Chào ông Viêt Nam

A casa sempre vaig veure cosir, i la meva padrina era una modista de primer ordre. Era una germana del meu pare. Els meus avis van tenir 6 nois i 4 noies i la meva padrina era la noia més gran. Tenía una traça única en donar la volta a un vestit dels seus germans i tornar-lo a cosir. El resultat era un vestit absolutament nou. Jo em passava tardes al seu costat, jugant amb els fils, agulles, tisores, els ous de fusta per fer sargits als mitjons, un imant per recollir les agulles de cap del terra… La tauleta de treball era una simfonia de colors; peces de teixits, botons, fils vermells, grocs, blaus, patrons.
Malhauradament, encara que vaig aprendre a cosir, mai em va agradar i sóc un veritable desastre.

”’Vaig renovar el meu vestuari a Viêt Nam. Quan fas viatges a països llunyans, cal dur la roba més vella i llençar-la a mida que la fas servir i comprar-ne de nova al país on t’hi trobis.
A més tant a Hà Nôi, com a Hoi An o Ho Chi Minh City, una de les prioritats és entrar a les botigues de confecció, on pots escollir el teu nou vestuari. Si tens una figura estitlitzada com les vietnamites, cap problema, ja està tot fet, però també pots demanar vestits a mida tant per dona com per home.

Comencen a ensenyar-te peces de teixits de molt bona qualitat, diría boníssima, llí, cotó, seda. Portes un dibuix o els hi expliques el que voldríes. Prenen mides. Mentrestant, et serveixen un té, bé, vàries tassetes de tè. Fas una ullada per la botiga, i com no podia ser d’una altra manera, veus en un lloc concret, l’altar dels seus ancestres, amb incens, flors, menjar i les fotografíes.

Comencen a fer el patró davant teu i després d’un temps raonable, pots fer una primera prova. Si el temps s’allarga, doncs, vas a tafanejar pel carrer o vas a prendre una cervesa en un ‘Bia Hoi’.

L’endemà, és a dir, a les 24 hores, tens ja el teu vestit, el pantaló i una brusa a la recepció de l’hotel. Perfectes ! Excel.lents modistes, qualitat en el teixit escollit i el preu molt barat; per fer-vos una idea; com unes ‘terceres rebaixes’ al nostre país.

També vaig entrar en una botiga a Sapa, a la mateixa plaça del centre. Vaig comprar-me una brusa amb un brodat típic de la zona i em van prendre mides per una segona brusa. El provador era la cuina (!!!!) on estàven preparant el seu dinar ! L’endemà vaig anar a recollir-la.
La roba és fresca, còmoda i que voleu que us digui, tinc el sentiment de ser més a prop de Viêt Nam.

Podeu veure com comencen a tallar el teixit de seda negre dels pantalons fet a mida que vaig comprar, mentres bebia un tè.
Carrer Hàng Gai – a dos minuts del Hô Hoàn Kiêm el llac del centre de Hà Nôi. Aquest carrer és plé de botigues i també de carrerons amagats on pots trobar un Bia Hoi.

Ignoro si d’aquí a pocs anys els tallers industrials de confecció faran perdre aquest art de cosir; si passarà com a casa nostra. De moment, pots trobar infinitat de modistes a Viêt Nam que fan un treball diligent, virtuós i amb molta paciència.

””

En aquests últims díes les notícies han estat sobretot centrades en la visita del President de Viêt Nam, la primera després de la guerra, als EE.UU. i la seva entrevista amb el senyor Bush. També en la comparexència dels afectats amb l’agent orange davant un Tribunal de New York reclamant justícia per a més de 3.000.000 de vietnamites i rebre les compensacions i reparacions, i sobretot justícia, per part de les empreses químiques com Monsanto, Dow i 35 més.
Uns centenars o milers de vietnamites que van fugir del seu país en acabar la guerra van ser sempre presents al carrer, manifestant-se per demanar més democràcia i llibertat d’expressió al President del seu país d’origen.
””’Fent un resum necessari, i després d’haver llegit diversos mitjans de comunicació tant dels EE.UU., com de Viêt Nam, com del Regne Unit i Sudest asiàtic, quins han estat els objectius aconseguits :

El Tribunal de New York estudiarà si és just fer un judici per compensar els danys de l’agent orange. Ja és un èxit haver pogut presentar-se per segona vegada a reclamar justícia. Ara cal esperar unos mesos per conèixer la decisió del Tribunal, però totes les campanyes en favor dels afectats i les víctimes de l’agent orange seguiràn.

