3 de maig: Dia internacional de la Llibertat de Premsa
Acabo de tenir el plaer, i l’honor, de conèixer una de les persones més admirades i respectades per mi des de fa temps: el caricaturista francès Plantu. A la subcomissió de Drets Humans del Parlament Europeu hem afrontat aquest matí un interessant debat sobre la situació actual de la llibertat d’expressió en el món. S’han tractat en el debat els nombrosos casos en què la llibertat d’expressió, tant escrita, com gràfica, com plàstica, es troba perseguida, de vegades fins i tot amb la mort. La setmana passada, per exemple, (segueix…)
afrontàvem entre les Urgències de Drets Humans que cada dijous per la tarda es debaten a Estraburg, el cas del periodista de la BBC, Allan Johnston, segrestat a Palestina i del qual seguim sense saber-ne res. Continuament ens veiem obligats a denunciar violacions a països àrabs, asiàtics (sobretot Xina), africans, però també un cert grau de censura existeix en els anomenats països occidentals.
La meva reflexió davant la sub-Comissió ha estat la següent: la llibertat d’expressió és un valor en ella mateix i cal reclamar-la allà on es trobi amenaçada. Hi ha límits a la llibertat d’expressió? Per descomptat, els que marca el sentit comú i el respecte, però correspon a cada persona, individualment, establir-los i assumir-los. És comprensible que no es vulgui fer humor, per exemple, amb desgràcies alienes, especialment si hi ha víctimes mortals pel mig, però és el propi professional, caricaturista, periodista qui ha de posar els seus límits i valorar, amb sentit comú, fins a quin punt val la pena o és pertinent córrer el risc d’ofendre determinades sensibilitats. En canvi, en aquells contextos en què és una autoritat institucional, sigui estatal o eclesiàstica, trobo comprensible, i fins i tot justificable, usar la llibertat d’expressió com a instrument de revolta i provocació.
Tot professional ha de ser conscient de les possibles conseqüències d’un article, d’un gag o d’una caricatura, i assumir-les. Però això exigeix que aquest professional pugui treballar en un context en què tingui la possibilitat d’escollir.
Periodistes com el marroquí Ali Lmrabet, caricaturistes com l’argelí Dilem, o els més de 66 ciberdissidents xinesos empresonats, per posar només alguns exemples, mereixen tot el nostre suport i que desde la UE exigim als governs que els persegueixen, i amb els quals la UE tenim cada vegada més i més profundes relacions, que afrontin reformes urgents i profundes per tal de garantir la llibertat de premsa i d’expressió en el sí dels seus països.
Només a títol d’exemple: què farem quan els milers de periodistes que cobriran els Jocs Olímpics de Beijing (08) no puguin fer servir Internet per parlar de les tres T actualment tabús en aquell país com són Tibet, Tiannanmen o Taiwan? I qui diu Xina, diu Tunis, o Marroc, o Russia, o Cuba, o Eritrea, o …
Avui, 3 de maig de 2007, cal recordar, un cop més, que no hi ha llibertat d’expressió a molts, massa, llocs del planeta. La contenció, la limitació, el respecte, el bon gust, el pudor… tot això és necessari, però per tal que sigui veritable i creible, cal que tingui lloc en un context de llibertat. Altrament només és censura.
Foto: caricatura de Plantu sobre l’afer de les caricatures de Mahoma en un diari danès.
Si no ho tinc malentès, l’Ali Lmrabet va ser declarat culpable del delicte d’"ofenses a la pàtria"… un delicte que també existeix a Espanya, i que és l’acusació que es va fer contra en Pepe Rubianes i l’Albert Om.
I no cal posar l’exemple d’internet a la Xina… al País Valencià està a punt de passar el mateix amb TV3. I si a la Xina demanen als periodistes que no parlin de Tiananmen, aquí demanen que no es faci servir l’expressió "País Valencià".
Per cert, les retransmissions dels Jocs Olímpics de Barcelona no van ser en directe… hi havia un diferit d’un parell de segons per tal de censurar, si calia, alguna manifestació "desafecta al règim".
Per què us en aneu tan lluny a reclamar drets i denunciar mancances de drets fonamentals? Com és que trobeu escaient parlar del dret a l’autodeterminació del poble saharaui al Parlament europeu i en canvi no badeu boca per defensar el dret a l’autodeterminació del poble català (ni a Catalunya, ni a les Corts espanyoles ni al Parlament Europeu)?