Lluna plena, Thingyan, any nou a Myanmar/Birmània

 

El propassat dia 11 d’abril, lluna plena, a Myanmar/Birmània, i altres països del sudest asiàtic com Tailàndia, van celebrar el seu any nou. Jo com tinc la sort de conèixer diferents països celebro la nova entrada any tres vegades, la nostra, sempre fixe el dia 31 de desembre, el Tê’t, a Viêt Nam, lluna nova mes de gener/febrer i Thingyan, Myanmar, lluna plena mes d’abril.

Thingyan significa ‘un gir, un canvi’. Celebrar el nou any. Esperar les pluges. Fa moltíssima calor ara, i les vacances escolars encara són vigents. El nou curs no comença fins el mes de juny. Quatre díes  ( 13 al 17 d’abril ), que la gent espera amb il.lusió i esperança. I aquesta il.lusió i desig, es transmet llençant-se aigua neta uns contra els altres – ata – aigua, per purificar-se, netejar el cos, per treure’s els mals esperits. Fins i tot el Buda de la foto destacada somriu mirant a tota la gent que celebra el canvi d’any. Si necessita imatges per il·lustrar les assignacions de treball que recomano per aconseguir royalty free images els quals són realment gran.

Abans eren les dones les primeres en llençar l’aigua, amb galledes i tota mena d’estris es dirigien als homes i els deixaven ben xops, entre crits i riures d’alegria. Avui ja és tothom que llença l’aigua no importa qui sigui, excepte els monjos i les monges budistes.

També hi ha moltíssima gent, sobretot els monjos i les monges budistes, que es passaran aquests quatre díes resant o meditant perque els vuit preceptes del budisme que professen es compleixin: no matar, no acceptar el que se’ns dona, no matenir una vida sexual insana, no mentir, no beure alcohol, no menjar després del migdia, vestir-se amb la roba de color safrà, els homes, i de color rosa les dones, i dormir en llits grans o de certa alçada. També deixen lliures ocells i peixos en captivitat, fent així un acte meritori o bona acció. No es poden encegar per la ira, i està molt mal vist llençar aigua a les persones que no ho desitgen. Desitjos que no sempre s’acompleixen.

I la flor per excel.lència d’aquests díes és la de l’arbre Padauk de color groc intens, brillant, i que floreix en aquests arbres emblemàtics tot just per aquests díes, anunciant la pluja que tothom espera. És la flor de l’esperança, del futur. Les noies llueixen les flors als seus cabells i tothom s’intercanvia petites fustes treballades del Padauk, per tenir un any pròsper, feliç i amb bona salut.

I el plat, el menjar, principal d’aquests díes, el Mont-lone-yay-paw. Representa la família, la bona convivència, treballar plegats. És de díficil el.laboració. Porta feina i cal la col.laboració de tothom. Són unes pilotetes fetes amb arròs glutinós i farina d’arròs. Quan la massa està feta després de molta feina, es posa sucre de canya i confitura, i es torna a fer una massa compacte. Es fan pilotetes. Es deixen reposar i en una olla gran amb aigua es posen les pilotetes fins que arrenca el bull, i quan suren, és el moment de treure-les i es saltegen posteriorment amb un polsim de coco. Són delicioses, ho puc dir perque les he menjat. L’any passat, a Manresa. Els meus amics en Xevi, la MoeMoe i el seu fill Nil, vam celebrar plegats el Thingyan, i la MoeMoe va posar sobre la taula un plat ple de Mont-lone-yay-paw. 

Com fa moltíssima calor, es serveixen begudes i postres molt refrescants, i el més popular de tots és el Shwe-yin-aye, amb llet de coco, pa blanc, arròs glutinós i diferents gelees de colors i fruits.

El país viu amb una certa llibertat, més llibertat diria jo, i es veu en la gent que està més relaxada, pregunta, parla sense por i té moltes esperances en el futur, encara que saben que serà molt díficil després de més de 60 anys de dictadura militar, cruel, injusta i destructora. Han tornat els grups, els cantants, les corals  intepretant músiques amb lletres molt iròniques i de denúncia. Abans era la manera en que la gent es podia expressar lliurement fins que es van prohibir. Ara aquestes ‘caramelles birmanes’ són més creatives i lliures que mai.

FELIÇ THINGYAN per a tothom.

