Barbàrie a La Rambla

 

 

No, no és casualitat que l’atac bàrbar, cruel, hagi estat a la meva Rambla. Per la seva força simbòlica, de postal, un lloc d’encontre de gent, avui de molts turistes, visitants, ha estat sempre un espai estimat i odiat a la vegada per a tots nosaltres. Aquests bàrbars ho saben. Cerquen portades, difusió mundial, fer saber que ells i elles hi són, i els agrada matar, ens avisen. I La Rambla és l’espai de convivència, i també de supervivència, on ens trobem gent d’arreu del món i parlem, i ens mirem, sota les ombres dels plataners o tot mirant el que podem comprar als kiosks, seure al Cafè de l’Òpera, entrar a la Virreina, o vigilar si vénen els de la Urbana per fer foragitar els manters. Aquests bàrbars malnascuts no em feran canviar els meus rituals, i continuaré baixant per La Rambla, que jo estimo, no odío, i m’agrada barrejar-me entre la gent. I tornaré una i una altra vegada.

No, tampoc és casualitat que aquesta barbàrie ens hagi caigut al damunt ara, aquests díes, en que tots nosaltres els barcelonins i els que no ho són estem discutint en debats d’alt voltatge sobre el tema del turisme, perdre els barris, desnonaments, pisos de narcos.

I som una ciutat com les altres del món, una ciutat molt coneguda i visitada, i tots ho sabíem, sí, que un dia o l’altre arribaria aquest atac bàrbar. Hi ha passat. Aquests malnascuts fan mal a gent innocent, no ho oblidem pas. No van directament als respon- sables d’aquesta violència, no, són covards i ataquen a la gent innocent que ahir tarda baixava Rambla avall, feliç, contenta, tranquil.la.

I veurem d’aci a poc, molt aviat, avui mateix, com aquest atac terrorista servirà per enlairar i excitar discursos unionistes, que ens diran la necessitat de continuar com fins ara, sense canvis, sense somnis sobiranistes,i que demonitzaran qualsevol tensió social i el nostre desig de ser poble, nació. És la pau del reialme, la pax romana ………… i no, cal acabar la feina i fer realitat el que vam començar. No hi ha marxa enrere.

Aquest atac no és una excepció. Ha passat i passarà. I voldria dir que els mossos d’esquadra han actuat brillantment, molt. Han fet, i seguiran fent, una molt bona feina per reduïr i fer fora aquests bàrbars que són a Barcelona, Ripoll, Osona, Cambrils, Alcanar i qui sap on més. Fer-los saber que aquí a Catalunya no els volem, que ho ténen difícil. Els mossos investiguen, ho saben i vigilen, encara que atacs com el d’ahir és quasi impossible de preveure.

Alcanar, Barcelona, Cambrils ….  fa fredar. Controls, reforçar l’actuació policial, no deixar que els bàrbars facin més mal. I no demonitzem a la bona gent que viuen amb nosaltres i res tenen a veure amb aquests bàrbars assassins.

Ahir tarda havia d’anar a la Filmoteca per veure Rio Grande de John Ford. Per mandra no hi vaig anar ….. santa mandra beneïda. Ferrocarril, Rambla avall, fins carrer Hospital o Sant Pau, 3/4 de 5 de la tarda. Casualment parlo amb gent, amics que també teníen previst anar-hi, i s’ho van repensar, per feina o senzillament per la calor, per mandra. M’han enviat e-mails, m’han trucat, familiars i amics d’arreu.   Estàs bé ? 

El meu condol per a les famílies que han perdut un ésser estimat. Tretze persones. I els ferits el meu desig d’una ràpida recuperació.

Avui a les 12 del migdia seré a Plaça Catalunya i demà tornaré a baixar per La Rambla, com sempre.

Fotografíes: La meva Rambla. RG.

Cambraqués: Art, cultura, música a Cadaqués

 

Aquests disset díes passats a Cadaqués han donat molt de sí en l’aspecte cultural i musical. Crec que a Cadaqués és on es poden trobar més galeries d’art per m2, i paga la pena entrar-hi i veure les exposicions. Sempre trobes sorpreses. Enguany, però, la Societat L’Amistat s’emporta el premi. El galerista Jordi Mayoral ha reunit al Casino de Cadaqués, obres de Dalí, Tàpies, Miró, Magritte, Chagall, Picasso, Duchamp, Calder, Brossa, Joan Ponç, Hamilton, Domínguez i Planells : L’espai dels somnis, és el nom d’aquesta exposició oberta fins el dia 15 d’agost i que es presentarà a Barcelona el mes de setembre. Una exploració de l’inconscient en les arts plàstiques a partir dels anys trenta del segle XX.

 

Una altra visita interessant va ser el Museu de Cadaqués: Dalí íntim – el treball,les festes i les relacions humanes vist per Joan Vehí. Joan Vehí és fuster i fotògraf aficionat, de fet ha estat sempre el fotògraf ‘oficial’ de Cadaqués. Quina família cadaquesenca no té fotografíes del seu casament, comunió dels fills, festes patronals, fetes per en Joan Vehí ? Ell va ser el fuster que va fer tots els mobles que en Salvador Dalí li va demanar per la seva casa de Port Lligat i la seva relació va ser intensa, i ell va poder fer fotografíes del pintor que ningú més podía fer. L’exposició és molt interessant, molt. Un gran treball.

