Diversos mitjans es fan ressò aquests dies del calvari que està vivint el blocaire egipci Alaa Abdel Fattah.

«Mai vaig pensar que aquesta experiència es repetiria cinc anys després. Després de la revolució que va enderrocar el tirà, torno a la presó? ». Així comença la carta que, amb el títol 'Retorn a les presons de Mubarak', va enviar el popular blocaire al diari Al-Shoruk.

L'internauta va ser detingut el 30 d'octubre acusat d'«instigar als manifestants coptes a que ataquessin als soldats» el 9 d'octubre, un data fatídica en la història recent egípcia en què van morir 27 persones, la major part d'elles cristians atropellats o tirotejats per l'Exèrcit.

Abdel Fattah, que havia criticat fortament a les Forces Armades per la seva responsabilitat en la matança, va rebutjar ser interrogat per un tribunal militar i compleix una ordre de presó preventiva de 15 dies.

El seu cas ha enfurismat i mobilitzat els activistes del país, que han organitzat marxes en el seu suport. La seva mare, l'acadèmica Laila Sueif, va iniciar la setmana passada una vaga de fam per exigir que la junta militar retiri els càrrecs contra el seu fill i acabi amb els judicis militars, pels que més de 12.000 civils han passat ja des de la caiguda de Mubàrak.

El tema ha arribat també al parlament Europeu on alguns diputats i diputades estem impulsant una resolució a partir dels següents punts:

 

MOTION FOR A RESOLUTION on Egypt, notably the case of blogger Alaa Abdel Fattah, By Franziska Brantner, Frieda Brepoels, Hélène Flautre, Judith Sargentini, Raul Romeva i Rueda,...

A.         whereas on 30 October prominent Egyptian blogger and activist Alaa Abdel Fattah appeared before the military prosecutor in response to an official summons and was questioned about his involvement in the protests at Maspero; whereas Alaa Abdel Fattah refused to answer questions because of his opposition to civilians being tried before military courts and because the military itself was party to the violence which occurred during the Maspero protests while leading the investigation into the deaths of protesters;

B.         whereas on 2 November the Egyptian Shorouk newspaper and British Guardian newspaper published a letter written by Alaa Abdel Fattah at Bab el-Khalq jail with the title "After Egypt's revolution, I never expected to be back in Mubarak's jail"; whereas Abdel Fatah spoke about his 2006 imprisonment experience and the injustice of military trials;

C.         whereas on 3 November the military prosecutor charged Alaa Abdel Fatah with theft of a military weapon, the destruction of military property, incitement to the assault of military officers, illegally demonstrating as well as use of force against members of the armed forces and ordered his detention for 15 days which was renewed on 13 November for 15 days pending further investigation;

D.         whereas Egyptian human rights NGOs confirmed Alaa Abdel Fattah's statements that he was not even present at the place of the Maspero protests, as he went to the Coptic Hospital on October 9 to see the victims of the attacks;

E.         whereas at least 28 other civilians are believed to have been detained and charged in connection with the demonstrations;

F.         whereas imprisoned blogger and prisoner of conscience Maikel Nabil Sanad, currently into his third month of a hunger strike, continues to refuse cooperation with the military tribunal as he did not recognize military's authorities to try civilians ; whereas the military appeal court decided to annul his sentence of three years of imprisonment and ordered a re-trial on 11 October 2011; whereas, at the second hearing of this procedure which took place on 1 November 2011, his trial has been postponed to the 13th of November and further postponed at this date until the 27th of November;

G.         whereas human rights organizations have reported that, since the crackdown, more than 12 000 civilians have been tried before military courts which deprive defendants of fair trial and deny them the right to appeal; whereas the great majority of Egyptian human rights NGOs, lawyers associations and political figures from all political groups have insisted civilians must be tried in civilian courts to ensure due process;

H.         whereas according to international human rights organisations, the National Council for Human Rights, Egypt's Government-appointed human rights commission, said members of the military were responsible for killing demonstrators; whereas Egypt's military authorities must allow an independent investigation into the killings of the 9 October Maspero events if they are serious about bringing those responsible to justice;

I.          whereas social media have played an important role in Arab Spring events including in Egypt; whereas Alaa Abdel Fatah's detention is only the latest example of the systematic targeting, harassment and intimidation against bloggers, journalists, political activists and human rights defenders in Egypt;

 

1.         Expresses once again its solidarity with the Egyptian people in this critical and difficult period of democratic transition in the country and reaffirms its support to their legitimate democratic aspirations; calls on the Egyptian authorities to ensure full respect of all fundamental rights, including freedom of expression and of internet, freedom of peaceful assembly and freedom of association;

2.         Strongly regrets that Egypt’s treatment of bloggers, human rights defenders and political activists seems to have changed little since the stepping down of the former president; urges the Egyptian authorities to put an end to the unjust and appalling persecution of Alaa Abdel Fattah and Maikel Nabil Sanad and calls for their immediate and unconditional release as well as of all other persons unduly imprisoned for having peacefully expressed their views in Egypt;

3.         Stresses the importance of civil society in any democratic society as well as of freedom of expression and media plurality;

4.         Points out that the widespread use of military courts contribute to increasing concerns regarding Egyptian authorities and represents an obstacle to the democratic transition of Egypt; calls for the lifting of the Emergency Law in accordance with the first demands of the January 25 revolution and with announcements made by the SCAF and the government before elections are held; urges the Egyptian authorities to end the referring of civilians to military courts and to guarantee them a just and fair trial;

5.         Stresses again the importance that an independent, thorough and transparent, investigations into the events of Maspero be conducted by an independent civil judiciary, in order to hold all those responsible to account;

6.         Instructs its President to forward this resolution to the Council, the Commission, the High Representative of the Union for Foreign Affairs and Security Policy/Vice President of the Commission, the governments and parliaments of the Member States, and the Government of the Arab Republic of Egypt;

Un dels temes protagonistes d'aquesta setmana al Parlament Europeu, reunit en sessió plenària a Estrasburg, és evidentment la petició del President Abbas que es reconegui l'estat de Palestina i la seva incorporació a l'Assemblea General de Nacions Unides.

Els diferents grups hem presentat la nostra proposta de resolució. En la que hem consensuat el Grup Verds/ALE, on aquest tema és susceptible sovint d'apassionats debats, hem acordat, entre d'altres punts, els següents: 

(...) F. Whereas on 23 September 2011 President Abbas submitted Palestinian application for UN full membership at the UN General Assembly; whereas the 15-member UN Security Council, whose approval is needed for UN membership and full recognition of statehood, should begin discussion on 26 September to take up this application; (...)

1. Reiterates its strong support for the two-state solution, based on the 1967 borders and Jerusalem as capital of both states, with the State of Israel and an independent, democratic, contiguous and viable State of Palestine living side by side in peace and security; supports therefore the application submitted by President Abbas to UN Secretary-General Ban Ki-moon on 23 September 2011;

2. Calls on the EU and EU Member States to make all efforts so as to reach a common position in line with previous statements in support of the recognition of the State of Palestine on 1967 borders, including as regards Jerusalem, and its admission as full member in the UN;

3. Acknowledges and welcomes the success of state-building efforts of Palestinian President Mahmoud Abbas and Prime Minister Salam Fayyad, which have been strongly encouraged and supported by the EU and endorsed by various international actors, and considers this a solid and reliable basis of Palestine readiness for sovereign statehood;

4. Calls for the immediate resumption of direct and serious peace talks, based on the internationally recognised parameters, including the 1967 borders, and a timetable agreed by both parties, as only a negotiated agreement between the two sides can bring lasting peace and security to Israelis and Palestinians; reminds that settlements are illegal under international law and are an obstacle to peace and calls therefore for a complete stop of settlement activities; stresses that no changes to the pre-1967 borders, including with regard to Jerusalem, other than those agreed by the parties should be accepted;

5. Stresses that just as Israel should recognize a Palestinian state based on the 1967 borders, the new state should adopt the recognition of 1993 by the PLO of the state of Israel based on the 1967 borders and ensure its legitimate security concerns;

6. Takes note of the statement of 23 September 2011 of the Middle East Quartet which reiterates its urgent appeal to the parties to overcome the current obstacles and resume direct bilateral Israeli-Palestinian negotiations with the objective to reach an agreement within a timeline but not longer than the end of 2012; considers in this regard that the endorsement by all parties of its obligations under the Road Map and in particular, a complete stop of settlement activities by Israel is an indispensable step towards resuming effective and credible peace negotiations;

 

Aquest matí he presentat a la Comissió de Pesca (PECH) del Parlament Europeu la meva proposta d'Opinió (en tant que ponent nomenat per la mateixa Comissió) a l'informe que està fent la Comissió de Comerç Internacional (liderat per José Bové) en relació a l'acord de Lliure Canvi entre Marroc i la UE per als productes agricules i pesquers.

