La Comissió de Drets de les Dones i Igualtat (FEMM) del PE torna a reclamar quotes en les llistes i en els càrrecs polítics. Just fa uns minuts hem votat l'anomenat informe Pietikäinen sobre la participació de les dones en els processos de decisió política. A més de sol·licitar la creació d'un Institut Europeu de la Igualtat de Gènere i altres suggeriments per facilitar i promoure la igualtat de gènere en tots els processos polítics, l'informe remarca la necessitat d'introduir quotes en les eleccions nacionals, regionals, locals i europees i en els òrgans decisió europeus (Comissió Europea, Servei d'Acció Exterior Europeu, etc).
Trobo que aquest és un vot molt positiu que crida de nou als Estats Membres i a la Comissió a seguir avançant cap a la igualtat de gènere a través de l'apoderament de les dones. El reconeixement de les mesures d'acció positiva, les quotes i les llistes tancaments són centrals perquè les dones puguin estar en peu d'igualtat en la presa de decisions públiques.
En aquest sentit, en èpoques de crisi crec que és més important encara remarcar la participació de les dones en òrgans de presa de decisions de política econòmica. Per això vull lamentar que Espanya una vegada més hagi presentat a un home com a candidat únic al Banc Central Europeu, organisme la consell de govern està format exclusivament per homes.
Mi intervención de esta
tarde durante debate Directiva Permiso Maternidad en el PE (actualmente
encallada en el Consejo debido a la oposición de varios países) / La meva
intervenció d'aquest vespre durant debat Directiva Permís Maternitat
(actualment encallada al Consell per l'oposició de diversos països)
Adjunto la meva intervenció de presentació a la conferència que vàrem organitzar al Parlament Europeu el Grup Verds/ALE en relació a la necessitat de reduir el temps de treball per tal de repartir ocupació i amb perspectiva de gènere.
De les moltes intervencions interessants que hi va haver n'hi va haver tres que vaig trobar extraordinàriament clarividents per tal d'explicar la globalitat del problema.
Una, de la professora Teresa Torns: "L'ocupació és masculina, mentre que la fatiga és femenina". I és que, com diu la Teresa, ocupació i treball són dues coses diferents.
La segona és de la Sara Moreno: "El repte passa per reconèixer la dimensió pública i política de la quotidianietat". Efectivament, la quotidianietat és encara la gran absent d'aquest debat en la seva dimensió política.
I la tercera és d'Anne Coote, del NEF, a qui cito en anglès ja que la seqüència funciona millor: 'Too many of us live to work, work to earn, earn to consume, and consume in ways destroying the planet'.
Amb la confiança que la crucial votació d'avui al Parlament Europeu sobre la necessitat/possibilitat d'augmentar la presència femenina en els equips de direcció del món empresarial no passi desapercebuda, faig pública la nota de premsa que hem presentat conjuntament la meva col.lega dels Groenlinks, Marije Cornelissen i jo mateix sobre el massa sovint pol.lèmic (i en canvi tan necessari) assumpte de les quotes.
Women in business EP calls for increased share of women on company boards or mandatory EU quotas
The European Parliament today adopted a report on women in business, calling on businesses to increase the number of women in leading positions or face EU quotas. After the vote, Green MEP Marije Cornelissensaid: "The current situation where only 12% of board members and 3% of CEO's of big companies are women is unacceptable. Business leadership cannot be the domain of old boys clubs. Our message is clear: if business is unable to increase the number of women on boards significantly by next year, they should face quotas. Quotas work, as the case of Norwaydemonstrates, where the introduction of a 40% quota for women on boards has proved effective."
Green MEP Raül Romevaadded: "The EP has sent a clear message to businesses and member state governments on the need to increase the share of women in leading positions. MEPs have called on the Commission to come forward with a legislative proposal on women in business leadership by 2012 with binding targets and quota in case steps taken by companies and Member States do not work. If business believes in self-regulation, they will have to hurry up and prove that it is effective."
Adjunto l'entrevista que els serveis de premsa del PE ens van fer fa uns dies als homes que formem part de la Comissió de Drets de les Dones i Igualtat d'Oportunitats.
Philippe Junvin, Marc Tarabella y Raül Romeva
forman parte de la comisión de Derechos de la Mujer e Igualdad de Género del
Parlamento Europeo. Convencidos de que la igualdad es cosa de todos, explican
en estas entrevistas qué les llevó a decidir formar parte de esta comisión
parlamentaria, en la que las eurodiputadas son abrumadora mayoría.
Philippe Juvin (grupo del Partido Popular
Europeo, Francia): "Las medidas para permitir la conciliación deben ser
realistas"
Señor Junvin, ¿Por qué decidió formar parte de
la comisión de Derechos de la Mujer?
Ya es hora de reconocer y respetar plenamente
el papel fundamental que desempeñan las mujeres en todas las esferas de la vida
cotidiana: política, familia, en lo laboral, social, cultural y en la
investigación científica. Como decía León Tolstoi, "Mujer, la salud del
mundo está en tus manos".
Mi inversión en el seno de la Comisión de la
Mujer consiste sobre todo en luchar por la igualdad de género, tanto en
beneficio del hombre como de la mujer. Los hombres también sufren ciertas
desigualdades, sobre todo en materia de salud; en 2008, tenían una esperanza de
vida de 78 años, frente a los 83 de las mujeres. Están, por otra parte, más
expuestos que las mujeres al riesgo de cáncer de pulmón y de hígado, a enfermedades
cardiovasculares y respiratorias.
¿Cuánto nos queda para completar la igualdad?
Desde principios del siglo XX, las mujeres han
conquistado en la mayor parte de las democracias europeas numerosos derechos
sociales, y también derechos al voto y a ser elegidas. Se dio un paso enorme en
materia de paridad, notablemente en el terreno político.
En lo referente a la investigación, las
mujeres siguen estando infra-representadas en todos los sectores científicos. A
pesar de que representan más de cincuenta por ciento de la población
escolarizada, no constituyen nada más que el 31,7 por ciento de los
investigadores de la enseñanza superior en la Unión Europea.
Por último, me parece importante recordar que
una igualdad de género en beneficio de la mujer sólo es posible si sólo se
toman medidas realistas y realizables, y desafortunadamente no siempre es el
caso. Por ejemplo, el informe Estrela sobre la baja de maternidad adoptado el
20 de octubre de 2010 por el Parlamento Europeo preconiza medidas que no son realistas
en el contexto económico actual. El establecimiento de una baja por maternidad
de 20 semanas con pleno salario es una medida absolutamente irresponsable.
Si es urgente permitir a las mujeres conciliar
vida profesional y familiar mediante medidas innovadoras, éstas deben ser
realistas, realizables y equilibradas. De lo contrario, esta búsqueda de la
igualdad será en vano.
Marc Tarabella (grupo socialdemócrata,
Bélgica): "necesitamos luchar contra los estereotipos y cambiar la
mentalidad"
Señor Tarabella, ¿por qué eligió ser miembro
de la comisión de Derechos de la Mujer?
Elegí formar parte de esta comisión porque la
lucha por la igualdad entre hombres y mujeres es también una cuestión que
afecta los hombres. Como socialista, lucho por la igualdad de la sociedad en
general, y creo que la mejor forma de mejorar la sociedad es alcanzar una
igualdad de género real. La igualdad entre hombres y mujeres nos atañe a todos.