Mentrestant, el senyor Bush ha acceptat pagar el cost que representa treure els magatzems, encara existents, de dioxina a Danang ( Centre de Viêt Nam ). S’ha anomenat una comisió mixta, EE-UU. – Viêt Nam per eliminar aquests dipòsits. Un informe, dit Hartfield de Canada i que es va publicar fa unes setmanes, va confirmar l’altíssima toxicitat de la zona prop d’aquests magatzems ( la guerra va acabar l’any 1975 !!!!!!! )

Els científics, evidentment de la part d’EE.UU., encara discuteixen la causa-efecte de l’agent orange en els naixements de criatures, encara avui, amb malformacions terribles.

S’han arribat també a acords econòmics ( Viêt Nam és un dels països dits ‘emergents’ del sudest asiàtic ), però el President de Viêt Nam ha deixat clar que els ajuts i entrades de capital, seràn controlades per el Govern.

Viêt Nam està quasi tancant les ferides de tants anys de guerra i està entrant en aquest progrés, que molts veuen un perill per la seva cultura i la seva idiosincràsia com a nació independent. Però és un país encara pobre, necessita ajut per poder mantenir el medi ambient, els camps, les muntanyes, els boscs, els rius; reconstruir encara infraestructures, però fer-ho amb equilibri, sense que el progrés els faci pagar un preu molt alt.

És clar i evident que en un sistema totalitari sempre hi hauràn mancances de llibertat, però quan parles amb la majoria de la gent del país,de moment, veuen el futur amb optimisme i no volen canvis.

Permeute-me transcriure, resumit, un article aparegut al New York Times:

”Si nosaltres estem exigint més llibertat d’expressió i llibertat religiosa a Viêt Nam, molt a prop de la Casa Blanca, està el cementiri dels soldats morts i a les seves tombes, encara es poden veure calaveres de soldats del Viêt Cong que van portar a casa com un trofeu. Alguns cranis són encara a la duana; altres són utilitzats com cendrers.
Podeu imaginar-vos el patiment de les famílies vietnamites que no saben on són les restes dels seus familiars i no poden enterrar-los a la seva terra ? Per a ells, els seus estimats, segueixen perduts en el cel, sense destí. Costa tant retornar aquests cranis per poder identificar-los i retornar-los als seus familiars ?
El President Bush necessita tornar aquestes calaveres. Honorant els morts, també demostrem el nostre respecte als vius”.

Vaig tenir una esgarrifança molt gran després d’haver llegit aquest article:
The New York Times – 22 de juny 2007 – Op-Ed contributor
Lori Andrews – Chicago – Professora al Chicago-Kent College de Dret. Autora de la novela ‘ The Silent Assassin’.

La fotografia correspòn a un enterrament en un poblet no gaire lluny de Hà Nôi i en direcció a Hoa Lu.”

No recordo on vaig llegir i qui ho va escriure : ‘ Les diferents cultures del món es coneixen per les seves sensacions en la mesura del temps’. És cert que tots els països del món ténen un rel.lotge oficial amb unes minuteres on podem veure com avancen els minuts i les hores.
Parlant amb el coronel Van de l’exèrcit de Viêt Nam i que va lluitar durant 31 anys, desde 1944 fins a 1975, contra els invasors occidentals, em va dir molt seriosament:
‘Vosaltres els europeus mesureu el temps igual a diners.
Sempre esteu corrent. Sempre esteu pensant que no teniu temps per fer-ho tot, i el que cal és saber ser propietari absolut del teu propi temps’.
””’També molt seriosament em va comentar; ‘És una tonteria celebrar aniversaris el dia del teu naixement, perque sempre esteu pendents de quants anys us queden de vida. Quan comença un any, tots ho hem de celebrar i pensar que tenim tot un any per endavant. Aquí al sudest asiàtic tenim un altre concepte de la mesura del temps. Per aquest motiu quan vénen els occidentals a establir-se, sempre els diem el mateix; paciència, molta paciència i no tenir mai pressa. El concepte temps-diners encara no està arrelat al meu país. No ho sé si amb la globalització, els canvis, arribarà un dia que nosaltres també haurem de córrer. Nosaltres som conscients que podem viure cent anys, bé doncs, visquem-los tranquil.lament amb serenitat i deixem passar el díes i els mesos’.

És evident que després de la xerrada amb el coronel, vaig ser testimoni de la mesura del temps per part dels vietnamites i suposo que tots els altres pobles i nacions del sudest asiàtic. Es veu molt i molt bé quan viatges per carretera. Sempre trobes gent treballant al camp, en tallers, en botigues, en mercats, noies i nois sortint de les escoles, però també veus tanta gent o més sense fer res, descansant, prenent el tè, fumant, petant la xerrada, a la barberia situada a l’aire lliure al costat mateix de la carretera, donant de menjar al bestiar, sentats prenent una cervesa o menjant pho, jugant a futbol o a badminton, mirant la televisió, pescant, cercant cargols. Quan entres en un taller, de ceràmica per exemple, t’hi trobes amb els artesans, però tampoc n’hi han gaires.

