La dinàmica global en favor d'un Green New Deal està assolint cada cop més impacte. Recentment ha estat el Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) qui ha publicat un extens informe al respecte. Hi han participat persones expertes de l'Agència Europea del Medi Ambient, OIT, FMI, OCDE, UNCTAD, PNUD, PNUMA, FAO, Banc Mundial i l'Oficina del Secretari General. Amb aquest informe es pretén influir en favor que en la propera reunió del G20 adopti un compromís ferm en favor del New Green Deal: http://www.unep.org/GC/GC25/Docs/ED-POLICY-STAT-FEB2009.pdf
Recomano la següent reflexió de Pablo Martinelli, publicada a Treball, num 178.
ZAPATERO, LA CRISIS FINANCIERA Y LA BANCA ESPAÑOLA, per Pablo Martinelli, de la European University Institute, Florència
Ante una crisis del sistema financiero, un gobierno responsable tiene dos obligaciones fundamentales: la primera es evitar la quiebra de las entidades financieras y la segunda evitar en lo posible que la crisis se transmita a la economía real. El Gobierno británico ha intervenido con un paquete de 500 millones de libras (unos 620 millones de euros): ha extendido avales a la banca por 250 millones, ha concedido crédito a corto plazo por 200 millones y ha entrado en el capital de las principales entidades del país inyectando capital por 50 millones de libras, destinadas a la adquisición de acciones de las mismas. Esto evitó el colapso del sistema financiero aunque no ha sido suficiente como para asegurar el restablecimiento del crédito. Ante esto, el Gobierno británico ha adoptado un segundo plan, y según parece entrará en vigor a finales de enero, la nacionalización completa de las principales entidades financieras del país será una realidad a mediados de 2009. De este modo, se ha asegurado el cumplimiento del primer objetivo y se ha dotado de los instrumentos necesarios para cumplir el segundo. Si quieres salvar a la banca y hacer que ésta siga concediendo crédito, cómprala (por supuesto esto es costoso, pero siempre podrás revenderla en tiempos mejores, como hizo el Gobierno sueco para afrontar la crisis bancaria de principios de los ’90). (segueix...)
Constato
amb preocupació que sovint molts dels nostres mitjans de comunicació,
així com diversos representants polítics i socials, dediquen més temps
a qüestionar la necessitat d'afrontar els objectius per a la reducció
d'emissions de gas hivernacle i la legislació necessària en relació a
les normes sobre qualitat de l'aire, l'aigua, les emissions dels
vehicles, ectètera...., que no pas a explicar per què aquestes mesures
són necessàries, quines són les conseqüències de no aplicar-les, i,
sobretot, quins són els enormes beneficis, individuals i col.lectius,
de la seva aplicació. Això provoca que algunes decisions públiques
acabin essent del tot inconsistents i incoherents amb els objectius que
volem, o diem voler, perseguir.
Per exemple, mentre cridem a tort i a dret que cal reduir les emissions de gasos o que cal invertir en innovació i energies renovables, les institucions de l'Estat espanyol, així com les europees, aposten per construir centrals elèctriques basades en el carbó i per promocionar l'energia nuclear.
En un moment en què el treball (o la seva manca) és la principal preocupació de la majoria de la població és fonamental apostar per víes de formació i reciclatge laboral que tinguin en compte els veritables reptes ambientals globals. Es tracta, per tant, d'apostar pel 'Treball verd'.
Actualment es fa difícil calcular el nombre de persones que treballen en l'anomenat 'àmbit laboral verd'. La Comissió Europea calcula que la eco-indústria a la UE suposa un 2.2% del Producte Interior Brut de la UE, comporta una facturació anual de 227.000 milions d'euros i ocupa, actualment, 3,4 milions de persones a temps complert. El problema amb aquestes dades, però, és que moltes d'aquestes feines estan relacionades amb la gestió d'enormes quantitats de residus i de contaminació, enlloc de promoure'n la reducció. Així doncs, cal preguntar-nos quants d'aquests llocs són veritablement coherents amb una política laboral verda.
