El director de Barnasants, Pere Camps, ens va fer sentir vergonya a l‚impedir que el cantautor italià Roberto Vecchioni pogués acabar el seu concert del dijous, 11 de febrer a la Sala Luz de Gas.
Roberto Vecchioni va rebre el Primer Premi Barnasants després d‚un discurs ple de lloances del senyor Pere Camps qui dues hores després pujava tot aïrat a l‚escenari negant al cantautor la possibilitat de tancar el recital amb una darrera cançó .
La raó de l'actitud del Sr. Pere Camps era que s‚acabava l'horari de lloguer de la sala Luz de Gas atès que, una hora després hi havia un altre concert i s‚havia de procedir al muntatge corresponent. L'actitud del Sr. Pere Camps ha estat sorprenent i insòlita. Mai havíem vist un fet semblant. El públic dempeus ovacionant a un artista a qui l'organització del concert li treia el so del micròfon i li posava música d'ambient per apagar les seves paraules.
L'astorament i la indignació del públic va ser majúscula però el teló es va abaixar i el Sr. Vecchioni, absolutament desconcertat, va abandonar l'escenari com va poder.
Barcelona i Barnasants van fer un ridícul espantós davant d'un nombrós col·lectiu de ciutadans italians que, juntament amb molts catalans, havíem estat gaudint d'un concert extraordinari, ple de complicitats, que Vecchioni havia preparat especialment per Barcelona.
És una llàstima que un simple contracte de lloguer pugui esguerrar una nit plena d'emocions, com molt bé va assenyalar el propi cantautor al llarg de l'actuació. I les maneres i l'actitud del Sr. Pere Camps van resultar impròpies del seu càrrec i van posar un final lamentable i trist a una nit màgica. El Sr. Pere Camps es podria guardar els discursos per a millor ocasió i ser més respectuós amb el públic i els artistes que convida al Festival Barnasants.
M. Antònia Caritg i Jordi Romeu, 12 de febrer del 2010
Un dia per motius que no venen al cas em vaig adonar que no podia fer front a uns pagaments amb els que m‚havia compromès fa un temps amb el Banco Bilbao Vizcaya Argentaria. A la sucursal del meu poble, el director -nou de fa poc- em va atendre magníficament i va mostrar-se, amb una empatia extraordinària, molt comprensiu amb el meu problema. Em va explicar els „ets i uts de tot plegat i, desprès de consultar-ho amb la superioritat dels bancs em va presentar la seva proposta que consistia en dos anys de moratòria durant els quals pagaria només interessos.
No cal ni dir que jo, que sóc un artesà autònom, separat i amb uns deutes que em venen de lluny, poc acostumat a ésser moros ni a deure res a ningú, vaig avenir-me a les condicions que el banc em proposava sense oposar-hi cap objecció. Al cap de pocs dies d‚anar per segona vegada al notari per firmar el nou acord vaig adonar-me que el meu deute amb l'entitat no era exactament el que tenia contractat. Al meu deute inicial van sumar-s'hi les despeses de no sé què, els interessos d'allò altre, els notaris, i tots els IVA corresponents. La veritat és que és increïble la imaginació que poden arribar a tenir els bancs a l‚hora de buscar pretextos per exprimir-te la butxaca!
I aquí és quan vaig començar a sospitar que la intenció de l'entitat bancària no era precisament la d'ajudar-me: el que jo em pensava que era un favor resulta que, en realitat, és un nou negoci de la banca que, usurera, s'aprofita encara de les despulles del pastís que ella mateixa ha cuinat. Total: que desprès de pagar dos anys d'interessos a una entitat que té uns beneficis immensos (4.210 milions de beneficis nets recaptats l‚any 2009) encara deuré més diners que no devia abans.
No és indignació ni és ràbia això que sento. És la impotència de pensar que se'ns pixen a sobre i diuen que plou. La nostra societat s‚està acostumant amb resignació a ser sistemàticament estafada per una colla de sangoneres insaciables. I ja n‚hi ha ben bé prou: comença a ser hora que ens traiem la bena dels ulls. Sols no tenim força però junts sí que en tenim. Per això he volgut donar a conèixer el meu cas. Hi ha algú més en la meva situació? Sí? Doncs perquè no ho expliquem?
Honorable conseller, s’ha de veure amb l’aigua al coll per redactar una carta amb el títol “en defensa dels bombers”.
