Castells: pilar de valors, sinergia de voluntats (publicat a la Revista Valors, octubre de 2012, número 97)
Per Raül Romeva i Rueda, dels Gausacs de Sant Cugat
Era la Festa Major de Mirasol de l'any 2010. L'acotxadora, menuda ella, s'enfilava com un esquirol arrapada a les camises de color verd gastat pel tronc d’un quatre de set. Just acabava d'arribar dalt i posava els peus sobre les espatlles dels dosos quan va aparèixer el cap de l'enxaneta. Amb tres passes precises aquest es va enfilar sobre l'acotxadora, es va besar la mà i va fer l'aleta. El so de gralles confirmava la càrrega, i els aplaudiments emocionats la celebraven. Llavors vaig sentir la pressió de la maneta que tenia agafada. Vaig abaixar el cap i la vaig mirar, somrient. Estava exultant. «Papa, ja també vull pujar-hi. Puc?». L’Elda tenia llavors quatre anys. Amb el temor propi d’un pare i una mare que desconeixien a fons la filosofia castellera ens vàrem acostar a una de les noies encamisades que repartia fulletons. Hi vàrem parlar i ens va convidar a anar a un assaig, per veure de què es tractava.
Un any després era l’Elda qui s'enfilava, arrapada com una aranyeta per les camises verd gausac, fins al capdamunt d'aquell pilar de cinc, somreia i feia l'aleta. Des de la meva posició de segones mans no vaig poder veure-li en directe la cara d'emoció que la seva àvia em va relatar després, però gràcies a les nombroses fotografies que li va fer vaig constatar que sí, allà dalt era feliç.
Després vindrien més pilars, torres, el 3de7 i fins i tot el carro gros. És bona qualsevol construcció que li permeti enfilar-se i veure el món en cenital, mentre la resta de la família ens diluïm dins la pinya, ben encaixats pit contra esquena.
Cada assaig i cada actuació són per a ella, igual com per a nosaltres, una petita experiència, vital i divertida. Un exemple extraordinari de generositat, entrega, i capacitat de construir sinergies sumant esforços en favor d’un objectiu comú, indiferentment de l’edat, el sexe, la condició física o el país d’origen.
200 anys d’història han dotat el fet casteller d’un valor simbòlic altíssim dins la societat catalana, i fins i tot ha estat reconegut internacionalment com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO. I és que l’activitat castellera ofereix un tipus de lleure no consumista, arrelat en la cultural popular tradicional de Catalunya, però, sobretot, “es tracta d’una activitat en què tothom és necessari perquè tothom hi pot aportar alguna cosa; uns espais de solidaritat, cohesió social i integració, especialment de persones nouvingudes, així com de convivència i comunicació plural i intergeneracional; i exemple d’un model associatiu participatiu i democràtic”, tal i com defensa la pròpia coordinadora de colles.
Com a espectador, és evident que el tronc és la part del castell més vistosa, la que surt a la fotografia. I així ho havia viscut sempre, en tant que aficionat a veure castells. Però va ser quan vaig començar a viure’ls des de dins que vaig constatar el gran domini tècnic i, per tant, el gran i exigent entrenament que demana aquesta part de l’estructura. I és que, essent com és la seva principal responsabilitat aconseguir que el pom de canalla sigui estable, i segur, tota precaució és poca, sobretot vist amb ulls de pare o mare. A més de tècnica, per tant, cal coordinació, confiança, esforç de superació, i capacitat de patiment, sobretot quan les coses van maldades. Tot això, i més, és el que aprenen de bon principi la canalla, i que els servirà, esclar, el dia que ja siguin massa grans per seguir fent de pom i hagin de baixar al pis de quints, o quarts, o fins i tot més avall. I si aquests són trets (o valors) que resulten fonamentals a l'hora de fer un castell, també ho són, i segurament encara més, en la formació personal i humana d’aquesta canalla.
Però al tronc, per molt bona que sigui la gent que el forma, li calen uns bons fonaments. Travar una bona pinya, per tant, és clau. Les diferents estructures corpòries han d’encaixar perfectament, i cal que els qui la formen sàpiguen llegir les necessitats de cada situació. Probablement no sortiran a les fotografies, però si rengles, vents, laterals, contraforts o agulles fallen, el tronc, i per descomptat el pom de dalt, podrien patir molt. Per això, des de l’anonimat de la base, sentir un «Molt bé, pinya!», cridat amb força agraïda per un membre del tronc, quan descarrega, és la millor recompensa: la que certifica la feina ben feta.
L’home s’esperava pacientment a la sala d’espera. Feia dies que li feia mal una cama, tossia sense parar, tenia migranyes, suava per les nits i li tremolava el pols. La seva dona prou que li deia que s´ho fes mirar, però ell estava sempre massa enfeinat. El negoci no li anava com abans. Maleïda crisi! No es podia permetre tancar un matí per anar al metge. Però aquell dia el dolor a la cama ja era insuportable. Va demanar al seu germà que li atengués la clientela per unes hores, a la botiga de queviures. No li agradava demanar-li favors perquè sabia que se’ls feia pagar amb interessos, però no tenia alternativa. Sobre la taula hi havia un diari del dia. Li va donar un cop d’ull ràpid. Com cada dia, des de feia un mes, només parlava de les eleccions que havien de tenir lloc aquell diumenge. Va esbufegar. Merda de polítics! Tots són iguals! Prometen, prometen però no els importem una merda! Ho tenia decidit. No aniria a votar. Total, pel que serveix! Llavors la porta del Dr. Ramírez es va obrir, i una infermera va fer passar l’home. Un cop dins li va explicar tots els seus mals al metge. Ell se’l va escoltar, pacientment, mirant-lo als ulls. De tant en tant prenia notes en un paper. Li agradava tenir la història dels seus pacients. Era un bon professional. Feia aquella feina per vocació de servei, i li agradava. Darrerament, però, amb aquest coi de retallades els estaven collant massa. Només podien dedicar cinc minuts a cada pacient. I això els dies que anaven bé. En èpoques com aquella, amb tanta grip, el temps de visita es reduïa a tres minuts. Després d’auscultar-lo i de prendre-li la pressió, el metge va deduir que aquell home simplement patia estrès. Li va recomanar prendre’s les coses amb calma, una mica de repòs, i descansar. I ja està? Va dir l’home. No em dóna res, cap pastilla, cap xarop? Vostè és metge, no? Faci el favor de curar-me, que per això pago els meus impostos! El metge estava acostumat a aquella mena d’atacs de frustració. Va agafar el bloc de receptes i hi va escriure ‘paracetamol’. L’home va agafar la recepta i se’n va anar, renegant. Va sortir corrents de la consulta en direcció a la botiga. Havia de rellevar el seu germà, sinó aquell li cobraria el favor a preu d’or. Pel camí es va creuar amb un cartell del candidat conservador, el que repetia dia sí i dia també que el primer que faria si guanyava seria abaixar els impostos, que ja estava bé de pagar tant. Acabava de decidir-ho, votaria per aquell candidat. Sí senyor. Ja n’estava fart de pagar impostos. Aquell diumenge hi va haver eleccions. Va guanyar el candidat que l’home havia votat. Estava content. Almenys aquell sí que faria alguna cosa per ell: li abaixaria els impostos. Un mes després, aquell candidat, ara president, va enunciar que, degut a la crisi, calia que tothom s’estrenyés el cinturó, i que no n’hi havia prou amb retallar pressupostos per sanitat i educació, que malauradament també haurien d’apujar impostos. Merda de polítics! va pensar l’home. Tots són iguals! No penso votar mai més.
L’activitat pública, i més concretament la de caràcter polític, comporta haver d’acceptar ser víctima de petites equivocacions, aparentment innocents, però que en la societat hiperconnectada d’avui poden acabar prenent dimensions colossals.
Sóc clarament partidari de la transparència, i practico tan com puc la rendició de comptes. És la meva obligació respondre públicament de les coses que faig, les decisions que prenc i del sentit del meu vot. Tanmateix, confesso que se’m fa més pesat haver de respondre davant d’afirmacions, tergiversacions, acusacions, insinuacions o directament difamacions personals que poden venir des de fronts molt variats. De vegades són titulars de premsa, de vegades tuits maliciosos, o de vegades comentaris en diferents formats.
Acostumo a prendrem-ho amb paciència, filosofia, i un punt de resignació, però tot i així, si considero que el comentari m’atribueix conductes o expressions que no són certes, crec que és també la meva obligació respondre-hi.
El darrer cas ha estat una ‘Carta als lectors’ en el Diari de Sant Cugat. L’autor de la carta, Oriol Osan, comenta algunes aparicions recents en el mitjà esmentat, en què parlava del meu llibre, ‘Sayonara Sushi’, i seguidament afirmava que havíem coincidit en un viatge a Brussel·les on ell volava en turista i jo... en primera (sic).
L’autor de la carta em demanava que públicament expliqués si allò no em semblava incoherent amb el discurs que practicava en relació a l’activitat política.