La veritat és que no sé com s’ho faran per reconciliar tradició amb modernitat i com continuar utilisant el seu temps d’una forma tant i tant racional com fins ara per poder mantenir la seva tranquil.litat personal i el de la seva família i amics.

A les grans Ciutats tambér vaig ser testimoni directa d’una incidència de tràfic entre dues motos i un taxi; cap paraula malsonant, cap discusió, cap baralla, van parlar-se entre els conductors i tranquilament van continuar el seu camí.
Per cert, la infracció de tràfic era de multa i mínim de 10 punts …… però, ai, aquest és un problema a Viêt Nam.
No hi ha controls i tothom va per lliure !

També vaig ser en unes oficines de serveis, de capital privat, i la veritat és que les noies no aixecàven el cap per rès i molt eficientment anàven fent la feina. Puntualment marxàven en el seu temps lliure per dinar. Comencen molt aviat pel matí, a les 8 o fins i tot a les 7. La jornada laboral és de 8 o 9 hores. A les 6 del matí hi ha un tràfic intens pels carrers de Hà Nôi. Abans, però, ja han fet els seus exercicis gimnàstics als parcs; respiració, estiraments, musculació.

En la fotografia podeu veure el pati d’un establiment de queviures a peu de carretera viatjant de Ho Chi Minh a Tây Ninh, prop de la frontera amb Cambodja. Entre venda i venda, sempre hi ha temps per un petit descans i la gent que és a la botiga a comprar, ho entén.

””

He passat tota la tarda llegint els blocaires poetes.
Vaig aprenent a mesurar millor el temps. I les quasi dues hores de lectura han estat un bàlsam. M’han fet sentir tot tipus d’emocions i ho he passat tant i tant bé.

I només cal prémer un botonet, encendre el teu Mac, obrir la web, entrar als blocs i començar a llegir.

Mentres has posat la teva música preferida, i quines dues hores gratuïtes tant magnífiques que he viscut aquesta tarda de Sant Joan ! Gràcies poetes blocaires. Aquesta flor té per nom ‘ hoa quynh’ i és la flor dels poetes. Va per vosaltres !

null

Aquesta fotografia la tinc pendent per penjar en els meus posts ja fa molt de temps. És una mare de l’ètnia H’mong vermell amb el seu fillet còmodament sentat a la seva esquena.

Em va ser difícil entendre’m amb ells. Parlen unes poques paraules en anglès apreses dels turistes. Són sempre al teu costat per intentar vendre els seus brodats; coixineres, bolsos, faldilles.

Quan miro aquesta fotografia veig la frescor en la mirada de la mare i l’afecte que el seu fillet reb d’ella.
null

No puc deixar d’escriure, i així ho vaig fer en el meu bloc de notes, el dinar que el Coronel Van i la seva família ens van oferir un dilluns, 2 d’octubre de 2007.

– Xúp cúa : Sopa de crancs amb hortalisses.
– Xà lách quà du dù cà rôt : Amanida de papaia i pastanaga.
– Nem : Rotllets camperols embolicats amb paper d’arròs.
– Ca ham trau / co’m trang : Carpa amb arròs. El peix el ténen dins la cendra durant onze hores amb mel i gengibre.
-Cha nuong / bun: Porc a la brasa amb ‘vermicelli’ d’arròs.
– Hoa qua : Fruita del temps.
– Tè o cafè.
‘Ja era ‘una mica’ experta en utilitzar els bastonets, però quan veuen occidentals, sempre et posen els coberts tradicionals, com una atenció, però crec que més aviat per ajudar-nos a menjar millor. De fet quan aprens a utilitzar els bastonets, acabes menjant sense presses, a poc a poc, descobrint uns sabors desconeguts.

La carpa, un peix que mai he menjat aquí, fet d’aquesta manera, va resultar un plat exquisit i no em vaig deixar ni les espines.

Els nem ja he après a fer-los a casa. M’agraden els embolicats amb paper d’arròs, amb les verdures crues i unes cuetes de gamba saltejades a la paella. La salsa amb el nuoc mam, vinagre d’arròs, una mica de bitxo, no gaire picant, i un afegit de sucre.

La fotografía correspòn al menjador de la casa del coronel Van amb la taula preparada. No cal dir que vaig deixar ‘una petjada’ meva en una de les cadires ……..
Fixeu-vos en l’altar dels ancestres del coronel Van al fons.
Vagis on vagis, una casa particular, un bar, un restaurant, un cafè, una botiga de roba de seda, tallers, els seus ancestres sempre hi són presents.’

Song Thap és un altre dels poblets que vaig visitar situat a pocs kilòmetres de Hà Nôi. Vaig visitar els altres pobles artesans i en aquest era on havíem de dinar en una casa d’una família vietnamita. Quan vam entrar al poble per un pont, vaig tenir l’impresió de ser en un poble miner; pols negra, fosc, olors de ferros, tricicles transportant ferralles.