I quan els fets de Les Corts? No tocava una carta en defensa dels Mossos? De debò, que la vam trobar a faltar. Llavors ja trobava bé que des del departament es busquessin les “ovelles negres” de la policia? Van tenir que ser els jutges qui es decantessin del costat dels Mossos, ja que mai ens van sentir recolzats pel departament d’Interior.
Aprofito per recordar-li que s’ha desentès dels Mossos de ponent i ha eludit la seva responsabilitat de dotar-nos de més efectius. No pateixi però, nosaltres continuarem posant-ho tot per la nostra part i procurarem ser més responsables del que ho ha estat el departament.
Vostè va triar ser conseller d’Interior i crec que dedica molt poc temps a aquesta feina, potser les responsabilitats de Relacions Institucionals i Participació li ocupen massa estona.
No cal que assumeixi la seva responsabilitat, és més fàcil pensar que hi ha un complot en contra de la seva persona i el seu partit, del qual jo també en formo part.
Veient com ho ha fet fins ara amb nosaltres, esperem que tot plegat sigui això, que està amb l’aigua al coll i ens queda ben poc d’aguantar.
Resto aquí, per recordar-li tot el malament que ho està fent.
Salut!
Josep Ramon Sanahuja (delegat del CAT-ME), 11 de febrer del 2010
El 31 de març de 2009, el Congrés va aprovar per unanimitat redactar un nou text per a la llei coneguda com “xec-bebè”, on les llars de pare que compleix la norma, i mare que no, estan discriminats per raó de gènere, doncs si la mare compleix els requisits i el pare no, el bebè sí té prestació; i d'orientació sexual, doncs en adopció de dos homes o dues dones només que un qualssevol compleixi i l'altre no, el bebè sí té prestació.
Avui seguim com ahir, bebès espanyols sense ajuda i amb ajuda, on els seus drets s'igualen, segons diu la llei actual, si mor la mare. Absurd, i que “apuntala” el més greu de tot: que els nous ciutadans, neixen amb la aleatorietat de qui dels seus progenitors compleix la norma i qui no, per a optar o no a l'ajuda, i que implica des de l'instant del naixement, ser ciutadans espanyols de primera i segona, cosa inaudita des de 1978, marcant-los amb el pecat laic original de que els seus pares espanyols s'enamoressin de les seves mares estrangeres.
El Partit del govern, va votar a favor el 31 de març (encara mantenint-se en els seus "tretze son tretze"), perquè estava en minoria, i hagués significat perdre la primera votació des que va començar la legislatura, donant eco als mitjans sobre aquest galimaties d'equació antiprogressista. Va preferir perdre la moció sobre la reducció de ministeris prorrogant fins avui la discriminació.
S'estrena aquests dies la pel·lícula “Invictus”. Va haver una Sud-àfrica amb lleis que separaven bebès sud-africans de primera i de segona. El món s'escandalitzava i afortunadament allò va quedar enrere. Cap a on anem aquí?
Josep Lluis Penades i ASFAMIX, 11 de febrer del 2010
Apunts personals sobre el conflicte del cementiri nuclear d'Ascó:
1- Si els especialistes diuen que no hi ha d'haver cap perill, cap (!?), és que no són especialistes. Ben senzill. No hi ha res, cap activitat nova, cap instal·lació nova amb "cap perill" perquè qualsevol activitat o instal·lació nova té un cert perill, un determinat risc. La pregunta no és si hi ha cert risc o no sinó si aquest és assumible socialment perquè els pros superen els contres en nombre i magnitud relativa.
2 -Ningú ha contextualitzat aquesta instal·lació amb les que ja existeixen a Bèlgica, França o Alemanya per exemple. La contextualització ens permetria conèixer com es viu a escala local i comarcal una instal·lació d'aquesta mena, quins són els pros i contres que se'n deriven i com el poble i comarca ha encaixat els efectes positius i negatius d'una instal·lació d'aquesta mena.