A continuació argumento perquè penso que la Comissió de Pesca hauria de suggerir que el Parlament Europeu no donés el seu consentiment a aquest acord (que no és l'acord de epsca,d el qual en parlaré en un apunt posterior, i sobre el qual també hi ha interessants novetats a comentar):
 

PROYECTO DE OPINIÓN de la Comisión de Pesca para la Comisión de Comercio Internacional

sobre la propuesta de Decisión del Consejo relativa a la celebración del Acuerdo en forma de Canje de Notas entre la Unión Europea y el Reino de Marruecos sobre medidas recíprocas de liberalización del comercio de productos agrícolas, productos agrícolas transformados, pescado y productos de la pesca, sustitución de los Protocolos nos 1, 2 y 3 y los anexos de estos Protocolos, y modificación del Acuerdo Euromediterráneo por el que se crea una Asociación entre las Comunidades Europeas y sus Estados miembros, por una parte, y el Reino de Marruecos, por otra

(15975/2010 – C7‑0432/2010 – 2010/0248(NLE)

Ponente de opinión: Raül Romeva i Rueda

BREVE JUSTIFICACIÓN

De conformidad con las actuales disposiciones del Acuerdo de Asociación con Marruecos, se han eliminado los aranceles para algunos, pero no para todos, los pescados y productos de la pesca. La actual propuesta eliminaría los aranceles para todo el pescado y todos los productos de la pesca.

El Acuerdo propuesto permitirá a Marruecos liberalizar inmediatamente el 45 % (en valor) de las importaciones de la UE, mientras que —por parte de la Comunidad— las importaciones procedentes de Marruecos se liberalizarán en un 55 %.

Han surgido una serie de preocupaciones acerca de este acuerdo:

Especial preocupación existe ante la capacidad de la UE para controlar y hacer cumplir los plazos y las cuotas arancelarias, a menudo ignorados por los socios marroquíes, según han denunciado diferentes asociaciones profesionales en 2009 y 2010. En resumen, el resultado objetivo que se observa es el desequilibrio en cuanto a las reducciones arancelarias acordadas entre las dos partes.

Las normas estrictas de la UE sobre protección del medio ambiente, las condiciones de los trabajadores, la protección sindical, la legislación antidumping y de seguridad alimentaria no encuentran reciprocidad en los productos importados de Marruecos a la UE. Los productos marroquíes importados a la UE deben cumplir las mismas normas que los productos producidos en la UE. El artículo 8 cubre las normas sanitarias pero no se incluyen normas medioambientales ni sociales. El no respeto de dichas normas, permitiendo la importación de productos que cumplen normas menos estrictas que las que se aplican a los productores de la UE, puede llevar al dumping.

Muchas poblaciones de peces en aguas marroquíes están agotadas, según la propia evaluación del COM.  El mercado de la UE no debe estar abierto a pescado procedente de poblaciones agotadas, ya que ello sólo alentaría un agotamiento mayor. No debe fomentarse la entrada de dichos productos, ni exacerbar la situación, por la eliminación de los aranceles.

El Acuerdo propuesto no prevé la resolución de las cuestiones relativas a las indicaciones geográficas (IG), lo que se pospone hasta futuras negociaciones que se han de iniciar después de la entrada en vigor del Acuerdo. Una identificación clara y fiable del origen geográfico de los productos es esencial para que los consumidores puedan saber lo que eligen.

Sin duda el aspecto más controvertido del Acuerdo propuesto es la inclusión del Sahara Occidental. Cuando el Parlamento preguntó a la Comisión si se iba a incluir el Sahara Occidental en el ámbito de aplicación del acuerdo, la Comisión respondió que:

«En la medida en que las exportaciones de productos del Sahara Occidental se benefician de hecho de preferencias comerciales...»

El Servicio Jurídico del PE declara:

«No obstante, todas las actividades económicas del Sahara Occidental deben tomarse de acuerdo con los deseos e intereses de la población de esos territorios y deben beneficiar el desarrollo socioeconómico de esos territorios.»

Además, el Servicio Jurídico señala que carece de información sobre: 

• «si el Acuerdo propuesto se aplicará a los territorios del Sahara Occidental y cómo»,
• «cómo beneficiará en realidad a la población local»,
• «si la mayor liberalización de estos productos es conforme con los deseos e intereses de la población del Sahara Occidental.»

Dado que la Comisión no parece dispuesta a preguntar si el Acuerdo es conforme con los deseos de la población del Sahara Occidental, me tomé la libertad de preguntar al Polisario su opinión. Su respuesta fue:

«El Acuerdo propuesto entre la Unión Europea y el Reino de Marruecos sobre medidas recíprocas de liberalización del comercio de productos agrícolas, productos agrícolas transformados, pescado y productos de la pesca consiste en enmiendas al Acuerdo de Asociación existente UE-Marruecos y sus Protocolos. Estos Acuerdos y sus Protocolos, incluyendo el Canje de Notas en cuestión, reafirman en diversos lugares que se aplican a productos originarios de Marruecos (1).

«Con arreglo al Derecho Internacional, un Acuerdo que se aplica a "productos originarios de Marruecos" no puede aplicarse a productos originarios del Sahara Occidental por la simple razón de que el Sahara Occidental no es parte de Marruecos Como hace notar el Servicio Jurídico del Parlamento Europeo, "el territorio del Sahara Occidental no puede considerarse con arreglo al Derecho Internacional que forme parte del territorio del Reino de Marruecos" (2). Al contrario, el Sahara Occidental es un Territorio no autónomo en el sentido de la Carta de las Naciones Unidas y ningún país del mundo reconoce la soberanía marroquí en el Sahara Occidental. (En situaciones similares, los Gobiernos de los Estados Unidos y de Noruega han indicado que el Tratado de Libre Comercio EE.UU.-Marruecos (3) y el Tratado de Libre Comercio Marruecos-AELC (4) respectivamente no se aplican a productos originarios del Sahara Occidental.

Si la Unión Europea desea liberalizar el comercio de productos originarios del Sahara Occidental, debe hacerlo mediante consulta directa con el pueblo del Sahara Occidental, preferiblemente a través de su representación política reconocida internacionalmente, el Frente POLISARIO (5). Cualquier intento de hacerlo de otra forma supondría una violación de la soberanía permanente del pueblo del Sahara Occidental sobre sus recursos naturales y la Unión Europea estaría infringiendo la exigencia del apartado 1 del artículo 21 del Tratado de la Unión Europea  de que «la acción de la Unión en la escena internacional se basará en el respeto de la Carta de las naciones Unidas y del Derecho internacional».

También cree que el Parlamento debe estar en condiciones —según lo previsto por el Tratado de Lisboa —de hacer una mayor contribución a la Comisión, fomentando la sinergia, la cooperación, la solución común de problemas y el intercambio de buenas prácticas en todo el proceso legislativo.

Así, el Acuerdo podría reequilibrarse, adaptándolo a la reforma del sistema de precios de entrada, la reducción de las diferencias en los ámbitos sanitario, fitosanitario y medioambiental, y con la inclusión de las debidas cláusulas sociales y antidumping.
 

******

La Comisión de Pesca pide a la Comisión de Comercio Internacional, competente para el fondo, que proponga al Parlamento la denegación del dictamen conforme.

Notas: 

1. Véase, por ejemplo, el título y el artículo 2 del nuevo Protocolo 1 relativo a los regímenes aplicables a la importación en la Unión Europea de productos agrícolas, productos agrícolas transformados, pescado y productos de la pesca originarios del Reino de Marruecos, disponible en:

http://eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=COM:2010:0485:FIN:ES:PDF.