El debat avui, per tant, consisteix a apostar per generar llocs de treball basats en un veritable canvi de mentalitat global, però també nacional.
A les properes eleccions europees ens juguem, sobretot, com enfocarem des de les institucions europees, i amb quines majories i minories, sortir de la triple crisi en la qual ens trobem immersos (econòmica, ecològica i energètica). El tema no és menor. Recomano a qui encara cregui que el debat entre esquerres i dretes està superat que faci un cop d'ull als debats que tenim al Parlament Europeu. I és que front la crisi que afecta milions de famílies i petites economies hi ha moltes propostes, però no totes són igualment efectives, ni, diguem-ho clar, totes tenen les mateixes intencions. Ahir, per exemple, el President de la Comissió Europea enunciava que dotarà amb 5.000 milions d'Euros el Pla de Recuperació de UE. D'aquests 5.000 milions, està previst que 3.500 es destinin a finançar projectes relatius a l'àmbit energètic. El diable, però, es troba en els detalls. I és que el finançament proposat per fer front a la dimensió energètica de la crisi és insuficient i desequilibrat a parts iguals. Els 3.500 milions d'Euros del paquet energètic es divideixen de la següent manera: 3.000 milions per a carbó i gas (clarament excessiu i contraproduent) i uns 500 milions per a la eòlica. No totes les apostes energètiques són igualment eficaces per fer front a la crisi econòmica, així com no totes són igualment adequades per tal de fer front a l'altre gran repte mundial actual: l'escalfament global. Per altra banda, no existeixen respostes exclusivament catalanes per aquest dilema, és cert. És en el marc europeu que hem de treballar. Però no podem negar que hi ha manifestament una aportació catalana específica que cal fer sense complexes (entre d'altres, per exemple, les 73 mesures per fer front a la contaminació que inclouen els tan controvertits 80 km/h o la velocitat variable). Les propostes catalanes per fer front a la triple dimensió de la crisi (econòmica, ambiental i energètica) s'han de fer sentir en l'àmbit europeu, també en l'europarlamentari. No obstant no oblidem una cosa essencial: tant l'aportació catalana com la dimensió europea responen, fonamentalment, a la correlació de forces que tenen els diferents projectes polítics, resultants, uns de les eleccions al Parlament de Catalunya (previstes novament pel 2010) i al Parlament Europeu (juny 2009). I és que, malgrat que són dues eleccions diferents, estan altament relacionades. En ambdues ens juguem qui, i de quina manera, haurà de liderar la sortida de la crisi. A escala europea, el meu negociat, portem anys patint les conseqüències del predomini de certes lògiques dretanes i lliberals. El darrer exemple el tenim en la proposta d'ahir de Barroso en relació al Pla de Recuperació: (segueix...)
Europa front la crisi (de Raül Romeva, per a Crònica.cat)
Les perspectives de l'economia espanyola presentades la setmana passada pel vicepresident del govern, Pedro Solbes, signifiquen una dràstica revisió a la baixa de l'escenari macroeconòmic previst en els pressupostos Generals de l'Estat per al 2009. L'atur creix fins el 16% (al tercer trimestre de 2008 va ser de l'11.3%). Això suposa que l'atur pot créixer fins a quatre milions de persones. Per altra banda el PIB caurà fins l'1.6% i el Dèficit Públic se situarà fins el 6%. Víctima del seu optimisme antropològic (com el defineix en Joan Herrera), el president Rodríquez Zapatero preveu que l'any 2010 l'ocupació iniciarà la recuperació. Però diferents anàlisi internacionals valoren ue la crisi a Espanya tindrà efectes més intensos i la sortida s'allargarà més que a la resta de països europeus. Fa pocs dies la Comissió Europea feia pública la previsió d'una taxa d'atur per al conjunt de l'Estat del 19% per al 2010 (4.5 milions de persones aproximadament).