3-El poble d'Ascó no hauria de ser l'únic a decidir sobre aquesta controvèrsia. Una instal·lació d'aquesta mena genera externalitats positives i negatives que van més enllà dels límits municipals i, consegüentment, els potencials beneficiats/perjudicats de la comarca i zones limítrofs haurien de tenir cert poder decisori (un altre tema és si això és possible legalment )
Ras i curt: sobra populisme, sobra partidisme, sobren frases fetes i falta rigor, anàlisi i diagnosi dels pros i contres d'encabir una instal·lació com aquesta en una comarca que, per cert, ja té i suporta -positivament i negativa- força "pedigrí" nuclear Pere Alzina i Bilbeny, 26 de gener del 2010
Pocs i malavinguts! Aquest és el lema que haurien d'escollir les plataformes sobiranistes i qui les formen. Caldria que fessin una reflexió sobre si el pais es pot o no permetre les mostres de personalisme que estem veient. Que ningú s'enganyi: fins que una consulta sigui un èxit a una "capital de provincia" tot això serà una anecdota i Girona es la carta més segura. Sembla que uns pels altres la volen deixar perdre. Ah! amb la apatia que es viu al pais tot el que te a veure amb la política que quedi clar: només un projecte guanyador pot tornar a motivar a tots aquells que, de moment, tot això ens ho mirem com expectadors.
Senyor director, voldria explicar com tot un conseller d'Interior malgasta els diners dels ciutadans i no posa remei malgrat les propostes que li fem des dels sindicats per reduir les despeses al departament d'Interior. Al setembre de 2008 em vaig reunir amb el conseller i el seu cap de gabinet (els vaig lliurar un document registrat) i alhora els vaig explicar les propostes que presentava per reduir la despesa al departament. Una d'aquestes mesures, era sobre les botes de dotació que portem els Mossos d'Esquadra. Tothom pot entendre que unes botes d'hivern són més costoses econòmicament que unes d'estiu (les d'hivern tenen components gore-tex per protecció del fred que encareixen el producte). Doncs bé, una reclamació dels Mossos era poder triar quan ens pertoqui la reposició d'entre les d'estiu i les d'hivern. A això cal afegir que a alguns companys/es els han sortit nafres als peus de la calor que han suportat a l'estiu amb aquestes botes d'hivern. Doncs bé, a dia d'avui continuem malgastant els diners comprat botes d'hivern (les cares) perquè al departament no li dóna la gana incorporar al catàleg d'uniformitat les botes d'estiu. Compte! I que quedi clar, no estic demanant ambdós botes, així li ho vaig explicar personalment, el que volem és poder triar entre unes o altres amb l'estalvi econòmic que suposarà pel departament que un percentatge de Mossos triïn les d'estiu vers les d'hivern.
A aquest senyor només li interessen les fotos dels traspassos competencials? Doni la cara i preocupis dels problemes laborals, o deixi la política que no és per vostè.
Salutacions i per no allargar-me en un altra ocasió us contaré més mesures d'estalvi que el conseller Saura no ha volgut duu a terme mentre continua malgastant els diners públics.
redaccio |
dimarts, 22 de desembre de 2009 | 13:21h
L'ordinador i el Servicaixa són, segurament, dos dels grans invents del món contemporani, a més de la nevera i la màquina de rentar. Còmodament, des de casa, puc comprar entrades per al partit de Catalunya contra Argentina del dia 22. La gràcia és que també puc comprar-ne de les que venen per als partits dels camps de l'Espanyol, l'Atlètic de Madrid, el València i el Reial Madrid. Això em permet entretenir-me i fer comparacions des de casa estant. M'adono, per exemple, que les entrades per al partit de la selecció catalana són molt més barates que les dels altres camps. Quina sort que tenim els catalans que volem animar el nostre equip! També m'adono que l'entitat bancària cobra una «petita» comissió per la compra de cada una de les entrades. Al camp de l'Espanyol és d'1,90 euros, al del Reial Madrid de 2 euros i als del València i l'Atlètic de Madrid d'1,5 euros, respectivament.
Sorpresa, però: per al partit de la selecció catalana la comissió és de 2,5 euros per entrada, la més alta de tot! I com que els preus són els més baixos, resulta que el percentatge afegit ronda, de mitjana, el 10% del que val la localitat. No està gens malament, oi? Tots amb la nostra selecció, és clar que sí. Ja ho va dir Joan Maragall: «Per damunt dels nostres cants, aixequem una senyera». Es veu que la Caixa també vol aixecar la seva: la del negoci.
redaccio |
dimarts, 22 de desembre de 2009 | 13:19h
No sé si recordeu les promeses de l'estat espanyol, i de les cadenes privades de TV, quan els van donar permís per emetre: que no discriminarien el català.
Eren promeses mol esquifides, sempre sobre el supòsit que el castellà era l'idioma de 'tots' i que, per al català, amb una miqueta ni havia prou.
Les promeses, ofensives ja d'entrada, van anar quedant en un no res, amb un despreci total pels catalans.
