En temps de crisi, tota la societat pateix. Les males notícies es succeeixen cada dia i tothom sent incertesa davant del futur. Les nostres preocupacions, però, no poden fer-nos oblidar que hi ha persones, com els immigrants, que estan molt més indefensos davant d'aquesta situació. Per això, no s'haurien de planejar mesures de recuperació econòmica sense obviar o retallar els drets d'aquells a qui la recessió colpeja amb més duresa.

En els propers mesos estan previstes les reformes de la Llei d'Asil, del Codi Penal i de la Llei d'Estrangeria, que tindran un especial abast sobre els drets d'immigrants i refugiats a l'Estat espanyol. Els immigrants, que ja reben en massa ocasions un tracte discriminatori en el treball, l'accés a la vivenda i els llocs d'oci, segons els informes d'Amnistia Internacional, podrien veure com es retallen ara alguns dels seus drets fonamentals. Per això és imprescindible que estem alerta per a que això no passi.

És important tenir present que ells no són els causants, sinó tot el contrari. En moltes ocasions, són les seves víctimes més indefenses. I a pesar de tot, han de fer front a les pitjors conseqüències del col·lapse econòmic, quasi sempre en forma de pèrdua de treball i de retall de llibertats, i sovint també a l'actitud hostil de qui veuen en ells competidors en lloc de víctimes especialment vulnerables davant d'aquesta situació.

Per aquest motiu, vull recordar que en temps de recessió econòmica, les obligacions dels Estats en matèria de drets humans ni s'extingeixen, ni s'atenuen.

Jordi Baró Romà, 16 de març del 2009.

Una sensació de solitud, de desempar, molt desagradable. Això és el que m'està menjant per dins des què m'ha arribat la notícia de la mort de Carmelina. I tinc calafreds. Fa més de dos anys que em dedique a buscar, a intentar recuperar, les nostres mares, com deia la Marçal. Fa dos anys que vaig entrar en contacte telefònic amb Carmelina. Que em va enviar aquella divertidíssima carta queixant-se de les adreces del dimoni que tenim a Alemanya. Fa dos anys que visc especialment enfadada amb el món per haver-me furtat uns referents culturals, literaris i humans de manera completament gratuïta i injustificada. Fa dos anys que insistia: vull veure't, Carmelina. No em sembla just el que s'ha fet amb tu. Ni amb tu ni amb totes les escriptores que, com tu, van mantindre la dignitat d'una llengua, d'una literatura, d'uns valors - d'igualtat, de justícia, de llibertat - durant quasi quaranta anys de dictadura. Malgrat tot. Contra tot i contra molts. I a un preu molt alt, massa alt. Un preu, però, que només va servir per comprar un cabàs de llavors de silenci que la democracia va plantar quan ni va saber ni va voler posar-te al lloc que et mereixies. Que et mereixes. Un silenci que creixia i que et va portar, que us va portar, a un duríssim exili interior en el moment en què hauries d'haver estat revindicada com a model per a tots nosaltres: per la meua generació, la primera nascuda en "llibertat". I pels que vindrien després.

Però no. Se'ns va negar el teu mestratge. Envoltada de silenci, el teu silenci era cada vegada més ferm. I amb raó. I quan jo em vaig apropar, ja era massa tard: vaig pagar les conseqüències d'aquesta desídia a la qual t'havien acostumat. Mai no em vas deixar veure't. Ens vam intercanviar llibres, cartes i flors a l'entrada de l'edifici on vivies a través de la persona que se n'ocupava de tu. Com a penyores portades per un missatger medieval que en comptes d'anar a cavall ho feia en ascensor. I jo vibrava amb els teus poemes, impossibles de trobar si no venien directament de les teues mans - quin mal, només de pensar-ho! -. Fa només un parell de dies torcava la pols, acumulada durant uns cinquanta anys, dels teus articles al Levante, escrits en el teu bellíssim català. Parlaven, parlaves, sobre algunes dones i alguns homes importants de la nostra història. O sobre la situació de les obreres valencianes al segle XV. O sobre el Tirant. I em sentia satisfeta de poder llegir-los. I et volia telefonar per demanar-te per què s'havien deixat de publicar aquelles pàgines al diari; o, millor dit, per què s'havia permès la seua publicació. I volia preguntar-te moltes coses més. Moltíssimes. Però ja no ho podré fer. La vida m'ha jugat una mala passada i ha deixat que te n'anares. I és per això que, ara mateix, em sent molt, molt sola. I tinc calafreds.

Tanmateix, moltes gràcies per tot, Carmelina. Espere estar a l'altura.

Maria Lacueva i Lorenz, 25 de febrer del 2009.

Estimat Antoni Farrés, et voldria dir que,

    Qui coneix els altres, és sensat.

    Qui es coneix a sí mateix, és savi.

    Qui venç els altres, és fort.

    Qui es venç a sí mateix, és poderós.

    Qui aconsegueix els seus propòsits, és voluntariós.

    Qui s'acontenta amb el que té, és ric.

    Qui no abandona el seu lloc, és perseverant.

    Qui no mor ni tan sols amb la mort, poseeix la vida.

Paraules del gran savi Lao Tse.

Atributs que t'han acompanyat al llarg de la teva vida.

I que has donat als, íntims, als propers, als amics i a la ciutat on vas néixer, Sabadell.

Per la causa del que és just has elevat el seu nom arreu de la geografia del país.

Has ensenyat als teus conciutadans com fer les coses amb amor, amb seny i amb treball.

Has sabut obrir camins i construir ponts per a la convivència i l'entesa ciutadana,

fonamentals per nodrir la qualitat de l'Ésser en valors humans.

Gràcies, Toni, per la feina ben feta. Far present, llum de referència, lider del poble.

És un gran bé i una gran alegria la teva proximitat a les nostres vides i a la ciutat.

Fill primigeni de una familia próspera, has sabut aprofitar els recursos de la herència dels gens,

On el pare ha sigut sempre ejemple de tenacitat, perseverància i servei als discapacitats,

On la mare, ha estat sempre a les cruïlles dels teus camins amb alegria i  amb amor.

En el si familiar, ara ve un nou nat, suma vital, signe de present i futur. 

Ta filla ha creat una nova familia. I els teus néts et porten a la sang. La veritable riquesa.