2. Servicio Jurídico del Parlamento Europeo, Documento SJ/0699/10, apartado 19.

3. Mediante carta de 20 de julio de 2004, el Representante de Comercio de los EE.UU. Robert Zoellick clarificó que el Tratado de Libre Comercio EE.UU.-Marruecos no incluye el Sahara Occidental ya que los Estados Unidos  no reconocen la soberanía marroquí sobre el Sahara Occidental y que, por consiguiente, «los Estados Unidos tratan de manera diferente las importaciones del Sahara Occidental y de Marruecos.»  Véase: http://www.gpo.gov/fdsys/pkg/CREC-2004-07-22/html/CREC-2004-07-22-pt2-PgH6615-4.htm

4. En un discurso ante el Parlamento noruego del 11 de mayo de 2010, el Ministro noruego de asuntos Exteriores Jonas Store confirmó que el Acuerdo de Libre Comercio Marruecos-AELC no se aplica a productos originarios de Sahara Occidental. Véase: http://www.fishelsewhere.eu/index.php?cat=198&art=1130

5. De forma similar, la UE concluyó un acuerdo de libre comercio con la OLP para cubrir los productos originarios de los territorios ocupados de Gaza y Cisjordania, confirmado por los certificados de origen emitidos por las autoridades palestinas. Véase: http://europa.eu/rapid/pressReleasesAction.do?reference=IP/09/97&format=HTML&aged=0&language=EN&guiLanguage=en

En una votació que ha tingut lloc encara no fa una hora, el Comitè d'Agricultura del Parlament Europeu ha decidit per àmplia majoria manifestar-se en contra de la ratificació dels tractats de lliure comerç en productes agrícoles i pesquers entre la Unió Europea i el Regne del Marroc (24 vots a favor del rebuig, per només 14 en contra).

Els acords negociats per la Comissió Europea i les autoritats marroquines suposen continuar amb la lògica d'una agricultura liberal, globalitzada i especialitzada que afavoreix els interessos de grans grups a costa dels agricultors.

Molts inversors europeus, anticipant-se a aquesta obertura, ja han traslladat la seva producció al Marroc.Tenen l'esperança que podran exportar fruites i verdures a preus inferiors als costos de producció dels productors europeus. A Espanya, la crisi de confiança causada pel bacteri E. Coli ha ennuvolat els productors de curt i mitjà termini. L'arribada de milers de tones addicionals de tomàquets, melons, maduixes o cítrics pot conduir a més fallides.

Aquest acord, a més, tindrà unes conseqüències ben negatives en l'agricultura familiar marroquina,  que haurá de fer front a una afluència massiva d'aliments bàsics com és la carn o els cereals. L'afluència de les importacions d'aliments processats, lliures d'impostos (excepte la pasta), hipotecarà la creació d'una indústria local d'aliments.

Després de la votació, José Bové, ponent d'aquest informe per a la Comissió INTA i vicepresident de la Comissió AGRI, i Raül Romeva i Rueda, ponent responsable per la seva banda per a aquest assumpte a la Comissió de Pesca i Afers Marins (PECH) i Vicepresident de Verds/ALE, han expressat el següent:

"Aquest acord es va negociar en la major de les opacitats per part dels serveis de la Comissió Europea i el Regne del Marroc. El considerem totalment desequilibrat, i lamentem que bàsicament serveixi als interessos de les grans empreses de l'agroindústria, deixant de banda als petits productors, ja siguin marroquís o europeus.

El vot del Comitè d'Agricultura del Parlament Europeu és un senyal important per a les Comissions de Comerç Internacional (INTA) i de PEsca i Afers marins (PECH) del Parlament Europeu, les quals hauran de votar en poques setmanes.

Així mateix, és un primer pas cap a la reobertura d'unes negociacions més justes que tinguin en compte els interessos socioeconòmics de la majoria. Els acords comercials han de ser instruments per a corregir les desigualtats, i no per servir els interessos dels més privilegiats.

Cal invertir temps i recursos a construir un espai de comerç basat en l'equitat entre les dues ribes mediterrànies. Només d'aquesta manera podrem contribuir a enfortir el desenvolupament democràtic essencial per a la creació d'una zona d'estabilitat i cooperació ".

Aquesta setmana han vingut a Estrasburg una delegació de la Freedom Flotilla Two (entre els quals Manuel Tapial), per reunir-se amb diversos Membres del Parlament Europeu i explicar-nos els seus plans.

Es tracta, segur que ho recordeu, de la Flota que ara fa un any va intentar dur ajut humanitari a Gaza, emparada per les Resolucions de Nacions Unides i trencant el bloqueig d'Israel. Va ser brutalment assaltada per soldats israelians provocant prop d'una desena de morts i desenes de ferits.

Les imatges de l'assalt són esgarrifoses. Les justificacions de les autoritats israelianes nefastes i sense cap fonament. La condemna internacional va contribuir a posar algunes coses al seu lloc, però no tantes com hauríem volgut. Encara recordo esparverat la intervenció de l'embaixador israelià davant la Comissió d'Afers Exteriors del Parlament Europeu, on no va convèncer ni tan sols els tradicionals aliats del règim israelià.

Els integrants de la Flotilla tenen previst tornar-ho a provar aquest mes de juny, i ens demanen tot el suport i visibilitat possible.

Encara avui, nombrosos governs europeus, entre ells l'espanyol, intenten dissuadir els representants espanyols que volen participar en aquesta segona edició de la Flotilla que ho facin.

L'Alta Representant, Ashton, va manifestar ahir durant la seva intervenció al Ple que no creia que aquesta fos una iniciativa positiva. Discrepo. No només és positiva, sinó que és a més altament necessària, i per això la recolzo. És més, estem treballant en una petició conjunta de diferents MEPs per instar la Comissió i el Consell que, contràriament al que han fet fins ara, manifestin públicament el seu suport a la iniciativa.

Confio que no haguem de lamentar, aquest cop, episodis com els que es poden veure en les imatges (veure video adjunt) que van donar la volta al món, ara fa un any.

LIBIA: DUDAS, CERTEZAS Y RAZONES (por Raül Romeva i Rueda, eurodiputado por ICV y vicepresidente del Grupo Verdes/ALE)

Hay tres formas de situarse ante la decisión del Consejo de Seguridad de intervenir en Libia. Una es la de quienes consideran a Gadafi un revolucionario que representa, junto a sus amigos Ahmadineyad, Chavez, Putin o Hu Jiantao, la única esperanza que le queda al mundo para no sucumbir al imperialismo occidental. Es éste un razonamiento que considero arcaico y que no comparto ni por asomo. Baste decir que personalmente me sitúo en las antípodas de esta forma de entender el mundo, y que si la salvación de la izquierda pasa por seguir la estela de estos jinetes del Apocalipsis, conmigo que no cuenten.

La segunda es la hipócrita actitud de quienes habiendo sido durante años los aliados de Gadafi, vendiéndole armas, comprándole petróleo, callando ante las atrocidades que cometía contra su pueblo y recibiéndole con alfombra roja, ahora pretenden liderar la voz crítica con el dictador y aparecer como los ángeles liberadores. Todavía resuena en mi cabeza el debate que tuvimos en el Parlamento Europeo a principios de enero en relación al acuerdo marco UE-Libia. Fuimos los Verdes quienes, casi en solitario, lideramos la oposición a ese acuerdo argumentando que el régimen de Gadafi llevaba décadas violando sistemáticamente los derechos humanos de su pueblo y de los inmigrantes que llegaban a ése país. Acusamos entonces de irresponsables a la UE y a aquellos Estados Miembros que deseaban profundizar en dicha cooperación, y advertimos que esta política de sostener a dictadores porque convenía a nuestros intereses económicos (Business as usual) no sólo era contraria a los valores fundamentales y los principios legales de la UE, sino que con el tiempo se acabaría descontrolando, como así ha sido. Y eso vale para quienes han acogido, aplaudido y ayudado a Gadafi, pero también para quienes han hecho lo propio con Ben Ali, Mubarak, Mohamed VI, Bashar al-Assad, …

El tercer grupo es el de los desconcertados, pero sobre todo enojados por que, de nuevo, se nos haya llevado al extremo de tener que afrontar el eterno dilema de cómo, cuando y dónde usar la fuerza para evitar más sangre, más dolor y más impunidad. En este grupo estamos quienes, dadas las circunstancias, conociendo el currículo del personaje, valorando las consecuencias del seguir sin hacer nada, negándonos a asistir pasivos a otra matanza como las de Sarajevo, Srebrenica o Gorazde, hemos optado por apelar a Naciones Unidas para que cumpla con su “Responsabilidad de proteger” (mandato que ostenta desde 2005 y 2009).

