The New York Times – Nit de Sant Joan 2017

Divendres per la tarda, 23 de juny, vaig rebre el correu del New York Times, és a dir, el diari. Com és habitual faig una ullada ràpida per veure si hi ha algún article, notícia, reportatge que em pugui interessar per llegir-lo en aquest moment.
I per sorpresa llegeixo el titular d’una de les seves editorials: The opinion pages – Catalonia’s Challenge to Spain. Signat per The Editorial Board.

Quin cop més magistral ! Publicar-ho la nit de Sant joan. Ras i curt. Entenedor. Contundent. Brillant. Un gran pas. Publicitat. Per tots aquells que no entenen res, ara sí. És que és així de fàcil. Un referèndum l’1 d’octubre, votar, posar una papereta a les urnes, un Sí o un No. I el futur estarà al nostre abast. Només nosaltres podem decidir. Mai s’havia arribat on hem arribat en cap altre país. De manera pacífica. Persistint. Totes les primeres vegades són difícils de païr. No hi ha res establert, però cal fer-ho. La gent, el poble ho decideix. Empenyent des de baix, i els seus representants escollits en unes eleccions  que no pas referèndum, el 27S15, van assolir la majoria absoluta, després d’un acord, en el nostre Parlament. Aquests representants estan fent la feina. La gent, la opinió pública de molts països del món ara, també ells i elles, s’hauran de posicionar, hauran d’opinar. No hi ha marxa enrera.

Tinc certa il.lusió i molta alegria per aquesta editorial del New York Times. La meva relació amb aquest diari vé de lluny, més de quinze anys. Per a ells sóc Xaloc i fins fa tot just un any aproximadament rebia el correu i el diari gratuïtament. M’hi vaig subscriure, no sé com, però era dins un paquet de subscripció gratuïta. No tenia accés a tot, però sí al diari i altres seccions, com cinema i viatges. Però la gratuïtat va durar fins fa poc i ara pago una subscripció mensual i tinc accés a tot. Tot vol dir que no te l’acabes.

 

En els meus viatges per el sudest asiàtic sempre he explicat la nostra lluita, la nostra terra, els Països Catalans. Allà on era i em trobava amb viatgers d’altres països, americans del nord, britànics, canadencs, francesos, escandinaus sempre sortia el tema Catalunya-España. Recordo una llarga conversa durant l’esmorzar del matí a Mandalay, tardor de 2013, un petit hotelet, a dalt a la terrassa. Un matrimoni de Boston resident a Chiang Mai, una noia jove de Texas i una altra noia i el seu xicot de San Francisco. Els vaig explicar la situació. Vam conversar molt. No es creien, ni possiblement, podíen acceptar que poguéssim ser independents. La noia de Texas em va dir ….. Quan ho llegeixi al New York Times m’ho creuré. La noia de San Francisco em va dir … Si ho aconseguiu m’hi fixaré en les notícies i et buscaré …. I el matrimoni de Boston, residents a Chiang Mai, es van quedar com astorats de la nostra lluita. Advocats com eren, m’ho van deixar molt clar. La vostra lluita és absolutament legal i hi teniu tot el dret. Heu d’estar preparats, molt ben preparats. Els vostres representants si ténen el vostre suport, la gent, el poble, ningú us podrà aturar.

En un altre viatge, a Birmània, concretament a Ngapali, també, esmorzant. Una parella de Paris i un xicot nordamericà i la seva xicota. Tardor de l’any 2011. Plovia molt i la conversa es va allargar. No sabíen res de res, evidentment. La meva classe magistral els va sorprendre. I en explicar el nostre objectiu per assolir la independència, em van dir clarament que era impossible, que no podia ser, que l’estat és poderós. Al llarg dels anys hem mantingut una certa correspondència, i ja no ho veuen de la mateixa manera. Els he enviat l’editorial del New York Times.