De sobte vam veure foc dins les cases ! No és una fàbrica per fondre metalls i ferralla, són totes les cases del poble que són foneríes !!
”Tothom hi treballa, dones i homes. Em semblava una mica grotesc o diguem rar que poguéssim anar a una casa vietnamita del secle 18è per dinar, quan tot el poble és una veritable foneria. Però sí, vam entrar en una casa passant per una carreró estret i arbres que sobresortíen dels murs i vam entrar per una porta petita al seu pati. Planta baixa, portes obertes, menjador i dues sales amb separacions, però eren obertes. Cadires còmodes, una taula ben posada amb vaixella senzilla de ceràmica, l’altar dels ancestres presidint el menjador, amb les seves fotografíes, l’incens, les flors, els retrats. En una altra pared fotografíes, reconeixements, medalles. El Coronel Van, vidu, molt envellit, és el que ens dóna la benvinguda a casa seva.

Ens convida a beure amb ell el seu ví d’arròs. Parla francès i a pesar de la seva malaltia, encara podem veure com li agrada que vingui gent d’altres països, altres cultures, a casa seva on ens ofereix un dinar excel.lent, per altra banda, i la possibilitat de petar la xerrada i escoltar les seves experiències i respondre a les nostres preguntes.

Ha estat lluitant en defensa del seu país durant 31 anys, sense descans, 1944 – 1975. Coneix els patiments i els horrors de les guerres; la fam i la pobresa després que les guerres han acabat, les injustícies i la crueltat de tothom, les incomprensions, la responsabilitat de vetllar per tota la família i fugir de les bombes, però també coneix la vida en pau, l’amor per la seva família i el seu poble, els infants,
el voler ser d’un poble, la seva cultura.
Els seus ull petits, quasi tancats, desprenen una mirada de pau i també de tristesa, però alegre, no ho sé. És difícil penetrar en la mirada d’uns ulls rasgats i petits.

Vam marxar, potser massa aviat. Hagués volgut quedar-me fins tard al vespre, prendre el tè, seguir parlant , però per sobre de tot, escoltar al coronel Van i tota la seva petita saviesa. Mentres, la seva filla i nets netejen i un infant petitonet, un nen d’un any, el seu besnet, intenta aixecar-se i començar a caminar per el jardí.

”

Els cham és una de les 54 ètnies existents a Viêt Nam. Actualment són uns 132.900 els descendents del Regne de Champa que va ser poderós i important al llarg dels secles 12è al 15è. Majoritàriament viuen a la part central de Viêt Nam, entre Danang i Nha Trang. Aquest grup va rebre la influència de l’hinduisme, sobretot per les seves relacions comercials amb Índia. La seva llengua pertany al grup Malaiès-Polinesi i ténen com escriptura, el sànscrit i l’escriptura cham, totes dues en el sistema sànscrit.
Durant aquest període els Cham van mantenir la seva nació: Cham Pa. Els Viêt van acabar conquerint aquest regne.
”’Van construïr uns conjunts d’edificis amb maons, molt singulars, on practicàven, i practiquen avui encara, les seves creences religioses, islam i hinduisme. Son una minoria en el Viêt Nam actual, però aquestes construccions són molt interessants de visitar. El fet de no poder visitar ni Hoi An ni Hue, va significar conèixer Nha Trang que no hi era en el meu itinerari. Al larg dels díes d’estada vaig anar descobrint aquesta Ciutat. És evident i molt clar que la visita a Hoi An i Hué és més interessant, però jo sempre penso que descobrir i integrar-se ‘temporalment’ en llocs poc coneguts, pots trobar-te amb sorpreses agradables i realitats desconegudes.

En un petit puig de la Ciutat es troba un conjunt de torres cham molt i molt boniques. Dins de cada torre s’hi pot veure les imatges de les deesses, sempre amb incens i flors. Fa pocs anys van escolpir una figura gegantina de Buda, sentat i estirat. Serà per demostrar la superioritat dels viêts sobre els chams ? Davant les escales que pugen fins la figura del monumental Buda de color blanc, vaig veure per primera i única vegada a Viêt Nam, al llarg dels 25 díes, pidolaires, gent pobre, sentats i estirats a terra, corrent darrera el turista.

Important: Nha Trang és una parada del tren de l’unificació que travessa tot el país de Nord a Sud. Per aquells que els hi agradi viatjar en tren, poden fer-ho desde Ho Chi Minh fins a Nha Trang. Quan arribes, i tot just al costat, podem veure la catedral catòlica de la Ciutat, un dels edificis més lletjos que he vist mai. La van construïr els francesos entre els anys 1928 al 1933 amb totxos o totxanes de ciment pur, gris, trist.