Es una de las pocas veces, pienso, que el criterio de legalidad es inobjetable tal y como argumentaba de forma excelente en estas páginas hace unos días el catedrático Pere Vilanova (La ONU y Libia, un punto de vista, 26.03.11): “la resolución 1973 del CS es explícita, es previa a la acción, define claramente el mandato, y además fija también los límites que el mandato no debe traspasar. En este caso, el criterio de legalidad viene reforzado por el criterio de legitimidad. Los casos en los que en el pasado no se intervino, o se hizo tarde (como en la ex-Yugoslavia entre el 91 y el 95, bajo misión de Naciones Unidas), han pesado mucho en la decisión de los miembros del CS. Incluso los que tenían reservas –por motivos varios y que les corresponde a ellos explicar– se han abstenido, no ha habido votos en contra”.

Procede decir, sin embargo, que en este tercer grupo están también quienes resuelven el dilema oponiéndose a la intervención. Comprendo este argumento, aunque no lo comparta, siempre que se acepte que esta opción conlleva costes y se asuma moral y éticamente sus consecuencias fatales. Porque eso también debe estar presente en la balanza a la hora de tomar partido.

En otras palabras, cada cual es libre de asumir, en situaciones críticas como ésta, de qué lado está, si bien ninguna de las opciones que se tome, digámoslo también, está exenta de un cierto grado de incertidumbre y de cierto coste moral y ético. ¿Intervenir tiene riesgos? Por supuesto. Pero no hacerlo también. ¿El Consejo de Transición (rebeldes) no son garantía de nada? También es cierto, pero presumo que una victoria de Gadafi tendrá consecuencias nefastas a corto, medio y largo plazo. Por eso soy de los que piensa que, ante todo, Gadafi no puede ganar.

Igual como el Director de la Escuela de Cultura de Paz de la UAB, Vicenç Fisas (La izquierda y la intervención militar en Libia, El Pais, 22.03.2011) estoy porque existan unas fuerzas armadas reducidas y entrenadas especialmente para actuar en operaciones de mantenimiento de la paz, en coordinación con Naciones Unidas, así como que los ejércitos nacionales sean remplazados por unas fuerzas militares de Naciones Unidas suficientemente dotadas para emergencias (como es ahora la de Libia), aunque se que esto va para largo.

Pero es que es precisamente en momentos así cuando es más necesario que nunca recordar lo nefastos que son los gastos militares excesivos y no justificados, la política de fomento del comercio de armas hacia países que violan los derechos humanos o que están en crisis, la glorificación del armamento, el fomento de la investigación militar frente a los recortes en la investigación no militar, o el empeño en introducir la cultura de la defensa militar en el ámbito escolar. Todas estas manifestaciones del militarismo son rechazables de plano. En esto último, espero, estaremos muchas y muchos de acuerdo, a pesar de Libia.

En el cas de Líbia estem repetint en el si de les sensibilitats d'esquerres i pacifistes, files a les quals m'adscric, el debat que ja vàrem viure en relació a si calia intervenir o no a Bòsnia a principis dels '90.

Recordo bé aquell debat, que va ser dur, com tots els que fan aflorar dubtes i contradiccions. El vaig viure en primera persona en molts fronts. Però com totes les situacions conflictives, aquell debat ens va fer madurar, individualment i col.lectiva.

Respecto, entenc i fins i tot comparteixo els dubtes i les inquietuds en relació a la intervenció a Líbia. Però també assumeixo les limitacions de certs discursos i posicionaments davant de situacions que reclamen respostes no desitjades. I precisament per això és més urgent que mai treballar per no haver-nos de trobar en aquesta mena de dilemes. Ho vàrem dir llavors a Bòsnia, i l'argument segueix essent vàlid. 

He tingut la sort de treballar molts anys al costat de Vicenç Fisas, Director de l'Escola de Cultura de Pau. Amb ell vaig aprendre que el meu pacifisme, com tot pacifisme, també té límits. Ho vaig aprendre a base de molts anys de llegir, parlar, escoltar, analitzar, dubtar, estudiar, dir i contradir al voltant de com construir la pau.

Defenso amb fermesa la reducció de la despesa militar, l'adopció d'un Tractat Internacional d'Armament (ATT), l'augment de la inversió en promoció i educació de la pau, que s'ataqui les veritables causes de les guerres (sobre tot la competència per uns recursos que s'esgoten i el respecte per unes identitats cada cop més multidimensionals). 

Tanmateix, tot això, que és necessari i urgent per poder controlar i gestionar la latència dels conflictes actuals i evitar-ne així la deriva armada, no pot resoldre totes les situacions conflictives. Per exemple, no serveix per aturar, en la seva fase actual, la brutal i criminal repressió amb què Gadafi està responent als més que legítims clams per la llibertat i la democràcia al seu país. En situacions com aquesta, la prioritat és aturar Gadafi, de la manera més ràpida que sigui possible.

Tinc dubtes? És clar. Però quan aquests m'assetgen em retornen a la ment Srebrenica, Sarajevo, Gorazde,... i els dubtes es converteixen en una certesa: hi ha moments en què no intervenir pot resultar fatal.

Per tot plegat recomano llegir avui l'article a El País del Professor Vicenç Fisas (La izquierda y la intervención militar en Libia), i en faig meus cada coma, cada punt, cada dubte i cada certesa expressada en el mateix, a més de reiterar, un cop més, la ràbia i la frustració que em genera el fet que els actuals dirigents mundials ens hagin arrossegat, novament, a aquest debat. 

Avui des de primera hora (8.30) debatem al Parlament Europeu la situació a Libia, amb la presència de l’Alta Representant de la UE, Ashton. En el meu twitter he anat fent algunes valoracions del mateix. Per altra banda, els Verds/ALE hem proposat un text de resolució que haurem de votar aquest migdia. La podeu trobar en aquest vincle. Inclou, entre d'altres, els següents punts:

1.            Expresses deep concern at the situation in Libya and strongly condemns the brutal repression of peaceful demonstrations, including indiscriminate armed attacks against civilians, which has resulted in the death of thousands of civilians and a high number of injured people; denounces the incitement to hostility against civilian population expressed at the highest level of the regime by Muammar al-Gaddafi and his son Saif al-Islam;

2.        Fully endorses the UN Security Council resolution 1970 which condemns the gross and systematic human rights violations in Libya and decides to refer the situation to the International Criminal Court while imposing an arms embargo on the country and a travel ban and assets freeze on the family of Muammar al-Gaddafi; strongly supports the launching by the Prosecutor of the ICC of an investigation into the alleged crimes against humanity committed by Muammar al-Gaddafi and members of his regime;

3.        Calls on the HR/VP and the Council to consider within the framework of UNSC resolution 1970 and UNSC resolution 1674 regarding the responsibility to protect the population, the establishment of a no-fly zone, at the request of the Transitional National Council in cooperation with the Arab League and the African Union, aimed at preventing the regime from targeting population;

4.            Expresses its firm support to the struggle of the Libyan people for freedom, democratic reforms and the end to the authoritarian regime; calls on the EU to establish direct relations with the Interim Transitional National Council and to support them in the liberated area so as to relieve the population and to meet its basic humanitarian needs, including medical assistance;

5.        Fully supports the decision of the UNHRC to dispatch an independent international commission of inquiry to Libya to investigate violations of international human rights law and the UNGA decision of 2 March 2011 to suspend Libya’s membership to the UNHCR;

(segueix...)

Malgrat que en aquest espai (el bloc) no acostumo a parlar massa dies seguits del mateix fet, em veig obligat a fer-ho en relació a la fins ara galdosa i preocupant actitud europea envers les revoltes al món àrab, i concretament davant del bany de sang que aquests darrers dies està tenint lloc a Líbia a mans d’un cafre a qui, fa només quatre dies, rebíem a la UE amb catifa vermella i li veníem tota mena d’armes.

Ahir, l’Alta Representant per a la UE, Catherine Ashton, va enunciar una aturada de les negociacions entre la UE i Líbia pel què fa a un Acord Marc. Molt bé, la pregunta és, per què s´hi estava negociant? I encara més, per què, malgrat tot el que està passant seguim negociant amb d’altres règims igualment deplorables com, per exemple, el marroquí? Són preguntes aquestes les respostes a les quals fan tremolar.