Ja ho veus Toni!! és el nostre cicle de la vida. El cicle vital de tothom.

I pensant amb tothom
  amb els qui estem presents en el teu amor.

Dins del nostre cor hi tenim un lloc confortable per a tu.

La teva nova casa, estimat germà i amic. En el si dels nostres cors!!

Gràcies!! Per la vida que continuaràs sent en nosaltres.

T'estimo. T'estimem!!


Jordi Farrés i Sabater, 16 de gener del 2009.

Segons un article recent, la censura és actualment 'viu' als Estats-Units. L'article parla de dificultats de l'autora Toni Morrison per publicar els seus llibres, cosa que per cert i lamentablement pot ser veritat. Estic totalment en contra de la censura, a part, potser, de casos d'apologies de la violència, però no estic segur que l'article abans mencionat sigui correcte. Segons l'adreça que dono a continuació, als Estats-Units actualment no es practica la censura tal com indica el vostre article. L'adreça: http://ask.yahoo.com/20041108.html

William Bain, 16 de gener del 2009.

'Si s'haveren llegit el Real Decret Llei publicat en el BOE el 2/12/2008 no haveren fet el ridícul presentant propostes irrealitzables o contraries a la normativa que regula el Fondo Estatal d'Inversió Local' afirma l'alcalde Jose Miguel Aranda en relació a una nota de prensa feta pública pel PSPV- PSOE de Llutxent.
En una reunió prèvia al Pleno que va aprovar la inversió de 455.037 euros que corresponen a Llutxent el PSOE s'ha decantat per redactar el projecte d'un futur Centre de Dia a construir quan es disposara d'un solar adequat. L'equip de govern va manifestar que era una barbaritat l'encarregar la redacció d'un projecte irrealitzable perquè l'Ajuntament no disposa del solar corresponent. A part,la premura en presentarels projectes que fixava el real decret, feia imposible arribar a temps.

En cas d'haver arribat a temps que s'aprovara el proyecte aquest es podria dur a terme dins de dos o tres anys quan es disposara del terreny amb la qual cosa hi hauria que refer un projecte que haguera que dat obsolet pel pas del temps perque lògicament els preus haurien variat i hi hauria que entrar en noves valoracions amb la qual cosa s'hauria perdut una magnífica ocasió de fer urgents inversions en el municipi dilapidant temps i diners.

Els diners que quedaren, segons un altra gran idea de la oposició seria per a crear grups de desempleats del municipi que es dedicaren a la neteja i conservació de carrers, camins i edificis municipals. El real Decret ho prohibix expresament perque aquest tipus d''activitats venent expresament regulades per lñes subvencions destinades per al Foment de la Ocupació.

El Govern del PP local, en total sintonia amb les peticions d'associacions i veïns ha destinat els diners a obres d'urgent necessitat i que havien demanat associacions com el Consell agrari Local ( Camí del Parinou), veïns de carrers mal il.luminats i veïns que la repparació del sseus carrers era urgent i necessària. Altra petició unànime dels veïns era arreglar el cementeri i els seus accessos i serveis. Amb la realització d'aquestes obres l'equip de govern local atén les justes demandes dels veïns sense entrar a contemplar projectes dignes de "Alicia en el País de las Maravillas".

Per últim ha confirmat l'alcalde que les gestions per a la realització d'un Llar dels Jubilats digne i espaios estan molt avançades amb la generalitat i Caixa Ontinyent que col.laboren en el projecte.

José Miguel Aranda, 28 de gener del 2009.

'Hay un pequeño problema en la distribución de la riqueza'. És el títol d'un e-mail que circula aquests dies per Internet. L'article diu que si dividíssim els 700.000 milions de dòlars que costarà el rescat dels bancs als EUA, entre els 6.700 milions d'habitants del planeta, sortiria a uns 104 milions de dòlars per cap. Són els càlculs que un televident va enviar a la CNN durant un debat sobre la qüestió dels bancs. L'e-mail continua i diu que si féssim el mateix amb els 30.000 milions d'euros que l'estat espanyol pensa injectar a la banca, a repartir entre els 46 milions d'habitants de la península, sortirien uns 652 milions d'euros per persona.108.161 milions de les antigues pessetes, per cap. Amb això no n'hi ha prou per entendre que es tracta de tan sols un 'pequeño problema', perquè si es sumen els milions de capital en circulació al món, segur que tocaria bastant més de 104 milions de dòlars per persona... 104 milions serien la xavalla per comprar pipes. Resulta intrigant pensar què faria cadascú si en una hipotètica revolució capitalista ens adjudiquéssin, acabats de néixer, aquesta xifra astronòmica a cadascú, per decret. Qui retiraria la brossa? Qui s'esllomaria per recollir les patates? Qui es tancaria en un laboratori per perdre els ulls en un microscopi? Qui fabricaria el microscopi? Qui fregaria la casa? qui faria de cangur? Qui faria la web del caudelguille? Qui faria, en definitiva, res a canvi de tants diners? Ja es veu que sense robots a la vista, això seria una hecatombe. Ens moriríem de fam i de ganes de menjar. Fa feredat només de pensar-hi. Per fina força ha de ser massa aviat perque aquest paradís fiscal es faci present a la terra. Millor que injectin tots aquests diners als bancs, que ja estan curats dels mals de l'abundància, l' i la cobdícia. Jo, ara com ara, no tinc tantes mancances com per voler sumar 108.161 milions de pessetes al meu compte bancari. Però està clar que n'hi ha per llogar-hi cadires i, segons com, per a molt més.

Jordi Guillemot i Marcet, 28 de gener del 2009

Estic a l'atur des de fa 3 mesos, avui he fet la renovació de la prestació i he demanat informació sobre cursos ocupacionals, me l'han donada, fins aquí tot bé. La meva sorpresa arriba quan truco al centre on s'impartirà un curs força interessant pel meu CV, Fotografia Digital d'Alta Qualitat, doncs bé, la noia que m'atén em dóna la informació, però em pregunta si és per a mi. Efectivament així ho era, i llavors em diu que no puc perquè a aquest curs només hi poden accedir dones en atur.

Aquí és on jo tot sorprès he preguntat el perquè d'aquesta discriminació i em diuen que és perquè el Departament de Treball de la Generalitat només els donava la subvenció i l'aprovació per poder realitzar el curs si el feien només per a les dones.