Amb aquest escenari, i davant la immediatesa d'eleccions al Parlament Europeu, se'm fa molt difícil pensar en un tema que no sigui la crisi, i especialment la necessitat de fer-hi front, com a protagonista del debat pre-electoral, així com durant la campanya.
Se'm fa difícil imaginar, en definitiva, una qüestió més punyent per convertira-la en eix central de la discussió i la confrontació política a escala europea. I és que, es miri com es miri, el futur de la construcció europea passa per la construcció de l'Europa Social i l'aprofundiment de la cohesió social a escala europea. Ni tots els partits hem tingut la mateixa actitud al llarg d'aquests anys en les discussions europarlamentàries, ni, encara menys, tots compartim la mateixa visió de com ha d'avançar Europa, també, en la seva dimensió econòmica i social.
Només a tall d'exemple, si Europa no s'ha dotat encara de les estructures institucionals ni dels instruments econòmics necessaris per fer front a la crisi a escala europea és per què ni a escala del Consell ni al Parlament Europeu comptem ara com ara amb les majories necessàries per fer-ho. Les eleccions del proper mes de juny suposen una nova oportunitat per capgirar, democràticament, aquesta realitat. No la desaprofitem.
JOAN HERRERA Y RAÜL ROMEVA (publicat a El Pais el 22/12/2008)
Hace unas semanas, Europa asistió confiada a la caída del
sistema financiero norteamericano. La solidez del sistema europeo iba a salvar
a Europa del hundimiento, permitiendo una pronta recuperación económica.
Barroso llegó incluso a afirmar que estábamos "más cerca del final de la
crisis que del principio".
Todo ello cambió cuando empezaron a caer los bancos
europeos y, peor aún, cuando Europa se despertó impotente sin ningún mecanismo
conjunto de reacción para afrontar unas caídas que eran de indudable ámbito
europeo. Los gobiernos nacionales reaccionaron de forma conjunta frente a la
impotencia de las instituciones de la Unión, siendo la colaboración del Benelux
el primer paso. Ante esta situación tuvo que ser Francia, como presidenta de
turno, la que conminara a sus socios comunitarios a elaborar un plan conjunto
de acción. (Habría que preguntarse aquí qué habría ocurrido si la presidencia
hubiera estado en manos de un país pequeño con más dificultades de movilizar al
conjunto de países.) El caso es que fue la carencia de estructuras comunitarias
de gobierno económico lo que dejó a Europa en la estacada frente a la crisis. (segueix...)
La votació d'avui en relació a la Directiva sobre el Temps de Treball (65h) comporta un doble missatge: 1) Atura una aberració com era la proposta de Directiva del Consell sobre el Temps de Treball o de les 65h (ara la Comissió haurà de revisar la proposta), i 2) posa de manifest que s'han acabat els temps en què el Parlament Europeu actuava simplement com avalador de les decisions del Consell. El Parlament ha representa la voluntat de la ciutadania, una voluntat plural i amb una correlació de forces diferent de la del Consell (governs). Cada cop més (i ja en van unes quantes) el Consell ha de fer front a una nova realitat: el Parlament té opinió pròpia, i es la decisió dels ciutadans i ciutadanes qui la determina, a través del seu vot. I el Consell ha de començar a acceptar que aquesta opinió, la del Parlament, és, almenys, tan important com del Consell, i fins i tot més legítima que la seva, ja que el Parlament és la única institució europea escollida directament per la ciutadania. En aquesta victòria, com en d'altres, hi ha hagut un enorme treball de convicció, membre a membre. Una feina que seria molt més senzilla si les majories fossin diferents, és a dir, més progressistes. És important tenir-ho present ara que s'acosten, novament, les eleccions europees (juny 2009). Sigui com sigui, la votació d'avui suposa una clara i contundent victòria de l'Europa Social. Que en el futur puguem gaudir de noves victòries similars dependrà, insisteixo, de totes i tots plegats, dels partits per descomptat, però també de la ciutadania, quan toqui exercir, novament, el nostre dret a vot. (segueix...)