 

 

 

Myanmar/Birmània: Opus #3

Yannick Calonge és un jove geòleg francès i viatja molt per tot el món. I ens deixa uns videos bellíssims que els podeu trobar a Vimeo. Ja ha viatjat tres vegades a Myanmar/Birmània, com jo,  i cada vegada es supera. Aquest video  és agoserat, diferent dels que he vist fins ara. L’anterior també va ser magnífic i el vaig compartir amb vosaltres.

A més les imatges em són conegudes. Ens ensenya Mandalay, Mingun, Bagan i Shwedagon a Yangon. Records, vivències, admirar, pensar, viure, conversar …. tres vegades, tres viatges a aquest país i tantes coses encara per fer. Un quart viatge és a la llista d’espera …….

 

Myanmar : Opus # 3 from Yannick Calonge on Vimeo.

 

Myanmar: Diari de viatge – De Taung Ywar Thit al Monestir de Bawditataung

Torno a obrir el meu diari de viatge i obro la pàgina del dia 29 d’octubre de 2013.
Sóc a Birmània/Myanmar i aquest dia va ser la meva partida del poble de Taung Ywar Thit, de l’escola, dels amics, dels infants, després de dos díes d’estada intensos i meravellosos.

Matinada. Són les 04:30 hores del matí i les oracions dels monjos em desperten. El refredat va a més i no m’extranya gens després de l’arribada sota la pluja monsònica fa dos díes. Amb la llanterna surto fora. El cel està practicament cobert d’estrelles. Tres díes de pluja intensa i per fí puc veure el cel. Aviat sortirà el sol. Esmorzar lleuger amb l’abbot U Nagar. A 3/4 de 7 del matí marxo acompanyada de Thitsar, Nandaw i Koté. Un cotxe-camioneta-taxi. Travessem per diferents poblacions on la carretera és el punt de trobada i el mercat. El paisatge familiar. Les palmeres de palmira, esveltes, belles. Embolic en un encreuament, entre un camió, la nostra camioneta, uns carros, bicicletes i alguns búfals travessant la carretera. Passem prop de la mina de coure on l’any passat van haver-hi protestes, aldarulls, violència i monjos greument ferits. La mina és a cel obert i han deixat tota la terra del voltant, kilòmetres i kilòmetres, erma i els seus habitants no han tingut més remei que marxar. No poden sobreviure. Res no pot crèixer. Una terra morta.
Arribem a Monywa després de creuar per un pont, bastant insegur, el riu Chindwin. i toca parar. Esmorzem. Com encara no són les 12:00 els meus amics monjos poden fer el seu àpat i m’acompanyen. Per una vegada menjo acompanyada. Encara no m’he acostumat a menjar sola, envoltada de gent mirant-me.


He demanat una sopa de pollastre i sí, em posen damunt la taula un bol de sopa, fideus d’arròs, tres o quatre potes de polllastre i un ou escaldat.
El refredat em fa la punyeta i no estic del tot bé.


Thanboddhay Paya. És un temple budista inversemblant, cridaner, sembla carnavalesc, construït a mitjans del secle XX i tot són figures de Buda, tot, les pareds, uns obeliscs, els sostres, petits Budas que t’envolten i tens la sensació que ets a la casa dels miralls de Buda.
Bawditataung. Arribem a primera hora de la tarda. Aquí és on hem de dormir, en aquest monestir budista, molt important. Fins que no arriba l’abbot U Kawtinnya no ens assignen el nostre al.lotjament . Jo tinc una petita habitació dins una sala molt gran on hi ha un altar. Els tres amics dormen a terra, i jo sóc una privilegiada, hi ha un llit ! Un bany amb safareig per banyar-te i dos lavabos amb tassa de water occidental !

L’abbot U Kawtinnya em convida a sopar a casa la seva germana i també a veure una clsse d’anglès. Mentre, entrem en un coffee shop-restaurant. Jo dino, els meus amics no. Ja és més tard de les 12:00 i no els està permés. Així que començo a dinar sola, però acompanyada. A les 5 de la tarda comença la classe d’anglès del professor U Eindaw. Tenen una pantalla i passen un curs d’anglès ‘English For You’. El generador està en funcionament. U Eindaw em demana si puc fer jo la classe, practicar la llengua oral, fer preguntes i que els seus alumnes puguin practicar. Davant meu uns 30 alumnes, més noies que nois. No pregunten, poquíssim, i em costa que participin. U Eindaw és molt bon professor i parla un anglès perfecte.