Això m'ha semblant tant indignat i segregari que no m'he pogut estar d'escriure una carta a la Consellera de Treball, que aquí us he adjuntat, per expressar-l'hi la meva indignació i el que n'opinava de tot aquest fet. No sé si em contestaran, en tot cas no crec que em facin gaire cas.
Crec que és un fet força escandalós, ja que aquests cursos subvencionats estan en bona part pagats per la gent que treballa o que ho hem fet, Homes i Dones als quals els hi treuen una part dels seu sou mensual per a destinar-ho a la formació, ja sigui ocupacional pels aturats o continuada pels treballadors en actiu.

Jo estic molt d'acord amb potenciar la inserció laboral de les dones, però crec que aquesta no és la forma més adient, ja que avui per avui hi han molts aturats que volem fer cursets i no hem pogut inscriure’'ns en cap per una o per altra raó, ja sigui perquè no s'adeqüi al teu perfil professional o per temes personals, però que directament no hi puguis accedir a un curset perquè ets Home. T'exclouen pel fet de que hi han més dones a l'atur i crec que aquestes mides o polítiques socio-laborals no són gens justes. L'únic que fan és fomentar el masclisme i el desengany de la gent jove en vers a la política, que en moments com aquest ens defrauda d'una manera impressionant.

D'això en diuen discriminació positiva!! Com hi pot haver una discriminació que sigui positiva? És negar l'evidència del significat de la pròpia paraula! Crec que mentre els politics no ens tractin com a persones, i no com a votants, mai s'arreglarà res!

Òscar Méndez Hernández, 21 de gener del 2009

Comencem l'any amb nous fets que fan relluir més que mai la incompetència sanitària al nostre terme. Com venim patint de fa anys, els deficients serveis sanitaris dels que disposem i els seu negligent personal sanitari només fan que passar al pacient d'un lloc a un altre sense solucionar-li el problema, arribant fins i tot a negar-se a atendre al pacient. Vergonyós avui en dia, que hem de patir una seguretat social de fa 30 anys, en la qual no s'ha avançat gens. Les urgències un cop més col·lapsades, i el que es pitjor, sense especialistes disponibles. El cas que citaré a continuació es un dels tants que pateixen aquest mal servei de la sanitat publica.

Ahir dia 12-1-09, un pacient va despertar amb la cara totalment inflada i enrogida per un tipus de excema (no se exactament de quina patologia es tracta ja que encara ningú li ha diagnosticat res), va intentar agafar torn al seu metge de capçalera (J.C) però per a variar no hi havia ja des de bon matí, va anar al final de la consulta (13h) sense torn ja que era una afecció urgent que afectava molt al pacient, la resposta del metge va ser que anara a urgències de l'hospital Lluís Alcanyís amb un paper que li va omplir, per a que l'atenguera el dermatòleg de Guàrdia. Una vegada en urgències el pacient entrega el seu volant i espera a ser atès fins quasi les 5 de la vesprada, per a desgracia d'ell una vegada l'atenen li pregunten a que a anat allí, i li diuen que no el pot atendre cap especialista perquè no disposen de dermatòleg a urgències i no pot atendre'l ningú. El pacient sense ningú que li tractara el seu problema i amb la cara totalment inflada encara te que tornar a casa. A l'endemà (13-1-09) continua amb el problema sense remitir i torna al metge de capçalera que l'envia de nou a l'hospital Lluís Alcanyís on el pacient es dirigeix a consultes externes de dermatologia i per a sorpresa d'ell no hi ha dermatòleg en tot el dia perquè els dimarts no hi disposen d'aquest servei (es suposa que dimarts no pots tenir cap afecció dermatològica), el pacient desorientat pregunta a les infermeres si algú pot atendre el seu problema perquè ja que no saben quina patologia es podria ser alguna reacció al·lèrgica i pregunten si hi ha al·lergòleg passant consulta, a lo que li responen que sí però que no el pot atendre perquè està atenent cites concertades de fa mesos. El pacient encara sense haver sigut atès per ningú, es dirigeix al centre d'especialitats de L'Espanyoleto, on dient-se centre d'especialitats deurà de tenir treballant algun especialista, i espera que almenys un dermatòleg. Per fí, troba la consulta de dermatologia (amb el volant del metge de capçalera a la mà), i ho!! sorpresa no hi han pacients, pensa que per fi algú l'atendrà, però no, la dermatòloga es nega a atendre'l perquè segons ella el paper que li ha fet el seu metge de capçalera no està ben redactat i ella no atén urgències i no té perquè atendre'l, tot açò en un tò despectiu cap al pacient. Tot seguit el pacient es dirigeix al servei d'atenció al pacient del centre d'especialitats per reclamar l'actuació de la metgessa i el tracte que està rebent, pel qual deixa constància però ja sabem que serà paper mullat ja que les reclamacions acaben on comencen i no es fa mai res, negligència rere negligència, i maltractament rere maltractament.

El pacient ja desesperat torna a parlar amb el metge de capçalera, i demana que al menys per baixar-li d'inflamació el punxen d'Urbason, al quan el metge li respon que és massa tard i que ja li se rebaixarà l'inflamació sola. Tot seguit li fa un volant preferent per a que agafe torn al centre d'especialitats, torn que preferent i tot no li se donarà abans de 15 o 20 dies.

Com podem vorer la política dels nostres “serveis sanitaris”, es la següent: “si es molt greu ja et moriràs i tindrem un menys que atendre”, perquè vergonyosament a hores d'ara aquest pacient està treballant malauradament amb la seua afecció a la cara i sense dormir per les molèsties que li provoca, i ningú a hores d'ara s'ha dignat a atendre'l i diagnosticar-li el que té per poder donar-li solució.

Aquest és un més dels casos d'incompetència que hem patit als serveis mèdics de La Costera, i que desgraciadament seguirem patint si ningú li posa fí, la qual cosa està molt crua.

Segurament molts dels que llegiu aquest fet us veieu identificats o coneixeu algun familiar o amic que ha patit un cas semblant d'incompetència en aquestos serveis mèdics. Per a mi, no es la primera vegada que la seguretat social m'ha maltractat i inclús en dos ocasions anteriors de casos més greus d'operacions necessàries, hem tingut que acudir a la privada perquè probablement a la llista d'espera no ho hauríem contat, encara estaríem en ella.

