En aquest context Catalunya té dret, i capacitat, per ser entre els patrons del vaixell, els que marquen la ruta, i duen el timó.
Aquest és el sentit d'algunes de les preguntes que alguns diputats i diputades catalans hem presentat a la Comissió. La raó és fer que aquesta institució, igual com el Consell, s'adonin que la lògica de l'Europa dels Estats, tal i com l'hem conegut fins ara, ha tocat fons.
Cal un nou model de gestió política, econòmica i territorial d'aquest projecte comú i compartit. I som molta gent que pensem que cal revisar les regles del partit, des de la seva base.
La solució passa per més Europa, i a la vegada per més justicia i racionalitat nacional.
És possible això? Esclar. És factible? Sens dubte. És juridicament viable? Per descomptat. De què depèn que ho aconseguim o no? Principalment de nosaltres, primer cal que ho vulguem, i seguidament que ens arremanguem, i ens hi posem.
Matiso, però: parlem del marc, del terreny de joc. Dins d'aquest nou espai que molta gent estem d'acord a construir, som i serem equips diferents, amb programes, estratègies i tàctiques diferents, on la confrontació política és inevitable. I és que, malgrat tot, la diferència ideològica no només és necessària, és també democràticament constructiva.
PREGUNTA 1
De: Raül Romeva i Rueda; Ramón Tremosa i Balcells; Oriol Junqueras Vies; Salvador Sedó i Alabart; Maria Badia i Cutchet; Raimon Obiols i Germa y Santiago Fisas Ayxela
Sobre: Europa de las Regiones.
Desde comienzos de la crisis en 2008 se debate en Europa sobre cómo fortalecer la gobernanza económica. Lamentablemente, como hemos visto en la última reunión del Consejo, son los jefes de Estados quienes toman decisiones en una noche, que luego la Sra. Merkel o el Sr. Sarkozy comunican. Es decir, todos los avances democráticos que habíamos conseguido con el tratado de Lisboa en cuanto a la representación de la Unión Europea, han quedado relegados frente a procesos de decisión intergubernamental.
Se le suma el agravante de que esta forma de tomar decisiones no considera en ningún momento la opinión de las regiones europeas ni de su ciudadanía. Esto es especialmente cuando se adoptan medidas económicas que luego son las regiones, en el caso de España las Comunidades Autónomas, las que deben aplicarlas sin tener capacidad de incidencia sobre la decisión tomada por los Estados.
La Europa cercana a la ciudadanía es aquella que reconoce las regiones y naciones en sus Estados y por tanto las incluye en los procesos de toma decisiones políticas. Por eso le preguntamos:
¿Cree el Consejo que con decisiones gubernamentales se está teniendo en cuenta las necesidades de las regiones Europeas?
De no ser así, ¿cree el Consejo que esta es una actitud poco democrática que a su vez puede alejar a la ciudadanía de la UE?
¿Está el Consejo dispuesto a incluir al Comité de las Regiones y en especial a aquellas regiones con competencias fiscales y legislativas en las negociaciones del próximo tratado intergubernamental sobre una nueva gobernanza económica?
PREGUNTA 2
De: Ramon Tremosa i Balcells, Raül Romeva i Rueda; Oriol Junqueras Vies, Santiago Fisas Ayxela;
Sobre: Posible inclusión de regiones de importancia sistémica en el proceso del Semestre Europeo
El 12 de julio 2011, el Consejo Europeo adoptó sus recomendaciones sobre los programas nacionales de reforma y sus opiniones sobre los programas de estabilidad y de convergencia en el marco del Semestre Europeo de 2011. Con la adopción de las recomendaciones específicas por país, para que los Estados miembros apliquen estas recomendaciones antes de tomar decisiones clave en el terreno presupuestario.
Este programa que se encuentra pues en su fase inicial, está siendo constantemente revisado con el objetivo de convertirlo en una herramienta eficaz para coordinar efectivamente los presupuestos de los Estados Miembros en Europa. Aún así, por el momento aún no tiene en cuenta el rol de las regiones con poderes fiscales y legislativos, ni su importancia vital en la lucha contra el déficit y la harmonización presupuestaria en Europa.
La OCDE1, en un estudio del año 2009, abordó esta temática concreta, y hizo público que las comunidades autónomas españolas son las responsables de aproximadamente el 30% del gasto en el Estado Español; en la República Federal de Alemania el nivel de gasto de los länds llega también a una cifra muy similar, así como en el caso de Bélgica.La coordinación es pues necesaria también con el nivel regional en algunos casos.
Este hecho queda subrayado cuando una región aplica medidas económicas de acuerdo con los estándares europeos, pero no tiene modo de recibir la aprobación de las instituciones europeas que las legitimaría, haciendo más difícil así que sus ciudadanos entiendan la importancia de tales medidas.
Cree la Comisión que sería útil la inclusión de algún mecanismo en el marco del Semestre Europeo que permitiera incluir a aquellas regiones con poderes fiscales y legislativos que tienen una importancia sistémica para toda la UE?
Cree la Comisión que es posible habilitar algún mecanismo voluntario para que aquellas regiones con poderes fiscales y legislativos que les concedan importancia sistémica puedan participar del proceso del Semestre Europeo?
No cree la Comisión que la participación en el Semestre Europeo por parte de dichas regiones con poderes fiscales y legislativos podría ser un incentivo racional y legitimador para aprobar las medidas de harmonización presupuestaria requeridas para conseguir una mayor coordinación a nivel europeo?
Abans d'ahir vaig coincidir al Parlament Europeu amb Joel Joan (President Acadèmia Cinema Català), Elisenda Paluzie (economista) i Miquel Strubell (sòcio-lingüista). Venien a presentar el Documental Catalonia: Spain's secret conflict, i ens van convidar als Eurodiputats i Eurodiputades a visionar-lo. Val a dir que no hi érem només els catalans, o els ja considerats 'amics' de la causa catalana.
Sigui com sigui, després de veure la projecció vaig constatar que, efectivament, aquest era un reportatge que calia que, si més no, la gent conegués, independentment de les seves simpaties més o menys pro-independentistes.
Trobo que és un bon reflex de la situació, explica d'una manera molt planera quin és el problema, perquè som on som, i crec que és un bon material per tal que la gent de fora conegui una mica millor el tema.
Com que el documental es pot veure lliurement, ja sigui per Youtube o per Vimeo, he enviat el vincle als meus col.legues del Grup Verds/ALE, amb una nota on els convido a que se'l mirin
"Dear friends,
You are probably aware of the so-called Catalonia-Spain conflict.
As the situation is clearly evolving at the level of the Public Opinion, I thought it would be useful for all of you to watch a recently made Documentary on the issue, where several historians, writers, journalists and politicians explain the 'conflict' to foreigners, conducted for a BBC journalist who, I believe, drives the story in a very objective manner.
I strongly recommend you to watch it. And hope it will help you to better understand the situation down the Pyrenees.