¿Falta mucho para alcanzar una igualdad
completa? ¿Qué falta hacer para lograrla?
La UE ha regulado mucho para mejorar la
situación de las mujeres en sus puestos de trabajo. También ha financiado
muchos proyectos para combatir la violencia contra las mujeres. Sin embargo,
creo que todavía tenemos que aplicar plenamente estas leyes. El principio de
"a igual trabajo, igual salario" ha existido desde el Tratado de Roma
en 1957 y todavía sigue sin respetarse plenamente. Necesitamos luchar contra
los estereotipos y cambiar la mentalidad por el bien tanto de las mujeres como
de los hombres.
Raül Romeva (grupo de Los Verdes, España):
"todos tenemos que involucrarnos"
Señor Romeva, ¿por qué eligió ser miembro de
la comisión de Derechos de la Mujer?
Porque entiendo la igualdad como una
responsabilidad social y colectiva, y no como algo de lo que solo se tienen que
ocupar las mujeres. La comisión de Derechos de la Mujer no es una comisión de
mujeres, sino una comisión por los derechos de las mujeres y la igualdad de
oportunidades, y eso es algo en lo que todos tenemos que involucrarnos.
¿A cuánto estamos de alcanzar una igualdad
completa? ¿Qué hay que hacer para conseguirla?
La igualdad total solo llegará cuando los
hombres asuman completamente su parte de responsabilidad en la esfera privada y
doméstica, así como cuando las mujeres puedan desarrollar plenamente su papel en la esfera pública.
Esta es la única forma en que se puede hablar seriamente de eliminar la brecha
salarial, socializar las tareas de atención, promover a las mujeres en los
órganos de decisión, etc.
El dia que hem votat al PE un informe sobre com afrontar la Violència de Gènere a escala Europea, convé recordar algunes dades que ens va exposar fa uns dies la Directora de l'Institut sobre Igualtat de Gènere de la UE, Virginija Langbakk, en una reunió que hi vàrem mantenir a la Comissió de Drets de les Dones i Igualtat d'Oportunitats.
Allà, entre d'altres coses, ens va exposar que a la UE:
- Milers de dones són assassinades cada any per les seves parelles o exparelles. - La violència de gènere a la UE suposa una despesa de 16.000 milions d'euros anuals -Menys del 14% dels embaixadors europeus són dones -Nou de 100 degans universitaris a la UE són dones -De cada 100 empreses només tres tenen Presidenta, -Només el 2% dels Ministres són dones -A més, elles cobren dos euros menys per cada hora de treball, i assumeixen 13 hores de treball a la llar més per setmana.
Aquestes són, només, algunes de les 100 dades 'xocants' sobre igualtat de gènere que Langbakk ens va presentar al Parlament Europeu amb ocasió del centenari de la celebració del dia de la dona treballadora.
A tot plegat, però, caldria afegir la invisibilitat de les dones per a molts mitjans de comunicació:
-Només el 26% de les protagonistes de les noticies són dones -Per a cada dona que és subjecte de cobertura mediàtica, apareixen quatre homes en les noticies -A les sèries de televisió, només tres de cada deu protagonistes són dones.
Ja ens va dir que està preparant un altre informe en relació al paper de la dona en l'economia i el Medi Ambient. Veurem què en surt, tot i que no ens cal cap bola de vidre, em temo, per intuir per on anirà la cosa.
Convé que tinguem aquestes coses presents cada cop que afrontem el debat sobre Igualtat, ja que ni de bon tros podem afirmar que la situació, avui per avui, està resolta.
A partir de 2012 les empreses asseguradores no podran usar el criteri del sexe quan calculin el preu de les primes que cobren a la clientela, una variable utilitzada a gairebé tota Europa per diferenciar entre les primes que paguen homes i dones per productes com l'assegurança de l'automòbil o el de vida. Allò que passa, segons el marc actual, és que mentre els homes paguen quotes més altes en les assegurances de cotxes (al.legant que estadísticament tenen més accidents), les dones les paguen en les assegurances de vida (perquè estadísticament viuen més temps que els homes).
En concret, el que fa la sentència és anul.lar un article (el 5.2) de la directiva relativa a la no discriminació per motius de sexe fora de l'àmbit laboral que preveia una excepció, precisament, en l'àmbit de les assegurances ja que, segons l'article, ara anul.lat, es permetia a les asseguradores diferenciar per sexes quan aquest 'constituís un factor determinant de l'evaluació de risc a partir de dades actuarials i esadístics pertinents i exactes'.
El cas, però, és que tal com estableix la sentència (opinió que comparteixo plenament): 'consisteix una discriminació quan dues persones es troben davant d'una situació de fet igual i reben un tracte jurídic diferenciat. El principi de la igualtat estableix a a una situació de fet igual, el tracte jurídic ha de ser igual'.
Quan un home i una dona condueixen estan en una situació de fet igual, i se'ls ha de tractar igual, de la mateixa manera que a priori no podem saber quan viurà una dona, i totes elles, al igual que els homes, estan igualment confrontades a la incertesa que suposa l'hora del traspàs malgrat el que diguin les estadístiques, i per tant és discriminatori fer-los pagar, a priori, en funció de variables completament desconegudes.
La sentència, per tant, corregeix una anomalia important en l'ordre jurídic europeu però vull recordar que no és una anomalia casual. Quan es va discutir la Directiva, tant al Parlament Europeu com al Consell, la pressió dels lobbies de les asseguradores es va fer sentir, i va tenir el seu efecte en la redacció del text finalque ara ha esmenat el Tribunal. Si això va ser així és per què la correlació de forces polítiques a les dues institucions col.legislatives hi eren favorables, i per tant va ser, de fet, i en gran part, conseqüència de les eleccions respectives, tant al parlament Europeu com als parlaments estatals.
Per altra banda, davant les queixes de les asseguradores, i les amenaces que es veuran obligades a apujar les quotes a tothom, vull recordar que abans de la sentència ja hi havia països que aplicaven primes unisex en les assegurances de cotxes com Bèlgica, Bulgaria, Xipre, Estònia, Letònia, Lituània, Països Baixos i Eslovènia.
El tema m'interessa doblement: primer com a membre de la comissió de drets de les dones i igualtat d'oportunitats, en la mesura que qualsevol pas en favor de la igualtat em sembla necessari i positiu, però també com a responsable del Parlament Europeu per a la ponència sobre la de moment encallada Directiva Horitzontal per a la Igualtat de Tracte indiferentment de la Religió, l'Edat, l'Orientació sexual i la diversitat funcional o psíquica (veure aquest apunt).Aquesta proposta de Directiva, bloquejada a hores d'ara al Consell on alguns membres, liderats pel govern alemany, la tenen segrestada, també haurà de resoldre sobre aquesta qüestió que implica les asseguradores, i és evident que la sentència del Tribunal establirà una jurisprudència que caldrà tenir en compte. I és que la pressió dels lobbies, entre ells els de les asseguradores, també es deixa sentir en aquesta nova proposta de Directiva.