Telecinco (per Telecinco2, la Siete) ho va tornar a manifestar d'una forma vergonyant, dimecres passat, abans d'ahir, retransmetent en castellà, i únicament en castellà, el partit de futbol de semifinals de la Copa del Món de clubs de futbol (quasi res, esportivament parlant!), entre l'Atlante mexicà i el Barça.
En Puyal ens va salvar, malgrat el desfasament de so entre ràdio (via i nternet en el meu cas) i tv.
redaccio |
dimecres, 16 de desembre de 2009 | 08:52h
Carta oberta a l'Alfons López Tena, Carles Móra i Josep Manel Ximenis
Vull començar donant-vos les gràcies per haver ajudat a escampar per arreu aquell senzill acte de democràcia que vàreu començar a Arenys de Munt: vàreu donar la paraula als ciutadans i les ciutadanes i ho van aprofitar.
Gairebé 200.000 més n'han fet ús i molts i moltes més catalans i catalanes, fins al 25 d'abril, podran fruir del DRET A DECIDIR que cada comissió local els posarà a l'abast, els pararà la mesa electoral i podran atansar-se a fer el sublim acte de dir el que pensen, amb el secret garantit, amb llibertat.
Fent ús també del vostre dret a decidir, cadascú de vosaltres podeu decidir el camí que voleu prendre a partir d'ara, del 14 de desembre de 2009. Tots tres heu entrat per la porta gran al llibre de la història de Catalunya. Feu el que feu, a partir d'ara, sereu honorats per la vostra gesta.
Si decidiu continuar en el combat polític, sereu respectats i escoltats, fins i tot votats. Però heu d'entendre que hem de girar el full d'aquesta gloriosa pàgina que han escrit els ciutadans i ciutadanes amb lletres d'or, són herois que han perdut la por a no ser políticament correctes.
Cal un relleu. Cap dels tres hauríeu de continuar liderant les noves onades de consultes. Acapararíeu massa l'atenció i ara l'atenció només se la mereixen les comissions organitzadores dels pobles i ciutats que organitzaran les consultes del febrer i de l'abril.
Des de l'entitat Argentona pel Dret a Decidir hem fet un munt d'esforços per tal que davant de la ciutadania es fes palès que a tots i cadascun dels pobles, viles i ciutats, tots els ciutadans i ciutadanes estàvem votant el mateix.
Si us plau, no us feu ni un retret més en públic, no malbarateu el somni dels que van votar el diumenge passat, ni dels que encara dubten de votar al febrer i a l'abril.
Ens agradaria trobar-vos a la pinya, perquè hem d'aixecar molts castells i no volem fer venir pànic a l'enxaneta ni ens espaordeix la por de fer llenya. Estem molt convençut que només el poble salvarà el poble.
redaccio |
dimarts, 15 de desembre de 2009 | 17:30h
Benvolgut director,
Prohibicionisme avui, a casa nostra? Sembla mentida que els polítics opten per aquesta via, que els surt gratuita. En canvi, a mi em costa molt. No em toca la butxaca però sí el cor. I em crea molta confusió. Serà que sóc massa jove encara?
Es prohibeix fumar als locals però no els locals de prostitució, on es trepitgen drets de tantes dones indefenses. No entenc que es vulgui prohibir les creus, com ja fan als països fonamentalistes fins i tot treient-la de l'escut del Barça a les samarretes, i no es prohibeix la pornografia. Es prohibeix superar els 80 a una autopista dissenyada per 120 però no es limiten els 4x4 super contaminats. Es legisla prohibir l'objecció de conciència de metges sobre l'avortament i no es prohibeix avortar nadons que ja se'ls veu llepar-se el dit a les ecografies. Es permeten sous astronòmics d'esportistes i l'ajuda contra la fam topa amb mil processos burocràtics.
No ho comprenc. Hauré d'anar aprenent, però hi ha coses que em nego a entendre.
redaccio |
divendres, 11 de desembre de 2009 | 09:28h
El motiu d'aquesta notificació és senzillament dir que ahir vaig estar-me fins a la una de la matinada per veure el reportatge sobre el camp d'exclusió d'Argelers. Trobo molt bé que es faci aquest reportatge però el que no trobo acceptable és que es faci a aquestes hores de la matinada. És com els camps d'exclusió: sembla que t'acullin però en realitat t'exclouen i marginen.
La mare de la meva dona va patir l'acolliment dels camps d'exclusió de la Catalunya Nord i tenia ganes de veure l'anunciat reportatge però estic segur que ahir no el va poder veure per culpa de l'hora excloent.