Ashton va enunciar també una convocatòria urgent dels embaixadors de la UE per tal de discutir-hi quines mesures emprendre. D’acord també, ja que és un pas que calia fer de manera immediata.

Per altra banda, considero també necessari que sigui el Consell de Seguretat qui asseguri i coordini l’establiment de l’ajuda humanitària. Entre les mesures concretes que toca emprendre, és evident que és urgent organitzar ja sigui via mar o via aire, l’ajuda mèdica a les víctimes de la violència. I especialment important és cada cop més l’atenció a les persones desplaçades i refugiades.

És per això que sumo la meva veu a aquelles que demanen a la Comissària per a Afers Interiors, Cecilia Malmström que, tal i com vàrem fer a la UE en el cas de Bòsnia- coordini l’ajuda i l’acollida de persones refugiades i que invoqui la clàusula de protecció temporal.

Així mateix, és de vital urgència que el Consell de Seguretat de la UE declari un embargament total de transferències d’armes a Líbia i imposi sancions al règim de Gaddafi.

En relació amb la trobada, ahir, dels ministres dels Afers Exteriors de la UE (veure conclusions en document adjunt), voldria fer la següent valoració:

La UE aporta 50 milions d'Euros per la protecció de les fronteres líbies (el gener hi va anar una delegació de la Comissió que va recomanar proporcionar els diners i formar el personal policial libi en tasques de control de fronteres), diners que, no en tinguem cap dubte han estat utilitzats er Gaddaffi per finançar la repressió de la població líbia. Ahir mateix, diversos diputats, entre els quals la nostra companya de grup, Franziska Brantner (dels Verds alemanys), ponent al Parlament Europeu pel què fa a l’instrument instrument d'estabilitat (és a dir, tot allò que té a veure amb els ajuts econòmics i financers cap a països tercers), vàrem insistir a l’Alta Representant Catherine Ashton, a la Comissió, i als Estats-membres que aturessin immediatament aquestes ajudes, petició, per altra banda, que ja havíem fet en anteriors ocasions.

El pitjor de tot, però, és que la UE està negociant un acord-marc amb Líbia, que contempla la dimensió migratòria i, sobretot, un acord de readmissió i d’obertura dels mercats. A la vista del què està succeint, reitero la meva perplexitat i lamento que la UE continuï, en aquest cas com en tants d’altres, aplicant la màxima del ‘business as usual’.

Gaddaffi (igual que Mohamed VI, per altra banda) porta anys fent xantatge amb l’assumpte del control de la immigració i amenaça, literalment, amb ‘deixar passar tothom cap a Europa’ si la UE no dona suport al seu règim. El problema, però, és que la UE cau en aquest xantatge, víctima de la seva nefasta visió en relació a la gestió de la immigració, la qual redueix, exclusivament, a una qüestió de control de fronteres.

Aquests dies de tanta convulsió al món àrab, i malgrat haver-se demostrat del tot equivocat promoure una política de relacions basades en establir relacions comercials al marge de les situacions sociopolítiques de les contraparts, la UE, impulsada pel Govern espanyol, seguéis insistint en la renovació de dos acords amb el Marroc, el de Pesca (que finalitza aquest mes de febrer) i l’Acord comercial relatius a productes agrícoles i de la pesca.

D’acord amb el Tractat de Lisboa els acords amb països tercers han de comptar amb l’aval del Parlament Europeu, o el que és el mateix, si el Parlament Europeu no autoritzem (no consentim) una proposta d’acord o de renovació, aquest no es pot fer.

La Comissió de Pesca m’ha nomenat ponent per a elaborar l’opinió que aquesta Comissió ha d’emetre al respecte de l’Acord Comercial, raó per la qual m’he reunit, tant a Brussel.les com a Catalunya, amb diversos representants dels sectors de productors agrícolas i pesquers, per conèixer el seu punt de vista. I la meva conclusió, ara com ara, és que no es donen les condicions per a renovar l’esmentat acord per, almenys, dos motius: el primer, l’acord no exclou el territori del Sàhara Occidental, i a dreta llei el Marroc no pot signar un acord que l’inclogui si la població administrada no hi està d’acord. A través dels representants legítims del Saharauis sabem que no hi estan però que gens, d’acord. El segon motiu és que l’acord suposa una competència deslleial per part de productes (per exemple el tomàquet) el·laborats i importats del Marroc, envers els que es produeixen a la UE, ja que, primer, no tenim garanties que aquests productes importats  es produeixin sota les mateixes condicions sòciolaborals i fitosanitàries que les que exigim al producte fet a Europa, i segon, malgrat existir un preu pactat, sovint els importats es distribueixen per sota d’aquest preu.

A tot plegat cal afegir el fet que cada cop són més les grans empreses europees (sobretot espanyoles) que desmantellen les seves estructures a la UE, deixant milers de persones a l'atur, i se'n van al Marroc per produir des d'allà i exportar després a la UE sense tenir en compte les condicions sòciolaborals i de producció ambiental que exigim a la UE.

Coincideixo amb les organitzacions sindicals agràries en què, no es tracta d’aplicar polítiques proteccionistes, sinó d’aplicar un intercanvi basat en la igual de drets, però també d’obligacions.

Això és el que, per exemple, vaig poder constatar novament ahir, després de reunir-me amb representants d’Unió de Pagesos.

En seguirem parlant.

Els darrers esdeveniments a Egipte i Tunísia m'enganxen a Lisboa, on té lloc una nova reunió de l'Assemblea Interparlamentària APEM, de la qual formem part càrrecs electes de les dues ribes mediterrànies. Falten, precisament, les delegacions tunisianes i egípcia, cosa que no estranya a ningú.

Per altra banda, són constants les referències a les transicions cap a la democràcia portuguesa i grega (1974) i espanyola (1975), i els símils amb la situació que actualment estan vivint els veïns del sud són inevitables.

Un dels més clars en aquest sentit es Sampaio, actualment Alt Representant de l'ONU per a l'Aliança de Civilitzacions i antic President portugès.

No obstant, no puc evitar sentir una enorme mala consciència per la poca visió i la manca de responsabilitat històrica que ha demostrat la UE els darrers anys. La seva resposta, tardana i excessivament tímida, posa de manifest les enormes i preocupants hipoteques econòmiques i polítiques d'alguns països de la UE en relació als règims dictatorials que actualment trontollen.

Si la setmana passada era Tunisia qui protagonitzava les meves reflexions, avui hi afegeixo també Egipte. I és que la UE ha de condemnar de manera inequívoca la violència aquell país i s'ha de comprometre a acompanyar el procés cap a la transició democràtica.

En l'actual context de violenta repressió de les pacífiques protestes dels moviments opositors i de restriccions democràtiques imposades pel règim de Mubarak. La resposta del Consell de la UE d'avui és decebedora, i subscric per tant les paraules del meu co-president de Grup, Dany Cohn-Bendit, quan afirmava dolgut que: "Once again we are witnessing the violent repression of peaceful democratic protests by an untenable dictatorship and once again the EU is dragging its heels with its response. The EU needs to unequivocally condemn the violent response by the Mubarak regime and move swiftly to support a democratic transition in Egypt.This is the latest case underlining how EU foreign policy is at odds with the democratic values the Union purports to defend. As was the case in Tunisia, the EU has continually turned a blind eye to political repression and the absence of basic democratic rights in its eagerness to establish closer economic relations with Egypt. The failure by the EU to criticise the recent parliamentary elections in Egypt, which were fundamentally flawed and rigged by the Mubarak regime, is a case in point."

Per altra banda, les meves col·legues de grup, Franziska Brantner, Hélène Flautre i Judith Sargentini han presentat una pregunta a la CE demanant pels beneficiaris de l'ajuda financera europea a Egipte i Tunísia, i demanant que aquesta ajuda es reorienti cap a donar suport als grups que reclamen un gir democràtica i en favor dels drets humans que els permeti enterrar els règims dictatorials sota els quals viuen. La pregunta la podeu trobar a: http://greens-efa.eu/cms/topics/dokbin/369/369238.eu_financial_support_to_tunisia_and_egyp@de.pdf

Iran va ser objecte de debat novament, ahir, al Parlament Europeu. Un cop més vàrem haver d'abordar la situació dels defensors de drets humans d'aquell país. Vaig poder intervenir en el ple, en nom del meu grup, Verds/Ale, i vaig presentar la resolució que havíem preparat.

