Per sant Jordi vaig coincidir amb ell, quan li vaig comprar el llibre "Plantem cara". Vam parlar dels anys que va ser professor meu, i de la seva forma de fer classe: sempre demanava l'opinió dels alumnes per saber com dèiem una cosa o altra. Sempre la viva. És una gran pèrdua pel país, per la nostra llengua. Ara ens toca a nosaltres, els que venim darrere, continuar la seva gran tasca: plantar cara davant les injustícies que amenacen la nostra estimada llengua. Gràcies per la vostra tasca. Descanseu en pau, mestre.
 
Gràcies,
Josep Gutiérrez.

Com altres milers de pares varem participar en el procés de preinscripció escolar
dels nostres fills per al curs 2009-2010. Tot i demanar l’escola més propera al
nostre domicili, varem comprovar com el Departament d’Educació no atenia ni la
nostra petició principal ni les altres cinc possibilitats substitutòries que es
preveien en el full de sol·licitud. Hem hagut de conviure des d’aleshores amb el
convenciment que els nostres fills no podien anar a l’escola que volíem perquè
alguns dels admesos havien fet frau en el padró municipal per tal d’obtenir-ne els
punts que necessitaven per superar-nos. 

Emparant-nos en allò que preveu la constitució i la legislació bàsica sobre el
procediment administratiu, varem sol·licitar el juliol de 2009 l’accés a l’expedient
del procés a fi de disposar de les dades necessàries per comprovar pels nostres
mitjans la veracitat de les dades aportades pels altres sol·licitants. S’inicià
aleshores un llarg itinerari de vulneració sistemàtica dels nostres drets per part
del Departament d’Educació que afortunadament va tombar radicalment (tot i que
materialment no hem pogut accedir encara a la documentació) el passat 17 de setembre
de 2010, quan l’Agencia Catalana de Protecció de Dades va dictaminar que teníem tot
el dret del món a accedir-hi a tota la informació, tret de les dades que afectessin
a la intimitat, interpretada en sentit estricte.

Amb aquesta carta volem que l’opinió pública catalana conegui el nul respecte del
Departament d’Educació pel dret d’accés dels ciutadans als arxius i registres
públics, sistemàticament vulnerat fins ara. I, alhora, que els pares que la propera
primavera participin en el procés de preinscripció i tinguin sospites sobre les
dades aportades pels altres sol·licitants, sàpiguen que tenen tot el dret a demanar
l’accés als expedients de matriculació. Que les persones directament afectades
puguin fer-ho és, sens dubte, la millor garantia de transparència.

Miquel Pérez Latre, 18 d'octubre del 2010.

Gràcies, Joan Margarit, per el Pregó de la Mercè 2010!! Benvolgut Joan Margarit Fa molts anys que llegeixo i assaboreixo la seva poesia. Alguna vegada també l'he pogut escoltar en directe. Moltíssimes gràcies per el pregó de la Mercè!! Gràcies també a VilawebTV, que va penjar el video sencer al web, i així l'he pogut veure i escoltar sencer. N’he enviat el link a molta gent que, com jo, no l’havia seguit en directe. Gràcies Vicent Partal, un cop més, per l’encert d’una editorial que comparteixo! Efectivament, en Joan Margarit va fer un pregó extraordinari, educat però contundent, culte i brillant, però també molt emotiu, valent i positiu i sí, també feliç! De fet aquest pregó és un cant a la humanitat plena i responsable! Una crida personal i col•lectiva a la llibertat, al respecte i a la cultura en general, i, entre altres coses, a treure’ns l’encotillament de demanar perdó quan fem servir la nostra llengua, o demanem un futur digne del passat, per al nostre país. En escol!
tar-lo em sentia ciutadana d’un país normal, seu del respecte, el diàleg i la cultura. I sí, ens fan molta falta catalans i barcelonins com ell, que ens ajuden a recuperar la ciutat i el país que eren Catalunya i Barcelona. De fet, penso que n’hi ha més del que sembla, però els mitjans tradicionals no ens els mostren gairebé mai, i menys, en lloc preferent. Per cert, com es va fer la tria de Joan Margarit per emetre el pregó? Això també m’ha sorprès ... agradablement! O potser algú no s’imaginava que diria tot el que va dir? Moltes gràcies Joan Margarit, per aquest pregó de luxe!

Odette Viñas, 3 d'octubre del 2010.

Benvolgut President, en primer lloc dir-vos que me n'alegro d'haver-vos sentit dir que no us en avergonyiu de ser independentista, axií és com ha de ser en un país democràtic, el què si que em sap greu és veure com sempre heu intetat fer que els que sí que ho som haguem d'avegonyir-nos-en. Afortunadament això s'ha acabat, en aquests moments ja ningú no és creu que independetisme sigui equivalent a terrorisme o manca de voluntat democràtica ans al contrari, és de l'independentisme que s'han promugut les consultes populars i des de l'unionisme que es posen totes les traeves per a què el poble pugui ser consultat.
Afortunadament el debat sobre la independència de Catalunya ja ha sortit al carrer amb tota normalitat i aquesta ha estat la gran conquesta assolida de moment amb les consultes, ara l'independentisme ja és una opció tan vàlida i legítima com la resta i ja no pot ser eliminada amb simples desqualificacions no otivades. I és a tot això que treu cap el títol de la carta, perquè la veritat és que m'agradria que m'expliquéssiu bé amb quines dades us veu fonamentar per dir que independència és equivalent a decadència, quan de moment tot sembla indicar el contrari. Em refereixo és clar al fet que podríem disposar de tots els diners dels nostres impostos sense l'escandalós dèficit fiscal que ens empobreix cada dia, la gestió de les infrastructures que en aquests moments tenim tant abandonades, la gestió dels nostres aeroports que Aena permet que perdin competitivitat cada dia, de la resta de xarxes de transports que ens haurien d'unir de forma més eficient a Europa i un llarg etcètera... Potser si argumenteu les vostres adirmacions hi podrà haver un debat madur i democràtic sobre aquesta qüestió i el poble de Ctalunya podrà decidir lliurement el què més li convé amb tots els arguments d'una banda i de l'altre.