La Galeria Fort – MIni prints és un altre lloc per anar-hi. Imprescindible i dubto molt que no marxis sense haver comprat algun ‘mini print’ original exposat en la galeria. Des de l’any 1981 Mercè Fort organitza un concurs internacional de gravats. Són molts els artistes que hi han participat i podem veure la seva obra gràfica a la Galeria Fort. I jo tampoc vaig poder resistir de no comprar-ne: les dues obres fotografiades al començament d’aquest apuntament. Un gaudi.

 

Finalment vaig anar als tres concerts organitzats per Cambraqués, música de cambra. M’agrada molt el nom d’aquest mini festival. Van començar l’any passat i enguany han continuat oferint concerts únics, diferents i en un escenari molt peculiar: la terrassa del Casino. Els espectadors d’esquena al mar, i els músics interpretant el programa tot mirant la Mediterrània i l’horitzó amb es cuccurruc vigilant. L’entorn, l’ambient,  passades les nou del vespre és increïblement bonic. Els músics extraordinaris, sensibles, interpretant amb emoció les obres escollides per el seu concert.

 

Cosmos Quartet. Quartet de corda. ”Utopíes’. J. Haydn i Xostakóvitx.

Tutlam Duo. Marimba i vibràfon. ”Carrusel”. Koppel, Albèniz, Samuels, Friedman, Piazzola.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Kebyart Ensemble. Quartet de saxos. ”Aires dels temps”. Glazunov, Brotons, Bartók, Granados, Ligeti, Naulais.

 

 

I ara a Barcelona toca gaudir de les festes de Gràcia o anar a la Filmoteca on han programat uns cicles dedicats a Robert Mitchum, Howard Hawks i John Ford, francament interessants i que no es pot deixar passar per alt.

Fotografíes: RG, i dels programes publicats a la xarxa.

 

 

 

 

De Barcelona a Cadaqués : 17 díes i tornar a casa

 

 

 

 

Vaig pujar a la Sarfa (avui se’n diu Moventis ….) el dia 19 de juliol i he tornat novament amb la Sarfa divendres dia 4 d’agost. El viatge és còmode, potser una mica llarg, amb parades a Empuriabrava, Castelló d’Empúries, Roses i a la tornada Port de la Selva i Llançà. Un bon recorregut per l’Alt Empordà. Penso que el bitllet és car, 24,50€ per trajecte.

He passat molt bons díes a Cadaqués. De primer m’he banyat cada matí, sense excepció, en les aigües fresquetes i de vegades fredes de la Mar Mediterrània. Aigua de mar transparent, sense onades i mentre nedes amb unes vistes precioses de Cadaqués, es Cucurrucuc, Perafita, el Far de Cala Nans, Es Poal, Es Pianc, Port Doguer, el Passeig. És estimulant. M’agraden les pedres de la platja ( aquí se’n en riuen dels barcelonins quan diem platja amb una tj molt sonora, quan ells en diuen plaja, amb una jota suau i agradable ). No m’hi estic molta estona. Màxim una hora i mitja de 10 a 2/4 d’1. Vaig mirant a la gent. Els que vénen per primera vegada planten el parasol i res en minuts, un cop de vent se l’emporta mar endins i tots a córrer. La majoria troben molt freda l’aigua i s’ho repensen més d’una vegada si es banyen o no. Com poden pensar-s’ho amb la calorada que està fent ? El cos et queda fresc, suau i quan comences a notar novament la calor, un altre bany i un altre i cap a casa. Petem molt la xerrada amb coneguts de tots els anys, amb veïnes de Cadaqués que ens expliquen les històries de l’hivern i la primavera, i si ahir va haver-hi escàndols a La Felipa ( nom per el que es coneix el carrer de Miquel Rosset).Últimament hi ha hagut baralles, i sempre sorprèn, perque Cadaqués és un poble tranquil, malgrat els milers de turistes i estiuejants que augmenten el cens de la població  considerablement durant els dos mesos d’estiu.

Una primera setmana de tramuntana, una segona de xafogor, vent de mar i garbí, petites onades sorprenents, mar remoguda i un dia de juliol al capvespre una tempesta amb molta pluja i llampecs i trons que ens veníen des del Pení.

A partir de les 7 de la tarda baixo al poble, un passeig, fer el xafarder i seure per prendre un mojito, o un gin mare, o una aigua, un te, vaja el que em sembli i em vingui de gust. Passar una bona estona de tertúlia i anar mirant com la gent passeja i sincerament veure tipus ben extravagants, o primmirats, o elegants, somrients la majoria, i molta canalla, molta, i molts gossos, molts. Un ambien distès, d’estiueig, de cercar tranquil.litat i passar-s’ho el millor possible.

I aprofitar les activitats culturals que Cadaqués ofereix al visitant. Galeries d’art, el Museu, concerts. D’aquest tema cultural en parlaré en un altre apuntament com també d’una excursió que vaig fer per l’Alt Empordà.