 

Ha passat la revetlla de Sant Joan. I hem celebrat el solstici de l’estiu. Hem fet focs, hem llençat coets, hem menjat coca i hem brindat amb xampany. Des de Guardamar a Salses tots hem celebrat la festa, però  la publicació de l’editorial del diari The New York Times ha encés millor que ningú la flama del Canigó.

Una revetlla 2017 que recordarem per molt de temps.

 

 

Avui 16 de juny – Bloomsday

 

Un dia especial. Un dia dedicat a la literatura. Un dia dedicat als mots. Un dia per llegir. Un dia per passejar. Fer un recorregut per els llocs per on passes habitualment i la sorpresa de descobrir unes flors que no hi eren ahir, un graffiti en una pared que no havíes vist, una petita botiga que ha obert portes i descobrir-te a tú mateix.

Avui, i un altre any des de 1954, milers i milers de lectors de la novel.la Ulysses de James Joyce, celebren el dia de la primera passejada de Leopold Bloom per Dublin amb la que havia d’esdevenir la seva esposa Nora Barnacle, quan van anar fins al poble de Ringsend (prop de Dublin) un 16 de juny de 1904. Les celebracions inclouen una sèrie d’activitats culturals com conferències, actuacions, lectura de la novel.la, representacions de l’Ulysses, rondes de pubs. Els més entusiastes se solen vestir amb roba de l’època i segueixen la ruta de Leopold Bloom seguint les referències. Tot es barreja, realitat i ficció. És un dels homenatges més singulars i bonics que conec. I cada any són més les ciutats del món que celebren aquesta festa peculiar.

La meva petita aportació de lectura en aquest dia:

Bury the dead. Say Robinson Crusoe was true to life. Well then Friday buried him. Every Friday buries a Thursday if you come back to look at it.

 

El meu barri: Temps de xicrandes i buguenvíl-lies.

 

 

Enguany la ciutat de Barcelona és un calidoscopi de colors. Més que mai, o aixì m’ho sembla a mí. Les xicrandes omplen de color violeta els carrers i places, com també les buguenvíl.lies. És un goig passejar i anar descobrint arbres. Com aquesta xicranda del carrer Alfons XII. Des de l’any 1904 és en el mateix lloc. El meu pare va néixer un any després al carrer de Francolí no més de 500 metres d’aquest arbre. Els meus avis vinguts de l’Aragó el secle XIX, van tenir deu fills, sis nois i quatre noies, tots ells i elles nascuts a casa i aquests díes han fet una neteja i rehabilitació de la casa on van viure, als baixos, on van néixer, on van somiar i amb l’esperança d’un futur millor. L’edifici és ara molt més bonic, sembla senyorial. Un edifici per aquells barcelonins que fugíen de la Ciutat per respirar aires nets a Sant Gervasi. Els baixos de la casa de pocs metres quadrats habitables, es llogàven.

 

 

El meu barri és petit i malgrat les noves construccions, destrosses i malifetes urbanístiques, encara és un racó tranquil dins aquesta Barcelona projectada al món. És un racó ‘entre muralles’, enmig de grans avingudes plenes de cotxes, motocicletes, autobusos. Abans entre horts, jardins i cases de gent benestant.

 

M’agrada, m’estimo el meu barri. Jo també vaig nèixer a casa, al mateix carrer Francolí, davant la casa on vivíen els meus avis paterns. Els meus altres avis van arribar a Barcelona l’any 1924 del Baix Maestrat, i van anar a viure molt a prop en un pis situat en el mateix edifici on hi havia la Cansaladeria Mayol a la planta baixa, i que van habiitar en dues vivendes de lloguer. Els meus avis materns, els seus quatre fills, i la senyora Palmira van ser els llogaters. I un terrat esplèndid on durant les nits de calor del mes d’agost hi pujàvem per dormir sota les estrelles, perque sota sostre, no es podia aclucar els ulls. En aquesta vivenda varem néixer el meu germà i jo. La van enderrocar l’any 1986 i van construïr unes vivendes unifamiliars. S’hi pot veure una buguenvíl-lea bellíssima.