 

M’ho passo bé amb U Eindaw i els seus alumnes, i ell sembla també molt content. Parlem de tot una mica i no puc més que pensar el camí que els queda per fer en materia d’educació, després de més de tres dècades de dictadura militar, un temps, en que preguntar estava prohibit ……

U Kawtinnya em vé a buscar i abans d’anar a sopar a casa la seva germana, fem un passeig pel Monestir de Bawditataung i és aleshores que puc veure el Gran Buda vigilant la vall. És la tercera escultura de Buda més gran del món. 129 metres d’alçada. Al davant es troba una altra escultura de Buda reclinat. Va ser inaugurat l’any 2008, gràcies a la perseverància i treball d’un monjo, el aleshores abbot U Sayadaw. L’any 1961 van començar a plantar l’arbre bodi – ficus religiosa -, 27 en total. Siddharata Gautama va descobrir el misteri de l’alliberament, el nirvana, sota un arbre bodi,  i jo em trobo avui any 2013 en mig de milers d’arbres (diuen que n’hi han 9.000) i sota cada arbre, un Buda (diuen que n’hi han més de 10.000).
U Kawtinnya puja a un bancal i agafa les flors de l’arbre i me les posa a l’orella. La olor que desprenen aquestes flor és intensa.

Arribem a casa la seva germana i entro a la rera botiga on m’han preparat un veritable menú birmà. No hi falta de res. Com és habitual, menjo sola, i tots mirant-me, mentre parlem. L’hospitalitat dels birmans forma part de la seva cultura.
A les sis ja és fosc a Myanmar/Birmània. Sopen molt aviat a les 7 de la tarda. En acabar anem a dalt prop del gran Buda. U Kawtinnya té un cotxe, un Ford, de fa més de 15 anys, canvi automàtic. Arribem a la gran esplanada i em trobo un monjo ja d’avançada edat, l’abbot principal del Monestir, rodejat de 6 joves que l’escolten. Me’l presenten, i és en aquests moments que no saps què fer, ni com has de saludar al venerable monjo. El cel és d’una bellesa insultant. Les estrelles brillen més que mai. Un silenci total i una pau que convida a una meditació profunda i alliberadora.

A les 9 del vespre ja sóc a la meva habitació. El llit és de fusta, sense matalàs, però comfortable.
Bona nit.

Avui Festa del Thadingyut a Birmània/Myanmar

Milions de budistes a Birmània/Myanmanr celebren l’últim dia de la Festa del Thadingyut.
Per entendre-ho una mica millor, el final de la ‘quaresma’ budista.
Festa nacional. Bancs, oficines, escoles, oficines governamentals, tot és tancat. La gent torna als seus pobles i ciutats per mostrar el seu respecte als pares, a la gent més gran. Porten regals. Dins les cases és ple d’espelmes, de llum. També visiten als mestres, familiars, monjos. Els temples s’omplen de llums.

Aquest període, lluna plena del mes d’octubre, és el més important de l’any. Creuen que fer mostra del seu respecte als pares, als avis, als mestres, als monjos, acumulen bona sort i esperances per el proper any que ja és a prop.

Les donacions i/o regals poden ser des de moneda en paper penjant de les branques d’un arbre, arròs, incens, espelmes, flors i altres regals tots de colors molt vius i lluminosos. És el moment en que els monjos surten dels temples després del període de pluges.

La gent gran practica la meditació durant aquests díes, mentre els joves van a les platges, als parcs. Shwedagon avui és ple, molt ple, milers d’espelmes, milers.

Sóc lluny de Birmània/Myanmar, però he rebut un regal i el respecte, i hem encès espelmes a tots els racons de casa i el sac és ja molt ple d’esperances tot mirant aquest proper any.

Fotografíes: Ofrena de regals dels joves als pares.
Arxiu: Shwedagon – Yangon. 
          Encesa d’espelmes. 
          Thadingyut a casa

Viatjar pels grans rius: Kaladan – Birmània/Myanmar

Fa molta calor, sufocant, diria jo. El ventilador poca cosa pot fer i és per això que vaig més sovint al supermercat. Miro, comparo preus, compro si s’escau, trobo veïns i petem la xerrada, i ens refresquem molt, perque l’aire acondicionat és perfecte.
En tornar a casa he estat editant un video amb les fotografíes que vaig fer en el meu viatge a Birmània/Myanmar, ara ja fa un any, setembre 2011. El temps passa ràpid!