Defensar els drets de les dones víctimes de violència de gènere a la UE és, en gran part, una qüestió de voluntat política. Així ho he defensat aquest matí durant la meva intervenció al debat del Parlament Europeu relatiu a l'Euroordre de Protecció de Víctimes de Violència a la UE.
Defender los derechos de las mujeres víctimas de violencia de género en la UE es, en gran parte, una cuestión de voluntad política. Así lo he expresado esta mañana durante mi intervención en el debate del Parlamento Europeo sobre la Euroorden de Protección de Víctimas de Violencia de la UE.
Argumento que la crisi no pot ser excusa per adoptar una mesura que té a veure amb els nous temps que estem vivint. Si volem que les dones s'incorporin en igualtat de condicions al mercat laboral hem de normalitzar que els pares/homes assumeixin també les seves responsabilitats en l'àmbit privat, i una d'aquestes responsabilitats és la cura dels fills/es.
A més a més, cal que la societat assumeixi que la 'tasca' de tenir fills no pot recaure exclusivament sobre les espatlles de les mares, sinó que ho hem d'assumir col.lectivament, cosa que implica canvis de rols, polítiques públiques actives en favor de la maternitat, polítiques empresarials no discriminatòries, etc...
Tot això és el que, després de molts debats, alguns intents frustrats, i algunes petites victòries inesperades vàrem aconseguir adoptar fa une setmanes al Parlament Europeu (Votació permís maternitat/paternitat).
Ara, els governs, liderats per Alemanya i Regne Unit però amb la connivència dels altres (espanyol inclòs), es fan enrera i rebaixen les ambicions que havíem aconseguit plasmar amb no pocs esforços a Estrasburg.
Recordo que durant la campanya electoral molta gent deia que no aniria a votar (al Parlament Europeu) per què estava molt enfadada amb les coses que decidia 'Brussel.les'.
Aquest és un dels casos en què convé recordar qui és qui, i qui fa què, a Brussel.les.
Un altre d'aquests casos va ser el malaurat debat sobre els correfocs, la patum i la pirotècnia, en el qual, un cop més, he de recordar que vàrem ser el Parlament Europeu els qui vàrem incorporar l'esmena que permetia als governs dels Estats fer la llista d'aquelles festivitats o activitats que haurien de quedar excloses del marc de la Directiva. Per cert, que encara espero que molts dels opinadors i articulistes que ens van posar de volta i mitja als eurodiputats catalans escrivint o parlant sense coneixement, facin encara una fe d'errates i, almenys, reconeguin que vàrem ser nosaltres els qui vàrem salvar els mobles davant d'una Directiva que ens va arribar al Parlament amb un redactat que certament era perillós per a activitats com la Patum o els correfocs.
Aquests dos casos, entre d'altres, haurien de servir per tal que la gent prengués consciència que quan parlem de 'Brussel.les' matisem una mica més i ens preguntem 'qui' de Brussel.les ha decidit què, i per què.
Encara queden uns anys per a les properes eleccions al Parlament Europeu, però això són coses sobre les quals convé pensar-hi amb temps, i sobretot amb tots els arguments sobre la taula.
Ahir vàrem presentar el darrer número de la sèrie 'El pensament i l'acció', que edita la Fundació Nous Horitzons. Es tracta del treball Green New Deal amb perspectiva de gènere, coordinat per Maria Freixanet i que ha comptat amb la col.laboració de Maria de la Fuente, Marta Tur i Daniel Polo.
El treball omple un immens buit acadèmic i polític pel que fa a la generació de propostes que ens han de permetre sortir de les crisi, establir les bases per tal que aquestes no es repeteixin, i aprofitar les enormes potencialitats que progrés que tenen les nostres societats.
El punt de partida del text és el concepte mateix de Green New Deal, inspirat per un grup d'economistes de la New Economic Foundation els quals, tenint en compte que la crisi econòmica actual és la més aguda dels anys 30, han proposat recuperar la idea d'una forta inversió pública -aquest és el punt en comú amb l'antic New Deal- focalitzada en els nous sectors verds de l'economia. Aquesta proposat ha estat desenvolupada per diversos partits verds a escala internacional.
El valor afegit del treball de Freixanet et al. consisteix a incorporar la perspectiva de gènere, una visió sovint malauradament absent.
En síntesi, el text conclou amb la següent reflexió:
"Per rescatar el món del treball de la dinàmica insostenible que l'atrapa, haurem d'emprendre reformes que posin les persones al capdamunt de les prioritats. D'una banda, haurem de traspassar molta força de treball cap als serveis personals; en aquest document hem insistit molt en la necessitat de desplegar dignament aquest sector. I de l'altra, possiblement haurem de treballar tots una mica menys en l'àmbit productiu. Haurem de repartir millor la feina i les tasques de cura, que tots i totes necessitem. Haurem de repartir millor els temps de la vida quotidiana: tots, els que donen diners i els que no."
La lectura, a més de ser realment amena, és del tot engrescadora. Us en recomano la lectura.
Al final, després de mesos de treball, debats, discussions i decepcions, la votació d'avui de l'informe Estrela ens ha donat una petita satisfacció, insuficient però benvinguda.
Verdes/ALE aplauden que las madres europeas tengan más derechos, aunque menos de los que merecen El PE se ha pronunciado sobre la extensión del permiso de maternidad a un mínimo en la UE de 14 a 20 semanas, con una remuneración equivalente al 100% del último sueldo de la madre. De esas 20 semanas de baja, los diputados proponen que seis sean obligatorias después del parto. La comisión de Derechos de la Mujer también exige a los Estados miembros un permiso de paternidad obligatorio de dos semanas. Tras el voto de esta mañana del Informe sobre la Revisión de la Directiva relativa a los derechos de las madres trabajadoras en la UE, el vicepresidente de Verdes/ALE y ponente en la sombra del informe, Raül Romeva i Rueda (ICV), ha manifestado lo siguiente: "Finalmente este Parlamento ha hecho un poco de justicia para con las madres trabajadoras de la Unión Europea, aunque no toda la que se merecen.Ha sido un proceso largo. Ya a finales del mandato pasado estuvimos a punto de aprobar, en este Parlamento, un texto que hubiera significado un salto de gigante en favor de los derechos de las mujeres trabajadoras madres. No pudimos votar porque PPE y Liberales se aliaron en su contra y decidieron devolver el informe a la Comisión FEMM. Tras meses de trabajo hoy hemos votado nuevamente un texto que, sin ser tan ambicioso como el anteriormente rechazado por PPE y Liberales, es significativamente valiente: permite a las mujeres mantener su sueldo durante el periodo de maternidad, fortalece su protección legal contra el despido, permite mayor flexibilidad horaria para compatibilizar mejor la maternidad con el trabajo, amplia el permiso de maternidad hasta, al menos, 20 semanas (aunque algunas y algunos hubiéramos querido que fueran 24, como recomienda la OMS), facilita la movilidad de las mujeres trabajadoras en la UE, y avanza, aunque no tanto como algunas y algunos quisiéramos, en la corresponsabilidad de los padres. Sin embargo, deben saber las madres y los padres europeos que si este texto no es más ambicioso se debe a algunos grupos de la cámara siguen anclados en la anacrónica idea de que eso de tener hijos es, simplemente, una responsabilidad que atañe sólo a las mujeres, y no de la sociedad en su conjunto, como algunas y algunos defendemos. Felicitémonos pues, de momento, pero no bajemos la guardia".