I vaig tornar a casa, a Barcelona. I la calor insuportable em dona la benvinguda. La casa tancada tants díes sembla una veritable sauna. L’endemà a les 10 del matí era ja a punt per baixar a la platja gran ….. ai no, que sóc a Barcelona i per anar a la platja he d’agafar el bus, que ja m’està bé, però amb aquesta calor em fa mandra i em quedo a casa.

…………………  estic ben revoltada amb el tema d’Aena, Eulen, Aeroport de El Prat. Em treu de polleguera i la meva indignació va ‘in crescendo’. De fet tot el que està passant, i el que passarà fins l’1 d’octubre, serà una molt bona prova per mantenir la calma, el cap fred i lluitar amb força, i sobretot no equivocar-se. I ho farem. I votarem. I guanyarem.

Aquests díes a Cadaqués m’han servit per agafar forces i continuar amb la lluita.

Bròquil is OVER. Ho aconseguirem, segur.

Fotografies: RG.

 

Veneçuela II

Vaig escriure un post per parlar de Veneçuela. El contacte amb la meva cosina és constant. Avui hi torno. Jo no escriuré de política. Explico com viu la meva cosina i la seva filla el dia a dia a Caracas. Ja fa cent díes que hi han manifestacions cada dia organitzades pels diferents col.lectius. Abans del 1r d’abril no ho sabies de cert. S’albira certa unió entre grups de tota mena, no tots són partits polítics. Cent díes en que han mort més de vuitanta persones, el 90% gent jove entre 15 i 30 anys. Cent díes en que la gent a Veneçuela ja han perdut la por i només pensen en sobreviure uns, i uns altres en assolir a unes llibertats diverses, de naturalesa diferent, individuals i col.lectives. Cent díes en els que la meva cosina ha anat vivint com ha pogut i amb un futur incert, però amb esperança i convenciment que se’n sortiran. Perque ella creu en la llibertat i la democràcia, malgrat tot. Cent díes en que s’ha vist obligada a fer tot el que calia fer per aconseguir medicaments, menjar i moure’s per Caracas evitant el perill. Cent díes en que la seva visió de tot el que passa és de ràbia, tristor i pensant si aquest era el país on els seus pares van emigrar per un futur millor, on ella va néixer, i si és el país que ella vol per la seva filla. I plora.

MPB em diu que té la força de les B. la seva mare i la meva, nascudes al Baix Maestrat, però que ha après del seu pare arribat a Barcelona des d’Andalusia a saber aconseguir tot per sobreviure. Na MPB recorda ara més que mai, les històries que li explicava el seu pare de com va tirar endavant amb dificultats, moltes, ell i la seva família durant la postguerra.

MPB des del  primer dia feia cues, moltes cues per poder comprar un antibiòtic, o llet, pa, paper de WC, sabó, però va haver-ho de deixar. No podia perdre tot un dia fent cues i amb la por de perdre el treball, que sortosament encara té. I apareix una figura anomenada BACHAQUERO. Un grup nombrosíssim de gent que fan cua per a tú i revenen el que compren a preus més cars, òbviament. Els Bachaqueros s’especialitzen, i la meva cosina arriba a acords amb un d’ells per el paper de WC, gel de dutxa, pasta de dents, i un altre per l’oli, farina, detergent i un altre per els medicaments. Una veritable logística. Perque els pagaments són al comptat i has de fer mans i mànigues per obtenir els diners, si els tens i/o esperar a una altra ocasió.

Un altre element diferencial de les cues és organitzar-les. Amb rotuladors escriuen al braç de la gent a mesura que van arribant a la cua, el número del seu torn per evitar problemes.

Més tard el govern va posar en mans de l’exèrcit la distribució dels aliments, per organitzar millor el subministrament i no tan sols als grans supermercats, també als petits comerços particulars de barri,  podíen vendre aliments  a preus establerts, com diuen, a ”dólar/libre’ uns 8.000 Bs per 1$. Molt cars, exageradament alts, i que no tothom els pot comprar. M’explica la meva cosina que el salari mínim és de Bs. 97.530 més un bonus per aliments de Bs. 153.000 ( total Bs. 250.530) d’acord amb el decret del govern del dia 1r de juliol 2017. I els preus ? Exemples: Pasta de dents 25.000 bs.,deodorant 20.000 bs., 1 kg de sucre 9.000 bs., 1 kg de cafè 14.000 bs., 1 kg de pollastre 17.000 bs., 1 kg de carn de vedella 18.000 bs., un pack de 30 ous 15.000 bs. ( 500 bs. / unitat ). Oli d’oliva 50.000 bs. Amb el canvi de Bs. a US$ es fan uns tripijocs impresionants, perque si tens influències pots comprar-ne a 100 bs. / US$ i després els pots vendre en el mercat lliure a 7.500 /8.000 Bs. / US$.

Si pensem amb una família de tres persones i només un treballa i té uns ingressos del salari mínim, poca cosa poc fer, si tenim en compte que també ha de comprar medicaments, pagar lloguers, el gas, despeses del dia a dia. Cal espavilar-se i resoldre els problemes dia a dia, pas a pas.