18.1.2011                                                                                                          B7‑0071/2011

MOTION FOR A RESOLUTION

with request for inclusion in the agenda for the debate on cases of breaches of human rights, democracy and the rule of law pursuant to Rule 122 of the Rules of Procedure

on human rights in Iran - in particular the case of Nasrin Sotoudeh

Barbara Lochbihler, Isabelle Durant, Emilie Turunen, Raül Romeva i Rueda, Heidi Hautala on behalf of the Verts/ALE Group

B7‑0071/2011

European Parliament resolution on human rights in Iran - in particular the case of Nasrin Sotoudeh

The European Parliament,

A. Whereas over one year after the Ashura demonstrations in December 2009 still hundreds of Iranian citizens who had been arrested linger in prison.

B. Whereas the authorities have continued to make arrests throughout the year, notably at the occasion of Students' Day of 7 December 2010 and whereas according to reports by Amnesty International I over 70 students are still detained

C. Whereas human rights defenders in Iran have to live under constant threat of persecution as the most recent case of the prominent lawyer Nasrin Sotoudeh demonstrates

D. Whereas Ms  Sotoudeh has been sentenced to 11 years in jail and been banned from working as a lawyer or leaving Iran for 20 years on  charges of being a member of the Centre for the Defence of Human  Rights, headed by Nobel Peace Laureate Shirin Ebadi; whereas in connection with the centre two other lawywers, Mohammad Seifzadeh and Mohammad Ali Dadkhah have as well been condemned to prison sentences

E. Whereas journalists and bloggers equally continue to be targeted, with reportedly over 30 journalists behind bars at the moment

F. Whereas even acclaimed and award winning representatives of Iranian culture such as Film director Jafar Panahi are denied the freedom of expression, who in December 2010 was banned from film- making for 20 years as well as sentenced to 6 years of prison

G. Whereas instead of investigating against extrajudicial murderers, it can even happen that the mourning relatives of the killed are being arrested as was the case of Mahdi Ramazani  who was taken into custody at the gravesite of his son in December 2010 and confronted with such exorbitant bail conditions he is in no capacity to fulfil

H. Whereas on 15 December a suicide bomber in the city of Chabahar in Sistan-Baluchestan killed 39 people and wounded dozens more

1. Reiterates its call for the release of all prisoners of conscience including all those who have been detained over the last year in connection with their peaceful political and human rights activities

2. Calls on the Iranian authorities to respect the internationally recognized rights to freedom of expression and assembly

3. Strongly condemns the extraordinarily harsh sentence against Nasrin Sotoudeh and comments her for her courage and her engagement;

4. Considers Ms Sotoudeh as well as her fellow human rights defenders prisoners of conscience and demand their immediate release

5. Expresses its concern over the more and more frequently imposed sentence of a ban to leave Iran which can lead to the logical conclusion that staying in Iran is considered a punishment by the authorities

6. Calls on the authorities to combat the impunity of human rights violators within the security forces; Re-iterates its demand for an independent investigation into allegations of extrajudicial executions since the disputed June presidential elections and for alleged violators to be brought to justice.

7. Strongly condemns the bomb attack in Chabahar and expresses its condolences to the victims' families and the injured

8. Is seriously concerned about the persecution of certain religious and ethnic groups in Iran; Expresses its conviction supported by the more recent European history that a peaceful and balanced social and political development can only be achieved in taking the cultural and social aspirations of different regions into account

9. Calls on the Government to guarantee the human rights of minorities laid down in the Constitution and the Universal Declaration of Human Rights, notably Art. 18 which provides that "everyone has the right to freedom of thought, conscience and religion";

10. Believes that the highest execution rate per capita in the world is a disgrace for Iran with its ancient sophisticated culture and calls on the Supreme Leader Khamenei to declare an immediate moratorium on capital punishment

11. Welcomes the International Cities of Refugee Network and calls on the Commission and the Member states to develop further initiatives in favour of providing shelter for Iranian writers and human rights defenders who have to flee Iran to avoid persecution

12. Instructs its President to forward this resolution to the High Representative of the Union for Foreign Affairs and Security Policy, the Council, the Commission, the governments and parliaments of the Member States, and the Government and Parliament of the Islamic Republic of Iran.

Hi va haver una època en què UE era sinònim de drets humans, respecte per les llibertats i garantia d'oportunitats democràtiques a l'exterior. No gosaria dir que aquesta època s'ha acabat definitivament, però sí que està si més no, en entredit. Mentre les societats nordafricanes convulsionen, sobretot per la manca d'oportunitats per a la gent més jove, des de la UE prima el mantenir bones relacions econòmiques amb règims de dubtosa legitimitat democràtica i de qüestionable actitud davant els drets civils, polítics, culturals i humans en general. Els beneficis d'aquestes relacions, però, no repercuteixen positivament allà, sinó sobretot aquí, i omplen algunes butxaques (més aviat poques) que viuen a Europa. L'article que publica avui a el País en Jordi Vaquer, Director del CIDOB, ajuda a entendre la preocupant deriva que estan prenent els països de la riba sud del Mediterrani, i encara més, permet calibrar la preocupant deriva política de la UE al respecte.

Días de ira en el norte de África (de  JORDI VAQUER, Director del CIDOB, per a El País, 13/01/2011)

En las últimas semanas, la agitación en el norte de África parece no tener fin. Existen paralelismos entre los disturbios en Túnez y los de Argelia, sucesos que llegan apenas un mes después de la revuelta en El Aaiún, y coinciden en el tiempo con las protestas de los cristianos egipcios. Cada país tiene sus especificidades, pero todos estos acontecimientos tienen en común remover temas altamente sensibles para sus Estados: la falta de oportunidades laborales para los jóvenes, la persistencia de favoritismos y graves discriminaciones y el hartazgo ante unos regímenes ineficientes, faltos de legitimidad.

El nivel de violencia en las protestas llama la atención. En distintas ciudades de África del Norte se repite el mismo patrón: manifestantes jóvenes y exasperados se lanzan a la calle y ejercen una violencia desproporcionada e irracional contra la policía. Esta opta por la vía dura y causa víctimas mortales. La situación se envenena y el Estado pone en marcha sus engrasados mecanismos represivos: apagón informativo, desapariciones, palizas, registros casa por casa, cierre de webs, etcétera. Esta vez los Gobiernos norteafricanos no podrán escudarse en el tradicional argumento de contención del radicalismo islámico. Ante este escenario, Europa -y en particular Francia, España e Italia- se encuentra en una posición incómoda. Grandes defensoras de la mejora sin condiciones de las relaciones con los Estados norteafricanos, las tres evitan toda crítica propia o de la UE y se cuentan entre los apoyos más sólidos de estos regímenes escleróticos. La cooperación es especialmente fluida en el ámbito de las políticas de seguridad interior: a cambio de hacer el trabajo difícil para Europa (controlar la llegada de inmigrantes, reprimir a los islamistas, proteger a los turistas), los países norteafricanos tienen carta blanca para aplicar políticas de Interior destinadas a garantizar la seguridad del régimen, no la de los ciudadanos. En tiempos de protestas, estas políticas se vuelven con particular virulencia contra la población. Habida cuenta del alto grado de cooperación existente entre el sur de Europa y el norte de África, mantenerse al margen nos convierte en poco menos que cómplices de la represión.