Vaig arribar a la conclusió que el Govern del país no els interessava gaire, més aviat gens, rehabilitar o fer dels edificis religiosos llocs agradables. Ara que han vist que el turisme és bò pel país, s’han afanyat a restaurar monuments dels cham, esglèsies catòliques o altres pagodes o temples budistes. També s’ha de dir que Viêt Nam fins fa molt poquet era a la cua dels països més pobres del món.

Desde aquest puig es poden contemplar unes vistes de la població, la costa i les illes, magnífiques.

Els cham els encanta mastegar fulles de betel. La recepta és la següent: Una fulla de betel, mig cacauet d’areca( de la família de les palmeres), una mica d’arrel d’artocarpus (l’arbre del pa), un trocet de llima, tot barrejat i a mastegar, lentament molt lentament. Aquesta barreja entre picant i àcid i, diguem-ho clar, amb efectes al.lucinògens ( és un cosí germà de la marihuana i l’hashish), et fa córrer la circulació de la sang, és un antisèptic, elimina l’alè molest, reforça les genives, al.leugera el dolor reumàtic i els mals de panxa.
No vaig tenir l’oportunitat de provar-ho. De fet, em trobava bé i no calía …… però m’hagués agradat mastegar durant una estoneta el betel. I vaig descobrir el per què de tanta gent arreu del país mastegant tota l’estona … i no són xiclets precisament !
”’

Vaig tenir un molt bon pensament d’acabar el meu viatge per Viêt Nam fent una estada llarga de sis díes a Nha Trang, a la costa del sud, capital de la província de Khan Hoa. És una ciutat de quasi 400.000 habitants amb una platja de 6 kms davant mateix de la població i moltes més al nord i sud, sense comptar les illes, més de 71 ! Finals d’octubre, novembre, desembre i potser gener, és època de pluges i les aigües dels rius es troben amb el mar i el color transparent es converteix en color marró de la terra i tot el que els rius arroseguen al mar.
Però Nha Trang és molt més que un lloc d’estiueg i turístic.
”’Podríem dir que podría ser una població ‘emergent’ de costa i amb voluntat de seduïr al turista. És possible que si no hi posen frè, es podría convertir tranquil.lament en una destinació d’aquelles que tots coneixem molt bé; ‘platja, sol, alcohol, festes, bon menjar’. Vaig llegir en un diari de Viêt Nam que ” cal anar en compte en transformar aquests paratges en cimenteres i no s’ha de destruïr el medi natural. Hi han exemples molt clars dels resultats d’aquesta política a Espanya” ¿¿??

Nha Trang és un port de pescadors important. També
exporta cafè, fruites, llavors de sèsam i sal. Les salines són especialment meravelloses. No vaig anar-hi, i ara m’estiro dels cabells, ja que el qui li agrada la fotografia, en aquestes salines té motius més que suficients per aconseguir unes imatges úniques. Vaig compensar-ho anant a veure l’estudi d’un fotògraf de Nha Trang que amb la seva Leica, i en blanc i negre, té exposades fotografíes de la zona d’una qualitat inigualable.
Una d’elles la tinc al menjador de casa.

A Nha Trang hi han temples de la cultura Cham molt interessants, ‘Po Nagar Cham’; també es pot visitar l’Institut Pasteur, construït per el Dr. Alexandre Yersin (1863-1943), probablement la persona que va arribar d’occident a Viêt Nam més estimat per els vietnamites.
Va nèixer a Suïssa i només arribar a Viêt Nam va aprendre la seva llengua i la parlava amb fluidesa. Va introduïr a Viêt Nam el cautxu i la quinina. Va descobrir el microbi de la plaga bubònica i va dedicar tota la seva vida als estudis de medecina. Actualment aquest Institut coordina les vaccinacions per la població del sud del país i fabrica vacunes com la de la ràbia i la encefalitis B, per exemple.
El museu conserva la biblioteca del Dr. Yersin, els seus apunts, estudis, els seus instruments d’investigació. Va voler ser enterrat a Nha Trang.
És interessant , també, visitar el Museu-Institut Oceanogràfic, fundat l’any 1923, per conèixer la fauna marina de la zona i tots els estris de pesca.

Però el millor d’aquesta Ciutat és veure com milers, sí, milers de persones, de totes les edats, dones, homes, noiets, noietes, es troben a les 5 del matí a la platja i al passeig i comencen els seus exercicis de gimnàstica. Uns altaveus col.locats estratègicament dóna les pautes dels exercicis a fer. Durant més d’una hora tot és moviment a Nha Trang, fins ben avançades les 6 del matí. Vaig comentar a Hai, el noi que m’acompanyava, que per fer gimnàstica al meu país hem de pagar.
Em vaig quedar fins la sortida del sol. Vaig esmorzar un pho boníssim i vaig anar al mercat.

