Joan Capri i els polítics actuals

Visc en un món ple de polítics corruptes que ningú castiga. Ens enganyen, ens estafen, s’enriqueixen, ens arruïnen… Tot i això, nosaltres no reaccionem. Potser sí amb paraules. Però no amb fets. Els deixem fer, i quan arriba el moment de fer-los fora, els mantenim en el càrrec quatre anys més. Si us plau, doctor, digui’m la veritat: És greu? Hi ha solució?

Sovint em formulo aquesta pregunta amb l’esperança que un dia se’m presenti al davant Joan Capri, vestit de Dr. Caparrós, i receptant-me el millor antídot. Recordo perfectament una entrevista que li va fer Josep Maria Espinàs al programa Identitats de TVC, l’any 1986, quan era un dels personatges catalans més populars de l’època. Moltes de les seves respostes trobo que són perfectament aplicables a la manera de fer dels polítics actuals.

Capri, de petit, era un estudiant pèssim. Potser per això m’agradava tant. Cada vegada que havien de presentar la seva classe a algú de fora que venia de visita a l’escola, a ell el posaven darrere de tot. Els seus professors no volien que els deixés en evidència. I ell, més per rebel•lia que per molèstia, deia que no hi havia dret, que entre tots els alumnes del col•legi era qui millor coneixia les parets de l’edifici després de totes les vegades que li havien dit: “Usted, de cara a la pared!”.  És coneguda la seva frase “jo no anava al col•legi a estudiar, simplement hi anava”.

Capri era un xerraire. Un dels pocs exàmens que va aprovar era una prova oral. Es veu que de tota una filera de mestres li va tocar examinar-se davant d’aquell que més respecte provocava entre els alumnes, qui de seguida li va formular la primera pregunta. Capri va estar xerrant pels descosits durant quinze minuts seguits sense que el mestre el pogués tallar en cap moment. Al finalitzar la resposta, el professor, tot seriós, es va girar cap als seus col•legues, i va dir: “Este chico no ha contestado absolutamente nada de lo que le he preguntado, pero yo no tengo los cojones de suspenderlo. Nunca he visto a nadie que esté tanto rato hablando y no haya contestado nada de lo que se le ha preguntado!” {sic}.

Tot i aquesta fama de parlar molt, a casa seva era més aviat un home callat. Es veu que un dia un dels seus vuit germans, li va comentar: “Te n’adones que no ens has dit ni una sola paraula en vint dies?”. Ell va respondre: “És que no vull parlar, quan ho faig després m’hi estic mitja hora”.

En fi, més enllà d’aquestes divertides anècdotes, totes elles explicades pel propi protagonista, crec que són evidents les similituds entre aquestes actituds de Capri i les dels nostres polítics actuals. No en va, tenim uns governants nefastos que enlloc d’acceptar els seus errors es rebel•len, que tenen una feina concreta a fer que no desenvolupen, que són uns autèntics venedors de fum que mai ens donen les respostes que volem, i que venerem tot i prendre’ns contínuament el pèl amb enganys constants i corrupteles.

Permeteu-me acabar amb un petit fragment que Josep Pla li dedica a Capri en un dels seus Homenots: “Només s’han de tenir ulls a la cara per veure que Capri és l’únic actor real i autèntic que ha aparegut en el nostre país en els últims cinquanta anys”.

El seu veritable nom era Joan Camprubí i Alemany (Barcelona, 10 de juliol 1917 – Barcelona, 4 de febrer de 2000).

Insubstituïble.

Jordi Planas, 20 de gener del 2013

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*