Navegar per el riu Kaladan va ser una meravella. He volgut reflectir en aquest video aquesta navegació entre 6 i 7 hores des de Sittwe a Mrauk U i novament el mateix trajecte, una mica més llarg per la pluja, de Mrauk U a Sittwe.

He descobert a la xarxa que s’està preparant una expedició per aquest riu Kaladan 
Kaladan River Expedition 2012 – The river road to Myanmar. Des del seu naixement, a Mizoram, Índia fins el seu embocament a la badia de Bengala, concretament on es troba Sittwe, Birmània/Myanmar.  El riu Kaladan travessa els estats de Chin i Rakhine. Forma la frontera internacional entre Índia i Birmània/Myanmar. Es calcula que més d’un milió de persones viuen a la vora del riu.
www.ribexpedition.com 

Volen salpar el proper mes d’octubre quan comença l’època seca i així esquivar les
pluges. No com jo, que en el meu viatge de tornada, vaig poder saber què són els aiguats monsònics acompanyats de vents …..

Hauran d’utilitzar bots pneumàtics al començament de l’aventura. Són 1.200 kms.
Els grans vaixells poden navegar al llarg de més de 700 kms. Tenen problemes en aconseguir l’autorització per part del govern de Birmània/Myanmar. L’estat d’Arakan va patir una violència extrema entre ètnies de religions budista i islàmica a finals del mes de maig. El toc de queda ja no és vigent i ja fa setmanes que tot està en calma. Més de 70 persones van morir i aproximadament 100,00 persones, totes de religió musulmana van fugir i malviuen en camps a la frontera amb Bangla Desh.

La meva navegació per el riu va ser plàcida i amb aquesta calor ha estat refrescant editar el video. Però no puc deixar de pensar en aquesta part de món on viuen en una extrema pobresa i estan patint conflictes greus. El viatge a Mrauk U i Sittwe, de l’any passat em va causar una impresió entre inquietud, admiració, preocupació, impotència i també placidesa i felicitat. Tot en un mateix cistell.

Fotografia: Temple de Shittaung – Mrauk U. Construït l’any 1535 el nom vol dir:
Santuari de les 80,000 imatges i és el temple més important que es pot visitar avui a Mrauk U, entre els més de 70 que envolten el poble, molts amagats entre pujols.

 

Viatjar pels grans rius – Ayeyarwaddy / Birmània/Myanmar

En els meus posts ja he manifestat com m’agrada viatjar pels grans rius, fet que vaig descobrir quan per primera vegada un avió em va portar fins a Hà Nôi. A Viêt Nam navegar per els rius és un fet habitual i la mare dels grans rius asiàtics, el Mekong t’ofereix aquesta possibilitat de diverses maneres. Pels que viatgen per aquest país i es volen desplaçar fins a Cambodja, Phnom Penh, res millor que embarcar a Chau Doc, Viêt Nam i navegar per el riu Mekong fins la capital del país veí.
O si et desplaces per el nord a les muntanyes on està situada Sa Pa, pots fer un desplaçament des dels poblets o mercats on viuen els H’mong negres o vermells, per el riu Day.
Els viatges més llargs que he fet han estat per dos rius a Birmània/Myanmar, el Ayeyarwaddy/Irrawaddy i el Kaladan. Més de set i vuit hores.
De Bagan a Mandalay, a contracorrent, és a dir, un viatge lent, molt lent. De Sittwe a Mrauk U un retorn accidentat amb vents forts i pluges monsòniques.
Navegant per aquests grans rius frueixes de tot; calma, silencis, descans, respirar, conversar, mirar, llegir, veure la gent pujar i baixar del vaixell, els pescadors. Els camps d’arròs a la vora del riu on mai pots veure on s’acaben.
Planificar un viatge per aquests països cal ser curós. No es pot anar amb la idea típica i tòpica si avui és dimarts som a Amsterdam, es necessita temps. Quan no disposes d’aquest temps, aleshores, millor planificar per viatjar a llocs concrets i pots tornar a casa amb unes vivències úniques i un aprenentatge que només viatjant amb temps pots continuar emplenant el teu cistell de sabiduria. 
I navegar per els rius és una manera d’aprofitar aquestes vivències i aprendre.

