Escoltava al sr. Guardiola ressaltar els grandíssims jugadors de què disposa el més reial club del regne, mentres a l'ensems comentava amb resignació que enfront d'ells el Barça només oposava modestos jugadors casolans, la gran virtut dels quals era fer grans aportacions a la selecció espanyola de futbol. Amania aquestes esquifides i dubtoses qualitats amb altres que ni jo, ni cap ciutadà normal d'un país normal s'atreviria a dir-ne qualitats, coses que mes aviat fan vergonya a les nacions adultes, coses com ara "som un país petit", "ells, els altres, han guanyat 9 i nosaltres farem el que podrem".T ot cançonetes esdevingudes himne a les nostres contrades.

I Ja n'hi ha prou, home, ja n'hi ha prou. Una mica d'orgull no fa mal a ningu. Al cap i a la fi Catalunya no és pas un país petit i rondanxó, sino gran i allargassat. I al capdavall som una de les grans nacions d'Europa i això ens fa un forat (no pas tant insignificant) a la història de la humanitat. Sí, sí, d'acord, vam perdre la nostra independència política fa 300 anys, però mai ens hem rendit del tot i la lluita continua. El final no està escrit i sobre aquest passat il.lustre i grandiós edificarem, estem construint, un futur gloriós. Al final aconseguirem la victória i amb ella la llibertat plena.

Pep i tothom, desempalleguem-nos definitivament del llenguatge poruc dels esclaus i creiem-nos d'una vegada i per totes i per sempre més dignes de la victòria definitiva. Humiliem l'enemic i que ni els déus s'apiadin de qui ha contret un tan gran deute amb aquest poble.

Santiago Andaluz, 27 d'abril del 2011

Sense preàmbuls, fastiguejat és com se sent un servidor en llegir o sentir la major part de les cròniques del 16 d'abril. Com en cada diada centenars de militants de l'esquerra independentista es deixen el millor de les seues forces per estendre socialment i fer visibles els seus anhels: construir uns Països Catalans lliures i socialistes. Sempre hem estat al carrer fins i tot quan els partits institucionals s'han retirat, quan la por a mullar-se els ha fet desconvocar o quan han volgut moure la data de la diada. Hem plantat cara al feixisme i hem protegit el nostre dret a existir i a expressar-nos amb llibertat.

    L'antivalencianisme del Partit Popular ha conduït al tancament forçat de TV3 i això ha fet que en els últims temps la diada nacional haja girat en torn a aquest greu atac a la llengua i la llibertat d'expressió. Defensar TV3 al País Valencià no és altra cosa que defensar les nostres llibertats -col·lectives i individuals- més essencials. Això ha unit a desenes de milers de persones en les últimes convocatòries. Tanmateix, el significat del 25 d'abril com a diada, és molt més gran, transcendeix el fet de TV3. Tal i com es percep a cada manifestació, i la del dissabte passat no fou cap excepció, existeix un independentisme latent, majoritari si més no a nivell simbòlic en cada convocatòria.

    Any rere any, però, es repeteix una decebedora constant en la majoria de les cròniques de premsa: no es destaca l'anònima presència independentista, es redueixen al mínim les al·lusions als Països Catalans, i es destaca la presència de polítics, partits institucionals i sindicats. Observe amb tristesa que en bona part els redactors que treballen a la manifestació avantposen la línia editorial a allò que es viu a peu de carrer. Altrament no s'entén que cap mitjà de comunicació haja fet esment de l'esquerra independentista, que al llarg de la diada d'enguany va convocar dues manifestacions (una d'elles a Llíria), un més que digne acte polític als peus del Palleter, i un concert a Manises en solidaritat amb ACPV. No és un fet excepcional, a cada convocatòria treballem de valent, i els nostres blocs solen congregar milers de persones, en especial gent jove, però no només. Tot això és ben visible per a qualsevol persona assistent a les manifestacions del 25 d'abril. Per què s'amaga?.

    Aquesta ocultació contrasta amb el seguiment que han tingut, en bona part dels mitjans, les convocatòries ultres que han intentat boicotejar la manifestació del 16 d'abril. Sembla com si existira l'interès de crear una sensació de conflicte entre valencians, ni que siga a nivell residual. O pitjor encara, com si algú volguera alimentar aquesta excreció “valencianera” que afortunadament la societat ha posat en el seu lloc. Perquè no ens equivoquem, el 16 d'abril fou la demostració que al blaverisme polític se li ha acabat el bròquil. Només un fanàtic s'atreviria a comparar la micromanifestació antivalenciana de Sentandreu amb la macromanifestació nacional que recorregué el centre de València de Torres a Torres.

    Al llarg de la nostra història, el nacionalisme ha viscut diferents trencaments generacionals. Quan alguns mitjans de comunicació destaquen l'establishment d'esquerra per damunt del sentir majoritari dels manifestants, quan s'obvia la presència tossuda d'una esquerra independentista en constant maduració i expansió, quan es menysprea tot un gruix de gent, tot un munt d'esforços, il·lusions, anhels,... entenc per què cada vegada menys joves se senten atrets pels partits polítics tradicionals, per què l'esquerra institucional és incapaç de guanyar al PP.

    El passat 19 de març els independentistes de Pedreguer, militants d'Endavant (OSAN), de Maulets i del SEPC, feren un mural commemoratiu dels 300 anys del decret de Nova Planta on apareixia la figura de l'actual cap d'estat espanyol cap per avall. Aquest fet simbòlic aparegué en la premsa profusament, tanmateix, els mateixos mitjans no digueren res de les milers de persones que aquestes mateixes organitzacions, juntament amb CAJEI i COS, reuniren a València aquest 16 d'Abril. Sembla que les redaccions d'aquests mitjans ens indiquen que el seu interès està més en el morbo que en visibilitzar una nova generació que es consolida i avança des de la penombra per pintar el país amb tots els colors del roig.