 

Les dues famílies es van fer amics i s’ajudaven com bons veïns que eren. Compartíen il.lusions i esperances. Prenien la fresca al carrer en acabar de la feina. El meu pare va conèixer així la meva mare. Es van casar. Vivències moltes. La meva àvia paterna va trucar una nit a casa els avis materns perque la filla petita patia somnambulisme i es va presentar a casa d’ells. Un bon ensurt ! Llàgrimes i somriures. Córrer i jugar al carrer. Baixar pel carrer Saragossa fins al mercat de la Llibertat a comprar. Anar a cercar aigua miraculosa de Santa Rita, tot just a pocs metres. La placeta on feien la festa major la segona setmana de setembre. El racó del carrer on es podia jugar a pilota sense por de les motocicletes, ciclistes o cotxes, o el carro de l’escombriaire. Quantes històries per explicar !

Aquest últim mes els records inunden la meva ment. Emocions diferents. Cercar llibres i llibretes de fa molts anys. Recordar. I per damunt de tot caminar pel barri i gaudir de les xicrandes, de les buguenvíl.lies, dels nesprers. Serà perque fa tot just un mes el meu fill i la seva dona m’han convertit en àvia, iaia, güela. Ara ja ho sóc, de fet, no pas d’anys. En Valentí un xicotet ben guapo acaba d’arribar. El meu primer nét. Per a mí ara comença una  altra etapa de la meva vida. Una nova persona ha arribat al barri.

Fotografíes: Carrers Alfons XII, Francolí i Passatge Sant Felip.

Avui: Data i pregunta. Resposta: SÍ.

Sí, m’he emocionat en escoltar les paraules de’n Oriol Junqueras, vicepresident del Govern i Carles Puigdemont, President de la Generalitat. M’he afanyat a escriure a la meva agenda : 1 d’octubre 2017 – Referèndum.

El camí, els fets, es van complint. Ara ens toca treballar de valent, organitzar el referèndum vinculant, i gestionar el resultat. Ho farem bé, no en tinc cap dubte. Cal aguantar els embats del reino de españa i el seu govern, i dels partits que hauríen de fer campanya per anar a votar i posar el vot del NO a les urnes. Perque aquesta és la llibertat, la democràcia, ens calen urnes i un referèndum per decidir el nostre camí.

Molts anys han passat …. tants ? Si ho mirem fredament, no tants. Pocs, però intensos. No hem baixat mai els braços. I tot perque aquesta revolució pacífica va començar, i continuarà, des de baix a dalt. Ara ja hi som. Conjurem-nos. Ho estem fent bé, i no caiguem en el pessimisme, ni tinguem por.

Vol que Catalunya sigui un estat independent en forma de república ?

Ras i curt: SÍ.

 

Xesca Ensenyat: 8 anys d’absència

Sí, Xesca, ja han passat vuit anys. I et recordo, tots els anys, aquest fatídic 14 de maig de 2009. De tant en tant rellegeixo els teus apunts que encara podem trobar en el teu bloc, mític,
l’HIDROAVIÓ APAGAFOCS, i algun que altre capítol de la teva novel-la Babalusa que vas escriure en el teu bloc. No conec encara a cap escriptor que hagi fet el mateix.
Avui fa un dia esplèndid, d’aquells que a tú t’agradaven i de ben segur que haguéssis fet una de les teves nedades per la mar. Sempre em deies que no miraves enrere, sempre endavant, nedant cercant un nou horitzó. Vas viure i vas escriure lliure, molt lliure, molt més del que estem tots acostumats.

Estem en plena setmana de la poesia a Barcelona. Poetes de la teva estimada Mallorca i d’arreu dels Països Catalans. A tú t’agradava Maria Antònia Salvà ……. i vas escriure: No té cap ideari estètic ni pretensions intel-lectuals. És una poesia de l’anècdota quotidiana que enllaça amb el ruralisme, que és una constant dins la literatura catalana d’ençà de la renaixença.