Espero que es torni a emetre a hores normals és a dir a les hores on s'acostumen a fer els programes porqueria. Antoni Serrano, 11 de desembre del 2009
redaccio |
dimecres, 9 de desembre de 2009 | 16:59h
Aquest diumenge, vora 700,000 catalans tindran el gust de poder votar per allò que moltíssims europeus ja fa segles que gaudeixen: la llibertat. El passat dia 4 vaig tenir l’honor de participar en un acte en un petit poble d’Osona (Santa Eulàlia de Riuprimer) a favor de la participació popular en el referèndum. Curiosament, entre d’altres, hi vam parlar dues persones que no hi podrem votar. Jo, per no ser enpadronat a Osona (i ni tan sols a Catalunya). I l’amic Jordi. Aquest darrer sí està empadronat a Sant Eulàlia de Riuprimer, però no hi podrà votar perquè només té tretze anys, tres menys del compte. Malgrat tot, hi féu un breu i brillant discurs que té molt a veure amb el que deia més amunt dels europeus, és a dir, dels que tenen llibertats reconegudes. "Fa més de 300 anys” digué en Jordi “ningú ens va demanar si volíem ser espanyols i ens van prendre les llibertats. Ara, el 13 de desembre del 2009, tenim l'oportunitat de fer el que fa 300 anys no ens van deixar fer. I tornem a poder decidir què volem que sigui Catalunya. Ara podem començar a canviar perquè som nosaltres els qui tenim dret a decidir. El proper 13 de desembre no t'oblidis de votar, perquè el teu país no t'és indiferent. Visca el dret a decidir!".
La lliçó de l’amic Jordi és fabulós que ens vingui en aquest moment. Contràriament al que alguns semblen saber i assumir, Catalunya sí té una història i uns drets nacionals. Ningú no ens els pot arravatar. Com ens recorda el professor Terricabras, només nosaltres podem dir què som i què volem ser. Fent-ho, exercim els nostres plens drets com a europeus que volem ser. Pel que sembla, és un missatge que algú hauria de fer arribar a un tal Miguel Terrino, secretari adjunt del PSC de Badalona i, pel que sembla, el promotor d’un obscur manifest de les “Casas Regionales” contra les consultes. Cal dir que qui ordeix aquesta mena d’operacions contra una comunitat d’acolliment arrisca molt de ser acusat de colonialisme. En tot cas, qui nega el dret a decidir als seus propis conciutadans, fa un acte de menysteniment envers els qui l’han acollit i un flac favor a la democràcia. A més és curiós que declari aquest senyor que les consultes “crispen la societat” quan la veritat és que l’omplen d’esperança. Per cert, no recordo que aquest senyor hagi acusat de “crispació” els qui posen el Tribunal Constitucional per sobre del poder legislatiu i polític del país, els qui desagnen el país econòmicament, els qui estan desmantellant TV3 al País Valencià o els qui promouen la catalanofòbia.
La campanya de les consultes està sent magnífica amb assistència massiva arreu. I això malgrat el boicot dels mitjans de comunicació grans i aquells sectors polítics que tenen por que el poble es pronunciï en llibertat com ho féu a Arenys de Munt fa dos mesos. Encara recordo l’expressió que duien a la cara els entrevistats per Vilaweb TV la mateixa tarda de la consulta. Quina alegria, quina satisfacció, quin orgull transmetien per haver pogut posar cadascú el seu gra de sorra per tal que tornem a ser un país dels que compten, plenament respectat, ni més ni menys que els altres. Recordo especialment una dona somrient que deia que havíem de canviar de marc polític simplement perquè allà on som “no ens estimen”. Claríssimament és així.
El dia 13 de desembre, malgrat els Terrinos d’aquest món, serà un dia d’alegria col.lectiva, una festa democràtica com poques vegades s’ha viscut al nostre país. Hi tenim tot el dret. Això sí, us demanaria un petit favor als empadronats dels 160 municipis on tindreu la sort de poder-hi votar. A l’hora de pensar si hi anireu a votar o no, us demanaríeu que us inclinéssiu per anar-hi i que dipositeu la papereta a l’urna en nom dels qui no ho podrem fer. Per exemple, per a en Jordi de tretze anys i per un servidor no empadronat. Volem ser com els europeus, please. Moltes gràcies!
redaccio |
dimecres, 9 de desembre de 2009 | 10:40h
El cas de l’activista dels Drets Humans, la sahariana Aminetu Haidar, de plena actualitat informativa en aquests dies, és tan sols la punta de l’iceberg del problema del poble saharià.