Las revueltas no son el único elemento de incertidumbre. Los líderes de Argelia (Abdelaziz Buteflika, de 73 años), Egipto (Hosni Mubarak, 81) y Túnez (Zine el Abidine Ben Ali, 74) pasan largas temporadas en clínicas europeas por su delicada salud y, sin embargo, siguen aferrados al poder mientras buscan entre bambalinas la mejor fórmula para dejar todo "atado y bien atado". Los líderes de Libia (Muamar el Gadafi, 68 años) y el Polisario (Mohamed Abdelaziz, 62) gozan quizás de mejor salud, pero llevan ya en el poder 41 y 34 años, respectivamente. La sombra de su sucesión planea sobre el horizonte político de sus Estados, y preocupa a sus compañeros de generación que copan los puestos de importancia. Reducir la expectativa de cambio político a una constelación de partes médicos, luchas entre clanes para establecer dinastías republicanas (como Siria, Azerbaiyán, Cuba o Corea del Norte), ruido de sables y conspiraciones de poderes fácticos puede desembocar en una explosión social de consecuencias imprevisibles. Los ciudadanos, en especial los jóvenes, hartos de ver sus expectativas truncadas, parecen dispuestos a reclamar su papel. El principal problema con el que se encuentran es que los regímenes existentes han cortado canales y debilitado, cooptado o sencillamente eliminado cualquier estructura intermedia que pudiese jugar un papel catalizador: partidos, sindicatos, asociaciones, etcétera. Aquí es donde los países europeos, sobre todo los del sur, pueden rectificar su posición y jugar un papel importante. Hablar más alto y claro. Poner a nuestras embajadas a respaldar, incluso proteger, a los interlocutores políticos y sociales que poco a poco se atreven a plantarle cara al régimen desde la sociedad civil. Presionar a los Gobiernos norteafricanos para que respeten los derechos humanos y la libertad de expresión, reforzar a través de fundaciones y colaboración directa a las organizaciones opositoras, acoger a los exiliados: Europa puede ayudar a que esta energía se canalice en unos procesos de transición que eviten un estallido peor.

Bruselas se contiene, Madrid sigue muda y Roma y París se afanan en justificar lo indefendible, y así Europa se queda por detrás no solo de Washington, sino incluso de los propios gobernantes norteafricanos que, ante la magnitud de los eventos, rectifican y van más allá de lo que los europeos se atreven a pedir, liberando a presos y anunciando reformas, como hacía ayer mismo el pétreo dictador tunecino.Europa llega tarde, pero todavía puede contribuir a rehacer los canales políticos que permitan al norte de África convertir este invierno de rabia en una primavera de esperanza. Por demasiado tiempo se ha optado por equiparar statu quo a estabilidad y dar preferencia a los negocios, la tranquilidad a corto plazo y el apoyo a los Gobiernos sobre la base del miedo al radicalismo islámico, a la inmigración o, simplemente, a lo desconocido.

Ahora que los jóvenes norteafricanos han roto esta calma opresiva, Europa corre el riesgo de encontrarse del lado de los que reprimen a unos manifestantes que piden para sus países exactamente lo que la UE considera sus valores fundamentales.

M’alarmen cada cop més les notícies que ens arriben de Tunísia, i sobretot la resposta del govern. Les autoritats de Tunísia han dut a terme detencions generalitzades i batudes nocturnes, i com a resultat, desenes de persones  han estat detingudes durant les protestes, entre elles advocats, periodistes, estudiants i blocaires. Les autoritats tunisenques han intentat crear una apagada informativa sobre les protestes bloquejant l'accés a Internet i tancant els comptes de correu electrònic de ciberactivistes, la qual cosa lamento i condemno.

Acabo de registrar una bateria de preguntes dirigides a la Comissió Europea i al Consell de la UE demanant-los que pressionin Tunísia perquè respecti les normatives internacionals, especialment en quant a l’ús d’armes de foc. A més, he demanat que la Comissió faci alguna cosa perquè s'alliberi immediatament a les persones detingudes exclusivament per intentar expressar la seva opinió, inclosos els "blocaires" i perquè les autoritats obrin immediatament investigacions exhaustives i imparcials sobre les morts ocorregudes i obligar a respondre dels seus actes als responsables de cometre o ordenar l'ús excessiu de la força.

L’onada de repressió governamental que les autoritats estan duent a terme en aquest país, requereix que la comunitat internacional garanteixi la seguretat dels manifestants, per la qual cosa faig una crida a la Comissió Europea a posicionar-se al respecte després que diversos informes concloguin que almenys 23 persones haurien mort a les ciutats de Thales, Kasserine i Regueb, en una campanya de repressió cada vegada més violenta contra uns manifestants indignats per les condicions de vida existents, l'atur i la corrupció.

Malgrat no hi podré assistir personalment, dono suport a la concentració convocada per demà per diverses ONG’s per exigir al Govern català, a l'Estat espanyol i a la Unió Europea “una condemna unànime i efectiva d'aquesta repressió” i demanen que “es revisin les relacions econòmiques, polítiques i diplomàtiques amb aquests règims autoritaris, fent efectiu l'article 2 de respecte dels drets humans i llibertats a què es comprometeren en el marc dels Acords Associació UE-Tunísia i UE-Algèria”.

Em consta que moltes companyes i companys d’ICV sí que hi seran.

Adjunto la nota que he fet després de la votació avui, al PE, sobre la proposta de resolució conjunta en relació al Sáhara Occidental:

Sahara Occidental: Verdes/ALE se congratulan de que el PE, finalmente, hable claro sobre el Sahara

Tras el voto de la resolución sobre el Sahara occidental, el eurodiputado de ICV y vicepresidente de Verdes/ALE, Raül Romeva i Rueda, ha comentado lo siguiente:

"Tras los múltiples intentos por parte del régimen de Marruecos de impedir que este Parlamento se pronunciara sobre la situación de los derechos humanos en el Sahara Occidental, debemos congratularnos por que en esta ocasión el lobby marroquí haya fracasado. Debemos recordar, una vez más, que este Parlamento es soberano y que debe poder hablar y adoptar posiciones sobre cualquier tema, especialmente cuando se trata de vulneraciones de derechos humanos en un país con el que tenemos una relación privilegiada. Por ello considero inaceptable las constantes injerencias marroquíes.

Así mismo, el texto de la resolución no es sino un compromiso entre posturas que parten de análisis muy distintos, por ello quiero dejar clara la postura de nuestro grupo en favor del pueblo Sahraui, y en concreto nuestra condena de la provocadora e irresponsable manera como se desmanteló el campo de Gdaim Izyk. No podemos poner al mismo nivel a quienes agreden, torturan y masacran, con quienes tratan de defenderse. Por ello es necesaria una investigación independiente, así como que se permita el libre acceso y circulación de los responsables de los medios de comunicación e información.

La UE, y especialmente España y Francia, deben asumir su responsabilidad histórica y demandar a Marruecos que cese en su actitud bloqueante e intransigente. Una forma clara y políticamente necesaria de hacerlo es congelando los numerosos acuerdos comerciales y de relaciones privilegiadas que existen entre la UE y el Reino de Marruecos, y haciendo todo lo posible por que tenga lugar el referéndum de autodeterminación contemplado en numerosas resoluciones de Naciones Unidas"

Després de dues hores de negociació vàrem aconseguir ahir un text de compromís per una resolució comuna entre els diferents grups del Parlament en relació al Sàhara Occidental: és aquest. Així mateix, adjunto la meva intervenció durant el debat que ha tingut lloc aquest vespre.

Intervención de R. Romeva i Rueda sobre Western Sahara 
24 noviembre 2010 

Quisiera, en primer lugar, congratularme por el hecho de que, finalmente, tengamos ocasión de hablar sobre el Sáhara Occidental y de votar una resolución. Por una vez la presión de Marruecos no ha triunfado, como en otras ocasiones. Y eso es bueno para la credibilidad de este Parlamento, y para la transparencia en el caso del Sáhara Occidental.

En segundo lugar quiero condenar, de forma alta, clara y firme, la irresponsable y provocadora manera como se desmanteló el campo de Gdaim Izyk. Es verdad que la violencia vino de muchos lados, pero poner al mismo nivel a quienes se defienden de una agresión con quienes les reprimen, persiguen y torturan me parece del todo injustificable. Por eso exigimos una investigación independiente bajo la égida de Naciones Unidas.

No estamos ante un conflicto entre iguales. No todos tienen la misma responsabilidad, y no todos, en este conflicto, actúan con las mismas estrategias ni con las mismas armas.

Debemos pedir calma a todas las partes, sí, pero sobre todo debemos exigir al Reino de Marruecos que cese en su actitud hostil hacia el pueblo saharaui, que dejen de hostigar a parlamentarios, a medios de comunicación o a defensores de derechos humanos.

Y la Unión Europea no puede seguir con esta ceguera cómplice, como si no pasara nada. Como Unión Europea tenemos una gran responsabilidad histórica, especialmente algunos países, como España y Francia.