Vas nèixer a Pollença,l’any 1952, i et vas donar a conèixer l’any 1969 gràcies a la publicació de la teva obra ”Ciutat de l’horabaixa”, a la qual van seguir tot un grapat de publicacions i obres reconegudes, tal i com ho testimonien els diversos premis que vas aconseguir, cas del Ciutat de Palma, amb la novel-la ”Villa Copola” i el Premi Ramon Muntaner per ”Quan venia l’Esquadra’. A mí m’agrada molt aquesta última novel-la, perque ens introdueixes a la vida del Port de Pollença dels anys 50-60 amb la teva finíssima ironia i coneixem a les tietes cosidores, les monges, els americans,i sabem de les berenades, les festes i funerals. I així enllaçant amb l’anècdota quotidiana i el ruralisme, tenim entre mans un quadre molt i molt viu de la vida de Eu Moll ”quan venia l’esquadra americana’.

He alçat novament la copa de cava a les 12 del migdia, hora de l’Angelus. Aquest costum no l’he perdut. L’hidroavió no ha arribat a temps i m’he quedat sense ensaimada d’albercoc ….

Veneçuela

 

 

No parlaré de política. No parlaré del chavisme ni de la oposició. Parlaré de la gent. I he tardat molt en fer-ho. Tinc família vivint a Caracas. La meva cosina M. i la seva filla M. Els tiets, els que van marxar de Catalunya per trobar el seu futur lluny de la pobresa en època franquista, anys 50, ja no hi són.

L’any 2009 vaig escriure aquest apuntament en aquest bloc parlant del meu viatge a Caracas l’any 1964 quan tenia 19 anys. Va ser la primera vegada que pujava en un avió. Aleshores el país encara vivía del que va deixar el dictador Marcos Pérez Jiménez ( per cert va morir al reino de españa on vivia gràcies al dret d’asil que li va concedir un altre dictador), desfenestrat del poder per un cop d’estat l’any 1958. Hi havia riquesa, molta. Molt petroli. Al final del meu apuntament vaig recordar les paraules dels meus tiets : Quan la gent dels ranchitos baixin a la Ciutat tot s’haurà acabat. I un dia això passarà. Quan i com no ho sabem, però passarà. I l’any 1999 la revolució bolivariana va guanyar el poder i la gent dels ranchitos va baixar a Ciutat.

 

La meva cosina em va demanar d’enviar-li articles de la premsa per saber més coses del que passa al seu país. Ella ho viu, però no sempre està informada. No tot està permès. I quasi cada dia des de fa mesos li envio reculls de premsa, notícies, sobretot de El País, i el seu corresponsal, o de la BBC, o del New York Times. Elles poca cosa em poden enviar, però sí, reflectir la realitat del seu dia a dia.

Heus ací alguns del seus e-mails:

— Any 2015: Con respecto a nosotras la cosa está tan mal que por más que trabajo la inflación es tan alta que me estoy descapitalizando. Estamos pensando vender y salir de este país …. no se puede vivir, ya no es solo la seguridad, no conseguimos nada, no hay aceite, azúcar, café, papel sanitario, toallas sanitarias, servilletas, champú, jabón de baño y para lavar, pasta dental, etc. etc. hay que hacer colas de 4 horas para que te den 1 por persona. Lo peor son las medicinas para bajar la fiebre, tratamientos de cáncer, diabetis, hay que moverse por el mercado negro que si tienen lo que quieres lo cobran carísimo. No hay pasajes aéreos, solo si tienes cuenta en cólares en el exterior puedes viajar y aun así cuesta salir.Trataremos de resistir lo más que podamos, porque nosotras no nos rendimos.

 

— Prima, necesito hablar contigo. Creo que nos vamos de Venezuela y queremos regresar.Quisiera consultarte varias cosas. Me asaltaron hace dos semanas y me dispararon, gracias a Dios no me pegaron, pero esto no se aguanta más. Nuestras vidas estan en manos de la delicuencia.