Continuarem explicant coses de Nha Trang, de platges, d’activitats, d’història, costums, d’anar de compres, de l’ètnia Cham, de llegendes, de natura, de no fer res …….

En aquesta cabana a la mateixa platja i per descansar, vaig gaudir d’un massatge veritablement guaridor d’un estat d’ànim més aviat baix. Un petit luxe, però és un fet ben normal a Viêt Nam i a més a preus molt, molt barats.

”’

Hoa; així és es anomeda la flor en llengua vietnamita i la flor dins la cultura tradicional d’aquest país té un significat important. En el poema Kiêu de Nguyên Du ( secle 18è ), la seva biblia cultural, hi han 130 versos on la paraula ‘hoa’ està escrita. La llengua vietnamita té moltíssimes paraules i expressions que ténen una connotació amb la flor.
La quantitat de flors de diferents colors, espècies, úniques, exuberants, que vaig anar observant i admirant al llarg del meu viatge, i sobretot, com en qualsevol raconet de la casa més senzilla sempre veus flors, colors, vaig pensar que havia d’haver-hi quelcom més que una ornamentació o una passió per les plantes.
””””’……i llegint al mestre Hu’u Ngoc, he anat descobrint significats, proverbis, ofrenes i tota mena de llegendes. Viêt Nam no és diferent d’altres cultures siguin asiàtiques o occidentals.
”Có hoa tay” literalment vol dir: ‘té la bellesa i les formes de les flors en els seus dits”. Significat real: ” mans destres.
”Hoa dá” literalment : ‘flor de roca’. Significat real: ‘corall’.

En les ofrenes als esperits i deesses dels temples, sempre pots veure plats plens de flors, alguns amb aigua i les flors surant lentament. El llistat de flors que els vietnamites ofereixen als seus esperits, ancestres, deesses són :
– hoa sói / eugènia.
– hoa ngâ / algaria.
– hoa lan / orquídia.

La flor de lotus – hoa sen – és de llarg la flor per excel.lència i curiosament la rosa – hoa hông – és considerada com una flor importada d’occident, ja que no figura en cap poema ni en el folklore popular ni en el teatre.

Un proverbi vietnamita diu : ‘La flor de lotus creix en un fangar i no desprèn cap olor nausebunda, ens el contrari’.
Originàriament, és el simbol de la vida emergent del caos de les aigües contaminades i brutes.

Però les flors ornamentals també juguen un paper important dins la cultura del país. En arxius d’escriptures i poemes durant el regnat de Lê Dai Hàhn ( secle 10è ) i durant el regnat de L´y ( secles 11è i 12è ) ja existeixen pobles dedicats exclusivament al cultiu de les flors.

Els vietnamites sempre van preferir, i volíen i estimàven cuidar i fer crèixer, les seves flors ornamentals.
Avui, ja ténen una economía emergent amb les flors i han aconseguit unir cultura amb comerç. És l’impacte i les influències d’Occident al llarg del secle XX amb la colonització dels francesos.

Les flors ornamentals més apreciades i amb més demanda són : orquídies, camèlies, crisantems, dàlies, gessamí, flors de presseguer, flors d’albercoquer, narcisos, roses,
‘sói’, ‘môc’, ‘qu`yn’, ‘phù dung’.
Em sap greu no poder donar una traducció a les flors que he escrit en llengua vietnamita. He demanat un llibre de botànica amb fotografíes i amb els noms científics dels arbres, de flors, de plantes i així poder fer un arxiu rigurós de tot el que vaig fotografiar i per conèixer, evidentment, les flors exclusives de Viêt Nam.

Les flors també ténen el seu significat ètic i reflecteixen el caràcter de la persona que les fa crèixer i les estima.
Orquídia és a dalt de tot; la bellesa total en la dona i l’home.
El crisantem és el simbol de la tardor i evoca el retir d’una ànima indiferent davant els honors.
‘Hoa qu`ynh’ ( un tipus d’hortènsia) la flor dels poetes evocant una nit plàcida i exuberant en flors.
La flor blanca de l’albercoquer representa la resistència, perque floreixen tot sols ja entrant a l’hivern.
També existeix el simbol, de les flors en dos grups:
Tú’ Hû’u ( amistad ): albercoquer, orquídia, crisantem i bambú.
Tú’ Quy´( amor-estimació): presseguer, lotus, crisantem i pí.

Navegant per els canals del Delta del Mekong vam anar a dinar a una casa particular, la del senyor Sau Giao. És l’exemple més clar de tot el que he tractat d’explicar. Al seu jardí cultiva, estima, fa crèixer tot tipus de flors, arbres i bonsais, senzillament perque li agrada. No hi havíen gaires orquídees, però la de la fotografía és especialment bonica.