Aquest matí he participat en una massiva manifestació a Estrasburg en favor de l'Europa Social i en contra de la Proposta de Directiva sobre el Temps de Treball del Consell , la qual hem de votar demà al Parlament Europeu. En tornar de la Manifestació hem fet la següent nota:
L’eurodiputat d’ICV insta a les forces progressistes al Parlament Europeu a votar demà en contra de la Directiva del Temps de Treball
Raül Romeva assisteix a la manifestació contra la Directiva de les 65 hores a Estrasburg
L’eurodiputat d’ICV adscrit al Grup dels Verds/ALE, Raül Romeva, ha assistit aquest matí a la manifestació contra la Directiva del Temps de Treball que ha tingut lloc a Estrasbourg (França). La manifestació, promoguda per la Confederació Europea de Sindicats (CES), ha significat una reivindicació global dels drets dels treballadors i treballadores europeus. “Avui hem sortit al carrer per denunciar l’amenaça a l’Europa Social i la vulneració de drets fonamentals dels treballadors i treballadores”, ha explicat Romeva. (segueix...)
Darrerament estan proliferant les campanyes per internet que ens demanen als diputats i diputades que votem a favor o en contra d'una determinada proposta de Directiva. Crec que això demostra el creixent grau d'interès per tot allò que passa a les instituciones europees i, en concret al Parlament Europeu. I més important encara, posa de manifest que la gent és conscient que el Parlament, i per tant els qui en som diputats i diputades, tenim una gran responsabilitat a l'hora de fer la nostra feina que, com a mínim, reclama d'una gran transparència i d'una no menys important rendició de comptes. En aquest sentit, i havent rebut ja nombroses cartes que em demanen que voti en contra de la proposta de Directiva sobre el Temps de Treball (la ja coneguda com la de les 65 hores), adjunto a continuació la resposta que envio a les persones que es dirigeixen a mi amb aquesta petició: (segueix...)
Dimecres votarem una nova Directiva pol.lèmica: la Directiva sobre el Temps de Treball (més coneguda com la de les 65 hores). Es tracta de la Segona Lectura d'una peça legislativa crucial pel dret laboral. El resultat que en surti és fonamental i a hores d'ara he de dir que no tinc gens clar com estan les majories (el lobby de pressió, per tant, segueix essent molt important). El procés de revisió de la Directiva existent va començar l'any 2004 després que els tribunals haguessin hagut de respondre davant diverses denuncies relatives al temps de guàrdia (on-call time). Al Parlament Europeu vàrem concloure la nostra feina en Primera lectura el mes de maig de 2005. La Directiva va quedar bloquejada al Consell durant 4 anys a instàncies del Regne Unit. El mes de juny de 2008 el Consell va acordar un text i va publicar la Posició Comuna. Des de la nostra perspectiva (ICV, Grup Verds/ALE) aquesta Posició Comuna és realment dolenta. No recull pràcticament cap de les propostes que vàrem fer al Parlament Europeu. El Comitè d'Afers Socials i Ocupació del Parlament Europeu (EMPL) va adoptar el mes de novembre la seva postura en 2a lectura en el marc de l'informe Cercas (PSOE). EMPL va retornar el debat als termes en què l'haviem deixat el mes de maig de 2005 (no sense haver-ne fet una important lluita política). Ara toca votar en plenària, on alguns diputats i diputades tenim intenció de defensar la postura del Parlament tal i com va sortir de la primera lectura, és a dir, abans de passar pel filtre (i la perversió) del Consell en adoptar la seva Posició Comuna. Les majories són poc clares encara, i el problema afegit és que, en tractar-se de Segona Lectura, ens calen 393 vots per tal de fer passar les diferents esmenes del Comitè EMPL. En concret, alguns dels aspectes que conté la proposta actual de Directiva i que pretenem eliminar són: (segueix...)
