Chào ông Viêt Nam

Aquesta fotografia la vaig fer a Cog Ly, el dia de mercat.
Va ser un dels díes més bonics del viatge. Els habitants de la zona, majoritàriament els H’mong, baixen de les seves cases fins aquest llogaret anomenat Cog Ly tots els dimarts per comprar i vendre. Ja he escrit alguns posts sobre aquest mercat.

Aquesta nena amb un pollastre sota el braç i una mirada perduda, tímida, sembla voler vendre’l i anava cercant el possible client.

Li vaig fer la fotografia d’amagat, darrera uns arbres.

No importa on puguis ser, a la teva pròpia ciutat, poble, en un altre país, sempre t’hi fixes en les mirades dels infants, en els seus somriures. En aquest viatge fins i tot vaig entrar en escoles rurals i una a Hà Nôi. Vaig demanar autorització en cada visita ja que penso que a mí tampoc m’agradaria que vinguéssin turistes a fer fotos dels nens i nenes. De fet, en una escola de Hà Nôi reconec que vaig passar-m’hi més temps del normal ja que vaig estar parlant, bé, intentant-t’ho, i un mestre em va dir que bé, ja n’hi ha prou ……
Viêt Nam és un país jove, molt jove. Més del 50% de la població és menor de 30 anys. Es pot dir veritablement que ens trobem en un país ‘d’adolescents’.
‘Aquest ja és un contrast gran, molt gran, amb el nostre país i amb la resta d’Europa.
Aniré penjant fotografíes de retrats que vaig poder fer amb un comentari del lloc i el moment.

En aquesta fotografia podem veure a dos germans amb el seu gosset. Són de l’ètnia Day i fills de la senyora que ens va servir un tè a casa seva al llogaret de Ta Van, a pocs kilòmetres de Sa Pa.
El noi, era més tímid i reaci a deixar-se fer la fotografia, però la noia era molt afable en el tracte.

Deixeu-me explicar-vos quin nom s’ha de triar quan tens un filla o filla a Viêt Nam …… molt complicat ! Poden arribar a tenir més de deu noms diferents al llarg de la seva vida !

En el món rural era el costum de posar el nom més lleig, ja que es pensava que si posàven un nom bonic a la criatura podria atreure els esperits malignes ! Es pot entendre, ja que abans hi havia una mortalitat molt alta per falta d’higiene i serveis mèdics. Així el nom d’un nen podia ser thâng cu ( penis ), i una nena cái hîm ( vagina ) o con bé ( nena petita ). El nom oficial es posava quan l’infant havia arribat a la seva edat adulta per anar a escola, a ciutat a examinar-se o casar-se.

Avui, és clar, és obligació posar un nom per el registre civil, i els noms van desde Tùng – pi, Trúc – bambú, Cúc – crisantem, Lan – orquídia, Lê – pera, Lu’u – mangrana, Hô – tigre, Th’uy – aigua, Lôi – trò, Vân – núvol, Xuân – primavera, Phúc – felicitat, Dûng – coratge, Hài – Hài Phòng i així podríem continuar.
Això sí que és ben cert, escollir un d’aquests noms diu molt de la família i els seus costums o preferències ( natura, flors, animals, aspiracions ).

No vaig poder retenir en la meva memòria els noms d’aquests dos germans, però els seus noms podríen ser Vân el noi, i Xuân la noia, o així ho vull creure.
‘

En un radi entre 20 i 50 kms de Hà Nôi ens trobem diferents pobles on tots els seus habitants es dediquen a un sol ofici.
Són unes visites que recomano molt, però sempre tenint en compte que a Viêt Nam una distància de 20, 30, 40 kms per carretera significa una hora més aviat llarga de viatge.
Vaig visitar alguns d’aquests pobles : Bàt Tràng – ceràmica;
Song Thap – foneria; Dong Ky – ebenesteria. D’altres poblacions, que no vaig tenir el temps de visitar, són Van Phúc – seda ; Lé Mât – licors i menja de carn de serp; Quât Dòng – brodats.
Vaig comprar ceràmica per al meu ús personal i la vaig fer enviar. Un malson, sobretot amb els impostos i despeses que et fan pagar quan vols recollir el que vas comprar personalment al país d’orígen.
No ho feu, si no és que que tingueu un negoci.