Dijous La Vanguardia publicava un clarificador reportatge de Beatriz Navarro en què explicava les dificultats que viuen avui dia les polítiques pro maternitat a la UE. El context és la revisió de la Directiva sobre Dones Treballadores Embarassades que avui mateix, després d'incomptables endarreriments, debatem al Parlament Europeu, reunit en sessió plenària a Estrasburg (veure aquesta nota explicativa del mateix).
Ja fa alguns dies que en parlo, d'aquest assumpte, ja que l'he seguit de manera directa en tant que ponent a l'ombra per al meu Grup, Verds/ALE.
Dimecres sortirem de dubtes, finalment, però passi el que passi és important que ningú s'enganyi: si dimecres les mares treballadores europees no tenen més i millors drets, hi haurà un responsable clar: les majories conservadores (en alguns casos reaccionàries) que avui s'imposen a l'Eurocambra. Adjunto a continuació el text en què basaré la meva intervenció en el debat que començarà aquesta tarda, a les 17.00.
Intervención de R. Romeva i Rueda sobre Informe Estrela (Directiva Trabajadoras Embarazadas) 18 octubre 2010
Un mensaje para las mujeres europeas trabajadoras: corren malos tiempos para la maternidad. Y lo son por que algunas fuerzas políticas y algunos grupos empresariales siguen anclados en la anacrónica idea de que eso de tener hijos es, simplemente, una responsabilidad que atañe sóloa las mujeres. Pues no señoras y señores. El tener, cuidar y educar hijos e hijas es, y debe ser, una tarea que debemos asumir el conjunto de la sociedad. Cierto es que sólo las mujeres pueden quedarse embarazadas y parir. No lo es, sin embargo, que deban ser ellas quienes asuman todo el peso, y el coste, de dicha tarea. A finales del mandato pasado estuvimos a punto de aprobar, en este Parlamento, un texto que hubiera significado un salto de gigante en favor de los derechos de las mujeres trabajadoras madres. No pudimos votar porque PPE y Liberales se aliaron en su contra y decidieron devolver el informe a la Comisión. El pasado junio volvimos a votar en la Comisión de derechos de las mujeres y consensuamos un texto que, sin ser tan ambicioso como el anteriormente rechazado por PPE y Liberales, es significativamente valiente. 1.Permite a las mujeres mantener su sueldo durante el periodo de maternidad. 2.Fortalece su protección legal contra el despido así como la posibilidad de accedera una flexibilidad horaria que le permitan compatibilizar mejor la reciente maternidad con el trabajo. 3.Amplia el permiso de maternidad hasta, al menos, 20 semanas (aunque algunas y algunos hubiéramos querido que fueran 24, como recomienda la OMS). 4. Facilita la movilidad de las mujeres trabajadoras en la UE garantizándoles que no perderán sus derechos adquiridos en cuanto a remuneración por permiso de maternidad en caso de tener que cambiar de país por trabajo. 5. Avanza, aunque no tanto como algunas y algunos quisiéramos, en la corresponsabilidad de los padres planteando el permiso de paternidad como un elemento necesario y complementario al de la madre. Ahora toca ratificar este compromiso por parte de este pleno, pero me temo que ello no será fácil teniendo en cuenta la intensa e incomprensible campaña impulsada por algunas y algunos colegas del ala más conservadora de esta cámara. Si el texto se aprueba como está ahora, cosa que deseo ya que insisto, sin ser tan ambicioso como yo querría, apunta en la buena dirección, las madres trabajadoras europeas se podrán felicitar. Sus derechos no sólo se verán más protegidos, sino incluso ampliados. Sin embargo, si el próximo miércoles se imponen algunas de las numerosas, e incomprensibles, enmiendas que ustedes, colegas del PPE, ALDE y ECR han presentado, ello significará un retroceso en dichos derechos. Auguro que, si ello es así, tendrán muchas dificultades para explicárselo a las madres europeas.
Dilluns, a Estrasburg, el Parlament Europeu debatrem la nova proposta de Directiva sobre permís per a dones treballadores embarassades o que acabin de parir (compte! no confondre amb Permís parental, que forma part d'una altra Directiva que la Comissió ens ha promès fa temps que presentaria cosa que encara no ha fet). En aquest cas es tractat de garantir drets per a les dones treballadores que estiguin esperant un fill o filla, o l'acabin de tenir.
Quan va començar el debat, a finals del mandat passat (2009) alguns vàrem impulsar com a objectius necessaris ampliar el permís de maternitat fins a 24 setmanes (sis mesos, tal i com recomana l'OMS), remunerat la 100%, i un permís de paternitat complementari (no substitutiu) i obligatori de com a mínim quatre setmanes i compensat al 100% tendent a igualar-se amb el permís de maternitat. L'objectiu d'aquestes propostes era doble: augmentar els drets de les mares a no veure's discriminades laboralment pel fet de fer allò que només poden fer les dones malgrat beneficia al conjunt de la societat, parir, i augmentar la responsabilitat dels pares en tot allò que té a veure amb les tasques reproductives i de la cura.
Ràpidament els qui defensàvem aquesta visió ens vàrem trobar en clara minoria dins del Parlament. El compromís dels principals grups no va passar de les 20 setmanes, 100% remuneració i dues setmanes (optatives) per a la paternitat. Primera frustració, per tant. Aquest era la proposta que havíem de votar al maig de 2009. No vàrem poder votar per què a darrera hora el PPE i els ALDE van demanar que el text tornés a la Comissió de Dones. Segona frustració, ja que malgrat no era la proposta que alguns, com jo, volíem, suposava un notable increment respecte la situació actual tan a l'Estat espanyol (16 setmanes, 100%, permís paternitat dues setmanes), com, encara més, per a la resta dels països de la UE.
Vàrem reprendre el tema a principis de la present legislatura. De nou negociacions a la baixa degut a les pressions i els xantatges de la dreta conservadora, malgrat les quals vàrem aconseguir que la Comissió de Drets de les Dones, a la qual pertanyo, mantingués les 20 setmanes (tot i que dues podrien ser usades per un Estat per a la paternitat), i 100% remuneració. És a dir, pel camí havíem perdut dues setmanes. Tercera decepció.
Des de llavors que portem negociant el text que tocarà debatre la setmana vinent a Estrasburg. La meva postura ha estat intentar blindar aquest fràgil i, per a mi, insuficient acord que vàrem votar a la Comissió FEMM. De nou la dreta, però, ha seguit pressionant per aigualir encara més el text. Volen 18 setmanes, sis obligatòries, i no més de 75% de remuneració, tot i que algunes demanen fins a 50%. Del permís de paternitat ni parlar-ne.
La ponent de l'informe, Edite Estrela, amb qui he estat treballant colze a colze des de l'inici d'aquesta història, està fent tots els possibles per salvar el text en essència. Ha fet una nova proposta de compromís: un procés progressiu que començaria per 18 setmanes (6 obligatòries al 100% i la resta a 80%, permetent aquells països amb permís de paternitat que el combinin, com el cas espanyol que permetria usar dues setmanes per a paternitat), amb l'objectiu però que al 2020 s'arribés a 20 setmanes, 100% de remuneració.