Fa només 35 anys, els centenars de milers de persones que es troben avui exiliades al desert algerià del Sàhara, junt amb d’altres tants que es varen quedar a les seves cases al Sàhara Occidental ocupat, i que pateixen a diari l’opressió i la humiliació del Govern marroquí, tots i cadascun d'ells eren espanyols.
Mentre varen ser la 53a. província de l’Estat espanyol, aprofitant-nos d’una posició espanyola estratègica a l’Àfrica i de les seves riqueses naturals (mines de fosfats, bancs de pesca, etc…), tots eren espanyols de ple dret. L’any 1944, quan va ser creat el Document Nacional d’Identitat (DNI) a Espanya, com era natural, se’n va facilitar un a cadascun d’ells, junt amb el passaport espanyol, llibre de família i tots els documents corresponents. Avui dia molts d’ells segueixen conservant aquests documents, però des de fa 35 anys són paper mullat, ja que Espanya no ha fet res en pro dels drets del Poble Sahrauí, internacionalment reconeguts.
Què poden pensar avui tots els ceutins, melillencs o canaris que es consideren espanyols al 100%, però que per la seva situació geogràfica i per interessos econòmics-polítics dels seus veïns, podrien veure’s abandonats a la seva sort per part d’un Estat espanyol insensible als que fins avui eren els seus súbdits? Ho han fet a altres… i d’això només en fa 35 anys!
Com a català que sóc, estic tranquil, mentre segueixin les condicions fiscals actuals, per les quals de cada 25 euros que paguem d’impostos a l’Estat espanyol, només ens en tornen 18 a Catalunya. Però, què passaria si per algun motiu la situació econòmica canviés i Catalunya arribés a ser una càrrega per Espanya? Ens deixarien envaïr per algun país veí (França o Andorra)? Hauria jo de triar entre exiliar-me i abandonar la meva llar i les meves propietats o sotmetre’m a les injustícies i vexacions del nou estat opressor? Sembla, és clar, una història de ciència ficció, però això mateix va passar a uns altres espanyols… i d’això només en fa 35 anys!
Al meu govern espanyol, li demano que rectifiqui en la seva actitud de favoritisme amb el veí Marroc, per damunt dels drets internacionalment reconeguts del Poble Sahrauí. Tots els espanyols estaríem més segurs dels motius pels quals la nostra Pàtria ens imposa la unitat de l’Estat espanyol i la lleialtat al mateix. Per una part dels espanyols no va ser així… i d’això tan sols fa 35 anys!
Al meu Govern espanyol li demano que revisi la història recent, quan tots érem espanyols… i d’això només fa 35 anys!
redaccio |
dimecres, 9 de desembre de 2009 | 10:22h
El director del MACBA j aho va dir en una entrevista a La Vanguardia, que ningú li feia cas. Fins i tot parlava de treballadors del Museu que havien estat agredits impunement. No ho entenc. No entenc que aquest Museu hagi d'entomar els problemes dels sense sostre, que fan vida al seu voltant. No crec que aquesta sigui la funció d'un Museu. No sé on han de menjar, dormir i pixar aquesta gent, però no crec que un Museu sigui el lloc més idoni. Em pregunto qui ho pot arreglar. M'imagino que són a aquest lloc perquè es senten més segurs que a altres zones de la ciutat. Però els serveis socials de l'Ajuntament i les entitats del barri, no poden trobar alguna sol.lució que no espanti als turistes i que no degradi l'entorn del museu. La brutícia que generen aquesta gent i els skaters fa fàstic. Joan Martí, 7 de desembre del 2009
redaccio |
dimecres, 2 de desembre de 2009 | 09:23h
El cas Centelles és un bon exemple del que ens passa a tots en aquests temps que ens ha tocat viure. La immanència del temps present ens depassa. Aquest present que no adment dilació ens ofega. Cap de les dugues parts és culpable i alhora les dugues parts ho són. La Generalitat no ha entès que no estava tractant amb un altre organisme, amb una altra institució sinó que estava tractant amb unes persones per las quals aquest arxiu històric és literalment la seva vida. No ha sabut ser l'altre, situar-se al defora l'engranatge d'una grans institució que ha oblidat les persones que hi ha al darrera. El conseller Tresserres s'ha disculpat i l'he escoltat dir a Catalunya Ràdio que pot ser la Generalitat no ha estat prou sensible a la tribulació que els Castells estan passant. Es important. Però els germans Castells també s'han equivocat. Han cregut que podien prendre una descisió atemporal (fora del temps) com si l'arxiu i tot el món sencer comencés i s'acabés amb ells: no han ting! ut en compte que d'aqui 20, 40 , 80 anys l'arxiu seguirà existint i vigent més enllà d'ells mateixos, i que la Generalitat seguirà existint més enllà d'ells mateixos: un cop més la imminència d'un temps present abs que nega el passat (la memòria) i el futur ha jugat les seves cartes desastroses. Són signes del temps. Els germans Centelles no han albirat res més enllà d'ells mateixos i la Generalitat no ha sabut mimar a algú que no era un organisme ni una institució sinó que era una persona. No ha estat una qüestió de diners. Ha estat un desencontre en el tracte fruit dels nostres temps. Crec que irreversible. Tan de bo que d'aquí a 20,40, 80 anys es prengui de nou la iniciativa de restituïr aquest patrimoni al nostre país, al capdevall semblava la voluntat del seu autor, i les dugues parts que de nou es trobin en re-trobin perquè tots plegats haguem après a situar-nos al lloc de l'altre.