Vos recomane fer-los públics per a veure si fent força tots algú ens fa cas i denunciar cada cas de maltractament mèdic i de problemes causats pel deficient funcionament de la sanitat pública a la nostra comunitat.

No volem que ens enganyen més, ja està bé d'actuacions polítiques per eixir a la foto, i més actuacions polítiques per solucionar els problemes reals dels ciutadans.

Mar Sanchis, 13 de gener del 2009

He  assistit ala manifestació en solidaritat amb el poble palestí a Barcelona. He anat amb els companys valencians i hem portat les dolçaines (versió valenciana de la gralla). La gent  semblava sentir-se còmoda o almenys així ho he percebut; uns seguien el ritme i altres ballaven. Passa sovint a les manifestacions que  no acabes amb la companyia amb què comences i quan estàvem a l'alçada del Palau de la Música ens hem vist físicament integrats dins d'un grup que cridaven consignes en àrab, sostenien amb els braços amunt el cos d'un home i  mostraven nines embolcallades amb un sudari blanc ensangonat.  Hem continuat tocant tot i que ens començàvem a sentir més incòmodes fins que un senyor amb accent argentí ens ha fet parar alçant els braços i cridant 'escuchen la consignas!!...esto es un acto político y aquí no hay música, si quiero música me voy al auditorio pero no aquí!!...'. La meua capacitat de resposta ha quedat totalment anihilada davant  d'una reacció tan irada, però l'efecte ha estat immediat ; hem deixat de tocar. Un noi àrab del costat s'ha mostrat comprensiu amb la situació en què ens trobàvem i ens ha explicat que els musulmans no entenen  la música  en una manifestació, que aquestes manifestacions eren per demostrar dolor, però que ell entenia que tots estàvem per la mateixa causa. Aquesta escena patida m'ha fet recordar el meu viatge a Síria quan algú ens va explicar que la cultura de l'Orient Mitjà estava molt lligada a la mort. Cada vegada veig més clar que la mort no ha de ser un tabú però, podem superar l'odi amb dosis continues d'odi i de dolor? No ajudaria més la música, l'art i la celebració de la vida a enderrocar tants murs d'incomprensió?

Andreu Torregrosa Morant, 10 de gener del 2009

Els lectors de Rodoreda que hagin llegit l’article «Edicions 62 presenta la “Narrativa completa” de Mercè Rodoreda amb voluntat canònica» (Vilaweb, 6 desembre) hauran quedat glaçats d’estupor en descobrir que El carrer de les Camèlies hi tenia un «nou final», no incorporat fins ara a les edicions de Club Editor. Doncs bé: que el suspense no els tregui més el respir. No hi ha final nou, sinó una variació en el paràgraf final del capítol XLIII. En copio els dos fragments discrepants:
   
«La duia una noia molt jove, amb la cintura de vespa, i al seu costat hi havia l’Esteve i sortien agafats de les mans. Més que la seva dona, aquella noia semblava la seva filla. Un moment va entregirar la cara i li vaig veure la galta ratllada per una cicatriu que li anava del pols fins al coll. Em vaig mossegar els llavis. Plantat entre la gent que anava sortint, sense adonar-se que feia nosa, l’Esteve em mirava com si em mirés des de l’altre món. L’endemà, quan em va venir a veure, em van començar els vòmits violents que em mataven. Així que ell entrava on jo era, així que el veia, així que deia el meu nom encara que fos sense acostar-se. Així que travessava el buit de la porta i em mirava amb aquella mena d’ulls de gos que no li havia vist mai. No sé què hauria donat per acabar-ho. Perquè era com si em morís cremada d’amor i vomitant.»
   
«La duia una noia molt jove, amb la cintura de vespa, i, al seu costat, hi havia l’Esteve. Sortien agafats de les mans. Ella el mirava. Més que la seva dona aquella noia semblava la seva filla. Un moment va entregirar la cara i li vaig veure la galta ratllada i desfigurada per una cicatriu ampla i encesa que li anava del pols fins al coll. Horrible. Em vaig mossegar els llavis. Plantat entre la gent que anava sortint, sense adonar-se que feia nosa, l’Esteve em mirava com m’hauria mirat des d’un altre món. Ella el va estirar de la mà… L’endemà quan em va venir a veure em van començar els vòmits violents que em mataven. Així que entrava on jo era, així que deia el meu nom encara que no gosés tocar-me ni acostar-se. Així que travessava el buit de la porta i em mirava amb aquella mena d’ulls de gos que no li havia vist mai. No sé què hauria donat per acabar-ho, per no imaginar-lo besant aquella cara desfeta que devia estimar més que tot mentre que jo m’anava morint cremada d’amor i vomitant.»

La primera citació és del text de Club Editor; la segona, del text de l’Obra Completa que Edicions 62 va publicar el 1978, i que avui reedita.

Jordi Cornudella comenta: «Curiosament, els canvis que va introduir en el llibre no els va fer saber a Club Editor, que ha anat reeditant El carrer de les Camèlies sense el nou final». L’epistolari Rodoreda-Sales, publicat aquesta tardor, fa veure com treballaven plegats l’escriptora i el seu editor. La distracció no els caracteritza, ni encara menys la negligència. Sales anuncia a Rodoreda, amb mesos d’anticipació, cada nova reimpressió de les seves novel·les. Pel que fa al Carrer de les Camèlies, de reedicions posteriors al 1978 Rodoreda en va veure cinc, la primera al cap de quatre mesos de publicar el volum d’OC. Club Editor va vendre 20.000 exemplars del Carrer de les Camèlies entre la tardor del 1978 i la primavera del 1983. Rodoreda ho tenia ben present, i si Rodoreda no va introduir cap esmena en el text en què era llegida, devia ser per algun motiu de pes. El públic, confrontat a totes dues versions, potser hi caurà. Hi ha esmenes que esguerren, i voluntats canòniques que despullen un sant per vestir-ne un altre.