Si s'aprova finalment aquest acord de compromís siginficaria un petit avenç respecte de la situació actual, però ni de bon tros el que hauria pogut ser si les majories haguessin estat unes altres al Parlament Europeu, i per tant la considero una línea vermella per sota de la qual no podria votar a favor de l'informe resultant. Però compte! ja que ni tan sols està assegurat que el PPE i ALDE acceptin aquesta proposta de compromís que fa Estrela. És molt possible (per no dir probable) que presentin esmenes encara més limitants. Si aquest fos el cas, i a sobre les guanyessin en el transcurs de la votació, llavors sí que em veuria obligat a votar contra l'informe.
Dilluns tindrem el debat i en principi tocarà votar dimecres. En seguiré informant.
Sigui com sigui, un cop més vull recordar que la força de la dreta per aigualir una vegada i una altra no la hi donen necessàriament els arguments, ni la raó, sinó els vots. Ells, simplement, són més, i són més per què la gent els va votar massivament. Això és el que fa que imposin els seus models, els seus valors, les seves lògiques. Si els qui defensàvem 24 setmanes, 100% de remuneració i permís de paternitat obligatori haguéssim estat més, al 2009 i ara, el debat s'hagués resolt abans i de manera molt més satisfactòria per a les mares, els pares, els infants i la societat en general.
Un cop més vull recordar, per tant, que al cap i a la fi votar una opció política o una altra, o fins i tot no anar a votar, té conseqüències. És bo tenir ben presents exemples com aquest cada cop que ens trobem davant el dilema d'haver de posar una papereta en una urna.
Avui ha comparegut davant la comissió de Llibertats, Justícia i Interior la recentment nomenada Secretària d'Estat per a la immigració, Anna Terron, en representació de l'actual presidència espanyola del Consell de la UE. Ha parlat de prioritats europees en termes de polítiques migratòries, i ha fet un repàs a diversos temes que afecten de manera significativa la UE. Essent com és ex eurodiputada i gran coneixedora de la institució, ha fet una intervenció perfectament dirigida al fòrum al qual es dirigia, i en la qual ha enumerat diverses qüestions actualment a debat en el si de les institucions comunitàries: des de la gestió dels casos de menors no acompanyats, a la Directiva sobre el permís únic, passant per la gestió dels fluxos migratoris entenent-los com a oportunitat o l'aplicació de la Carta blava, entre d'altres. Els diputats i diputades li hem pogut fer preguntes i personalment no me n'he pogut estar de demanar-li pel què considero que és un fals debat en relació a les peticions que proliferen en ajuntaments catalans, i avui també a votació al Senat, sobre la prohibició de la burka en establiments públics. En aquest sentit he manifestat la mena preocupació, i li he demanat la seva opinió. En concret, considero d'entrada que cal condemnar sense matisos tota mena de discriminació, especialment la que esta vinculada a la obligació per part de determinades comunitats de l'ús de peces com el burka que invisibilitzen personalment i social les dones. No considero que valguin relativismes culturals ni actituds condescendents amb un clar exemple d'agressió de gènere, ocorri aquí o a l'Afganistà. Ho dic de manera clara, per què no hi hagi dubtes: a mi, el burka, m'ofèn enormement i, en tant que persona que lluita per a la igualtat, el considero un anacronisme a combatre, com tants d'altres. Al mateix temps, però, crec que és necessari distingir entre casos diferents i situacions diferents: el burka no és el vel ni el hijab. En segon lloc, siguem clars, en aquests moments el burka no es un problema, numèricament i socialment parlant, ni a Catalunya ni al conjunt de l'estat. Estem en condicions de poder fer-hi front de manera preventiva sense caure en una persecució criminalització que pot comportar greus conseqüències socials i personals. Per altra banda, les mateixes comunitats musulmanes que, recordo, venen majoritàriament de tradicions que poc o gens tenen a veure amb la xacra que suposa el burka, ja hi estan treballant, ja que se senten especialment concernides per aquesta amenaça i tenen més interès que ningú en evitar la seva proliferació. En tercer lloc, a qui volem ajudar a les dones? doncs em sembla francament contradictori que els prohibim accedir als pocs únics espais que poden visitar, els espais públics i especialment els serveis socials que han d'estar oberts a tothom, sense discrminiació. Prohibir-los l'entrada, per exemple, a les dependències sanitàries suposa condemnar-les a una doble discriminació. En canvi, la pressió social, política, legislativa i, fins i tot, judicial, ha de recaure sobre els instigadors i promotors d'aquesta mena de pràctiques, és a dir, els líders comunitaris que les obliguen. Finalment, cal recordar també que disposem de moltes i bones lleis per combatre la discriminació de gènere. Usem-les, sense vergonyes ni temors. No ens calen noves normes ni regulacions que facin encara més difícil la vida a les dones que estan en aquesta situació. De la intervenció de la Secretària d'Estat m'ha satisfet plenament constatar com ella també comparteix aquesta aproximació que, de fet, era l'essència de la resolució alternativa que s'havia de votar avui al Senat i que, malauradament, ha estat finalment derrotada imposant-se la visió prohibicionista (i clarament discriminatòria) que ha impulsat el PP amb el suport de CiU. M'hauria agradat que els socis de partit de la Secretària d'Estat a l'Ajuntament de Barcelona, per exemple, començant per l'alcalde Hereu, haguessin tingut una mica més en compte les opinions d'una persona que, per trajectòria i coneixements, és sens dubte una veu més que qualificada en l'assumpte. Per altra banda, em sembla extraordinàriament hipòcrita afrontar aquesta qüestió exclusivament des de la perspectiva dels deures i les obligacions, i obviar la vessant de drets que hauria de formar part també del debat sobre la gestió de les migracions i la implementació de les polítiques d'integració. Sóc conscient que s'acosten eleccions i que guanya pes la lluita per un vot basat en la por, l'estigmatització, la construcció de falsos fantasmes i perills inexistents, i la poca visió de futur. Però, faríem bé, col.lectivament, en no deixar-nos endur per discursos tergiversats, maniqueïsmes interessats o demagògies populistes. Disposem de raons i eines de sobra per combatre discriminacions com les del burka, no compliquem encara més un assumpte que ja és prou delicat en ell mateix. No, definitivament no tot val per aconseguir vots.
Àmplia (i treballada) majoria, avui, al Parlament Europeu, a favor del meu informe sobre Dimensió de Gènere de la Recessió Econòmica i la Crisi financera.
La batalla ve de lluny i avui era la votació final. El resultat: excel.lent, tot i que lamento que, un cop més, la dreta i els liberals hagin renunciat a incorporar mesures més estrictes, concretes i obligatòries en favor de la igualtat. Argumenten que el camí cap a la igualtat ha de ser voluntari, natural. No ho comparteixo. Sense obligacions, ho sabem, la igualtat només és un bon desig. No obstant, malgrat aquestes absències significatives, el text és prou ambiciós i apunta en la bona, i necessària, direcció.
Podeu trobar la versió definitiva de l'informe clicant aquí.