Una persona que tingui accés, per raons diverses sobretot de feina, a aquests distribuidors oficials gestionats per l’exèrcit, té possibilitats de comprar ous, sucre, oli i saber quin supermercat obrirà portes sense veure cap lleixa buida. Són privilegiats, però se’ls cau l’ànima al terra quan veuen a la gent fent cua i cada dia més i més prima perque no mengen el que hauríen de menjar i/o perque no ténen diners per a comprar-ne. Pots anar a un mercat vora de casa teva, i amb una mica de sort pots comprar quatre patates, quatre cebes, alguna verdura, sis préssecs. Els preus en aquest mercat lliure són elevadíssims, com ja he explicat. Si algú té el privilegi d’aconseguir aliments sempre ajuda a veïns, coneguts,  que no ho han aconseguit. Al llarg d’aquests mesos funciona una solidaritat mai vista abans. La gent es comunica, es fan grups de Whats App …..  el bachaquero dels medicaments té antibiòtics ….  aneu a la cantonada del carrer …..  la petita botiga de’n S. els distribuidors li han portat sucre, sal, llet, oli  …. els preus bastant més baixos al barri …. al supermercat X ténen excedents de cafè …… i així es van intercanviant missatges.

 

El pitjor són els medicaments. La meva cosina resa i resa per trobar-se bé, per no enmalaltir. Antibiòtics, medicaments per el tractament de càncer, vacunes per a nadons, els més buscats. Els treballadors de la sanitat pública es queixen un dia i un altre també de les condicions amb les que han de treballar i la manca de tot, en hospitals, farmàcies, residències d’ancians.

Tot s’ha complicat a partir del 1r d’abril …. aquests cent díes. El dia abans d’anar a treballar, de sortir al carrer, es comuniquen per saber que té planificat la MUD com acció de protesta i segons on sigui, cal llevar-se molt aviat a les 4 del matí, per anar per camins segurs, alternatius, on no et trobis ni amb els manifestants ni amb la policia. Les confrontacions són sempre violentes. Estudiants de medecina s’han organitzat per fer una Creu Verda i assistir als ferits. I a l’inrevés. Quan has acabat la teva jornada laboral, moltes vegades no pots sortir per tornar a casa i has d’esperar hores. En conclusió …. la teva jornada laboral pot començar a les 4 del matí i acabar a les 11 del vespre. És la por de trobar-te en el lloc on no havíes de ser-hi, en el moment precís, i veure’t envoltada de violència. I penses que has de tornar a casa i esperar que la teva filla hagi arribat.

Un polìtic anti-govern, Leopoldo López, ha estat traslladat de la presó (després de tres anys ) a casa seva, arrest domiciliari. Diuen que és un acte de feblesa per part del president del país. Presions externes. Podria ser un primer pas. Penso que hi ha més de quatre-cents presos politics a les presons, no només aquest senyor. Penso que no s’ha començat un diàleg. Penso que hi han moltíssimes presions d’arreu, polítiques i econòmiques. Penso que han de trobar una sortida a la situació en que es troba el país. Penso que, malgrat tot, la gent té esperança, vol viure en pau i vol dirigents polítics que sàpiguen ser honestos i valents pensant en que Veneçuela ha de ser un país de llibertat, democràcia on tothom pugui viure feliç. La mort violenta de tanta gent jove no pot quedar en un oblit. Cal aturar-ho.

El poble, la gent, són els perdedors, però no sempre. Quan els pobles estan mal governats, senten espontàniament el desig de governar-se a si mateixos ….. Alexis de Tocqueville. Aquells que neguen la llibertat als altres no la mereixen per a ells mateixos. Abraham Lincoln.

I MPB, la meva cosina, continúa escrivint e-mails i jo els llegeixo, i mantenim el contacte.

Beneïda sigui la tecnologia …….

Fotografies: Trobades a la xarxa i premsa. 

 

 

 

 

Mes de juny: Del Món Sant Benet a Otel.lo de Verdi.

Avui pel matí m’he despertat amb un aire fresquet que entrava per la finestra i que l’enyorava des de feia més de dues setmanes. El cel és tant i tant blau que fa mal als ulls. Un aire net i no es veuen núvols. Han estat uns díes de calor difícils per a viure normalment.

He passat aquests díes de calor immersa en la cultura, l’art, el país i el gaudi.

Fem un repàs:

10.06.17 – Visita de l’exposició ‘Jardins d’Espanya’ – Santiago Rusiñol al Museu del Modernisme al carrer de Balmes ( fins el 9 de juliol ). Una descoberta. Uns quadres absolutament brillants, magnífics. La seva visió de la natura, romàntica i simbòlica dels jardins i espais del País Valencià, Barcelona, Girona, Mallorca, Granada i Aranjuez. Vull fer esment la sorpresa, per la seva bellesa i també del seu orígen, del quadre ‘El Calvari de Bétera’. Lloc de naixement del nostre director en Vicent Partal !!  Però la visita no hagués estat excepcional si no fos que el ‘guia’ va ser, ni més ni menys que el Pare Josep de C. Laplana, Director del Museu de Montserrat, una persona culta i gran coneixedor de l’art. Un privilegi.