— 2016/2017: La verdad es que la estamos pasando feo, pero resistiendo, no hay medicinas para nadie, no hay antibioticos, y este desgraciado de Maduro no acepta ayuda internacional. Todos los dias mueren recien nacidos por falta de atencion. Estan matando el pueblo sin balas. En cuanto a comida, si llegas a encontrar, es impagable. Esta situacion me recuerda a la que contaba mi papá de la post guerra en España, lo malo de aquí es que estos corruptos narcotraficantes están buscados por la DEA, no pueden dejar el país, porque los meten presos, y nadie les quiere dar asilo político.

 

— Hoy hay marcha, vamos a ver como termina.

Vaig rebent e-mails. Em diuen que ja no tenen por i ara han de continuar, resistir, guanyar perque hi hagin eleccions, i que passi el que hagi de passar. I jo li envio recull de premsa, tota la informació que trobo interessant, algunes amb esperança, d’altres molt negatives. Mentre en cada manifestació, la represió és molt forta i gent jove perd la seva vida, abatuda per els trets de l’exèrcit, o infiltrats, o … és igual, violència. Més de 36 persones mortes quan es manifestaven pacíficament. La policia utilitza gasos amb molta violència. Els manifestants excrements i pedres. Gent sense bales, demanant eleccions. I continúen fent cues de moltes hores per rebre un kilo de sucre, amb sort, o paper higiènic i els hospitals demanant medecines, on veuen com es moren més gent que no els toca, per manca d’assistència.

Dins de tot aquest caos, la vida continúa, i sí, la meva cosina treballa i molts díes els recomanen de quedar-se a casa, o d’altres quedar-se al lloc de treball per no sortir al carrer. Com  sigui que ha de treballar per continuar vivint, té un contacte a qui li paga, perque faci cues i així mig omplir la nevera i obtenir les medecines.

Van començar ja fa més d’un mes les manifestacions multitudinàries i no s’ha resolt res.

No es tracta ja d’un fet puntual, és ja un seguit , un continuar fins que la gent aguanti, tots.  Cal evitar morts, tots gent jove. Ara ja no hi ha marxa enrere i arribaran fins on puguin. Ara és hora de parar, de parlar, de fer politica, per la gent, i trobar la solució. Crec, penso, que només n’hi ha una, les urnes, noves eleccions.

Veneçuela ha tingut tot tipus de governs, escollits a les urnes, per cops d’estat, revolucions, de dretes, d’esquerres, militaristes, social demòcrates, presidencialistes, revolucionaris, de centre dreta. No se’n surten.

 

I jo sempre pendent del correu quan em llevo pel matí i llegir el que em diu la meva cosina.

Fotografíes: De la xarxa. He tingut molta cura de no reproduïr fotografíes ‘fake’. La de ‘quirofanos en crisis’ d’un dels molts informes de Human Rights Watch.

 

 

 

 

 

 

 

 

Avui: Diumenge de Pasqua. Reflexions: Fixar la data per votar Sí/No.

He estat quatre díes a la Costa Brava, concretament a Cadaqués. Passejades vora la mar. Natura. Mar blava, verda, colors intensos. Flors. Estar amb amics i amigues. Prendre la cerveseta amb anxoves de Cadaqués, de les de veritat. Contemplar la lluna plena il.luminant la badia. Sense barques. Molt relaxada i tranquil.la, i ignorant tot el batibull de declaracions i discusions dels nostres polítics.

 

L’1 de juny de 2016  vaig publicar aquest apuntament i el que vaig expressar aleshores, és exactament el que penso i de fet el que està passant, i ha passat, aquests díes de Pasqua. No he escrit gaire res des d’aleshores del procés. El Govern i els 72 diputats van fent la feina. Segueixen el full de ruta. Cert que estem tots ja cansats i impacients de saber el dia que anirem a votar, aquesta vegada de manera definitiva, vinculant, referèndum acordat o no. Més aviat haurem de desobeïr, però ens és absolutament igual.