Així mateix, adjunto a continuació la nota que n'he fet, al final de la votació, valorant-la:
17/06/2010
ICV aconsegueix que el Parlament Europeu parli per primera vegada de la crisi econòmica en clau de gènere
L'informe de Raül Romeva demana reduir l'esquerda salarial i aconseguir una ocupació femenina del 75% el 2020
El Parlament Europeu ha aprovat avui en sessió plenària a Estrasburg per 352 vots a favor, 85 vots en contra i 175 abstencions l'informe sobre aspectes de gènere de la recessió econòmica i la crisi financera del qual és ponent el l'eurodiputat d'ICV i vicepresident dels Verds / ALE , Raül Romeva. "Avui és un dia important per a tants milions de dones a Europa, perquè per primera vegada des que la crisi es va fer patent es parla en clau de gènere" ha remarcat Romeva que s'ha mostrat "satisfet" perquè "una vegada més hagi estat el Parlament Europeu qui hagi marcat el camí a les altres institucions, en aquest cas amb un informe d'iniciativa pròpia que situa per fi les qüestions de gènere sobre la taula del debat per la sortida a la crisi econòmica".
L'eurodiputat d'ICV ha explicat que amb aquest informe des del grup Verd han volgut posar de manifest que aquesta segona onada de la crisi està afectant a sectors del comerç al detall, els serveis generals i al turisme, amb més presència femenina. Així Romeva ha recordat que la primera onada de la crisi ha afectat essencialment al sector financer, recordat Romeva, i als sectors de la construcció i l'automòbil bàsicament dominats per la presència masculina, cosa que els ha permès rebre més atenció, és en la segona onada de la crisi, que ha tingut idèntics efectes negatius per als sectors on hi ha més dones.
Ahir al vespre vàrem debatre la meva proposta d'informe sobre la dimensió de gènere de la recessió econòmica i la crisi financera (Estrasburg, 15.06.10, de 21.00 a 22.30). El debat va ser prou viu i enriquidor, om solen ser tots els que tenim en relació a les polítiques d'igualtat, més necessàries que mai. Això que segueix és el que vaig dir en la meva intervenció inicial
Intervención de Romeva sobre su informe 'La dimensión de género de la recesión económica y la crisis financiera (2009/2204(INI))'
15 junio 2010
Si Lehman Brothers hubiera sido Lehman Sisters, dirigido por mujeres en lugar de hombres, ¿se habría producido la crisis crediticia?
Tanto los economistas «feministas» como los convencionales han señalado que la crisis crediticia fue literalmente una catástrofe provocada por los hombres por la simple razón que son hombres quienes copan los máximos órganos de dirección de las instituciones económicas, financieras y políticas responsables del desastre.
No podemos afirmar que si en lugar de una mayoría de hombres hubiera habido una mayoría de mujeres, la crisis no hubiera tenido lugar, pero sí podemos asegurar de las cosas no habrían sido igual, ni en cuanto a las causas, ni en cuanto a las consecuencias.
Valga como dato que las agencias financieras con mayor representación femenina en sus órganos de dirección han sufrido mucho menos los efectos de la crisis que las que cuentan con mayor testosterona gobernante.
La crisis ha dado nuevos bríos a quienes abogan por la diversidad de sexos en las juntas directivas, que insisten en que urge aumentar la presencia femenina en los órganos de dirección de las instituciones financieras.
Las cuestiones de género son inherentes tanto a la naturaleza como a los efectos de la crisis económica y financiera. Todas las políticas de recuperación, sea cual sea la categoría a la que pertenezcan, entrañan una perspectiva de género: la reforma de los órganos de gobierno financieros, el apoyo a las empresas y sectores industriales, el apoyo a los mercados de trabajo, el apoyo a la inversión y el apoyo al poder adquisitivo de los hogares.
Esta crisis debería ser una oportunidad para corregir ciertos desajustes, entre ellos el de la perspectiva de género.
Por ello lamento que las respuestas políticas a la crisis, incluidos los paquetes de recuperación, no hayan reconocido, analizado ni rectificado el impacto de la crisis en materia de igualdad de género.
Debemos lamentar que la integración de la dimensión de género en la estrategia posterior a Lisboa sea básicamente inexistente.
Debemos pedir al Consejo, a la Comisión y a los Estados miembros que integren un capítulo sobre igualdad de género que incluya objetivos específicos en las directrices macroeconómicas y de empleo y en la estrategia «UE 2020», y que los presupuestos de todas sus políticas tengan en cuenta la perspectiva de género.
En otras palabras, con este informe queremos poner de manifiesto que si bien en la primera ola de la crisis ha afectado esencialmente al sector financiero, así como a los sectores de la construcción y el automóvil, dominados por la presencia masculina, lo que les ha permitido recibir mayor atención, es en la segunda ola de la crisis, la que ha tenido idénticos efectos negativos pero en los sectores del comercio al por menor, los servicios generales y el turismo, donde se encuentra la mayor presencia femenina.
En síntesis, insistimos en que hay que evitar que la actual crisis financiera y económica y las futuras propuestas económicas pongan en peligro los logros alcanzados en la igualdad de género.
Hay que impedir que la recesión se utilice, como ya está ocurriendo en algunos Estados miembros, como argumento para reducir las medidas de igualdad de género, lo que impediría a largo plazo el crecimiento de la tasa de empleo, el crecimiento económico de la UE, el aumento de las contribuciones fiscales, el incremento de las tasas de natalidad y la promoción de la igualdad entre mujeres y hombres.
Y qué hace falta para ello?
Voluntad política, lo primero. Imaginación, lo segundo. Y medidas concretas y vinculantes, lo tercero.
Por ejemplo, aunque el empleo femenino en la UE está cerca de alcanzar el objetivo del 60 % en 2010, es necesario fijar un reto más ambicioso del 75 % en 2020. Además, debemos insistir igualmente en que es necesario reducir la brecha salarial al 0-5 % en 2020, adoptando un comportamiento de tolerancia cero mediante la imposición de sanciones.
Ya sé que a algunas y a algunos de mis colegas les incomoda esto de las medidas obligatorias. Que todo debería ser voluntario. Sin embargo sabemos que ello no basta en cuanto de igualdad se trata.
Por eso saludo efusivamente las recientes declaraciones de la Comisaria Reding haciendo un llamado a que aumente la presencia de mujeres en los órganos de decisión política y económica, o a reducir la brecha salarial, para lo que no excluía incluso plantear y exigir objetivos vinculantes.
Confío por tanto que, con relación a algunas de las peticiones que el PP ha hecho en relación a que mi informe no plantee medidas obligatorias, sean reconsideradas.
Ahora, más que nunca, es el momento de actuar de forma clara, creíble, decidida y convincente. Confío en la responsabilidad de todas y todos nosotros para que mañana este informe cuente con la mayoría más amplia posible.
Em confesso opinòlegaddicte. Acostumo a llegir amb devoció les columnes d'opinió de diferents mitjans. Algunes per veure per on surt avui qui la signa, i com van les seves neures, filies i fòbies, d’altres per què simplement m’agrada qui la signa i hi acostumo a coincidir.
Dels primers em fa mandra parlar, d’entre els segons, en canvi, vull citar una de les plomes que darrerament em té encisat: David Trueba. La seva columna a El País és sovint enginyosa, aguda, seriosa, pulcra,… Com la d’avui. Parla de la superioritat, d’aquella que senten qui, davant la campanya per reduir-ho tot, apunten cap al Ministeri d’Igualtat (el que té el pressupost més esquifit, per altra banda). Trueba alerta de la molta feina que aquest Ministeri ha de fer encara, especialment en un país i un continent com aquests en els quals ens trobem.