La meva activitat habitual al Parlament Europeu va fer que hagués de seguir els fets d'ahir al Parlament de Catalunya des de la distància física, però en cap cas des d'un distanciament ni emocional ni polític. I és que, per bé o per mal, me'n considero part implicada i assumeixo la meva parcela de responsabilitat.
Amb alguna dificultat, vaig procurar combinar la meva tasca europarlamentària amb el seguiment dels fets al parc de la Ciutadella.
L'expectativa matinal, poc a poc, es va anar convertint en estupefacció, i finalment en indignació. Ahir hi van haver dos grans perdedors al Parc de la Ciutadella: l'exercici democràtic, i la legítima, comprensible i necessària movilització de ciutadania indignada. Però algú va guanyar? difícil de dir.
Durant el matí vaig fer algunes reflexions en veu alta, o més ben dit en tuit: "La indignació és legítima. La coacció contraproduent. Els motius eren, i són, vàlids, però la violència gratuïta els deslegitima. #aixino" o bé "Tan empobridor és dir que tots/es els indignats/des són violents, com dir que tots/es els polítics són iguals. #niunacosanilaltra".
Al llarg de la meva vida he participat en nombroses manifestacions i movilitzacions. Incomptables. I les que em queden. I sovint he viscut amb tristesa com uns pocs embruten amb actituds que considero reprobables i contraproduents, el legítim discurs i la necessària reivindicació.
Lamento els fets d'ahir, com en el passat he lamentat i condemnat d'altres accions de caràcter violent, ja sigui per violència directa o estructural, personal o institucional, física o verbal.
Vaig acceptar la invitació a fer política institucional per què creia, i encara ho crec, que una de les vies per canviar models, sistemes i situacions que no ens agraden passa per incidir allà on es prenen les decisions més importants. Quan es pot, esclar, perquè hi ha àmbits importants que decideixen i que malauradament no podem escollir. Però és precisament per això que convé tenir ben present la importància que té la democràcia representativa com a complement necessari i obligat de la democràcia participativa.
Ahir, al Parlament de Catalunya, una part prou significativa es va manifestar contrària a les retallades, amb arguments clars, que comparteixo, i amb la legitimitat d'haver estat escollits per fer-ho. El problema, en tot cas, és que no eren prou per aturar els qui sí estaven a favor. No era, per tant, una qüestió d'arguments, sinó de número.
No obstant, confio (i si més no demano) que de la mateixa manera que els qui exercim responsabilitats representatives exigim que no se'ns tracti com si fóssim un col.lectiu homogeni, també em sembla necessari destacar que els fets d'ahir no són representatius del moviment de persones indignades, tal i com diverses assemblees ja s'han encarregat de posar de manifest, per activa i per passiva.
No hauríem de responsabilitzar mai un col.lectiu per les accions individuals d'uns pocs, per molt lamentables que siguin aquestes accions.
El dia que entenguem que no existeix cap 'els' indignats, 'els polítics, 'els' periodistes, 'els' intel.lectuals, 'els' ... sinó que tot són col.lectius heterogenis amb singularitats diverses i matisos importants, haurem començat a resoldre molts dels problemes de la nostra complexa societat actual.
Fa uns
mesos vaig anar a Mallorca donar suport a l’Ivan Cortés, un jove que havia
denunciat un guàrdia civil per haver-lo agredit quan li va parlar en català. El cas és
d’una flagrància insultant. Aquell dia no es va poder fer el judici per
incompareixença del denunciat (el guàrdia civil). En vaig parlar a l’apunt El chaval le ha hablado
en catalán, y al cabo se le ha ido la mano.
Avui m’assebento
que finalment s’ha pogut fer el judici (veurela noticia), i que han sentenciat el guàrdia civil amb
1200 euros de multa, cosa que demostra els fets denunciats, i dóna la raó al noi.
Ho celebro,
per descomptat, sobretot per què em consta que l’Ivan estava ja fart que
la situació s’allargués, però donada la gravetat del fet hauria esperat una sentència
exemplar i una reacció més contundent per part de les autoritats governamentals
de l’Estat.
Recordo fa set anys, quan per primera vegada va ser possible formar un govern diferent al que durant 23 anys havia ocupat la Generalitat. Recordo com els companys i companyes que van rebre l'encàrrec de gestionar algunes àrees concretes, en funció de l'acord d'esquerres i catalanista, ens explicaven amb il.lusió les moltes coses que tenien ganes de fer, en positiu. Recordo les ganes amb què aquella gent va començar a treballar, i com poc a poc anaven descobrint els mecanismes governamentals (que són ben diferents als de la feina parlamentària d'oposició). Aprenien i innovaven.
Parlaven d'impulsar una Nova Cultura de l'Aigua, o una nova Cultura de l'Energia, per exemple, o de millorar la qualitat de l'aire, o de de promoure habitatge protegit per garantir sostres dignes, o de recuperar la Memòria històrica, o...
Eren coses que no s'havien fet fins llavors, i que segurament no s'haurien fet si haguessin continuat governant els mateixos o, si més no, no de la mateixa manera. Aquest nou equip, amb idees pròpies i diferents, va voler posar en marxa un nou projecte, amb la mirada fixada en el futur, construint, sense cap ànim de venjança ni voluntat de purga. Era gent amb ganes de fer, a favor del país i no pas contra ningú, i encara menys contra els qui havien gestionat la institució en el passat. Algunes de les coses que proposaven no les feien enlloc més de l'Estat, ni tan sols a d'altres llocs d'Europa, o almenys a ben pocs. I què? Es defensaven. Que potser som pitjors, o inferiors? Oi que no? Doncs fem-ho nosaltres primer, que ja ens copiaran d'altres. I així va ser.
Però miro ara el govern, legítim, democràtic, novament a mans de qui hi va ser durant 23 anys, i allò que hi veig, preocupat, són moltes ganes de desfer, d'anul.lar, d'el.liminar, d'esborrar... Per què hem de fer nosaltres alguna cosa que no fan els altres? Es pregunten, atrapats per un discurs construit per fer una campanya i per guanyar unes eleccions, però no per governar mirant cap al futur. I això, em sembla, se'ls està girant en contra.
Alguna cosa ha canviat, alguna cosa de fons, de principis. I és que, personalment, prefereixo un govern que fa -encara que això pugui comportar que de vegades s'equivoqui o que es quedi curt-, que no pas un que desfà.
Qüestió de prioritats, em direu. I tindreu raó, ja em perdonareu.
Mallorca. És
divendres. Agost. Dos joves es disposen a viatjar de Palma a Londres, amb avió,
per passar-hi uns dies de vacances. Dos guàrdies civils uniformats els aturen i
els demanen la documentació. Els entreguen el DNI i el passaport,
respectivament, i acte seguit els demanaren el número d’identificació i
l’adreça. Els joves els la faciliten sense vacil·lar, amb normalitat i en
català. Els la fan repetir i la donen, un altre cop, en català. Un dels guàrdia
civils, visiblement ofès, diu amb to agressiu: “háblame en español”. El noi
repeteix les dades, per tercer cop, ara en castellà.