Acabo de participar en la marxa/concentració en contra de l'ERO (Expedient de Regulació d'Ocupació) previst per a l'empresa de DELPHI a Sant Cugat. Ara fa un parell d'anys em vaig reunir, aquest cop a Brussel.les, amb les delegacions sindicals de DELPHI Càdiz, la casa mare, afectats llavors per un procés de deslocalització de l'empresa. La crisi és global, sí, però els efectes de la mateixa són clarament de caràcter local. DELPHI n'és un clar exemple. En aquest sentit, em sembla oportú recordar la recentment adoptada Declaració de Sabadell . Adjunto el text sencer més avall: (segueix...)
Keynes is back? Maybe, but ... (per a cronica.cat)
La crisi dispara opinions de tota mena: algunes autojustificatives, d'altres d'autocrítiques, i fins i tot n'hi ha de propositives. Qui més qui menys mirem de fer les nostres anàlisi i les nostres propostes (a ICV fa temps que hi ha una comissió especial que hi treballa i que acaba d'engegar una campanya específica prou explícita: contralacrisi.cat). També a escala europea proliferen articles i propostes. Trobo interessant, per exemple, la lectura del darrer número de la revista Política Exterior, i més concretament de l'article principal: Europa al borde de la recesión. El regreso de J.M. Keynes. L'article, en un to clarament optimista, estableix que les actuals mesures de rescat del sistema bancari a Estats Units i Europa, traduïdes en intervencions i nacionalitzacions de bancs i acompanyades d'una massiva injecció de liquidesa en els mercats de capitals per part dels bancs centrals, suposen una avantsala d'allò que queda per venir: el retorn del keynessianisme.
El cas és que, certament, economistes neokeynessians com el recentment guardonat amb el Nobel d'Economia, Paul Krugman, o el mateix comissari europeu d'Economia, Joaquín Almunia, estan d'acord en què, per tal d'aturar la recessió que s'acosta, els països desenvolupats han d'apostar per estímuls fiscals i una major regulació financera. (segueix...)
Adjunto el vincle de la campanya contralacrisi.cat, que ha iniciat ICV (amb grup al Facebook inclòs), i que té com a objectiu posar sobre la taula propostes concretes per fer front a la crisi des d'una perspectiva d'esquerres i ecologista: Avui estem vivint una crisi estructural del capitalisme, una crisi que té implicacions a nivell social, energètic i alimentari. Des d'ICV presentem cinc idees contra la crisi que han de servir perquè les conseqüències d'aquesta greu situació econòmica no recaiguin sobre els treballadors i les treballadores, sobre els i les més febles:
* 1.Defensem els drets socials.
Necessitem pressupostos socials Davant la situació de crisi econòmica cal defensar els drets dels treballadors i de les treballadores. La crisi no pot servir d'excusa per retallar les prestacions socials. No acceptarem que la solució a la crisi sigui menys salaris, menys estabilitat a la feina i abaratir el cost dels acomiadamaments. Alhora, (segueix...)
Des de fa setmanes els diputats i diputades del Parlament Europeu estem rebent milers de missatges provinents tant de persones individuals com de consistoris municipals, amb signatura de l'alcalde o alcaldessa inclosa (veure més avall) instant-nos a votar en contra de la proposta de Directiva sobre el Temps de Treball que preveu ampliar les setmanes laborals fins a 65 hores i que suposa un greu atemptat en aspectes fonamentals de la lluita social i sindical com són la negociació col.lectiva o la veritable conciliació entre les vides personal i laboral. Ahir, milers de persones es van mobilitzar arreu d'Europaen favor d'un Treball Digne en la Jornada Mundial del mateix. En les manifestacions respectives es va fer també una crida ciutadana a no acceptar aquesta proposta de Directiva. El volum de missatges rebuts m'impedeix respondre un a un, però tant els missatges com la movilització europea mereixen que posi de manifest el meu posicionament. I aquest és ben simple: missatge rebut, prenc nota i, com que estic d'acord amb la petició i la reivindicació que feu, obraré en conseqüència. (podeu trobar d'altres reflexions en relació a aquest assumpte en la categoria Europa social d'aquest bloc)(segueix...)
