Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

4 de març de 2008
15 comentaris

ERC 2.0: La darrera oportunitat


Com vaig prometre en l’article Em censuraré per Esquerra Republicana de Catalunya, no vull parlar del meu partit perquè, potser mogut pel desengany que tinc de la seva actuació els darrers anys, només em surten crítiques negatives del que estan fent. Però amb aquest darrer article sobre política del meu bloc no podia deixar de referir-m’hi i també de com m’agradaria que fos el meu partit.

Esquerra Republicana de Catalunya és la meva opció; aviat farà 20 anys, vaig decidir incorporar-m’hi per lluitar per l’alliberament de la meva pàtria. No és una tria fàcil de decidir militar en un partit, ni abans ni potser encara menys ara.

La història dels partits és llarga i no és tema d’aquest article parlar-ne, però sí que podríem estar tots d’acord que els partits d’avui tenen la seva història en el segle passat.

Durant aquell segle els partits actuals varen ser constituïts com a agrupacions de ciutadans que compartien uns ideals per poder fer política segons les necessitats de la societat d’aquell temps.

Avui, en el segle XXI, molts d’aquells ideals, de les formes de fer política, de com estaven gestionats i de com es feia front a les necessitats de la societat del segle passat han quedat obsolets i antiquats per encarar amb èxit els requeriments d’aquest nou segle.

El segle XX fou un segle ple de dictadures feixistes i comunistes, un segle convulsiu i ple de guerres, un segle en què la humanitat va haver d’aprendre a viure amb la possibilitat de l’aniquilació total de la seva espècie, un segle ple de por i a la vegada ple d’innocència del nouvingut dels anys de la foscor que es va enlluernar amb l’explosió de la revolució de la tecnologia i de la ciència.

En aquelles circumstancies els partits es varen constituir basant-se en unes regles rígides, amb tics paternalistes o de lideratge forts, amb exigència total de fidelitat al partit i creença sense fissures dels ideals que representaven. Tot per fer front amb garanties a aquella situació convulsa del segle passat. Però ara, en el segle XXI les circumstancies han canviat, però en canvi per als partits polítics no; avui tots els partits polítics catalans i espanyols s’han quedat estancats en el segle XX.

Avui dia la nostra societat, la del segle XXI, és tan complexa, tan canviant i amb tantes noves tecnologies diferents de les dels nostres avis, que ja no serveix un partit pensat per i per al segle passat…

(Continua)


Els ideals
avui en dia no són els mateixos que al segle passat; la història i sobretot l’accés a la informació contrastada ens han demostrat que moltes ideologies aparentment vàlides, sòlides i modernes no ho eren tant, o fins i tot gens. És una reflexió que entre tots hauríem de fer perquè encara avui en dia volem que els partits es defineixin basant-se en unes ideologies caduques i que no han resultat vàlides quan han estat aplicades. Això donaria per a molts articles

Les estructures dels partits
, sobretot pel que fa al seu funcionament intern, són totalment contradictòries respecte als requeriments de més transparència en la gestió pública. Per exemple, ¿com es pot demanar una sèrie de garanties i d’incompatibilitats a les empreses privades que volen un contracte amb la Generalitat si els partits del tripartit cada setmana reparteixen llocs de treball entre la seva militància a l’administració pública sense passar per cap selecció formal?

Quant a les formes i maneres de fer política
, sobretot pel que fa als mecanismes democràtics interns dels partits, són inexistents o estan gestionats per tota una sèrie de regles que no garanteixen la seva total transparència. Per exemple, ¿com es pot dir que promouran les llistes obertes electorals si la mateixa llista que es presenta ha estat escollida a dit per l’executiva del partit i com a màxim aprovada per uns compromissaris? Però mai els militants no han estat ni consultats directament amb un vot secret. ¿Amb quina credibilitat es pot presentar un partit davant els ciutadans si permeten encara votacions a mà alçada en ple segle XXI? I encara pitjor, ¿com es pot acceptar que les parts interessades que depenen econòmicament de certes decisions poden votar-hi com si no passés res (fins i tot a mà alçada!)?

Els partits d’avui en dia, tots sense excepció, estan basats en mecanismes que potser fa 50 anys es consideraven democràtics però que ara cap organisme jurídic internacional acceptaria que fossin aplicats en cap país democràtic.

El lideratge
fort, sense fissures, d’una sola persona, que normalment correspon a un perfil d’home, segur de si mateix, que coneix totes les respostes i que mai no s’equivoca, està també fora de temps; avui en dia, la dona també compta i molt, igual que el treball en equip, el fet de cercar ajuda i sobretot la modèstia davant la complexitat dels reptes de la nostra societat són del tot necessaris per poder fer front al futur amb garanties d’èxit.