 

11.06.17 – Un matí gloriós a Montjuïc. Sota les 4 columnes i ja amb un sol de justícia, i moltíssima calor, ens vam trobar milers i milers de catalans per reinvindicar que volem votar el dia 1r d’octubre.

 

Per la tarda al Centre Cívil del Coll, antic edifici del’Editorial Bruguera. Concert i performance del Quartet Brossa contra Josep Pedrals. Nos ho el perdeu si actúen prop de casa vostra. Altament recomanable.

 

12.06.17 – Molt d’hora, molt d’hora, al TSJC per donar suport al nostre diputat en J.J. Nuet. Més gent de la que em pensava. Junts ho aconseguirem. Molt bé !

 

14.06.17 – Matí de platja al barri del Poble Nou/Bogatell. Un altre privilegi. Els barcelonins podem gaudir d’unes platges netes, espaioses, amb una aigua de mar neta, tot just a baixar del metro o el bus.

 

15.06.17 – Dia complet. Món Sant Benet. Bages. Navarcles/Sant Fruitós. Excursió d’un dia. Recomano deixar el cotxe, i agafar el tren a Plaça Espanya, FGC, línia de l’Anoia. Bitllet combinat Món Sant Benet. 24,95€. Inclou tren anada i tornada a Manresa, autobús públic fins a Navarcles. Una caminadeta d’1,5 km fins el Monestir. Entrada visita medieval i campanar. Es pot dinar a la Fàbrica, Restaurant La Fonda ( 15 €/ menú ) dins aquest conjunt medieval i modernista. No us ho perdeu. El claustre el més bonic que he vist. Secle IX/X.

 

16.06.17 – Avui Bloomsday recordant a Leopold Bloom. Dia de lectura.

 


<p><a href=”https://vimeo.com/217726087″>Somni d’una nit d’estiu de W. Shakespeare</a> from <a href=”https://vimeo.com/elspiratesteatre”>Els Pirates Teatre</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

 

18.06.17 – Tarda de bon teatre a La Seca. Que millor que riure, passar-ho bé, amb el Somni d’una nit d’Estiu de Shakespeare i la Companyia Pirates Teatre.

 

 

21.06.17 – Nit de teatre. Biblioteca de Catalunya. La Perla29. Bodas de Sangre. Garcia Lorca. Encara hi penso, recordo i gaudeixo del text, la posada en escena, els actors i actrius, la música i el cavall Juguetón majestuós cavalcant per la Biblioteca. Tornaré el mes de setembre. Gràcies Perla29.

 

27.06.17 – Tarda, a les 6, a la Plaça de la Vila de Badalona. Donar suport al referèndum del dia 1r d’octubre davant la moció de censura que portava la gent del PP i Ciudadanos al plenari de l’Ajuntament.

 

28.06.17 – Nit d’òpera al cinema Cinesa Diagonal. Otel-lo des del Royal Opera House, en directe. Amb el gran tenor Jonas Kaufman. Abans de començar, va ser una mica difícil arribar al cinema. Un fort vent, núvols de tempesta, pluja i sembla que aviat baixaran les temperatures. No va ser pas així dins la sala. L’ambient va ser tempestuós, per el drama de l’obra de Shakespeare i la música de Verdi. Un Jonas Kaufman excepcional. Un director d’orquestra, Antonilo Pappano, brillant. Una gran nit d’òpera i cada vegada gaudeixo més i més amb aquestes retransmisions en directe. M’agrada la Royal Opera House. No és un teatre, és la ”casa” de l’òpera.

 

29.06.17 – Vila Web en paper !! Gran notícia i ja el tinc a les meves mans. Felicitats i bona feina Assumpció, Vicent i tot l’equip. Un pas més.

 

I després de tanta activitat, faig un recés, descanso tot meditant i tornant a l’entorn del Monestir de Sant Benet amb aquests xiprers majestuosos i ferms en mig d’un silenci enriquidor.

 

 

No puc deixar de fer esment que durant la visita del Monestir de Sant Benet vaig assebentar-me que el secle XI van portar les relíquies de Sant Valentí al Monestir on s’hi van estar fins el secle XVII. Avui són a l’esglèsia de Navarcles.

Ja sé quina será la primera sortida de la tardor amb el meu nét, en Valentí; visitar el Monestir de Sant Benet.

Fotografies: RG ……. excepte les de teatre, música i cinema.

 

 

Avui 16 de juny – Bloomsday

 

Un dia especial. Un dia dedicat a la literatura. Un dia dedicat als mots. Un dia per llegir. Un dia per passejar. Fer un recorregut per els llocs per on passes habitualment i la sorpresa de descobrir unes flors que no hi eren ahir, un graffiti en una pared que no havíes vist, una petita botiga que ha obert portes i descobrir-te a tú mateix.

Avui, i un altre any des de 1954, milers i milers de lectors de la novel.la Ulysses de James Joyce, celebren el dia de la primera passejada de Leopold Bloom per Dublin amb la que havia d’esdevenir la seva esposa Nora Barnacle, quan van anar fins al poble de Ringsend (prop de Dublin) un 16 de juny de 1904. Les celebracions inclouen una sèrie d’activitats culturals com conferències, actuacions, lectura de la novel.la, representacions de l’Ulysses, rondes de pubs. Els més entusiastes se solen vestir amb roba de l’època i segueixen la ruta de Leopold Bloom seguint les referències. Tot es barreja, realitat i ficció. És un dels homenatges més singulars i bonics que conec. I cada any són més les ciutats del món que celebren aquesta festa peculiar.