Bát significa tassó i Tràng taller. Bát Tràng és el poble de la ceràmica i no hi veus res més. És va fer famós per el tassó dit ‘ bát dàn’ i que en el delta del Riu Roig l’utilitzen moltíssim. Els ceramistes de Bát Ràng van ser admirats per la seva destresa en fer els tassons sense motlles i amb uns acabats absolutament perfectes. Als anys 1950 arrel de la construcció d’un sistema de regadiu de la comarca, l’antic poble quasi va desaparèixer i totes les seves cases van ser abandonades.

L’any 1958 es va construir un nou poble i la gent va tornar i avui és un lloc amb molta activitat i amb un mercat important, plè de tallers de ceràmica i botigues, alguns ja mecanitzats i els seus treballs són molt ben apreciats arreu del món i de les grans empreses.

Vaig comprar tassons, és clar, amb els seus plats, culleres de ceràmica, posa-gots, recolza-bastonets. El cost molt assumible, sobretot per la bellesa dels acabats i la qualitat de la ceràmica i els colors. Vaig pagar el preu per ser enviada la mercaderia en vaixell. Tampoc va ser un cost fóra de lloc. Ai, però, quan la mercaderia va arribar a Barcelona em van trucar d’una agència de duanes. Vaig haver de pagar impostos de duana per importar la ceràmica i també a l’agent de duanes per la seva feina. Em vaig sentir estafada en el nostre país.

Per els tassons i demés el cost va ser mínim i a més per una feina feta per artisans que posen a la venda; els costos d’enviament assumibles i normals; els impostos per recollir el paquet un frau; el cost va ser més alt que la compra i l’enviament junts !! A Catalunya, estem totalment colonitzats econòmicament.

Escriuré dels altres pobles, perque veus com la gent mira al futur i estimen el seu treball, que no és d’ara, és la seva cultura i el seu art de fa molts de segles.

Després de la meva estada a Sa Pa i com vaig explicar en un altre post, vaig tornar a Hà Nôi on vaig allargar la meva estada uns díes més. Cap visitant d’ aquesta Ciutat no deixa d’anar a veure el mausoleu de Ho Chi Minh – l’Oncle Ho. Jo el vaig veure només de fora i un canvi de guàrdia. Durant els mesos de setembre i octubre és tancat. No sé si hagués entrat. Em va agradar molt més veure la caseta on vivía, que no pas un palau, i sobretot el llac i el jardí. A més en el seu testament va dir explícitament que no volia cap mausoleu ni grans funerals i penso que s’ha de respectar.
Els vietnamites ténen una veritable adoració per l’Oncle Ho i així ho expressen constantment.
Però permeute-me reproduïr les últimes línies del seu testament signat per ell el 15 de maig de 1965, l’original, i que les autoritats van amagar per poder construïr aquest mausoleu i no rebre així les crítiques del poble.

‘Pel que fa a la meva persona, després de la meva mort, no s’han de fer grans funerals per no incórrer en despeses i fer perdre el temps al poble.
Demano que el meu cos sigui incinerat. Espero que la incineració es vagi extenent en el futur, ja que és una pràctica molt bona desde el punt de vista higiènic i això permetrà economisar la terra.
Porteu les meves cendres a dalt d’un pujol. Penso en Tam Dao i Ba Vi. Damunt la meva tomba cal construir una casa petita, senzilla, sòlida i airejada, per poder ser un bon lloc de repòs per els visitants.
S’hauria de planificar una plantada d’arbres. Cada visitant plantarà un arbre com a record. S’hauràn de cuidar tots els arbres plantats. Amb el temps els arbres formaran un bosc
i donaran bellesa al paisatge i serà aprofitat per l’agricultura.
Si la meva mort té lloc abans de la reunificació del país, cal enviar una part de les meves cendres als compatriotes del sud’.