Maria Bohigas (editora de Club Editor), 15 de desembre del 2008

Benvolgut Lluís,

Ens consta que estàs al cas de la situació insostenible que vivim a la Facultat de Filosofia i Lletres, on diàriament i amb impunitat una minoria nega als professors la llibertat d'expressió i de càtedra i als estudiants el dret a anar a classe, recorrent, fins i tot, a l'assetjament i l'amenaça.

Considerem que, com a ciutadans, com a docents i com a treballadors d'una institució pública finançada amb els diners de tots els ciutadans, no podem renunciar a la responsabilitat de defensar les normes més elementals de la convivència i del respecte, especialment quan l'actuació antidemocràtica d'una minoria rep cobertura ideològica amb arguments que pretenen justificar l'injustificable: la consagració de la impunitat.

En el context de coaccions i amenaces en què ens trobem, la pretensió de qualsevol col·lectiu o persona d'ignorar o minimitzar els fets que han generat els expedients ens sembla intolerable i contrapoduent, perquè suposa admetre que la nostra Universitat renuncia als seus principis més bàsics és a dir els d'un estat de dret i accepta com a norma de convivència i funcionament la coacció i les amenaces. Considerem, doncs, que és una qüestió de principis que s'apliqui la justícia de manera equànime i generosa, però ferma. Creiem que has demostrat amb escreix que ets una persona tolerant i dialogant, més enllà del que un pot exigir a ningú i que això t'ha comportat insults, amenaces i injúries. Així doncs, ningú pot criticar que apliquis sense cap vacil·lació la resolució que sigui pertinent.

Comprenem i entenem la responsabilitat que tens i les pressions que reps, però tens el nostre modest suport en la lluita diària per la justícia i la convivència democràtica a la nostra Universitat.

Cordialment,

Alan Reeves; Albert Bonillo ; Alexis Llobet ; Ana Cortés Fité; Anabel Poveda (PAS); Andrés Chamarro; Anna Bartra-Kaufmann ; Aureli Alabert ; Carl Hoefer; Carlos Eliseo Sánchez Lancís; Carme Font; Carme Picallo ; Carme Riera; Conxita Piñol; Cristina Pividori; Dani Quesada; Daniel Casals ; David Owen; David Saurí ; Eloi Ramon; Esperanza Postigo; Eulàlia Bonet ; Eva Anduiza Perea; Fernando de Mora; Ferran Morell; Ferran Sancho; Gemma Puigvert; Gemma Rigau Oliver; Jaume Aguadé; Jaume Aulet ; Joan A. Argenter; Joan B. Culla; Joan Baucells; Joan Carles Llurdés; Joan Casals ; Joan Curbert; Joan Girbau; Joan Mascaró ; Joan Pasqual; Joaquim Brugué; Jordi Caballé; Jordi Cortadella; Josep Cid; Josep Huix ; Josep M. Balaguer ; Josep Pujol ; Juli Cebrián ; Lluís Cabré ; M. Josep Solé; M. Lluïsa Hernanz; M. Teresa Espinal ; Manolo Gerpe Landín; Michael Creel; Michael Kennedy; Mireia Llinàs; Montse Baras; Néstor Cuartero; Núria Font; Nuria Gorgorio; Núria Santamaria Roig; Paloma González; Pere Ysàs; Ramón del Río; Ramón Villarino ; Silvia Carrasco ; Spai Macià Fàbrega; Teresa Cabré ; Teresa Colomer; Teresa Freixes; Toni Iglesias; Xavier Martínez Giralt; Xavier Pons; Xavier Villalba

5 de desembre del 2008

Matricula't en valencià, és clar que sí, que després, llonganisses rebràs. Matricula't en valencià! Aquest és un dels lemes que té la Universitat d'Alacant per a  promoure la llengua. Doncs de diners sí que se'n gasten en la promoció, però hi ha cap interés real?

La Junta de Govern de la Univesitat d'Alacant va aprovar una normativa segons la qual els estudiants de Magisteri, així com els alumnes de Filologia Catalana, poden obtenir el Diploma de Mestre en Valencià sempre que hagen cursat un mínim de 40 crèdits de Filologia Catalana. Pel que fa a la resta d'estudiants, només especifica que obtindran la Capacitació Docent en valencià amb un mínim de 32 crèdits de Filologia Catalana i en aquest cas, el Departament de Catalana garantirà “el domini suficient, oral i escrit del valencià”. El meu cas, per cert, és bastant singular. Vaig estudiar Traducció i Interpretació, vaig cursar 66,5 crèdits de Filologia Catalana, tinc l'especialitat de traductor espanyol-català, la Capacitació Docent en valencià i un expedient acadèmic excel·lent (amb una matrícula d'honor en Didàctica de la Llengua i la Literatura). Malgrada la meua situació, el Departament de Filologia Catalana, després d'una perllongada valoració del meu expedient que va durar gairebé quatre setmanes (car quan els lingüístes estudien una qüestió com aquestes, s'han de prendre el seu temps), estima que no poden certificar-me  que tinc “el domini suficient, oral i escrit del valencià”. Xe, de poble havien de ser aquests filòlegs,ni tenen vergonya, ni la coneixen!

El més singular del cas és que en altres universitats valencianes als universitaris de qualsevol titulació que hagen superat 40 crèdits de Filologia Catalana sí que se'ls reconeix aquest domini suficient i poden demanar el diploma. A més, aquest diploma no l'expedeixen les universitats, sinó Conselleria d'Educació. Les universitat certifiquen el domini suficient del valencià i un mínim de 40 crèdits de Filologia Catalana.

Per tots aquests motius, anime a qualsevol estudiant o futur estudiant universitari exiliar-se de la millor terreta i a traslladar el seu expedient de la UA o a començar els seus estudis en qualsevol altra universitat valenciana.

