Profundes fragilitats (publicat a l’ARA, 10/06/15)

 Captura de pantalla 2015-06-10 a les 7.20.11

No el veiem, ens queda lluny, probablement ningú que llegeixi aquest article hi anirà mai al llarg de la seva vida. De fet, la mateixa comunitat científica té encara molts dubtes sobre què hi ha exactament allà baix. I, tanmateix, tot el que hi passa, el que hi fem, en siguem conscients o no, ens afecta, molt, ara, i molt més que ho farà en el futur, si no en prenem consciència.

Parlo de les profunditats oceàniques, d’allà on la llum desapareix per deixar pas a la foscor més absoluta.

No en parlem sovint. De fet, gairebé mai. Però algú n’ha de parlar. Algú hi ha de pensar. I, sobretot, algú hi ha de fer alguna cosa abans no sigui massa tard… (podeu llegir l’article sencer aquí )

Carta a les amigues i amics d’ICV (l’apunt més difícil que mai hagi escrit)

 

Aquest és, sens dubte, un dels apunts més difícils que mai hagi escrit i, probablement, que mai escriuré al llarg de tota la meva vida.

Les trajectòries personals estan sovint subjectes a circumstàncies diverses, vicissituds inesperades i accidents del temps que no sempre es poden preveure, i encara menys prevenir. És cert que algunes vegades podem planificar els trànsits entre etapes, la majoria de vegades, tanmateix, no podem. Simplement succeeixen, sense més. I llavors, ens veiem en l’obligació d’entomar la situació i acceptar-la tal com ve.

Fa vuit mesos vaig donar per acabada una etapa importantíssima de la meva vida, la de diputat al Parlament Europeu. Van ser deu anys de grans satisfaccions i alegries, i a la vegada de frustracions i decepcions diverses. Sigui com sigui (ho he dit infinitud de vegades, però mai seran prou): haver-ho pogut fer representa un honor incommensurable. Així doncs, moltes gràcies a tota la gent que m’ha permès viure-ho. Només confio haver estat a l’alçada, i que els encerts compensin els errors que, malgrat tot, hagi pogut cometre.

Així mateix, al llarg d’aquests deu anys també han passat moltes coses que, de manera inqüestionable, marcaran l’esdevenidor de la història personal i col·lectiva de molta gent. Personalment me’n sento afectat i partícip a parts iguals.

Parlo de somnis. De com alguns decauen com mites despullats (l’europeu) i de com, malgrat tot, encara hi ha qui mantenim dins nostre, incandescent, una guspira de llum, d’esperança, en que aquest somni tal vegada algun dia esdevingui una realitat. No me n’he amagat mai, sóc dels qui pensa que el projecte europeu segueix essent, malgrat tot, una bona idea, per bé que aquesta està indubtablement, i terriblement, mal executada.

Però també parlo d’altres somnis, i concretament d’un que es troba en fase expansiva: el de que Catalunya esdevingui un Estat. Els fets viscuts els darrers anys a Catalunya, i en relació a Catalunya, han actuat d’esperó a una mobilització col·lectiva sense precedents. Han generat unes expectatives, però sobretot unes il·lusions, com feia temps que cap altre tema despertava. Jo me’n sento part viva i activa, i com a tal he procurat actuar des dels diferents àmbits on m’ha tocat fer-ho.

Per molts motius fa temps que he arribat a la conclusió que si volem sortir de l’atzucac polític, social, econòmic i ecològic en el qual ens trobem des de fa temps, necessitem estats nous, moderns, del segle XXI, amb relats i estructures renovades, i adaptades a les necessitats i els reptes mundials actuals. I entre aquests estats hi té tot el sentit del món que Catalunya en sigui un més, i que, en termes d’igualtat amb els altres, pugui ajudar a construir respostes a les necessitats globals i col·lectives que ens les reclamen. Així doncs, ens cal fer, crec, una passa determinant –que Catalunya esdevingui Estat– i, com que no serà gens fàcil, ens cal fer-ho amb fermesa, claredat i determinació.