Els funerals van tenir lloc el 9 de setembre de 1969, a Hà Nôi, a les vuit del matí . La gernació, silenciosament i amb un rostre trist, marxa lentament per els diferents carrers de la Ciutat fins el lloc de la cerimònia.
La cerimònia va ser un gran espectacle i emocionant, en el més pur estil demòcrata, però d’una brevetat inusual ( trenta-cinc minuts). Quan es va cantar l’himne al líder, es va poder veure al cap d’estat Pham Van Dong que va començar a plorar. Perdia un company de lluita per la independència del país, un mestre, un pare, un amic. La gent recitava les paraules dels poemes del ”Kiêu”.

L’Oncle Ho llegia el llibre de poemes ” Kiêu” del més gran poeta vietnamita Nguyèn Du ( 1766-1820) en els moments de pau als campaments dels guerrillers.
Aquest és el llibre que tothom a Viêt Nam ha llegit.
El Consell Mundial de la Pau va anomenar a Nguyên Du com un dels grans homes de la cultura mundial.

Així era l’Oncle Ho; en mig de les grans accions militars defensant el seu país, sempre trobava el moment per llegir els poemes del ”Kiêu”.

La fotografia ens mostra la senzillesa de la casa on vivia l’Oncle Ho.

Si es considera el Têt com una simple festa d’Any Nou dels occidentals, està molt equivocat i malhauradament tenim poquíssims coneixements d’aquest esdevinement, jo la primera. Els vietnamites no accepten encara, sempre hi han excepcions, les festes consumistes dels occidentals, i no crec que les acceptin mai. La seva festa té un caràcter humanístic, espiritual i de concòrdia molt elevat. És un festival tant i tant popular que fins i tot el Vietnam News que és una de les meves fonts d’informació, ens comunica que està tancat durant els tres díes del têt i et desitja tot el millor. Però no s’acaba aquí ….. després arriben els festivals de primavera arreu del país.
Tenim el Têt Cà – any nou; têt del 3r de la tercera lluna; Têt del 5è dia de la cinquena lluna; Têt del 15è dia de la 7a lluna ( similar els nostres Tots Sants), Têt del 15è dia de la 8a lluna ( festa dels nens ). En aquesta última vaig ser-hi testimoni i era increïble els festivals organitzats única i exclusivament per els nens, a pobles, ciutats, llogarets. La primavera és un bon moment per visitar aquest país i ser-hi present en les festes populars.

Qualsevol fet o acte durant els tres díes del Têt és molt important, ja que dóna unes perspectives de futur importants; així la primera sembra; la primera escriptura d’un nen; el prometatge d’un fill o filla.

Al carrer es poden veure magnífics castells de focs articials;
partides d’escacs representades per nois i noies; representacions de les titelles dins l’aigua ( únic en el món ), teatre, lectures, desfilades.

Hi ha també la tradició dels desitjos escrits i tota la familia penja un paper de color vermell ( ha de ser obligatòriament d’aquest color) escrit a mà amb els seus desitjos particulars per cadascún de casa seva. Avui és difícil trobar persones que escriguin en un caligrafia meravellosa aquests desitjos. És un ofici que s’ha anat perdent, però que continúa dins a casa.
Fins i tot en el Vietnam News, tancat aquests díes, puc veure el targetó vermell desitjant als lectors tot el millor per aquest nou any !

Finalment una curiositat; a Viêt Nam l´últim dia del Têt es canta la cançó ‘ L’hora dels adeus’ ….. El moviment escolta a Viêt Nam va ser important durant la colonització francesa. Després de 1945 líders del moviment escolta van ser personatges clau dins la resistència:
Hoàng Dao Thúy – Coronel, Cap de comunicació de l’exèrcit
Cao Vân Khánh – General.
Ta Quang Bû’u – Vice ministre de Defensa.
Nguyên Lân – Pedagog i lexicògraf.