Doncs bé, el cas és que l’autor d’aquesta carta simplement s’equivoca: sempre viatjo a Brussel·les amb tarifa Econòmica Flexible. És fàcil comprovar-ho: als avions de Brussels Airlines hi ha un cartellet que separa la tarifa ‘negocis o Business’ (a Brussels Airlines no hi ha Primera) de la resta, i jo sec sempre darrera el cartellet (quan n’hi ha, ja que de vegades no hi ha ningú que hi voli), mai al davant. I la raó és simple: donat que tenim una agenda molt variable, el més barat és comprar amb temps diversos bitllets que puguin ser canviats sense recàrrec. Qüestió de responsabilitat.
Així mateix, he de dir que el meu nivell de preocupació en aquest assumpte m’ha portat sovint a renunciar fins i tot a alguns dels habituals ‘upgradings’ que fan les companyies als viatgers habituals en cas que l'avió vagi ple. Tinc molts testimonis de les converses surrealistes que de vegades he mantingut amb personal de les companyies, que no comprenen que algú no vulgui aquest suposat ‘privilegi’, cosa que m'ha passat fins i tot en viatges de caràcter privat.
Tenint en compte que per la meva feina em toca agafar molts avions, en aquells viatges que jo gestiono dedico força temps i energia a fer allò que l’autor de la carta em demana: ‘donar exemple’.
En definitiva, tota aquesta explicació és conseqüència d’una afirmació que, vull pensar, es basa només en una interpretació equivocada del què aquesta persona suposadament va veure, i que no té cap altra intencionalitat malèvola amagada. De fet m’he posat en contacte amb la persona que signa la carta per fer-li arribar personalment tota aquesta explicació. Confio que tot plegat no quedi en res més que en un malaurat error, i que aquestes explicacions l’hagin convençut.
Reitero un cop més: dedicar temps i energia a donar explicacions públiques del què faig, dic o voto, entenc que forma part de la meva actual responsabilitat, dedicar aquest mateix temps i energia a desmentir afirmacions i acusacions falses fa una mica més de mandra, i és, a més, desagradable. Però en fi, també toca fer-ho. Quin remei.
Aquest matí he assistit a la nova Filmoteca de Catalunya a la projecció per a la premsa del darrer Premi Lux de Cinema, que anualment atorguem des del Parlament Europeu, i amb el qual es vol reconèixer la universalitat i la diversitat dels valors europeus.
Es tractava de la pel·lícula francesa ‘Les nièges du Kilimanjaro’, de Robert Guédiguian, que en l’edició 2011 competia amb la grega ‘Attenberg’, de Athina Rachel Tsangari, i ‘Play’, de Ruben Östlund, una coproducció sueca, espanyola i danesa.
Posteriorment he tingut el plaer de conèixer el director, Guédiguian, i l’actriu principal, Arianne Ascaride. Des que aquest director ens va seduir amb ‘Marius i Jeanette’, hem estat molts i moltes els qui hem seguit la signatura Guédiguian. La seva capacitat per transmetre, a través d’històries molt humanes, molt properes, molt senzilles (aparentment), la complexitat de problemes socials i globals ben actuals esdevé en moments com l’actual un mecanisme de dinamització i de sensibilització d’extrema necessitat.
Ser allò que s’anomena ‘un autor compromès’ té un risc: que el missatge pesi massa, i en conseqüència el vehicle no el pugui transportar. I és un risc perquè sense vehicle no hi ha missatge. Trobar el punt òptim és a l’abast només d’uns privilegiats. I Guédiguian és un d’ells.
A través d’un vehicle fascinant, emotiu, ple de contrastos i matisos que recomanen veure la pel·lícula diverses vegades, aquest director marsellès ens posa davant dels morros una veritable denuncia d’un sistema que no funciona, ple d’esquerdes, però a la vegada ple de valors humans, de compassió, d’humor i de recerca de la coherència personal.
Del tot recomanable. Perdó, del tot imprescindible.
Sí, la democràcia representativa és indiscutiblement imperfecta, i per tant millorable, però ara com ara no hem inventat encara un sistema millor. Per altra banda, la gent que hem optat per assumir, ni que sigui temporalment, un càrrec de representació hem d'acceptar necessàriament alguns peatges.
I és que en això de l’exercici de la política hi ha dies que et sents certament fora de joc, desconcertat. Fas una cosa creient que estàs fent allò que toca, allò que està establert en el mandat que se t’ha concedit, i en canvi la percepció que acaba transcendint d’allò que has fet és diametralment oposada a la intenció amb què ho has fet. Quan passa això, lògicament, no és culpa de la gent, sinó teva, i per tant només tens una opció: esmenar-ho, sigui el fons, sigui la forma. Tan important és fer allò que toca, com transmetre-ho com i quan toca, i de la manera que toca.
No obstant, malgrat que la norma ha de ser actuar sempre pensant que tan important és el què, com el com o el quan, és inevitable que en alguna ocasió et sentis una mica com l'home de la faula que segueix:
Un pare anava pel camí amb el seu fill petit i el seu pare (és a dir, l’avi del nen) i un burro. En un moment donat el pare es torça el turmell.
Situació A.- Tots damunt del burro: l’avi perquè és gran, el pare perquè s’ha torçat el peu, i el nen perquè és molt petit. La gent que veu l’escena comenta: “Mireu aquesta mala gent, que poc considerats que són amb aquesta pobra bèstia”.
Situació B.- L’avi i el nen van a peu i el pare dalt del burro. Comentaris de la gent (que desconeix que el pare s’ha torçat el peu): “Quin mal home, ell ben còmode dalt del burro, mentre l’avi i el nen han d’anar a peu”.
Situació C.- El pare coix, amb bastó, i el nen van a peu, mentre l’avi és dalt del burro. Comentaris de la gent: “Quin mal home, aquest avi, obligar el seu fill coix i el seu nét a anar a peu”
Situació A.- Tots, avi, pare coix i nét, a peu: Comentaris de la gent: “Mira que són idiotes aquesta família, tenen un burro i tots tres van a peu”.
(Nota: gràcies, pare, per recordar-me-la)
Doncs això, que exercir un càrrec de representació té aquestes coses. No n’hi ha prou a fer allò que correspon, a més a més s’ha de fer de manera que es percebi com a tal, si més no per part d’aquella gent a qui representes, i que vol sentir-se representada per tu. I és que, t'ho miris com t'ho miris, hi té tot el dret. Aquest és el preu de la tasca representativa, almenys fins que inventem un sistema millor.
Davant l'enorme impacte que ha tingut la pregunta relativa a l'afer de la no actuació del comitè de competició en els fets de la trepitjada de Pepe, voldria reiterar que l'única intenció d'aquesta era abordar, a partir d'un cas concret, la qüestió de quin és el paper que han de tenir les institucions en relació a la violència en els terrenys de joc, i sobre com i quan cal actuar per tal d'aturar a temps escalades que puguin arribar a tenir algun dia conseqüències greus, sigui en un terreny de joc o fora.
És evident que el debat s'ha suscitat, però no en els termes desitjats.
Constato també que molta gent, fins i tot la que coincideix amb el fons de la qüestió, s'ha sentit incòmoda i disgustada pel lloc, el moment i la forma de plantejar-la.
En tant que representant públic assumeixo que he comès un error en l'exercici de les meves funcions i que he ofès a algunes persones, indiferentment de si en el seu moment em van fer confiança amb el seu vot o no.
Com que ofendre no ha estat mai la meva intenció, demano disculpes sinceres, i rectifico: acabo de demanar que retirin el meu nom de la pregunta esmentada.
Considero en qualsevol cas que aquesta qüestió, la de com gestionar situacions similars, mereix una reflexió per evitar conseqüències no desitjades davant de determinades accions i reaccions, però entenc també que això es pot fer en altres contextos i formats.
Finalment, reitero un cop més, per a qui tingui dubtes sobre quina és la meva feina al Parlament, que aquesta es pot fiscalitzar a través d'aquest bloc, o bé dels llocs web http://www.mepranking.eu o http://www.votewatch.eu , i que l'afer esmentat no és en cap cas representatiu de les meves principals ocupacions i preocupacions, molt més enfocades a treballar en favor de la defensa de drets i llibertats, a la sortida de la crisi en clau verda i social, o a la construcció d'una UE creïble, responsable i democràtica, també institucionalment.
Un cop ha baixat el soufflé que es forma habitualment al voltant d’un partit de la màxima rivalitat, crec que és oportú reflexionar, en fred, sobre el debat que va generar una simple pregunta relacionada amb la violència al futbol. En primer lloc vull recordar que no he posat cap denúncia ni he instat cap actuació concreta contra ningú. Tot el que he fet ha estat usar un cas concret, prou conegut i per tant fàcilment reconeixible, per posar novament sobre la taula un debat obert de fa molt de temps, i que és evident que estem lluny d’haver tancat.