Novament un video de’n Henrik Groenen, a Vimeo. Com molt bé diu en el comentari,
va tenir encara sort que a Birmània/Myanmar el transport per els rius encara és vigent, perque en altres països es substitueix ja per el transport per carretera o els avions.
El que no diu és que de vegades és més ”ràpid” navegar per el riu que no pas carretera o en tren ! I que és el transport més barat per la gent del país, per diners i per espai.
Els birmans no ténen capacitat econòmica per viatjar en avió dins el seu propi país (bé, sí, la classe benestant, és a dir, militars i famílies, i propietaris de grans negocis), i el tren que també és molt barat, els trajectes es fan eterns. Però avui parlem de navegar.

Contrasta quan navegues per el riu Ayeyarwaddy/Irrawaddy i veus passar prop teu The Road to Mandalay, antic vaixell colonial britànic, restaurat, un luxe exquisit
(penseu en els temps de finals del secle XIX fins a la segona guerra mundial, i els britànics com a amos i senyors de la Índia i Birmània). Els occidentals de poder adquisitiu molt alt poden gaudir d’aquest viatge fluvial com a representants de la classe colonitzadora dels vells temps. El contrats és evident.

I aquest és el video d’un viatge des de Mandalay a Bagan. Moltes hores, molt de moviment i deixar passar el temps al llarg de tot el dia. En aquest cas el vaixell segueix el corrent d’aquest riu cabalós. El riu més important que creua tot el país de nord a sud, 2.170 kms, navegable en la major part, aproximadament 1.600 kms i neix a l’estat de Kachin vora l’Himalaia.

Fotografia: The Road to Mandalay. Riu Ayeyarwaddy/Irrawaddy. Setembre 2009. RG


 

Mandalay – Birmània/Myanmar

Enguany he parlat i conversat amb molta gent que viatjarà a Birmània/Myanmar. Sempre m’agrada parlar d’aquest país. Comencem la conversa mentre anem prenent un te fred o una cervesa i es va allargant més i més i sense adonar-nos han passat més de dues hores !
El país continúa amb les seves mancances de tot tipus i no és fàcil la mobilitat o trobar al.lotjaments, i a més els preus s’han apujat i molt. L’absurd és encara present i hi ha molt a fer, però el país, Birmània/Myanmar, té una bellesa única. De vegades hem molesta quan els viatgers que han tornat o han estat viatjant comenten que cal córrer per anar-hi perque aviat canviarà i ja no serà tan ‘exòtic’ com era i es perdran moltes coses. Jo desitjo que els birmans, els shan, els mon, els kachin, els rakhine, els karen, el pa o, els padaung i totes les ètnies que viuen en aquesta nació de nacions puguin viure millor i assoleixin unes llibertats que encara no tenen. La vida no és fàcil, gens ni mica, en aquest país, però les finestres comencen a obrir-se i poc a poc veuran la llum, molt a poc a poc.

També a les xarxes pots trobar videos magnífics de viatgers que han vist amb uns altres ulls Birmània/Myanmar. A Vimeo ja n’he trobat uns quants i avui us deixo amb aquest realitzat per Henk Groenen i ens mostra Mandalay, tal i com és. M’ha fet somniar i he recordat moltíssim les meves estades en aquesta Ciutat. Un video molt ben editat i amb unes imatges magnífiques.

Fotografia: Arribada a Mandalay. Riu Irrawaddy. Setembre 2009. RG

 

Visita a Shwedagon : Petits detalls

A Birmània sabates fora, si vols visitar un temple, una pagoda, un monestir, i també dins a casa. És per aquest motiu que cal anar calçat amb xancletes o sabates fàcils de posar i treure.

Ai, els polítics, els Presidents, la gent important …… Poden visitar la meravella de Shwedagon a Yangon (Rangoon) i els posen una catifa vermella per no caminar descalç per el terra relliscós. El netegen constantment, de forma voluntària, brigades d’homes i dones. És una fotografia que els viatgers i turistes sempre tenen en el seu punt de  mira; deu, quinze, vint persones, escombrant el terra.

Sí, són petits detalls, quan recordo la meva última visita el mes de setembre de l’any passat. Havia plogut molt, terra mullat, relliscós (més que mai), descalça, i per una persona no habituada com jo, caminar per aquest terra va ser una tasca difícil, perillosa i fatigant. Més d’una hora embadalida, com sempre, en aquest temple de Shwedagon i ben agafada per dos amics per evitar no caure.