I com vaig escriure el mes de juny de l’any passat, vaig esbroncar als nostres polítics, per les seves declaracions, per el seu partidisme, per dir el que no han de dir, per els seus dubtes, per tàctiques que la gent no entenem, perque no som de partit.

El que s’ha de dir, al Parlament. Els acords per la política del dia a dia, el Govern, i els partits a preparar-se per anar a votar, perque guanyi el Sí i perque una vegada proclamada la República, o el nou Estat, posicionar-se per unes eleccions, que NO autonòmiques, Sí de país independent, d’un nou país que hem de bastir entre tots.

Aquests últims díes han estat de vergonya. He estat llegint les declaracions, els tuits, etc. etc. De vegades penso si tenim polìtics que estan a l’alçada.

Discutim si tot funciona com previst, si es van arreglant problemes en el nostre dia a dia, denunciar les injustícies. No tot és el procés, evidentment, però sembla que tant uns com els altres, els del sí, i els de no, s’aferren al procés per anar amagant les seves mancances. Deixem els dubtes. No existeixen. Una data. Un Sí o un No.

Tinc confiança en els 72 diputats i en el Govern. Es mantenen ferms. I els bocamolls, els que tenen sempre a punt l’iPhone per gravar converses, els mentiders, i els que no ho són, els especuladors, les capelletes, els mals periodistes, els tertulians tòxics, continuaran fent la seva guerra bruta. Ignorem a tota aquesta gent.

Vam votar el 27S15, i els resultats van donar una majoria amplia i absoluta per el Sí. Treballem doncs, tots plegats, per fer possible aquest dia que tots esperem. Dubtes fora.

I jo us dic, als polítics, als diputats, no ens falleu. Sabeu que mai us ho perdonarem.

Quin és el dia per anar a votar ?

 

Ho aconseguirem, segur.  BROQUIL is over !

Fotografíes: RG.

Lluna plena, Thingyan, any nou a Myanmar/Birmània

 

El propassat dia 11 d’abril, lluna plena, a Myanmar/Birmània, i altres països del sudest asiàtic com Tailàndia, van celebrar el seu any nou. Jo com tinc la sort de conèixer diferents països celebro la nova entrada any tres vegades, la nostra, sempre fixe el dia 31 de desembre, el Tê’t, a Viêt Nam, lluna nova mes de gener/febrer i Thingyan, Myanmar, lluna plena mes d’abril.

Thingyan significa ‘un gir, un canvi’. Celebrar el nou any. Esperar les pluges. Fa moltíssima calor ara, i les vacances escolars encara són vigents. El nou curs no comença fins el mes de juny. Quatre díes  ( 13 al 17 d’abril ), que la gent espera amb il.lusió i esperança. I aquesta il.lusió i desig, es transmet llençant-se aigua neta uns contra els altres – ata – aigua, per purificar-se, netejar el cos, per treure’s els mals esperits. Fins i tot el Buda de la foto destacada somriu mirant a tota la gent que celebra el canvi d’any. Si necessita imatges per il·lustrar les assignacions de treball que recomano per aconseguir royalty free images els quals són realment gran.

Abans eren les dones les primeres en llençar l’aigua, amb galledes i tota mena d’estris es dirigien als homes i els deixaven ben xops, entre crits i riures d’alegria. Avui ja és tothom que llença l’aigua no importa qui sigui, excepte els monjos i les monges budistes.

També hi ha moltíssima gent, sobretot els monjos i les monges budistes, que es passaran aquests quatre díes resant o meditant perque els vuit preceptes del budisme que professen es compleixin: no matar, no acceptar el que se’ns dona, no matenir una vida sexual insana, no mentir, no beure alcohol, no menjar després del migdia, vestir-se amb la roba de color safrà, els homes, i de color rosa les dones, i dormir en llits grans o de certa alçada. També deixen lliures ocells i peixos en captivitat, fent així un acte meritori o bona acció. No es poden encegar per la ira, i està molt mal vist llençar aigua a les persones que no ho desitgen. Desitjos que no sempre s’acompleixen.