Malgrat els insults gratuïts i fins i tot les amenaces de mort que aquesta, insisteixo simple pregunta, han suscitat, constato com la gran majoria de gent que va llegir la meva reflexió, i no només alguns titulars o comentaris de tercers, en va entendre els motius.
El Parlament Europeu és una arena de reflexió sobre temes que afecten les nostres societats, i la Comissió Europea disposa de nombrosos documents (inclòs un llibre Blanc) sobre violència a l'esport. I personalment em sembla ben normal que sigui aquest un dels temes, entre milers d’altres, que es tracten a les institucions, també a les europees.
Des que vaig arribar al PE, el 2004, he presentat 915 preguntes (413 durant el primer mandat, 2004-2009, i 502 a partir de juny de 2009). D'aquestes només 3 tenen a veure amb futbol (una relacionada amb homofòbia, l'altra amb criteris d'esponsorització, i la d'ahir sobre violència i impunitat), a banda d’algunes reflexions sobre qüestions com els límits salarials. És més que evident, per tant, que aquesta no és ni de bon tros la meva principal àrea de treball, i només m’hi he referit quan ha tingut a veure amb el que sí considero molt més propi del meu àmbit de coneixement, com és la violència, els drets humans, el racisme o l’homofòbia. (Nota: aprofito per recordar que per a tota aquella gent interessada en la meva feina existeixen dues magnífiques pàgines web on aquesta es pot fiscalitzar sense problema: www.votewatch.eu i www.mepranking.eu, apart d'aquest bloc, esclar.)
No obstant, tot i que la desmesurada reacció que aquestes tres preguntes que acabo d’esmentar han provocat, tan mediàticament com social, m'ha sorprès relativament (és a dir, no massa), sí que m'han preocupat, i molt. I és precisament el sobredimensionament que es dóna a aquesta mena d'assumptes (en comparació amb d'altres de més importants) el motiu que em porta a pensar que sí, que són temes que mereixen que com a mínim en parlem i hi reflexionem una mica, serenament.
Reitero un cop més que no he posat cap denúncia sinó que simplement he fet en veu alta (i institucional) una pregunta que es fa molta gent en relació a l’impacte que pot tenir que una acció manifestament violenta no fos considerada greu per cap institució, i sobre si en el marc de la regulació sobre la violència a l’esport (i especialment pensant en l’impacte d’aquesta impunitat podria tenir en la formació de nous esportistes) comptem amb prou instruments per gestionar aquesta mena de casos amb els criteris adequats.
Podia haver escollit algun altre exemple, cert, però el que vaig escollir era, simplement, un de prou clar per obrir la reflexió, i en un moment en què aquest era si més no un tema que suscitava un cert interès, més enllà del partidisme d'uns o altres.
Com hem d’afrontar, institucionalment, aquesta mena de casos? Convé establir marcs de regulació que, davant de fets flagrants, actuïn amb voluntat de desincentivar determinades escalades de violència dins i fora dels terrenys de joc? Aquestes són preguntes que contínuament es fan, ens fem, moltes persones que tenim responsabilitats en l’àmbit legislatiu, i crec que són prou importants com per dedicar-hi alguns minuts de tant en tant, indiferentment de si un és més o menys aficionat als esports, o seguidor d'un o altre equip. No hi veig motius per inhibir-nos-en
Ho vulguem o no molta gent s'hi emmiralla, en l'esport, i crec que és bo tenir cura de quines coses acceptem, com a societat, i de quines hem de condemnar per tal que determinats patrons no es reprodueixin. I crec que cal fer-ho en fred, com he mirat de fer, amb tot el meu respecte i amb la ferma voluntat que arribem a situar algun dia aquest afer, l'esportiu, en la dimensió social, política i econòmica que li pertoca.
Respecto la discrepància sobre el com, l’on o el quan, però em sembla normal que els representants que tenim a les institucions pensin, reflexionin i posin de tant en tant sobre la taula qüestions que, incomprensiblement per a mi, mouen milions de diners, i omplen milers de pàgines i d'hores radiofòniques i televisives.
Avui, i de manera excepcional, vull dedicar uns minuts a parlar d'un esport que per bé o per mal mou masses, el futbol, i més concretament d’un episodi trist com és la ja famosa trepitjada del defensa Pepe, i de la inhibició del Comitè de competició, la institució que havia de determinar la gravetat de l’acció.
Segueixo amb interès nombroses disciplines esportives, com a ex-esportista i com a aficionat. I de la mateixa manera que celebro l’actitud exemplar d’alguns esportistes que s’han guanyat el respecte per la seva manera de veure i viure la seva activitat, em toca lamentar la d’altres.
A aquestes alçades no podem pretendre que les institucions públiques quedin al marge d’aquesta mena de qüestions. Ho vulguem o no l’impacte d’aquest esport sobre les dinàmiques de les societats és cada vegada més gran, i per tant reclama que de tant en tant ens aturem a pensar fins a quin punt és permissible que determinades maneres d’actuar quedin impunes. Trobo que això és especialment important de cara a la formació de joves esportistes, formin part o no de les elits que singularitzen els diferents esports.
Tot això és el que m’ha portat a co-signar una pregunta sobre els valors a l'esport a la Comissió Europea (aquesta l’hem signada conjuntament amb en Ramon Tremosa). Malauradament no és la primera vegada que em veig obligat a fer una pregunta d’aquestes característiques, i tan de bo fos la darrera.
Nota final: Malauradament (ho sé per experiència) aquesta mena de qüestions sovint se sobredimensionen i ocupen uns espais socials i mediàtics certament exagerats. A mi m'ha suposat amb prou feines cinc minuts signar aquesta pregunta, però estic segur que l'impacte que tindrà serà molt superior al que li pertocaria. Crec que entre tots plegats hauríem de reflexionar serenament sobre aquesta mena d'assumptes.
Fent això, insisteixo, no busco ni polèmiques ni confrontacions gratuïtes, sinó reflexió. I és per això que aquí deixo el tema, per reprendre la meva agenda habitual.
Pregunta de Ramon Tremosa i Raül Romeva a la Comisión Europea (25.01.12)
El deporte tiene un gran impacto para la sociedad en general. Su importancia social, educacional y cultural hacen de él un activo muy importante a preservar y, a la sazón, a poner en valor.
A la vista de lo anterior y teniendo en cuenta el white paper de la Comisión, COM(2007) 391 final, la resolución del Consejo 2011/C162/01 y la COM(2011)12.
1-¿Cree la Comisión que estos graves hechos vistos por millones de personas y niños han de quedar impunes y, por lo tanto, percibidos por la sociedad como neutros?
2-¿Está satisfecha la CE de saber que nadie del Comité de Competición español va a ocuparse de este caso de violencia en el deporte?
Wangari Maathai, Premi Nobel i fundadora del Moviment Cinturó Verd, ens ha deixat.
Àfrica, i el món, hem perdut avui una heroica defensora dels drets fonamentals, la democràcia i el medi ambient.
Wangari Maathai va ser, i seguirà sent, una font d'inspiració per a moltes persones de tot el món i, en particular per als qui treballem en el moviment polític verd.
Des del Grup dels Verds/ALE volem expressar la seva profunda tristesa per la seva mort.
Confio que el seu esperit, i el seu dinamisme i activisme perviurà en el Moviment del Cinturó Verd.
A continuació transcric l'apunt que vaig escriure després de conèixer-la durant una visita que vàrem fer a Kènia per participar al Fòrum Social Mundial.
Dimecres vaig coincidir amb en Gaspar Hernàndez
i na Teresa Roig en el desè aniversari de l’Agència Sandra Bruna, al Luz de Gas.
Amb en Gaspar ens coneixem de fa anys, i
em compto entre els oients més fidels de ‘L’Ofici de viure’. Tan en Gaspar
com la Teresa em van fer una reflexió que vull compartir per la
importància i transcendència que crec que té.
Tots dos van coincidir a lamentar que un dels
problemes, o més ben dit, dels dèficits, de la política actual és que oblida
que molts, per no dir tots, dels desajustos actuals (tan socials com
planetaris) tenen una arrel comuna: la consciència. I que la solució no
arribarà fins que no assumim que tot canvi col·lectiu comença per un canvi individual,
en la pròpia consciència de cadascú.
El cas és que no hi puc estar més d’acord.
Fa temps que vaig endinsar-me en l’estudi de
tècniques de creixement i millora personal, i com més va més m’adono que el
camí a seguir, col·lectivament, passa per aquí. El problema és que si bé cada
vegada més la societat avança en aquesta via (no és per casualitat que el
programa d’en Gaspar Hernàndez sigui un dels més escoltats, fins i tot
més enllà de Catalunya), els actors polítics clàssics, és a dir, els partits,
segueixen estant-hi d’esquenes.
