aquesta ‘misteriosa’ explosió va tenir una explicació uns anys després, exctament el 1995, arran del llençament d’un gas mortífer, el ‘ sarin ‘ , al metro de Tokyo i que va causar morts i centenars de ferits. La secta Aum Shinrikyo n’era responsable i quan van detenir el fundador Chizuo Matsumoto o Shoko Asahara i van regirar la seva casa, van trobar uns documents de compra de 200.000 ha a Banjawarn Station Austràlia, precisament.
Aleshores van anar a veure que hi havia en aquesta propietat i la sorpresa va ser majúscula; laboratoris, urani, armes químiques, és a dir, aquella explosió no va ser res més que una ‘prova’ !

 Aquesta secta va arribar a tenir 60.000 seguidors, 30.000 a Rússia, un patrimoni d’1 bilió de dólars en or, propietats i diner en efectiu i molts enginyers nuclears i científics, reclutats a Rússia i al Japó, que treballàvem per la finalitat d’ensenyar la ‘veritat al món’. Tant els Governs del Japó com fins i tot dels Estats Units, van donar autorització aquesta secta dins els protocols de les religions !! Aquest individu, fundador, responsable i cap visible d’Aum Shinrikyo, va ser jutjat al Japó i està esperant de ser executat.
No s’han acceptat cap de les seves apel.lacions i només advocats d’ofici porten el tema.

És tant immens aquest territori, que fins i tot una secta tant i tant perillosa, cruel, malaltissa com aquesta, va poder experimentar les seves armes bioquímiques, sense que ningú els destorbés … o perque ja estàven al darrera d’investigar les armes químiques de l’Irak, Iran …… i a Austràlia no hi passa res. Terrible !

La fotografia correspòn al desert del centre d’Austràlia, Uluru i Kata Tjuta. En aquest indret encara veus les muntanyes sagrades que aparèixen de sobte, però en altres deserts no es veu el final del camí. Fins i tot quan fas el viatge en tren de Sydney a Perth, pots arribar a circular en línia recta durant més de 400 kms sense cap viratge; per cert després del Transiberià, aquest és un dels trens de més llarg recorregut del món – 4.400 kms -.

Encara que siguin dos o tres díes, (millor una setmana), trepitjar aquest Outback és estar veritablement a Austràlia i encara més si et pots beure una cervesa fresca en un d’aquests bars, casa de menjars, botiga, benzinera, que et pots trobar en el lloc més inesperat.



””

Matí de diumenge – El primer cafè

El primer que faig pel matí és fer cafè. A casa sempre hem estat cafeters, encara que ara a  mí també m’agrada molt el tè, no el de bossetes, de diferents llocs.

Però tants i tants anys prenent un cafè torrat per el meu pare, dalt del terrat de casa, això no s’oblida. Encara guardem la torradora de ferro colat i el pot on guardo el cafè, un pot gran on s’hi guardàven els ‘caldets’ Maggi i que el meu pare va portar buit.

Ara tasto café d’arreu del món; en aquest moment de Nova Guinea; estic esperant rebre cafè del Viêt Nam; de les cooperatives de Nicaragua; de Kènia o Ethiòpia.

””Sempre tinc un plaer especial quan m’aixeco; obrir el pot del caldets Maggi, treure el cafè, de vegades en grà i amb un molinet elèctric deixar-lo a punt per fer la infusió correcte. Amb la tassa ‘especial’ del cafè dels matins, obro la finestra, i a glopets me’l prenc tot mirant les estrelles que encara són al firmament o escoltant els crits de les cotorres que volen en grup, o les tórtores.


El meu pare sempre ens deia que la millor barreja era; Colòmbia sempre i barrejat amb Nicaragua. Quan pujava al terrat per torrar el cafè era veritablement tot un cerimonial; uns draps de cotó extesos al terra; tallar la llenya en petites tiges; una mica de carbó comprat al carboner del carrer de casa; encendre el foc; fer brasa i posar el cafè cru dins la cavitat i anar donant voltes i més voltes sobre el foc encés; obrir la finestreta i veure com està, remenar i tornem-hi, fins que el meu pare ja sabía que el torrat era perfecte.
Aleshores extenia el cafè torrat sobre els draps de cotó per refredar-lo.

No us puc dir la flaire que s’extenia per tot el barri !! ‘ En Ramón ja està torrant cafè ‘ deient tots els veïns, i amb enveja, perque seguidament pujàvem a cercar-lo per fer uns cafès sols o amb llet que ens llepàvem els dits.

Ara el cafè el compro ja torrat, però les memòries sempre hi són i pels matins un cafè saborós, acabat de fer, sempre és un dels petits plaers de la vida.

I aquest matí de diumenge, 2 de desembre 2007, el plaer ha estat encara més gran …. ja m’enteneu, oi ?



””