Oliver Fuentes, 3 de desembre del 2008

De les moltes coses que ens va ensenyar el mestre Ramon Barnils la primera va ser que les informacions s'han de contrastar i sobretot quan el que ha d'escriure sobre el tema no ho ha viscut en primera persona. És el cas de l'assaig dels Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que va tenir lloc al Teatre Kursaal de Manresa el proppassat dissabte, 25 d'octubre a les cinc de la tarda. Qualsevol que llegeixi el seu article pot pensar que seia a platea, enmig dels premiats que estaven allà convocats per rebre les instruccions dels moviments que haurien de fer al llarg de la cerimònia. Però el cas és que vostè no hi era i així és molt fàcil treure de context la qüestió lingüística que es va plantejar i que es va resoldre en menys d'un minut, doncs l'afany era comunicar-se. Aquesta situació, quan una reunió comença en català i surt algú que s'expressa en castellà i s'ha de parar i plantejar-se en quina llengua s'ha de continuar, es repeteix quotidianament a casa nostra, perquè, sortosament, vivim en una societat plural. I és de persones civilitzades escoltar als altres i tenir uns instants per reflexionar. Per això l'assaig dels Premis no va continuar en castellà, tot i que entre els premiats que es trobaven a la platea hi havia suïssos, noruecs, xinesos, senegalesos, polonesos...

El que potser sí que hagués pogut comentar, perquè es va retransmetre pel Canal 33 de la Televisió de Catalunya, és que la cultura catalana és àmplia i oberta de mires i que distingeix amb els seus Premis Nacionals de Cultura a persones molt diverses procedents d'altres països per la tasca que fan a Catalunya. La gran majoria van expressar-se en català a l'hora d'agrair el premi, des de la Dra. Mara Dierssen, nascuda a Santander, Premi Nacional de Pensament i Cultura Científica, fins al president de l'Era, l'Espai de Recursos Agroecològics de Manresa, Sr. Charles André Descombes, d'origen suís, que des de la seva entitat vetlla per tal que Catalunya es conscienciï sobre el tema dels aliments modificats genèticament. Va ser lloable l'esforç dels representants del Premi Nacional d'Audiovisual, els presentadors del programa Infos en idiomes de Barcelona televisió. Tan Hui, xinesa, va agrair el plemi de cultula i va dir moltes glàcies, com també ho van fer la noruega Karin Mollo, la polonesa Joanna Glas i el senegalès Bouba Gassama en un exòtic català. Fins i tot artistes com Carlos Pazos o Miguel Gallardo, que tot i ser catalans habitualment utilitzen el castellà, van fer el seu parlament en català. I es va sentir també el mallorquí, de boca de Pere Debon d'Antònia Font... i en acabar la cerimònia, donat el nivell de tots els premiats i del que van expressar al llarg de l'acte, vaig sentir-me molt feliç de pertànyer a una cultura que era capaç d'abraçar persones d'orígens distints i que parlen un català amb accents tan diversos.

Montse Majench (coordinadora Premis Nacionals de Cultura), 28 d'octubre del 2008

Bon dia, em dic Germà Prenyanosa i ahir vaig acudir a la Festa dels Súpers, per gaudir d'un dia amb tota la família. El el meu fill és del Club i li feia molta il·lusió assistir al famós petó d'en Roc.  

Tot estava molt ben plantejat i disposat (com cada any), molta gent, moltes aglomeracions, però amb una il·lusió molt gran per part de la canalla.   Però no tot ha de ser auto complaença, com sembla que tots els mitjans s'han dedicat a difondre, ni de bon tros. 

No parlo d'un fet puntual, ni d'una mala experiència amb cap estant o persona, parlo del mínim que hom ha d'exigir als organitzadors d'un esdeveniment el qual ha batut rècord d'assistència aquest cap de setmana:  seguretat.  

Una seguretat plena de mancances, amb uns mínims intolerables i poc assumibles en una activitat la qual segons l'organització ha estat per sobre de les 280.000 persones.  Recordem que a aquest esdeveniment assisteixen famílies completes, pares, nens amb carros per als més petits, l'avia, el padrí ....   persones amb la mobilitat reduïda.  I no val res que els responsables d'aquesta activitat, ubiquin carpes dedicades a facilitar gaudir de les activitats a aquest col·lectiu "sensible", quant les mesures mínimes de l'estadi, no compleixen de bon tros allò per la qual varen estar dissenyades. Només calia donar un tomb per el perímetre de l'estadi per detectar gran nombre de les sortides d'emergència, aquelles que s'utilitzen en el cas d'una emergència com diu la paraula, no estaven operatives, bé és un eufemisme, perquè la veritat és que estaven tancades amb un i dos candaus. Veure per creure. Algú haurà de donar explicacions de perquè les mesures mínimes de seguretat de l'Estadi Olímpic, no complien amb allò que és obligat per llei.  

Sort que no va ocòrrer res que fes necessària la seva utilització. Inadmissible.

Germà Prenyanosa, 27 d'octubre del 2008

Un dels arguments fonamentals amb els qual es justifica l'existència i conveniència de l'escola és el de la socialització. Aquest argument es basa en la creença que ajuntant en un mateix espai un grup de persones, aquestes es relacionaran entre si i es 'socialitzaran'.

Però cal tenir en compte la realitat de l'escola per conèixer realment les característiques d'aquesta socialització.

Per una banda, les interrelacions es donen sobre tot entre nens i nenes de la mateixa edat, dintre d'un àmbit fortament normalitzat i dirigit. És una socialització restringida i normada.

Per una altre, aquests nens estan competint entre ells, cosa que també afecta a aquesta socialització.

Per últim, és una socialització obligada.

Concretem aquests aspectes:

Socialització restringida i normada. Comentem primer l'àmbit de les classes i deixem per més endavant les estones d'esbarjo. En la classe, les relacions interpersonals són de dos tipus: autoritzades i no autoritzades. Les autoritzades són entre els membres del grup i en elles s'ha de tractar de temes relacionats amb l'assignatura. Les no autoritzades són marcades socialment com a inapropiades, amb totes les connotacions que això comporta i amb les conseqüències que, per associació, tindrà pels nens, fent que la conversa amb iguals sigui quelcom reprovable.

En les estones d'esbarjo venen marcades per les vivències de les aules. El contrast en el nivell d'autoritat entre els dos ambients provoca reaccions en el comportament dels nens.