La fotografia correspón a la Pagoda Dau – no gaire lluny de Há Nôi. Si no t’hi porten, impossible de veure-la. Al costat mateix d’una carretera amb un moviment de gent, bicicletes, motos, búfals, terrible.
És una de les més antigues i està en fase de restauració, però es pot visitar. Una monja budista t’obre la porta i pots fer la visita tranquil.lament.
Aquestes escultures de fusta són de monjos que van ser importants al llarg dels secles.

Acabem doncs el tema Têt, una festa molt vietnamita, que es va introduïr al país per els xinesos, però ells l’han adaptat a la seva cultura i manera de ser.

Penso que més que celebrar la festa del Têt -Any Nou – és millor dir ‘ fer una bona menjada durant els díes del Têt’.
El primer dia la família al complet es reuneix a casa i omple la taula de menjar, ja que és el primer àpat que es serveix per a tots els seus ancestres que han tornat per ser-hi presents. El cap de la família ofereix la menja, encén tres bastonets d’incens, i comença una pregària. Anomena pèr el seu nom a tots els familiars morts fins a la cinquena generació i els convida a participar en la festa que tota la família ha preparat.
Se’n diu ‘ donar la benvinguda’ i és de fet el preludi de la festa del Têt.
Aquesta cerimònia es fa tots els matins durant els tres díes de la festa reafirmant així la unió de la família i davant dels altars amb les fotografíes dels familiars morts, fan la seva pregària, molt curta.
És tant important per els vietnamites aquesta festa que entre ells no comenten ‘ on celebraràs el Têt ? sino ‘ feràs la menja del Têt amb tota la família ?’.
El menjar es cuina uns díes abans, de manera especial, perque durant els tres díes no es faci malbé i tenir-ho tot a punt.

Hi han unes menges especials i que mai poden faltar en aquests díes. Fins i tot els regalen als estrangers i turistes que en aquest moment són a Viêt Nam.

Banh Chung – Arròs glutinós amb carn de porc dins unes fulles de banana i bambú i embolcat com un regal.
Durant aquests díes se’n poden veure milers i milers arreu del país en totes les botigues grans i petites, als carrers, per els pobles.

Banh Day – Senzillament arròs fet especial i prensat en un plat com si fós un pastís.

Mút – Fruites, vegetals i hortalisses, assecades amb sucre.
Gengibre, coco, pinya, plàtans, llimes, aranja.

En la fotografia podeu veure mút en una petita botiga de Hà Nôi. Es pot trobar al llarg de l’any.

Evidentment hi han molts més plats sobre la taula. Fruita fresca com el drac vermell o la síndria tampoc hi falta.

També tothom té un arbre a casa, el ‘kumquat’ o un presseguer en flor. Els carrers són plens de flors i de bonsais en flor. I he estat mirant els preus d’aquests arbres, i veritablement són cars, poden arribar a 20 Euros, tota una fortuna per els vietnamites, però per aquests díes no se sap com, però ténen tots un ‘raconet’ per poder tenir-lo a casa.

I sobretot les llegendes, els contes. Tot té un significat.

Després de copsar la importància de celebrar el Têt, i ara entro en el tema ‘guerra’ que voldria obviar; els americans mai es van imaginar que els vietnamites començaríen un àtac total a totes les bases americanes durant aquests tres díes del Têt, i va ser el punt d’inflexió fins arribar a la derrota i expulsió de l’invasor del país.

Chúc mùng nam mói – Feliç Any Nou.

La República Democràtica de Viêt Nam ( RDV ) té encara ferides obertes entre el Nord i el Sud. Però a poc a poc es tanquen i tothom té la sensació que d’aquí a pocs anys es podran guarir per complet.
La paraula têt té el seu origen de la paraula tièt, literalment, la interjecció d’una canya de bambú, la conjunció, la unitat.
És el moment, els díes, on existeix una transició entre les estacions o les èpoques i és sobretot la conexió en la que tothom es retroba i conviu.
Però encara avui a Viêt Nam no ha arribat la llibertat d’expressió en la seva totalitat i els vietnamites del sud que van fugir no tots ténen la mirada posada en el nou Viêt Nam.
Lentament, sense presses, es van aconseguint fites importants i són molts ja els vietnamites que tornen a casa
per aquestes festes.
El Têt és el començament de la primavera. És el moment de reafirmar-se en els principis morals i ètics d’un mateix. De fer-se perdonar per les malifetes, de pagar tots els deutes, de celebrar un nou any del seu naixement. El medi ambient i la terra han de ser purificades i per això es poden veure molts rituals en aquest sentit; rentar-se els cabells ( no es veu cap dona o noia vietnamita amb els cabells curts !!), netejar bé les figures de bronze o els mobles, plantar nous arbres, flors …..