I la flor per excel.lència d’aquests díes és la de l’arbre Padauk de color groc intens, brillant, i que floreix en aquests arbres emblemàtics tot just per aquests díes, anunciant la pluja que tothom espera. És la flor de l’esperança, del futur. Les noies llueixen les flors als seus cabells i tothom s’intercanvia petites fustes treballades del Padauk, per tenir un any pròsper, feliç i amb bona salut.

I el plat, el menjar, principal d’aquests díes, el Mont-lone-yay-paw. Representa la família, la bona convivència, treballar plegats. És de díficil el.laboració. Porta feina i cal la col.laboració de tothom. Són unes pilotetes fetes amb arròs glutinós i farina d’arròs. Quan la massa està feta després de molta feina, es posa sucre de canya i confitura, i es torna a fer una massa compacte. Es fan pilotetes. Es deixen reposar i en una olla gran amb aigua es posen les pilotetes fins que arrenca el bull, i quan suren, és el moment de treure-les i es saltegen posteriorment amb un polsim de coco. Són delicioses, ho puc dir perque les he menjat. L’any passat, a Manresa. Els meus amics en Xevi, la MoeMoe i el seu fill Nil, vam celebrar plegats el Thingyan, i la MoeMoe va posar sobre la taula un plat ple de Mont-lone-yay-paw. 

Com fa moltíssima calor, es serveixen begudes i postres molt refrescants, i el més popular de tots és el Shwe-yin-aye, amb llet de coco, pa blanc, arròs glutinós i diferents gelees de colors i fruits.

El país viu amb una certa llibertat, més llibertat diria jo, i es veu en la gent que està més relaxada, pregunta, parla sense por i té moltes esperances en el futur, encara que saben que serà molt díficil després de més de 60 anys de dictadura militar, cruel, injusta i destructora. Han tornat els grups, els cantants, les corals  intepretant músiques amb lletres molt iròniques i de denúncia. Abans era la manera en que la gent es podia expressar lliurement fins que es van prohibir. Ara aquestes ‘caramelles birmanes’ són més creatives i lliures que mai.

FELIÇ THINGYAN per a tothom.

 

 

 

Marató: 42,195 km

 

 

El meu fill en G. va córrer la seva primera marató l’any 2011 i vaig escriure un apuntament. Aquest esperit, aquesta experiència, l’he anat vivint al llarg d’aquests anys, perque en G. ha participat en totes les maratons de Barcelona d’ençà l’any 2011 i sempre ha arribat.

I enguany, 2017, ha estat la primera vegada que s’ha trobat amb el ‘mur”, aquest fatídic kilòmetre 30, i fins al final, va patir i molt. Si l’any 2011 vaig seguir-lo des de casa gràcies a una aplicació en el meu Mac, diumenge ho vaig fer per l’apps de la Marató des de l’iPhone. Ja és costum que vagi al Passeig de Gràcia, entre Mallorca i Provença, Km 14. Fresc com una rosa, somrient, ens saludem, faig les fotografíes i li desitjo sort. Després baixo Passeig de Gràcia avall fins el Portal de l’Àngel. En el pas més estret del carrer, puc anar animant als corredors i veure si van bé, malament, molt malament. Km 38. Els queda 4,195 kms terribles per Ciutat Vella fins arribar al Paral.lel, una petita botifarra i una pujada invisible que trenca les cames. Arriben a la meta uns contents, molt contents, somrients, cansats, feliços, amb les forces al límit, caminant, però l’objectiu és acabar i si pot ser corrent, sempre, els 42,195 Km.

Fotografia: No falla mai. Sempre és al Passeig de Gràcia / Aragó.

 

També puc saber com han anat els temps parcials, perque al meu e-mail he rebut ( com sempre en els seus entrenaments ) unes dades de Runmeter. I prou que s’ha vist que a partir del Km 30 el temps ha anat pujant a més de 5 minuts / km, quan la mitja era de 4 minuts i uns segons / km.