Fins ara he defensat aquest posicionament dins d’ICV. No ha estat senzill. No sempre he sabut fer-ho de la manera com algunes companyes i companys haurien volgut que ho fes, certament. No sempre he encertat els tons i els moments, probablement. Però sempre ho he fet des del respecte i la honestedat.

Quan vaig deixar les meves responsabilitats representatives vaig manifestar també la meva voluntat de no seguir formant part de cap òrgan de direcció. Vaig fer, literalment, un pas enrere. Des de llavors m’he dedicat a explicar-me, en públic i en privat, fent servir un text que vaig escriure precisament per rendir comptes de la meva feina durant deu anys, però també per explicar com veig jo el moment actual, i les perspectives de futur. Parlo de ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa’ (Rosa dels Vents).

Aquest cap de setmana, a Sabadell, en el marc d’una Convenció massiva, i per tant certament representativa del què significa ICV, s’ha pres una decisió que respecto profundament, però que, tal i com he argumentat nombroses vegades, no comparteixo.

Qui em coneix sap que no em costa gens involucrar-me en tota mena de projectes, per difícils i aparentment utòpics que semblin. Només necessito creure-hi. Creure-m’ho. A partir d’aquí, la implicació és total. I aquest és, precisament, el problema amb l’acord que aquest cap de setmana s’ha adoptat a Sabadell. Senzillament no crec que sigui possible, i de fet a aquestes alçades ni tan sols desitjable, una Catalunya sobirana dins d’una Espanya plurinacional. S’ha intentat. Ho hem intentat. Molt. Potser massa i tot. I no ens n’hem sortit. Crec molt més, en canvi, en la voluntat col·lectiva de construir, per la via democràtica, un nou marc de relacions entre Catalunya i Espanya que ens permeti transitar cap a una nova etapa, una nova era, un nou estadi en què puguem abordar els problemes comuns i les necessitats compartides en condició d’iguals, i no de manera subordinada. Se’n diu sobirania. Sobirania compartida, si voleu, però sobirania al cap i a la fi. La mateixa que a Grècia reclama el nou govern davant dels mercats i les institucions europees. La mateixa que reclama molta gent davant d’unes estructures que considera a-democràtiques i que en canvi condicionen de manera impune presents i futurs diversos.

Fa anys vaig tenir l’honor de presidir l’Assemblea d’ICV. Acabava de ser elegit diputat al Parlament Europeu. Llavors vaig dir, sense complexos, que si ICV no existís caldria inventar-la. Continuo creient-ho. ICV no són només unes sigles, és sobretot la seva gent. El meu respecte i reconeixement a la feina feta, a la que s’està fent a infinitud de barris, pobles i ciutats, i a la que de ben segur es continuarà fent, és total, igual com ho és la meva simpatia personal cap a la gent que s’ha deixat la pell, al llarg de la ja llarga història d’ICV, per tal de fer que el món on vivim sigui un lloc més just, més solidari i més igualitari.

Com tot moviment i col·lectiu que aspira a canviar les coses, és evident que no sempre ho hem fet bé, i n’assumeixo la meva part de responsabilitat, però qui cregui que es pot acabar amb les injustícies sense assumir riscos erra de ple. Equivocar-se forma part del camí. Sento, per tant, molt de respecte i admiració per aquella gent que, malgrat aquest risc, s’arremanga i es compromet, i que en cap cas es parapeta darrere del nihilisme paralitzador, el conformisme còmplice o el negativisme acusador cap a qui sí fa coses per canviar les condicions de vida de qui està essent tractat de manera injusta. Haver estat en política per voler fer del món un lloc millor, per tant, no és per a mi un demèrit, ans el contrari, és un valor que cal reconèixer i tenir en compte.

Tanmateix, penso que ens trobem en un moment crucial, un d’aquells en què toca aturar-nos, valorar el camí recorregut, i decidir cap on seguim. La Convenció d’ICV ha posat rumb cap a una Catalunya dins d’Espanya. El meu compàs nàutic fa temps que en marca un altre. Respecto el posicionament majoritari dins d’ICV. Conec les moltes reticències que la simple qüestió suscita en moltes companyes i companys de viatge –algunes d’elles persones amigues des de fa molts anys–, i conec les dificultats i les contradiccions que aquest debat ha comportat (i comporta) dins d’un projecte en què, fins fa molt poc, aquest tema no era ni de bon tros prioritari. Però ara ho és. I molt.