No pot faltar un proverbi relacionat amb el Têt :
– Els arbres ténen arrels; l’aigua brolla de la terra, i quan beus aigua d’una font, no hem d’oblidar mai el lloc de les deus – . El sentit d’aquest proverbi es posa de manifest en els rituals i ofrenes per els familiars ja morts i que van treballar amb gran esforç perque avui tots puguin viure millor.

La foto d’aquest mosaic fet per una nena a Nha Trang em va semblar significatiu; prou de guerres, genocidis i ecocidis i respectar l’ésser humà i les seves llibertats i independència i no malmetre la natura.

Ara mateix, avui, m’agradaria ser a Viêt Nam. Ja han començat a preparar l’any nou, el Têt, fa més d’una setmana i l’activitat al país és frenètica. Milers i milers de vietnamites arreu del món preparen ja el seu viatge per ser amb els seus familiars i celebrar aquesta festa tant i tant important.
Els díes 17 i 18 de febrer són els díes de reunions familiars, i tot tipus de festivals al carrer.
Però abans ja han començat els preparatius.
Dels dotze animals del zodiac el que representarà aquest nou any 2007 serà el ‘hoi’ ( porc ).

Tot comença set díes abans del 17 de febrer 2007. El Tao Quan – els tres esperits de la llar que es troben a totes les cuines de les cases – marxen a l’infinit i a cercar l’emperador de jade per donar les explicacions i informar de tot el que ha passat l’any anterior. Els tres esperits anomenats Tao Quan acostumen a viatjar amb una menja especial; peix de riu – la carpa -. Tothom a casa ténen menjar suficient per aquest viatge i la carpa és el centre d’aquest festí. Tots pensant que els tres esperits amb el menjar que han trobat a casa seva, tornaran contents i amb bones notícies.

També en aquests díes visiten les tombes dels seus familiars perque siguin presents a casa novament per celebrar aquest nou any.

En un post ja vaig dir que a Viêt Nam no és el país de les pagodes, temples o monuments a visitar, però de contes, llegendes, representació d’escenes i cerimònies, n’és plè.
I el més curiós és que encara que tot va canviant i la gent jove té mitjans per veure el que passa al món, i sobretot els vietnamites que viuen en altres països, aquests costums no s’han perdut.

En la fotografia es pot veure com una família comparteix el menjar preparat amb els seus familiars en un temple, a Hoa Lu, en un paisatge paradisíac anomenat Tam Coc.
Dins el temple es poden veure tots els queviures de la fotografia que abans han ofert als altars.

Seguiré en els propers díes escrivint sobre el Têt. Una mica complicat, però intentaré fer-ho d’una manera senzilla i entendedora per nosaltres els occidentals, i que
de vegades n’hauríem de treure lliçons per viure una mica més en pau.

El meu suport més gran per Oleguer Presas i la llibertat d’expressió.
La mala maror que estem patint en el nostre país per persones absolutament impresentables és patètica i trista.
Cal llegir tota la reflexió que fa Oleguer Presas i no treure frases fóra de context.
En aquesta fotografia podem veure com és de bonic el futbol i la gent jove amb ideals.
Es pot trucar a Kelme o enviar un correu.
Jo ja ho he fet .
Platja de Nha Trang – Un matí del mes d’octubre de 2006.