Finalment els governs belga, holandès, francès i alemany, a més a més del dels Estats Units, han hagut de sortir al pas i 'actuar' per salvar el coll a alguns gurus econòmics de 'happy banking'. El cas espanyol és una mica diferent, pel que sembla, almenys de moment, i la fortalesa del seu sistema financer permet una mica més d'aire. Però fins quan? I més important encara, a costa de qui?.
Antoni Serra Ramoneda, escrivia ahir a El Periódico una interessant columna (Economia real i economia financera) en què abordava la situació financera tan comentada actualment. Sempre segueixo amb atenció les coses que comenta Serra Ramoneda. Serà per l'afecte que li tinc des que va ser professor meu a la Facultat d'Econòmiques de la UAB. Deia Serra Ramoneda: 'Mereixen un bon suspens els polítics que van donar ales al sector immobliari'. També el Catedràtic de Política Econòmica de la UB, Antón Costas, insistia en l'entrevista que li feien al 30' de diumenge en el fet que el problema de fons era que durant massa temps s'havia menystingut el paper de l'estat i que ara, en canvi, es demostrava que no només era útil, sinó que resultava fonamental (veure també altres reflexions d'aquest Catedràtic com la que publicava fa un any a El Pais El Talón de Aquiles del Nuevo Capitalismo).
En suma, sembla ser que la regulació no és tan negativa (segueix...)
Sembla que els temps en què el Parlament Europeu arribava fàcilment a consensos sobre tot s'han acabat. I això no és necessàriament dolent. Vol dir que el Parlament està començant a funcionar com un Parlament de debò, on hi ha debat polític, confrontació de projectes, i, per tant, no sempre és possible l'acord. Ahir es va posar de manifest en la votació relativa al Programa d'Acció de la Comissió, i avui ha tornat a succeir a l'hora de votar una postura del Parlament sobre el Paquet Social (veure més avall). Tot plegat és important a les portes d'unes eleccions, les de juny de 2009, que hauran de determinar el color polític, les majories i les minories del proper Parlament. És evident que cada cop més votar en aquestes eleccions resulta clau per determinar la música i la lletra de les normatives comunitàries que, al cap i a la fi, s'han d'acabar aplicant després a l'Estat i a Catalunya. Per això és molt important que tant els partits com els mitjans facin cada cop més un esforç per treballar i comunicar millor els debats i els textos, legislatius o no, que s'aproven a Brussel.les, per tal de posar de manifest l'existència de diferents projectes, i, en conseqüència, per ajudar la ciutadania a escollir en el moment que toqui fer-ho, entre uns o altres. Sigui com sigui, la inhibició davant les institucions europees resulta, cada cop, més, perillosa i contraproduent. Adjunto, a tall, d'exemple, les diferents propostes de Resolució que els Grups han presentat en relació el Paquet de Mesures Socials: B6-0376/2008(PPE), B6-0378/2008(UEN) , B6-0379/2008 (GUE/NGL), B6-0427/2008(ALDE), B6-0429/2008(Verts/ALE), B6-0433/2008(PSE). Vosaltres mateixos/es: llegiu, compareu, i trieu. (segueix..)
Un dels informes que toca votar avui a Brussel.les és el de Poul Nyrup Rasmussen (A6-0338/2008) - Fondos especulativos y capital de riesgo que contiene las recomendaciones de la Comisión sobre los fondos especulativos y capital de riesgo [2007/2238(INI)]. Després de llargues discussions en la Comissió d'Afers Monetaris, i també en el si del nostre grup, es va imposar la voluntat expressada per uns quants de nosaltres de votar en contra de l'informe en qüestió degut, sobretot, a que pel camí, i degut especialment a les pressions dels conservadors i lliberals, s'havien quedat fora nombroses de les propostes interessants que la versió original tenia. El cas és que actualment constatem com diversos sistemes de fons especulatius i de capital risc operen de manera desregulada al costat d'institucions més regulades com els fons de pensions, companyies d'assegurances, bancs, etcètera. Tenint en compte que existeix una gran interdependència entre els diferents actors financeres, i que (segueix...)