Sóc molt conscient que dins d’ICV molta gent s’ha sentit incòmoda amb les meves manifestacions i posicionaments al respecte (malgrat que compartim visions i objectius en moltes d’altres qüestions, la immensa majoria, diria). Tanmateix també em consta que molta d’altra gent les comparteix, en major o menor grau. No m’ha estat fàcil, doncs, prendre la decisió que he pres, però crec que, donades totes les circumstàncies esmentades, el més coherent i honest és que doni per acabada la meva etapa de militància a ICV.

No és tan un canvi d’embarcació com un canvi de rumb. Diguem, més aviat, que crec ICV ha incorporat en el seu full de ruta algunes escales tècniques que personalment crec que ja no calen. En altres paraules, penso que ara ja toca enfilar el destí, posar-hi proa, i preparar-nos per suportar en les millors condicions possibles un viatge que preveig que serà dur i ple de vicissituds i d’inclemències.

Em consta que ens seguirem trobant, amigues i amics. No tinc cap dubte que veurem els mateixos paisatges, patirem les mateixes tempestats i ens frustraran les mateixes encalmades. Estic convençut que el futur, també el més immediat, ens depararà enormes reptes i contratemps que reclamaran d’una gran capacitat d’entesa i de suma. En aquest sentit, sempre em trobareu al vostre costat.

És una decisió que porto temps meditant i que alguna gent coneixia de manera privada, però que fins ara no he gosat explicitar públicament. Entenia que una decisió com aquesta no es pot prendre sense deixar-la madurar un temps, i sense donar almenys opció a veure si es podien conciliar les diferents comprensions de la realitat i dels reptes futurs. Passat aquest temps, i vistos els resultats de la Convenció, no veig cap altre opció que aquesta que expresso. Entenc que la fórmula trobada busca ser un compromís, però en aquest que s’ha adoptat no m’hi sento representat.

A qui hagi llegit ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda)’, un relat que fa ja uns mesos que estic compartint amb molta d’altra gent, no el sorprendrà aquest pas. A qui no l’hagi llegit, tampoc no l’hauria de sorprendre, tenint en compte allò que porto temps manifestant, però si vol comprendre millor les raons a les que apel·lo el convido a donar-hi un cop d’ull, ja que un llibre permet un nivell d’explicació, de matís i d’argumentació que un text necessàriament curt com aquest no permet.

En síntesi: el cas és que ara com ara entenc que si no resolem de manera urgent i satisfactòria la situació paralitzadora que suposa el debat nacional, poca cosa podrem fer en totes les altres qüestions que tant ens preocupen a tanta gent, ja sigui en l’àmbit social, ecològic o no discriminatori (i que per a mi, que ningú ho dubti, són crucials, molt més que banderes, himnes o identitats). Tinc la impressió que continuar posposant la qüestió només contribuirà a fer cada cop més difícil la resolució del tema. Sé que moltes i molts de vosaltres, amigues i amics d’ICV, no ho veieu igual. Ho respecto, ho sabeu prou bé. Només demano, en retorn, comprensió per la meva manera de veure-ho.

Vivim uns temps en que més que cavar trinxeres crec que allò que necessitem és dissenyar i bastir estructures sòlides, així com construir fonaments que permetin fer el trànsit d’època amb garanties. I això exigeix tendir ponts. No sempre és fàcil, en sóc plenament conscient –ho he patit en carn pròpia molts cops–. Fer de pont, no ho oblidem, també vol dir acceptar que et passin per sobre, que et trepitgin. No obstant, sempre he fet bandera de la construcció de sinergies, i seguiré fent-ho, especialment en moments tan transcendents com l’actual.