Competència a les aules. No estem parlant aquí de la sana competència que es pugui donar entre dos nens o nenes per veure qui dels dos obté millor nota en un examen, si no a la competència pels diferents rols disponibles en l'aula. Tots els nens desitjarien ocupar els rols més ben valorats socialment en l'aula, però això no és possible i només quatre o cinc nenes per aula poden ocupar aquest rol. La resta es veuen abocats a representar altres rols, que equilibraran la classificació tridimensional dels alumnes de la classe en una gradació des del bon estudiant fins al mal estudiant, des del bon minyó fins al malengiponat i des de l'atent fins al despistat. Cada alumne ocupa el seu lloc en aquest espai, sense superposar-se amb els altres. Així, el comportament social dintre de l'aula de cada nen (comportament que a la postre afectarà definitivament la seva forma de ser) ve marcada per la composició de l'aula. Això ho podem observar quan, en una aula, per diferents motius, un o més dels alumnes que ocupen els rols privilegiats marxen, com altres alumnes passen automàticament a representar aquests rols, mostrant un increment en les seves capacitats intel·lectuals.

Socialització obligada. Fa pocs anys, un nen que conec va trobar un cuc a l'hora de menjador. El va agafar, li va posar nom i el va cuidar. En el seu joc va realitzar una forta transferència emocional cap al cuc, al qual atribuïa consciència i sentiments. Passejava pel pati parlant-li al cuc i acaronant-lo, quan un altre nen (un company de la seva classe) el va veure, li va tirar el cuc a terra i el va esclafar amb el peu. Les motivacions que van portar a aquest a aquest segon nen a dur a terme aquesta acció poden ser diverses (fàstic, por, ganes de cridar l'atenció, ...) i tampoc tenen més importància en aquest enfoc. Per suposat, pel primer nen va ser gairebé com si li haguessin assassinat un fill i va reaccionar en consonància. Pocs minuts més tard, quan aquest primer nen encara no havia patit els fets i es debatia encara entre la imatge subjectiva del fet i l'explicació objectiva, es veia obligat a conviure en la mateixa sala amb el que per ell encara era l'assassí d'un ésser estimat.

L'escola per una banda obliga als nens a relacionar-se amb qui no volen. Per una altre, els hi impedeix en moltes ocasions de relacionar-se amb qui desitgen. Això no enriqueix, sinó que dificulta i empobreix la socialització.

Si a això afegim el fet que les relacions a l'escola estan marcades per la tensió (tensió institucional, tensió del professorat, tensió entre alumnes), no podem menys que concloure que la socialització no és pas un dels atributs positius de l'escola.

Manel Moles Canal, 25 d'octubre del 2008

Totalment demagògic el mail obert 'On paren els Chicago Boys?'. Podria ser un article d'opinió publicat en un bloc, però totalment desencertat per un diari que vulgui ser seriós, encara que tendeixi a l'esquerra. Qualsevol persona que entengui mínimament d'on ve la crisi, veurà que aquest article barreja unes coses amb altres només per desacreditar una cosa que sembla que a l'autor no li agrada, en aquest cas el liberalisme, que ve de llibertat.

Primer de tot es parla dels Chicago Boys, com volent dir que els defensors del liberalisme han desaparegut del mapa. Res més lluny de la realitat, perquè d'opinions d'economistes liberals se'n senten per tot arreu, i ara molt més que abans. Fins i tot en Sala-i-Martin està omnipresent últimament: tele, ràdio, premsa, internet... i em penso que era en Buenafuente que també se'n burlava dient que estava amagat.  No són pas aquests els que supliquen a l'estat que els salvi. Tampoc es poden barrejar les coses, com fa aquest article contínuament. Una cosa és l'economia de lliure mercat (sí, ja sé que dir-n'hi capitalisme queda més pervers i així evita la paraula llibertat) i l'altra són els excessos i la manca d'ètica d'alguns directius. Com si en els sistemes comunistes d'excessos i manca d'ètica no n'hi hagués hagut cap...

Continua parlant de la nacionalització dels bancs. El que es fa al Regne Unit i Estats Units, en tot cas és nacionalitzar-los temporalment i tornar-los a vendre més endavant, res de voler concentrar el poder financer en un monopoli a mans de l'estat. I molt millor això, comprar els bancs, que no comprar-los només els actius dubtosos. En la meva opinió el que s'hauria de fer és comprar els bancs amb problemes, fotre'n fora i ben lluny els directius que els han portat a tant mala situació i un cop superada la crisi tornar-los a passar a mans privades. Precisament si es nacionalitzen aquests bancs o se'ls ajuda a sortir dels problemes és per protegir a les persones que en serien els més grans damnificats si fessin fallida: la gran majoria de nosaltres, els que hi tenim els diners, obligacions, etc.

Sobre les declaracions de la CEOE, doncs si algú de la CEOE va dir això, només demostra com d'inútils en poden arribar a ser els economistes espanyols. No val la pena ni comentar-ho. I sobre la desqualificació cap a la mà invisible d'Adam Smith, doncs si prefereix la mà ben visible d'un estat totalitari, allà l'autor...

On estic d'acord és on critica els directius que s'han gastat tants i tants diners... Aquests són els que la crisi s'hauria d'emportar per davant. S'ha de fer neteja d'estructures ineficients, com és el cas d'aquests directius.

També en parlar de les hipoteques sub-prime demostra no tenir-ne ni idea. Aquestes hipoteques no eren cap estafa, en tot cas la culpa era tant del banc que deixava diners a qui segurament no els podria tornar, com del que acceptava rebre un préstec que potser tampoc podria tornar. No fem responsable a tot un sistema de les decisions equivocades d'algunes persones. Perquè no parla de tota la gent, famílies normals i corrent, que especulaven comprant pisos tot esperant que pugéssin o de les persons que gràcies a aquestes hipoteques es van poder comprar una casa...  A més, que a l'estat espanyol, la crisi no ve principalment per tot això. Ve del gran creixement culpa d'una gran bombolla que ha petat, com era d'esperar. Que jo sàpiga això no és culpa de cap gran directiu sense ètica, sinó de l'eufòria que hi ha hagut al voltat del mercat de l'habitatge. Ara ha petat la bombolla, els que treballaven al sector es queden sense feina i això arrossega els altres sectors.

Toni Perpinyà, 21 d'octubre del 2008

Avui fa un mes que vaig donar a conèixer la meva acció d'expropiació de gairebé 500.000 euros a 39 entitats financeres i encara no s\'ha confirmat cap denúncia en contra meva.
Les informacions que es van fer públiques en alguns mitjans de comunicació no s'han traduït en cap procés judicial.