””””

En diferents països hi han col.lectius que dónen suport a totes les persones afectades per la temible dioxina durant la guerra del Viêt Nam. He insistit en diversos posts de la importància del judici del proper dilluns a New York.
Els efectes colaterals de la dioxina en la guerra han estat i són encara terribles.
És un avís al món sencer. Després dels efectes que aquest herbicida Orange va provocar, la dioxina ha estat molt controlada, però EE.UU. continúa sense veure la causa-efecte i acceptar les seves responsabilitats.
Una resposta que he llegit en un intent de judici anterior:
‘Es va llençar per destruïr la terra, no a les persones’.
”El proper 18 de juny, a Paris hi ha organitzada una manifestació:
Lloc d’encontre : Fontaine des Innocents.
16:00 hrs. Entrega del document demanant justícia a l’Ambaixada dels EE.UU.
18:00 hrs Trobada al voltant d’una piràmide de 6,5 metres constituïda per 280 cartrons, representant les 700.000 signatures recollides. Lectures d’escrits per part de testimonis i cuidadors de les víctimes. Espectacle de tambors. Exposició de fotografíes de les víctimes.
22:00 hrs. Més d’un miler d’espelmes s’encendràn en memòria de les víctimes.

Recomano la trilogia del fotògraf de guerra Philipp Jones Griffiths : ‘ Viêt Nam, Inc. ‘ , Agent Orange ‘collateral damage in Viêt Nam’ i Viêt Nam at peace.

El llibre Viêt Nam, Inc., va ser publicat l’any 1971 i sorprenentment es va deixar d’imprimir durant quasi 30 anys. Fa uns tres anys que s’ha tornat a imprimir i es pot trobar fàcilment. Desconec si hi han traduccions al català.

Per més informació, podeu visitar les webs :
www. agentorangevietnam.net i www.vietnam-dioxine.org
www.petitiononline.com/AOVN és un recordatori per augmentar el nombre de signatures.

Podeu veure en aquesta fotografia la remer que suaument em va portar per les aigües de Tam Coc i poder així respirar, contemplar, la natura d’aquest paratge.
Els viatgers poden ser americans, francesos, japonesos, xinesos, australians. Ella ara els convida a veure el seu país, sense guerra, sense morts, sense dioxines, sense rancúnies, però demana justícia.
”

Com aquesta casa que podeu veure en la fotografia, el poble n’és plè. Els carrers quasi buits; el treball artesanal de les noies i nois ebenistes és frenètic.
Tampoc veus compradors. Tricicles carregats de mobles per els acabats finals van d’un taller a un altre. És quasi l’únic moviment que veus pels carrers.
És el poble més inversemblant que he vist a Viêt Nam; les cases semblen decorats i segueixo pensant que no em puc creure que els artesans-treballadors visquin en aquests edificis, per més que el guía ens ho confirmés una i una altra vegada. Però l’art del treball dels ebenistes, sobretot en fusta de teca, és admirable.
‘null’

Dong Ky és un poblet a 15 kms al nordest de Hà Nôi. Fins l’any 1995 era conegut com ‘el poble dels focs artificals’.
Fabricar coets i tota classe d’artilugis per el focs articials era la seva economia. Després de l’any 1995 aquesta activitat econòmica es va prohibir per els accidents que provocaba, any rera any amb víctimes mortals. El 4rt dia del 1r mes llunar es celebra, però, un gran festival pirotècnic. Em van dir que és el més important del país, però amb moltes mesures de seguretat, que abans no teníen.
Milers de persones hi participen, perque també és una cerimònia per demanar a l’esperit del poble treball, salud i felicitat.
”””””Avui també es visita aquest poblet, però és el lloc més sorprenent de tots els que vaig veure a Viêt Nam. Sembla un poble ‘fantasma’. No veus gent pels carrers i han construït unes cases i uns edificis molt, però molt lletjos, de ‘nous rics’, per impresionar. Com s’han fet rics ? Han canviat l’ofici de fabricar material pirotècnic i ara fabriquen mobles de qualitat. Tot el poble s’ha tornat fuster, ebenista, transportista. Els seus millors clients són xinesos. És una feina artesanal, ja que els mobles els fabriquen un per un, segons comanda.

La majoria dels mobles ténen un disseny exuberant i difícil que puguin enquadrar-se en els nostres habitacles, encara que si els demanes i fas una comanda, cap problema i de fet vaig veure llits preciosos, capçaleres molt boniques, cadires perfectes i còmodes, al costat de veritables trons de mandarins !

En els baixos d’aquests edificis nous, lletjos, pots veure exposicions de mobles, la majoria del gust de la gent que els compra, majoritàriament de Xina, però si entres, fas el xafarder i preguntes, pots veure veritables meravelles de mobles senzills que sí formen part de la decoració de les cases vietnamites.

