Chào ông Viêt Nam

El cel i l’aire avui han estat nets, frescos, lluminosos. Molt aviat pel matí, a 2/4 de 9 hem fet el comiat per el seu últim viatge al meu espòs. Ara estic com en un núvol, cansada, sense més llàgrimes que em puguin caure i pensant, meditant, i intentar expressar quelcom que tinc dins, però no puc.És valuós poder expressar-te amb aquesta immediatesa i sobretot poder llegir els comentaris que han fet al meu anterior bloc.Continuarem els que ens hem quedat tots els viatges possibles i com he llegit en un dels comentaris; tot el que és valuós creix en el jardí del cor’.Segueix l’estiu, la mandra, però aviat tornaràn les presses i els neguits.

L’estiu és temps de lleure, viure, conviure, de mandra, de descansar. En els meus anteriors blocs més o menys així ho he manifestat. Però de sobte la vida et dóna un cop fort. El meu espòs, company, amic, pare del meu fill va caure tot de sobte el divendres passat, a la nit de lluna plena ,a casa, a la cuina fregant els plats de sopar, després d’una conversa tranquil.la d’estiu i un maleït infart se l’ha endut en un llarg viatge. Sí, perque tota la seva vida ha estat un viatger. Ha visitat la major part dels països del planeta. Ha suggerit i organitzat viatges per a molta gent, amb paciència, professionalitat i sobretot amor. I ara ha marxat a fer el seu últim viatge, a Itaca ? Segur que sí.Santi, ho sento molt, però m’has fet una gran putada marxant en el aquest maleït viatge tant aviat. Tenía 59 anys.

M’agradaria tornar a casa tranquil.lament no més tard de les 3 del matí, però ja fa dos díes que no puc. Haig d’esperar que s’acabin els aldarulls violents, sense sentit, per poder passar sense que hi hagin malentesos per part d’uns, els que fan els aldarulls i em fotin a terra, i els altres, els representants de l’ordre perque es creguin que també he trencat alguna cosa i m’engarjolin.
La meva proposta, tanquem portes, marxem tots de vacances o anem de visita a casa de familiars i amics o al cinema o agafar qualsevol transport i arribar a un destí desconegut. Sortir, seure tranquil.lament i acabar de llegir el llibre, o escriure les cartes pendents o escoltar música. Beure la copeta que volíes prendre en qualsevol carrer de la festa i petar la xerrada amb la primera persona que també arribi en aquest destí desconegut.

Tot està molt tranquil al meu barri. Així doncs puc escoltar la música que m’agrada sense entrebancs. Em baixo de l’iTunes les meves cançons preferides i deixo fer sonar la música. També és temps de lectura més constant. A mí m’agrada Henning Mankell, i el seu darrer llibre La Piràmide és extraordinari.Parlant de polícies i guàrdies civils i mossos d’esquadra, el comissari Kurt Wallander viu en un país, Suècia, on la democràcia funciona ja fa molt de temps, però ténen molts problemes i Mankell sap reflectir molt bé les misèries d’aquest país tant fantàstic … Kurt Wallander és un policia-ciutadà implicat en resoldre tos els casos que se li presenten com també en resoldre la seva vida. També he tornat a llegir ‘La comedia infantil’. Esfariadora, però com en Mankell viu 6 sis mesos a Moçambique i 6 mesos a Suècia, aquest llibre ens explica molt, però molt bé, de les misèries de l’Àfrica i la tristesa d’un noi adolescent que no sap el que és viure l’infantesa. Els diumenges llegeixo els suplements dels diaris i sobretot Presència, d’El Punt, és el que més m’interessa.

El mes d’agost és un període que passa lentament. Quan era petita anava a estiuejar a una platja del Baix Maestrat amb el meu germà on hi havia d’arribar en carro per un camí sense asfaltar. Ens hi passàvem els mesos de juliol, agost i mig setembre. La meva àvia i el tio Nelo eren els nostres guardians i ells també miraven com passava el temps lentament entre les vinyes, els amelers, els garrofers, els bancals, on sempre anàven a cercar baquetes quan plovía. No hi havía llum a la casa i l’aigua la treiem del pou. La platja era molt gran i havíen dues cases senyorials. Com a parasol, erem nosaltres que el feiem amb troncs de pí i branques. El carrer principal era el renc on hi havía una botiga de queviures, diaris, tabac, tebeos, llaminadures.En Roberto, el fill petit dels propietaris de Ca Cola, la casa que els meus pares llogaven, ens portava al roquer i agafàvem pops, bé, ell els agafava. A les nits amb lluna plena jugàvem a lluneta i ens amagàvem darrera uns ceps de moscatell grans i fermosos. La meva àvia sempre mirant a l’ermita de Santa Llúcia on hi pujàvem o per les tardes anàvem a berenar a Les Fonts on hi havia una font d’aigua dolça al bell mig de la platja.Per Sant Jaume baixaven a la platja la gent del poble de l’interior amb els carros i dormíen sota els garrofers. A l’endemà hi havia festa al costat de les escoles i feiem uns arrossos espectaculars.Era el poble dels meus avis i de la meva mare, d’on van haver de marxar i venir a Barcelona. La felicitat de la meva àvia va ser immensa, poder tornar al seu poble amb els seus nets i passar quasi tres mesos d’estiueg. Qui ho havia de dir, l’Antònia, la filla de la curabraços !Ara, avui, tot és ciment, totxos, totxanes i maons. La platja i el poblet es deia Alcossebre, dins el terme municipal d’Alcalà de Xivert.