Pau Fabra, 21 d'abril del 2011

Mentre l’espoliació express no té aturador, llegeixo l’Editorial de Vilaweb: I si
CiU va llegir malament el resultat? I un altre titular de diari que diu: La
independència Express haurà d’esperar.
Els de CiU són uns mestres de l’ara no toca, de la destrempada, d’esperar per a
picar ferro fred, d’endarrerir la solució real de problemes quan és a la seva mà,
d’esperar fins que el poble es fastigueja, cansat, i per aparèixer, aleshores com
els grans salvadors de la pàtria.

Doncs bé, aquest cop no serà així. La mobilització per la Independència és massa
forta i dinàmica, i sobretot, l’espoliació és tan bèstia que si no es posen les
piles, si no canvien el ritme, si esperen 4 anys a plantejar la solució real, si
segueixen amb l’anar tirant i el ja ho farem, el poble els hi passarà per damunt.
Perquè entre dèficit fiscal, dèficit de la seguretat social, dèficit d’inversions de
l’estat central a Catalunya, fons de competitivitat que no es paguen i retallades,
l’espoliació total i real arribarà prop del 15% del PIB català aquest any 2011.
I això, per Catalunya, no és cap inversió com pretén el molt honorable President
Artur Mas. Això vol dir que la misèria arribarà a Catalunya a Alta
Velocidad Española.

Senyors convergents, com més esperin a encarar la solució real, més pressa tindran
després a seguir els qui els hi passaran al davant. Com deia Peter F. Drucker,
planificar no és dir què es decidirà demà, planificar és decidir avui quin Demà es
vol assolir. I el poble ha parlat clar: vol exercir el dret a decidir i sembla que,
majoritàriament, la Independència de Catalunya. Avui, no demà.

Josep Lluís Fernàndez Royo, 14 d'abril del 2011.

He mirat de comentar el seu video en nom del COMB, oposant-se frontalment a les retallades de sanitat, però no he trobat cap enllaç per a fer-ho. És per això que utilitzo el correu dels lectors de VilaWeb.

Entenc que s'ha de ser molt curós amb les retallades, però em sembla que el COMB  (vegeu video) pren actituds massa corporativistes, i massa poc col·laboradores.

1)    No tots els professionals sanitaris actuen tan bé com el Dr. Vilardell indica. Ni molt menys. Defensar-ho és una prova de corporativisme, i el fa perdre credibilitat.

2)    Alguns encara recordem la vaga de metges de no fa pas gaires anys, obligant a tancar consultes i quiròfans, i a  reprogramar l'activitat de la sanitat pública durant prop d'un mes. Una autèntica VAGA CONTRA ELS PACIENTS de la sanitat pública (les consultes privades no es van tancar).

3)    Per a ajudar al país a sortir d'aquesta situació, el COMB hauria de:

a.    Ajudar a veure d'on treure els diners, tenint una actitud més col·laboradora dins el Consell Assessor de la Generalitat.

b.    Denunciar activament l'espoli fiscal de l'estat espanyol a Catalunya (22.000 milions d'euros/any que paguem i no se'ns retornen de cap manera). Amb això, com tindríem la sanitat?

c.    Estimular als seus professionals a implicar-se amb més esforç en la sanitat pública, vista la situació d'emergència que hi ha; igual com d'altra banda s'està demanant a tots els ciutadans.

d.    Comprometre‚s més en la millora dels procediments de treball; no repetir i repetir proves, mirar els pacients a la cara; no anar-se'ls passant de metge en metge, etc. Molts ciutadans estem molt tips de com som tractats pel corporatiu mèdic.

4)    Tots sabem la tolerància que, d'altra banda, hi ha per tal que els metges puguin compaginar dues feines alhora a jornada completa, a la privada i a la pública.

5)    Ara acabo de llegir que els metges demanen seguir cobrant la pensió de jubilació si treballen estan jubilats (per als altres mortals, les dues coses no són compatibles).


Antoni Elias, 11 d'abril del 2011

Fa tres anys que ens van dir que es construiria una nova escola a Cervelló. I cada
any ens deien que seria el proper any quan es construiria. I els nens cada vegada
més amuntegats en mòduls, barracons o com els volgueu dir. La Generalitat donava
llargues amb excuses de canvis de projectes, llicències, concursos per a
constructors etc. Però a finals de l'any 2010 tot semblava correcte, i, el més
sorprenent, fins i tot la partida presupostària aprovada. Les obres van començar a
principis de febrer. Durant dues setmanes les màquines van començar a aplanar els
terrenys. Però de cop una ordre de la conselleria d'Economia les atura de forma
indefinida, segons diuen, fins que el senyor Mas-Colell signi l'aprovació d'un nou
pressupost. I ara que fem?

Els nostres fills tenen de tres a vuit anys, porten tres anys en mòduls totalment en
precari sense un gimnàs per fer psicomotricitat, amb un mejador reduït on fan tres
torns per menjar a corre cuita, amb un petit mòdul per dormir la migdiada els més
petits literalmant uns a sobre dels altres. 

Ells i elles fins i tot ho deuen trobar divertit això d'estar sempre tant juntets,
sempre colze a colze amb els companys. Però nosaltres, pares i mares, veiem amb
tristesa una cosa que, ni els que som fruit del baby boom dels setanta ens podiem
imaginar: que en ple segle XXI hauríem d'anar a manifestar-nos amb nens inclosos davant
de la Generalitat, com vam fer el dia 7 d'abril, per demanar que els nostres fills
deixin de complir aquesta "condemna" de crisi que els han imposat.

Tan enganyats ens sentim amb els que governaven abans i van trigar tant en donar llum
verd al projecte com amb els que governen ara i sense gaire escrúpuls han passat la
tisora. Creiem que tenim dret de demanar que la Generalitat posi de nou sobre la
taula els 3.5 milions d'euros que costa tenir una escola nova a Cervelló.

Eduardo Núñez Segura, 8 d'abril del 2011

Ja en tenim prou, de veritat, no podem més. Demà no serà notícia, però un altre
jove s'ha suïcidat. Dos anys sense feina. Enginyer industrial.

Estem farts, de veritat, de l'atur, i de les promeses electorals. D'aquest somriure
dels banquers quan presenten resultats. De polítics corruptes, pensions vitalícies,
jutges pagats. De la llei Sinde, del cas Millet i de les SICAV.

Estem cansats de les dretes i les esquerres, no les podem distingir. De les guerres
bianuals, i de tota la família reial. Del que digui el Papa sobre l'ús del condó. De
veritat, ens és igual. Farts del problema de la llengua, i de l'encaix
constitucional. D'arrossegar problemes que no vau saber solucionar.

Tenim dret a fer-vos fora. Dret a no resignar-nos, a imaginar un futur. A discutir
nous problemes, i a repensar-ho tot, si cal. Aneu-vos-en, ja. No seguirem avisant.

David Virgili Correas, 3 d'abril del 2011

Senyor alcalde, he decidit que no el votaré en les properes eleccions. I he de admetre que les tres publicacions que m'han arribat darrerament a casa, m'ho han fet decidir. Curiosament des de setembre visc a Tarragona i no havia rebut cap altra. Si us plau, no m’enviï spam a casa meva amb els meus calers, on a quasi totes les planes surt una foto seva ben eixerit i un text que diu lo bé que ho fa vosté i el seu equip.
Segons aquests pamflets, la ciutat està més neta que mai, el mercat ja està pràcticament fet, els comerciants tenen clients a dojo, i tots els tarragonins som més ben plantats que abans. Però jo continuo veient el meu barri brut, tot i que ara es renten els contenidors (gràcies). I si hem aconseguit superàvit gràcies a l'estalvi, per què no ho hem fet abans? cal esperar a la crisis per a que es faci una gestió responsable i austera dels nostres recursos? Ja que guanyem tant, no podríem baixar els preus de pàrkings i zones blaves?
Resumint, senyor alcalde, si vol fer-se publicitat, pagui-la de la seva butxaca, o es fa un Facebook com fet tothom, que és gratis.

Jordi Vaca, 29 de març del 2011

El passat dijous 24 de Març, una colla d'amics assistirem al Palau de les Arts Reina Sofia de València a l'assaig general de l'òpera "Elisir d'amore", composada per Gaetano Donizetti l'any 1832, i fórem testimonis de luxe de com es pot convertir una bona òpera en un festival "caspós" i insultant. Amb l'habitual i castellana amabilitat dels acomodadors vàrem prendre seient a la quarta platea del coliseu que Calatrava decidí erigir al bell llit del riu Túria. Un gran exercici arquitectònic, modern si voleu, però, del tot ineficaç per al propòsit de poder veure una òpera en condicions. I car, això si, mai ningú no sabrà què va costar. El fet és que lluitant amb els meus veïns de butaca per tal de poder encaixar dignament les cames vàrem observar que a l'escenari alguna cosa no anava bé. La presència d'una ombrel·la de platja m'inquietava. Entre el xiuxiueig dels assistents, sortiren, encara amb el teló baixat, una parella de nens, amb banyador i artefactes propis d'un cap de setmana a Benidorm, i començaren a jugar a fer castellets de sorra. Alguna cosa dins de mi, potser ingenuïtat, o, potser, el fet de creure cegament en la bona voluntat de l'ésser humà, em deia que no m'amoïnés. Volia pensar que tot plegat era una broma.

L'orquestra inicià amb les primeres notes mentre els xiquets encara jugaven fins que, al primer fort de l'òpera s'alçà el teló i deixà al descobert el major atemptat contra el bon gust de l'espectacle que mai ningú no s'haja atrevit a perpetrar. Observava encara estupefacte, entre les rialles d'admiració d'aquells que se'ls en fot si la vida cultural dels valencians mor o no, com a sobre de l'enorme escenari del Palau el director d'escena d'aquella miserable adaptació se'n reia de l'òpera original mentre Donizetti, segur, es rebolcava impotent a la seua tomba. A l'escena un bar de platja, amb tiradors d'una coneguda marca de cervesa; al fons, tot ple de gandules amb banyistes estirats a sobre; a primera línia un grup de noies en bikini fan aeròbic; i entre uns i d'altres un tot de fauna de platja, des de la parella que juga amb raquetes fins el venedor ambulant. Tot plegat un despropòsit. El director hagué de parar per tal de pregar-li a les cantants que s'hi llevessin les p!
olseres que lluïen a fi de no molestar l'orquestra amb l'inaguantable soroll que feien. Encara va ser benèvol. Jo no haguera deixat que s'alcés el teló. La tradicional baralla entre dos pretendents que lluiten per l'amor d'una dama es resolgué a favor del protagonista amb l'ajut d'una màniga d'aigua amb què, de rebot, deixà xop al pobre timbaler que aguantà estoicament aquell indignant primer acte, enormement clàssic si el comparem amb el que encara estava per venir.

L'alçada del teló a l'inici del segon acte féu augmentar el meu nivell d'irritabilitat fins al punt d'intentar abandonar la sala. Els meus amics m'ho impediren. No els ho perdonaré mai. Ara, gran part de l'escenari l'ocupava un enorme castell inflable en forma de parc aquàtic des d'on unes noies lleugeres de roba exhibien un cartell que resava: „despedida de soltero‰ mentre un gran canó expulsava escuma. Tot era característic d'una nit de farra en un indret costaner qualsevol del País Valencià actual, poc característic, però, d'un poblet de la Itàlia del segle XIX. Baix, Dulcamara, el personatge que a l'òpera original ven beuratges miraculosos, es convertí en un macarra prepotent que dispensava begudes energètiques amb la mateixa habilitat que un venedor de drogues. L'ària „Una furtiva làcrima‰, que tan joiosament havia interpretat en ocasions Pavarotti, quedà totalment desprestigiada en el moment en què el tenor la cantà des de la teulada del bar, vestit amb bermudes.

Considere que una òpera, només pel simple fet d'ésser còmica, no ha de ser necessàriament ultratjada fins convertir una exquisida obra d'art en la defecació inoportuna d'un desagraït director d'escena. Hi ha moltes i diverses maneres d'adaptar una òpera als temps moderns sense la necessitat de riure's a la cara dels qui estan disposats a pagar quantitats indecents per passar, a priori, una bona tarda d'òpera. Inevitablement no em puc estar de preguntar-me si els valencians no tenim res millor on tirar els nostres diners. Potser no em creieu. Si és així, podeu buscar a la xarxa imatges d'aquest trist espectacle. Sempre i quant us vinga de gust vomitar.

Jacob Mompó, 26 de març del 2011

Jo tinc una teoria sobre per què LV decideix fer una edició en català precisament ara, després de 35 anys de democràcia i molts anys després de que El Periódico fes la seva. LV va estar rebent uns subsidis molt importants per part de CiU durant els 23 anys que va romandre al poder. Aquells subsidis eren uns greuges comparatius molt importants amb altres medis que SÍ que van fer l'esforç de fer una edició en català i que rebien moltíssim menys de la Generalitat. Amb l'arribada del tripartit, aquest subsidi estratosfèric es va acabar. Però LV és un valor molt important de CiU: tots els que seguim la premsa sabem que la campanya que ha fet aquest diari en contra del tripartit (o del govern de l'Ajuntament de Barna, a les pàgines salmó) durant els darrers anys no té parió. Ara, amb la tornada de CiU, és hora de cobrar els serveis prestats. És hora de la tornada de les subvencions. Però Catalunya ha canviat i, el 2011, aquestes subvencions no poden ser tan descarades com les que!
 va practicar Pujol. CiU necessita una justificació per abocar un cabàs de diners, novament, a LV sense crear uns greuges comparatius massa grossos. Per això, el preu que pagarà LV per la subvenció serà l'edició en català. Vaig molt errat?

Josep M. Ribó, 23 de març del 2011

Subvencions a dojo donades pel poder convergent, promotors d‚un nacionalisme embrutidor que emmascarava una música mediocre. Aquests són els eixos que reprenen per enèsima vegada els promotors del discurs del frau del rock català dels noranta.

Només els calia que apareguessin uns xicots mig barbuts però arreglats, ben pareguts, uns cosmopolites de cap a peus, que -segons aquests saberuts musicals- parlen de coses absolutament intranscendents, no tenen com a referent el rock català i que, ingredient bàsic per a ser objecte de devoció, „alliberen el pop cantat en català de qualsevol connotació política‰.
Doncs no, senyors. No en teniu ni idea. Ni els Sopa de Cabra o els Sangtraït eren uns furibunds „independentistes‰ -i si ho haguessin estat, què?- ni els Manel o els Antònia Font tenen un discurs tan poc compromès. I tampoc van sobreviure a cop de subvenció sinó per l‚assistència als seus incomptables concerts (22.104 al Sant Jordi de 1991, ni més ni menys) i per la venda dels seus discos (100.000 còpies de Ben endins).

La clau és, senzillament, que el rock català i el pop folk actual responen a situacions musicals i socials diferents. Així que deixeu-nos viure i reviure els nostres grups favorits d‚ara, de fa vint o de fa trenta anys.

Joan Pons Valls, 22 de març del 2011.

Benvolgut molt honorable ex-president:

He llegit a l'edició digital del diari VilaWeb que esteu convençut que els poders espanyols 'van a fotre'ns', que no teniu arguments per a convèncer als independentistes que a Catalunya no li cal la independència, i que la independència és possible econòmicament però difícil políticament.

Només quatre ratlles per a ajudar-lo, perdoni la immodèstia, a veure-ho més clar...
Que els poders espanyols van a fotre‚ns, ho veu la meva filla de 9 anys. Que Santa Llúcia ens conservi la vista! I és clar que van a fotre‚ns, des de fa més de 500 anys! Fragmentació del territori i de la llengua, tergiversació sistemàtica de la història, pillatge i espoliació sistemàtics, intents repetits de genocidi, menyspreu, mentides, atacs a l‚autoestima, etc.

En això vos i jo estem d‚acord. No cal insistir-hi. És de tots prou conegut. En altres dues coses no estem d'acord.

Vostè diu que la independència és viable econòmicament. Dit així, trobo a faltar el que el guru del lideratge John Kotter anomena 'sense of urgency'. Si mirem els fets, la independència no només és viable econòmicament, sino que és absolutament indispensable per a sobreviure: un de cada tres euros que paguem els catalans en impostos no torna a Catalunya. Això vol dir el dèficit fiscal més gran del món, més del 10% del PIB català, 22.000 milions d‚euros anuals, 60 milions d'euros al dia, 3.000 euros per càpita a l'any. A aquest dèficit cal afegir-hi els 6.400 milions d‚euros anuals de superàvit de la seguretat social, 2.400 euros anuals per pensionista, que tampoc no tornen, o bé el fet que els nostres estudiants, que representen el 17% del total, només rebin el 8% de les beques. Per no parlar dels peatges de les autopistes, de la manca d‚inversions en infraestructures (rodalies, TGV, port, corredor ferroviari, aeroports, etc.). En aquestes xifres no tenim en compte el retall de 6.000 a 10.000 milions d'euros que ara està exigint el govern central i que haurien d'afegir-s'hi.

Un escàndol. Un despropòsit, un insult a la intel·ligència. No cal insistir més.
Si no resolem el problema morirem ofegats. No és una opció, és una necessitat de supervivència a molt curt termini. Si m‚ho permet, és una exigència 'express'.
Estem a la UCI!

Vostè també diu que la independència és difícil políticament. Un altre cop lamento discrepar amb vostè. Un problema ben platejat és un problema mig resolt. Si la independència hem d‚anar a buscar-la a Madrid seguint les passes marcades per la Constitució espanyola, no és difícil, és senzillament impossible: calen els vots favorables de 238 diputats a les Corts de Madrid i després un referèndum a nivell espanyol. Però, si el problema el plantegem sobre la base dels drets dels pobles reconeguts internacionalment, només calen els vots favorables de 68 diputats al Parlament de Catalunya. Plantejat així el problema és senzill, perquè depèn de nosaltres els catalans. De fet el full de ruta està ja plantejat a la Llei de Declaració d'Independència que, presentada per Solidaritat Catalana per la Independència (SI), properament el Ple del Parlament de Catalunya debatrà i votarà.

No calen més arguments. Calen més..., determinació, compromís, caràcter, honestedat, convenciment, però no arguments.

Repeteixo, un problema ben platejat és un problema mig resolt. Plantegem bé el futur de Catalunya. Als parlamentaris els correspon donar el seu vot a la independència al Parlament de Catalunya, i a nosaltres recolzar-los. Tots units. Fent pinya.

Per a mostrar el nostre suport, ens concentrarem a la Plaça del Rei el proper dia 2 d'Abril. Vos i jo hi érem a les manifestacions de l‚onze de setembre a Sant Boi el 1976, de l‚onze de setembre a Barcelona el 1977 i del passat 10 de juliol del 2010 també a Barcelona.

Confio poder comptar un altre cop amb la seva assistència. Els independentistes l'acollirem amb alegria.

Només depèn de vostè.

Ben afectuosament i respectuosa,

Josep Lluís Fernàndez Royo

La nació catalana s'ha forjat, en gran part, des de sempre, a partir de gent immigrada. El fet immigratori català és part de l'essència d'aquesta terra, d'aquesta gent, d'aquest poble. És per això que considero que tot discurs antiimmigrant és, alhora, anticatalanisme. No es tracta de carregar els neulers de les nostres febleses als immigrants, sinó de fer un país prou atractiu perquè se'l vulguin sentir seu. I un país atractiu és aquell que es respecta a si mateix. Un país atractiu és aquell que s'autoexigeix sense flagel·lar-se de manera patològica. Un país atractiu és aquell país que, assumint les pròpies virtuts i les pròpies lloses, creu i confia fermament en les pròpies possibilitats i que, per tant, no es ven, no s'agenolla, i no s'autolimita.

Perquè, ¿pot algú valorar l'opció de sentir-se part d'un poble que no es dóna valor a ell mateix? ¿pot algú empatitzar amb una gent fins ara inconeguda,  quan aquesta gent vol seguir sent inconeguda als ulls del món?

Jordi Arquimbau, 17 de març del 2011

Quan ja han passat uns dies des de la celebració de l’acte de lliurament dels Premis Ramon Llull i de les medalles d’or de la Comunitat Autònoma dins el marc de la celebració del Dia de les Illes Balears,  vull fer públic el meu agraïment i el de la meva família per tot el suport que hem rebut de molta persones i per tantes mostres d’afecte per la distinció que varen atorgar a títol pòstum a n’en Guillem. Jo mai hauria somiat el gran estol d’amics que m’ha deixat en Guillem i als quals haig de reiterar un cop i un altra les gràcies per mantenir viva la seva obra i la seva persona. En Guillem estimava i duia al cor, Manacor Mallorca, les Illes... i rebre aquest guardó ha afegit a la nostra sorpresa i alegria alhora, saber de la sensibilitat de qui governa en aquests  moments la nostra terra envers l’obra d’en Guillem.
Fa temps que volia escriure una nota pública donant les gràcies, a amics i amigues entranyables,  per totes les mostres d’estima i interès que he rebut al llarg d’aquest setze anys de solitud sense en  Guillem. Gràcies per contribuir i confiar en la seva feina.

En Guillem volgué ser amic de tothom, sense condicions, sense barreres, sense valorar coincidències o discrepàncies. Ell va ser un veritable patriota sense voler ser-ne mai protagonista, evidentment amb les seves qualitats i els seus defectes.
Voldria donar les gràcies a tantes persones, que no hauria, ni voldria ofendre ningú si no l’anomeno.  En primer lloc en Bartomeu Mestre “Balutxo” marmessor d’En Guillem, Biel Majoral, Biel Oliver, Delfí Mulet, Maria Rosselló, Pere Siquier, Antoni Artigues, Joan Company, Núria Feliu, Antoni Parera Fons, Rafel Ferrer, Gràcia Sánchez, Tófol Pastor i família, a tots els músics de la banda Municipal de Música de Manacor, Bernat Nadal..., al mitjans de comunicació de les Illes,  a Vilaweb, a TV3...

I si em permeten l’egoisme personal vull agrair a les meves filles Guida i Guillema, per l’orgull que representa per a mi que siguin  també les que mantenen per a mi, viva,  la memòria d’En Guillem pare. N’estic molt orgullosa.
Gràcies a les autoritats per l’atorgament de la màxima distinció de la Comunitat i, finalment, a totes les persones que heu assistit a tots els actes  a on s’ha fet memòria d’En Guillem.

I ara si, per acabar, agrair-te Guillem d’Efak, l’exemple que ens has deixat i que aquests actes de record sàpigues que els mantenen el caliu de la llengua, les tradicions i la cultura de la nostra nació  no t’obliden i et mantenen viu entre nosaltres, això ens reconforta a la família i ens servirà per anar per la vida sentint-nos un poc menys sols. Esperem ser dignes del teu record.
Gràcies, mils vegades gràcies a tots i totes!

Mònica Pastor, vídua de Guillem d'Efak

"Només vint mil vots" diu el locutor de Rac-1 l'endemà de la consulta a Terrassa sobre la independència, i torna al tema del dia, l'ocupació d'una finca que això sí que és noticiable. I no és un retret, tots ho fem.

La normalitat de la consulta a Terrassa el 23-G, no ha generat ni informació ni debat més enllà de la ciutat, i això no ha permès arribar a una part important de les llars, tot i que aquest sigui el principal objectiu de la consulta, més que no pas els resultats.

I la normalitat, per sort, també és una de les característiques d'aquest invent de les consultes, volgudament clònica d'una consulta oficial, però promoguda per voluntaris i sense ser vinculant : 20.000 vots, més del 10% de participació "només"?

Algú s'imagina qualsevol altre pregunta en una consulta no vinculant que despertés semblant interès en aquest país?
I ara, fem un esforç, imaginem-nos una consulta a Terrassa com la del 23-G, però vinculant. Quina atenció mediàtica tindria? Quin coneixement s'aconseguiria de la població ? Quin interès i quina participació de Sís i sobretot de Nos tindria ? Sense excuses, amb les mateixes temperatures gèlides d'aquests dies.
La gran falca promocional que va ser la consulta d'Arenys de Munt, amb fiscals (i) fatxes, s'allunya i Barcelona el 10-A haurà de demanar ajut a València, que d'això en tenen a vessar.

Francesc Cardús i Ros, 25 de gener del 2011

El Barça del 5-0 del dilluns 29/11/2010, dia del 111è. aniversari de la fundació del FC Barcelona, va ser el rei dels huns. Va actuar realment com Atil·la. No va deixar cap dubte de que per on passa no pot sobreviure ni la prepotència, ni el resultadisme, ni el joc dur i brut, ni la mediocritat. Aquest mateix dia, en la roda de premsa posterior al partit, Guardiola va voler rendir tribut a Johan Cruyff com a ideòleg del futbol-art i a Charly Reixach com a representant de la Masia. És aquesta barreja la que s‚ha convertit en la fórmula màgica per a fer del futbol quelcom més important que només un esport, per a transformar-lo en un espectacle molt bell. Però a més a més, aquesta fórmula és una garantia, si no de victòria, perquè un partit sempre es pot perdre, sí d'orgull i d'autoestima dels que tan mancats anem els catalans. Només hi va faltar un detall a la reflexió d'en Pep, i no és un aspecte menor. Sense en Joan Laporta i la seva empenta no hauríem pogut gaudir d'aquest recital de bon futbol, bones maneres i catalanitat. No hauríem pogut gaudir del Barça més català, més solidari i que millor futbol practica. L'únic mèrit de la Junta actual és no haver tingut temps de desmuntar la paradeta en la seva obsessió de negar tant a Laporta com a Cruyff. Confio en que reflexionin i corregeixin el rumb, pel bé del Barça i de Catalunya. Tant el Barça com Catalunya s‚ho mereixen. El Barça és, avui per avui, Més que un Club de Futbol i la Junta del Barça ha de ser més que una Junta Directiva d‚un club de futbol. Que no ho oblidin. Com es cridava el dilluns a la nit a les grades del Lateral 2a. Graderia de l'Estadi, VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA!

Josep Fernández Royo, 2 de desembre del 2010

Desde que estalló la famosa crisis financiera entre los años 2007-2008 puedo observar con extrema preocupación el avance que está teniendo el neoliberalismo no sólo en las cúpulas y élites políticas que dirigen nuestro país sino también en la propia sociedad civil. Y es que no puedo salir de mi asombro ante la cantidad de propaganda neoliberal que se hace en todos los mass media y como incluso las clases trabajadoras y los estudiantes ( no todos , pero sí una gran parte y en crecimiento) ha sucumbido ante la demagogia imperante. Algunos me dirán que la socialdemocracia o estado de bienestar que se supone habría implantado el PSOE en los últimos años ha fracasado estrepitosamente y que por lo tanto es lógico este movimiento de la sociedad civil hacia nuevas premisas y conceptos. Nada más lejos de la realidad. Con este artículo quiero dirigirme a todos vosotros, neoliberales, y deciros que en España y en Cataluña nunca se han aplicado políticas económicas propiamente sociald! emócratas y que los años de bonanza fueron en realidad los años en los que el neoliberalismo campó a sus anchas y que ahora este neoliberalismo se está acentuando mucho más y de manera mucho más preocupante y probablemente será la causa del desastre social al que nos dirigimos.

Para empezar quiero hablaros sobre el tema que más de moda está y con el que se hace más populismo: los impuestos.

Durante la época de gobierno socialista se ha suprimido el impuestos sobre el patrimonio y el IVA sobre productos de lujo ( que estaba en el 21%) , uy que socialdemócratas radicales están hechos estos socialistas. Se hizo una reforma sobre el IRPF en el año 2004 creo recordar ( iniciada por el PP) dónde no se arregló el problema más grave del mismo; este es la dualidad de la renta. En efecto, en el IRPF hay dos rentas (recordemos que el IRPF representa el 6,5% del PIB, es decir, es uno de los impuestos más importantes) la renta del ahorro y la renta general. Pues bien, la renta del ahorro está compuesta por la renta de rendimiento de capital y la renta por compra/venta de acciones en bolsa. Esta renta ( como podréis observar no somos los trabajadores normales y corrientes los que tenemos dinero aquí) no es progresiva, tiene un tipo fijo del 19% y del 21% una vez superados los 6000 euros. Como sabéis, la otra renta, la general, se compone de una multitud de rentas y es progre! siva, a partir de 50 000 euros se paga un 43% del IRPF, es decir, un autónomo por ejemplo que gane 60 000 euros tendrá que pagar un 43% del IRPF pero un accionista que gane esos 60 000 euros sólo pagará un 21% del IRPF. Es importante señalar que las rentas del trabajo han disminuido en la UE de una manera espectacular, mientras que las rentas del capital se han incrementado enormemente y esta polarización ha estado incluso más acentuada en España. Los beneficios empresariales crecieron en España un 73% en el periodo 1995-2005 (más del doble de la media de la UE-15, un 33%), mientras que los costes laborales aumentaron en el mismo periodo un 3,7% (cinco veces menos que en la UE, un 18,2%), ¡ Cuanta socialdemocracia y justicia económica! Los poderes fácticos además lo único que han hecho es sobreproteger al entramado empresarial y banquero, pues recordemos que el gasto público por habitante en España es el más bajo de la UE-15 (esto no lo dicen mucho los neoliberales españo! les) y que el gasto público en 2008 según el Eurostat era del ! 41,1% de l PIB en España mientras que en el conjunto de la UE era del 47%. Mención aparte la presión fiscal que sólo representa un 37% del PIB mientras que en la UE-15 un 41%. Estamos pues a la cola de Europa en todo lo referente a Administración Pública ( 10% de funcionarios en España, 18% en la UE-15)y Gasto público ¿Por qué no paran de mentirnos los neoliberales con toda la parafernalia de que si gastamos mucho? ¿ Qué ha hecho el PSOE todos estos años para remediar la situación? Pero aquí lo más importante sería señalar el fraude fiscal existente en España, en efecto, hay entre un 15 y un 20% del PIB de fraude fiscal y quién comete este fraude fiscal? que sorpresa, otra vez los grandes empresarios y banqueros (aunque habría que señalar en este apartado el colectivo de los autónomos). Y es muy fácil de comprender: un empresario por ejemplo no compra nada a título individual, en realidad no tiene ni siquiera posesiones propias, pero uy que casualidad su empresa de la que es propietario si que tiene yates, mansiones, coches de lujo etc.. aquí está el kit de la cuestión: todo lo pone a nombre de la empresa de la que es propietario. Luego estaría el tema de los paraísos fiscales, ya bien conocido por todos. Es una vergüenza que el Botín grave fiscalmente lo mismo que su secretaria. Luego estaría lo que se declara a hacienda por parte de autónomos y tal, pero es otra cuestión y también muy bien sabida pro todos, en España el listillo es el que evade impu! estos.

Todos estos datos son demoledores y aún así seguimos en la fiebre neoliberal fruto del sesgo ideológico en el que nos hemos visto envueltos.

Luego con temas más anecdóticos observo como todo esto del plano económico se traslada a lo social y político, así por ejemplo no tenemos ningún reparo en meternos sin compasión con las ayudas a los NI-NIs. Qué gran ironía que por parte de universitarios se critique la subvención de 600 euros de Montilla a un 2% de este colectivo cuando la sociedad se gasta entre 9 y 11 mil euros al año por universitario. A eso lo veo yo ser equilibrado y objetivo. Y no hacemos más que meternos con los débiles, parados, jubilados, NI-NIs, obreros, inmigrantes.. Aún así como se puede observar el socio-liberalismo que hace el PSOE no es lo peor que puede haber, lo peor llegará cuando gobierne la derecha pues algunas ayudas sociales del PSOE si que se deben reconocer y aplaudir, no son muchas, pero algo es algo. Empieza a cabrearme este panorama de atacar a los que no tiene nada y no tienen culpa de nada en vez de a los que realmente tienen la culpa de todo: empresarios, banqueros y unos polít! icos que han sobreprotegido de forma vergonzosa a esos dos colectivos (sea EL PSOE, EL PP o CIU). Hasta se empiezan a perder principios liberales como el del riesgo; ahora si eres insolvente y no puedes pagar tu hipoteca no basta con devolver las llaves al banco, tienes que seguir pagando la diferencia después de que el banco ponga la casa a subasta y salga perdiendo, ¡Los banqueros nunca pierden! No dan créditos a los autónomos pero si que pueden tener unos beneficios con cifras astronómicas incluso en época de crisis. ¡BASTA YA! ¡BASTA YA! PD: sobre los NI-NIs, no hay que tener tantos prejuicios e informarse mejor, para empezar una vez recibida la subvención ( que se hace acreditando que se va a cursar una FP o similar) luego se tiene que devolver el dinero en el momento que se encuentra trabajo. Además, el hecho de no invertir en esa gente hará que tengamos un porcentaje demasiado elevado de parásitos en un futuro que nunca tuvieron una segunda oportunidad ( porque nadie se la quería dar, no dejan de ser jóvenes y lo que puede conllevar, además de estar envueltos en una macroestructura específica no muy favorable) y si no se les ayuda se tendrá que recurrir a trabajadores cualificados de otros países, una pena que nosotros mismos no podamos formar a nuestros jóvenes ¿No créeis? El futuro de un país y de un buen mercado laboral pasa primero por la formación, no podemos tirar a la basura a las primeras de cambio a 200.000 personas.

Alejandro Pérez Polo, 24 de novembre del 2010.

Vaig assistir amb moltes ganes a la manifestació del passat dijous per mostrar elmeu rebuig a aquesta visita del senyor Razinger però sobretot al servilisme i covardia teista dels nostres governants. Quan vaig arribar a la plaça de sant Jaume em vaig alegrar de veure la quantitat de gent que hi havia i de la quantitat de pancartes personals. Poc a poc vaig anar tenint la sensació que potser aquella concentració no era la meva o que aquella no era una plaça de la meva ciutat. De cop vaig anar adonant-me que totes les pancartes estaven en castellà. La imatge de la plaça bé podria ser feta a Madrid, Teruel, Valladolid, etc. I és que pel que es veu la laïcitat no té nació, mentre la nació sigui la castellana, clar, que és nació però com si no ho fos, especialment fora de Castella. Vaig anar a veure els Ateus per Catalunya i la meva sorpresa va ser grossa quan vaig veure que des d'allí es distribuïa gratuïtament totes les pancartes en castellà. En vaig demanar amb una mica de vergonya si en tindrien alguna per un ateu català i em van dir que ho sentien molt però que no. En definitiva, o exercies d'ateu castellà o no tenies pancarta. Quan els vaig preguntar si eren ells els responsables de l'estesa dels centenars de pancartes en castellà que hi havia a la plaça em van respondre que sí però que les havia fet i portat un senyor de Madrid que era molt ateu, molt republicà, molt demòcrata, molt ... etc. No me'n vaig poder estar de dir-los que l'havien cagat i que el que haurien de fer és deixar d'escampar aquelles pancartes. Evidentment, no em van fer el més mínim cas. El respecte a la nostra llengua no s'ho mereix, sobre tot si es planteja com fos un dilema: català o ateisme. L’ateisme en castellà deu ser més ateu, com l'anarquisme en castellà és més anarquista pel que vaig veure per molts de la CNT.