Subscric la columna, la defensa de la prioritat ministerial que suposa la lluita per la igualtat i la necessitat de deixar de frivolitzar amb aquest tema en un país en què cada setmana una dona és assassinada per algú que es diu la seva parella pel fet, simplement, que aquest algú s’hi consideri superior (és clar, només és una dona), i en un continent en què les dones cobren de mitjana un 17% menys que els homes per fer la mateixa feina, o més, ja que sovint han de fer, soles, dues o tres jornades laborals, combinant la privada i la pública.
Superioridad, por David Trueba (El País 10/06/2010)
El bufón dice entre bromas grandes verdades. El bufón es el que mira cómo los supuestos hombres serios y poderosos invaden su territorio practicando el absurdo, la necedad, el ridículo. El bufón advierte entre el cascabeleo que él tiene derecho a desbarrar; la obligación de los otros sería comportarse rectamente. En El intermedio, el Gran Wyoming no tiene demasiado reparo en ejercer de bufón. Incluso hace dos noches permaneció lánguido y pensativo tras hacer un chiste. "¿Me estará sucediendo algo extraño? He hecho un chiste contra los socialistas". Tamaña autoconciencia, tamaña autocoña, recibe el intrusismo diario de los supuestos cargos de responsabilidad. En ese mismo programa, resonaron las declaraciones de la presidenta de la Diputación de León, Isabel Carrasco, que al sospechar que el Gobierno amenazaba con suprimir su cargo, saltó sobre la yugular de la ministra de Igualdad. "Esa sí que no sirve para nada, que la manden a estudiar el mapa del clítoris de Andalucía".
Suerte que matizó que en ningún momento quiso faltarle al respeto a la ministra. Menos mal, si llega a querer faltarle al respeto... El problema estriba en que la presidenta de la Diputación de León considera que la Diputación de León es infinitamente más importante que el clítoris. Y ahí puede que esté el error. Mejor que no pregunte a los ciudadanos. Igual sucede con el Ministerio de Igualdad, todo el mundo se cree más importante que el Ministerio de Igualdad. Cuidado, la política está llena de tipos que se creían superiores fregando el último escalón de la sede. Miren si no a Esperanza Aguirre, que entre bromas se alzó como lideresa moral de su partido. En un país donde las mujeres sufren más paro y menor salario que los hombres, donde una de ellas es asesinada cada semana por su ex pareja, el complejo de superioridad sobre el Ministerio de Igualdad es para mirárnoslo. La ley del aborto para reformarse ha necesitado del aguante y la fortaleza del descaro juvenil y no tanto el cálculo y la superioridad de quienes no meneaban el asunto para no mancharse. O aún más bochornoso, de aquellos que lo denuncian al Constitucional después de bendecirlo durante ocho años en el poder con una pía mirada para el otro lado del confesionario.
Primera etapa superada. La Comissió de Drets de les Dones i Igualtat d'Oportunitats ha votat avui el meu informe sobre la Dimensió de Gènere de les crisi econòmica i financera. En porto parlant darrerament, en aquest bloc (trobareu els apunts a la categoria Gènere i igualtat d'oportunitats).
La votació ha estat ajustada en alguns aspectes clau, però al final hem salvat dignament els mobles fonamentals, i la votació final ha posat de manifest el punt de compromís: 25 vots a favor, per un en contra i una abstenció.
Adjunto, de moment, la nota de premsa que n'he fet. De seguida que tingui la versió de l'informe modificat amb les noves aportacions el faré també públic.
COMUNICADO de PRENSA - Bruselas, 4 de mayo de 2010
Igualdad de género Romeva: la UE debe tener en cuenta el impacto de la crisis sobre la igualdad hombre-mujer Hoy, martes 4 de mayo de 2010, la Comisión de los Derechos de la mujer e Igualdad de Género (FEMM) del Parlamento Europeo votó el informe de Raül Romeva i Rueda (Verdes/ALE) sobre la dimensión de género en la recesión económica y la crisis financiera. En declaraciones hechas tras el voto Raül Romeva destacó lo siguiente: "La crisis actual hace temer que los progresos realizados en materia de igualdad entre mujeres y hombres estén en peligro y que los efectos de la recesión se harán más notables aún sobre lasmujeres." Era pues importante que el Parlamento Europeo tuviera en cuenta la igualdad de género en el momento de proceder a una evaluación de las consecuencias de la crisis actual, y sobre sus propuestas de salida. Me alegro del gran consenso que existe en la Comisión de derechos de la mujer del Parlamento Europeo sobre algunos aspectos cruciales. Por ejemplo, pone de manifiesto como entre las causas que explican la crisis debe contarse con la ausencia de paridad en la mayoria de las instituciones económicas y financieras, cuyos órganos de dirección están mayoritariamente copados por hombres. Como dato, se destaca que aquellas instituciones con mayor paridad, han sufrido menos los efectos de la crisis. La razón podria tener que ver con la diferente forma de entender la cultura del riesgo entre mujeres (menos temerarias)y hombres (toman más riesgos). Pregunto: ¿qué hubiera ocurrido si los Lehman Brothers hubieran sido, en realidad, las Lehman Sisters? En cuanto a sus consecuencias, la crisis actual tiene claramente un impacto concreto en las mujeres en el mercado laboral puesto que afecta especialmente a los contratos temporales y precarios de los cuales las mujeres son en gran medida titulares. Además, este hecho suele tener lugar de forma invisible, puesto que no aparecen en las estadísticas de paro. Además, los sectores que cuentan con mayor atención púbic, y con más ayudas, son los sectores ocupados mayroitariamente por hombres, mientras que los sectores ocupados por las mujeres sufren drásticos recortes presupuestarios. Los Estados miembros deben velar por que la regresión y los recortes económicos no comprometan las políticas y el funcionamiento de las estructuras destinadas a promover la igualdad entre mujeres y hombres a todos los niveles de los sectores gubernamentales y no gubernamentales. El informe pide también a los Estados miembros integrar cuanto antes a las trabajadoras migrantes en los regímenes de seguridad social y cuidados de la salud. Otro aspecto importante del informe es la demanda que hacemos a la Comisión Europea de que elabore un apartado específico en la estrategia 2020 en términos de igualdad, así como que promueva el incremento de recursos públicos con el fin de favorecer los ámbitos profesional que emplean mujeres, los cuidados, la salud, la cultura por ejemplo. El informe destaca finalmente la necesidad de normalizar la cultura dela igualdad de oportunidades tanto en el sector público como privado. No se trata de una cuestión de generosidad paternalista malentendido pero de sensatez y oportunidad.
Malgrat que no hi podré assistir, ja que em trobo a Brussel.les, recomano molt una xerrada prevista per avui de la Presidenta de l'Ateneu Barcelonès i flamant nova Presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, i de l'editora Anna Monjo. Ambdues presenten, a les 19.00, a la seu de l'Ateneu (Carrer Canuda, 6) el llibre 'Història del treball', de Cristina Borderías i Montserrat Llonch (Editorial Icaria).