Tothom sembla d'acord en què l'economia mundial està entrant en fase 'crack'. On no hi ha acord, però, és en quines en són les causes, i per tant les sortides. Lògic, per altra banda, ja que molts dels qui el lamenten, el crack, en són els directes responsables. I assumir que 'el sistema neolliberal' falla en essència, quan sempre han dit que no hi havia alternativa 'al sistema neolliberal' costa, i molt. Sigui com sigui, de les moltes aproximacions possibles a l'assumpte trobo especialment interessant la que acaba de publicar el Green New Deal Group, emmarcat en la New Economics Foundation. En el seu informe A Green New Deal. Joined-up policies to solve de triple crunch of the credit crisis, climate change and high oil prices, pensat sobretot per a la situació al Regne Unit, però amb plantejament clarament exportables a d'altres realitats, aquest grup d'experts analitza la situació i aporten algunes propostes per sortir-nos-en. Llegint-les, però constatem, que no tots els lideratges polítics, socials o mediàtics ens hi conduiran. I és que, al cap i a la fi, no n'hi ha prou amb propostes, cal tenir els lideratges adequats. Però aquests no surten del no res, s'han de construir, treballar i adequar a les circumstàncies. Quasi res... (segueix...)
Malgrat que sóc a Brussel.les, estic pendent amb gran interès d'un dels debats que tindran lloc avui al Congrés de Diputats, a Madrid, en relació a la dues proposicions no de Llei signades pel PSOE i per IU i ICV, respectivament, en les quals coincideixen a demanar a la Cambra Baixa que expressi el seu rebuig a la iniciativa d'ampliar la jornada setmanal a 65 hores que va impulsar el Consell de Ministres d'Ocupació i Política Social de la UE el passat mes de juny, amb l'abstenció del govern socialista espanyol. L'eventual rebuig del Congrés s'afegirà a les ja nombroses declaracions institucionals municipals que setmanalment ens arriben als/les eurodiputats/des rebutjant la iniciativa. Més enllà del fet que la Directiva, si s'aprovés, suposaria una important passa enrera en aspectes fonamentals del dret laboral europeu (per exemple el principi de negociació col.lectiva, reconegut a la mateixa Constitució espanyola), (segueix...)
Després de molt de temps de gairebé només publicar articles laudatoris i acrítics amb la construcció europea, sembla que els diaris, alguns en particular, comencen a acollir signatures d'europeístes crítics. Poc a poc guanyen espai mediàtic arguments i propostes que fa tan sols uns mesos eren, sinó menyspreats i calumniats, sí ignorats. Però és que les evidències són cada cop més flagrants. La Directiva de l'ampliació de la setmana laboral (65 hores) ja ha desfermat una sèrie de mobilitzacions com feia temps que no es veia a escala europea. Així, per Internet fa temps que circula la campanya ¿65 horas? ni de coña, la qual també compta amb un grup específic a Facebook. Aquesta campanya és només un exemple que posa de manifest com, efectivament, el model social europeu està en crisi, i les fórmules proposades fins ara no només no són la solució, sinó que sovint són el problema. I els principals responsables, deixeu-m'ho dir, són els governs dels Estats, ancorats en una (segueix...)