Parlar de meditació o d’altres tècniques de
relaxació, practicar Ioga, Tai-chi, Reiki o Chi-kun, organitzar-se els entorns
aplicant principis de Feng Shui, totes elles són pràctiques que algunes
persones ja hem incorporat en la nostra vida quotidiana sense complexes. Són
tècniques llargament aplicades i que s’ha demostrat àmpliament que funcionen.
De fet haurien de ser fins i tot obligades a les escoles (a moltes ja les apliquen). Però totes elles exigeixen dues coses: primer, tenir una ment oberta per
acceptar i potenciar els canvis que comporta la seva pràctica, i segon, assumir
que és un treball diari, constant, persistent, i que en cap cas són fórmules
màgiques d’efecte immediat.
Massa sovint l’exercici de la política comporta
errors greus com una excessiva visió a curt termini, una preocupació gairebé
exclusiva per l’entorn immediat i proper (les capelletes respectives), i un
oblit que en realitat totes i tots formem part d’un tot planetari, i fins i tot
còsmic, que ens supera àmpliament.
L’arrel de la crisi, sigui en la seva dimensió
ambiental o social, es troba, no ho oblidem, en una suma de cobdícies
individuals. Hem de començar, per tant, atacant aquest problema individual.
Quan entenguem, col·lectivament, que l’objectiu
no és tenir, sinó ser (ser millors persones, ser solidaris, ser coherents, ser sensibles, ser oberts de ment,...), haurem fet un pas de gegant.
Hi ha molts metges, mestres, educadors o
comunicadors, entre d'altres grups de professionals, que ja treballen en aquesta línia en els seus respectius espais. I
no fa pas quatre dies.
Jo, que hi estic d’acord i comparteixo aquesta aproximació
filosòfica, hi vull contribuir modestament des de la meva activitat acadèmica, comunicadora,
d’analista de conflictes i, actualment, de representant polític.
Tal i
com expressa magníficament el budisme, el patiment existeix, té causes, pot
cessar i hi ha un camí per fer que cessi. Però aquest camí exigeix un treball
personal que comporta treballar en diversos fronts simultàniament: correcta
comprensió, correcte pensament, correctes paraules, correctes mitjans de vida, correcte
esforç, correcta atenció, correcta concentració.
Deia Lao-Tse (570-490 aC): ‘És més intel·ligent
encendre una petita llum, que lamentar-se de l’obscuritat’.
Tan de bo un dia la Política, en genèric i amb
majúscules, adopti aquest principi com a motor de canvi, però això no passarà
si les persones que s’hi dediquen no han fet prèviament aquest treball
individual. Que no ens faci mandra, si us plau. Són massa destins, els qui en
depenen.
Gràcies Gaspar, gràcies Teresa, per incitar-me (en el bon sentit del terme) a fer aquesta reflexió. I és que, quanta raó teniu!
Aquests dies he seguit amb molta atenció les magnífiques mobilitzacions tant a Catalunya com arreu de l'Estat. La indignació, latent de fa tant de temps, ha sortit al carrer, s'ha organitzat, i ha llençat missatges clars. Me'n felicito.
Per altra banda, les eleccions han deixat també clara una altra cosa. Existeix, encara que no ens agradi, una immensa majoria silenciosa a qui sembla que ja els estan bé les coses com estan. I no només això, sinó que voten massivament als qui durant tant de temps han estat executant i legitimant moltes de les polítiques que ens han conduït a les múltiples crisi actuals, i que, a més, fan que acabin pagant els plats trencants precisament qui menys culpa en té.
Personalment trobo del tot compatible participar activament de les mobilitzacions i alhora treballar per tal que poguem comptar amb unes majories que als ajuntaments, a les comunitats autònomes, al Parlament i govern nacionals, o a les institucions estatals i europees, puguin revertir algunes de les polítiques que tanta gent creiem equivocades.
Abans d'acceptar l'oferiment de representar ICV al PE jo ja feia política. Des de l'acadèmia, des de la recerca, des de la implicació en nombroses iniciatives ciutadanes. Durant els set anys que porto a Brusel.les no he deixat de fer 'aquesta mena de política', però l'he complementada amb una altra, la institucional.
Vaig iniciar aquesta aventura deixant clar per avançat que tenia data de caducitat: un mandat renovable només un cop, si aquest era el cas, com ha estat. És a dir, la meva intenció era dedicar-m'hi dos mandats, dos lustres, deu anys. Raons personals (el cost familiar és considerable) i polítiques (crec en la limitació de mandats), em van abocar a plantejar-ho d'aquesta manera.
Res del que he viscut durant aquests set anys m'ha fet pensar que no valia la pena ser aquí. Res del que he hagut de suar i sofrir m'ha desanimat prou com per llençar la tovallola. De la mateixa manera com res del què hem aconseguit canviar, modificar o impulsar, m'ha semblat suficient com per deixar d'empènyer.
He constatat, com mai, la importància que tenen les majories en el si de les institucions, i com ens convé, a qui ens indignen algunes maneres de fer les coses, no entregar aquestes institucions als i a les indignes.
És polític qui fa política. És política la gestió de la cosa pública. Reivindico la Política, en majúscula, la que es fa a les institucions, però també al carrer. Sóc polític? Sí, esclar. I tinc tota la intenció de seguir fent política quan deixi de ser diputat, perquè la política és molt més que això. Però per això cal que a les institucions hi hagi gent que comparteixi aquesta visió.
Durant aquest set anys he procurat ser ALTAVEU, que no portaveu, d'aquesta manera d'entendre la gestió pública. Segur que en algunes coses l'hauré encertat més que en d'altres. Només espero que els errors que hagi pogut cometre no siguin fatals.
Al maig de 2014 donaré per acabada la meva etapa institucional al Parlament Europeu. Però això vol dir que encara em queden tres anys de feina, de molta feina. Tres anys per continuar convertint la indignació en mesures concretes que reverteixen certes dinàmiques que considero altament perjudicials per a la salut humana i la del planeta. Exactament com fan tantes i tantes persones des d'altres àmbits institucionals, socials, participatius, comunicacionals.
Com deia Antoine de Saint-Exupery: "Mireu, en la vida no hi ha solucions, sinó forces en marxa. Cal crear-les, i les solucions arriben". Doncs això.
Fa uns dies conversàvem amb un amics, durant
un sopar, de si era pertinent motivar i donar suport als fills/es en el cas que
aquests/es volguessin fer esport. Alguns em deien que no hi estaven d’acord,
que era educar-los en un esperit competitiu i que era dolent, per a ells i per la
societat.
Jo, en canvi, ho tinc clar: aprendre a
competir és necessari. Aprendre a perdre, però també a guanyar, és vital.
Aprendre autodisciplina, autocontrol, desenvolupar capacitat de treball i de
sacrifici, tenir eines per a treballar en equip i a la vegada per funcionar
sol, són elements que trobo fonamentals per encarar les dificultats (o les
oportunitats) que sovint ens planteja la vida. I l’esport, juntament amb la
família, l’entorn, o l’escola, és un espai que, ben dirigit, pot ajudar a forjar aquestes
ensenyances.
Jo vaig començar de ben jove fent atletisme
fins que una lesió al tendó d’Aquil·les em va abocar a les piscines. I allà em
vaig quedar. Primer al CN Caldes, on em vaig formar com a nedador i vaig
aconseguir participar en diversos Campionats de Catalunya, i després vaig tenir
la sort de poder fer el salt al CN Sabadell, a les ordres de Paulus Wildeboer.
Allà vaig començar a saber què significava competir al nivell d’uns campionats
estatals, i entrenar al costat de grans nedadors pre-olímpics com Lourdes
Becerra, Esther Núñez o David Meca entre d’altres, i d’uns germans Aschwin i
Olaf Wildeboer que ja pujaven molt forts. Entrenàvem junts, esclar, però teníem
objectius diferents. Mentre alguns dels meus companys de corxera nedaven
pensant en Seúl 88 (el meu gran mite llavors era el gran Sergi López, medallista a Seúl) o fins i tot Barcelona 92, per a mi els Jocs Olímpics eren,
simplement, una quimera. Conscient de les meves limitacions, jo perseguia un
altre somni molt més al meu abast, el de poder competir en uns campionats estatals,
cosa que vaig acabar aconseguint en diverses ocasions.
L’any de la meva retirada, vaig guanyar tres
medalles en els Campionats de Catalunya (en les proves de braça i relleus).
Mentre me les penjaven em sentia feliç. Tants dies llevant-me a les 4.00 cada
matí per anar la piscina de Sant Oleguer, despullar-me i llençar-me a l’aigua a
fer metres i metres, fes fred, plogués o nevés, tants vespres anant a dormir
plorant de pur esgotament…
Tot allò havia valgut la pena.
I llavors em vaig trencar definitivament. Els
tendons van dir prou, i la Universitat començava a demanar-me més temps i
dedicació. Era el moment de penjar, metafòricament, el banyador. El dia que
vaig plegar el recordo com un dels més tristos de la meva vida. Creia que mai
més tornaria a tenir aquelles sensacions que havia viscut gràcies a la natació.