Un partit del segle XXI ha de ser un partit basat en la participació del nombre màxim possible de persones de la nostra societat. Gràcies a les noves tecnologies és possible gestionar un partit amb les màximes garanties de transparència i  democràcia.

El meu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, ha evolucionat des de valors republicans de transparència i democràcia que es donaven per suposats en el segle passat, fins a una situació en què, en el segle actual, aquests requeriments han estat arraconats amb l’excusa de poder fer més eficaç la gestió del partit.

La transparència i la democràcia mai no es poden deixar de banda en nom de la gestió, com tampoc amb el nom de la seguretat. Mai! Ja que si ho fem és el principi de la fi del que anomenem democràcia.

Seguint el símil, en el món d’internet amb la cosa 2.0, tal com vaig anomenar en l’article Catalunya 2.0, o el present immediat, fins ara ERC podríem dir que està en la versió 1.0 a semblança del concepte de la web 1.0. Aquesta versió s’ha caracteritzat per les decisions unidireccionals: l’executiva proposa i un grup reduït de militants, el Consell Nacional, ratifica en nom de la militància. El Consell Nacional a ERC és una còpia del que fan els altres partits no assemblearis, i els darrers anys la seva composició ha estat manipulada per tal de minimitzar el paper de la militància a favor de l’executiva. Però fins i tot el fet que la militància tingués la possibilitat de dir-hi la seva en la gestió i sobretot en les decisions estratègiques del partit per mi avui en dia ja no és suficient.

Per això proposo que la nova Esquerra, l’ERC 2.0,  ha de deixar de ser un partit basat només en la militància per transformar-se en un partit basat en la ciutadania, per diverses raons:

  • La militància a la llarga és més manipulable que tota una societat. No vull dir que la societat no, però és més difícil que un grup reduït d’aquesta societat. Això no vol dir que l’ERC 2.0 no tingui militància, ans el contrari, sinó que la major part de les decisions estratègiques i sobretot el que referència a la tria dels representants a les eleccions estiguin basats en l’opinió i la participació dels ciutadans. Per exemple, si avui en dia no és possible consensuar amb els altres partits una nova llei electoral amb llistes obertes, no és cap excusa perquè ERC no ho apliqui per a les seves llistes electorals.
  • Els ciutadans han de sentir que l’ERC 2.0 forma part també de la mateixa societat igual que ells i per això els ciutadans han de veure reflectides les seves propostes, totalment integrades a les propostes polítiques d’ERC. ERC ha de deixar de ser un instrument d’un grup reduït i selecte de persones per ser un instrument polític dels ciutadans que vulguin participar-hi.
  • L’ERC 2.0 necessita tota la intel·ligència possible de tots els ciutadans per poder fer front a un dels reptes més difícils que la nostra societat té: alliberar-se del seu esclavatge d’Espanya.
  • L’ERC 2.0 s’ha de caracteritzar per una total interactivitat i intercanvi d’idees, continguts i propostes, i que tot això provingui de la societat en comptes d’idees, continguts i propostes d’un grup petit de persones, per molt vàlides que siguin.

 

Això no vol dir que l’ERC 2.0 hagi de donar com a bo tot el que els ciutadans proposin; lògicament, hi ha d’haver un filtre mínim de qualitat i sobretot aquestes propostes s’han d’alinear amb els ideals d’ERC. Avui la tecnologia permet poder fer tot aquest tipus d’accions; ara, sobretot gràcies a Internet i la cosa 2.0, és factible gestionar eficaçment el partit amb mecanismes democràtics i transparents sense que sigui un llast per a la gestió del dia a dia; també és factible interaccionar bidireccionalment amb els ciutadans a la vegada que es pot transformar tota aquesta informació en continguts, propostes i coneixement del que realment la societat espera del partit. És qüestió només de voluntat de fer-ho; la tècnica ja ho permet.

Ara bé, en relació amb tot això de la participació ciutadana per tal que no quedi com paraules buides de continguts, la meva ERC 2.0 s’ha de dotar de mecanismes que garanteixin l’ètica total en el seu funcionament intern. En ple segle XXI, la nostra societat ha canviat respecte d’abans,
?on hi havia més estabilitat alhora que era més pobre, fent que els valors esperituals com l’honestedat i l’honor fossin més importants que avui en dia amb els valors de competitivitat i de consum cada vegada més importants. Per això és com a mínim d’una innocència quasi infantil creure que tothom que s’apunta a un partit o a qualsevol altra organització en què es gestionen diners i llocs de treball està lliure de la temptació de no treure’n un profit personal. Per això la meva ERC 2.0 s’ha de dotar de:

 

  • Mecanismes per garantir la total transparència del seu finançament intern, del sou dels seus càrrecs electes i també el sou dels càrrecs interns. Tota la ciutadania ho ha de poder consultar sense cap problema, ja que com que la major part del finançament del partit és amb diners públics, els ciutadans tenen tot el dret de saber a on van a parar els impostos que paguen. També la ciutadania ha de saber quins grups o lobbies financen el partit.
  • Mecanismes per impedir la prevaricació i l’ús d’informació privilegiada per accedir a qualsevol càrrec intern o públic remunerat. Potser s’ha de crear una figura del defensor del ciutadà sigui militant o no per defensar-lo de les accions del partit, aquesta figura ha d’ésser totalment independent del partit.
  • Impedir la duplicitat de càrrecs, tant interns que siguin assignats per mecanismes interns, com els dels càrrecs electes, però a més a més que també sigui d’obligat compliment per als familiars més directes de l’afectat. Per exemple, sempre és millor que una persona vàlida per al càrrec hagi de renunciar-hi perquè considera que la seva parella hauria de renunciar també al seu càrrec, que deixar una porta oberta a la prevaricació i sobretot posar una ombra de dubte a la gestió pública.
  • Tota decisió que pot afectar econòmicament les persones que tenen càrrecs interns o electes s’ha de ratificar pel vot secret de tota la militància que no hi estigui implicada directament o indirectament (per la via d’algun familiar directe). En principi tots els treballadors a sou del partit no podrien votar en les assemblees dels militants ni en les consultes que es facin a la ciutadania per a qüestions que afectessin el funcionament del partit.

Amb tot això podem garantir que la nova ERC 2.0 tingui continguts, idees, propostes de la major part possible de la societat, i també que internament sigui un model de transparència i de gestió que la faci creïble als ulls dels ciutadans per si aquests li donen la confiança de la gestió dels recursos públics. Però encara fa falta un altre punt molt important: Quines són les millors persones que poden dur a terme honestament i correctament la política que la ciutadania exigeix?

Per mi, en una societat justa i pròspera, la política de la gestió pública s’ha de considerar un servei que els ciutadans fan a la societat. La política i els polítics han de liderar la gestió política pública sense que sigui una professió per a ells; per mi tots els ciutadans que vulguin han de tenir la possibilitat de participar com a polític en un moment de la seva vida. Tot ciutadà pot decidir recompensar la societat que l’ha ajudat prèviament en la seva educació, salut i seguretat, posant al servei d’ella tot el seu coneixement i l’experiència per fer-la millor i com el seu particular llegat a les generacions properes. Per això la meva ERC 2.0 ha de tenir en compte:

 

  • Que la política NO es transformi com una professió qualsevol, per això ha de ser de total obligat compliment la limitació dels mandats.
  • El sou com a polític mai no ha de superar un % per dalt ni per sota del sou que el ciutadà tenia abans de tenir el càrrec.
  • Estimular la incorporació de tots els ciutadans que vulguin a la política de la gestió pública en el moment que ells el considerin convenient; si cal s’han de definir quotes mínimes de professionals externs al partit a les llistes que el partit proposi com a càrrecs electes i que posaria en votació als ciutadans.
  • No és bo promocionar joves sense experiència en la vida laboral ni encara menys sense haver acabat els estudis per a càrrecs del partit remunerats, siguin interns o electes. Es pot malbaratar la inversió en educació que la societat ha fet per al jove, però també el sou que cobra el pot condicionar i coartar el seu futur de gran. A més a més el partit perd un futur valor amb experiència real de com és la vida en la societat i en canvi es queda amb una persona sense formació i condicionada per la visió que només ha conegut de les intrigues típiques de la política.

Al meu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, li cal una revolució interna. Cal deixar enrere la versió 1.0 per crear-ne la versió 2.0.

Cal que la societat catalana que vulgui el màxim progrés per al seu país s’impliqui a fer aquest canvi, necessitem un partit polític modern i plenament alineat amb les exigències d’una Catalunya moderna i preparada per fer front amb garanties al seu futur immediat.

En pocs anys els Països Catalans es trobaran, encara que molts no ho vulguin, en l’atzucac de triar entre deixar de ser ells mateixos per ser un suburbi de la metròpoli de Madrid, o ser un nou estat europeu. Això passarà aviat i si no tenim un partit que pugui gestionar la política correctament en aquell moment, l’oportunitat ens passarà de llarg, com ja ens ha passat abans, però amb l’agreujant que aquesta serà la darrera oportunitat que tindrem. Si no l’aprofitem potser en un parell de generacions el nom de Catalunya, la seva llengua, la cultura i la senyera només seran un reclam turístic com ja ho són a la Catalunya Nord.