Certament, els moments que vivim són complexos, i és comprensible que hi hagi qui els visqui amb dificultat, incomoditat i fins i tot aversió. Des del meu punt de vista, la construcció d’un nou país, pel fet de ser un procés traumàtic (per definició), exigeix una gran dosi de convicció i de fermesa, però també d’empatia i de respecte per les trajectòries, els dubtes i les expectatives de tothom. Tothom ha de trobar el seu lloc, i crec fermament que és possible trobar-lo sense cap necessitat de recórrer a atacs, insults i xantatges morals. Em coneixeu prou bé per saber que els rebutjo de ple, i malgrat que jo també he de trobar el meu, de lloc, no em sentireu mai criticar ningú ni retreure-li el fet de no veure-ho d’igual manera.

Escriure aquest text no ha estat senzill, tal i com deia a l’inici. La relació d’amistat i l’afecte personal que tinc per tanta gent d’ICV és profunda i sincera, i perdurarà molt més enllà d’aquesta circumstància temporal. De fet, és precisament aquest el motiu que m’ha impulsat a donar explicacions obertes i transparents: el respecte total i absolut que sento cap a vosaltres.

És per això que no vull acabar aquest escrit sense expressar, un cop més, el meu agraïment, reconeixement i total complicitat amb tantes i tantes persones, dins i fora d’ICV, per la seva entrega a causes, lluites i somnis col·lectius en els quals seguiré abocant tota la meva il·lusió i esperances de canvi. No abandono el barri, només el pis compartit. Considereu-me, simplement, el company que se’n va per iniciar nous projectes, però amb qui podeu seguir comptant sempre que ho desitgeu. ICV (és a dir, la seva gent) formarà per sempre més part del meu ADN, i estic segur que seguirem construint, sumant i transformant, de manera conjunta, sigui quin sigui l’escenari futur que les circumstàncies ens deparin. Jo, almenys, així ho espero.

Rebeu, doncs, una abraçada sincera i afectuosa d’algú que us ha estimat, us estima, i us estimarà sempre.

Parlem de somnis

captura-de-pantalla-2014-11-01-a-les-19.53.38-304398

Avui, com mai, ens calen projectes i propostes polítiques que il·lusionin, que ens facin somniar, que donin (i ens donin) esperança.

Durant anys, fins i tot dècades, un dels projectes col·lectius que ens ha fet somniar a molta gent ha estat, precisament, el de la construcció europea (quina millor manera de superar anys de guerres, sang i destrucció que amb un projecte comú, amb objectius compartits i destins entrelligats?)

Però avui aquell somni ha quedat, si més no, estancat. La gran mobilització euroentusiasta de fa uns anys es debat cada cop més entre l’europaciència i l’eurodecepció, i deriva, de manera preocupant però inalterable, cap a l’euroescepticisme, o directament l’eurofòbia.

Vista amb les ulleres d’un ciutadà com ara jo, català, amb fermes conviccions socials i ambientals i defensor de realitats construïdes sobre la base del respecte dels drets i les llibertats, la construcció europea és, avui per avui, una bona idea inacabada, mal executada, i que corre el risc de descarrilar.

Paral·lelament, a Catalunya, un altre projecte està guanyant espai en els anhels individuals i col·lectius de molta gent: la construcció d’un nou país.

No són somnis incompatibles. O almenys això és el que defenso aquí.

El lema de la Unió Europea és: ‘Units en la diversitat’. Un lema bonic i que comparteixo, però que aplicat a la Unió Europea actual fa temps que ha quedat relegat a la categoria d’eufemisme, més que no pas a la d’eslògan. No en la definició, certament, però sí en la seva concreció institucional i política. I és que l’euro-realitat actual és una unió, sí, però només d’Estats. Els pobles i les persones hem passat clarament en un segon terme.

Aquest és, a parer meu, un dels principals problemes que expliquen la crisi europea, sinó el més important, i la raó per la qual tanta gent que un altre moment havia cregut en aquest projecte, i l’havia defensat amb merescut entusiasme, se’n senti ara decebuda, allunyada i, fins i tot, emprenyada.