La meva petita aportació de lectura en aquest dia:

Bury the dead. Say Robinson Crusoe was true to life. Well then Friday buried him. Every Friday buries a Thursday if you come back to look at it.

 

El meu barri: Temps de xicrandes i buguenvíl-lies.

 

 

Enguany la ciutat de Barcelona és un calidoscopi de colors. Més que mai, o aixì m’ho sembla a mí. Les xicrandes omplen de color violeta els carrers i places, com també les buguenvíl.lies. És un goig passejar i anar descobrint arbres. Com aquesta xicranda del carrer Alfons XII. Des de l’any 1904 és en el mateix lloc. El meu pare va néixer un any després al carrer de Francolí no més de 500 metres d’aquest arbre. Els meus avis vinguts de l’Aragó el secle XIX, van tenir deu fills, sis nois i quatre noies, tots ells i elles nascuts a casa i aquests díes han fet una neteja i rehabilitació de la casa on van viure, als baixos, on van néixer, on van somiar i amb l’esperança d’un futur millor. L’edifici és ara molt més bonic, sembla senyorial. Un edifici per aquells barcelonins que fugíen de la Ciutat per respirar aires nets a Sant Gervasi. Els baixos de la casa de pocs metres quadrats habitables, es llogàven.

 

 

El meu barri és petit i malgrat les noves construccions, destrosses i malifetes urbanístiques, encara és un racó tranquil dins aquesta Barcelona projectada al món. És un racó ‘entre muralles’, enmig de grans avingudes plenes de cotxes, motocicletes, autobusos. Abans entre horts, jardins i cases de gent benestant.

 

M’agrada, m’estimo el meu barri. Jo també vaig nèixer a casa, al mateix carrer Francolí, davant la casa on vivíen els meus avis paterns. Els meus altres avis van arribar a Barcelona l’any 1924 del Baix Maestrat, i van anar a viure molt a prop en un pis situat en el mateix edifici on hi havia la Cansaladeria Mayol a la planta baixa, i que van habiitar en dues vivendes de lloguer. Els meus avis materns, els seus quatre fills, i la senyora Palmira van ser els llogaters. I un terrat esplèndid on durant les nits de calor del mes d’agost hi pujàvem per dormir sota les estrelles, perque sota sostre, no es podia aclucar els ulls. En aquesta vivenda varem néixer el meu germà i jo. La van enderrocar l’any 1986 i van construïr unes vivendes unifamiliars. S’hi pot veure una buguenvíl-lea bellíssima.

 

Les dues famílies es van fer amics i s’ajudaven com bons veïns que eren. Compartíen il.lusions i esperances. Prenien la fresca al carrer en acabar de la feina. El meu pare va conèixer així la meva mare. Es van casar. Vivències moltes. La meva àvia paterna va trucar una nit a casa els avis materns perque la filla petita patia somnambulisme i es va presentar a casa d’ells. Un bon ensurt ! Llàgrimes i somriures. Córrer i jugar al carrer. Baixar pel carrer Saragossa fins al mercat de la Llibertat a comprar. Anar a cercar aigua miraculosa de Santa Rita, tot just a pocs metres. La placeta on feien la festa major la segona setmana de setembre. El racó del carrer on es podia jugar a pilota sense por de les motocicletes, ciclistes o cotxes, o el carro de l’escombriaire. Quantes històries per explicar !

Aquest últim mes els records inunden la meva ment. Emocions diferents. Cercar llibres i llibretes de fa molts anys. Recordar. I per damunt de tot caminar pel barri i gaudir de les xicrandes, de les buguenvíl.lies, dels nesprers. Serà perque fa tot just un mes el meu fill i la seva dona m’han convertit en àvia, iaia, güela. Ara ja ho sóc, de fet, no pas d’anys. En Valentí un xicotet ben guapo acaba d’arribar. El meu primer nét. Per a mí ara comença una  altra etapa de la meva vida. Una nova persona ha arribat al barri.

Fotografíes: Carrers Alfons XII, Francolí i Passatge Sant Felip.

Xesca Ensenyat: 8 anys d’absència

Sí, Xesca, ja han passat vuit anys. I et recordo, tots els anys, aquest fatídic 14 de maig de 2009. De tant en tant rellegeixo els teus apunts que encara podem trobar en el teu bloc, mític,
l’HIDROAVIÓ APAGAFOCS, i algun que altre capítol de la teva novel-la Babalusa que vas escriure en el teu bloc. No conec encara a cap escriptor que hagi fet el mateix.
Avui fa un dia esplèndid, d’aquells que a tú t’agradaven i de ben segur que haguéssis fet una de les teves nedades per la mar. Sempre em deies que no miraves enrere, sempre endavant, nedant cercant un nou horitzó. Vas viure i vas escriure lliure, molt lliure, molt més del que estem tots acostumats.

