Una de las raons que em fan defensar el Sí el dia 18J és precisament el fet que amb el nou text Catalunya guanya veu pròpia a Europa (arts. 184 a 190) i capacitat de projecció exterior (arts. 193 a 198). És cert que no ens quedarà ni la veu ni la projecció que tenen els Estats, però recordo un cop més que això ja no es donava en el cas del text del 30S, i malgrat tot, el 90% del Parlament català va estar-hi a favor.
Sigui com sigui, el text que votarem el 18 de juny: 1) Dóna instruments sense precedent per ser un actor en el marc de la Unió Europea per defensar els seus interessos, però també per contribuir a la seva construcció; 2) Impulsa la participació directa de la Generalitat a organismes internacionals (p.e. la UNESCO). I 3) Reconeix de manera explícita la necessitat d'establir espais de relació més enllà del seu territori, com ara l'euroregió, per tal de governar en un món cada cop més complex i interconnectat.
Na Dolors Clavell, amiga i diputada al Parlament de Catalunya, m'envia la següent reflexió sobre el sentiment de frustració actual que alguns/es s'esforcen en alimentar, i defensa, contràriament, una actitud positiva.
Diu la Dolors (ho reprodueixo amb el seu permís): "Per alguna causa segurament relacionada amb el fet que el poble català ha patit molt, hem de reconèixer que col·lectivament ens és més fàcil sentir-nos malament que bé. Sovint coincidim en comentaris com: sempre ens menyspreuen; no podrem pas tirar endavant; tot plegat és un embolic; no hi ha qui ens entengui, etc. I és més fàcil trobar aliats quan fem aquest discurs que quan optem per dir: ens n'hem sortit; que bé ho hem fet; o mira tu quina alegria.
I aquest sentiment de base, aquesta tendència, està servint per confondre'ns quan parlem de l'Estatut. Per això vull dir ben fort i clar que fa dos anys era impensable que poguéssim aconseguir l'Estatut que ara hem de votar en referèndum. El nivell d'autogovern, de reconeixement nacional, de suficiència econòmica i de reconeixement de drets era absolutament inimaginable. (segueix...)
El meu company de grup al Parlament Europeu, Milan Horacek, d'origen txec però diputat per la llista dels Verds alemanys, i que ha assistit com a observador al referèndum de Montenegro aquest cap de setmana, m'envia aquesta nota:
"Yesterday's referendum in Montenegro, with 55.4% of an overall turnout of 86% voting in favour of Montenegro's independence from Serbia, should be acknowledged as being legitimate. Having observed polling in the area surrounding the city of Cetinje, as a member of the Parliament's observation mission, I can confirm that procedure at the polling stations was correct. Following this result, the European Union must support both Montenegro and Serbia. Accession negotiations with Montenegro will have to be redefined and the country must be assisted in making the transition to independence.". (...)
Aquest matí he tingut l'oportunitat de participar en una taula rodona sobre `Drets humans en perill i democràcies imperfectes' organitzades pel Centre de Documentació i Treball (CTD). El tema resulta clau en el moment actual (Guantànamo, Iraq, immigració, Europa fortalesa, tortures, vols de la CIA, criminalització de moviments socials...).
Malgrat l'evident interès del tema, i la indiscutible actualitat del mateix, l'audiència era reduïda, tot i que de qualitat. Em consta que aquest és un tema en el qual estem d'acord una part considerable tant dels qui ja han optat per defensar el sí al referèndum del 18J com dels que ho han fet pel no, el vot nul, en blanc o l'abstenció. I en canvi d'un temps ençà constato, amb preocupació, que hi ha moments en què perdem de vista el món extern, i els reptes comuns que tenim davant nostre, per obsessionar-nos en fer-nos sang casa nostra, de manera innecessària, i amb el risc que les conseqüències futures d'aquest enfrontament fratricida acabin essent realment doloroses i difícils de curar. (...)
En Roger respon a la meva darrera entrada i em comenta el següent: `Per primera vegada en molts dies et veig parlant d'alguna cosa que estiguem parlant aquí a Catalunya. Europa ens cau molt lluny, certament, però perquè és molt lluny... Jo de tu encararia amb valor al debat real. Pensa que s'esperava molt del teu blog, i t'ho diu un militant d'ERC que t'admira'.
Permete'm, benvolgut Roger, agrair-te el teu comentari ja que em dóna peu a fer una reflexió que ben bé podria ser una declaració d'intencions.
En primer lloc vull recordar que quan vaig obrir aquest bloc la meva intenció era precisament fer més transparent i més propera la feina que algunes persones fem en el si de les institucions d'aquesta Europa que tu anomenes `llunyana'. I ho vaig fer precisament per què sóc més que conscient que aquesta percepció que tu manifestes és certament habitual, tal i com ho demostra no només l'abstenció a les eleccions europees, sinó sobretot l'absència de debat sobre temes que tenen dimensió europea. (...)
Torno de Helsinki satisfet pel reconeixement d'ICV com a membre de ple dret del Partit Verd Europeu, però preocupat pel moment polític que estem vivint a Catalunya. Se'm fa difícil, certament, parlar de política europea sense avaluar el context nacional. Catalunya es troba cada vegada més afectada per les dinàmiques polítiques que es donen a Europa en general, i a la Unió Europea en particular. I una d'aquestes dinàmiques és la tendència cap al bipartidisme, en alguns casos, o cap a la coalició de les dues forces majoritàries (grans coalicions) en d'altres.
Tanmateix, tenim prou experiència democràtica com per constatar que són tant perilloses les majories absolutes, com el bipartidisme, com les coalicions de forces majoritàries. Les tres opcions poden semblar molt atractives des de la perspectiva d'aparentar una certa tranquil·litat de govern, però al meu entendre sol tractar-se d'una tranquil·litat enganyosa
No vaig poder assistir ahir al vespre al Consell Nacional dICV en què es va abordar el relleu forçat de Milà al capdavant del Departament de Medi Ambient i Habitatge. No obstant, vull sumar-me als elogis i suports que Milà va rebre, i constatar un cop més la gran estupefacció per una remodelació que, si bé era segurament necessària en alguns casos, no ha estat el revulsiu que pretenia, ni en el fons, ni en la forma, ni en el moment.
Al mateix temps vull manifestar també el meu suport al nou Conseller, Francesc Baltasar, a qui sobra experiència i habilitat política, però que necessitarà molt més que això si vol seguir fent una feina tan necessària com és la de vetllar per que aquest govern sigui coherent pel que fa a polítiques ambientals i d'habitatge.