Estava equivocat.
Des de llavors que aplico cada dia la
metodologia bàsica de l’esportista: establir fites a curt, mig i llarg termini,
i anar-les treballant. De vegades s’assoleixen, i de vegades no. La satisfacció
d’obtenir el resultat desitjat gràcies a la feina feta l’he tornada a viure
sovint, així com la frustració de no aconseguir allò que vols, per molt que
creguis que t’hi has esforçat. Quan això passa, però, és quan trobes extraordinàriament
útil tenir eines per saber aixecar-te. I la primera i més important és revisar
si allò que ha fallat era l’objectiu en si o si la preparació no ha estat prou
bona. Llavors toca començar de nou.
Però l’esport també em va ensenyar que,
malgrat que per aconseguir resultats el primer que cal fer és treballar molt,
ni tan sols això és garantia de res. Una mala nit, un mal dia, un mal de
ventre, una mala sortida, o fins i tot una injusticia et pot engegar a dida
mesos d’entrenament. Com a la vida. Cal saber viure amb això. I jo agraeixo a
l’esport, i a tots els entrenadors que he tingut, que m’ho ensenyessin.
Si avui hagués de resumir en una paraula què
m’ha ensenyat l’esport diria que és, sobre tot, RESPECTE. Respecte per un
mateix (cal saber estimar-se, cuidar-se a un mateix, tractar bé el propi cos), respecte pels companys i
adversaris (pels qui són millors i pels qui són pitjors), respecte per la
família (que en el meu cas han fet molts esforços per tal que jo pogués fer
allò que tant m’agradava), respecte per l’entrenador/a (que dedica tot el seu
temps, esforç i coneixements per ajudar-te a millorar), respecte per l’afició
(que t’anima, i de vegades fins i tot paga entrada per veure’t competir), …
Quan escolto Guardiola parlar del respecte,
des del respecte, m’hi sento plenament identificat. I penso que si la meva
filla o el meu fill em diuen que volen fer esport, allò que determinarà la meva
decisió com a pare serà, sobretot, la filosofia que tingui el club en qüestió.
En altres paraules, prefereixo perdre una
semifinal de Champions a l’estil Guardiola, que guanyar-la a l’estil Mourinho.
Gràcies, Pep, per ajudar-nos als qui defensem
que l’esport també pot ensenyar valors útils i necessaris per a construir
societats millors. Gràcies per servir-nos d’exemple als qui neguem que, avui,
fer esport condueixi inevitablement a convertir-se en un ser sense escrúpols,
ambiciós i egoista.
Gràcies a tu, Pep, i per extensió a totes i tots els entrenadors i formadors esportius que teniu aquesta filosofia.
Obro el llum de l'habitació de la quitxalla. 'Nooooooo' sento dues veus a duet. 'Au, vinga, que ja és tard. Hora de llevar-se'. La gran s'aixeca, se'n va al lavabo i quan torna es comença a vestir. Però vestir un nen de dos anys i mig un dilluns al matí i després d'haver passat un cap de setmana fantàstic amb amics, deixeu-m'ho dir, és un dispendi d'energia enorme i precisa d'un desplegament combinat de tècniques que inclouen la negociació, una certa força per a subjectar-lo quan s'esmuny entre els dits, i, sobretot, habilitat per posar mitjons amb una mà mentre amb l'altra intentes impedir que es tregui la samarreta. 'No, no i no' fa el marrec intentant enderrerir l'inevitable. Un cop vestit comença a córrer i saltar per la casa, content com un gíngol.
Superat aquest primer objectiu (confesso que trigaré més o menys, però aquesta guerra l'acostumo a guanyar jo), afrontem el segon: l'esmorzar. La germana es posa cereals de xocolata al bol. Li poso els mateixos al nano. Morros, cops amb la cullera sobre la taula. 'No, no i no'. Rondina. De nou toca negociar. Saps que se'ls acabarà menjant, però tot i així... 'Vols els de l'abella?' 'No' 'I els de la granota?' 'No' 'Doncs no n'hi ha més, ho sento'. La germana menja i observa, sense dir res. 'Xí,ocolata' fa llavors el nen. I li torno a posar els mateixos cereals que ja li havia posat a l'inici, però que havia hagut de tornar al pot mentre negociava el què, em semblava, era evident. Confesso que aquesta guerra, tanmateix, no la guanyo sempre. De vegades fem taules o, fins i tot, algunes (per bé que poques) em veig obligat a a acceptar la derrota.
La tercera guerra comença quan toca posar les sabates i l'abric per anar a la llar d'infants. 'No, no i no'. Un parell de voltes perseguint el petit subjecte al voltant del sofà estan assegurades. Un cop atrapat és qüestió de fermar-lo ben fermat entre les cames i posar una sabata, primer, l'altra després, i un altre cop la primera que, tingue-ho per segur, s'haurà tret. Amb els dos peus calçats és qüestió de posar-lo dret i posar-li la jaqueta. Sovint convé aturar-se llavors uns segons per agafar aire. 'io, guapu' sento que diu.
Avui, però, hem viscut una quarta guerra. Com que és setmana de Carnestoltes, els infants havien de dur un barret o alguna cosa similar al cap. Hem obert el bagul de les disfresses i hem remenat. Ha sortit un barret d'arlequí, d'aquells de colors que venen a l'IKEA. 'T'agrada aquest?' 'Xí, xí'. 'Perfecte!' penso, 'anem bé'. Li poso. Dura exactament tres segons fins que se l'arrenca. 'No' -fa amb gest morrut i encreuant els braços. 'Ja hi som' penso. Respiro. 'D'acord', faig mentre escampo per terra tota mena de barrets, gorres o d'altres objectes que poden fer el fet. 'Mira, aquest de bruixa, o aquest de pirata, una escumadera, un embut, un barret de camperol, o aquesta perruca vermella, ...' 'No, no, no, no,...' 'I aquest de víking?' 'No!'. Al cap de deu minuts negociant la paciència s'acaba. 'Escull-ne un, caram, que hem de marxar!'
Dos minuts més tard surto per la porta, camí de la llar d'infants, amb un nen de dos anys i mig, ben abrigat -que fa fred-, i amb un barret d'arlequí, dels que venen a IKEA, al cap. A l'habitació ha quedat un escampall de barrets i símils que em tocarà recollir quan torni a casa després de deixar el nen, i abans d'anar a la feina.
De nou a casa, i mentre recullo els barrets i els deso novament al bagul de les disfresses, poso la ràdio. És l'hora de la tertúlia. Parlen de la mesura de reduir la velocitat de 120 a 110 a les autopistes i autovies per estalviar combustible. Està més que provat que conduint a menys velocitat i sense estrebades se'n gasta molt menys. Els tertulians, la tertuliana i, fins i tot, el Conseller de la cosa, que ha entrat via telefònica, en fan mofa, critiquen la mesura, ridiculitzen l'obvietat científica. 'No, no, no i no' fan uns i altres. No els veig, però me'ls imagino morruts i amb els braços creuats, picant amb el peu al terra. 'No, no i no' repeteixen. Saben que és una mesura que convé, que és útil, que funciona, que estalvia energia, que salva vides, que redue¡x la contaminació, i, sobretot, saben que, per tot això, l'acabaran aplicant. És més, és molt probable que d'aquí a un temps se l'apropiïn i sentenciïn sense cap mena de pudor, que 'ells -i ella-, sempre l'han defensada'. Però avui, de moment, només saben dir: 'No, no i no'.
Jo me'ls escolto, respiro, somric, i me'ls imagino, a ells i ella, amb el capell d'arlequí amb el que el meu fill ha anat avui a la llar d'infants. Que dificil és, penso, i quanta paciència cal, per educar. Tanco el bagul i surto de casa, camí de la feina.
Com cada matí faig un repàs a la premsa. De vegades, com avui, que m’he llevat a casa i he hagut d’anar a l’aeroport ben d’hora, per volar cap a Estrasburg, puc fer-ho en el format paper, d’altres ho faig gràcies a les versions electròniques dels diferents diaris.
Els dilluns, ho vulguem o no, és obligat aturar-se mínimament a les pàgines d’esports. I dic ho vulguem o no perquè, encara que no vulguem, aquestes pàgines són clara majoria. En el meu cas, però, seguidor com sóc de l’esport en general (i no només del futbol sinó d'altres, sovint oblidats, com la natació), la lectura d’aquestes pàgines és totalment voluntària. Per altra banda, si les notícies tenen a veure amb la cultura del treball, l’esforç, el rigor, la disciplina i el compromís al qual ens té tan malacostumats aquest Barça del Pep i Cia., aquest gest voluntari es converteix en un plaer. El cas és que, en llegir les valoracions del partit d'ahir, he tingut una agradable sensació i he recordat aquella declaració d’en Guardiola quan deia que un dels seus objectiu era que el dilluns la gent culé anés més contenta a la feina. Respectuós amb els desitjos del ‘mestre’, he volgut fer-li saber que, almenys en el meu cas, aquest era un objectiu acomplert, i he piulat (mai sé si dir tuitejat o piulat, perdoneu) alguna cosa com ‘Ho reconec. Sóc una d’aq persones q veient com juga, i com guanya, aq Barça, dilluns va més content a la feina. Gràcies Pep i Cia.’
