Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Quan m’etiquetes, em negues

VINZ_TargetShootAndRun

La gent és tal, la gent diu qual, la gent vol això, la gent demana allò. Però qui és ‘la gent’? Erri de Luca, a El dia abans de la felicitat, ens adverteix: “No en diguis gent, són persones, una per una. Si en dius gent no fas cas de les persones. No es poden sentir els pensaments de la gent, només els d’una persona cada cop”.

Vivim en l’era dels estereotips, de les etiquetes, de les senyalitzacions grupals, en definitiva, de la despersonalització. Ens obsessionem en reduir les personalitats complexes a un sol adjectiu i encasellem a partir d’un títol, una professió, un gènere, una orientació sexual, una edat, una opinió.

Però ningú és una sola cosa, i ser d’un grup no vol dir ser com tothom d’aquell grup.

Tota persona té una identitat múltiple, formada per incomptables dimensions, opinions i característiques. I a més, cadascuna d’elles és dinàmica, pot evolucionar, pot canviar, pot créixer.

En el moment que el món està més interconnectat que mai, i que la porositat entre identitats és més gran, és com si sentíssim vertigen davant la complexitat, el matís, la diversitat. Busquem la comoditat de l’estereotip. Creiem que ens aporta seguretat, que ens protegeix davant l’alteritat. I tanmateix, errem.

Quan m’etiquetes, em negues, deia Kierkegaard. L’etiqueta duu a l’estereotip, i aquest a la negació de la personalitat. I és que l’etiqueta és també una diana sobre la qual es dispara sovint el tret verbal, quan no mortal. Va morir perquè era negre, homosexual, dona, musulmà, atea, ric, pobra, unionista, independentista, gitana, en definitiva, perquè era diferent, o pensava diferent.

“Les definicions pertanyen als definidors, no als definits”. Ho diu Toni Morrison, a Beloved. En efecte, quan etiquetem algú, de fet ens estem etiquetant a nosaltres mateixos, i per tant ens neguem. I és així com, poc a poc, morim com a persones.

 

Font foto: Vinz. Target, Shoot and run. A jonathanlevinegallery.com

 



  1. Completament d’acord. És tant evident això que dius, que d’evident que és que s’oblida. És per aquest motiu que puc estar d’acord amb algunes coses de les que dius discrepar d’altres. En això es basa la democràcia. En que som diferents però sempre podem tenir fàscies en contacte amb els demés (tot i que també potser que hi hagi algú amb qui no en tinguis cap). El respecte per la teva possible cara de contacte amb l’altre individu ha de ser suficient com per respectar-lo. Respectar als demés per tant, també és respectar-se a un mateix.

    En aquest sentit, veig a vegades comentaris de lectors en alguns diaris digitals en els que es desqüalifica a una persona per un comentari que fa. Fins i tot, comentaris de persones que poden ser pròxims ideològicament però com que pertanyen a un grup polític diferent, doncs apa, a desqualificar-lo. A vegades (o millor dit sobint) el responsable d’això és el grup. Els que fan aquest tipus de conetaris es transformen ells mateixos voluntariament (i inconscientment) en “gent” com deies tu i es perden el respecte a ells mateixos, oblidant que poden tenir cares diferents a les del grup malgrat pertanyer-hi.

    Formar part d’una llista unitaria, en aquest sentit, te un avantatge i és que ets conscient de que el veï pot no pensar com tu en molts temes, però que com a mínim hi ha una fàscies de contacte amb tu i la presa de consciència d’aquest fet, sublima el concepte d’entesa.

    1. Jo diria que fins i tot, portat a l’extrem, les idees de cadascú poden no ser importants si la base moral i el tarannà del qui no pensa com tu el fa comportar-se humanament, assenyadament o com ho vulguis dir. Prefereixo a algú al meu costat que accepti el què penso i em deixi fer malgrat pensi diferent de mi a algú amb qui comparteixi idees o ideologies però que no toleri que un altre discrepi.