Adjunto l'entrevista que publica avui El Periodico a la Muriel.
26/4/2010 PROFESSORA D’ECONOMIA DE LA UAB|AL GRA // ENTREVISTA
Muriel Casals: «Els homes han d’agafar el gust a la feina domèstica»
COL·LECCIÓ ‘HISTÒRIA DEL TREBALL’. Ateneu Barcelonès. Canuda, 6. A les 19.00 hores.
SONIA GARCÍA GARCÍA BARCELONA
La historiadora Muriel Casals (1945) ha estat vicerectora de la UAB i actualment és presidenta d’Òmnium Cultural. Avui presenta, amb Anna Monjo, Història del Treball (Icaria Editorial), de Cristina Borderías i Montserrat Llonch.
–¿Què explica aquest llibre? –Forma part d’una col·lecció. És a dir, hi haurà més llibres. I tracta de les circumstàncies que envolten el procés de la feina a Catalunya, i concretament, la de les dones.
–¿Quina relació hi ha entre feina i identitat de gènere? –Les condicions laborals de les dones són com les de tots però normalment més dures. Fan feines més mal pagades i menys qualificades.
–¿Per què hi ha tant de desocupat? –La indústria ha canviat i amb menys temps de treball es pot obtenir el mateix resultat.
–¿S’acaba la feina? –No sabem organitzar-nos i el progrés es gira contra els treballadors. El que es necessita és exportar, vendre més, produir i canviar.
–¿A qui afecta més aquesta situació? –Les dones, que estan en una baula feble de l’escala laboral i sindical. És més fàcil prescindir d’una dona que d’un home, que sempre han oposat resistència.
–¿Què passa amb la feina a Espanya? –Curiosament, en aquesta última crisi l’atur afecta més els homes que les dones. Sobretot els immigrants, una altra vegada els més febles.
–¿La legislació avança? –S’han fet passos, però falta molt. Fa falta sensibilitat per part de les administracions, que han de crear ocupació i jugar un paper d’àrbitre en la negociació entre empresaris i treballadors.
–¿Reorganitzar la feina? –Segurament. Alguns treballen moltíssim i paguen impostos per sufragar els que no treballen. El que hem de fer és treballar tots, però molt menys.
–¿Molt menys? –Països més desenvolupats treballen menys hores. Jornades més curtes amb més gent treballant.
–Cal revaloritzar la feina domèstica, els oficis. –Sí, però alerta. No m’atreviria a dir que s’ha de pagar a les mestresses de casa. S’ha de tenir temps per cuidar-nos els uns als altres. Els homes necessiten trobar-hi el gust a la feina domèstica.
–¿I les dones? –Potser, intel·ligentment, prefereixen menys promoció professional i més vida familiar.
Ahir vaig presentar a la Comissió FEM (Drets de les Dones i Igualtat d'Oportunitats) la meva proposta d'informe sobre la dimensió de gènere de la recessió econòmica i la crisi financera (2009/2204(INI)) (la versió en espanyol és aquí). La motivació de l'informe, ho recordo, està expresada a través del paràgraf 9: (El Parlamento Europeo) Deplora que las respuestas políticas a la crisis, incluidos los paquetes de recuperación, no hayan reconocido, analizado ni rectificado el impacto de la crisis en materia de igualdad de género; critica el hecho de que la integración la estrategia posterior a Lisboa sea básicamente inexistente; pide al Consejo, a la Comisión y a los Estados miembros que integren un capítulo de género en las directrices macroeconómicas y de empleo y en la estrategia «UE2020», y que los presupuestos de todas sus políticas tengan en cuenta la perspectiva de género;
La resta de grups i ponents a l'ombra m'hi han presentat unes 144 esmenes, que ahir vàrem debatre. Algunes són afegits i aspectes que poden complementar el text i no hi ha inconvenient, per part meva, a acceptar-les. Moltes, però, provenen del PPE (de dones del PPE) i formen part d'una estratègia que venen aplicant darrerament de combatre qualsevol iniciativa que vagi en favor d'una major implicació de les institucions en polítiques actives per a la igualtat. El seu discurs és simple: quan afirmo que les dones són qui més està patint les conseqüències de la crisi, i en canvi qui menys responsabilitat en té (ja que la presència femenina en òrgans de decisió política i financera segueix essent molt inferior a la dels homes) em responen que sí, però que els homes també la pateixen;
quan dic (com fa també el Comitè Europeu Econòmic i Social), que les empreses amb major representació fememnina en els òrgans de direcció mostren millors resultats financers, em diuen que això no demostra res; quan denuncio l'absència d'una perspectiva de Gènere en l'Estratègia 2020 i que la gran majoria d'inversions fetes pensades per a reactivar sectors afectats per la crisi (indústria automobilística i construcció), bàsicament masculinitzades, em diuen que sí, però que els homes necessiten més ajudes per què suporten el pes de la crisi; quan demano que s'inverteixi també en polítiques socials per, primer, potenciar un sector amb forta presència femenina, i segon, garantir des de l'esfera pública serveis que facilitin més la necessària millora en la gestió dels temps (privat i professional), em diuen que allò que hem de fer és pagar un petit sou a les dones per tal que es quedin a casa fent de mestresses de casa, quan reclamo polítiques actives per acabar amb el 'diferencial salarial' dona-home (Pay gap), em diuen que sí, però que això ho ha de decidir el mercat; etcètera, etcètera, etcètera. Vosaltres mateixos/es podeu llegir el text del meu informe per tal que tingueu una idea del què ara proposo. Ho dic per què el 4 de maig votarem en Comissió FEMM i, si prosperen algunes de les esmenes d'eliminació de paràgrafs que proposa el PPE, ens podem trobar amb un text més dèbil, amb menys propostes i més ambigüitats. Això és la democràcia parlamentària, i aquest és el Parlament que la ciutadania va escollir el passat mes de juny. Amb aquestes majories ens hem de moure. Batallarem fins on puguem, això que ho tingui tothom ben clar, peró confesso que em sentiria molt més còmode en un Parlament on la correlació de forces fos, almenys, una mica més favorable a promoure polítiques actives d'igualtat. Seguiré informant.
Adjunto l'
Revolucionària 
A les 6.45 em telefonen de Radio Nacional de España. Sóc a l'aeroport d'el Prat, a la sala d'espera, fent temps abans d'embarcar novament cap a Brussel.les. Volen que comenti la 
Ahir vàrem presentar el darrer número de la sèrie 'El pensament i l'acció', que edita la Fundació Nous Horitzons. Es tracta del treball 
Dilluns, a Estrasburg, el Parlament Europeu debatrem la nova proposta de Directiva sobre permís per a dones treballadores embarassades o que acabin de parir (compte! no confondre amb Permís parental, que forma part d'una altra Directiva que la Comissió ens ha promès fa temps que presentaria cosa que encara no ha fet). En aquest cas es tractat de garantir drets per a les dones treballadores que estiguin esperant un fill o filla, o l'acabin de tenir.
Em confesso opinòlegaddicte. Acostumo a llegir amb devoció les columnes d'opinió de diferents mitjans. Algunes per veure per on surt avui qui la signa, i com van les seves neures, filies i fòbies, d’altres per què simplement m’agrada qui la signa i hi acostumo a coincidir. 