Jordi Rodríguez Cano, 20 de setembre del 2010

La carta oberta del senyor Joan Puigcercós no està escrita perquè sí, ha estat feta arran d'uns fets molt concrets. Tots el components de la secció local de Sant Antoni de Vilamajor, incloent els quatre regidors de l'Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor, es donen de baixa d'Esquerra. I donen suport a Solidaritat Catalana.
De tot això es va informar el partit ahir a la tarda i partir d'aquí Esquerra reacciona.

Demà dijous dia 2 de setembre a la sala de plens de Sant Antoni de Vilamajor a les sis de la tarda els regidors i els militants d'Esquerra, amb del suport d'Uriel Bertran i del senyor López Tena, explicarem el motius que ens han portat a donar-nos de baixa del partit.

Salut.

Visca Catalunya Lliure!


Josep Anton Roquerols Teruel, 1 de setembre del 2010

Definitivament, el conseller Saura ha inventat la màquina de fer Mossos. El
mateix argument (o excusa) que ha fet servir sempre per al·legar que no
portava més Mossos a certes contrades -que no té una màquina per
fabricar-los- sembla ja resolt. Avui es desperta entre les calors d’estiu,
per resoldre la manca d’efectius als llocs on el “top manta” sembla
permès i de sobte, ha trobat la solució màgica; “Us portaré més Mossos”.

Demagògia barata? O simplement desconeixement i ignorància del producte que
té entre mans? La veritat però, és que no té Mossos enlloc per dur-los a
aquests municipis a no ser que apliqui la formula que ha emprat sempre
“els trec d’aquí per posar-los allà”.

Mentrestant, el robatori de coure es va ampliant pel territori sense tenir
la suficient vigilància i sense que puguem fer res al respecte.

Comerciants del Vendrell i Calafell, avui us han venut un producte que no
existeix, us l’heu cregut? Jo no! Els que coneixen com està el pati
tampoc.

Ho sento però és la meva humil opinió al respecte.

Salut i ànims!

Josep Ramon Sanahuja (delegat del sindicat de Mossos CAT-ME), 25 d'agost del 2010

Quan vaig començar a llegir el Cant Espiritual de Joan Maragall, els focus de l'escenari em torbaven. Sort encara. Mentre els versos anaven desgranant-se a la platea, i alçava la vista tot fent d'experta rapsoda i tement perdre el fil, no veia les mirades dels assistents a l'acte, que em fitaven, escoltaven, espero, amb atenció, la meva intervenció.

Sóc novella en això de perdre la vergonya davant del públic sobirà, però m'hi esforço. El Consorci per a la Normalització Lingüística i la Lectura de poemes del món, organitzada aquest any, i ja n'és la tercera edició, pel Servei Local de Català de la meva població, en van ser testimonis. 25 alumnes d'arreu, moltes llengües, diversitat cultural, germanor no només lingüística, un 25 d'abril. Molts poemes, l'Any Maragall.

T'ha tocat el més llarg, em digué el noi encarregat del so. Li vaig contestar amb molta fermesa, que sí, que Déu n'hi do, que a més, no estava massa d'acord amb el contingut del mateix.

“Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre, què més ens podeu dar en una altra vida?” Maragall és etern i ara la meva resposta seria una altra.

Hi ha tant per demanar... per ser-nos concedit, per esperar. I no en una altra vida, en aquesta. I és que el que més ens costa és esperar. Assisteixo, certament astorada, a la urgència independentista que recorre el nostre país. I dic nostre país, perquè d'això penso, no en dubtaven ni Maragall ni els seus contemporanis. Ser català es porta a dins i s'ensenya. Es manté i es recorda. És en aquest sentit que cal treballar. Cal fer néixer en tots els catalans l'estimació per una terra, un temps que ja és un poc nostre i un país que ja anem fent, en paraules de Raimon.
Tot arriba quan és el moment. Som prou catalans? Sentim amb fermesa la nostra terra, la nostra adscripció a un territori, defensem prou la nostra llengua, coneixem la nostra història, la recent i l'anterior, fomentem les tradicions, hi creiem o ens perdem en la política del jo en sóc i tu no n'ets prou?

Maragall, el poeta, ja ens ho deia “Aquest món, sia com sia, tan divers, tan extens, tan temporal: aquesta terra, amb tot el que s'hi cria, és ma pàtria, Senyor: i no podria ésser també una pàtria celestial?” Queda tant per fer, queda tant per recordar, per no oblidar, per convertir la nostra terra en la pàtria celestial que tots somniem, quina independència millor que aquesta... Les mobilitzacions són lícites, pronunciar-se, un dret... però no una exigència. Voldria un catalanisme de sentiment, de dins, de baix cap a dalt, senzill. I no el veig. Potser si aconseguíssim entre tots que fos així, sense esperons, sense aldarulls arribaria el moment en què ens sentirien nació entre nacions i no importaria massa reclamar-la, car la portaríem dins, qui gosaria negar-nos-la “...si ma fe i ma esperança aquí s'atura, me'n fareu una culpa més enllà?