redaccio |
divendres, 27 de novembre de 2009 | 16:35h
En el plenari del passat dijous dia 26, el grup municipal ERC-AM de Bigues i Riells va presentar una moció d’urgència per afegir-nos com a consistori a donar suport a la iniciativa d’una bona part de la premsa catalana, entre ells aquest periòdic, de publicar aquell mateix matí un editorial conjunt titulat "La dignitat de Catalunya", en relació a la propera sentència del Tribunal Constitucional Espanyol sobre l'Estatut d'autonomia de 2006. Esmentàvem en la moció que les direccions de tots els partits polítics de Catalunya (menys les del PP i Ciutadans), els sindicats majoritaris CCOO i UGT i d’altres, així com una gran quantitat d’associacions i premsa digital també s’hi havien afegit a aquesta iniciativa. També varem exposar que el mateix President de la Generalitat (i del PSC) Molt Honorable Sr. José Montilla, n’havia entès la urgència i havia fet una declaració de suport aquella mateixa tarda. La moció no va prosperar, ja que els 5 regidors del PSC i el del PP no van veure urgent aquesta iniciativa i van votar en contra de la urgència. Qui no va seguir la línia del PSC, ells o el Sr. Montilla? Potser que aquesta agrupació s’ho faci mirar, i que els seus electors tinguin clar que no és una estratègia a seguir, la de votar-los.
El 13 de desembre, 9 poblacions del Vallès Oriental podran expressar la seva opinió sobre la possibilitat que Catalunya esdevingui un nou estat dins la UE. Qui pugui votar, que no se’n estigui. Qui no pugui votar, que vagi a copsar l’ambient festiu de les poblacions on es fa la consulta. Que ningú es quedi a casa!
redaccio |
dijous, 26 de novembre de 2009 | 12:28h
Al DOGC del passat 23 de Novembre apareix una Disposició del Departament de la Vicepresidència per la qual es refonen i s'actualitzen el títols, diplomes i certificats equivalents als certificats de coneixement de català de la Secretaria de Política Lingüística, en altres paraules, els documents pels quals una persona pot acreditar el seu nivell de català.
Poder acreditar un nivell de català (en general el nivell C) és importantíssim per a un gran nombre de persones, ja que els hi obre moltes portes al mercat laboral. Principalment, els obre la porta a exercir funcions de l'administració pública, a més d'estar més valorats en tota feina on la comunicació verbal o escrita tingui un paper important.
Fins abans de la públicació del DOGC, haver aprovat el 4t curs de català en una Escola Oficial d'Idiomes (EOI) acreditava el tant necessitat nivell C. Ara bé, amb la nova normativa, el 4t curs de català només acredita el nivell C si ha estat aprovat, a tot estirar, durant el període 2007-2008. Els alumnes que van aprovar el curs durant l'any passat, o bé estan cursant-lo actualment, es troben en una situació perplexa: el curs al qual es van matricular per obtenir el nivell C ja no l'acredita. Ara és necessari aprovar el curs C1, expedit segons el Departament de Política Lingüística per les EOIs a partir del 2009, però que aquestes (depenents del Departament d'Ensenyament) ni tant sols donàven com a opció durant el període de matriculació (bàsicamanent perquè no existeix).