Ignorància pura; Viêt Nam és el tercer país exportador de cafè. Els francesos també van introduïr el cultiu del cafè al país durant els anys com a colonitzadors. Les muntanyes del centre del país és un lloc idoni per les plantacions de cafè; el sol, el clima, altitud, mètodes. Exporten el cafè per a les grans companyies, tipus arabica, robusta i altres varietats.
Però hi han dues coses a tenir en compte; beure un cafè és tot un ritual i conéixer la llegenda de la fura també val la pena.
Us recomano de visitar la pàgina web: www.trung-nguyen-online.co.uk. Podeu trobar tota la informació necessària d’aquest cafè vietnamita d’un sabor i aroma molt especial.
A Viêt Nam pots beure cafè als establiments on es pot llegir ‘ ca phe ‘. I ens trobem amb uns cafès franquícia molt populars arreu del país – Trung Nguyen ca phe. En aquests establiments podeu assaborir totes les varietats, i us puc assegurar que si sou cafeters, disfrutareu molt.

Una recomanació: si voleu un cafè amb llet com a casa, s’ha de demanar ” ca phe sua da”, però compte, te’l serveixen amb llet condensada …… i si fa calor amb glaçons ! I si voleu el veritable ca phe vietnamita, només cal demanar un ” ca phe phin”.

La infusió és individual, tal i com podeu veure en la fotografia. És el millor moment per comentar totes les vivències del dia i parlar, mentres el cafè es va filtrant i ja comences a olorar el seu aroma.
Sobretot, s’ha de beure a petits glops, fer temps.

Existeix el nom de ” ca phe chon” – llegendari – fet amb les defecacions de la fura que viu a les muntanyes de les plantacions de cafè. Diuen que el grà és tant i tant deliciós que aquest animal se’l menja com a dieta.
Et poden vendre aquest cafè dient que és extraordinari i el preu també …. Compte, no us deixeu enganyar. Avui en dia no existeix aquesta varietat …

Als cafès de Trung Nguyen ténen una varietat anomenada ‘Legendee’ i han aconseguit un sabor molt especial, però evidentment res a veure amb les defecacions de la fura.

Comprar cafè vietnamita i portar-lo a la maleta no és problema i a més un molt bon regal.

Els viatgers que arribem a Sa Pa tenim infinitat d’oportunitats per fer fotografíes. He vist exposicions de fotografíes en blanc i negre de Sa Pa i les muntanyes veritablement úniques, però sempre hi ha un punt en comú, els núvols.
No crec que sigui possible fer una fotografia d’aquestes muntanyes i paisatges sense núvols, però el més curiós i interessant és que apareixen de sobte, marxen, tornen i sempre en formes diferentes.
Els vietnamites són grans fotògrafs i la majoria utilitzen pel.lícula en blanc i negre.
Els turistes són els que anem amb la digital a la mà ……
M’expliquen a Sa Pa que el senyor Vô An Ninh va ser el primer que va copsar la bellesa dels núvols canviants. Les seves fotografíes es poden veure en postals, calendaris i penjades a les pareds de les habitacions dels hotels. Em van dir que el senyor Ninh buscava el lloc adient per poder copsar el millor moment per la fotografia i podia estar a la muntanya entre tres i quatre setmanes esperant l’instant precís.

També m’han explicat que cal venir a Sa Pa a l’hivern i a l’estiu o tardor per veure la diferència de colors i paisatges.

Ara a l’hivern fa fred. No és molt freqüent veure nevar.
El que sí no vaig poder admirar ni veure són les orquídies que hi han als jardins de les cases i pels camins i boscos pujant les muntanyes. Fins i tot es pot demanar autorització per admirar els jardins de famílies que estimen aquestes flors i les cuiden i les mimen.

Viatjar és enriquir-se un mateix, però cal tenir temps.
Quan vaig marxar de Sa Pa, vaig veure clar que tres díes són poquets, però millor que cap.

A tots els viatgers que ténen la paciència de llegir aquests blocs, si han de viatjar a Viêt Nam, no deixeu de visitar Sa Pa i el seu entorn. No és possible entendre aquest país sense conéixer els paisatges i les ètnies d’aquests poblets i muntanyes.