Hi he pensat molt en aquella resposta meva i en aquell noi del so i el seu posat davant la meva afirmació negativa... l'he trobat alguna altra vegada, un hola i un fins ara sense més transcendència, i temptada estic de dir-li que un poema té moltes lectures... el poema que vaig llegir parlava de la passió d'un ésser humà per la vida, de la recança de deixar-la, de segones oportunitats... de la conformitat, de la resignació... “de l'ombra del temps que passa, i la il·lusió del lluny i del a prop, i el compte del molt, i el poc, i el massa, enganyador, perquè tot ja ho és tot?”
No volem esperar un més enllà, però que bonic, quin repte, el temps d'espera. M'agrada el Cant Espiritual.

Maria Lourdes Orihuela, 18 d'agost del 2010

Un bon amic lituà em comenta amb freqüència les similituds que veu entre el cas català i el lituà al llarg dels anys. Em comentava l’altre dia el caràcter “cultural” i intel.lectual que tenia inicialment el moviment regeneracionista Sajudis -creat abans d’enfonsar-se el règim soviètic- que li recorda en certa manera el brillant paper jugat per Òmnium Cultural en el 10J. Una altra similitud que veia era la compartida insistència en la memòria històrica, clau de volta de la demostració que ni Lituània naixia amb Gorbatxev ni Catalunya naixia amb la Constitució espanyola de 1978, com ho pretenen els unionistes. Però el que més em commou de les similituds que veu l’amic és la dificultat que té certa gent a identificar la manera i el moment propicis de mullar-se amb la causa de la llibertat nacional. Ell, que va fer accions molt agosarades en temps molt perillosos, diu que estava rodejat per gent que “no veia mai el moment d’actuar per Lituània”.

Personalment penso que una part de la societat catalana actual pateix d’aquesta mateixa miopia i inflexibilitat. Per exemple, sento i llegeixo a gent que semblen esperar l’arribada d’algun perfecte Deus ex Machina -prèviament anunciat per l’arcàngel corresponent- abans no els veiessin molestar-se en fer gaire més per Catalunya que una periòdica baixadeta “manifestiva” pel Passeig de Gràcia. I encara! Diuen que potser serà el 2010 o inclús el 2014 el moment de bellugar-nos. De veritat? ¿Encara existirem com a nació en aquelles remotes dates si triomfa la sociovergència o si es renova el Tripartit? Pensem que la deriva espanyola de PSC i PP serà implacable. Ens ho estan avisant a diari. En aquest sentit, entenc perfectament que el meu amic lituà em truqui tot sovint per demanar-me, amb cada vegada més desesperació i tendència a la paraulota: “què c… esperen els catalans per actuar políticament?”

I jo penso: si no som capaços de reaccionar després de tot el daltabaix de l’Estatut, de tota l’engrescadora dinàmica de les Consultes per la Independència i tot el ridícul que ha fet la classe política catalana en aquests darrers anys, potser tindran raó els qui ens neguen el nostre caràcter de nació extrapreambular. Crec que hem d’estar a l’alçada de les circumstàncies i veure que, per una vegada, potser sí és millor prendre un risc renovador que no arriscar-nos a renovar la confiança en els immobilistes i autonomistes que hem deixat malmanar-nos fins ara.

Pocs mesos abans de les vitals eleccions de febrer de 1990, molts lituans de cor temien que mai no la veurien la llibertat del seu país. Deien que els de Sajudis eren una “olla de grills” i uns “romàntics poc polítics”. Us sona? Però la veritat és que aquells lituans van ser prou responsables com per unir-se (a darrera hora) i la gent es va atrevir a votar-los. Tots plegats van aconseguir 101 dels 141 escons del Consell Suprem lituà, el clar pas previ a la independència. Ara Catalunya està en un estadi que, amb totes les distàncies, no és tan diferent al de Lituània 1989. ¿No tenen punts en comú el nostre 10J amb la immensa manifestació bàltica del 23 d’agost 1989? L’únic que ens fa falta –inclús ho insinua el conseller Nadal- és creure-nos-ho.

I doncs, com ho tenim? Per un costat hi ha una engrescadora opció que lidera el president del Barça més triomfant i catalanista de la història amb dos líders destacats de la Plataforma de les Consultes, juntament amb vora vint mil associats, més dels que no tenen la majoria de partits catalans. Per altra banda tenim un nucli ideològicament molt proper al primer que ja s’ha consolidat com a oferta ideològicament treballada. Si aconseguim de fer d’aquests i d’altres grups una candidatura amb cap i ulls –penso que el dia 4 de setembre seria una data magnífica per votar-la- haurem fet un pas de gegant per emular Sajudis i per apropar Catalunya al camí que prenen els països que busquen la seva llibertat, els seus drets històrics i la seva prosperitat econòmica. Fem, doncs, com va fer el meu amic lituà l’any 1989. Si ell es va mullar davant els tancs russos, mullem-nos avui per allò que ha reclamat molta part del nostre poble el 10J a Barcelona: és a dir, la independència nacional. Perquè si deixem per més endavant el mullar-nos, potser ja no trobarem aigua a la bassa. La llibertat l’hem d’anar a buscar avui amb el compromís, amb l’aposta pel cavall guanyador i amb la sempre present imperfecció de la humanitat.

Toni Strubell, 10 d'agost del 2010

Es la una de la matinada i no puc dormir. Desprès de tot el dia treballant, arribo a casa i veig que el Tribunal Constitucional ha dictat sentència sobre l'estatut de Catalunya.

Ho miro amb expectació i me n'adono que la democràcia a Espanya no existeix.
Sempre havia cregut que la democràcia era la voluntat d‚un poble expressada en uns comicis, respectant unes regles establertes i sense violència. Doncs quina es la meva sorpresa quan veig que la voluntat d'un poble (Catalunya) que decideix viure amb unes regles (l'estatut), que ha presentat al Congrés dels Diputats i que aquest ha aprovat per votació (les regles establertes) ha estat rebutjada per un Tribunal (deu persones) a instàncies d'un sol partit polític (el Partit Popular). Això no es democràcia.

Si un tribunal està per sobre de la voluntat d‚un poble que respecta les regles,  aquest tribunal no es ni democràtic i molts menys Constitucional. Si un partit polític no accepta les regles del joc, no es democràtic.

Això vol dir que un sol partit polític, no representatiu d'una societat (al no ser majoritari), pot tirar per terra les aspiracions d'un poble sencer que ha escollit, lliure, democràtica i pacíficament viure d‚una manera determinada.

Només hem queda felicitar al Partit Popular per la seva gesta antidemocràtica, ja que modificant tant sols un dels articles, fos el que fos, ha aconseguit el que volia, imposar-se ell sol a tot un poble. AIXÓ NO ES DEMOCRÀCIA.

Juan José Julve, 29 de juny del 2010

Demano a periodistes, mitjans de comunicació i a generadors d’opinió que en matèria de independència de Catalunya no continuïn dient “cinturó roig” per referir-se a la participació a les consultes locals sobiranistes a les rodalies de Barcelona del 20J.

Aquesta expressió sinònim del mot “esquerra” és aplicable en el debat dreta-esquerra en el sentit social i polític. Però en el debat Catalunyna-Espanya o Nació catalana-Nació espanyola, és un error utilitzar-la. No simplement una figura lírica, és un error objectivament parlant i pot tenir efectes de propaganda unionista sobre les classes treballadores del Poble català.

Suposo que aquesta no és la intenció dels informadors que l’han utilitzat i per això escric aquestes línies.

Mantenir l’expressió cinturó roig per designar les poblacions dels voltants de Barcelona amb poca participació a les Consultes sobiranistes equivaldria a dir que la gent d’esquerra és unionista i que la gent de dreta o conservadora és independentista; i això no és així. El fet és que unionisme i independentisme són transversals en quan a ideologies socials i polítiques. Són nombrosos els exemples històrics de ideologia d’esquerra independentista o separatista catalana respecte d’Espanya.

En aquest sentit i per fer-ho curt, només recordaré alguns fets. Al segle XIX, el pensament d’en Josep Narcís Roca i Farreras a l’origen del nacionalisme català d’esquerres, amb obres i articles com el titulat Ni espanyols ni francesos. A la primera meitat del segle XX, recordem la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya, més tard declarada independentista i actualment al govern d’esquerres de la Generalitat. O la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya, PSUC, de Joan Comorera, admès a la Tercera Internacional comunista com a partit independent del PCE. I a la segona meitat del segle XX la fundació del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans, PSAN.

Altra cosa és que l’esquerra nacional espanyola, com la dreta nacional espanyola, tenen legítimament adeptes en territori de la Nació catalana.

Aquest segon aspecte de la qüestió ens portaria a parlar de qui ha de ser cridat a votar en una consulta efectiva d’autodeterminació del Poble català. Segons el Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides, en els casos d’exercici del dret a l’autodeterminació s’ha de fer la distinció entre “poble sense estat” -el subjecte d’aquest dret- i “població”. Dient que la part de població que se sent d’una nació que ja té estat no és subjecte del dret d’autodeterminació i no ha de votar a la consulta. I així es va fer, per exemple a Timor de l’Est.

I en matèria de censos electorals cal tenir present que a diversos estats, com a França i al Estats Units, no vota a les eleccions tota la població de dret; sinó que només poden votar les persones que prèviament hagin anat a inscriure’s al cens electoral; són censos d’inscripció voluntària diferents dels censos estadístics de població d’inscripció automàtica d’ofici.

El cens electoral català promogut i elaborat per l’Agència del Cens Nacional del Poble Català, en ser d’inscripció voluntària de persones que es consideren membres de tota la Nació catalana, compleix amb els dos criteris esmentats.
 
Albert Bertrana i Bernaus, 21 de juny del 2010

Per dir-ho eufemísticament, no deixa de ser curiós que des de determinats sectors polítics es propulsi la idea que el Parlament ha de convocar un referèndum oficial sobre la independència abans de proclamar-la unilateralment. Per què? Per acabar veient que el lapiden com han fet amb l'Estatut? Què hi ha darrere aquest interès obstinat a fer-nos caminar per camins perduts que només duen al fracàs? Tot el que hem anat vivint ens acara a una realitat irrefutable: ens hem deixat enganyar i així ens va. La transició política no ha estat a l'alçada del que necessitàvem. Ho demostra que la qualitat de la nostra democràcia sigui tan deficitària, que la justícia perdi credibilitat dia a dia, que Catalunya es depauperi a marxes forçades. I som on som perquè fins ara hem acceptat com a certs decorats buits de compromís, fets només de paraules. Una ceguesa voluntària que permetia sortir de la dictadura amb l'aparença de respecte, però sense cap reconeixement realment compromès amb la composició plurinacional de l'Estat espanyol. Calia tranquil·litzar consciències, encara que es continués imposant la sacrosanta unitat nacional guanyada, com sabem, per la força de les armes. De fet, Espanya sempre ha defensat el que creu que és seu i això no ha d'estranyar-nos. El problema és que els polítics que ens han representat fins ara sempre han jugat a l'ambigüitat calculada, més atents als seus interessos partidistes, a les seves connivències amb el poder, que no pas al compromís que tenen amb qui representen. Fer primer el referèndum, és demanar permís a Espanya per proclamar l'Estat català. Desaprofitar la possibilitat més clara que hem tingut mai de ser lliures. Un suïcidi col·lectiu per mantenir l'immobilisme i les polítiques de peix al cove que només beneficien a qui ja li va bé que tot segueixi igual. No ens deixem enganyar. La llibertat no s'aconsegueix pidolant-la a ningú. Si es vol, es pren. Hi tenim tot el dret. Un dret que ningú no ens el pot negar. Només ens cal exercir-lo.

Hel·lena Gonzàlez Massana, 17 de maig del 2010.

Era d'esperar que després de la noticia de la rebaixa del 5% en el sou dels funcionaris, nosaltres, com sempre, hi sortissim perjudicats. Avui, fent un repàs dels comentaris exposats en els diaris digitals, he hagut de llegir coses com que som uns prepotents, que som uns paràsits de la societat, que... a qui no li agradaria ser funcionari! De fet, en una societat on les persones es senten descontentes, enganyades, irritades i desgraciades, no m‚estranya que nosaltres que tenim, sembla, una mensualitat per a tota la vida, siguem els enemics. Jo que sóc professora de secundària i que treballo moltes hores que de ben segur ningú no em paga, n‚estic segura que la culpa no és nostra ni dels treballadors en general; la responsabilitat, és tota de les ments pensants que ens representen i que fins fa quatre dies ens enganyaven dient que les coses anaven prou bé. Vergonya li hauria de fer a aquest que diuen és el president del govern, d'haver-nos portat a una situació límit com la actual, i de provocar que els individus que formem part de la mateixa societat, entrem en conflicte per la seva incompetència.

Mònica Gallardo, 13 de maig del 2010

M'han cobrat la matrícula, la meva sorpresa? Doncs que ha pujat 530 euros més de l'esperat. El motiu? L'adaptació de crèdits d'una universitat a l'altre. Aquest curs he seguit la llicenciatura d'Història a la UdG, fins el curs passat estudiava a la URV. En tot el procés del trasllat acadèmic vaig preguntar pel seu cost i ningú em va informar del preu elevat de l'adaptació dels crèdits, només de la taxa de trasllat que són 44 euros.

Doncs bé, ha arribat la sorpresa, 530 euros menys, així com si res. Ja és prou car estudiar (i viure durant el curs), i més per una economia de les classes populars, com perquè et cobrin per adaptació de crèdits. Cal pensar que teòricament et cobren per poder pagar professorat, material, etc... Doncs no, en aquest cas pagués 530 per absolutament res, per aire. El SEPC o les assemblees d'estudiants tots aquests anys ja ens han avisat; el procés de privatització de l'ensenyament és brutal i aquests fets passen com si res.

Amb l'aplicació del Pla de Bolonya ens volen fer veure que pot haver més mobilitat. Mobilitat? Quina mobilitat? Doncs la mobilitat que ells volen. Com és possible que sigui més senzill (tant a nivell de tràmits com a nivell econòmic) anar a fer un Erasmus o un altre programa de mobilitat internacional i en canvi sigui complex i car traslladar-se d'universitat dins el mateix país? Com és possible que la UdG faci una pàgina web amb un senzill formulari per a que els estudiants estrangers demanin ajudes (de força quantitat de diners) quan pels estudiants d'aquí les ajudes són minses o has de fer un munt de paperassa?

El que està clar es que s'està fomentant l'arribada d'estudiants estrangers (i no es reforça l'ús del català, al contrari, cada cop va a pitjor) sobretot a màsters on les universitats i empreses fan més negoci. També es fomenta la mobilitat d'estudiants i treballadors europeus arreu de les fronteres del vell continent. I tot això a què és degut? Doncs està força clar. Ens trobem immersos en una deriva neoliberal, recolzada per governs suposadament d'esquerres (a Catalunya tenim el cas del conseller Huget) on es privatitzen els serveis públics i l'únic interès vigent és el dels empresaris capitalistes i els banquers. Augmentant la mobilitat, augmenten la possibilitat d'explotar als treballadors (i treballar precàriament) i així augmenten els beneficis. Un negoci rodó. I de tot això que en queda? Doncs que un estudiant que es vulgui traslladar d'una universitat a una altra dels Països Catalans es vegi obligat a desembutxacar molts diners i tenir molts mals de cap. El sistema capitalista no va enlloc, hem de fer alguna cosa.

Sergi Vázquez Anguela, 6 de maig del 2010

Dissabte vaig fer un tram de carretera de Sant Llorenç Savall. No vaig trigar a trobar-me una quadrilla de 15 ciclistes que, tot s'ha de dir, aquest cop no anaven d'escamot compacte i de xerrera. Aquest cop anaven tots dispersos i per feina: circulaven pel mig de la calçada i, un darrera l'altra en fila, ocupaven una cinquantena llarga de metres de carretera. És a dir que, tot i la seva velocitat, eren inavançables. Quan un camió d'aquestes dimensions (que no existeix ni de broma) vol circular per una carretera, simplement demana permís i va precedit per un vehicle senyalitzador que informa de la excepcionalitat. Però aquest no era el cas. Ni jo ni ningú sabia que s'estava celebrant cap Tour pel Vallès! I així és com van moltíssims ciclistes per la carretera: de tour, però sense permisos. Evidentment vaig haver d'anar 'seccionant' la tirallonga per trams i amb no gaires miraments perquè està clar que ficar-se entre dos ciclistes no és el mateix que fer-ho entre dos vehicles, que estan obligats a deixar una distancia. No vaig avançar tots els ciclistes però sí vaig provar de dividir-los reduint la velocitat. Aviat vaig tenir ben clar que aquests ciclistes d'un club de Cerdanyola no estaven disposats a sacrificar el seu ritme de marxa, i sense respectar cap distància amb el meu vehicle feien prova de voler-me avançar. La santa paciència que sempre s'exigeix als turismes està clar que ells no la tenien. No m'estranya doncs, que es segueixin produint accidents com aquest recent d'una furgoneta i tres ciclistes que tal i com vaig llegir 'iban con medio centenar'... cinquanta ciclistes!!! Sabeu què vol dir un escamot de cinquanta ciclistes? Això i no pas els tres desgraciats morts és el que més em va horroritzar d'aquella notícia. Per acabar de reblar el clau, el tarat periodista de torn, més interessat en el morbo de les morts que cap altra cosa, només sabia emfatitzar que els ciclistes 'son los débiles', talment com si la circulació per carretera fos una lluita evolutiva per la supervivència de la espècie, una altra competició a vida o mort. No recordo haver trobat enlloc la paraula competició en matèria de circular en cotxe, potser hauré de repassar el manual d'instruccions.

No em cansaré de dir que esport i transport no són compatibles: no és cosa de bones voluntats ni de bona fe ni de res de tot això. Jo no agafo el cotxe per fer esport ni per fer exercici, ni per patir, ni per tenir emocions fortes avançant ciclistes, ni per atemorir ningú, ergo tampoc per competir.

Cal tenir clar que si no es regula aquest estat de 'tour permanent' per les carreteres, la mort dels ciclistes no serà cap excepció sinó la norma. I per acostumar-s'hi res millor que seguir enganxats als informatius.

Jordi Guillemot, 26 d'abril del 2010

Gràcies per la informació que heu donat sobre Samaranch. Heu estat l'únic mitjà del Principat a donar una informació decent. Els altres mitjans han mostrat un servilisme tal que ens han deixat ben clar, per si encara en dubtàvem, que els mitjans d'informació estan segrestats i que continuen manant els de sempre amb l'aquiescència dels 'nostres' polítics. Vergonya, senyors, vergonya! Quina caterva! Quina història explicaran els historiadors basant-se en aquests mitjans de desinformació? Per a això va anar a l'exili el meu avi? Gràcies per haver marcat la diferència.

Susanna Fosch, 23 d'abril del 2010

PS L''Avui', diari en què havia treballat i que permet expressar opinions a les informacions, aquesta vegada n'ha eliminat la possibilitat. Ves per on!

Els mestres, els pedagogs assistim silenciosament des de fa temps a l'enfonsament d'una escola  pública, la dels últims 30 anys, protagonitzada per uns ensenyants forjats en les mil lluites per una escola no jeràrquica, democràtica, oberta, participativa i per descomptat catalana, en el sentit més original del terme. Aquest procés s'ha accelerat darrerament amb una sèrie d'iniciatives legislatives, però també a partir de decisions que van  ofegant  l'escola entesa com a treball d'equip. Així les coses, sembla que haurem d'empassar-nos el retorn de direccions escolars amb prerrogatives que recorden el famós cos de directors, contra el qual molts i moltes vàrem rebel·lar-nos.

Evidentment, no hi ajuda la permanent situació anestèsica en què es troba la capacitat de resposta social i professional i que fa que anem encaixant estoicament cop darrera cop. Perquè els plantejaments polítics educatius que bufen triomfin i no topin amb excessius obstacles calia, com ho veiem en altres àmbits, una campanya mediàtica adequada que prepari el subconscient col·lectiu i faci de vaselina per fer entrar el que en uns altres moments històrics fóra motiu de mobilitzacions professionals contundents. Al llarg del curs passat vam assistir a la publicació de notícies i titulars als diaris que anaven poc a poc creant un ambient propici per a decisions que no trigarien a arribar.

El raonament de fons que s'utilitza per aquest canvi i per d'altres que s'estan cuinant és sobretot el "fracàs escolar". És cert que hi ha escoles que funcionen millor que d'altres, però no és menys cert que el concepte de fracàs escolar és una invenció. Simplement no existeix. Com deia Ghandi, "La nostra recompensa es troba en l'esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa". Fracassa un alumne que s'esforça però no assoleix els mínims establerts? Són correctes els mínims que se li marquen? Per què un alumne no treballa com voldríem? Cal imputar-lo a l'organització escolar? Als mestres? A la direcció del centre? A la família? A l'entorn?

Paradoxalment, els gurus de torn s'omplen la boca amb el concepte de la cultura de l'esforç, però què vol dir això? Són d'aquelles expressions que han fet fortuna, que han aconseguit  fer-se un lloc en la imaginari col·lectiu i que passen a formar part del vocabulari habitual. És com inventar la sopa d'all. Qualsevol pedagog sap que l'esforç no apareix de manera gratuïta, sinó quan hi ha motivació, interès i emocionalment l'alumne no té ocupat el seu cervell per altres problemes que no li pertoquen. Per definició les persones volem i tenim ganes d'aprendre. I és per això que la feina del mestre és tan gratificant. El que passa és que la pedagogia no interessa, és a dir, interessa poc l'esforç encara que n'hi hagi que s'omplin la boca amb el terme. Interessen els resultats. Interessa que els informes de les fundacions corresponents, o els informes Pisa, o els sursum corda,  donin que tenim nota alta i així els polítics podran anar-se a dormir tranquils.

És per aquesta raó que als responsables educatius els agafa la fal·lera de les avaluacions externes asèptiques, de les proves diagnostiques cada cop en cursos més baixos, ignorant que els mestres, els centres, no solament podem donar aquesta informació ràpida sense aquestes proves, sinó que a més la podem contextualitzar i per tant donar-li un valor afegit. Hem hagut d'assistir a descobriments sorprenents com que l'ensenyament secundari no funciona bé per culpa del mal funcionament de la primària. Haver de sentir aquest tipus de comentaris per part de responsables polítics per tal de fer un discurs populista depenent de l'auditori que t'escolta, és francament deplorable. Els equips pedagògics dels centres mereixen més respecte. Han hagut de batallar els últims anys amb situacions veritablement difícils a causa de la manca de recursos per fer front a l'allau d'alumnes immigrants que presenten una casuística social, familiar i educativa variada. És en aquestes condicions que m!
olts claustres, molts equips pedagògics han confegit projectes educatius per tan d'afrontar la nova realitat educativa sobrevinguda i que de retruc també revertia positivament en l'alumnat autòcton. Sovint molts d'aquests projectes malviuen o sobreviuen a pesar de l'administració educativa. Aquests són els veritables projectes educatius, no els que puguin proposar la nova fornada de directors escolars gestors, sinó els que dimanen de la vitalitat, l'entusiasme i professionalitat dels ensenyants, dels equips de mestres, veritable motor de canvi dels centres.

Com que el que de debò preocupa no és la qualitat educativa,  sinó els resultats, cal convertir els centres en "oficines de la caixa", on el director, a canvi de una més bona remuneració i categoria professional, administri des de dalt un pla que faci que surtin els resultats desitjats i si això funciona les escoles rebran més recursos i d'aquesta manera potser arribarem a tenir escoles de primera, segona i tercera divisió. Lògicament, les escoles que tinguin un alumnat  amb problemàtica, econòmica, social, familiar, etc, no cal que es trenquin la closca, seran les de divisió regional preferent. Pregunto: fracassa un alumne que és immigrant, que té el problema de l'adaptació, de la llengua, que ve d'un entorn socio-econòmic deprimit si no aconsegueix els mínims?

Davant de certes decisions polítiques sorprenents, poc mesurades i poc consensuades un acaba suposant que el concepte poc intel·lectual que les regeix és el de: "això ho arreglo jo". Evidentment, i com ja hem comentat abans, cal recobrir aquest concepte de la corresponent argumentació, de la qual se n'encarreguen el senedrí de gurus de torn que òbviament canvien depenent de les modes i els vents que bufen. Ara toca parlar d'excel·lència, de fomentar el talent, de donar recursos només en funció dels resultats, dels famosos resultats. Això simplement té un nom: l'ensenyament discriminatori. 

Un altre exemple del desgavell general podria ser l'obsessió per les anomenades Tecnologies de la informació. El parc informàtic de la majoria de centres públics de primària és deplorable. El funcionament de les xarxes informàtiques educatives és deficient i sovint no suporten l'ús continu de continguts curriculars digitals. Quan en països molt més avançats que el nostre han decidit incorporar continguts digitals ho han fet amb molta més prudència. Però, aquí, van deixar tot el personal perplex anunciant que els alumnes de cinquè i els d'ESO rebrien un portàtil. Després, naturalment, la realitat ha estat un altre. N'estem fent un gra massa, simplement. En el nostre país, Catalunya, som experts en posar el carro davant dels bous. Segurament les noves generacions dominaran les tecnologies de la informació fins i tot a pesar nostre.

Els ordinadors són útils, molt útils, però aquesta obsessió està deixant de banda aspectes educatius tant o més importants. La tecnologia per si sola no resoldrà els problema de les competències educatives de l'alumnat. Recordo les declaracions que sobre aquest tema va fer fa poc, precisament, una persona  tan poc sospitosa de marginar la tecnologia com la directora de Microsoft Espanya, i deia una cosa tan simple com certa, l'ús de l'ordinador no implica un millor aprenentatge en ell mateix, significa disposar d'una eina molt profitosa i que ben utilitzada ens pot ajudar a estalviar temps, aprendre més autònomament, treballar de  manera cooperativa, etc.