Reconec que el meu emprenyament va anar creixent quan vaig anar sentint les intervencions dels oradors. (Ep! el presentador ho va fer impecablement en català). Tots els oradors en castellà. Tots de llengua castellana. Pel que es veu, els catalans no tenim gent de talla per parlar de la laïcitat. Fins i tot la noia alemanya que no se sentia va llegir el text en castellà. Que n'és d’estrany que jo ara digui aquestes coses, oi? No parlem de la laïcitat? El que em sap greu és que al final semblarà que als Països Catalans som tots d'Unió Democràtica i sort dels esquerrans, laics i demòcrates de llengua castellana (que no dubto que ho siguin) que ens venen a salvar. Algú pensarà: A què ve ara que aquest parli de la llengua! Maleïda llengua, maleït país! Va haver-hi moments en que em vaig sentir manipulat com quan vaig anar a la manifestació a favor del poble palestí i vaig haver de sentir l'Alà Ahbar! repetit estúpidament per estúpids fonamentalistes islàmics. Així com visques als terroristes de Hamàs. També a ells em vaig queixar (la veritat, no sense por). També passa amb moltes ong's. No som els bons nosaltres? A què ve ara parlar de la llengua catalana... No ens entenem tots i totes (gràcies, entre altres a Franco) en castellà? Siguem internacionals! parlem castellà i deixem-nos d'hòsties! Tip del nacional catolicisme castellà, també estic tip del nacional anarquisme castellà, del nacional laïcisme castellà, del nacional ongisme castellà, de tot aquest nacional-isme castellà i de tots els PAPA-nates d'aquí, acomplexats i amb autoodi lingüístic i cultural. Segueixo desitjant uns Països Catalans lliures, democràtics, laics i sense PAPA-nates. Salut i república!

Antoni Serrano i Cortès, 7 de novembre del 2010

Hi ha una cosa de la que no se'n parla, arran de la visita del cap de l'església romana, i es la qüestió econòmica que hi ha darrera. No parlo de la despesa que tal fet produirà, donat que ja és ben sabut que la pagarem tots nosaltres, sinó dels beneficis a curt i llarg termini que generaran les visites a la sagrada família una vegada estigui acabada. Si es cert el que els mitjans ens estan dient aquets dies, el motiu principal de l’avançament de les obres (resten 15 o 20 anys) es la quantitat de diners que entren a diari em concepte de pagament de entrades per visitar-la.

Segons responsables de la Sagrada Família, anualment es visitada per mes de 6 milions de persones, de les quals la meitat paguen uns 12 € per entrar-hi visitar-la. Si només comptem els ingressos per entrades ja arribem a la quantitat de 36 milions d’euros a l’any, quantitat força elevada com per a tenir en compte, i més si hi afegim el que treu de la venda de records i demés merxandatge, i sense comptar amb les donacions (cal recordar que la Sagrada Família és un temple expiatori, és a dir subvencionat pels fidels, no per les administracions), i tots els ingressos que fa generar el temple als bars, botigues de records, autocars, guies turístics, hotels, etc de Barcelona.

Sembla ser que Antoni Gaudi no era una persona massa ben vista per l'establiment catòlic de la seva època, la sospita que era masó suposo que no l'ajudava massa, i de ben segur si no hagués tingut darrera els Güell, el marquès de Comillas i altres, avui potser no estaríem parlant d’aquest temple. Ara bé, avui en dia sembla ser que tot estè aclarit, de fet el Vaticà diu que ja ha trobat un miracle d’en Gaudi i ben aviat el faran sant i si m’apureu no m’estranyaria gens que el facin també màrtir, que sembla que llueix mes, de ben segur que algun dels nostrats intel·lectuals, de sobte recordarà que el conductor del tramvia que va atropellar al nostre futur sant, era de la CNT-FAI, és a dir un anarquista, el que avui en dia anomenaria la Sr. Serna com un antisistema, vaja. Vull pensar que la visita de l'anomenat Sant Pare d'aquests dies a Barcelona, és només per la consagració d’un temple que, tot hi estar a mig acabar, representa un bastió de la fe catòlica (i hermètica) a la ciutat que entre altres coses, és líder al mon en cremar temples catòlics, i no vull creure que només l'interessi el que es farà de caixa d'aquí a uns 20 anys, quant la despesa d'obres ja no hi sigui i nomes hi hagi ingressos, molts ingressos. Bé, diuen que també parlarà català. Quin consol, és el que te ser 'campetxanu', com un altre que conec. De totes maneres sigueu benvingut, i ull amb els coloms, que son uns desconsiderats.

Pep Pascual, 5 de novembre del 2010

M’agrada assistir sovint a xerrades, cursos, conferències, activitats lúdiques, etc. I hi ha una cosa que en aquests moments no puc deixar de fer notar i preguntar.
Algú que hagi assistit a algun d’aquest tipus d’actes o altres ha sentit mai que preguntessin si algú no parla castellà? Ho dic perquè molt sovint em trobo que sí que pregunten si algú no parla català.

La veritat és que m’entristeix molt veure com en el meu propi país s’ha d’estar preguntant contínuament si tothom entén la meva llengua, que per cert com diu o deia l’Estatut (amb tantes tisorades, rebaixes, impugnacions i parxes ja no sé que diu) és la llengua pròpia de Catalunya, i encara més veure que en una sessió on hi ha desenes de persones sigui suficient que una persona contesti que no per a què tots ens veiem obligats a canviar de llengua.

Per altra banda, aquesta gent, inclosos partits polítics, que tant promouen el bilingüisme a Catalunya i que tant posen el crit al cel i recorren a tots els òrgans judicials i extrajudicials de l’estat (com el defensor del pueblo, el TC, etc.) cada cop que hi ha un àmbit en el qual s’intenta donar una empenta al català (no ho fan mai quan és a la inversa i no hi ha manera d'anar al cinema en català o les pel·licules nomes les fan en 3D en castellà, o un llibre és més car en catlà que en castellà, etc.) m’agradaria que ens expliquessin perquè no parlen mai d’aquest fet i si el castellà està tan perseguit a Catalunya i els nens no el poden aprendre a les escoles com és que cada cop cal preguntar si algú no entén el català i en canvi mai no es pregunta si algú no entén el castellà.

Jordi Rodríguez Cano, 29 d'octubre del 2010