      Les etiquetes les generen els dogmes. O dit d’una altra forma, si no hi haguessin dogmes, probablement no hi hauria etiquetes. Les persones que assumeixen els dogmes com a base per a les seves respostes als estímuls de la societat no tenen més remei que recórrer a les etiquetes per referir-se als demés. I els dogmes generen personalitats que sobint si que es poden etiquetar perquè redueixen les seves dimensions (els seus eixos de coordenades) a un número reduït d’ells. Una persona sense dogmes de fe te infinits eixos de coordenades, una persona dogmàtica es comporta segons un número pautes o eixos molt més reduït. Fent-ho menys matemàtic, algú no dogmàtic pot veure tots els colors de l’espectre en cada qüestió que se li planteja i algú que ho sigui, només en té dos, el blanc i el negre, i per això etiqueta.

  2. Merci per aquesta reflexió tan lucid. És innegable que les etiquetes serveixen massa sovint per a enfosquir les nostres experiències individuals i sobreestimar les nostres diferencies, en detriment dels molts més denominadors comuns que tots compartim.

    Dit això, em sembla pertinent senyalar que el risc de donar massa poca importància a las etiquetes, és ironicament que acabim tenint menys capacitat d’empatía pels altres. Pel que fa a les nostres identitats personals, elles són (entre altres coses) el resultat de les experiències viscudes per les colectivitats a les quals pertanyem. Per a gairebé tothom, algunes de aquelles colectivitats són majoritàries i/o privilegiades, mentre que altres son minoritàries i/o menys privilegiades. Doncs què passa quand eliminem les etiquetes? En la mesura que jo sigui privilegiat i/o majoritari, em será molt fàcil assimilar erròniament la meva experiència personal a la de tothom. En la mesura que jo sigui minoritari i/o menys privilegiat, se’m complicarà l’expressió, o fins i tot el reconeixement propi de la meva experiència personal perquè el llenguatge per a diferenciar-me de la visió majoritària pot ser que no existeixi.

    Jo crec que més que eliminar les etiquetes, hauríem de ser conscients de les seves limitations i utilitzar-les de manera oportuna. Per exemple, als Estats Units, una etiqueta que em pertoca es “negre”. És veritat que dista de descriure’m com a persona. Però tampoc em serveix de res quan la gent em digui “jo no t’hi veig cap color”. Per molt bones que siguin las seves intencions, jo sí tinc un color i vull que la gent m’hi vegi. (I el veuen de totas maneras, perquè si no, no haurian de dir el contrari.). És només que vull que sapigan que ser “negre” vol dir ser primer i abans de tot un ésser humà, i que las diferencies culturals o physiques que un altre hi vegi també son pròpies de la rica varietat que constitueix l’experiència humana. Com va dir l’Audre Lord, “No són les nostres diferencies que ens divideixin. És més aviat nostre incapacitat de reconèixer, acceptar i celebrar aquellas diferencies.” Jo crec que una cosa similar es pot dir de les etiquetes, tot i suposar que és tot una cuestió d’equilibri.

    Moltes gràcies pel blog; gaudeixo molt llegint-lo.

    1. Efectivament Jonathan,

      El cas no és negar part de la identitat, crec, sinó reconèixer que aquesta és múltiple, i sobretot, no presumir determinades opcions/opinions/actituds, en funció d’un tret, o d’una etiqueta. Llavors és quan l’etiqueta deixa de ser descriptiva, i esdevé prejudici.

      Moltes gràcies per la teva aportació.

      Salutacions.

      Raül

  3. Felicitats per la reflexió, Raül.
    Des de qe sento Podemos parlant de la “gente” qe em pregunto com és qe ningú els diu el qe tu comentes sobre les persones. O més: com és qe no ho fa ICV, més si hi ha algú com tu qe ho enten? La política és llenguatge, Podemos ho te clar. Com és qe a ICV li costa tant entendre-ho? Mira qe la cosa, en aqest cas, està fàcil: criticar un significant buit per reivindicar-ne un de ben ple, pròxim i socialment agraït.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Miscel·lània personal, Slow Politics | s'ha etiquetat en , , per raulromeva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent