Avui, més que mai, necessitem la pluralitat informativa. Personalment acostumo a consultar sempre diverses fonts, diaris, ràdios o informatius. Conèixer i ser conscients de amb quina mirada un missatger ens comunica un fet o una noticia, és important. Hi ha mitjans que consulto per saber què diuen, i com, els qui no necessàriament pensen com jo, d’altres per què coincideixo amb la línia general del mitjà, i per tant els atorgo una credibilitat considerable.
Tot plegat em permet enfortir, matisar o modificar les meves pròpies opinions.
En els darrers temps hem hagut de lamentar la desaparició de diversos mitjans, públics i privats. Tots ells feien una tasca imprescindible. Fa dies que segueixo amb atenció l’evolució de la situació que afecta un dels que habitualment consulto, sigui en versió paper o electrònica, ‘Público’. En conec molts dels corresponsals, redactors/es i opinadors/es, persones per les quals tinc un enorme respecte i admiració, i a les quals dec molt, com a lector, per haver-ma ajudat a entendre el món, saber què hi passa, i perquè. Per això avui he signat el manifest en favor de la continuïtat d’aquest mitjà, i convido a que d'altres persones a fer-ho.
Manifiesto a favor del diario 'Público' y su continuidad
Las personas abajo firmantes queremos expresar nuestra solidaridad con el diario “Público”, en momentos en que la crisis económica que padecemos afecta a tantos aspectos de nuestra sociedad y, particularmente, a la prensa escrita, haciendo problemático el futuro de Público. Consideramos que el desarrollo pluralista de la prensa constituye una pieza fundamental en el correcto funcionamiento de la democracia, de la cultura y del avance social. Y estimamos que Público ocupa un lugar singular y destacado en el panorama de la prensa española.
En sus páginas, frente al desconcierto, el conformismo y la resignación ante la actual crisis, se han publicado rigurosos y documentados análisis sobre la misma, acompañados por propuestas eficaces para lograr su superación. Se ha fustigado con minuciosidad y rigor la corrupción política y social, que degrada nuestra actual realidad. Se ha defendido la necesidad de hacer justicia a nuestra más reciente historia, a la II República española y a las víctimas de la dictadura. Se ha prestado amplia atención al Movimiento de los Indignados del 15 M con su análisis. Y se han acogido y apoyado las demandas feministas, además de excluir, en un gesto ético, cualquier publicidad de la prostitución.
En el orden internacional, a través de una información precisa y crítica, se ha mantenido una visión liberada de los interesados tópicos propalados desde los grandes centros de poder. Y a estas realizaciones debemos añadir la atención prestada a la ciencia y la tecnología, cuyo comentario y difusión, muchas veces relegado en los medios de difusión debe formar parte de todo periodismo actual.
Por todo ello, consideramos que la desaparición de Público nos privaría de un decisivo medio de información y cultura. Ante este riesgo queremos hacer un llamamiento a todas las personas interesadas en el desarrollo de la información competente y la cultura para las acciones de apoyo que aseguren la continuidad del Diario Público, en el camino emprendido hace algo más de cuatro años.
Carlos París, Catedrático Emérito, escritor y Presidente del Ateneo Madrileño.
Davant l'enorme impacte que ha tingut la pregunta relativa a l'afer de la no actuació del comitè de competició en els fets de la trepitjada de Pepe, voldria reiterar que l'única intenció d'aquesta era abordar, a partir d'un cas concret, la qüestió de quin és el paper que han de tenir les institucions en relació a la violència en els terrenys de joc, i sobre com i quan cal actuar per tal d'aturar a temps escalades que puguin arribar a tenir algun dia conseqüències greus, sigui en un terreny de joc o fora.
És evident que el debat s'ha suscitat, però no en els termes desitjats.
Constato també que molta gent, fins i tot la que coincideix amb el fons de la qüestió, s'ha sentit incòmoda i disgustada pel lloc, el moment i la forma de plantejar-la.
En tant que representant públic assumeixo que he comès un error en l'exercici de les meves funcions i que he ofès a algunes persones, indiferentment de si en el seu moment em van fer confiança amb el seu vot o no.
Com que ofendre no ha estat mai la meva intenció, demano disculpes sinceres, i rectifico: acabo de demanar que retirin el meu nom de la pregunta esmentada.
Considero en qualsevol cas que aquesta qüestió, la de com gestionar situacions similars, mereix una reflexió per evitar conseqüències no desitjades davant de determinades accions i reaccions, però entenc també que això es pot fer en altres contextos i formats.
Finalment, reitero un cop més, per a qui tingui dubtes sobre quina és la meva feina al Parlament, que aquesta es pot fiscalitzar a través d'aquest bloc, o bé dels llocs web http://www.mepranking.eu o http://www.votewatch.eu , i que l'afer esmentat no és en cap cas representatiu de les meves principals ocupacions i preocupacions, molt més enfocades a treballar en favor de la defensa de drets i llibertats, a la sortida de la crisi en clau verda i social, o a la construcció d'una UE creïble, responsable i democràtica, també institucionalment.
Un cop ha baixat el soufflé que es forma habitualment al voltant d’un partit de la màxima rivalitat, crec que és oportú reflexionar, en fred, sobre el debat que va generar una simple pregunta relacionada amb la violència al futbol. En primer lloc vull recordar que no he posat cap denúncia ni he instat cap actuació concreta contra ningú. Tot el que he fet ha estat usar un cas concret, prou conegut i per tant fàcilment reconeixible, per posar novament sobre la taula un debat obert de fa molt de temps, i que és evident que estem lluny d’haver tancat.
Malgrat els insults gratuïts i fins i tot les amenaces de mort que aquesta, insisteixo simple pregunta, han suscitat, constato com la gran majoria de gent que va llegir la meva reflexió, i no només alguns titulars o comentaris de tercers, en va entendre els motius.
El Parlament Europeu és una arena de reflexió sobre temes que afecten les nostres societats, i la Comissió Europea disposa de nombrosos documents (inclòs un llibre Blanc) sobre violència a l'esport. I personalment em sembla ben normal que sigui aquest un dels temes, entre milers d’altres, que es tracten a les institucions, també a les europees.
Des que vaig arribar al PE, el 2004, he presentat 915 preguntes (413 durant el primer mandat, 2004-2009, i 502 a partir de juny de 2009). D'aquestes només 3 tenen a veure amb futbol (una relacionada amb homofòbia, l'altra amb criteris d'esponsorització, i la d'ahir sobre violència i impunitat), a banda d’algunes reflexions sobre qüestions com els límits salarials. És més que evident, per tant, que aquesta no és ni de bon tros la meva principal àrea de treball, i només m’hi he referit quan ha tingut a veure amb el que sí considero molt més propi del meu àmbit de coneixement, com és la violència, els drets humans, el racisme o l’homofòbia. (Nota: aprofito per recordar que per a tota aquella gent interessada en la meva feina existeixen dues magnífiques pàgines web on aquesta es pot fiscalitzar sense problema: www.votewatch.eu i www.mepranking.eu, apart d'aquest bloc, esclar.)
No obstant, tot i que la desmesurada reacció que aquestes tres preguntes que acabo d’esmentar han provocat, tan mediàticament com social, m'ha sorprès relativament (és a dir, no massa), sí que m'han preocupat, i molt. I és precisament el sobredimensionament que es dóna a aquesta mena d'assumptes (en comparació amb d'altres de més importants) el motiu que em porta a pensar que sí, que són temes que mereixen que com a mínim en parlem i hi reflexionem una mica, serenament.
Reitero un cop més que no he posat cap denúncia sinó que simplement he fet en veu alta (i institucional) una pregunta que es fa molta gent en relació a l’impacte que pot tenir que una acció manifestament violenta no fos considerada greu per cap institució, i sobre si en el marc de la regulació sobre la violència a l’esport (i especialment pensant en l’impacte d’aquesta impunitat podria tenir en la formació de nous esportistes) comptem amb prou instruments per gestionar aquesta mena de casos amb els criteris adequats.
Podia haver escollit algun altre exemple, cert, però el que vaig escollir era, simplement, un de prou clar per obrir la reflexió, i en un moment en què aquest era si més no un tema que suscitava un cert interès, més enllà del partidisme d'uns o altres.
Com hem d’afrontar, institucionalment, aquesta mena de casos? Convé establir marcs de regulació que, davant de fets flagrants, actuïn amb voluntat de desincentivar determinades escalades de violència dins i fora dels terrenys de joc? Aquestes són preguntes que contínuament es fan, ens fem, moltes persones que tenim responsabilitats en l’àmbit legislatiu, i crec que són prou importants com per dedicar-hi alguns minuts de tant en tant, indiferentment de si un és més o menys aficionat als esports, o seguidor d'un o altre equip. No hi veig motius per inhibir-nos-en
Ho vulguem o no molta gent s'hi emmiralla, en l'esport, i crec que és bo tenir cura de quines coses acceptem, com a societat, i de quines hem de condemnar per tal que determinats patrons no es reprodueixin. I crec que cal fer-ho en fred, com he mirat de fer, amb tot el meu respecte i amb la ferma voluntat que arribem a situar algun dia aquest afer, l'esportiu, en la dimensió social, política i econòmica que li pertoca.
Respecto la discrepància sobre el com, l’on o el quan, però em sembla normal que els representants que tenim a les institucions pensin, reflexionin i posin de tant en tant sobre la taula qüestions que, incomprensiblement per a mi, mouen milions de diners, i omplen milers de pàgines i d'hores radiofòniques i televisives.
La Comissió de Drets de les Dones i Igualtat (FEMM) del PE torna a reclamar quotes en les llistes i en els càrrecs polítics. Just fa uns minuts hem votat l'anomenat informe Pietikäinen sobre la participació de les dones en els processos de decisió política. A més de sol·licitar la creació d'un Institut Europeu de la Igualtat de Gènere i altres suggeriments per facilitar i promoure la igualtat de gènere en tots els processos polítics, l'informe remarca la necessitat d'introduir quotes en les eleccions nacionals, regionals, locals i europees i en els òrgans decisió europeus (Comissió Europea, Servei d'Acció Exterior Europeu, etc).
Trobo que aquest és un vot molt positiu que crida de nou als Estats Membres i a la Comissió a seguir avançant cap a la igualtat de gènere a través de l'apoderament de les dones. El reconeixement de les mesures d'acció positiva, les quotes i les llistes tancaments són centrals perquè les dones puguin estar en peu d'igualtat en la presa de decisions públiques.
En aquest sentit, en èpoques de crisi crec que és més important encara remarcar la participació de les dones en òrgans de presa de decisions de política econòmica. Per això vull lamentar que Espanya una vegada més hagi presentat a un home com a candidat únic al Banc Central Europeu, organisme la consell de govern està format exclusivament per homes.
Molt em temo que en el debat sobre el Pacte fiscal europeu, els governs que l'han impulsat i les institucions europees que l'estan volent legitimar no han tingut (o no han volgut tenir) en compte les conseqüències que tindrà aquest paquet de mesures en els marcs institucionals, socials, ambientals o de ciutadania en general. Per això he fet arribar a la Comissió Europea i al Consell la següent reflexió:
Pregunta de Raül Romeva i Rueda a la Comisión Europea sobre la qualitat democràtica i institucional
Reconociendo el esfuerzo de la Comisión y el Consejo Europeo por facilitar y mejorar la supervisión presupuestaria de los estados miembros y su coordinación en políticas económicas. Considerando: el actual proceso de fortalecimiento de la gobernanza económica europea; el paquete de seis directivas de gobernanza económica ya adoptado; las dos nuevas propuestas de directivas presentadas por la Comisión (1); el acuerdo intergubernamental negociado bajo el nombre de "Pacto Fiscal"; la estrategia UE 2020 y sus objetivos de innovación, empleo, justicia social, entre otros.
Se deduce que la responsabilidad que recae en las instituciones europeas a la hora de co-legislar es cada vez mayor y el impacto de las mismas políticas sobre los diferentes grupos de población y regiones es realmente heterogéneo. Parece indispensable mejorar la información a la que acceden los legisladores antes de tomar una decisión e imprescindible realizar estudios ex-ante sobre el impacto de las medidas económicas sobre la distribución de la renta en diferentes estados y regiones, así como también el efecto real de las medidas de prevención o sanción sobre los estados miembros. Considerando a su vez la existencia de instituciones prestigiosas que analizan el impacto previsto de las medidas económicas en los presupuestos nacionales, regionales y de las familias, como lo es el "Congressional Budget Office" de Estados Unidos.
¿Tiene previsto la Comisión hacer una propuesta legislativa para la creación de una institución independiente y pública que analice el impacto económico ex-ante de la legislación europea?
¿Mientras tanto, estaría dispuesta la Comisión a hacer público todos los informes que realiza antes de hacer una propuesta legislativa? ¿Si se dispone de dichos informes, por qué no se hicieron públicos hasta ahora?
¿No cree la Comisión que sin esta información se disminuye la calidad democrática de los y las europarlamentarias y por tanto de nuestras instituciones comunitario?
(1) Regulation on the strengthening of the economic and budgetary surveillance of Member States, COM (2011) 819 final and Regulation on common provisions for monitoring and assessing draft budgetary plans, COM (2011) 821 final
Avui, i de manera excepcional, vull dedicar uns minuts a parlar d'un esport que per bé o per mal mou masses, el futbol, i més concretament d’un episodi trist com és la ja famosa trepitjada del defensa Pepe, i de la inhibició del Comitè de competició, la institució que havia de determinar la gravetat de l’acció.
Segueixo amb interès nombroses disciplines esportives, com a ex-esportista i com a aficionat. I de la mateixa manera que celebro l’actitud exemplar d’alguns esportistes que s’han guanyat el respecte per la seva manera de veure i viure la seva activitat, em toca lamentar la d’altres.
A aquestes alçades no podem pretendre que les institucions públiques quedin al marge d’aquesta mena de qüestions. Ho vulguem o no l’impacte d’aquest esport sobre les dinàmiques de les societats és cada vegada més gran, i per tant reclama que de tant en tant ens aturem a pensar fins a quin punt és permissible que determinades maneres d’actuar quedin impunes. Trobo que això és especialment important de cara a la formació de joves esportistes, formin part o no de les elits que singularitzen els diferents esports.
Tot això és el que m’ha portat a co-signar una pregunta sobre els valors a l'esport a la Comissió Europea (aquesta l’hem signada conjuntament amb en Ramon Tremosa). Malauradament no és la primera vegada que em veig obligat a fer una pregunta d’aquestes característiques, i tan de bo fos la darrera.
Nota final: Malauradament (ho sé per experiència) aquesta mena de qüestions sovint se sobredimensionen i ocupen uns espais socials i mediàtics certament exagerats. A mi m'ha suposat amb prou feines cinc minuts signar aquesta pregunta, però estic segur que l'impacte que tindrà serà molt superior al que li pertocaria. Crec que entre tots plegats hauríem de reflexionar serenament sobre aquesta mena d'assumptes.
Fent això, insisteixo, no busco ni polèmiques ni confrontacions gratuïtes, sinó reflexió. I és per això que aquí deixo el tema, per reprendre la meva agenda habitual.
Pregunta de Ramon Tremosa i Raül Romeva a la Comisión Europea (25.01.12)
El deporte tiene un gran impacto para la sociedad en general. Su importancia social, educacional y cultural hacen de él un activo muy importante a preservar y, a la sazón, a poner en valor.
A la vista de lo anterior y teniendo en cuenta el white paper de la Comisión, COM(2007) 391 final, la resolución del Consejo 2011/C162/01 y la COM(2011)12.
1-¿Cree la Comisión que estos graves hechos vistos por millones de personas y niños han de quedar impunes y, por lo tanto, percibidos por la sociedad como neutros?
2-¿Está satisfecha la CE de saber que nadie del Comité de Competición español va a ocuparse de este caso de violencia en el deporte?
Aquest matí hem tingut amb el meu fill petit l’enèsima discussió sobre el malbaratament del menjar. Era hora d’esmorzar i li he posat els cereals al plat. Com que em conec la història n’hi he posat uns quants, poquets, els que m'ha semblat que es podria acabar.
—Primer menja’t aquests i quan te’ls hagis acabat, si vols te’n posaré més —li dic.
— No! En vull més ara! —protesta ell picant amb la cullera sobre la taula.
—Cada dia hem de fer igual? —pregunto carregant-me de paciència—. Ja saps què passa després. Te’n poses massa, no te’ls acabes i els hem d’acabar llençant. No pot ser, Noah. El menjar no es pot malbaratar.
—Me’ls acabaré.
Després d’algunes negociacions, estira-i-arronses i algun esbufec de frustració s’acosta l’hora de marxar cap a l’escola. Arribem a l’inevitable desenllaç.
—Molt bé, te’n poso més, però no t’aixecaràs de taula fins que no en quedi cap engruna al plat, t’aviso. I si arribem tard a escola serà per culpa teva.
Somriure d’orella a orella, cullera aixecada en senyal de victòria, plat a arrebossar de cereals, un rajolí de llet per dotar la criatura del calci que necessita i una mica de sucre. Comença a engolir, fins que arriba a la meitat. Llavors planta la cullera al costat del plat i l’aparta del seu davant.
—No en vull més.
—Ho veus? T’ho he dit. Doncs ara t’ho acabes.
—Que no.
—Que sí.
Veu de fons de la mare:
—Voleu fer el favor d’espavilar, que arribem tard?
La pressa marca novament el ritme de l’educació, malauradament.
Claudico. El plat queda mig ple de cereals que acabaran al cubell de menjar per a les gallines. Almenys elles sí que s'ho acabaran.
Sortim de casa, arribem a l’escola just quan les fileres ja caminen cap a classe, hi deixo el nen i la nena amb un petó a cadascun i me’n torno cap al cotxe.
Camí de l'aeroport penso en la conversa que hem tingut amb el meu fill aquest matí i recordo una de les votacions més importants de la setmana passada a Estrasburg: l’Informe Caronna sobre com evitar el malbaratament d'aliments: estratègies per a millorar l'eficiència de la cadena alimentària a la UE (2011/2175(INI))
És un informe dels que anomenem d’iniciativa, és a dir, no legislatiu però que serveix per marcar posicionament sobre determinades qüestions, i aquesta és sens dubte una de les més importants.
Penso que en conjunt, com a societat, ens comportem com aquests nens i nenes que, inconscients del valor i la importància dels aliments, malbaraten els recursos alimentaris de forma incomprensible. Que ho faci un infant que desconeix el seu valor es pot comprendre. Per això estem els pares i mares, per educar i ensenyar-li-lo. Però que ho fem com a societat és inacceptable, irresponsable i, fins i tot, suïcida.
Cada any a Europa es llença a les escombraries la meitat dels aliments que es compren, mentre que a la UE viuen 79 milions de persones per sota del llindar de la pobresa i 16 milions depenen de la caritat.
Per això és tan important el text que vàrem adoptar dijous al Parlament Europeu en què exigim mesures urgents per reduir el malbaratament de menjar a la meitat per al 2025. Proposem, per exemple, diversificar la mida dels envasos i introduir una assignatura sobre alimentació en els programes escolars.
Segons dades de la Comissió Europea, la generació anual de residus alimentaris en els 27 Estats membres ascendeix a 89 milions de tones, és a dir, 179 quilos per habitant. Els residus alimentaris arribaran el 2020 als 126 milions de tones (un augment del 40%) a no ser que es prenguin mesures preventives.
Els eurodiputats i eurodiputades manifestem la nostra preocupació pel fet que cada dia es tiri una quantitat considerable d'aliments en perfecte estat. Tots els països de la UE haurien de permetre que els comerciants redueixin el preu dels aliments frescos per sota del cost de producció quan estiguin propers a la data límit per a la venda, per tal de reduir la quantitat d'aliments no venuts que es llencen.
Pel que fa a la mida dels envasos, l'optimització dels envasos pot tenir un paper important en la reducció del malbaratament d'aliments. Els diputats donen suport a la diversificació de la grandària dels envasos per ajudar els consumidors a adquirir quantitats adequades. En aquest sentit, la indústria agroalimentària ha d'analitzar els avantatges d'oferir més productes a granel i de tenir més en compte les llars unipersonals.
I sobre l'educació sobre aliments convé introduir cursos en tots els nivells d'ensenyament, inclosa la secundària.
L'Eurocambra també demana al Consell ia la Comissió que proclamin 2014 Any Europeu contra el Rebuig d'Aliments, la qual cosa entenem que podria ser un important instrument d'informació i promoció per sensibilitzar els ciutadans europeus i cridar l'atenció dels governs nacionals sobre aquest important tema.
Per altra banda, cal tenir en compte el tema de la pobresa i la desnutrició. A la UE viuen 79 milions de persones per sota del llindar de la pobresa. A més, 925 milions de persones al món corren risc de desnutrició. L'informe demana reorientar els programes de distribució d'aliments entre les persones més desfavorides de la UE, de subministrament de llet a escolars i de foment del consum de fruita a l'escola, amb l'objectiu d'evitar el malbaratament d'aliments.
Igualment, aplaudim les iniciatives ja adoptades en diversos estats membres per recuperar, a escala local, els productes no venuts i redistribuir als ciutadans més necessitats. En aquesta mateixa línia, sol · licita a la Comissió que es doni prioritat en l'adjudicació de contractes públics a les empreses que distribueixin gratuïtament els productes no venuts entre els ciutadans pobres.
Finalment, en quant a les dates de caducitat i consum preferent, constatem com el 18% dels consumidors europeus no comprenen la frase "s'ha de consumir preferentment abans del". Així, l'informe exhorta a la Comissió i als Estats membres a que aclareixi el sentit de les indicacions de dates en les etiquetes dels aliments ("s'ha de consumir preferentment abans del", "data límit" i "data de caducitat") a fi de "reduir la incertesa sobre la comestibilitat dels aliments i de facilitar al públic informació precisa ".
Igualment onsiderem que l'etiquetatge amb doble data (data límit per a la venda i data límit de consum) també pot ajudar a reduir el malbaratament de menjar.
Algunes xifres i estadístiques
- Malbaratament d'aliments en la UE 27: 89 milions de tones a l'any (179 quilos per càpita) - Malbaratament previst per al 2020 (si no es prenen mesures): 126 milions de tones (un increment del 40%) - Responsabilitat del malbaratament:
• particulars: 42% (el 60% es pot evitar) • indústria: 39% • distribució: 5% • restauració: 14%
(Font: Comissió Europea)
El meu fill encara és petit per entendre tot això. La meva obligació és educar-lo i fer-lo conscient. Com a societat, però, la nostra obligació col·lectiva és reaccionar si no volem que el problema esdevingui ingovernable.
Adjunto l’entrevista que m’ha fet aquesta setmana en Rafa Font, d’Equo, sobre l’actualitat parlamentària. La podeu trobar sencera (amb intervencions per video) al seu blog rafafont.eu:
Romeva: “El acuerdo fiscal europeo es una vía para cristalizar por vía legal la doctrina neoliberal”
Aprovechando que el Parlamento pasa una semana al mes por Estrasburgo, despilfarrando los impuestos de los ciudadanos europeos, quiero aprovechar la mayor cercanía que hay en estos días con los europarlamentarios para conocer algo mejor qué es lo que se está moviendo en Europa en estos momentos.
Empiezo por quien pueda ser el más cercano a Equo: Raül Romeva, eurodiputado de ICV. Romeva tiene 40 años, ha sido eurodiputado desde 2004, y desde 2009 es vicepresidente del grupo Verdes/ALE. Sus principales áreas de trabajo en el Parlamento Europeo son Igualdad de Género, Pesca, y Libertades civiles.
- Raül, ¿cual es el debate más caliente dentro del Parlamento Europeo para los próximos meses?
Se está discutiendo un nuevo acuerdo intergubernamental que pretende estabilizar la zona euro. Este acuerdo, que se realiza fuera de las instituciones europeas, es conocido como el pacto fiscal, aunque en realidad es un acuerdo internacional para limitar el déficit y la deuda pública de los estados de la eurozona y aplicar políticas económicas de contracción del déficit y la deuda, las cuales son pro-cíclicas y empeoran la crisis económica. El directorio Merkozy propone un un tratado inaceptable, que sólo trae más recortes y más pobreza para los países, y no sirve para salir de la crisis. No se introducen eurobonos, ni armonización fiscal, ni un impuesto sobre las transacciones financieras.
Frente a este pacto, el Parlamento Europeo se enfrenta a un doble reto: buscar soluciones a la crisis económica que generen empleo y bienestar y reivindicar el rol legítimo y democrático del Parlamento Europeo en el proceso de integración económica de la Eurozona.
La única respuesta posible a la crisis pasa por Europa. Necesitamos más Europa y más gobernanza económica, pero ésta debe ser democrática y debe buscar la creación de empleo y la justicia social. Continuar consolidando las políticas de austeridad y disciplina fiscal no hará más que agravar la recesión.
- Los Verdes en el Parlamento Europeo apoyan el impuesto sobre transacciones financieras. ¿Están a favor también de los eurobonos?
El impuesto sobre las transacciones financieras es una propuesta histórica de ATTAC y otros movimientos sociales, que busca fundamentalmente reducir la especulación financiera. Desde Verdes/ALE en el Parlamento Europeo siempre hemos defendido esta propuesta.
Igualmente, la tasa sobre transacciones financieras no es suficiente para solucionar la crisis de la deuda soberana. Por ello proponemos otras opciones complementarias como por ejemplo los eurobonos. Concretamente nuestra propuesta es la de establecer un Tesoro Europeo capaz de actuar y emitir eurobonos que permitan aumentar el atractivo del mercado de deuda soberana europea convirtiéndolo en más líquido y resistente. Dicho tesoro debe establecerse como un instrumento comunitario (más que intergubernamental), democráticamente responsable ante el Parlamento Europeo, que absorba la función del Fondo Europeo de Estabilidad Financiera actual como instrumento de respuesta a la crisis.
- Si se aprobase el acuerdo tal y como está, ¿qué margen de acción les dejaría a los gobiernos?
La regla de oro de este nuevo tratado (eso es, introducir un límite para el déficit y la deuda pública en las constituciones o equivalentes) es de hecho lo mismo que ya se hizo en España de forma escandalosa cuando entre PP y PSOE cambiaron la Constitución sin acuerdo de nadie más. Sin embargo, el nuevo Acuerdo pide que se incluya en la constitución mecanismos de ajustes automáticos (por ejemplo, que si la deuda sobrepasa el 60% del PIB ésta se reduzca en un ratio de 1/20 por año). El margen de acción política se reduciría. De hecho no estamos viviendo un proceso de cesión de la soberanía estatal a favor de una unión monetaria y política, sino a favor de los mercados. La inversión pública es vital para contrarrestar la crisis, y este acuerdo ata las manos de los gobiernos para aplicar políticas de endeudamiento necesarias para reactivar la economía. Se quiere cristalizar por la vía legal la doctrina neoliberal.
Interessant reflexió la que fa avui en Xavier-Vidal Folch a El País (Cómo crecer y crear empleo). Només dos matisos:
Primer: em preocupa aquesta obsessió per plantejar les mesures de resposta a la crisi en clau 'creixement'. A aquestes alçades em sembla que caldria plantejar-se seriosament la necessitat de 'deixar de créixer' o fins i tot de 'decreixer' en alguns àmbits i activitats econòmiques que ens han abocat a un precipici económico-ambiental-social .
Segon: totes aquestes propostes, a més de ser important tenir-les en compte per a generar ocupació, també suposen una oportunitat per a fer-ho des d'una perspectiva de sostenibilitat ambiental i social. Avui dia són uns 20 milions de persones a tota la UE que treballen en sectors relacionats amb l'anomenada eonomia verda, un espeai clarament necessari i en projecció que les mesures de reactivació econòmica haurien de saber aprofitar, i impulsar.
A medida que se agota el tiempo previo a la cumbre europea del próximo día 30, que debería alumbrar el nuevo Tratado de Estabilidad de la "unión fiscal", más crece la angustia. Cada nueva versión del texto es peor que la anterior (miren el blog de José Ignacio Torreblanca). O sea, más sectaria. Porque se incrementa el desequilibrio entre la exigencia de austeridad presupuestaria y todo lo demás. Aumentan los artículos (ya son 16) y los considerandos del Preámbulo, y sigue habiendo solo uno (el 9) dedicado a "promover" el "crecimiento económico", sin más detalles. Dramático también para el éxito de la política de austeridad: la falta de crecimiento y la recesión, al ahogar los ingresos presupuestarios, propician también el incumplimiento de los objetivos de déficit.
Lo ha reclamado el Parlamento Europeo: "Hay que incluir disposiciones más fuertes para garantizar que la estabilidad fiscal se acompaña de solidaridad y recuperación del crecimiento". ¿Cómo? Aquí se recogen unas cuantas fórmulas susceptibles de completar ese artículo solitario, incorporarlas a la cumbre sobre el empleo y/o a la incipiente discusión de las Perspectivas financieras, el paquete presupuestario plurianual de la UE para el periodo 2014-2020.
La idea central es que la política europea de saneamiento de las finanzas públicas se ha planteado siempre en la UE acompañada de flexibilidad y de contrapartidas. Los esfuerzos para alcanzar la convergencia exigidos en el Tratado de Maastricht (1992) y endurecidos por el Pacto de Estabilidad (1997) se digirieron gracias a la duplicación de los fondos estructurales, a la creación del Fondo de Cohesión y al descenso general de tipos. La limitación al gasto, que yugulaba las inversiones a nivel nacional, sobre todo en el Sur, se contrapesaba por la mayor inversión a nivel europeo. El esquema cosechó un gran éxito de crecimiento, saneamiento de las cuentas públicas y aproximación de los niveles de prosperidad entre los distintos Estados miembros. Sin rozar siquiera anatemas necesarios como el aumento del presupuesto comunitario, la creación de eurobonos gestionados por un Tesoro común y la conversión del BCE en un verdadero prestamista de último recurso -que debieran ser elementos centrales de una auténtica unión fiscal- ahora mismo esa idea podría desarrollarse mediante unas pocas fórmulas baratísimas:
- Fondos estructurales. Concentrar la política presupuestaria restrictiva en el ámbito estatal, y dotar al ámbito comunitario de un moderado y selectivo ímpetu expansivo. Aumentar sus recursos -por ejemplo, detrayendo fondos de la insolidaria, anticompetitiva y anticuada política agrícola- y la elegibilidad de los beneficiarios. También podría acompañarse el rigorismo en las sanciones por déficit excesivo contra los incumplidores con incentivos al cumplimiento, mediante recompensas. Por ejemplo, aumentando los porcentajes de financiación de la UE a los proyectos de infraestructuras nacionales cofinanciados con los Estados miembros. Y es que "los problemas financieros que estaban a punto de poner a prueba a Europa no tenían solución posible con la avidez; solo la generosidad podía curarla", escribió lord Keynes sobre la coyuntura de 1918 (Las consecuencias económicas de la paz, Crítica, Barcelona, 2002).
- Grandes infraestructuras transeuropeas (Transeuropean Networks o TENS, que conectan a dos o más países, como el corredor mediterráneo ferroviario) de transporte, energía y comunicaciones. En el paquete presupuestario 2007-2013, de casi un billón de euros, solo se les dedican 8.168 millones, apenas el 0,8%. Los primeros números para el siguiente septenato prevén que los Estados se financien (en transporte) un 73% (en el actual alcanzan el 76,5%), y el resto sean subvenciones y créditos europeos. Generalizar y multiplicar el alcance del ya existente proyecto de project bonds o emisiones de bonos para cada proyecto garantizados por el presupuesto comunitario permitiría reducir la aportación de los Estados, sometidos a la obligación de reducir gasto, sin paralizar las redes. Prácticamente sin coste adicional.
- Banco Europeo de Inversiones (BEI). Es posible cuadriplicar sus préstamos de aquí a 2020. Desde 1997 hasta hoy ya los ha cuadriplicado, hasta los 80.000 millones anuales, de forma que su tamaño duplica al del Banco Mundial. Su impacto es enorme, pues el multiplicador de las inversiones que induce es de 3: cada euro prestado genera tres de inversión final. Solo esta medida "equivaldría" al plan Marshall de la posguerra, como han evaluado los profesores Stuart Holland y Yanis Varoufakis (A modest proposal for overcoming the eurocrisis, Levy Economics Institute, 2011). El BEI podría incrementar sus líneas para las pymes y seleccionar una entidad financiera como agente / socio en cada Estado miembro para aproximarse capilarmente a ellas.
- Presupuesto de I+D de la UE. Asciende a 7.610 millones anuales, en torno a un escaso 5% del presupuesto comunitario. Cifra que contrasta con el montante dedicado a agricultura y desarrollo rural, 58.509 millones anuales, en torno al 40%. Puede reasignarse buena parte de esta partida en favor de la innovación y de la cohesión. El futuro económico de Europa, y el empleo de su gente, dependen más del número de patentes que sea capaz de inventar y desarrollar, que de los kilos de tomate que produzca.
El Parlament Europeu ha adoptat avui una resolució sobre la crisi a la zona euro i el projecte d'acord intergovernamental proposat per la cimera europea de desembre.
Encara que la fase final de les negociacions ja s'ha iniciat, els Verds creiem que el text final no serà capaç d'oferir una resposta adequada a la crisi, i hem demanat davant el Parlament Europeu poder desenvolupar una resposta integral.
En el debat al Parlament Europeu, Daniel Cohn Bendit, copresident, ha dit:
"L'acord proposat planteja més preguntes que respostes a la crisi a la zona euro. El problema és que se'ns demana que ens posicionem sobre un acord inútil. No ens cal un nou Acord per tal de dotar la UE de les eines que necessitem per fer front a la crisi. El procés que s’ha seguit per a elaborar-lo, així com la resposta dels mercats, en són la prova més clara. Allò que pertoca és comptar amb una concepció política de l’economia de demà.
Més enllà de la incertesa jurídica, aquest projecte d’acord se centra exclusivament sobre la dimensió pressupostària i fracassa estrepitosament a l’hora de donar respostes convincents a la crisi immediata. No podrem sortir de la crisi sinó és amb un enfocament global. Això vol dir que cal acompanyar les mesures d’austeritat amb d’altres que garanteixin la viabilitat a llarg termini per les economies de la zona Euro.
Més concretament, això implica que cal desenvolupar un para-llamps eficaç a curt termini, però també l’adopció d'Euro-Obligacions, d'una taxa sobre les transaccions financeres i d’una estratègia de creixement sostenible tan aviat com sigui possible.
Continuar amb la deriva intergovernamental, mètode que per altra banda ha fracassat, compromet igualment un procés democràtic que hauria de ser exemplar. El mètode comunitari ha d’esdevenir el cor de qualsevol resposta coherent , solidari i europea; la resposta ha de comptar, a més, amb la legitimitat democràtica que només el Parlament Europeu li pot atorgar, en tant que única instituició europea elegida per sufragi universal, i en cooperació amb els parlaments nacionals i estatals.
Aquest és un acord mal girbat que no pot significar l’etapa final del procés. El Parlament Europeu pot posar en marxa una resposta global a la crisi, sobre la base de mecanismes previstos o pels tractats actuals, i els Verds tenim la intenció de fer-ho."
En plena crisi sobre les essències de la UE hi ha alguns governs d'alguns Estats membre que semblen voler mantenir un pols particular amb la idea europea adoptant reformes legislatives que clarament contravenen els principis fundacionals del somni de l'Europa unida. És el cas, entre d'altres, del govern hongarès encapçalat per Orbán.
No trobo en cap cas exagerat afirmar que, si la democràcia a la UE es troba en perill, en el cas hongarès es balanceja ja al límit del precipici, i no tant a causa de l'articulat de la nova Constitució del país impulsada pel govern, sinó sobretot per l'efecte alarmant que pot provocar un ús (o abús) de fins a 50 "lleis cardinals", les quals només poden ser revisades o rebutjades per una majoria de dos terços dels parlaments en el futur.
La Comissió Europea acaba de fer pública la seva avaluació en relació a la compatibilitat de la nova constitució hongaresa i les 'lleis cardinals' afectades amb les lleis europees, just quan acabem de saber que el primer ministre hongarès, Viktor Orbán compareixerà demà davant el Parlament Europeu per donar explicacions sobre els recents i pol.lèmics canvis legislatius.
En un primer i ràpid cop d'ull, el Grup Verds/ALE acollim amb satisfacció l'avaluació de la CE, especialment la decisió d'iniciar procediments d'infracció contra Hongria per les reformes proposades i que posen especialment en perill la independència del poder judicial, del banc central i o de l'autoritat de protecció de dades. No obstant això, al grup ens preocupa que l'avaluació de la Comissió no tingui en compte altres qüestions encara més preocupants i que van al cor mateix de la qüestió democràtica hongaresacom són el fet que a través de les anomenades 'lleis cardinals' es pretén soscavar el pluralisme polític i dels mitjans de comunicació a Hongria (al gener de 2011, quan tot això començava a saber-se, ja vàrem protagonitzar una acció de protesta al PE que va ser recollida a diferents mitjans europeus, inclosos els hongaresos).
L'enfocament limitat de la Comissió no té sentit. És hora que la UE adopti mesures més enèrgiques en defensa dels valors fonamentals sobre els quals es fonamenta la Unió i protegir la democràcia a Hongria. Només així podrem garantir plenament els interessos dels seus ciutadans.
En aquest sentit, com a Grup ja hem demanat que s'obri un procediment en base a l'article 7 del Tractat de la UE per examinar si Hongria incomplimeix amb aquesta reforma els valors fonamentals de la UE (1). Personalment crec que aquesta és una mesura necessària i així ho expressarem en les nostres intervencions de demà al ple, igual com farem en la resolució conjunta que caldrà negociar de cara a la propera sessió plenària, o en la Comissió de Llibertats (LIBE), de la qual sóc membre.
raulromeva |
LGBT |
divendres, 13 de gener de 2012 | 21:37h
El govern suec va anunciar ahir dijous que no revisaria els requisits actuals que exigeixen que les persones transsexuals siguin esterilitzades abans que l'Estat els reconegui la seva identitat. En tant que vicepresident de l'Intergrup pro-Drets LGBT he manifestat la meva sorpresa i he instat les autoritats sueques a modificar d'actitud i de normes.
The Swedish government announced Thursday that it would not seek to review current requirements for transgender people to be sterilised before the state recognises their identity. Members of the European Parliament call on Sweden to press ahead with these changes.
The move has surprised policymakers, who normally regard Sweden as a progressive Member State. It previously pushed for positive human rights and transgender policies within the European Union, the Council of Europe and the United Nations.
Raül Romeva i Rueda MEP, Vice-President of the European Parliament’s Intergroup on LGBT Rights, commented: “The government’s decision is rather surprising: forcibly sterilising transgender people is one issue recognised as inhumane across the political spectrum. It’s barbaric, outdated and highly unnecessary—not to mention against Sweden’s human rights commitments.”
Sirpa Pietikäinen MEP, another Vice-President of the LGBT Intergroup, added that “Mr Reinfeldt’s government should remember that a person’s dignity and integrity are cornerstone values for Christian Democrats. For transgender people, this means being free to undergo the changes they wish to, no more and no less. I see no reason to postpone such a crucial legal reform… The current laws wreaks lives!”
In Germany and Austria, courts have already ruled that state-enforced sterilisation was a breach of fundamental right, and struck off the procedure.
Sovint, quan parlem de la situació econòmica actual en clau europea fem servir un argot que no sempre és conegut per part de tothom. Una de les preguntes que sovint em fan quan en parlo és a què ens referim exactament quan parlem de l'anomenat Semestre Europeu.
En aquest apunt em limitaré a explicar què és i què supervisa aquest Semestre (en els termes en què ho explica la Comissió Europea) i apuntaré alguns dels problemes que planteja per desenvolupar-los ulteriorment en properes notes.
Què és?
Bàsicament es tracta d'un cicle anual de coordinació de les polítiques econòmiques i fiscals.
El cicle de sis mesos del Semestre Europeu s'inicia al gener, quan la Comissió presenta la seva Enquesta Anual sobre el Creixement, que va acompanyada d'un estudi i previsions i en la qual s'integra la supervisió macroeconòmica, temàtica i fiscal.
Partint de la base de l'Enquesta de Creixement Anual, en la reunió de primavera del Consell Europeu s'analitzen: la situació macroeconòmica general; els avenços en la consecució dels cinc objectius per a tota la UE; i els avenços en les iniciatives emblemàtiques.
El Consell Europeu ofereix orientacions sobre els aspectes pressupostaris i macroeconòmics i sobre les qüestions relacionades amb la reforma estructural i el creixement, i dóna consells sobre les connexions entre tots ells.
Els Estats membres presenten llavors les seves estratègies pressupostàries a mig termini en els Programes d'Estabilitat i Convergència i estableixen les mesures que s'han d'emprendre (en àmbits com l'ocupació, la recerca, la innovació, l'energia o la inclusió social) en els seus Programes Nacionals de reforma. A l'abril, aquests dos documents s'envien a la Comissió per a la seva avaluació.
Basant-se en l'avaluació de la Comissió, el Consell emet les orientacions específiques per a cada país en els mesos de juny i juliol. D'aquesta manera els Estats membres disposen d'aquestes orientacions abans de donar els últims tocs als seus projectes de pressupost per a l'any següent.
Si els Estats membres ignoren les recomanacions i no prenen mesures en el termini establert, poden rebre advertències. En cas que hi hagi desequilibris macroeconòmics i pressupostaris excessius, també es pot recórrer a incentius i sancions.
Les reunions ministerials sobre qüestions específiques són crucials per a la revisió inter pares i el seguiment dels progressos en la consecució dels objectius principals de la UE i per l'avanç de les iniciatives emblemàtiques d'Europa 2020.
Per aplicar les polítiques requerides i garantir un ampli suport, es manté una estreta cooperació amb el Parlament Europeu i altres òrgans consultius de la UE (Comitè de les Regions i Comitè Econòmic i Social Europeu) i es persegueix la participació activa dels parlaments nacionals, els interlocutors socials, les regions i altres parts interessades.
I què és el que es supervisa?
La UE supervisa els avenços en tres fronts:
Factors macroeconòmics: És l'entorn macroeconòmic estable i propici al creixement i la creació d'ocupació? S'apliquen polítiques contra els desequilibris macroeconòmics, els riscos macrofinancers i els problemes de competitivitat amb repercussions macroeconòmiques? Hi ha efectes de contagi, tant positius com negatius, entre les economies, sobretot a l'eurozona?
Reformes per afavorir el creixement: De quina manera les reformes estructurals impulsen la R + D i la innovació, l'ús eficient dels recursos, un entorn empresarial sa, l'ocupació, l'educació i la inclusió social? Com s'avança cap als cinc objectius principals per a tota la UE i els seus corresponents objectius nacionals?
Finances públiques (supervisió pressupostària més estreta dins del Pacte d'Estabilitat i Creixement): Què es fa per reduir el deute públic i els dèficits pressupostaris (consolidació pressupostària) de cara a garantir unes finances públiques sostenibles? A què restriccions pressupostàries s'enfronten les polítiques públiques d'estímul al creixement? (saber quins són permetrà a la UE aconsellar mesures coherents).
En què deriva tot plegat?
Si un Estat Membre té un dèficit públic superior al 3% del PIB i no l'ha disminuït de manera substancial cap a aquesta xifra o bé té un deute superior al 60% del PIB i aquest no s'ha reduït significativament, llavors s'inicia el procés de supervisió previst en l'article 126 del TFUE i especificat en la el Reglament 1466/97 tal i com va ser revisat l'any 2011 en el paquet de governança econòmica (Informe Feio) el qual, per cert, vaig votar en contra.
Més concretament, tal i com especifica l'article 126.3: 'si un estat membre no compleix els requeriments d'algun d'aquests criteris, la Comissió ha de preparar un informe. No obstant, la Comissió pot adoptar aquest informe fins i tot en el cas que els dèficits o les ratio deute/PIB d'un Estat Membre es trobi per sota de les xifres de referència esmentades si considera que existeix el risc que aquest Estat membre entri en situació de dèficit excessiu.
Quin és el problema?
Per a mi la qüestió no és tan caire econòmic, o almenys no només, com polític. D'entrada caldria explicar molt millor a què ens referim quan diem 'Europa ordena que...'. Qui és realment Europa? Qui és qui realment ordena? Com es prenen les decisions en aquest eufemisme anomenat 'Europa'? Quina és la veritable influència de països com Alemanya o França en tot aquest debat? Com funcionen els mecanismes de control polítics i democràtics a escala europea? En futurs apunts procuraré donar respostes a aquestes i d'altres preguntes. En qualsevol cas, caldrà seguir amatents a les noves decisions i continus canvis que la volatilitat de la situació ens ofereix.
Se'n parla massa poc, encara, però és un dels temes energètics que cal seguir amb més cura. Parlo del gas d'esquist. A diferència del gas convencional, aquest gas no forma grans bosses sinó que està impregnat als porus de les roques. Per extreure'l, com que no flueix lliurement quan es perfora un pou, allò que cal fer és fracturar artificialment la roca, cosa que es fa injectant-hi a alta pressió una barreja d'aigua i sorra a la qual cal afegir diversos productes químics com antiescumants i anticorrossius entre d'altre (aquesta operació es coneix com hydraulic fracturing o fracking). Aquesta pràctica suposa una enorme amenaça per a les fonts d'abastament d'aigua, ja sigui subterrànies o superficials, ja que a més de suposar un elevat consum hídric molts d'aquests productes químics usats en el procés són coneguts carcinògens així com contaminants atmosfèrics altament nocius.
A França ja fa temps que aquest assumpte ha movilitzat força moviments i a alguns dels meus col.legues verds al Parlament europeu, com Michèle Rivasi. A l'Estat espanyol aquest tema és incipient, però ja hem tingut alguna situació que exigeix reaccionar. Aquest és el cas, per exemple, del projecte que té previst iniciar prospeccions a Euskadi.
El passat mes de novembre, el govern de l'Estat va adoptar una Resolució a proposta de la Secretaria d'Estat de Canvi Climàtic relativa a l'avaluació d'impacte ambiental del projecte de perforació d'un pou per a l'exploració d'hidrocarburs (sondeig ENAR-4, permís ENAR) al terme municipal de Vitoria-Gasteiz, Araba / Álava.
El text deia que no es preveia que la perforació d'un pou d'aquestes característiques, complint els requisits ambientals que es desprenien de l'esmentada resolució, hagués de produir impactes adversos significatius. Basant-se en aquesta percepció consideraven que no era necessària la tramitació prevista a la secció 1.ª de la Llei relativa al Reial Decret Legislatiu 1/2008, d'11 de gener, per la qual s'aprovava el text refós de la Llei d'Avaluació d'Impacte ambiental de projectes.
Dit en paraules més planeres: consideraven que un projecte que consisteix a construir un pou de 4864 metres de profunditat destinat a l'extracció d'hidrocarburs no necessitava cap estudi d'avaluació sobre possibles impactes ambientals.
En resposta a una pregunta que jo mateix vaig formular a la Comissió fa unes setmanes també referent als riscos que suposava l'explotació del gas d'esquist (pregunta E-007627/2011) aquesta afirmava que "els projectes de prospecció i explotació de gas d'esquist estan regulats per la Directiva d'Impacte Ambiental (EIA), la qual cosa obliga als Estats membres la responsabilitat de sotmetre aquest tipus de projectes (siguin públics o privats) a avaluació abans d'autoritzar la seva execució, aplicant, si és necessari, el principi de precaució".
La decisió adoptada per l'executiu espanyol vulnera de totes totes aquesta premisa, de manera que m'he vist obligat a portar novament l'assumpte davant la Comissió Europea, en forma de pregunta.
Veurem com responen ara uns (Comissió) i altres (govern espanyol).
Vídeo de la FFW sobre l'abolició de les curses de braus a Catalunya: el que va passar abans, durant i després, amb les opinions del Diputat al Parlament de Catalunya Josep Rull Andreu, el Diputat al Parlament Europeu Raül Romeva i Rueda, el regidor a Ajuntament de Barcelona Jordi Portabella, i activistes de l'Equador, Veneçuela, Mèxic, Perú ... tots treballant per aconseguir l'abolició total d'aquest espectacle cruel.
*****
Video de la FFW sobre la abolición de las corridas de toros en Catalunya: lo que pasó antes, durante y después, con las opiniones del Diputado en el Parlament de Catalunya Josep Rull Andreu, el Diputado en el Parlamento Europeo Raül Romeva i Rueda, el regidor en Ajuntament de Barcelona Jordi Portabella, y activistas de Ecuador, Venezuela, México, Perú... todos trabajando para conseguir la abolición total de este espectáculo cruel.
De fa un temps ençà que constato amb preocupació com diversa gent que cultiva l'art de l’escriptura i que legítimament intenta o aspira a viure'n es lamenta de la situació actual que no és, diguem-ho clar, la millor per a l’ofici.
És un fet que, almenys aparentment, llegim poc, que no es valora prou l’esforç creatiu dels autors i autores, que encara costa trobar espais en els mitjans en què es parli de literatura (que no és el mateix que parlar de llibres), tot i que per sort i gràcies a la tenacitat d'alguns encara n’hi ha i força bons.
M’agrada molt llegir i m’agrada molt escriure. Una cosa porta a l’altra, almenys en el meu cas. Però si una cosa m’ha ajudat a veure clar el fet d’escriure és a adonar-me de com n’és d’important valorar com pertoca ‘l’ofici de’.
Els autors i autores són gent que s’esforça, crea, inventa, dubta, especula, pateix, s’il·lusiona, s’indigna, protesta, calla, s’inspira, inspira,... però sobretot són gent que ens provoca emocions als qui llegim. Els i les necessitem per viure, com l’aire per respirar o l’aigua per beure.
Deia Montserrat Roig: “L’ofici d’escriure ni s’inicia en un moment de bon humor, ni tampoc perquè ens sentim tocats per un raig miraculós. Neix d’una necessitat, primer difosa i més tard insistent. Com una malaltia. Però aquell qui està malalt de l’ofici d’escriure també ha necessitat aprendre a saber estar-ne, de malalt. Perquè és una infecció que no vols curar quan has estat contaminat. (...) Perquè quan triem l’ofici d’escriure triem la soledat. I aquesta és difícil de sentir en un espai urbà". Això, per a mi, mereix un total i absolut respecte.
Venint com vinc del món de l’assaig, quan vaig decidir llançar-me a la piscina que suposa la ficció (Sayonara Sushi apareixerà al març) vaig demanar consell i assessorament a gent de l’ofici. Tenia molt clar que, si feia el pas, calia fer-ho bé i que no s’hi valia escatimar esforços. No em preocupava tant el què (la història la tenia clara de feia temps), sinó el com. Sóc persona de mètode. M’hi vaig acostumar quan feia esport, de més jove, hi vaig aprofundir a la universitat (sobretot quan feia la tesi doctoral), i ho he cultivat al llarg de les diferents facetes de la meva vida. En l’escriptura, per tant, no podia (de fet no hauria sabut) fer-ho d’una altra manera.
I he de dir que em considero afortunat. En tot moment he tingut la sort de tenir al meu voltant gent que m’ha sabut dir «no, això no va», quan tocava, o també «això ja va millor, continua així», o fins i tot «si això ho fas així, o aixà, el personatge serà més creïble, o la situació s’entendrà millor».
Estic molt agraït, per tant, a totes i tots els qui heu fet que aquest procés hagi estat molt més que només escriure un llibre, ja que de fet ha estat un veritable curs d’escriptura, sobre com escriure, sí, però també sobre ‘el fet’ d’escriure.
Recordo haver llegit un text fa poc que va generar un debat prou interessant a la xarxa. Era una ‘Carta a un jove escriptor’, i el signava Arturo Pérez-Reverte. (XLSemanal - 27/7/2010 http://www.perezreverte.com/articulo/patentes-corso/549/carta-a-un-joven-escritor-i). El text acabava amb un paràgraf que vaig trobar força suggerent, en què citava Harold Acton: “Decía Harold Acton que el verdadero escritor se distingue del aficionado en que aquél está siempre dispuesto a aceptar cuanto mejore su obra, sacrificando el ego a su oficio, mientras que el aficionado se considera perfecto. Y la palabra oficio no es casual. Aunque pueda haber arte en ello, escribir es sobre todo una dura artesanía. Territorio hostil, agotador, donde la musa, la inspiración, el momento de gloria o como quieras llamarlo, no sirve de nada cuando llega, si es que lo hace, y no te encuentra trabajando.”
Sí, ja sé que no és res nou i que molta altra gent ho ha dit en contextos ben diferents, d’una manera o una altra. Però no per això deixa de ser important recordar (recordar-nos) com n’és d’important aquesta dimensió artesanal, que implica tenacitat, rigor, constància, saber mirar i escoltar, però també esforçar-se per comunicar, més que no pas per només dir. I que sobretot demana humilitat per ser conscients que tot allò que fem és perfectible, millorable. Això és el que fa, entenc, que un aficionat a l’escriptura esdevingui escriptor. I això, per a mi, també mereix un total i absolut respecte.
Jaume Cabré, escriptor amb majúscules, conclou la seva magistral novel·la ‘Jo confesso’ amb un il·lustratiu: ‘dono per finalment inacabada aquesta obra’. Tota una declaració d’intencions, sobretot quan sabem que s’ha estat set anys treballant en el text. I és que si després de llegir una obra mestra, com penso que és ‘Jo confesso’, el mateix autor et diu que encara s’hauria pogut polir una mica més, n’hi ha realment per treure’s el barret. I jo, sens dubte, me’l trec i m'inclino davant aquesta recerca incansable de l'excel·lència que encarna en Cabré.
En síntesi, com a lector obsessiu que sóc i per ara simple aficionat a l’escriptura, tinc un enorme respecte i admiració per l’ofici d’escriptor i escriptora. Tant de bo com a societat atorguem l’espai i el reconeixement que es mereix la gent que fa que ajuntar paraules, de manera artesanal, esdevingui art.
Valgui doncs aquesta humil reflexió per a retre homenatge a l’ofici d’escriure, que no és altra cosa que el cultiu d'una mirada particular i necessària al també complicat ofici de viure.
En aquest context Catalunya té dret, i capacitat, per ser entre els patrons del vaixell, els que marquen la ruta, i duen el timó.
Aquest és el sentit d'algunes de les preguntes que alguns diputats i diputades catalans hem presentat a la Comissió. La raó és fer que aquesta institució, igual com el Consell, s'adonin que la lògica de l'Europa dels Estats, tal i com l'hem conegut fins ara, ha tocat fons.
Cal un nou model de gestió política, econòmica i territorial d'aquest projecte comú i compartit. I som molta gent que pensem que cal revisar les regles del partit, des de la seva base.
La solució passa per més Europa, i a la vegada per més justicia i racionalitat nacional.
És possible això? Esclar. És factible? Sens dubte. És juridicament viable? Per descomptat. De què depèn que ho aconseguim o no? Principalment de nosaltres, primer cal que ho vulguem, i seguidament que ens arremanguem, i ens hi posem.
Matiso, però: parlem del marc, del terreny de joc. Dins d'aquest nou espai que molta gent estem d'acord a construir, som i serem equips diferents, amb programes, estratègies i tàctiques diferents, on la confrontació política és inevitable. I és que, malgrat tot, la diferència ideològica no només és necessària, és també democràticament constructiva.
PREGUNTA 1
De: Raül Romeva i Rueda; Ramón Tremosa i Balcells; Oriol Junqueras Vies; Salvador Sedó i Alabart; Maria Badia i Cutchet; Raimon Obiols i Germa y Santiago Fisas Ayxela
Sobre: Europa de las Regiones.
Desde comienzos de la crisis en 2008 se debate en Europa sobre cómo fortalecer la gobernanza económica. Lamentablemente, como hemos visto en la última reunión del Consejo, son los jefes de Estados quienes toman decisiones en una noche, que luego la Sra. Merkel o el Sr. Sarkozy comunican. Es decir, todos los avances democráticos que habíamos conseguido con el tratado de Lisboa en cuanto a la representación de la Unión Europea, han quedado relegados frente a procesos de decisión intergubernamental.
Se le suma el agravante de que esta forma de tomar decisiones no considera en ningún momento la opinión de las regiones europeas ni de su ciudadanía. Esto es especialmente cuando se adoptan medidas económicas que luego son las regiones, en el caso de España las Comunidades Autónomas, las que deben aplicarlas sin tener capacidad de incidencia sobre la decisión tomada por los Estados.
La Europa cercana a la ciudadanía es aquella que reconoce las regiones y naciones en sus Estados y por tanto las incluye en los procesos de toma decisiones políticas. Por eso le preguntamos:
¿Cree el Consejo que con decisiones gubernamentales se está teniendo en cuenta las necesidades de las regiones Europeas?
De no ser así, ¿cree el Consejo que esta es una actitud poco democrática que a su vez puede alejar a la ciudadanía de la UE?
¿Está el Consejo dispuesto a incluir al Comité de las Regiones y en especial a aquellas regiones con competencias fiscales y legislativas en las negociaciones del próximo tratado intergubernamental sobre una nueva gobernanza económica?
PREGUNTA 2
De: Ramon Tremosa i Balcells, Raül Romeva i Rueda; Oriol Junqueras Vies, Santiago Fisas Ayxela;
Sobre: Posible inclusión de regiones de importancia sistémica en el proceso del Semestre Europeo
El 12 de julio 2011, el Consejo Europeo adoptó sus recomendaciones sobre los programas nacionales de reforma y sus opiniones sobre los programas de estabilidad y de convergencia en el marco del Semestre Europeo de 2011. Con la adopción de las recomendaciones específicas por país, para que los Estados miembros apliquen estas recomendaciones antes de tomar decisiones clave en el terreno presupuestario.
Este programa que se encuentra pues en su fase inicial, está siendo constantemente revisado con el objetivo de convertirlo en una herramienta eficaz para coordinar efectivamente los presupuestos de los Estados Miembros en Europa. Aún así, por el momento aún no tiene en cuenta el rol de las regiones con poderes fiscales y legislativos, ni su importancia vital en la lucha contra el déficit y la harmonización presupuestaria en Europa.
La OCDE1, en un estudio del año 2009, abordó esta temática concreta, y hizo público que las comunidades autónomas españolas son las responsables de aproximadamente el 30% del gasto en el Estado Español; en la República Federal de Alemania el nivel de gasto de los länds llega también a una cifra muy similar, así como en el caso de Bélgica.La coordinación es pues necesaria también con el nivel regional en algunos casos.
Este hecho queda subrayado cuando una región aplica medidas económicas de acuerdo con los estándares europeos, pero no tiene modo de recibir la aprobación de las instituciones europeas que las legitimaría, haciendo más difícil así que sus ciudadanos entiendan la importancia de tales medidas.
Cree la Comisión que sería útil la inclusión de algún mecanismo en el marco del Semestre Europeo que permitiera incluir a aquellas regiones con poderes fiscales y legislativos que tienen una importancia sistémica para toda la UE?
Cree la Comisión que es posible habilitar algún mecanismo voluntario para que aquellas regiones con poderes fiscales y legislativos que les concedan importancia sistémica puedan participar del proceso del Semestre Europeo?
No cree la Comisión que la participación en el Semestre Europeo por parte de dichas regiones con poderes fiscales y legislativos podría ser un incentivo racional y legitimador para aprobar las medidas de harmonización presupuestaria requeridas para conseguir una mayor coordinación a nivel europeo?
Amb motiu de les denúncies que rebem de diferents ONG i fent un seguiment de la lamentable situació que pateixen les persones migrades en situació irregular a Catalunya, l’Estat espanyol i a la Unió Europea, vaig presentar una pregunta escrita a la Comissió Europea demanant que reaccioni davant la situació de crisi humanitària que generen els Centres d'Internament d'Estrangers .
Confio que avui, 18 de desembre, dia Internacional de les persones migrades , sigui també un dia de lluita i reivindicació pel tancament definitiu dels Centres d'Internament d'Estrangers i per un món millor .
******
Con motivo de las denuncias que recibimos de diferentes ONGs y haciendo un seguimiento de la lamentable situación que sufren las personas migradas en situación irregular en Catalunya, España y en la Unión Europea, he presentado una pregunta escrita a la Comisión Europea pidiendo que reaccione frente a la sitaución de crisis humanitaria que generan los Centros de Internamiento de Extranjeros.
Esperamos que el próximo 18 de Diciembre, día Internacional de las personas migradas, sea también un día de lucha y reivindicación por el cierre definitivo de los Centros de Internamiento de Extrajeros y por un mundo mejor.
PREGUNTA de Raül Romeva i Rueda, Verdes/ALE a la Comisión Europea sobre la situación de los CIEs (Centros de Internamiento de Extranjeros) en España
Dadas las recientes denuncias de agresiones policiales en el CIE de Valencia bajo la campaña CIE no1 y considerando que el juzgado de instrucción n° 3 de Valencia iniciará una investigación sobre el tema.
Dado que no es la primera vez que se denuncian irregularidades y violaciones a los derechos humanos en los CIEs Españoles. Concretamente, es demoledor el Informe CEAR situación CIE en España2 donde se estudia la situación de 3 CIES: el Aluche (Madrid), Capuchinos (Málaga) y Zapadores (Valencia). En éste, se denuncia que el 40% de los entrevistados recibieron malos tratos y se documenta el hacinamiento en las celdas, la ausencia de inodoros, la falta de intimidad en baños, la ausencia de luz natural, la imposibilidad de tener acceso directo al fiscal o juez o solicitar asilo, entre otras denuncias. CEAR concluye que los CIES son agujeros negros del Estado de Derecho y pide su Cierre. Éste fue realizado por encargo de la Comisión Europea y con financiación del Fondo Europeo para los Refugiados el estudio DEVAS.
Considerando el Informe Anual de SOS Racismo 20103 que denuncia la creación de CIEs de manera improvisada en lugares inseguro e inhumanos, donde los retenidos no pueden denunciar la vulneración de sus derechos. La red Migreurop pide reiteradamente que se garantice el acceso por ley de la sociedad civil en los CIEs y su transparencia.
Sabiendo que la ONU llamó a España a regular los CIEs y garantizar las condiciones de vida de los retenidos, el acceso a la información, asistencia legal y atención médica en sus recomendaciones del documento publicado por el Comité para la Eliminación de la Discriminación Racial (CERD) en Marzo 2011. Visto que la Directiva de Retorno no ha mejorado la situación de personas irregulares en España, las que viven una situación de crisis humanitaria.
¿Conoce la Comisión el resultado del informe CEAR que ella misma financió?¿Ha hecho llegar alguna comunicación al Gobierno español al respecto? En caso contrario, ¿cómo garantizará el cumplimento de la Carta Fundamental de Derechos Humanos de la UE? ¿ Qué acciones tomará frente a la situación de crisis humanitaria en España?
He dit en vàries ocasions que un dels llibres que més m'ha impactat dels que he llegit darrerament és 'El Secret del meu turbant', d'Agnès Rotger i Nàdia Ghulam (Premi Prudenci Bertrana 2010, Columna). Es tracta d'una història que fa fredar, relatada d'una manera colpidora i a la vegada deliciosament humana.
Aquesta setmana hi he tornat a pensar, precisament per què en el marc de les resolucions d'Urgències que cada dijous de sessió plenària debatim i votem a Estrasburg, em va tocar ahir defensar la que havíem presentat els Verds/ALE en relació a la situació de les dones a l'Afganistà i el Paquistà.
La meva intervenció és aquesta:
I el text de la resolució que el meu grup vàrem presentar, i que jo vaig defensar, és que el segueix a continuació:
MOTION FOR A RESOLUTION on the Situation of Women in Afganistan and Pakistan by Nicole Kiil-Nielsen, Raül Romeva i Rueda, Jean Lambert, Franziska Katharina Brantner, Keith Taylor, Rui Tavares, Marije Cornelissen, Ulrike Lunacek, Jill Evans, Barbara Lochbihler on behalf of the Verts/ALE(B7‑0708/2011) European Parliament resolution on the Situation of Women in Afganistan and Pakistan
The European Parliament,
- having regard (...) A. whereas ten years after the so-called Petersberg Conference on Afghanistan in 2001 in Bonn, which laid the foundation of the ongoing partnership between Afghanistan and the international community, some progress has been achieved for women; whereas according to government figures over 4 million girls are attending school and higher education, 17% of civil servants are female; whereas more than 25% of Members of Parliament are women;
B. whereas however the improvements remain fragile and are often reduced to rhetoric; whereas female literacy rates and maternal and infant mortality rates remain among the worst in the world,
C. whereas Afghan women and girls continue to face endemic domestic violence, trafficking, forced marriages, including child marriages, and whereas the police, courts and other justice sector officials seldom address women's complaints of abuses, including beating, raping and other sexual violence, and those fleeing those hardships find themselves often in prison;
D. whereas the particularly abusive practice of 'Boad' continues to occur regularly, where a girl is being given to an aggrieved family to "compensate" for a committed crime, usually via the decision of a local Council,
E. whereas punishment by stoning or physical disfigurement of women accused of violating the repressive social codes of the Taliban and other insurgent groups are still a common occurrence, and whereas Afghan women with public roles have faced increasing attacks over the past two years, particularly in areas under Taliban control or influence,
F. whereas in government controlled areas, women have greater access to education, health care and work opportunities, whereas in areas heavily affected by insurgent groups, women face significant discrimination in terms of access to education, health care and economic and cultural opportunities,
G. whereas the security situation has deteriorated in the transitional areas with the result that programmes addressing women are being reduced or stopped for fear of women's safety and government employees are reportedly increasingly under threat
H. whereas widespread corruption has paralyzed the rule of law and whereas an accountable justice system is essential in order to advance the rights of women
I. whereas the few already existing women's shelters have come under sustained political pressure intended to restrict their activity,
J. whereas the EU has reaffirmed its commitment to building a strong long-term partnership based on mutual interests and shared values with Pakistan, supporting Pakistan's democratic institutions and civilian government as well as civil society,
K. whereas particularly in certain regions, Pakistani authorities also show a worrisome lack of protection for minorities and women against social injustice as has been underlined by court rulings such as the Pakistani Supreme Court decision of 21 April 2011, acquitting all but one of the six men accused of gang-raping Mukhar Mai on the orders of a village Council
L. whereas women and girls often continue to face domestic violence, trafficking, forced marriages, including child marriages, and being traded in settlement of disputes; whereas the police, courts and other justice sector officials seldom address women's complaints of abuses, including beating, raping and other sexual violence, and those fleeing those hardships find themselves often in prison;
M. whereas after the military coup in 1977 in Pakistan, all fundamental rights guaranteed in the 1973 Constitution were suspended, including the right to be free of discrimination on the basis of sex,
N. whereas subsequently a series of laws were introduced codifying women's status as subordinate in law, including the Hudood Ordinances and the Law of Evidence which violate the status and rights of women,
O. whereas a number of other discriminatory laws against women exist in Pakistan which need to be revised, including the Muslim Family Law Ordinance, the West Pakistan Family Court Act, the Child Marriage Restraint Act, the West Pakistan Dowry (Prohibition on Display) Act and the Dowry and Bridal (Restriction) Act,
Afghanistan
1. Welcomes the fact that Afghanis, especially women, have a better access to services, including education and health, than ten years ago at the time of the Petersberg Conference in Bonn that marked the end of the Taliban regime of gender apartheid,
2. Expresses however its disappointment, that the conclusions of the Bonn Conference seems barely concerned with the continuing high level of repression against women and girls in Afghanista,
3. Acknowledges that the Afghan constitution grants women equal statusomen, guarantees women a quarter of parliament seats and has allowed for the establishment of a Ministry for Women's Affairs; welcomes the fact that after the last election, women garnered more seats than granted under the quota and women now fill 9 percent of all decision making and policy positions within the Afghan government;
4. Is deeply concerned that Afghan women and girls continue to be victims of domestic violence, trafficking, forced marriages, including child marriages, and of being traded in settlement of disputes; urges the Afghan authorities to ensure that the police, courts and other justice sector officials follow up on women's complaints of abuses, including beating, rape and other sexual violence;
5. Is particularly worried that women in certain areas continue to face punishment by stoning or physical disfigurement when accused of violating the repressive Taliban social codes;
6. Calls on the government the end the practice of incarcerating women for wanting to evade abusive situations and instead to increase the number of shelters for women and children in the country and urges the EU to grant continuous support for such installations;
7. Underlines the importance of the request of Afghan women's organizations that the Afghan security forces should not only be trained in counterinsurgency, but also in law and order, community safety and protecting women and children from abuse;
8. Calls in the Afghan Government to increase the number of women in the security forces, in the judiciary and in the Supreme Court Executive Council;
9. Insists that women's essential contribution to household and community conflict resolution should be put to value and that the number of the seats for women on the High Peace Council and Provincial Peace Councils should be considerably increased;
10. Urges those women leaders and women's organizations should be included in the design, monitoring and evaluation of the provincial security indicators;
11. Calls on the Afghan government to develop clear reporting mechanism to follow up on the implementation of the various international treaties and conventions it has ratified;
12. Supports the suggestion by Women's rights organizations to establish a mixed international and Afghan War Memory Commission to document the various human rights violations, war crimes and transgressions during the last 30 years of war;
13. Suggests that the EEAS support the establishment of a government/civil society working group to develop oversight over rights compliance for all mining and extractive industries tenders/companies/works in order to prevent and if necessary mitigate potential rights abuses of communities, and thus affecting notably women and children;
14. Urges that funding for community programs in the context of the Afghanistan Peace and Reintegration Program should concentrate on projects that have an immediate effect on women and women's groups should continue to receive priority funding;
15. Calls on the international community to design transitional measures of the reinsertion of combatants as family packages, as opposed to measures geared towards the fighter only;
16. Calls in the EU to support people-to-people contacts between Pakistani and Afghani women to increase bridge building between the two countries;
Pakistan
17. Express deep concern that Pakistan's criminal justice system remains deeply flawed when it comes to the protection of women's rights and to prosecuting violence against women;
18. Calls on the Pakistani government to put into place mechanisms which would allow local and regional administrations to monitor the conduct of informal village and tribal councils and to intervene in instances where they have acted beyond their authority;
19. Calls on the Pakistani government to re-introduce the fundamental rights of the 1973 constitution which were suspended after the military coup of 1977, including the right to be free of discrimination on the basis of sex;
20. Urges the government to review its legislation with regard to women's rights which was introduced after the military coup, in particular the Hudood Ordinances and the Law of Evidence which violate the status and rights of women, making them subordinate in law;
21. Calls on the government to review a number of other discriminatory laws against women, namely the Muslim Family Law Ordinance, the West Pakistan Family Court Act, the Child Marriage Restraint Act, the West Pakistan Dowry (Prohibition on Display) Act and the Dowry and Bridal (Restriction) Act;
22. Instructs its President to forward this resolution to the EU High Representative for Foreign and Security Policy, the Council, the Commission, the governments of the Member States and the governments and parliaments of Afghanistan and Pakistan.
COMUNICAT DE PREMSA - Estrasburg, 14 desembre 2011
Acord de UE-Marroc / Sàhara Occidental El Parlament Europeu rebutja donar consentiment a ampliació Acord de Pesca UE-Marroc
En una votació històrica el Parlament Europeu ha rebutjat donar avui el seu consentiment a l'ampliació del controvertit Acord de Pesca UE-Marroc. L'Eurodiputat d'ICV i vicepresident de Verds / ALE, Raül Romeva i Rueda, ha explicat:
"Des Verds / ALE celebrem el resultat de la votació (326 en contra de l'acord, 296 a favor). Després de mesos de negociacions, deliberacions i debats tensos i complexos enmig d'una dura pressió de part d'alguns governs, com el marroquí i l'espanyol, al final la majoria del Parlament ha respost de forma coherent i justa al rebutjar aquest Acord.
"Donar suport aquest acord hauria anat en contra del dret internacional i hauria suposat una bufetada als drets del pobles sahrauí. Hi havia tres motius pels quals vam defensar el vot negatiu: el jurídic, l'ecològic i l'econòmic. Jurídicament perquè el Marroc estava negociant amb uns recursos que no li pertanyen ja que les aigües del sàhara occidental són de fet un territori ocupat i per tant l'acord ignora els drets del poble sahrauí, violant així el dret internacional. Ecològicament perquè els acords de pesca haurien de realitzar-se sobre estocs que comptin amb excedents, mentre que els d'aquella zona pateixen de sobrepesca. I econòmicament perquè la rendibilitat de l'acord s'ha demostrat el pitjor dels d'aquest tipus i suposa un malbaratament per als comptes europees.
Per tot això crec que el vot d'avui corregeix un error històric i estableix un precedent per a futurs acords, sigui amb el Marroc o amb un altre país, ja que posa de manifest la importància dels drets humans al negociar ".
Aquesta és la meva intervenció del dilluns:
En CAST:
COMUNICADO DE PRENSA - Estrasburgo, 14 de diciembre 2011
Acuerdo de UE-Marruecos/ Sahara Occidental El Parlamento Europeo rechaza dar consentimiento a ampliación Acuerdo de Pesca UE-Marruecos
En una votación histórica el Parlamento Europeo ha rechazado dar hoy su consentimiento a la ampliación del controvertido Acuerdo de Pesca UE-Marruecos. El Eurodiputado de ICV y vicepresidente de Verdes/ALE, Raül Romeva i Rueda, explicó:
"Desde Verdes/ALE celebramos el resultado de la votación (326 en contra del acuerdo, 296 a favor). Tras meses de negociaciones, deliberaciones y debates tensos y complejos en medio de una dura presión de parte de algunos gobiernos, como el marroquí y el español, al final la mayoria del Parlamento ha respondido de forma coherente y justa al rechazar dicho Acuerdo.
"Apoyar dicho acuerdo hubiera ido en contra del derecho internacional y hubiera supuesto una bofetada a los derechos del pueblos saharaui. Había tres motivos por los cuales defendimos el voto negativo: el jurídico, el ecológico y el económico. Jurídicamente porque Marruecos estaba negociando con unos recursos que no le pertenecen puesto que las aguas del sahara occidental son de hecho territorio ocupado y por tanto el acuerdo ignora los derechos del pueblo saharaui, violando así el derecho internacional. Ecológicamente porque los acuerdos de pesca deberían realizarse sobre estocs que cuenten con excedentes, mientras que los de aquella zona sufren de sobrepesca. Y económicamente porque la rentabilidad del acuerdo se ha demostrado el peor de los de este tipo y supone un despilfarro para las cuentas europeas.
Por todo ello creo que el voto de hoy corrije una error histórico y sienta un precedente para futuros acuerdos, sea con Marruecos o con otro país, y pone de manifiesto la importancia de los derechos humanos al negociar".
In ENGL
EU-Morocco fisheries agreement/Western Sahara
EP rejects shameful agreement; Commission must go back to drawing board
The European Parliament today voted not to give its consent to a controversial EU-Morocco fisheries agreement (1). The Greens warmly welcomed the outcome of the vote and called on the Commission to come forward with a revised proposal under which the waters of Western Sahara are excluded from the EU-Morocco fisheries agreement. After the vote, Green fisheries spokesperson Raül Romeva said:
"Today's vote to reject the controversial EU-Morocco fisheries deal sends a strong message that the EP will not accept any deal that ignores the rights of the people of Western Sahara and is in conflict with international law. The European Commission must now go back to the drawing board. Any future EU-Morocco fisheries agreement must exclude Western Saharan waters, over which the Moroccan government has no rights. This agreement is a shameful stain on EU foreign policy and it is time it was consigned to the past."
(1) The EU Commission is seeking to renew the EU-Morocco fisheries agreement, which would again give the EU the right to fish in Western Saharan waters despite the fact the government of Morocco has no right to sell the resources of the non-self-governing territory of Western Sahara under international law. With the previous agreement having expired in February this year, the Commission has proposed a temporary extension. This was today rejected by the EP. The Commission will now have to come forward with a proposal for a new agreement once the current extension expires.