Europa front la crisi (de Raül Romeva, per a Crònica.cat)
La votació d'avui en relació a la Directiva sobre el Temps de Treball (65h) comporta un doble missatge: 1) Atura una aberració com era la proposta de Directiva del Consell sobre el Temps de Treball o de les 65h (ara la Comissió haurà de revisar la proposta), i 2) posa de manifest que s'han acabat els temps en què el Parlament Europeu actuava simplement com avalador de les decisions del Consell. El Parlament ha representa la voluntat de la ciutadania, una voluntat plural i amb una correlació de forces diferent de la del Consell (governs). Cada cop més (i ja en van unes quantes) el Consell ha de fer front a una nova realitat: el Parlament té opinió pròpia, i es la decisió dels ciutadans i ciutadanes qui la determina, a través del seu vot. I el Consell ha de començar a acceptar que aquesta opinió, la del Parlament, és, almenys, tan important com del Consell, i fins i tot més legítima que la seva, ja que el Parlament és la única institució europea escollida directament per la ciutadania. En aquesta victòria, com en d'altres, hi ha hagut un enorme treball de convicció, membre a membre. Una feina que seria molt més senzilla si les majories fossin diferents, és a dir, més progressistes. És important tenir-ho present ara que s'acosten, novament, les eleccions europees (juny 2009). Sigui com sigui, la votació d'avui suposa una clara i contundent victòria de l'Europa Social. Que en el futur puguem gaudir de noves victòries similars dependrà, insisteixo, de totes i tots plegats, dels partits per descomptat, però també de la ciutadania, quan toqui exercir, novament, el nostre dret a vot. (segueix...)
Dimecres votarem una nova Directiva pol.lèmica: la Directiva sobre el Temps de Treball (més coneguda com la de les 65 hores). Es tracta de la Segona Lectura d'una peça legislativa crucial pel dret laboral. El resultat que en surti és fonamental i a hores d'ara he de dir que no tinc gens clar com estan les majories (el lobby de pressió, per tant, segueix essent molt important). El procés de revisió de la Directiva existent va començar l'any 2004 després que els tribunals haguessin hagut de respondre davant diverses denuncies relatives al temps de guàrdia (on-call time). Al Parlament Europeu vàrem concloure la nostra feina en Primera lectura el mes de maig de 2005. La Directiva va quedar bloquejada al Consell durant 4 anys a instàncies del Regne Unit. El mes de juny de 2008 el Consell va acordar un text i va publicar la Posició Comuna. Des de la nostra perspectiva (ICV, Grup Verds/ALE) aquesta Posició Comuna és realment dolenta. No recull pràcticament cap de les propostes que vàrem fer al Parlament Europeu. El Comitè d'Afers Socials i Ocupació del Parlament Europeu (EMPL) va adoptar el mes de novembre la seva postura en 2a lectura en el marc de l'informe Cercas (PSOE). EMPL va retornar el debat als termes en què l'haviem deixat el mes de maig de 2005 (no sense haver-ne fet una important lluita política). Ara toca votar en plenària, on alguns diputats i diputades tenim intenció de defensar la postura del Parlament tal i com va sortir de la primera lectura, és a dir, abans de passar pel filtre (i la perversió) del Consell en adoptar la seva Posició Comuna. Les majories són poc clares encara, i el problema afegit és que, en tractar-se de Segona Lectura, ens calen 393 vots per tal de fer passar les diferents esmenes del Comitè EMPL. En concret, alguns dels aspectes que conté la proposta actual de Directiva i que pretenem eliminar són: (segueix...)
Acabo de participar en la marxa/concentració en contra de l'ERO (Expedient de Regulació d'Ocupació) previst per a l'empresa de DELPHI a Sant Cugat.
Malgrat que sóc a Brussel.les, estic pendent amb gran interès d'un dels debats que tindran lloc avui al Congrés de Diputats, a Madrid, en relació a la 
Després de molt de temps de gairebé només publicar articles laudatoris i acrítics amb la construcció europea, sembla que els diaris, alguns en particular, comencen a acollir signatures d'europeístes crítics. Poc a poc guanyen espai mediàtic arguments i propostes que fa tan sols uns mesos eren, sinó menyspreats i calumniats, sí ignorats. Però és que les evidències són cada cop més flagrants. La Directiva de l'ampliació de la setmana laboral (65 hores) ja ha desfermat una sèrie de mobilitzacions com feia temps que no es veia a escala europea. Així, per Internet fa temps que circula la campanya 