L’altre guàrdia, el
que atenia la noia, es gira cap al noi i li diu alguna cosa que el noi no
entén. Aquest li demana que li ho repeteixi. -“¿Cómo dice?”. Respon l’agent, irat.
-“¿Que cómo?, ¿que cómo?, vas a verlo”. A la força, entre tres agents, duen el
noi a un quartet proper on hi havia equips de seguretat de l’aeroport que en
veure’ls entrar van decidir abandonar la sala. I allà, sense càmeres ni altres
testimonis que els mateixos protagonistes (noi i guàrdia civils) els agents
comencen a increpar i colpejar el noi.
De sobte entren dos
guàrdies civils més demanant què havia passat. Un respon: “Que el chaval le ha
hablado en catalán y al cabo se le ha ido la mano”.
No, no estic parlant dels anys seixanta, ni tan
sols dels setanta. Es tracta d’uns fets que han tingut lloc a la Palma de
Mallorca de 2009.
El noi va tenir els reflexes d’anar a un
centre mèdic i demanar un informe de les lesions amb el qual va presentar la
denúncia.
Ahir, 10 de febrer de 2011, havia de tenir
lloc la vista, al jutjat d'instrucció número 8 de Palma, però va ser suspesa (és
el segon cop) fins al 31 de març. El motiu que va donar el jutge al jove
denunciant, n’Ivan Cortés, per aquest nou ajornament del judici és que no podien fer la connexió amb
vídeconferència per parlar amb els agents, que ara estan destinats fora de les
Illes.
Obra Cultural Balear em va venir a exposar el cas, a
Brussel.les, i vaig decidir desplaçar-me a Mallorca per acompanyar els joves en
la seva denuncia, i és que trobo altament greu que això passi encara avui, i és
preocupant no només per l'estat espanyol sinó també a escala europea. No es
tracta només del fet que una persona no pugui usar la seva pròpia llengua a
casa seva davant d’un representant de les administracions, sinó que la resposta
del representant en qüestió sigui la violència verbal o física.
Ara com ara només disposem de les versions d'uns i altres. Cap altra prova que demostri, però tampoc que exculpi. Precisament per això és important fer el judici, i que tothom pugui donar la seva versió dels fets.
Des d’aquí reitero el meu suport als dos joves, a qui vaig veure cansats i
decebuts, lògicament, per la tardança que la justícia està demostrant en un fet
com aquest, però convençuts que tenen raó, i decidits a demostrar-ho.
Acabo de registrar una pregunta a la Comissió Europea demanant sobre les conseqüències en cas que el nou Govern català cancel•li alguna de les 73 mesures per a la millora de la qualitat de l'aire (per exemple els 80 km/h).
Els he recordat que el passat mes de novembre de 2010, la Comissió va anunciar que portaria l'Estat Espanyol davant el tribunal de Justícia de la UE per l'incompliment en l'àrea metropolitana de Barcelona de la directiva 2008/50/CE relativa a la qualitat de l'aire ambient i a una atmosfera més neta a Europa.
Els he explicat que per evitar aquesta situació el govern anterior a l'atual a desenvolupar un paquet de 73 mesures per millorar la qualitat de l'aire impulsat, i que entre les 73 mesures, destaca l'aplicació d'un límit de velocitat de 80 quilòmetres hora per al trànsit rodat en els accessos a la ciutat de Barcelona.
La mesura, he aprofitat per explicar, va més enllà ja que a més de reduir sensiblement les morts en accident, s'ha mostrat molt efectiva a nivell ambiental i ha permès que per primera vegada les partícules en suspensió se situïn per sota dels límits establerts en l'esmentada directiva, amb una reducció d'al voltant d'un 11% de les contaminant partícules (PM10). No obstant he reconegut que, tot i la important disminució, encara no s'ha aconseguit situar la contaminació de diòxid de nitrogen dins del límit establert per la directiva 2008/50/CE.
Tot això m'ha portat a demanar a la Comissió que en el cas que el nou govern autonòmic cancel·li algunes de les 73 mesures del Pla d'actuació per la millora de la qualitat de l'aire impulsat per l'anterior govern, i en concret l'aplicació de la limitació de trànsit a 80 km /h a l'accés de Barcelona, si "això seria motiu perquè sigui sancionat per incompliment de la directiva 2008/50/CE" i amb quina quantia.
Adjunto a continuació l'article que m'han publicat al blog Catalan Views, que edita la Catalan News Agency (Agència Catalana de Notícies en la seva versió internacional). Més avall trobareu la versió en català de l'article.
Seen with Catalan glasses, the European construction
is necessary but, as presently conceived, clearly insufficient. The European
Union’s motto is “United in diversity”, a beautiful motto that, in general,
universal terms, I share. However, when it is applied to the present European
Union, I see it as incomplete, at a minimum. Taking the current Euro-reality
into account, the motto “United in the diversity of the States” would be much
more convenient. And this is, in my opinion, THE problem: the current States
are, unfortunately, the main reason for European paralysis.
The vision we have of the European Union, from a
country without its own State, such as Catalonia,
is certainly very different from the vision from European capitals such as Madrid,
London,
Paris,
Rome
or Stockholm,
to mention some of the big players, with a clear centralist will.
Luckily, there are real alternatives; alternatives
that are at the same time social, economic, cultural, linguistic, national,
historical, communicational, infrastructural, environmental,
competence-related, etc… However, these alternatives are conditioned by two
premises that are intrinsically linked: 1) Giving the European Union the
legislative, budgetary, and political capacity that the current situation requires.
A capacity ruled, on all these fronts, by a bicameral Parliament –not
like the system we have at present, where the European Parliament and the
Council, i.e. the State Governments, share legislative competences– and with a
European Executive, appointed by this Parliament; and 2) Decentralising the
current Nation-States, most of them artificial, so that the European Union’s
political-administrative management is decided by national realities –which do
not have to coincide with the state’s.
Three
examples, among many others, perfectly illustrate this change of direction
scenario: a) Contrary to the centralist vision the Spanish Government proves to
have in relation to the High-Speed Rail network, for instance, much more
rational criteria should be imposed, in territorial, socio-economic and
environmental terms, which will push for alternatives, such as a very necessary
Mediterranean rail corridor; b) Secondly, regarding the cultural and linguistic
dimension, one reminder is necessary. A Europe that underestimates, when it
does not despise, languages and cultures, simply because they are those of an
entire State, becomes an unfriendly Europe and it generates a Euro-frustration
that is not at all beneficial to the European project; and c) Finally, regarding
the management of primary resources (agriculture and fishing),
socio-economically speaking, but also in environmental terms, it seems much
more rational to structure the management of these resources to realities that
do not necessarily have to correspond to those determined by current states.
In other
words, and to cite the example of Catalonia (or even better, of the
Catalan-speaking countries), what some of us are demanding is an EU where we
are able to decide and incite. Decide and incite with our own voice
and without interferences, which are unnecessary and, often, contrary to
socio-economic sense, not to mention common sense.
