La UE resulta d’un tractat entre Estats, no entre ciutadans europeus. Per tant, la UE deu lleialtat als seus membres i no als ciutadans i no pot donar suport a cap aspiració sobiranista per raons institucionals : què diria una Catalunya independent i membre de la UE si un Comissari Europeu es pronunciés a favor de la independència de Badalona o si el Vicepresident de la Comissió Europea donés suport a un referèndum d’autodeterminació a la Vall d’Aran ? Aquesta lleialtat obligada comporta que la UE ha d’ésser com a mínim neutral, o fins i tot adherir-se a la posició d’Espanya. En cas contrari, quin serà el proper Estat víctima d’aquesta deslleialtat ? Bèlgica (amb Flandes)? Itàlia (amb Padània, Tirol del Sud o Friül)? França (amb Còrsega, Bretanya, Alsàcia o els territoris d’ultramar)? Romania (amb la seva minoria hongaresa)? El Regne Unit (amb Gal·les o Escòcia, tot i que l’estratègia del govern britànic sigui molt diferent de la del govern espanyol) ? En fi, a qui interessa desestabilitzar la UE ?
La UE és concebuda com un club privat: es reserva l’admissió i, per ser-ne membre, s’ha d’obtenir l’acord de la resta dels països que la composen. Durant el procés d’adhesió, els membres de la UE negocien amb Catalunya les condicions d’admissió. Entre els futurs socis europeus de Catalunya cal destacar els seus veïns, Espanya i França. Per exemple, vist des de Barcelona, Catalunya es defineix com un àmbit cultural (els castellers, la sardana i fins i tot els correbous…) i sobretot lingüístic. Aquest àmbit cultural català inclou territoris fora del Principat, a Espanya, França i Itàlia.
Què farà una Catalunya independent ? Continuarà amb aquesta definició que suposarà la hostilitat d’Espanya i França i li dificultarà l’entrada a la UE ? O al contrari hi renunciarà, el que significaria per exemple una abstenció del més mínim comentari sobre la situació de l’idioma català a les Balears ? Aquest tipus de debats – hi són i encara n’hi ha de més importants – s’han de plantejar dins del marc d’un procés d’adhesió.
Tot i això, vist des de fora, sorprèn molt aquesta barreja d’independentisme i d’europeisme. D’una banda, l’europeisme, entès com una integració europea cada vegada més àmplia, suposa unes transferències de sobirania a la UE. D’altra banda, l’independentisme suposa tot el contrari : la recuperació de la sobirania. Aquesta contradicció es podria resoldre amb aquesta proposta : i si, més que independents, els Catalans volguessin deixar de ser espanyols?
Vincent Ruol, professor associat, Conservatoire national des arts et métiers, Paris, 20 de novembre del 2012.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!