No puc imaginar-me aquests artesans-treballadors vivint en aquests edificis que vaig fotografiar del poble. I tampoc vaig poder treure’n l’entrellat.
Ara, el que sí em va sorprendre és de com van canviar de l’art de fabricar focs artificials a la fabricació artesanal de mobles.
”””””

Entre els meus apunts, m’he adonat que vaig anotar que a Hoi An, el 1r dia del 3r mes llunar, es celebra una festa per els nens-pastors dels búfals, dins una celebració consagrada al Geni de l’Agricultura.

En un segon viatge que pugui fer a Viêt Nam haig de visitar la part central del país i sobretot Hoi An i Hue, que no vaig poder arribar-hi l’any passat, per els esdeveniments atmosfèrics resumits en un tifó molt violent.

Ara sí puc penjar una de les diverses fotos que vaig fer d’aquest animal, i que forma part del pasaitge de Viêt Nam.

‘Després d’ún dia de treball als camps, és un goig veure’ls com descansen dins l’aigua dels rius, i el nostre amic el búfal prèn un bany ben merescut, com podeu observar en la fotografia. Riu ‘Sòng Cháy’. Muntanyes de Lao Cai-Sapa.

He trobat el mateix poema que vaig traduïr en el meu anterior post, en un molt bon francès i que ara mateix us faig conèixer ( sense traducció ) :

– Buffle, oh! écoute ce que je te dis mon buffle:
Mon buffle ira a la rizière, mon buffle labourera pour moi.
Repiquer, labourer, sont les tâches habituelles du cultivateur.
Moi que voici, toi que voilà, qui de nous plaint sa peine ?
Tant qu’il y aura des épis à la gerbe du riz
Mon buffle aura de l’herbe à manger dans le champ’.

És una canço molt i molt popular a Viêt Nam.

Molt millor aquesta traducció feta del vietnamita al francès i que he llegit en un petit llibre que vaig trobar al FNAC i que pertany a una col.lecció de ‘Le petit Mercure’ i s’anomena ‘ Le goût de …..’ amb diferents texts, tots referits a Viêt Nam de Jean Tardieu, Marguerite Duras, Bao Ninh, Alain Dugrand i molts altres escriptors vietnamites, desconeguts per nosaltres.’

Llegeixo avui una carta al Director de Vietnam News del propassat 6 de juny 2007, signada per Mr Landis, Secretari de la Britain-Vietnamese Friendship que no puc deixar de fer-ne una petita traducció, per el seu contingut, per la seva denúncia, per l’actitud vergonyosa i hipòcrita d’una empresa com Dow Chemical.

És una prova més del món en el que vivim, de les injustícies existents als continents més pobres, de com intenten, els autors de tot el que passa al món, netejar les seves conciències.
”’ Senyor Director ‘:
Dow Chemical, fabricant de l’herbicida agent orange, hipòcritament, fomenta i ajuda en campanyes per l’ús de l’aigua neta i preservar la salud dels pobles i el medi ambient. És l’empresa que promou una cursa arreu del món, ‘ Blue Planet Run Foundation’ en 16 països diferents i així concienciar a tots els pobles a fer-ne ús de l’aigua de forma sostenible i no contaminar-la.

Kelly Holmes (U.K.), medallista d’or de Jocs Olímpics ), ha expressat la seva satisfacció de com les grans empreses volen implicar-se en ajudar el medi ambient i que l’aigua sigui un bé per els pobles i puguin beure sense perill.
Mentrestant, puc aplaudir aquesta cursa, però jo, en nom de 3.000.000 de vietnamites amb discapacitats físiques i psíquiques greus, condemno enèrgicament aquesta campanya de Dow Chemical.

No es pot ser més hipòcrita que una empresa com Dow Chemical col.labori, ”sense ànim de lucre”, en aquesta cursa per el manteniment de les aigües netes arreu del món, quan és precisament aquesta empresa qui ha contaminat de forma indiscriminada rius, llacs, canals, en molts països, fins i tot el Golf de Mèxic, l’Índia, i els mateixos EE.UU.

Dow Chemical, Monsanto i 35 empreses més hauràn de declarar davant el judici que es farà el proper 18 de juny, davant la reclamació de responsabilitats i compensacions de totes les víctimes de l’agent orange.

Involucrar-se en campanyes i promoure la seguretat i salubritat de les aigües del món, és més que una hipocresía; és un insult envers l’ésser humà.”
Signat – Len Aldis

He triat aquesta fotografía de la collita d’arròs a Viêt Nam, on després de l’ecocidi, la lluita i els esforços de la gent, han pogut netejar la terra i fer que l’arròs torni a crèixer en aigües netes.

Avui, però, ja he escrit en altres posts, ténen un perill de contaminació per manca d’infraestructures, però que ja han posat fa temps fil a l’agulla. Saben que preservar la terra, els boscos, els rius, és el futur i la seguretat de pau en el seu país.

”