Raül Romeva i Rueda, Member of the European Parliament for ICV and Vice-Chair of the Greens/EFA Group
En una època en què sembla que el desprestigi
col.lectiu, la crítica gratuïta, l’insult ocurrent o la tendència simplista a
culpabilitzar sempre els altres (i especialment als ‘polítics’, en genèric, de
tots els mals del món mundial), s’agraeix que hi hagi que gosi nedar contra
corrent i dir coses com les que, per exemple, publicava en Carles Capdevila, flamant director de l'Ara, en
el seu editorial del 24 de desembre (Visca la Política, i els polítics).
La tasca (em nego a anomenar-ho professió) de
l’activitat pública mereix molts qualificatius, alguns de bons i d’altres de
dolents, però igual com passa amb qualsevol altre activitat, és necessari, de
fet trobo que és imprescindible, posar noms i cognoms a aquests qualificatius.
Agraeixo enormement, per tant, la reflexió que
fa en Carles Capdevila. Coincideixo amb què la preocupació que correm és que
ens quedem sense ‘vocacions’ polítiques. En els anys que porto treballant en
l’esfera pública he vist el mateix tipus de perfils que havia vist anteriorment
quan vaig treballar a la Universitat, a Nacions Unides o a diverses ONG, és a
dir, m’he trobat amb gent excel.lent, convençuda del què fa, compromesa, i amb
ganes d’implicar-se molt més enllà del què el contracte laboral li estipula, de
la mateixa manera que m’he trobat, també, amb tot el contrari. Algú em podria
esmentar una activitat, pública o privada, en què no es repeteixi aquest patró?
Ho dubto.
Per descomptat que tothom, jo el primer, dels
qui ens dediquem a la feina representativa, hem d’assumir amb esportivitat tota
mena de crítiques, algunes d’elles merescudes, de ben segur, d’altres,
deixeu-m’ho dir també, del tot injustes i immerescudes. Tan perillós és el
corporativisme com la crítica general. Potser va essent hora que deixem
d’etiquetar de manera simple (i estèril) i comencem a valorar cadascú en funció
d’allò que diu, escriu o fa, enlloc de fer-ho en funció d’uns estereotips artificiosament
construïts i que, al cap i a la fi, no deixen de ser caricatures de la
realitat.
Res a dir quan la caricatura la fa un dels millors programes que,
crec, tenim avui a la televisió pública catalana, Polònia, del qual me’n
declaro seguidor incondicional i un defensor fervent, i que considero un exemple de salut democràtica extraordinari. El problema el veig quan
la caricatura no la fa un actor/còmic (o una actriu còmica), sinó un/a analista polític, un/a tertulià/ana
o un/a periodista d’informatius. Llavors és quan penso que tenim un problema.
Quin és el risc, per tant, del qual ens alerta
en Carles Capdevila, i que comparteixo? Que la gent qualificada, motivada, amb
vocació de servei, renuncïi a ‘jugarse-la’ fent el salt a la dimensió pública
que suposa l’activitat política. Això seria catastròfic, i comportaria entregar
les regnes de la gestió pública a qui, ja sigui per manca d’escrúpols o
directament per identificació, li rellisca que l’etiquetin permanentment de
manera negativa.
Visca La política, I els polítics, de Carles
Capdevila (ARA, 24 de desembre de 2010)
Mas va prometre que faria el govern dels
millors i acabarà fent el govern dels millors disponibles. Passa sempre que
organitzes equips: costa que tots els que vols t'acabin dient que sí. Em crec
que ha buscat els millors independents entre els que a ell li mereixen crèdit,
i és sabut que alguns candidats li han donat carbasses. Per tant, potser cal
analitzar a fons les causes que fan que ser conseller del teu país no sigui una
oferta prou atractiva. Per als que tenen bones feines al sector privat, suposa
menys ingressos. I més maldecaps. I una agenda més complexa. Ser observat amb
lupa. Que tothom tingui dret a calumniar-te i insultar-te. Estar sota sospita
des del més mínim rumor. Haver de vigilar tant els rivals com els teus. Ser
criticat només pel fet de ser polític. Tenir més queixes que possibilitats de
resoldre-les. Aparentar més poder del que tens realment. I saber que, en plena
crisi, tindràs més feina a donar males notícies que no bones. Alguns polítics
s'han guanyat el desprestigi a pols, però en la imatge pública reben tots, els
íntegres també. I, sobretot, rebem els ciutadans, perquè costarà que tinguem
governs boníssims si el sistema social, mediàtic i parlamentari no sap valorar
el servei públic i no sabem ser agraïts amb els que el presten. Per això ara i
aquí em ve de gust brindar per la bona política i pels bons polítics. Se'ls
gira una feinada i ens hi juguem el futur.
Adjunto la nota que vàrem difondre ahir conjuntament en Junqueras, en Tremosa i jo mateix, en un posicionament al qual es va sumar també la Maria Badia.
Tremosa, Junqueras i Romeva: 'La Comissió i el
Parlament Europeu han donat ple suport a la immersió lingüística'
Els eurodiputats de CiU, Esquerra i
Iniciativa, Ramon Tremosa, Oriol Junqueras i Raül Romeva, han subratllat la
manca de legitimitat política del Tribunal Suprem espanyol per suprimir la
immersió lingüística de Catalunya. Els diputats de l’Eurocambra han recordat
que tant la Comissió com el Parlament Europeu han defensat amb fermesa la
immersió lingüística catalana, i han sostingut que les decisions europees i els
drets de Catalunya estan per sobre de la sentència del TS espanyol.
Cal recordar que l’Eurocambra va votar el 24
de març del 2009 l’informe ‘Multilingualism: an asset for Europe and a shared
commitment’, que defineix el sistema d’immersió lingüística com l’eina més
eficaç per promoure el multilingüisme. El text també s’oposa a reconèixer el
dret dels pares a escollir la llengua d’escolarització dels seus fills, atès
que, en determinades ocasions, pot anar en contra de la cohesió social.
‘No permetrem que el Tribunal Suprem espanyol
ens imposi un model que no només va en contra de la Unió Europea, sinó que
també va en contra de la voluntat del poble de Catalunya, i que obligaria a
crear dues línies d’escolarització i a trencar la unitat del poble català’, han
afirmat Tremosa, Junqueras i Romeva.
Així mateix, la Comissió Europea s’ha
pronunciat en diverses ocasions a favor del català com a llengua vehicular de
l’ensenyament. Per exemple, el 27 de setembre del 2007, l’aleshores comissari
de Multilingüisme, Leonard Orban, va presentar un estudi elaborat per un Grup d’Alt
Nivell, en què es definia la immersió lingüística a Catalunya com el model a
seguir per a la resta de països de la Unió Europea.