Aquests propers mesos seran també la darrera oportunitat per fer d’Esquerra el partit modern i plenament vàlid per a la Catalunya del segle XXI, per això m’agradaria que la meva ERC 2.0 també fos la teva.

  1. Ahir vaig mirar atentament el segon debat entre en Zapatero i en Rajoy, tal i com ja vaig fer amb el primer.

    La conclusió d’aquest segon debat és que va ser tan lamentable com el primer.

    Va tornar a guanyar-lo clarament en Zapatero, amb més diferència encara que el primer, però va ser d’un nivell baixíssim.

    Quan en Rajoy va treure el tema de la retolació en espanyol i la multa al malparit de “Fincas Nevot” (si no recordo malament), en Zapatero no va saber fer-lo callar amb arguments sòlids. És a dir, ni uns ni altres no ens entenen !!! 

    Els del PSC ja podrien haver explicat fa anys, al Zapatero, què passa a Catalunya amb el català. Però veig que encara no ho han fet.

    No només em sembla bé que es multés a l’imbècil de “Fincas Nevot”, sinó que s’hauria de multar a tothom que retolés en espanyol. A les distribuidores de cinema que només oferissin pel·lícules traduïdes a l’espanyol. Als restauradors que tinguessin cambrers que no parlessin català, a les empreses de telefonia que només oferissin mòbils amb menús en espanyol, a les empreses que no presentessin els videojocs en català, i un llarg etc…

    Molta més força, presència i suport en tots els camps necessita el català. Molta més inversió. Molta més defensa.

    Però tornant al debat, la veritat és que el nivell intelectual de tots dos, com ja vaig escriure anteriorment, és bastant baix. Això va fer que totes les línies argumentals s’aguantessin amb pinces.

    Sigui com sigui, com també ja he dit, la nostra visió ha d’estar cap a Europa i el món, i no pas cap a Espanya. Ni ens entenen ni ens entendran mai. Fugim d’una vegada. Tornem a ser lliures. Independència el més aviat possible si us plau !!!

  2. Estaria be que et llegíssin els polítics, i fossin capaços de posar-se a l’alçade del segle XXI, si ERC ho fes, seria el partit que sempre he desitjat. Però… Callo fins el dilluns dia 10, jo tembé m’auto censuro. VISCALA TERRA.

  3. D’ací a un temps, confio, en poder gaudir i aprendre, novament, amb els teus escrits polítics i parapolítics.

    I, sincerament, m’afegiria plenament als teus desitjos sobre una ERC 2.0 del XXI, però crec que les transformacions socials i l’explossió comunicativa, posaran en questió tots els models de partits que veiem, i, en tot cas, seran dels tipus Labour o dels nordamericans, grans cooperatives d’associacions especialitzades.

    A reveure, i si pot ser aviat, millor, Manel.!

    Cordialment,

    Andreu

  4. Ja has votat?

    Jo de moment em conformo que després de les eleccions ERC canviï d’estratègia. Potser serà a la força, ja que els sociates no tenen cap ganes de pacar-hi.

    El teu plantejament és el que espero veure quan hi hagi una revolució democràtica, però potser ja seré vellet.

  5. Hola Manel,
    he vingut a parar aquí després que hagis deixat (t’ho agraeixo!) un comentari al meu bloc. Les teves propostes em semblen molt interessants, tant de bo es puguin tirar endavant.
    Salutacions cordials.
    Albert Sola.

  6. Com tinc que actualitzar el meu sistema? Com s’instal-la ERC 2.0?
     
    Realment sorprenent, felicitar-te per aquest decàleg de idees. No ho dic per pilotejar perquè hi ha algun punt que estic amb desacord del que dius. Com la figura de líder, des de temps remots la humanitat sempre ha tingut un líder per seguir els seus passos: els primitius adoraven el foc, els romans no ser a quants déus, els grecs també en tenien uns quants, els àrabs també tenen el seu, els cristians adorem el Déu tot poderós, els agnòstics també adoren que no tenen cap déu.
    Entenc que no et volies referir aquest tipus de líder però la humanitat també ha tingut uns líders que s’han autoanomenat líders: En Hitler es creia amb una raça superior, o en Napoleó que Europa era seva, o l’Al Capone que la ciutat era la seu negoci, o Gollum pensant que l’anell era seu! O…. jaja que el partit és seu!

    De fet si que s’ha creat un nou Líder, sense ell saber-ho, on la gent ha dipositat tota l’esperança per renovar el partit!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!