En poques paraules: aquesta maniobra fa que els cursos depenents del Departament de Política Lingüística es facin amb el monopoli per a acreditar el nivell C de català. Aquest cursos, en comptes d'incentivar l'ús i el coneixement de la nostra llengua, sembla que tinguin un caire més recaudatiu; només és necessari comparar els preus de les matrícules. Si el que vol el Departament de Política Lingüística és promocionar el català, hauria de rectificar i ofertar cursos amb preus competitius com els de les EOIs (sempre plenes per manca de plaçes), aixi com proporcionar un ensenyament de la llengua adreçat al seu ús quotidià. Si volen fer aquesta modificació, que la facin!, però com a mínim que no deixin amb el cul enlaire a la gent que està cursant 4t i molt menys als que el van aprovar l'any passat. Ramon Bertran Monfort, 26 de novembre del 2009
redaccio |
dimarts, 24 de novembre de 2009 | 11:47h
Diumenge filtrava El País els possibles (prevsibles) retalls a l'Estatut. Fa tant de temps que aquells fulls es van marcint tot passant de mà en mà dels membres del Tribunal Constitucional, que ja n'hi recordo quan hi va entrar. Mentrestant s'ha anat aplicant i no ha passat res extraordinari. Bé, sí, l'extraordinari és que hagin trigat tant que ja es podria donar per caducada la seva gestió. Creia que la seva única feina era anar comparant l'articulat amb allò que diu la constitució i anar dient això sí, això no, aquí s'ha de canviar una coma, allà s'ha de substituir un mot. Però es veu que no es posen d'acord. Perquè el que fan és interpretar la constitució segons les seves creences o segons els dogmes del seu partit. Els membres del tribunal haurien de ser uns agnòstics polítics i limitar-se a retallar només allò que clarament estigui contra la constitució i enllestir ben aviat la feina. Perquè ara la percepció que en tinc jo no és que hagin de trobar x articles inconstitucionals, doncs aquests fa molt de temps que haurien d'haver sortit, sinó tan sols aconstitucionals. Clar que per a certs polítics a- i in- volen dir el mateix quan no els afecten a ells.
redaccio |
dimarts, 24 de novembre de 2009 | 07:48h
Acabo de saber de la decisió de Garzon de mantenir Alavedra i Prenafeta a la presó “preventiva”. La raó declarada és Ia possible destrucció de proves, tot i que sabem que 20 persones regirant durant 72 hores despatxos i pisos, amb marcs de fotos inclosos, i enduent-se tot allò sospitós no crec que hagin deixat res per verd.
Entre aquesta raó i el tracte “específic” fins ara rebut, a mi això ja em fa mala espina… i posant-t´ho en el context més ampli, no serà que aquestes dues persones estan sent utilitzades per a fer-nos por, per a distreure´ns o aturar-nos ara que es demostrarà l´antidemocràtica retallada de l´Estatut, ara que cada vegada hi ha més gent ulisionada per votar els temuts referèndums sobre el desig d´independència de Catalunya? Doncs no els utilitzaran en el meu nom.
Per si encara no ho saben tots aquests temerosos de l´autonomia i la democràcia reals –els d´aquí i els de fora-, la força dels ciutadans d´un país petit i sense Estat és molt més gran que la força del domini i les lleis arbitràriament utilitzades. Quan més ens vulguin crear por, demostrant-nos com fan pagar el doble d´escarni a uns detinguts pel fet de ser Catalans,… més ens sentiran, més descarades són les intencions i més necessitat de llibertat, de cridar respecte per la nostra diferència i de lluitar per la justícia i la democràcia, però aquest cop, ara sí, reals.
Correus dels lectors, seleccionats per la redacció, sobre notícies publicades amb anterioritat al diari.
Mails a la redacció
Si voleu que un correu vostre sigui publicat en aquesta secció, envieu-lo mitjançant aquest formulari. Entre els correus rebuts la redacció de VilaWeb seleccionarà quins publica, que hauran de fer referència sempre a articles apareguts prèviament al diari. Els correus es publicaran amb el nom i cognoms reals de qui l'envia però sense fer públic el seu correu electrònic.
VilaWeb no se sent obligada a publicar tots els correus que li arribin adreçats a aquesta secció i especialment no publicarà cap correu que consideri insultant o fora de to. Els correus rebuts es publicaran íntegres i la seva publicació en cap cas implica que VilaWeb estigui necessàriament d'acord amb el seu contingut.