Ahir vaig poder seguir la intervenció de’n
Joan Herrera en el debat d’investidura. Ho vaig fer a través de dos mitjans:
TV3 i el Twitter. El vaig veure sòlid, convincent i, sobretot, solvent. Estava (jo)
expectant d’aquest debut, i crec que l’ha superat amb nota. No li esperen, a
ell i al grup que presideix, un mandat senzill. En la seva intervenció va
deixar clara quina serà l’estratègia d’oposició que tocarà fer: clara, honesta,
dialogant i constructiva sempre que sigui possible, i discrepant quan pertoqui.
En relació als temes clau, Herrera va demanar
a Artur Mas sensibilitat social i el va advertir de les conseqüències de fer
polítiques a favor de molts pocs, i va reiterar la necessitat d’una sortida
justa, solidària i sostenible a la crisi econòmica.
En paraules del mateix Joan: "En aquest
mandat tindrem una obsessió: aconseguir una sortida justa de la crisi; un
objectiu: millorar la qualitat i transparència de la vida política catalana; i
una proposta unitària: un full de ruta nacional que sigui compartit, ambiciós i
sense trampes (…) una veu del catalanisme d'esquerres que vetllarà perquè la
política catalana no reprodueixi l'excés de tacticisme i la manca d'unitat en
la defensa de l'autogovern".
Allò que convé recordar, però, és que CiU amb
els seus 62 diputats, no podrà gvernar en solitari. I això és bo, i
democràticament sa.
Els arguments que Herrera va avançar per
justificar que ICV-EUiA voti en contra de la investidura d'Artur Mas com a
president tenen a veure amb el fet que la seva proposta, la de CiU, no comporta
una visió moderna de país en els temes socials, ambientals, fiscals i
educatius. Herrera va posar com a exemple d'una proposta insensible l'Impost de
Successions que vol eliminar CiU perquè si tira endavant es deixaran de
recaptar entre 300 i 350 milions d'euros: "Vostè ens deia aquest matí que d'on no hi ha no en raja; però per
a alguns raja més que per altres". De fet, Herrera ha retret que Artur Mas
defensi austeritat i retallada del dèficit, alhora que elimina ingressos amb la
supressió de la pujada de l'IRPF, les desgravacions fiscals a les mútues i
l'Impost de Successions. El missatge polític d’aquestes mesures sembla clar:
l'esforç per sortir de la crisi no recaurà en les rendes mitges-altes, només
en les classes populars i treballadores.
Aquesta matí he seguit, també per TV3 i pel Twitter (#Parlament), la primera volta
de la votació d’investidura. Sense sorpreses, de moment. Probablement, tampoc
serà una sorpresa que dijous resulti investit President de la Generalitat, Artur
Mas.
Li desitjo bona sort, personal i institucional, al futur President, però em
congratulo també que al davant, fent propostes, donant arguments, i en cap cas
amb la veritat absoluta però sí amb conviccions molt compartides per molta gent,
hi hagi en Joan Herrera.
Aterro novament a Brussel.les. Avui comença a Cancún el Cop 16 de la Conferència de Nacions Unides per al Canvi Climàtic. A Catalunya, CiU ha guanyat les eleccions. Felicitats. Ara confio que, amb la serenor que exigeix governar, siguin conscients que moltes de les banderes electoralistes que han enarborat per arribar fins aquí poden resultar clarament perilloses per al país, el planeta, i la gent si les converteixen en polítiques reals.
Tinc son -aquests darrers dies he dormit poc, he descansat malament i m'han consumit els nervis, com a tanta d'altra gent-, pero no ressaca -reunits al Catalonia no vàrem celebrar res amb cava, no tocava, tot i que vàrem veure satisfets com, a grans trets, aguantàvem el temporal-.
Sovint argumento que fer política a Brussel.les / Estrasburg té una major dosi de serenor, de seny, i de visió àmplia i generosa que la que percebo en l'arena política catalana, tesi que aplico tant als partits, com als mitjans com a l'opinió pública en general. Però precisament per això vull reconèixer el mèrit que té fer política a Catalunya, especialment quan es treballa amb una clara i ferma voluntat de construir país, alhora que de preservar el planeta. Agraeixo, per tant, la feina feta, fins ara, per en Saura, en Baltassar i en Pané, massa sovint injustament tractats i a qui estic segur que aviat trobarem a faltar, inclosa molta de la gent que ha fet tot el possible per que cessessin en les seves responsabilitats actuals.
Bravo per en Joan Herrera, que ha sabut liderar una campanya feta amb més cap i cor que no pas estómac i fetge. Hi confio plenament en en Joan, per liderar aquesta nova etapa. I em tindrà al seu costat, des de la meva tasca parlamentària, treballant per a la construcció d'un projecte cada vegada més sòlid, més necessari i més universal.
Ens convido a totes i a tots els qui aspirem a construir un país amb visió social, ecològica i nacional a treballar en equip. Cadascú des de la singularitat del seu projecte, del seu partit, del seu espai, ningú amb la veritat absoluta, tothom amb la raó del seu treball i les seves conviccions.
És hora de construir ponts entre les esquerres, els ecologistes i els catalanistes. Algunes d'aquestes persones són, som, a ICV, d'altres, molts d'altres, són fora, en altres partits, en altres espais socials. Algunes hi treballen activament, d'altres hi pensen, i no saben com treballar-hi. A algunes els fa basarda sumar-se a un projecte polític, a unes sigles, a una campanya per aconseguir representació parlamentària, i tanmateix volen que aquesta sensibilitat social, ecològica i nacional estigui representada a les institucions. Algunes han votat il.lusionades, sigui a ICV o a algú altre. D'altres no han volgut ni anar a votar, o han votat en blanc. Totes les opcions són legítimes, totes, fins i tot, són necessàries, però allò que realment esdevindrà útil és la suma d'aquestes sensibilitats, i la seva confluència en un espai plural.
Proposo un diàleg dins d'aquest espai, una aproximació generosa entre maneres de pensar i de fer que tinguin per únic objectiu comú el d'avançar socialment, ecològicament i nacionalment.
La cohesió social, la sostenibilitat ambiental i el ple reconeixement del dret històric de gaudir d'una Catalunya sobirana no s'aconseguirà en un dia, ni tan sols en una legislatura. Serà el resultat d'una feina tenaç, seriosa, col.lectiva i ambiciosa.
Ser al govern és cabdal, per poder avançar en aquesta direcció. No ser-hi, però, no ha de ser-ne obstacle.
En el trajecte s'intueixen moltes derrotes. Sempre n'hi ha hagut, i sempre n'hi haurà. Allò que importa, però, és no defallir.
El demà comença avui, ara. I jo ja m'he arremangat.
Aquests dies em toca, com a molta d'altra gent, combinar la meva activitat quotidiana al Parlament Europeu amb la de participar en actes de campanya arreu del territori català per explicar per què considero que les candidatures d'ICV-EUiA, encapçalades per Joan Herrera, Hortènsia Grau, Joan Boada i Francesc Pané, mereixen tota la confiança i el suport possibles de la ciutadania el proper 28N.