Actuemos con sensatez, sí, como nos pedía la Ministra Trinidad Jiménez. Pero es que lo sensato, hoy, es decir basta al régimen de Marruecos. Está muy bien querer tener buenas relaciones comerciales con Marruecos, pero no a costa de los derechos humanos ni de vulnerar la legislación internacional.

Una solución justa, sostenible y mutuamente aceptable, Sra. Jiménez, Sra. Ashton, pasa por que se pueda celebrar el referéndum de autodeterminación. Hagámoslo posible.

One of the battles that is shaping up at ICCAT is over a simple yet fundamental question - who should have the right to fish? This is a critical issue, for there are many different ways of catching fish and the choice of who is allowed to fish can determine the sustainability of the fishery.

This sort of discussion is not unique to ICCAT, though, it occurs all the time, at other fisheries management organisations and even within the EU itself.

The normal way of dividing up the fish (referred to as "allocation") is to base it on historical rights. That means that if you have been in the fishery for awhile, then you can keep on fishing, while new-comers are frowned upon and sometimes actively discouraged, so it can be very difficult to start. A specific historical period is used as a reference, sometimes many years earlier, and the shares of future quotas are based upon average catches in that historical period.

This sort of approach obviously serves the vested interests of those who already fish. Since in many cases it is the developed countries that have been active the longest, developing countries are often disadvantaged. In those cases where a stock is over-exploited or even greatly depleted, this approach often ends up by rewarding those who are responsible for the depletion in the first place!

Discussions along these lines had openly begun in a few fisheries last year, notably bluefin tuna and swordfish. The politics of the two, though, are not the same.

Bluefin tuna is the most high-profile fishery under ICCAT responsibility and it is badly depleted. The NGOs are arguing for dramatic reductions in the total allowable catch (TAC) of bluefin, and most countries in ICCAT are fighting tooth-and-nail to keep any quota reduction to a minimum. In such high stakes battles - recall that a single fish is worth thousands of dollars and the best ones go for up to $100,000 for a single fish - there is no serious discussion on changing the shares of each country that have already been agreed to a few years ago. 

Swordfish is rather different. It was depleted several years ago but has recently recovered. In theory, if a stock is abundant it should be easier to discuss allocation, especially when, as in the case of swordfish, some countries were not catching their full national quota. It would seem normal to let others come into the fishery by giving them some of the quota that was not being used by other countries and this did happen to a limited extent.

But most countries resisted giving up more than token amounts, in case they might want to catch more in future years. So ICCAT did some funny accounting, the fisheries equivalent of printing money - they gave quota to a number of new entrants and increased the allocation to a few others, so that the sum of the national quotas was well in excess of the TAC. Inflation had hit the swordfish fishery! If this sounds like a strange way to manage a fishery, it is.

So now ICCAT is faced with a politically charged situation where they must decide who now has to lose quota.

Predictably enough, everybody is saying that they must keep their current quota and using whatever argument comes to hand. The powerful, developed countries say they have historical rights so should be allowed to continue. A number of developing countries insist that the old guard must give way to the new countries to allow them to develop their fisheries. They also argue, logically, that if the fish is in their waters, they should be able to catch part of the TAC. A third line of argument by a few countries is that they fish in a more environmentally sustainable maner by using gear that catches fewer sharks, turtles and other animals that are caught accidentally and often get discarded.

How to decide?

Greens believe that the right to fish should be based upon a number of environmental and social criteria. Fishing fleets that operate in a more environmentally responsible manner, do not damage the marine environment and make significant contributions to coastal fishing communities should be given priority when deciding how to allocate the right to fish http://www.cfp-reformwatch.eu/2010/09/greens-present-new-idea-on-allocating-access-to-fish-stocks/


Two NGOs have recently published a proposal on how to use this approach in international fisheries, including some of the ones that are managed by ICCAT
http://www.cape-cffa.org/spip.php?article168 .

The allocation question has only begun to be discussed so far this year. There is no guarantee that the problem will be resolved, unfortunately.

Finalment el Parlament Europeu votarà dijous una resolució sobre la situació al Sàhara Occidental. 156 eurodiputats i eurodiputades hem donat suport a que el Parlament adopti una resolució sobre el Sàhara Occidental, contra 113 que s'hi han oposat, i 16 que s'han abstingut. El contingut, però, és el que ara toca negociar.

Això vol dir que el ple de l'Eurocambra ha decidit avançar a aquest dijous el vot d'una resolució sobre la situació al Sàhara Occidental, inicialment previst per a la sessió plenària de desembre.

La proposta de mantenir la votació d'una resolució l'ha presentada al ple pel portuguès Joao Ferreira. El President Buzek ha demanat llavors una opinió a favor i una en contra. Per defensar la proposta m'he aixecat jo i he recolzat la iniciativa. Entenc que en l'actual situació el Parlament no pot quedar mut, i encara menys restar condicionat al què pugui dir el principal responsable del què ha passat, el govern marroquí. El Parlament Europeu ha de poder expressar la seva inquietud i rebuig, i això és el que confio que sortirà de les negociacions entre els diferents grups.

Per oposar-s'hi ha agafat llavors la paraula el president del grup Socialistes i Demòcrates, l'alemany Martin Schulz, qui ha argumentat "hem d'escoltar primer al ministre d'Afers Exteriors marroquí -la compareixença de qui està prevista per l'1 de desembre davant la comissió d'Afers Estrangers- i després votar la resolució ".

No obstant res no està guanyat. Em consta l'enorme movilització que està desplegant la diplomàcia marroquí per tal de contrarrestar una resolució crítica de part del Parlament Europeu. I ja en altres ocasions han aconseguit el suport d'algunes delegacions importants per tal de sortir-se'n amb la seva.

De moment el calendari queda de la següent manera:

Projectes de resolució: Demà, dimarts 23 de novembre a les 12.00 hores;
Negociació entre ponents dels diferents grups (pels Verds/ALE em toca a mi) a les 15.00;
Esmenes i projectes de resolució conjunta: Dimecres 24 de novembre a les 12.00 hores;
Esmenes als projectes de resolució conjunta: Dimecres 24 de novembre a les 13.00 hores.

 

Extraordinària l'Aminatou Haidar un altre cop, aquest migdia al Parlament, acompanyada de Francesco Bastagli (antic enviat de Kofi Annan per al Sàhara Occidental) i Carlos Ruiz Miguel (professor de dret de la Universitat de Santiago de Compostel.la), parlant sobre la relació entre la UE i el Sàhara Occidental. El títol del seminari, que hem co-presidit el col.lega d'ALDE Ivo Vajgl i servidor, era: EU and WS: fish before Peace?, i estava previst ja fa molt de temps. Tanmateix, les actuals dramàtiques circumstàncies li han donat un caire completament nou que calia tenir en compte, tal i com ha posat de manifest l'enorme presència de mitjans de comunicació presents abans, durant i després de la sessió, així com nombrosos representants tant de mitjans com dels serveis secrets marroquins, que a hores d'ara val a dir que ja no són tan secrets, per cert.

Per altra banda, finalment sembla que la setmana vinent tindrem no només debat, sinó també resolució sobre el Sàhara al Parlament Europeu. Ha hagut de succeïr una massacre per tal que alguns /es col.legues d'alguns grups polítics assumissin que és un tema important i que el silenci de la UE ens en fa còmplices.

Segueixo sense entendre les declaracions de dirigents del PSOE afirmant que hem de mantenir les bones relacions estratègiques amb el Marroc, i em sembla perversa l'argumentació segons la qual pressionar el règim del Marroc en relació al Sàhara significa desestabilitzar el govern marroquí i obrir la porta a l'establiment d'una base d'Al Qaida. Això no és res més que un xantatge inacceptable de la part del Marroc de l'estil de 'si vols que els deixi de pegar, paga'm, i calla'. Però el més trist és que sembla que la UE i el govern espanyol hi cauen, en el xantatge.

I és que tenint en compte els enormes privilegis que la UE concedeix al Marroc en termes de comerç i ajudes diverses, em sembla del tot inacceptable que el govern espanyol i les institucions europees claudiquin, com porten fent des de fa anys, davant d'aquest xantatge.

Veurem què en surt de la negociació la setmana vinent, però coneixent les postures d'alguns/es col.legues, i la pressió dels serveis secrets marroquís, caldrà estar vigilants.