Fotografia: Un corredor africà ja no pot córrer. Ha de ser molt trist veure que no pots continuar, quan falten només 4,195 kms per arribar.

 

En G. no sap que li ha passat, segurament va anar massa ràpid i els últims kilòmetres ho va pagar. Ha estat entrenant molt bé des del mes de desembre i al llarg de l’any participa en algunes curses de 10 i 20 kms.

Fotografia: Els vaig veure al Passeig de Gràcia i novament al Portal de l’Àngel amb molt bones vibracions.

 

Dels més de 16.000 corredors que van arribar a meta, un per un, una per una, tenen la seva història personal, la seva experiència, totes molt valuoses. Perseverar, força, esperit, resistència, sacrifici, gaudir, i un objectiu clar ….. ho puc fer, ho puc aconseguir, en arribar, em recupero i sóc feliç. M’ho he proposat i ho he fet. Així va pensar el meu fill l’any 2011, i cada any, la Marató de Barcelona li proporciona aquestes 3:27:35 hores de felicitat i li dona la força per continuar lluitant en aquest país nostre on tot és difícil, però no impossible.

Fotografia: M’han dit que aquest corredor francès va prometre participar-hi amb una Tour Eiffel si el PSG no passava l’eliminatòria. Va complir.

 

 

 

Ahir: Barça 6 – PSG 1

 

Sí, hi vaig ser. Una més dels 96.000 culers que erem al Camp Nou. I teníem un raconet en el nostre cor que podríem remuntar i es va aconseguir. I jo, que mai, mai, he marxat abans d’hora, ho vaig fer ahir. La Terribas, als Matins de Cat Ràdio, ha demanat als que vam marxar al minut 85′ d’exercir la nostra penitència trucant o enviant e-mails. Jo he enviat un e-mail, i l’han llegit sencer, sense censura. No volia que es pensés que sóc dels culers, de les tribuneres que sempre marxen. No. I us reprodueixo el que he escrit. Vosaltres mateixos podeu opinar.

—–  Bon dia,
—–  Mai, mai, he marxat abans d’hora, mai i ahir …. ho vaig fer. No per dona de poca fe, potser sí per no trobar-me tota la gentada que entra al metro, que és el meu transport per tornar a casa i tinc més de mitja hora ….
Però viure els gols fora del camp …. va ser increïble. El 4-1 no gaire soroll. 5-1 (era fora del camp ) corredisses de la gent per tornar a entrar i el 6-1 davant del cementiri. Abraçades, ballant, cridant, cotxes i jo ballant i cridant amb dos xicots joves amb casc …..

—–  M’apunto a viure aquests gols de la maternitat …. però una vegada i mai més.

—–         Roser

Va ser un gran partit de Champions. Ni de bon tros amb el joc excels de dissabte passat contra el Celta, però hi anaven a totes, no van deixar perdre cap pilota, van lluitar. Després del tercer gol ja ho veiem clar que es podia remuntar, i va arribar el 3-1, i sí, ens vam desinflar, entristir diria jo. Els veïns del meu costat ens vam mirar. Un senyor de l’Argentina estava preocupat i nerviós. És el que més trobo en falta quan vaig decidir marxar, abraçar-me als veïns de la graderia.

I el que més m’ha emocionat és que un xicot de La Masia hagi estat el golejador, el que ha fet el gol decisiu, reinvindicant als joves de La Masia, com l’Iniesta fent una genialitat que va donar pas el segon gol, o el nostre Messi que sap quan algún company del seu equip té el protagonisme i no ell, i en Neymar que va jugant més i millor i tota la resta de l’equip. I l’entrenador Luis Enrique, que sí, que fent el pas que va fer ( i s’agraeix ) ara té tota la llibertat i els jugadors també, perque tornem a somiar en un triplet.

                               Ser del Barça és el millor que hi ha. 

I un somriure per avui, trobat en un dels molts tuits que he cercat, vist i llegit, d’arreu del món  …………..

                               Real Madrid fans right now after seeing that Barça comeback.