L'agenda a Brussel.les no és massa diferent de l'habitual: avui, per exemple, tinc previst reunir-me amb la gent d'Amnistia Internacional, a Brussel.les, per valorar el seguiment de les investigacions sobre les detencions i expulsions il.legals per part de la CIA en territori europeu i la vinculació amb Guantanamo, més tard, a les 18.00 abordarem a la Comissió de Llibertats i Afers d'Interior la situació actual de la Directiva Horitzontal per a la igualtat de Tracte indiferentment de l'edat, orientació sexual, discapacitat o creença religiosa (aturada actualment al Consell per qué alguns governs, liderats per l'alemany, s'hi oposen), i seguidament acte a la sala Yehudi Menuhin en suport de les vítcimes de SIDA.
Demà al matí, per altra banda, a les 14.30, copresideixo una conferència sobre la situació al Sàhara Occidental, a Brussel.les, per parlar sobre els acord de pesca UE-Marroc els quals, en l'actual context, realment mereixen una reflexió profunda.
La de campanya, però, em portarà dimecres a les Terres de l'Ebre i dijous a La Seu d'Urgell, acompanyant primer l'Hortènsia Grau i després en Francesc Pané.
Agenda intensa, per tant, però necessària, i que posa de manifest la importància de comptar amb presència institucional per tal de poder fer escoltar determinats missatges.
I és que el 28N decidirem, entre d'altres coses, a qui enviem al Parlament de Catalunya, i segons a qui hi enviem, el Parlament parlarà i decidirà sobre unes coses o d'altres.
Votar o no votar, per tant, no és un simple fet capriciós sinó que determinarà, i molt, qui, com i sobre què ens legisla (primer) i qui i com ens comanda (després).
Aquests dies em toca, inevitablement, combinar la meva activitat parlamentària habitual (que no és poca) amb la sempre fascinant tasca de recórrer el territori explicant de quina manera penso que és possibe, i necessari, canviar certes dinàmiques de govern i de construcció de país. Les eleccions són a tocar i és el moment de fer balanç i visibilitzar propostes.
Fa temps que vaig assumir que malgrat totes les imperfeccions que pugui tenir una democràcia representativa, avui per avui és el sistema més raonable per tal de gestionar el bé comú. Però per tal que sigui el més efectiu possible calen dues premises: que hi hagi una oferta política prou plural per tal que, amb més o menys afinitat tothom (o gairebé) s'hi pugui sentir identificat, i que en el moment d'exercir el nostre dret a vot ho fem pensant més enllà de qui serà el/la President/a, i entenguem que estem en un sistema parlamentari.
Personalment opino que la construcció de Catalunya ha de passar per tres eixos necessàriament interrelacionats com són l'ecologia, la cohesió social i la construcció nacional, i és aquesta convicció la que em va fer acostar a la formació a la qual pertanyo i que actualment m'ha fet la confiança de representar-la al Parlament Europeu. I és per això mateix també que en aquests moments, com tanta d'altra gent, em trobo fent campanya per tal que el proper 28N aquest projecte que represento obtingui uns resultats que considero adequats per a les necessitats actuals del país i de la seva gent.
No penso, en absolut, que la gent d'ICV siguem millor que la d'altres formacions. Em limito a defensar que les propostes que fem la gent reunida en el sí d'ICV són les que ara com ara fan falta.
El mateix Joan Herrera ho explica a l'epíleg del seu llibre Economia i Ecologia (pg. 221): 'Necessitem gent, més gent que aposti per un canvi de paradigma cap a un acord social i ecològic. I per fer-ho necessitem altres maneres de fer. No es tracta de solucions simples, ni de consignes, ni de debats frívols, ni de lideratges que omplen ràpid l'estómac, però que després et deixen buit. Però això no puc fer-ho tot sol, no podem ser només un grup, no podem fer-ho si no és construint alguna cosa més gran que nosaltres sols i per separat.
Aquesta proposta de canvis que plantejo va més enllà d'un partit o d'unes eleccions. Va adreçada a tota aquella gent que entén que tenim riscos, però també oportunitats que podem aprofitar. Que es poden fer apssos enrera, però que és possible mirar endavant, sortint de les crisis i avançant-nos a allò que vindrà.
Sabem que aquests anys no han estat ni són fàcils. Sé que una gran part de la societat no pensa com jo. Això implica humilitat, capacitat de diàleg... Però tinc el convenciment que moltes de les nostres apostes per una societat més justa, més equitativa, amb més medi ambient són opcions de futur que necessiten que siguem agosarats'
Estar convençuts i convençudes que allò que ens convé ara és apostar per un enfortiment de la Catalunya nacional, ecològica i socialment cohesionada no significa anar contra ningú, i molt menys vol dir creure's estar per sobre del bé i del mal. És, simplement, considerar que davant de la situació actual aquestes són les fórmules que ens poden permetre avançar més i millor com a país i com a societat.
Sense dramatismes ni dogmatismes, però sí amb seny i sentit comú.
Assumint que ens podem equivocar, és clar, com tothom, però entenent també que en cas d'equivocar-nos els danys causats seran molt menors que no pas si són d'altres propostes, amb menys visió social, ambiental i nacional, les que s'acabin imposant.
En altres paraules: convicció i humilitat davant la necessitat.
Majoria absoluta? No gràcies (de Raül Romeva, per a Crònica.cat) És un fet que quan un partit es presenta a unes eleccions ho fa, en principi, per arribar a governar, com també ho és que si els resultats electorals no concedeixen a cap de les formacions polítiques la majoria absoluta només hi ha una manera de formar govern: pactant, ja sigui via coalició governamental, ja sigui acordant un suport extern i puntual. Negar que en els dos darrers governs de la Generalitat hi ha hagut discrepàncies, i fins i tot conflictes, entre els socis seria negar una evidència, i no ho faré. Però extreure d'aquesta evidència la conclusió que un govern de coalició és dolent per definició em sembla una irresponsabilitat democràtica sobre la qual crec que caldria reflexionar. Personalment, a mi em preocupa molt més la possibilitat que alguna formació, sigui quina sigui, arribi a tenir majoria absoluta, ja que això limita el debat, fa dificil, sinó impossible, la negociació política i parlamentària, i facilita que s'estableixin tics autoritaris, antidemocràtics i, fins i tot, corruptel.les de tota mena. Cap sistema polític és perfecte ni cap fórmula governamental és infalible, però alguns sistemes i algunes fórmules tenen menys riscos democràtics que d'altres.
L'Advocat General del Tribunal de Justícia de l'UE, Niilo Jääskinen, va emetre la setmana passada el seu informe sobre el dossier "Urbanització a Espanya", relacionat amb l'informe sobre l'impacte de la urbanització extensiva a Espanya en els drets individuals dels ciutadans i ciutadanes europeus, el medi ambient i l'aplicació del dret comunitari, sobre la base de les peticions rebudes (A6-0082/2009) que va elaborar el Parlament Europeu, i del qual va ser la ponent la meva companya de Grup, Margrete Auken, de l'SF danès. Davant d'aquest posicionament ens toca, com no, prendre nota de la publicació de les conclusions de l'Advocat General i estudiar-ne els detalls del document. Tanmateix, estem també pendents de les deliberacions del Tribunal i la seva sentència prevista per d'ací a uns mesos.Entretant, tant la meva companya de Grup, Margrete Auken, com jo mateix, vàrem voler fer saber també la nostra valoració: COMUNICADO DE PRENSA - Bruselas 17.09.2010 Urbanismo en España En relación al dictamen, Auken, diputada del grupo Verdes/ALE, ha declarado: "Este documento importante merece todo el respeto, pero no responde en absoluto a los múltiples elementos que figuran en mi informe aprobado por una gran mayoría de diputados y diputadas del Parlamento Europeo en marzo de 2009. Sólo un párrafo del informe, en los considerandos, hace referencia al procedimiento de infracción determinado por la Comisión Europea. Asimismo, el Tribunal se pronunciará sobre la aplicación del derecho comunitario en lo que concierne al procedimiento de convocatoria a la licitación. Pero es el Parlamento Europeo el que ha propuesto soluciones para los ciudadanos frente a la crisis provocada por la urbanización masiva y los daños causados al medioambiente, a lo que corresponde a las autoridades españolas actuar en consecuencia. Por ello, este Parlamento sigue esperando del Estado español una respuesta a la altura de la gravedad de la situación de la que muchos ciudadanos europeos son víctimas." A su vez, Raül Romeva, eurodiputado catalán y vicepresidente de Verdes/ALE, ha recalcado: "La valoración triunfalista del dictqmen que se está haciendo desde ciertos sectores no debe confundir a la opinión pública. El PP está tratando de legitimar la totalidad de su nefasta e insostenible política urbanística a partir de una opinión preliminar sobre un tema concreto y parcial. No debemos dejarnos engañar, porque sea cual sea la sentencia del Tribunal en unos meses éste sólo está juzgando el cumplimiento de la legislación comunitaria respecto de un tema puntual. El veredicto más importante aquí es el político, es decir, la opinión que el Parlamento Europeo ha expresado sobre cuestión integral de la política urbanística en España, y en el País Valencià en particular. Y en este sentido esta Eurocámara habló claro en 2009 con la aprobación con una mayoría abrumadora del informe Auken, muy crítico con el modelo urbanístico valenciano."
28 de novembre, model i lideratge (de Raül Romeva, per a Crònica.cat) He rebut avui la noticia que les eleccions estan ja convocades. La data resulta ser la que la majoria de les travesses apuntaven com a la més probable: 28N. La noticia m'ha sorprès en ple debat, a Estrasburg, sobre l'Estat de la Unió. Mentre escoltava el sempre poc, per no dir gens, excitant Durao Barroso fer un dels seus previsibles i insubstancials discursos sobre com veia ell el futur de la UE, he rebut al meu telèfon el missatge que el President Montilla acabava d'enunciar als Consellers i Conselleres la decisió fatídica. Celebro que la data ja no sigui un motiu d'especulacions i que puguem començar a abordar debats de més fons, de model. En això pensava, quan escoltava Durao Barroso mentre aquest mirava de convèncer l'auditori que la UE ha aconseguit superar la prova de la crisi. El problema de Durao Barroso és que superat el titular es perd en la buidor del contingut i en la incongruència de les seves propostes. Mentre escoltava Durao Barroso constatava quina és exactament la mena de lideratge que no desitjo, tampoc, per a Catalunya: el del mot buit de contingut, el de la tàctica partidista i curtterminista, el de la ceguesa irresponsable front a la gran crisi ambiental suïcida que estem vivint, el que, de tant mirar-se el melic propi, el del poderós, s'ha oblidat de com es mira als ulls del dèbil. Per sort, Durao Barroso no es presentarà a les eleccions catalanes, però el seu model sí que hi serà representat. Acabat el debat m'he dit que calia fer tot el possible per què aquest model no lideri, a més a més, Catalunya.
Segons que publica avui Vilaweb, Caroline Lucas, antiga companya eurodiputada pels Greens (molt estimada i amb qui vàrem dur a terme nombroses iniciatives) i actualment diputada al la Cambra dels Comuns, s'afegeix a la moció parlamentària de suport a Catalunya.
Caroline Lucas, elegida el maig proppassat, s'ha sumat a la iniciativa dels diputats del Partit Nacionalista Escocès i del Plaid Cymru · Ja són nou els diputats que donen suport a la moció
L'única diputada anglesa dels Verds al parlament de Westminster, Caroline Lucas, s'ha adherit a la moció presentada per diputats del Partit Nacionalista Escocès (SNP) i del Plaid Cymru per a donar suport a Catalunya contra la sentència estatutària del Tribunal Constitucional espanyol. Amb l'ecologista anglesa ja són nou els diputats que signen la moció, que espera més suport fins que no es debati i es voti en sessió plenària.
La moció, presentada originàriament pel diputat del Plaid Cymru Hywel Williams, assevera que 'Catalunya és una nació', i recull la 'preocupació dels diputats perquè la voluntat democràtica de Catalunya ha estat sobrepassada' per un tribunal de Madrid. 'La moció manifesta el nostre suport i solidaritat amb la gent de Catalunya', va dir Williams.
A més, demana respecte al 'dret dels catalans de decidir democràticament el futur'; que l'estatut de Catalunya es desenvolupi 'tal com es va votar a les urnes', i expressa el temor que 'futurs desenvolupaments que tinguin el suport del govern i dels catalans puguin ser revisats judicialment per organismes ni neutrals ni independents'.
Nota: Amb l'ecologista anglesa ja són nou els diputats que ha signat la moció, que espera més suport fins que no es debati i es voti en sessió plenària. Són: Hywel Williams, Elfyn Llwyd, Jonathan Edwards, Pete Wishart, Angus Brendan MacNeil, Mike Weir, Caroline Lucas, Stewart Hosie i Eilidh Whiteford.