Poc o gens es tenen en compte les opinions dels veritables professionals de l'ensenyament, que no són els sindicats, que no són els representants de l'associació de directors, que no són els convidats de torn als debats televisius, que no són els representants del consell escolar de Catalunya. Importa poc aprofitar l'experiència educativa dels mestres. Lamentablement el professional de base acostuma a tenir poca o nul·la capacitat per intervenir en aquesta mena de debats socials. Les cadenes de televisió, quan programen un debat sobre tema educatiu, (quin horror!) tenen per descomptat a punt la "nòmina d'experts" que cal convidar als programes i que acostumen a deixar els professionals perplexos. Acostuma a ser un bon profilàctic abstenir-se de veure aquests debats.

No voldria acabar aquest article sense parlar del sindicats. Lògicament, aquestes organitzacions estan preocupades per altres temes. Temes corporatius i sindicals. És a dir, no representen el pensament crític de bona part dels professionals. Les seves plataformes reivindicatives, a vegades són estratègiques i naturalment lluiten per la seva quota de protagonisme i d'incidència. En la seva defensa cal dir que si no hi haguessin organitzacions sindicals la pedregada seria més forta. Dit d'una altra manera, no hi ha res més.

Futur negre, molt negre per l'ensenyament i no precisament perquè els escolars catalans tinguin una nota baixa en l'informe Pisa, per dir alguna cosa. Potser també seria interessant passar aquesta mena de proves que donen lloc a tantes decisions i a tants canvis i descobreixen tantes deficiències i fracassos a altres col·lectius que no fossin els estudiants. I veure'n "els resultats".

Francesc de Gispert, 13 d'abril del 2010

Tanquen el cinema del meu barri. L'únic cinema de barri que queda a l'Hospitalet Centre, l'únic de tot Hospitalet que fa cicles i pel·lícules en VO. Estic d'acord amb la llei de les versions en català però no em sembla bé que el sr Campreciós, propietari del cinema, critiqués el sr Tresserras i que es tanqui el cinema el dia 7 d'abril, quan segons declaracions del propietari, l'any 2009 havia tingut tants guanys com l'anterior i que havia estat bastant bo.

Podeu trobar al Facebook el grup Salvem el Rambla Cinemes amb més de 1.600 adherits.

Xavier Picart, 25 de març del 2010

Des de l’any 2006 que ho vaig demanar per primera vegada, en multitud d’ocasions s’han demanat les armilles anti-bala pels Mossos. Les respostes del departament són diverses (des de no respondre les demandes, fent cas omís, a dir en un comitè de seguretat i salut laboral que no tenen pressupost per armilles i passant a dir que Catalunya no és tant insegura com per dotar-nos d’aquesta mesura de protecció).

Tot just fa una setmana, un mosso m’ensenyava l’armilla que s’ha comprat ell mateix i que li ha costat 700 € (vol sentir-se segur quan treballa al carrer) alhora que em deia: “veig que el Saura ni ens la comprarà, ni ens subvencionarà una part”

Mentrestant, el Saura i el Delort en un edifici (Palauet del passeig Sant Joan amb Diputació) que ha costat un ull de la cara amb la decoració del Feng-Shui (per això si que n’hi ha de diners!)

El més lamentable de tot plegat, és que si els dos agressors de l’Eixample haguessin portat un arma amb un altra munició, en compte d’un arma de perdigons, estaríem parlant de dos policies morts.

La seguretat de la nostra policia sense pressupost? Només puc dir-los que pleguin i marxin a gestionar un altra cosa, de policies no en tenen ni idea.

Josep Ramon Sanahuja, 1 de març del 2010

El sr. Zapatero, des del balcó que li brinda la UE, es creu amb la legitimitat de demanar a Cuba la llibertat de tots els presos de consciència... Sr. Zapatero, li agrairíem que durant la Cimera UE-Marroc, que es celebrarà la propera setmana a Granada, tingui la mateixa coherència i exigeixi a Marroc el respecte als Drets Humans del Sàhara Occidental, la llibertat de tots els presos de consciència i la fi de l'explotació de les riqueses naturals del poble sahrauí.

Cregui'm, encara és a temps de no ser còmplice de la traïció que l'estat espanyol va protagonitzar amb el poble sahrauí i passar per la història d'una manera més lloable.

Núria Salamé Real, presidenta de l'Associació Catalana d'Amics del Poble Sahrauí, 26 de febrer del 2010

Ahir vam fer un intent de veure l’obra de teatre “Retorn a Andratx” de Baltasar Porcel a l’Espai Brossa. Dic “intent” perquè després del primer acte, l’actor Enric Major va interpel·lar el públic dient-nos que era inviable continuar actuant amb aquell xivarri de tambors que venia del carrer. Efectivament, l’Ajuntament de Barcelona ens va obsequiar amb una batucada amb diversos grups que anaven amunt i avall desfilant per la porta del teatre. Festes de Santa Eulàlia? Ho dubto perquè l’espectacle no tenia res de tradicional. Una vegada més es va deixar en mans dels afectats el conflicte d’interessos. Els responsables del teatre van entrar amb la cua entre cames assumint amb resignació que allò duraria, que abans els avisaven però ara... i que triéssim una entrada per un altre dia. Segur que l’acte tenia permís de l’Ajuntament perquè hi havia Guàrdia Urbana. Tant costa consultar un mapa d’equipaments per evitar que una activitat sorollosa es faci a la porta d’un teatre, d’un hospital, d’una llar d’avis, etc.? Això sí, els “multiculti” van imposar-se als 4 catalans “teatrers”. Potser en un altre indret hauríem sortit del teatre i ens hauríem imposats però els catalans, ja se sap, fugim del conflicte.

Marta Torres, 16 de febrer del 2010