Seguidament he continuat amb el repàs de la premsa: Tunísia, economia, zona Euro, primàries a Barcelona, vessament a Tarragona, ofensiva cap a la recentralització de l’Estat, ascens de LePen (filla) al front del Front Nacional (valgui la redundància)… Sobre aquest darrer fet recordo que també he fet una piulada, i és que, com que vaig a Estrasburg, i sovint em creuo pels passadissos i el Restaurant a la família LePen (a l’hemicicle els veig poc, he de dir) és un tema que m’afecta força de prop.
Quan ja estava a punt d’empaquetar, perquè començava l’operació d’embarcament, però, m’he topat amb un articlet a la darrera pàgina de l’Ara. Era la columneta críticaxarxes, que signa la Sílvia Barroso, i que acostumo a llegir sempre que puc. Bàsicament perquè acostuma a fer reflexions interessants, i aporta un punt de vista al món de les xarxes que, per als qui hi estem ficats (en el meu cas més per gust que no pas per obligació) convé llegir.
Touché, pensareu alguns/es, més et valia no haver-lo llegit.
Confesso que esperava fa temps un apunt com el d’avui, dedicat als polítics tuitaires, tot i que no esperava veure'm-hi citat, i encara menys acompanyant a dos noms tan selectes i il·lustres com @quimnadal o @xavier-trias.
Barroso, a ‘Coses que no hauríem de dir ni fer, però que diem, i fem’, fa una raonada crítica sobre les nostres reflexions piuladores. En el meu cas, a més, em compara amb un capgròs, petit i entranyable amfibi. És clar que, ben mirat, l'encerta força amb la comparació. Serà perquè tots dos som calbs i ens encanta l’aigua, a més de cabuts de mena. Res a dir, per tant, en aquest aspecte.
D'entrada una primera justificació: la foto no és casual, està pensada i repensada. De fet, allò que fem a la xarxa és, literalment, despullar-nos i mullar-nos. Doncs bé, en la foto he volgut expressar precisament això: em mostro despullat i, per descomptat, em mullo.
Seria del gènere absurd negar que el seu escrit m'ha fet reflexionar, sobretot quan, com podeu constatar, he aprofitat el trànsit a Niça, abans d’agafar el següent vol cap a Estrasburg, per dedicar-li aquestes ratlles. I és que, segons ella, abans de llençar alguna cosa a l’aire s’ha de pensar i repensar.
Vull deixar ben clar, abans de continuar, que hi estic ab-so-lu-ta-ment d’acord, amb aquesta màxima. I encara que no ho sembli, abans d’escriure una piulada, un comentari al Facebook o, encara més, un article al bloc, m’ho penso i m’ho repenso molt. És més, són moltes les que finalment desestimo (prement la tecla DEL), fins i tot quan ja les he escrit (en podria escriure un llibre, cosa que, no patiu, no faré mai). I malgrat tot, és cert, un cop dit/escrit, sempre hi ha algun moment en què penses que potser hauria estat millor no dir-ho, o dir-ho diferent. També en això li dóno la raó.
Per altra banda, sóc el primer que m’imposo límits. Per exemple: Intento, sobretot, parlar de la meva feina (que, no ho oblido, és representativa, i per tant exigeix fer de la transparència la norma, i no l’excepció); procuro primar el raonament i l’explicació de postures i accions (amb contingut), abans que la crítica; quan critico ho faig a d’altres polítiques i accions (i no a persones en particular) i mai recorro a l’insult personal; procuro que les reflexions sobre aspectes personals (per exemple la meva condició de pare) estiguin contextualitzades en la mesura en que, per a mi, la paternitat és una opció i una responsabilitat i, és clar, m’ocupa molt de temps i energia; i sí, finalment, em permeto algunes frivolitats sobre gustos i aficions (esport, lectura, teatre o cinema), en la mesura que, en tant que ésser humà, i per tant mortal, també en visc, i en depenc.
Accepto el risc que hi hagi qui trobi aquesta activitat excessiva, o tendencial, o prescindible, o parcial, o... tot i que aquest no deixa de ser un risc compartit amb qualsevol qui es posa davant d'una càmera, un micròfon, o un ordinador per escriure un article o una columna en premsa. Un risc que cal assumir amb esportivitat, ja que, evidentment, és impossible (i francament, gens desitjable) acontentar tothom.
Per part meva agraeixo les sempre interessants aportacions de la Sílvia Barroso i espero que no deixi d’escriure, ja que, i ho dic de debò i sense cap mena de segones intencions (qui em coneix sap que no en tinc), m'he fet lector asidu de la seva columna.
Vaja, volia fer una piulada i m’ha sortit un article del bloc. Demano excuses. Ja ens avisen per megafonia. Tanco, empaqueto i cap a embarcar. Que m’espera una setmaneta a Estrasburg…
L'any 2007 em vaig enganxar al projecte de la Barcelona World Race, la Volta al món a vela en tripulació de dos i sense escales. De fet, m'hi va aficionar un dels seus fundadors, i alhora navegant en la primera edició, n'Albert Bargués, a través del seu projecte l'Educació sense Fronteres.
Aquest matí han sortit 14 noves embarcacions predominantment tripulades per navegants francesos, de llarga tradició transoceànica, però amb una destacada i altament qualificada representació catalana (7 dels i les tripulants ho són).
Donar la volta al món a vela, ho confesso, és una d'aquelles aventures que somnio a fer algun dia, com suposo que li deu passar a mitja humanitat.
Per això em miro aquestes dones i homes amb enorme admiració. I és que en cal molt, de coratge, per embarcar-se, ni que sigui en un ultramodern i supersegur Imoca 60, i allunyar-se de la Barceloneta per circumval.lar el planeta, travessant tres caps (Bona Esperança, Lewin i Hornos), i aventurant-se els temibles 40 rugents o, fins i tot, als 50 furiosos o els 60 cridaners. Parlem de latituds per a veritables aventurers/es. Una lluita contra els elements en què es posen a prova totes les capacitats humanes i sobrehumanes.
Entre els tripulants destaquen noms de la talla de Desjoyeux, Wavre, Dick, Peyron, Iker Martinez, Xabi Fernández, Le Cam,Merediz, o Caffari, entre d'altres, a més a més dels catalans/es Corbella, Pella, Ribes, Bruno Garcia, Mumbrú, Sanmartí o Gerard Marín. Una absència entre els navegants, però, que vull lamentar, la del propi Bargués, a qui vaig conèixer arran de la primera edició, i amb qui he tingut l'honor d'establir una relació a través de la qual he pogut conèixer la magnífica persona que hi ha darrera l'extraordinari navegant. Avui ens ha acompanyat amb la seva valoració tècnica, comentant la sortida des del Port de Barcelona.
Deia n'Albert que només aconseguir ser a la línia de sortida, totes i tots eren guanyadors. Hi estic d'acord. Malgrat que és una cursa entre tripulacions, és més, i diria que sobretot, una cursa contra ells/es mateixos/es. Moltes ni tan sols són professionals, en el millor dels casos són semiprofessionals i alguns fins i tot amateurs. Per a moltes d'aquestes tripulacions, l'objectiu és, simplement, arribar a la meta.
La Barcelona World Race ha situat Barcelona a l'agenda internacional de la navegació tansoceànica, i supera així una assignatura pendent. Per a molta gent, i m'hi incloc, era incomprensible, que un país de la traidició marinera que té Catalunya no mirés més i millor cap al Mar, primer, i cap a l'Oceà, després, tal i com, per exemple, sí fan de fa dècades els nostres veïns francesos.
Molta sort, a les 14 tripulacions, i que els vents us sigui favorables. Us seguirem a través de les ones, i, ni que sigui amb la imaginació (però també a través del tracking), serem amb vosaltres.
Ja hi som, de nou. Back to work, com diuen els anglosaxons, tot i que en el meu cas (com en el de tantes altres persones) aquesta expressió no seria del tot exacte, ja que, com sap tothom que té criatures, durant el període vacacional la dedicació que aquestes requereixen és tant o més exigent que la de l'activitat professional. De fet, fa només dos dies estava dedicat a ple temps, i a ple rendiment, a la meva 'feina' de pare, en una jornada laboral de 24 hores, set dies la setmana. Des d'ahir, però, que he de repartir novament el meu temps entre aquesta activitat i la laboral. Novament la gestió del temps esdevé un problema, o un repte segons com es miri. I és que per als qui hem fet l'opció d'exercir de pares i mares no és mai senzill trobar el temps necessari per tal de combinar de manera correcta, justa i encertada aquesta pluriocupació que hem escollit viure. Reconec que em fa por (de fet, més que por és pànic) constatar com cada vegada hi ha més gent que delega aquesta responsabilitat en altres actors, siguin mainaderes, mestres o, directament, la televisió o la playstation.