Per què? Doncs perquè, entre d’altres coses, la gent responsable de pilotar el projecte sembla haver oblidat en gran mesura l’interès comú i la responsabilitat compartida, aspectes clau, ambdós, per consolidar un demos europeu creïble i inspirador envers la ciutadania.

Molts dels Estats actuals, o més ben dit, els governs d’aquests, treballen amb agendes polítiques i econòmiques supeditades a cicles electorals curts (màxim quatre anys), interessos electoralistes locals i, a més, sovint molt condicionats per les vel·leïtats i als interessos d’uns altres actors de nul·la credibilitat democràtica com són les grans corporacions financeres i econòmiques.

La pregunta aquí és: si Catalunya fos un Estat, enlloc de ser una part d’un altre, actuaria diferent a com ho fan els actuals? Segur que hi ha molta gent que, legítimament, creu que sí, que seria diferent. Personalment no ho tinc tan clar. I això, que no amago en absolut que m’amoïna, suposa tot un desafiament. Els problemes europeus actuals són de caràcter estructural i s’han de resoldre amb mentalitat europea transestatal i, fins i tot, supraestatal.

Ara bé, no considero que això que acabo d’apuntar sigui, ni de bon tros, motiu per no seguir avançant en el procés de consolidació nacional engegat. És més, desitjo que l’etapa final d’aquest sigui la concreció d’una Catalunya Estat integrada, malgrat tots els malgrats, i això que en són molts, a la Unió Europea.

És legítim, reitero, que hi hagi qui pensi que ens trobem confrontats a una contradicció i que no té cap sentit apostar, com alguns ho fem, per esdevenir un Estat. Un més, se’ns diu sovint. Discrepo, però, d’aquest escepticisme, i malgrat que sóc ben conscient de les dificultats i els entrebancs que comporta aital opció, considero que en cap cas aquests són insalvables.

M’explico: tal i com ho veig, la voluntat de convertir-nos en un Estat, igual com ho són la resta dels que actualment formen la Unió Europea i amb els quals hem de poder parlar de tu a tu, suposa un risc i una oportunitat alhora. El risc seria, per a mi, que les ambicions nacionals catalanes derivessin cap a un model d’Estat que fos una simple rèplica dels que existeixen ara i que, per tant, en repetís alguns dels comportaments i tics que considero anacrònics. L’oportunitat, en canvi, consistiria a aprofitar el moment històric que aquest procés ens brinda per tal de corregir, ja de partida, alguns d’aquests errors.

És així com encaro aquesta etapa que tot just engeguem. I ho faig sense renunciar ni un gram a les meves conviccions ecologistes, d’esquerres, feministes, pacifistes, llibertàries i europeistes.

És possible, de fet n’estic convençut, avançar amb un doble objectiu al punt de mira: un, esdevenir Estat (la qual cosa depèn fonamentalment de nosaltres, país i ciutadans/es); i dos, ja més complex, que aquest Estat s’integri en realitats institucionals i polítiques supraestatals, millorades i democràtiques, com la Unió Europea, per tal de poder fer front a les complexitats socials, econòmiques, culturals, lingüístiques, nacionals, històriques, comunicacionals, infraestructurals, mediambientals, i competencials actuals.

En altres paraules, allò que algunes i alguns reclamem és una UE en què Catalunya pugui decidir i incidir, amb veu pròpia, sense interferències innecessàries de l’Estat espanyol, i a la vegada amb total voluntat de construir una identitat col·lectiva superior (l’europea) a partir de la singular complexitat d’una intrínsecament pròpia (la catalana).

És possible, és raonable, és democràtic, però, sobretot, és una demanda ciutadana a la qual les institucions i els partits polítics han de fer front amb rigor, valentia i sentit de la responsabilitat històrics.

(NOTA: Aquest text forma part del llibre ‘Som una nació europea (i una carpeta incòmoda). Catalunya vista des d’Europa‘, Ed. Rosa dels Vents, 2014) 9788415961338

Autors fotografies: Superior: Artur Ribera (Tot Sant Cugat / Diari de Sant Cugat); Inferior: Rosa dels Vents.