De Brussel.les estant, on estem fent la darrera setmana de comissions parlamentàries abans de l'aturada estival, llegeixo el diàctic article que publica avui a El Pais en Borja de Riquer (Prohibir realidades no soluciona nada) i que suposa un excel.lent instrument pedagògic per tanta gent de la resta de l'Estat (i de Catalunya mateix) que no entenen el per què de l'actual situació de frustració, desengany i canvi de paradigma que s'està vivint a Catalunya. Val la pena llegir-lo, i difondre'l. Prohibir realidades no soluciona nada BORJA DE RIQUER, a El Pais, 14/07/2010 A lo largo de casi un siglo, las pretensiones de muchos catalanes de lograr un mejor acomodo y reconocimiento dentro de España han sufrido una serie de frustraciones y éxitos que quizás hoy, tras el reciente fallo del Tribunal Constitucional (TC), pueden ser útiles recordar y analizar. En 1918-1919 naufragó en las Cortes Españolas un primer proyecto de Estatuto de Autonomía para Cataluña impulsado básicamente por la Lliga Regionalista. Ello significó el fracaso de la vía regeneracionista propiciada por Francesc Cambó, la que deseaba reformar y modernizar el Estado y resituar el concepto de nación española. Ante esa frustración, el diario madrileño El Sol anunció su temor de que a los partidarios de convertir Cataluña en "el Piamonte de España" les seguirían los que preferían que fuese "una Irlanda". El 14 de abril de 1931, un "irlandés", Francesc Macià, proclamó unilateralmente la República Catalana en el marco de la ruptura política con la Monarquía española. Sin embargo, y desde la posición de fuerza que le otorgaban los hechos consumados, Macià se avino a rehacer el pacto hispánico si el nuevo régimen español tenía un carácter confederal o federal. Año y medio después, el proyecto de Estatuto catalán aprobado masivamente en un plebiscito en agosto de 1931, era rebajado notablemente por las Cortes Republicanas y reducido a un régimen autonómico regional dentro de un "Estado integral", en absoluto federal. Macià y los suyos, por pragmatismo y pensando sobre todo en la necesidad de estabilizar el régimen republicano, aceptaron la solución. Tras casi 40 años de dictadura centralista y nacionalista española, un nuevo proceso de cambio político, fruto de un pacto y no de una ruptura como el republicano, culminó en una Constitución que convertía a España en un Estado ampliamente descentralizado, aunque no federal. De este modo, el nuevo régimen autonómico catalán, el Estatuto de 1979, apenas se diferenciaría de los otros, dado que la Constitución convertía la autonomía en obligatoria para todas las regiones españolas. Ahora bien, dado que el pacto político era el fruto de las circunstancias de la Transición, la Constitución fue interpretada por muchos como el punto de partida que marcaba el fin de la dictadura y el inicio de un proceso democrático que posibilitaría futuras reformas e incluso desarrollar y concretar la ambigua solución dada a las nacionalidades y regiones. Otros, en cambio, interpretaron la Constitución como el punto de llegada, el marco final y máximo de las atribuciones autonómicas. Estos últimos lograron incluir en el texto constitucional la "indisoluble unidad de la nación española", es decir, que no había lugar para los que no se identificasen con esa nación única y obligatoria. En 2006, animados por el talante del presidente Rodríguez Zapatero, con sus declaraciones favorables al reconocimiento de la "España plural", y tras más de 30 años de contradictoria "vía autonómica", la mayoría de los partidos políticos catalanes -representando más del 80% de los votos- elaboraron un nuevo Estatuto con la pretensión de forzar al máximo el texto constitucional y plantearse el reconocimiento de la nación catalana dentro de España. El texto fue a grandes rasgos aceptado y votado por las Cortes Españolas y ratificado en referéndum por la mayoría de los catalanes. Sin embargo, tras cuatro años de discusiones, el TC se ha ratificado en una lectura restrictiva de los aspectos ideológicamente más nacionalistas del Estatuto. Su fallo significa la victoria de la visión de la Constitución como el punto final, como se han apresurado a proclamar con no poca satisfacción bastantes dirigentes populares y socialistas. En cambio, en Cataluña, aumenta la percepción de estar ante la enésima derrota de la voluntad de intervenir e influir en la política española, de buscar soluciones de concordia y de progreso común. Predomina una extraña sensación de perplejidad política ya que ni se puede incidir en lo que es compartido -una lectura más amplia de la Constitución- ni tampoco se les permiten ordenar y definir lo que es propio -el Estatuto-. Así que, fracasada la vieja "vía piamontesa", agotada la "autonómica" y rechazada la "federalizante", quizás vuelva a resurgir con fuerza la irlandesa, ya que dudo que haya en España un "talante" gubernamental dispuesto a posibilitar la civilizada "vía escocesa". Pienso, por tanto, que nos esperan años de tensiones dado que de poco sirve prohibir las realidades identitarias existentes. Realmente, ¿puede el TC hacer un dictamen político que niega el reconocimiento legal de la pluralidad de identidades existente hoy en España? Resulta, así, que ahora ya ni la compleja definición de España como "nación de naciones" es constitucional. ¿Es tan difícil aceptar que la mayoría de los catalanes consideran que su nación es Cataluña sin que por ello nieguen la existencia de la nación de los españoles? Víctor Balaguer se lamentaba hace siglo y medio de que para muchos de los españoles "no hay más nación que Castilla, ni más glorias nacionales que las glorias castellanas". ¿Por qué la Constitución no puede reconocer un hecho social y político objetivo como es que muchos ciudadanos se sienten nacionalmente catalanes, vascos o gallegos? ¿Deberemos esperar medio siglo más para que los planteamientos fundamentalistas den paso a los realistas?
Mallorca. És
divendres. Agost. Dos joves es disposen a viatjar de Palma a Londres, amb avió,
per passar-hi uns dies de vacances. Dos guàrdies civils uniformats els aturen i
els demanen la documentació. Els entreguen el DNI i el passaport,
respectivament, i acte seguit els demanaren el número d’identificació i
l’adreça. Els joves els la faciliten sense vacil·lar, amb normalitat i en
català. Els la fan repetir i la donen, un altre cop, en català. Un dels guàrdia
civils, visiblement ofès, diu amb to agressiu: “háblame en español”. El noi
repeteix les dades, per tercer cop, ara en castellà.
En una època en què sembla que el desprestigi
col.lectiu, la crítica gratuïta, l’insult ocurrent o la tendència simplista a
culpabilitzar sempre els altres (i especialment als ‘polítics’, en genèric, de
tots els mals del món mundial), s’agraeix que hi hagi que gosi nedar contra
corrent i dir coses com les que, per exemple, publicava en Carles Capdevila, flamant director de l'Ara, en
el seu editorial del 24 de desembre (
Ahir vaig poder seguir la intervenció de’n
Joan Herrera en el debat d’investidura. Ho vaig fer a través de dos mitjans:
TV3 i el Twitter. El vaig veure sòlid, convincent i, sobretot, solvent. Estava (jo)
expectant d’aquest debut, i crec que l’ha superat amb nota. No li esperen, a
ell i al grup que presideix, un mandat senzill. En la seva intervenció va
deixar clara quina serà l’estratègia d’oposició que tocarà fer: clara, honesta,
dialogant i constructiva sempre que sigui possible, i discrepant quan pertoqui.
Aquests dies em toca, com a molta d'altra gent, combinar la meva activitat quotidiana al Parlament Europeu amb la de participar en actes de campanya arreu del territori català per explicar per què considero que les candidatures d'ICV-EUiA, encapçalades per Joan Herrera, Hortènsia Grau, Joan Boada i Francesc Pané, mereixen tota la confiança i el suport possibles de la ciutadania el proper 28N.
Aquests dies em toca, inevitablement, combinar la meva activitat parlamentària habitual (que no és poca) amb la sempre fascinant tasca de recórrer el territori explicant de quina manera penso que és possibe, i necessari, canviar certes dinàmiques de govern i de construcció de país. Les eleccions són a tocar i és el moment de fer balanç i visibilitzar propostes.