He perdut el compte de les vegades que he escoltat companys (homes) de feina lamentar-se de com la seva activitat laboral (que en molts casos és equivalent a dir carrera política) els havia impedit gaudir dels seus fills i filles i que, quan se n'havien volgut adonar, aquests ja s'havien fet grans i estaven a punt de marxar de casa. 'Ja saps', solen dir, 'per culpa d'aquesta vida que duem m'he perdut tota la infantesa dels meus fills, o filles'. Personalment fa temps que em vaig prometre a mi mateix que no pronunciaria mai aquesta frase, simplement perquè no vull renunciar a formar part de la vida de la meva filla i el meu fill, sigui quina sigui la meva activitat laboral.
Crec que és possible, i necessari, aprendre a gestionar els temps de manera que ens permetin fer bé les dues coses, aquella feina per la qual se'ns ha escollit i per la qual ens paguen, i l'altra, la que nosaltres hem escollit, i que no només no ens paga ningú sinó que a més ens costa diners.
Tot plegat, però, exigeix d'una gran dosi de convicció i d'una forta capacitat d'autodisciplina. En certes activitats laborals, com la que actualment tinc la sort de poder desenvolupar, el risc de creure's sempre indispensable fora de les responsabilitats familiars és alt, molt alt. Però aquest risc, no ens enganyem, es pot combatre amb un clar antídot: adonar-nos que allà on som realment imprescindibles, i intransferibles, és en la nostra obligació de fer de tutors, confidents, companys de jocs, enganxadors ocasionals de tiretes, spàrrings en jocs de taula, narradors d'històries abans d'anar a dormir, arquitectes amateurs de castells de sorra, àrbitres ocasionals de disputes fraternes, jutges salomònics a l'hora de repartir la darrera porció de pastís, cuiners de menús infantils, bullidors de les fatídiques cebes i les temibles mongetes, entrenadors ocasionals de nedadors amb bombolleta, gestors de sons, malsons i somnis, dictadors de normes, regles i, de vegades també, de càstigs, proveidors de petons, somriures i abraçades, ... Ningú, absolutament ningú, ni tan sols la nostra parella, o els avis i àvies de les criatures, ens poden substituir a l'hora de fer totes aquestes feines, o d'altres relacionades. Com a molt ens poden complementar, però no substituir.
Ara és hora de retornar a la difícil tasca de gestionar els temps, de saber dir no (de vegades), de no creure's imprescindibles per al món, i encara menys prescindibles a casa, d'estar allà on toca a cada moment, i ser allò que s'espera de nosaltres en cada instant. Voler contribuir a fer un món millor a través de l'activitat parlamentària no només no és incompatible amb tenir cura dels propis fills i filles, ans al contrari, una cosa va amb l'altra. En altres paraules, si negligim la segona, fracassem en la primera.
Així doncs, back to work, i a tot allò que l'expressió implica.
'Això nostre s'està acabant'. La frase és d'una amistat periodista amb qui de tant en tant ens trobem a Brussel.les. Treballa en un mitjà dels considerats 'importants' (en guardo l'anonimat per no causar-li problemes). És una persona de les que viu la seva feina amb una passió i una implicació 'de les d'abans'. Li agrada buscar històries amb contingut, estudiar-les, analitzar-les, tractar-les i, finalment, explicar-les. Li agrada, en definitiva, informar.
Es pren molt seriosament la seva responsabilitat comunicadora. L'incomoda veure com la tendència majoritaria dels mitjans, i especialment de les direccions i redaccions, passa per buscar el sensacionalisme abans que el rigor, l'anècdota abans que el fons, la difamació abans que la cautela o la presumpció d'innocència.
Al cap i a la fi es tracta de 'vendre' més que d'informar o comunicar. Però la meva amistat no es rendeix. Sovint em truca: 'escolta, estic interessat en aquest tema. Podem parlar-ne?'. -'Amb molt de gust', responc. I quedem. Li passo informació, tot allò que en puc saber.
Ell pregunta i investiga. Jo em contagio de la seva implicació i ganes de fer una bona història. Junts busquem allò que en termes periodístics es coneix com 'un ganxo'. L'excusa que ens permeti explicar la història en el marc de la voraç actualitat.
Ens uneix el desig de fer arribar l'activitat eurocomunitària a la gent, sense demagògies: parlem de control d'armes, d'igualtat i no discriminació, de drets socials, d'immigració, de pesca, de recursos marins, de subvencions,.... Sovint però, després de magnifiques vetllades i trobades, em telefona per dir-me: 'Ho sento, no m'ho compren'. Ho diu compungit, dolgut. 'Me'n faig el càrrec', li responc. I ho dic de tot cor.
Dies més tard em torna a trucar: 'disculpa que et molesti, però de la direcció em demanen que parli d'aquest tema (diguem-ne X), ja sé que no té cap interès i que no passa de simple anècdota, però els fa gràcia'. 'Cap problema, parlem-ne també', li dic. Al cap i a la fi, ell fa la seva feina, com jo faig la meva.
Aquesta història és verídica, i té uns protagonistes concrets. Tanmateix, constato que allò que li passa a la meva amistat periodista li passa també a molts altres professionals de molts altres mitjans. Són moltes i molts els qui es troben en la mateixa situació. Gent que viu per la seva feina, i que se la creu. Però sobretot que no comprèn, i que s'esvera, de veure cap a on està derivant la seva professió.
Són, moltes i molts d'ells, veritables herois i heroïnes a qui vull retre un personal i sentit reconeixement. Són periodistes. Perquè sí, perquè la professió encara existeix i és més necessària que mai, especialment en el marc dels nous aires que condueixen la comunicació i la informació.
No ho tenen fàcil, com no ho tenim ningú dels qui dediquem temps i suors a les entranyes euroinstitucionals, però són necessaris, imprescindibles.
No amic meu, 'això vostre' no s'acaba mentre existeixi gent com tu. No ens ho podem permetre.
A punt d'acabar l'any 09, i en plena voràgine de les festes nadalenques, em vaig sentir molt identificat amb el contingut d'un article de Carles Capdevila, algú a qui llegeixo sempre que puc, i de qui sempre trobo reflexions interessants. El títol de l'article és prou el.loqüent: Ni papanates, ni paranoics.
Sóc un de tants i tants pares i mares que durant les vacances de Nadal viu amb cert temor l'aparentment incontrolable campanya des-educadora que comporta la proliferació d'anuncis, regals, promeses, excepcions (per exemple a l'hora d'anar a dormir), etc... que caracteritza aquestes dates.
I, és clar, com a tants pares i mares em fa pànic caure en allò que de manera tan exacta Capdevila anomena un 'pare-noic', o en el seu antònim, un 'papa-nates'.
El fet que les escoles bressol i de primària (les meves dues realitats actuals) tanquin durant aquests dies és clarament un dret dels educadors i educadores a gaudir d'uns dies de festa, però a la vegada és també tot un repte per a les famílies, del tipus que siguin, per tal de combinar les responsabilitats professionals amb les personals i familiars.
Durant aquests dies en què, excepcionalment, he estat més present a casa del que sol ser habitual, he aprofitat per enfortir allò que els especialistes anomenen els 'vincles' pare-fill/a.
A casa procurem compartir la responsabilitat d'educar aplicant una fórmula, gens ideal però amb poques alternatives (almenys durant els anys que em toqui ser a Brussel.les), de repartir el pes de les tasques domèstiques i de cura en funció de quan sóc o no a casa. En altres paraules, quan hi sóc la responsabilitat és meva, per la simple raó que quan les obligacions m'obliguen a ser fora durant díes, qui l'assumeix és la meva parella.
Així, durant aquests díes he estat jo qui ha assumit el lideratge domèstic de l'educació en la faceta que ens correspon a la família (ja sabem que cada cop més hi ha d'altres actors educatius que s'escapen al control parental).
No descobreixo res si dic que, a mida que els infants van creixent, aquesta responsabilitat es fa més complexa, tot i que mai deixa de ser enormement enriquidora.
La feina/deure/dret/oportunitat/responsabilitat (digueu-ne com vulgueu tot i que crec que és tot això, i més, al mateix temps) d'educar comporta assumir que en el món actual no podem controlar tots els ínputs que reben els nostres fills i filles, i per tant és absurd voler-ho fer ja que correm el risc d'esdevenir uns veritables 'pare-noics'.
Tanmateix, tenim una enorme responsabilitat que ni podem ni hem de delegar en ningú més i que ens obliga a ser-hi presents, acompanyant en tot moment l'aprenentatge dels infants, marcant límits (perquè els estimem) a la vegada que fent-los sentir allò que són: especials, únics, diferents.