Estem en plena setmana de la poesia a Barcelona. Poetes de la teva estimada Mallorca i d’arreu dels Països Catalans. A tú t’agradava Maria Antònia Salvà ……. i vas escriure: No té cap ideari estètic ni pretensions intel-lectuals. És una poesia de l’anècdota quotidiana que enllaça amb el ruralisme, que és una constant dins la literatura catalana d’ençà de la renaixença.

Vas nèixer a Pollença,l’any 1952, i et vas donar a conèixer l’any 1969 gràcies a la publicació de la teva obra ”Ciutat de l’horabaixa”, a la qual van seguir tot un grapat de publicacions i obres reconegudes, tal i com ho testimonien els diversos premis que vas aconseguir, cas del Ciutat de Palma, amb la novel-la ”Villa Copola” i el Premi Ramon Muntaner per ”Quan venia l’Esquadra’. A mí m’agrada molt aquesta última novel-la, perque ens introdueixes a la vida del Port de Pollença dels anys 50-60 amb la teva finíssima ironia i coneixem a les tietes cosidores, les monges, els americans,i sabem de les berenades, les festes i funerals. I així enllaçant amb l’anècdota quotidiana i el ruralisme, tenim entre mans un quadre molt i molt viu de la vida de Eu Moll ”quan venia l’esquadra americana’.

He alçat novament la copa de cava a les 12 del migdia, hora de l’Angelus. Aquest costum no l’he perdut. L’hidroavió no ha arribat a temps i m’he quedat sense ensaimada d’albercoc ….

Veneçuela

 

 

No parlaré de política. No parlaré del chavisme ni de la oposició. Parlaré de la gent. I he tardat molt en fer-ho. Tinc família vivint a Caracas. La meva cosina M. i la seva filla M. Els tiets, els que van marxar de Catalunya per trobar el seu futur lluny de la pobresa en època franquista, anys 50, ja no hi són.

L’any 2009 vaig escriure aquest apuntament en aquest bloc parlant del meu viatge a Caracas l’any 1964 quan tenia 19 anys. Va ser la primera vegada que pujava en un avió. Aleshores el país encara vivía del que va deixar el dictador Marcos Pérez Jiménez ( per cert va morir al reino de españa on vivia gràcies al dret d’asil que li va concedir un altre dictador), desfenestrat del poder per un cop d’estat l’any 1958. Hi havia riquesa, molta. Molt petroli. Al final del meu apuntament vaig recordar les paraules dels meus tiets : Quan la gent dels ranchitos baixin a la Ciutat tot s’haurà acabat. I un dia això passarà. Quan i com no ho sabem, però passarà. I l’any 1999 la revolució bolivariana va guanyar el poder i la gent dels ranchitos va baixar a Ciutat.

 

La meva cosina em va demanar d’enviar-li articles de la premsa per saber més coses del que passa al seu país. Ella ho viu, però no sempre està informada. No tot està permès. I quasi cada dia des de fa mesos li envio reculls de premsa, notícies, sobretot de El País, i el seu corresponsal, o de la BBC, o del New York Times. Elles poca cosa em poden enviar, però sí, reflectir la realitat del seu dia a dia.

Heus ací alguns del seus e-mails:

— Any 2015: Con respecto a nosotras la cosa está tan mal que por más que trabajo la inflación es tan alta que me estoy descapitalizando. Estamos pensando vender y salir de este país …. no se puede vivir, ya no es solo la seguridad, no conseguimos nada, no hay aceite, azúcar, café, papel sanitario, toallas sanitarias, servilletas, champú, jabón de baño y para lavar, pasta dental, etc. etc. hay que hacer colas de 4 horas para que te den 1 por persona. Lo peor son las medicinas para bajar la fiebre, tratamientos de cáncer, diabetis, hay que moverse por el mercado negro que si tienen lo que quieres lo cobran carísimo. No hay pasajes aéreos, solo si tienes cuenta en cólares en el exterior puedes viajar y aun así cuesta salir.Trataremos de resistir lo más que podamos, porque nosotras no nos rendimos.

 

— Prima, necesito hablar contigo. Creo que nos vamos de Venezuela y queremos regresar.Quisiera consultarte varias cosas. Me asaltaron hace dos semanas y me dispararon, gracias a Dios no me pegaron, pero esto no se aguanta más. Nuestras vidas estan en manos de la delicuencia.

— 2016/2017: La verdad es que la estamos pasando feo, pero resistiendo, no hay medicinas para nadie, no hay antibioticos, y este desgraciado de Maduro no acepta ayuda internacional. Todos los dias mueren recien nacidos por falta de atencion. Estan matando el pueblo sin balas. En cuanto a comida, si llegas a encontrar, es impagable. Esta situacion me recuerda a la que contaba mi papá de la post guerra en España, lo malo de aquí es que estos corruptos narcotraficantes están buscados por la DEA, no pueden dejar el país, porque los meten presos, y nadie les quiere dar asilo político.

 

— Hoy hay marcha, vamos a ver como termina.

Vaig rebent e-mails. Em diuen que ja no tenen por i ara han de continuar, resistir, guanyar perque hi hagin eleccions, i que passi el que hagi de passar. I jo li envio recull de premsa, tota la informació que trobo interessant, algunes amb esperança, d’altres molt negatives. Mentre en cada manifestació, la represió és molt forta i gent jove perd la seva vida, abatuda per els trets de l’exèrcit, o infiltrats, o … és igual, violència. Més de 36 persones mortes quan es manifestaven pacíficament. La policia utilitza gasos amb molta violència. Els manifestants excrements i pedres. Gent sense bales, demanant eleccions. I continúen fent cues de moltes hores per rebre un kilo de sucre, amb sort, o paper higiènic i els hospitals demanant medecines, on veuen com es moren més gent que no els toca, per manca d’assistència.

Dins de tot aquest caos, la vida continúa, i sí, la meva cosina treballa i molts díes els recomanen de quedar-se a casa, o d’altres quedar-se al lloc de treball per no sortir al carrer. Com  sigui que ha de treballar per continuar vivint, té un contacte a qui li paga, perque faci cues i així mig omplir la nevera i obtenir les medecines.

Van començar ja fa més d’un mes les manifestacions multitudinàries i no s’ha resolt res.

No es tracta ja d’un fet puntual, és ja un seguit , un continuar fins que la gent aguanti, tots.  Cal evitar morts, tots gent jove. Ara ja no hi ha marxa enrere i arribaran fins on puguin. Ara és hora de parar, de parlar, de fer politica, per la gent, i trobar la solució. Crec, penso, que només n’hi ha una, les urnes, noves eleccions.

Veneçuela ha tingut tot tipus de governs, escollits a les urnes, per cops d’estat, revolucions, de dretes, d’esquerres, militaristes, social demòcrates, presidencialistes, revolucionaris, de centre dreta. No se’n surten.

 

I jo sempre pendent del correu quan em llevo pel matí i llegir el que em diu la meva cosina.

Fotografíes: De la xarxa. He tingut molta cura de no reproduïr fotografíes ‘fake’. La de ‘quirofanos en crisis’ d’un dels molts informes de Human Rights Watch.

 

 

 

 

 

 

 

 

Marató: 42,195 km

 

 

El meu fill en G. va córrer la seva primera marató l’any 2011 i vaig escriure un apuntament. Aquest esperit, aquesta experiència, l’he anat vivint al llarg d’aquests anys, perque en G. ha participat en totes les maratons de Barcelona d’ençà l’any 2011 i sempre ha arribat.

I enguany, 2017, ha estat la primera vegada que s’ha trobat amb el ‘mur”, aquest fatídic kilòmetre 30, i fins al final, va patir i molt. Si l’any 2011 vaig seguir-lo des de casa gràcies a una aplicació en el meu Mac, diumenge ho vaig fer per l’apps de la Marató des de l’iPhone. Ja és costum que vagi al Passeig de Gràcia, entre Mallorca i Provença, Km 14. Fresc com una rosa, somrient, ens saludem, faig les fotografíes i li desitjo sort. Després baixo Passeig de Gràcia avall fins el Portal de l’Àngel. En el pas més estret del carrer, puc anar animant als corredors i veure si van bé, malament, molt malament. Km 38. Els queda 4,195 kms terribles per Ciutat Vella fins arribar al Paral.lel, una petita botifarra i una pujada invisible que trenca les cames. Arriben a la meta uns contents, molt contents, somrients, cansats, feliços, amb les forces al límit, caminant, però l’objectiu és acabar i si pot ser corrent, sempre, els 42,195 Km.

Fotografia: No falla mai. Sempre és al Passeig de Gràcia / Aragó.

 

També puc saber com han anat els temps parcials, perque al meu e-mail he rebut ( com sempre en els seus entrenaments ) unes dades de Runmeter. I prou que s’ha vist que a partir del Km 30 el temps ha anat pujant a més de 5 minuts / km, quan la mitja era de 4 minuts i uns segons / km.

Fotografia: Un corredor africà ja no pot córrer. Ha de ser molt trist veure que no pots continuar, quan falten només 4,195 kms per arribar.

 

En G. no sap que li ha passat, segurament va anar massa ràpid i els últims kilòmetres ho va pagar. Ha estat entrenant molt bé des del mes de desembre i al llarg de l’any participa en algunes curses de 10 i 20 kms.

Fotografia: Els vaig veure al Passeig de Gràcia i novament al Portal de l’Àngel amb molt bones vibracions.

 

Dels més de 16.000 corredors que van arribar a meta, un per un, una per una, tenen la seva història personal, la seva experiència, totes molt valuoses. Perseverar, força, esperit, resistència, sacrifici, gaudir, i un objectiu clar ….. ho puc fer, ho puc aconseguir, en arribar, em recupero i sóc feliç. M’ho he proposat i ho he fet. Així va pensar el meu fill l’any 2011, i cada any, la Marató de Barcelona li proporciona aquestes 3:27:35 hores de felicitat i li dona la força per continuar lluitant en aquest país nostre on tot és difícil, però no impossible.

Fotografia: M’han dit que aquest corredor francès va prometre participar-hi amb una Tour Eiffel si el PSG no passava l’eliminatòria. Va complir.