La propera vegada em filtraré en una comitiva de qualsevol polític que visiti oficialment el país, i com segur que a partir d’ara n’hi hauran moltíssimes d’aquestes visites oficials, el ventall de possibilitats de fer d’infiltrada serà més gran. Ha de ser còmode poder caminar per una catifa vermella sense pensar que pots relliscar i caure.

I deixant de banda aquesta ironía, la gent de Birmània sempre ofereix el millor als seus hostes, i puc donar fe tan punt creues la porta d’entrada de casa seva.

Fotografia: David Cameron, PM del Regne Unit. Getty Images
Arxiu: Shwedagon abans de la visita del senyor Cameron. La catifa vermella a punt. 
Brigada de neteja a Shwedagon. Fotografía: RG. Octubre 2009. 

Postal de Myanmar-Birmània

Avui hem ve de gust veure aquest video editat per en Yannick Calonge a Vimeo. És un dels millors videos que he vist d’aquest país. Reflecteix molt bé la bellesa, la sinceritat, el viure de la gent. La fotografia, feta per mí a Mandalay, un carrer d’un barri lluny del centre, mes de setembre de 2011. 

Després de tots els apunts reflexionant dels últims fets a Birmània, també paga la pena poder compartir amb els seus habitants cada moment, cada instant d’un dia de la seva vida.

Definitivament mereixen viure millor.

 

Retrats de Birmània V: Arakan o Rakhine

Repassant l’arxiu, m’he adonat que sense més no he publicat més retrats de persones de Birmània, homes, dones, nens, nenes que vaig anar trobant i coneixent durant el meu últim viatge el propassat mes de setembre.

Aquesta fotografia la vaig fer a Site-tway o Sittwe o Akyab, estat d’Arakan, sudest del país, a la vora de la mar, Golf de Bengala i fronterer amb Bangla Desh. La ciutat més gran de l’estat d’Arakan o Rakhine, un dia centre polític, cultural i econòmic del Golf de Bengala. Em va sorprendre i molt la pobresa, el viure amb molt poquet, les dificultats. Les necessitats bàsiques per fer que un país tingui un mínim futur són molt minses, molt. L’Universitat ja no és a la Ciutat. Va ser trasl.ladada a quasi dues hores i mitja de camí. Els estudiants han d’agafar un trishaw (bicicicle o tricicle). Arribar a la vora del riu. Pujar a una barca i després caminar fins l’Universitat. Entre 07:30 i 08:00 del matí es formen llargues cues de trishaws al carrer principal de Sittwe esperant els estudiants.
D’aquesta manera el Govern s’estalvia problemes; els estudiants no es poden organitzar dins la Ciutat i els nombrosos moviments nacionalistes i independentistes tampoc ho ténen fàcil.

Sittwe és potser la Ciutat de Birmània on hi conviuen més ètnies i religions del país.
Musulmans, hindús, catòlics, evangèlics, budistes. El budisme theravada és el que més seguidors té, i en la revolta del mes de setembre de 2007, la dels monjos, a Sittwe es van manifestar milers de persones i la represió va ser brutal. Ningú en va dir res.

Passejant vora de la mar, vaig trobar molta gent que anava a recollir peix que els pescadors havíen llençat i el podíen recollir fàcilment perque la marea era ben baixa.

Aquesta dona d’ulls grans i vius, em va somriure; el petit molt enfadat. Tots dos eren al port esperant els homes, el marit, el pare, el germà i el fill gran. Podría ser a Bangla Desh, però no, era a Site-tway, Estat d’Arakan, Birmània. És possible que sí que pugui haver arribat des de Bangla Desh, il.legalment, per cercar una vida millor. Quan arribin els homes podràn vendre el peix, o cobrar un salari. Demà serà un altre dia.

El mes de juny vaig començar a preparar el viatge, no sabía que em trobaría un poble i una terra vivint en una pobresa alarmant, un poble orgullós, un poble amb la seva pròpia llengua i cultura i d’una bellesa insultant. Observar, respirar, que la teva presència no es noti, parlar amb la gent, si és possible, conèixer la seva història, la seva cultura, els seus neguits, gaudir, plegats, de les seves menges. Somiar.

Us deixo l’enllaç de Wikipèdia, en català, on es pot trobar una informació completíssima d’aquesta nació, Arakan,  dins un país anomenat Birmània.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Arakan