Els infants d'avui seran els nostres metges, polítics, mestres, educadors, periodistes, comunicadors, dependents o jardiners de demà. I si volem que pensin, actuïn, votin, s'expressin, eduquin, estimin o consumeixin amb llibertat i responsabilitat, llavors hem d'assumir el nostre paper com a pares i mares, dins dels límits que ens permet la societat actual però sense defugir-ne la responsabilitat.
M'apunto, per tant, a la recerca que proposa Capdevila, la d'una via intermitja entre la paranoia i el papanatisme, entre el 'pare-noic' i el 'papa-nates'. Confio que si som molta gent qui pensem així, construirem conjuntament una societat que ens hi conduirà.
Construir una societat responsable comença a casa, no ens excusem buscant culpables fora si demà no tenim el món que avui diem voler.
Ahir va tenir lloc, a Vic, l'entrega dels Premis Blocs Catalunya. Vaig tenir la sort de ser-ne un dels guanyadors, en l'apartat de Política. Val a dir que personalment em sentia del tot satisfet comptant-me entre els 10 finalistes, però confesso que esdevenir-ne guanyador és una més que agradable sorpresa, per bé que inesperada donada la qualitat, enorme, dels altres blocs finalistes. Però vaja, suposo que a algú li havia de tocar, i vaig tenir la sort de ser jo, o sigui que moltes gràcies, de tot cor.
La cerimònia, excel·lentment conduïda per en Martí Gironell, ens va permetre un cop més veure´ns la cara a molta gent amb mantenim una relació virtual ben intensa.
Tal i com vaig expressar en el moment de recollir el premi, per a mi hi ha tres factors determinants en l'activitat blocaire que desenvolupo: Primer, si bé el fet de mantenir el bloc va començar essent un acte de responsabilitat cap a la gent que m'havia encarregat de representar-la al Parlament Europeu per tal de fer-li conèixer de quina manera gestionava el seu vot, poc a poc va acabar esdevenint un plaer, fins i tot un vici. I és que donat que avui tenim la sort que les noves tecnologies ens permeten reduir a gairebé zero la distància geogràfica que ens separa físicament, aprofitem-ho!!!
Segon, vaig optar per fer-lo en català, com a llengua vehicular, i formant part d'una xarxa blocaire d'àmbit PPCC (Vilaweb.cat), pel simple motiu que és la meva llengua, però també perquè entenc que aquesta és una altra manera de crear comunitat i de projectar-la cap a l'exterior.
I tercer, donat que el meu és un bloc dedicat, fonamentalment a la política, i que actualment em dedico 100% a aquesta activitat, un dels principals motius pels quals dedico tant de temps al bloc és, senzillament, perquè aquesta és la meva manera de veure la nova política i la nova democràcia. Una Política 2.0 que permeti trascendir els murs institucionals i, permeteu-m'ho dir també, els filtres mediàtics, per arribar directament a la gent, i per rebre'n, també directament, la seva reacció, propostes o retrets. Coincideixo plenament amb el President Benach en què 'el 2.0 no és només una eina, és una filosofia', i que aquesta és la via, no sé si l'única però sí una de les més importants, que ens han de permetre fer de la política una activitat més respectada, creïble i, sobretot, útil i eficaç.
Sigui com sigui, malgrat que ja estava del tot conveçut, aquest premi atorgat per la Stic.cat servirà per recordar-me dia a dia el compromís i la responsabilitat de mantenir aquesta activitat blocaire. Tot i que, reitero un altre cop, per a mi ser blocaire, més que una feina, és un veritable plaer.
Un cop més moltes gràcies, i fins el següent post.
Aquest estiu he gaudit i patit a parts iguals amb la lectura de Gomorra, de Roberto Saviano. Fa tres setmanes em va passar el mateix en veure la pel.lícula. Contínuament debatem i estudiem casos al Parlament Europeu de vulneracions gravíssimes a Itàlia vinculades a l'extraordinària distribució (o més ben dit, acumulació) de poders. El meu professor d'italià em confessa que mai voldria tornar a viure a Itàlia, que se n'avergonyeix, com molta d'altra gent, progressista, humanista, d'esquerres, ecologista, feminista,... Em considero un amant d'Itàlia, però em fa patir aquesta Itàlia. Envejo la italianitat mediterrània, però em preocupa els nivells als quals ha arribat la implicació de les diferents màfies en el control de les institucions. Com a diputat responc i dono seguiment a nombroses peticions que venen de gent amiga des d'Itàlia. La darrera ha estat signar el manifest impulsat per Media Freedom in Italy. Avui Saviano, sempre Saviano, en parla a El País: Por la libertad de prensa en Italia. (segueix...)
Dimecres vaig coincidir amb en Gaspar Hernàndez
i na Teresa Roig en el desè aniversari de l’Agència Sandra Bruna, al Luz de Gas.
Fa uns dies conversàvem amb un amics, durant
un sopar, de si era pertinent motivar i donar suport als fills/es en el cas que
aquests/es volguessin fer esport. Alguns em deien que no hi estaven d’acord,
que era educar-los en un esperit competitiu i que era dolent, per a ells i per la
societat.
Obro el llum de l'habitació de la quitxalla. 'Nooooooo' sento dues veus a duet. 'Au, vinga, que ja és tard. Hora de llevar-se'. La gran s'aixeca, se'n va al lavabo i quan torna es comença a vestir. Però vestir un nen de dos anys i mig un dilluns al matí i després d'haver passat un cap de setmana fantàstic amb amics, deixeu-m'ho dir, és un dispendi d'energia enorme i precisa d'un desplegament combinat de tècniques que inclouen la negociació, una certa força per a subjectar-lo quan s'esmuny entre els dits, i, sobretot, habilitat per posar mitjons amb una mà mentre amb l'altra intentes impedir que es tregui la samarreta. 'No, no i no' fa el marrec intentant enderrerir l'inevitable. Un cop vestit comença a córrer i saltar per la casa, content com un gíngol. 
Com cada matí faig un repàs a la premsa. De vegades, com avui, que m’he llevat a casa i he hagut d’anar a l’aeroport ben d’hora, per volar cap a Estrasburg, puc fer-ho en el format paper, d’altres ho faig gràcies a les versions electròniques dels diferents diaris. 
L'any 2007 em vaig enganxar al projecte de la 
Ja hi som, de nou. Back to work, com diuen els anglosaxons, tot i que en el meu cas (com en el de tantes altres persones) aquesta expressió no seria del tot exacte, ja que, com sap tothom que té criatures, durant el període vacacional la dedicació que aquestes requereixen és tant o més exigent que la de l'activitat professional. De fet, fa només dos dies estava dedicat a ple temps, i a ple rendiment, a la meva 'feina' de pare, en una jornada laboral de 24 hores, set dies la setmana. Des d'ahir, però, que he de repartir novament el meu temps entre aquesta activitat i la laboral. Novament la gestió del temps esdevé un problema, o un repte segons com es miri. I és que per als qui hem fet l'opció d'exercir de pares i mares no és mai senzill trobar el temps necessari per tal de combinar de manera correcta, justa i encertada aquesta pluriocupació que hem escollit viure. Reconec que em fa por (de fet, més que por és pànic) constatar com cada vegada hi ha més gent que delega aquesta responsabilitat en altres actors, siguin mainaderes, mestres o, directament, la televisió o la playstation.
'Això nostre s'està acabant'. La frase és d'una amistat periodista amb qui de tant en tant ens trobem a Brussel.les. Treballa en un mitjà dels considerats 'importants' (en guardo l'anonimat per no causar-li problemes). És una persona de les que viu la seva feina amb una passió i una implicació 'de les d'abans'. Li agrada buscar històries amb contingut, estudiar-les, analitzar-les, tractar-les i, finalment, explicar-les. Li agrada, en definitiva, informar. 
A punt d'acabar l'any 09, i en plena voràgine de les festes nadalenques, em vaig sentir molt identificat amb el contingut d'un article de Carles Capdevila, algú a qui llegeixo sempre que puc, i de qui sempre trobo reflexions interessants. El títol de l'article és prou el.loqüent: 
Ahir va tenir lloc, a Vic, l'entrega dels 
Aquest estiu he gaudit i patit a parts iguals amb la lectura de Gomorra, de Roberto Saviano. Fa tres setmanes em va passar el mateix en veure la pel.lícula. Contínuament debatem i estudiem casos al Parlament Europeu de vulneracions gravíssimes a Itàlia vinculades a l'extraordinària distribució (o més ben dit, acumulació) de poders. El meu professor d'italià em confessa que mai voldria tornar a viure a Itàlia, que se n'avergonyeix, com molta d'altra gent, progressista, humanista, d'esquerres, ecologista, feminista,... Em considero un amant d'Itàlia, però em fa patir aquesta Itàlia. Envejo la italianitat mediterrània, però em preocupa els nivells als quals ha arribat la implicació de les diferents màfies en el control de les institucions. Com a diputat responc i dono seguiment a nombroses peticions que venen de gent amiga des d'Itàlia. La darrera ha estat signar el manifest impulsat per 