Aquest fet, juntament amb el silenci mediàtic de polítics i banquers en relació al tema, em fa sospitar que potser estan disposats a no acusar-me per tal que no se'n parli més.
Quin motiu podria haver, si no, per no denunciar-me? Si pensen que és un delicte no l'haurien de denunciar com és el deure d'un bon ciutadà?

Potser ja és massa evident a la gent qui són els vertaders delinqüents. I és que coses molt greus han passat al voltant de la crisi financera internacional des que la publicació CRISI va veure la llum. El titular de la revista del 17-S: Creus que els bancs et roben? Ha estat respòs sense mitges tintes pels ajuts de mes de 2 bilions d'euros que EEUU i els països de la UE han garantit a la banca privada, amb diners que són dels ciutadans o els perjudicaran a través del deute públic és a dir la inflació.

Mentre els forats dels bancs s'apuntalen amb diner públic, la majoria dels principals inversors i executius del sector financer han vist engreixar el seu patrimoni personal amb ingressos milers de vegades per sobre respecte les persones treballadores.

Així doncs, els aconteixements han fet quedar-se curtes les denúncies que feiem el 17 de setembre. Ja no són només els banquers, sinó que s'ha demostrat que polítics i banquers van de la mà, per espoliar la riquesa de la gent. Banquers financen polítics, polítics financen banquers.

Davant d'aquestes evidències sembla clar que la meva acció d'insubmissió bancària ha despertat masses simpaties i mostres de suport entre la societat civil com per ser denunciada per unes entitats financeres totalment desprestigiades (i amb raó).

Són conscients els poders financers que si la meva acció surt judicialment immune serà una clara demostració de que la banca ha perdut tota legitimitat i que aquesta la tenim els que lluitem per transformar la societat? O potser es pensen que la gent no se n'assabentarà?

Que no s'equivoquin. Si els poders fàctics pretenen silenci, és que hem de fer soroll i el tindran.

Aquest atracament a mà armada, en que s'ha convertit la crisi financera actual, està indignant a cada vegada més gent. Milions de persones endeutades estan vivint l'agravi de veure com se'ls abandona, per no parlar de la gent que es mor de gana, mentre s'ajuda als rics. Totes hem vist de quina part estan els governs.

Entretant, des del poder ningú no vol reconèixer que la veritable solució passa pel canvi de sistema. El capitalisme depenent del creixement exponencial està esgotat perquè hem arribat als límits del consum dels recursos naturals i s'ha demostrat amb la crisi actual que l'especulació financera sense una base real, acaba convertint-se en res. Cap supervisió ni control convertirà els diners virtuals en energia o menjar.

Des de la gent i especialment des dels moviments socials cada vegada més persones ho tenim clar: les solucions de veritat passen pel decreixement i la justícia social.

Per arribar a aquestes solucions cal abolir el sistema financer actual. La liquidesa que necessiten les persones i els sectors productius es pot cobrir d'altres maneres. No necessitem bancs privats ni empreses financeres.

Per la meva banda, davant de la falta de denúncies i per poder estar actiu en les mobilitzacions socials en aquesta cojuntura històrica en que ens trobem, aviat sortiré de la clandestinitat i tornaré a l'activitat pública.

Enric Duran, 17 d'octubre del 2008

Senyors:

Inclouen a la seva televisió les declaracions d'un senyor Miquel Sellarès on es diu: 

'Arcadi Espada és un home de les clavegueres d'aquest país. Sempre hi ha hagut ressentits, personatges de l'auto-odi. Jo ho he volgut centrar en ell perquè en aquells moments ell treballava -si ho nega, m'és igual, anem a judici, si vol- amb el senyor Martí Jusmet. I feien uns informes especials en contra del govern de Convergència i Unió i també algunes coses en contra de la policia de Catalunya, amb altres personatges que ara no val la pena esmentar. Però aquest personatge que ara ens diu 'Espanya' i ens diu no sé quantes coses en discursos que ens fa, ja era un personatge nefast al servei de les institucions de l'estat'.

La part fàctica d'aquestes declaracions és falsa i així cal que consti. Per la resta convindria, més que mediàtic, tractament mèdic.

Cordialment,

Arcadi Espada, 3 d'octubre del 2008

A la notícia que heu publicat sobre el nou traductor de Google caldria afegir-hi una 'curiositat'.

Comproveu com tradueix el primer paràgraf de la notícia:
   
Google Transalte, the translator of Google, has joined the Catalan between the thirty-two languages currently available. This is a bi-directional translator which can translate words and full texts through which you can translate web sites at the time. So the news in Spanish can be translated into thirty different languages, including Arabic, English, Japanese and Russian, and vice versa: Websites thirty different languages can be translated into Spanish.

Tot i que la primera vegada que apareix 'català' ho fa correctament, les altres dues vegades tradueix per 'Spanish'!!!

Misteriós (o misterioso, ves a saber)

Pere Folguera i Parcet, 30 de setembre del 2008

Respecte a la carta publicada als mitjans de comunicació el 24 de setembre sobre l'oferta de cursos de perfeccionament de català, des del Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL) volem fer alguns aclariments.

L'objectiu prioritari del CPNL és el de garantir la formació bàsica en català fins a l'assoliment del nivell de suficiència (conegut com a nivell C). El CPNL ofereix cursos presencials i a distància per a aquelles persones que volen aprendre a parlar en català amb fluïdesa i correcció (nivells inicial, bàsic i elemental) i per a aquelles que ja parlen català però volen aprendre a escriure\'l adequadament (nivells intermedi i de suficiència). La durada dels cursos és diversa, segons el nivell o la modalitat, i els alumnes que assoleixen un nivell complet obtenen un certificat oficial. 

Al curs 2006-2007 el nombre de persones inscrites va ser de 91.142, i al curs 2007-2008 va superar els 108.000, amb un increment global del 18%.

L'oferta de cursos de perfeccionament (conegut com a nivell D) dins d\'aquest període, tot i no ser l'objectiu prioritari del CPNL, s'ha ampliat també amb un increment d'un 12% en el nombre de cursos (82) respecte del curs anterior (73), que ha suposat un 16% més d\'oferta de places arreu de Catalunya: un total de 2.154.

Més informació sobre l'oferta de cursos:
http://www.cpnl.cat//noticies/view.php?ID=1559

Àrea de Comunicació Consorci per a la Normalització Lingüística, 30 de setembre del 2008